Just Deploy It!

Categoría: Reportatge

  • Fora vertigen en menys de cinc minuts

    Fora vertigen en menys de cinc minuts

    Mareig lleu, sensació de no tenir estabilitat i que tot es mou són els símptomes més freqüents del vertigen. Més de la meitat de les persones que acudeixen a un centre d’atenció primària amb símptomes de mareig tenen vertigen. Es calcula que fins a un 30% de la població patirà algun episodi de vertigen al llarg de la seva vida i el més freqüent és el vertigen posicional paroxístic benigne. Tot i que té més incidència entre la gent gran, pot aparèixer a qualsevol edat i es dona més entre les dones que entre els homes. És una afectació invalidant, amb un fort impacte en la qualitat de vida de qui la pateix.

    El vertigen posicional paroxístic benigne no es pot diagnosticar a través de radiografies, ni ressonàncies, ni TACs ni analítiques, i per tractar-lo no resulten efectius els medicaments indicats per a altres varietats de vertigen. Segons expliquen des de la Fundació Institut Universitari per a la recerca a l’Atenció Primària de Salut Jordi Gol i Gurina (IDIAPJGol), “el vertigen posicional paroxístic benigne es pot diagnosticar i tractar en menys de cinc minuts a les consultes d’atenció primària i d’urgències amb unes maniobres senzilles que realitza el metge de família”.

    Formació en les maniobres

    El diagnòstic del vertigen posicional paroxístic benigne es fa amb l’anomenada maniobra de Dix-Hallpike i el tractament es du a terme amb la maniobra d’Epley.

    Fa més de cinc anys, investigadors de l’Institut d’Investigació en Atenció Primària Jordi Gol (IDIAPJGol) van publicar els resultats d’un assaig clínic que demostraven que una sola sessió d’aquesta darrera tècnica era eficaç per reduir els símptomes i la percepció de gravetat entre els pacients. Des d’aleshores, centenars de metges i metgesses de família s’han format en la realització de la maniobra d’Epley, a través de cursos organitzats pel Departament de Salut i per la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC).

    José Luis Ballvé, que és metge de família del CAP La Florida de L’Hospitalet de Llobregat, realizant la maniobra d’Epley a una pacient.

    Es calcula que aquesta varietat benigna de vertigen afecta al voltant de l’1,6% de la població, la qual cosa representa més de 100.000 persones a Catalunya. Això vol dir que, de mitjana, cada professional de la medicina de família atén un cas a la consulta cada setmana.

    Tot i que els professionals tenen cada cop més informació sobre aquest tipus de vertigen i la manera com es pot abordar, encara hi ha pacients que passen mesos fins que reben un diagnòstic i troben un professional que sap realitzar la maniobra.

    L’efectivitat de la maniobra d’Epley es del 70% la primera vegada que es realitza i arriba al 90 % la segona, que es du a terme al cap d’uns dies. Les persones tractades es recuperen entre 24 i 48 hores després de la intervenció, però en molts casos la millora és immediata i els pacients surten de la consulta totalment recuperats.

    Campanya de crowdfunding

    Tot i que el coneixement ha augmentat de manera considerable durant els darrers anys, ni la maniobra de Dix-Hallpike ni la d’Epley encara no es fan de manera rutinària a les consultes de medicina de família.

    El grup de recerca en abordatge del vertigen en Atenció Primària (VERTAP) de l’IDIAPJGol vol desenvolupar una aplicació mòbil, anomenada Nystavert, que permeti millorar la formació d’aquestes dues tècniques entre els professionals, així com identificar els moviments oculars característics de les persones afectades pel vertigen posicional paroxístic benigne (nistagmes).

    Nystavert inclou un tutorial amb les maniobres que cal fer en cada cas i un dispositiu  que enregistra els moviments oculars en vídeo amb el mòbil. Això permet visionar-los posteriorment o consultar amb professionals més experts, en cas de dubte. Amb aquest abordatge, els pacients serien diagnosticats en el primer contacte amb el sistema sanitari i el seu problema es podria solucionar en una o dues visites.

    Per tal de finançar aquesta aplicació, l’IDIAPJGol ha posat en marxa una campanya de captació de fons (crowdfunding), a través de la plataforma migranodearena.

    L’investigador principal de VERTAP, José Luis Ballvé, que és metge de família del CAP La Florida de L’Hospitalet de Llobregat, de l’Institut Català de la Salut, destaca que “Nystavert serà una solució altament efectiva perquè la major part dels metges de primària, d’urgències i d’altres especialitats pugui ser capaç de diagnosticar i tractar el vertigen posicional paroxístic benigne i millorar radicalment la qualitat de vida de les persones afectades.”

  • La donació de medul·la òssia que salva vides

    La donació de medul·la òssia que salva vides

    Tres de cada quatre pacients de leucèmia o altres malalties de la sang que requereixen un trasplantament de medul·la òssia per a la seva cura, no la poden obtenir d’un donant familiar compatible. Per aconseguir-la, necessiten donants voluntaris no emparentats que poden trobar-se a qualsevol lloc de la geografia.

    Per a poder tenir localitzats aquests voluntaris disposats a donar, anònimament, medul·la òssia davant d’una necessitat reclamada des d’un hospital per a un pacient, la Fundació Josep Carreras va crear l’any 1991 el Registre de Donants de Medul·la Òssia (REDMO).

    Tres anys més tard, el 1994, aquest registre va ser integrat en la xarxa assistencial pública del Sistema Nacional de Salut mitjançant la signatura d’un acord entre la Fundació Josep Carreras i el Ministeri de Sanitat. I, amb els anys, a la medul·la òssia s’hi van afegir la sang perifèrica i les unitats de sang de cordó umbilical criopreservades en els bancs de cordó umbilical, la qual cosa facilita encara més l’accés a aquest tipus de trasplantament.

    El REDMO és l’únic registre de donants espanyol, i ara acaba de rebre la certificació de la World Marrow Donor Association (WMDA), que reconeix el REDMO com un referent de qualitat. La WMDA és l’entitat que aglutina els 101 registres de donants de medul·la òssia de tot el món.

    Segons la Fundació Josep Carreras, cada any es diagnostiquen 5.000 casos de leucèmia a l’Estat espanyol i, tot i que la majoria dels pacients diagnosticats requerirà un trasplantament de medul·la òssia per a superar la malaltia, tres de cada quatre no disposarà d’un donant familiar compatible.

    Mig milió de donants registrats

    Aquest únic registre de donants de medul·la òssia de l’Estat, el REDMO, compta amb 484.175 donants disponibles, procedents de totes les comunitats autònomes, i ha fet possibles 13.576 trasplantaments per a pacients d’arreu del món.

    La certificació aconseguida acredita que el REDMO desenvolupa cada etapa del procés de trasplantament, des de la captació del donant fins al seguiment després de la donació de progenitors al pacient, complint els estàndards internacionals de qualitat més exigents. Al mateix temps, evidencia la màxima cura que la Fundació Josep Carreras contra la Leucèmia presta al donant per assegurar-ne la seguretat i el benestar.

    La Fundació aconsegueix oferir un o més donants compatibles per als pacients que necessiten un trasplantament i no tenen un donant familiar compatible, en un període mitjà de 27 dies.

    Segons expliquen des de la Fundació Josep Carreras, el mes de desembre passat, el REDMO va rebre la visita dels certificadors internacionals de la World Marrow Donor Association (WMDA), per verificar in situ el rigor del treball que el Registre duu a terme en tots els àmbits. Entre aquests hi ha la promoció de la donació, la col·laboració amb els centres de donants implicats, hospitals i equips de trasplantament, registres i hospitals internacionals, els serveis de transport i, molt especialment, la cura i atenció al donant.

    Què cal per a ser donant

    Tal com expliquen des de la Fundació Josep Carrera, en la seva pàgina web, en termes generals, pot ser donant de medul·la òssia tota persona sana des dels 18 fins els 60 anys, i es pot registrar des dels 18 fins als 40 anys, sempre que no pateixi cap malaltia susceptible de ser transmesa al receptor i que tampoc pateixi cap malaltia que pugui posar en perill la seva vida pel fet de la donació. En el mateix espai web, hi ha un vídeo on es presenta el registre de donants REDMO.

  • Viure les pèrdues com a creixement vital

    Viure les pèrdues com a creixement vital

    L’experiència de la pèrdua és, amb cadascú de nosaltres, des de l’inici de la vida. Des del moment de néixer, quan ens tallen el cordó umbilical, quan ens cauen les dents, anem vivint pèrdues contínuament. Les pèrdues són part de l’avançament natural, del creixement i la maduresa. I és, precisament en l’etapa més madura, quan la consciència sobre aquest vincle inseparable i natural de la pèrdua del procés vital ens ajuda a acceptar-la més i millor.

    “Cada etapa de la vida inclou pèrdues i noves possibilitats. A l’adolescència, per exemple, es viuen moltes pèrdues, però també nous reptes. S’estrena un cos. I tant els guanys com les pèrdues requereixen una adaptació”. Ho explica així la psicòloga Begoña Elizalde, especialista en dol i pèrdues que durant més de setze anys va coordinar el Grup del Col·legi de Psicologia de Catalunya (COPC) dedicat a aquesta especialitat.

    Fins i tot en el dol de les persones amb les quals el nostre vincle ha estat més fort, té el seu marge de lectura positiva. Com afirma Elizalde, “un bon dol ens fa guanyar sensibilitat envers la vida i envers les pèrdues dels altres”. Aquesta especialista a acompanyar processos de dol, a qualsevol edat –tant dels qui marxen com dels qui queden– precisa que “el vincle amb la persona que se’n va, no  té res a veure amb l’edat”, és una vivència personal i intransferible que, justament per això, requerirà més o menys temps de dol.

    Pensant en com fer un bon dol, Begoña Elizalde puntualitza la conveniència de viure’l amb consciència. “Un bon dol és aquell que ha sigut contemplat i reconegut perquè n’hem estat conscients i n’hem parlat”, diu la psicòloga.

    L’acompanyament de la psicologia en el dol pot ajudar a fer-lo –o a sentir-lo– més fàcilment transitable, menys feixuc i sobretot fer que la seva vivència més plena ens afavoreixi la represa o continuïtat del nostre fer de cada dia, que l’estat d’ànim no ens bloquegi, no ens paralitzi.

    Fora de la consulta, poden ajudar a fer un bon dol, a part de la conversa on no obviem cap de les emocions que ens venen a trobar, “els nostres moments de silenci”, apunta l’especialista en psicologia del dol i la pèrdua. També apropar-nos a la natura, escriure, llegir, trobar-nos amb gent i distreure’ns, però tot –tal com recomana Elizalde– “estant molt atents a allò que sentim que necessitem a cada moment: parlar o no fer-ho, quedar amb persones i esbargir-nos, o passejar sols. Cal estar molt atents als canvis, perquè el dol és un moment de desitjos o sensacions molt canviants. I això és ben normal”.

    L’art, inspiració i estímul

    Des de qualsevol dels seus vessants, l’art, l’escriptura, la pintura, la dansa, l’arquitectura, l’escultura, la música… demostra ser una bona eina terapèutica, tant com a creadors d’obres, pintant, escrivint, tocant un instrument o cantant, com escoltant música, visitant galeries d’art, llegint o participant en clubs de lectura de les biblioteques o centres cívics, ballant o assistint a espectacles com a espectadors són activitats recomanables sempre, però també durant un procés de dol, perquè ens connecten amb les emocions que tenim tant a flor de pell. “Produir art ens ajuda i observar-lo també, deixant-nos interpel·lar per allò que ens suggereix, de pensament o d’emoció”, afegeix Begoña Elizalde.

    No sempre fugir de certes activitats i esquivar llocs que ens comporten massa dolor són part d’un ‘mal dol’. La psicòloga precisa que “cal interpretar cada actitud dins de la història de cadascú, perquè fugir també ens protegeix en determinants moments o circumstàncies de dol”.

    Quan els seus pacients li demanen lectures per alleugerir el dolor d’una pèrdua, ella els proposa triar llibres amb títols bonics. I s’explica: “no sempre es té la concentració necessària per a llegir un llibre en temps de dol. Però si tenim una frase, un pensament suggeridor en la portada d’aquell llibre que hem anat a trobar, sobre la tauleta de nit, també això serà sanador en si mateix. El veurem i el pensarem cada nit i cada matí, com si fos un mantra”. Ets dins del meu cor i Deixa’m plorar: un suport en la pèrdua, d’Anji Carmelo (Tarrannà edicions) serien l’exemple. I d’altres treballs sobre la pèrdua i el dol que, sempre i quan li preguntin, li agrada recomanar, són llibres com ara: La memoria de la lavanda, de Reyes Monforte (ed. Debolsillo), La ridícula idea de no volver a verte, de Rosa Montero (ed. Agapea).

    Grups de dol i suport a Barcelona

    Des de l’any 2020, a la ciutat de Barcelona es fan grups d’acompanyament al dol. Consisteixen en quatre sessions d’unes dues hores de durada, i són gratuïts. Per a participar-hi cal escriure a barcelona.cuida@bcn.cat o bé trucar al 93 413 21 21.

    Per facilitar la confiança el grup està format per les mateixes persones al llarg de totes les sessions i és acompanyat per una psicòloga. Durant el programa de quatre sessions, persones que estan vivint la mateixa realitat comparteixen emocions i sentiments.  Igualment, s’intenta aprofundir en què és el procés de dol i es proposen eines per afrontar aquesta situació. Aquests grups es van començar a organitzar entre les Biblioteques de Barcelona i l’Espai Barcelona Cuida, amb les mesures de prevenció adequades donat el context de pandèmia, i s’han anat estenent pels barris de la ciutat. Va ser iniciativa del Departament de Salut de l’Ajuntament de Barcelona i la Taula de Salut Mental de Barcelona, amb la col·laboració de Biblioteques de Barcelona, el Col·legi de Psicologia de Catalunya (COPC) i l’Hospital Mare de Déu de la Mercè. Trobarem també grups de dol als CAP’s de la ciutat.

    Cada dol és una història humana única, amb importància sublim per a qui el viu. El Departament de Salut, juntament amb BCNatal, l’Hospital Clínic, el Vall d’Hebron, l’Hospital de Sant Pau i l’àmbit  d’atenció primària de Barcelona Ciutat van editar la Guia d’acompanyament en el dol perinatal,  Canal Salut permet descarregar-se des del seu web.

    També des de l’espai web de la Federació Salut Mental Catalunya es pot consultar i descarregar el document Processos de dol i acompanyament. S’hi repassa què és i què comporta un dol i com afrontar-lo, i al final del document hi trobem encara més recursos òptims per fer aquest acompanyament.

  • Preparar la pell per a rebre el sol

    Preparar la pell per a rebre el sol

    La primavera convida a començar a treure’ns roba i deixar a l’aire parts del cos, com braços, escots i cames, que han estat allunyades de la llum del sol durant molts mesos.

    Els dies amb sol ens alegren la vida, i tot i que a Catalunya en podem gaudir durant tot l’any, la intensitat dels raigs de sol va augmentant a mesura que ens apropem a l’estiu. Per això, un cop ens hi atansem, es recomana anar preparant la pell per a rebre l’impacte dels raigs solars, i no exposar-la en excés a les radiacions, ni molta estona ni molt de cop.

    La llum solar premia la nostra salut, millorant l’estat d’ànim i contribuint a la producció de la vitamina D, que és la que ajuda a fixar el calci als ossos, que és allò que els dona fortalesa. També tot el sistema immunitari s’enforteix pels raigs de sol.

    Per a poder gaudir de tots aquests beneficis de l’energia propagada des d’aquest estel, els dermatòlegs recomanen banys de sol d’uns deu o quinze minuts diaris, si és que ho fem en ple estiu, perquè el sol ja ens arriba en els nostres desplaçaments a peu a l’aire lliure. A més, convé evitar, en l’època estival, prendre el sol entre les dotze del migdia i les quatre de la tarda, i sempre protegir abans la pell amb cremes foto-protectores de la graduació que requereixi el nostre tipus de pell. La cara, les orelles i totes les parts del cos exposades al sol han de ser cobertes per la crema de protecció almenys un quart o vint minuts abans de l’exposició al sol. Cal assegurar-nos que no han caducat les cremes solars, ja que pot ser que algú no les hagi utilitzat des de l’estiu anterior.

    Exposició gradual

    A l’hivern, en canvi, quan el sol és menys intens i li amaguem més la pell sota la roba, podem prendre el sol durant una hora cada dia. A la primavera i a la tardor, les sessions de solàrium poden anar des d’un quart d’hora fins als tres quarts. Però, en el moment de l’any que comencem a mostrar la pell al sol, convé fer-ho progressivament, a l’inici fent el bany de sol més curt i anar augmentant els minuts. D’aquesta manera, la pell es pot anar adaptant a poc a poc novament a l’impacte dels raigs solars, evitant cremades, melanomes, taques i altres mals que poden derivar d’una exposició massa intensa i sobtada.

    Sobre com actuen les radiacions ultraviolades en la pell, i els diferents tipus de pell i la seva predisposició a desenvolupar patologies de la pell com el melanoma, n’informa un article del Departament de Salut i l’Institut Català d’Oncologia (ICO) compartit a la llibreria virtual de la Diputació de Barcelona.

    Cercar ombres en les hores de més intensitat solar, o si seiem a dinar al migdia en una terrassa, cobrir-se el cap –especialment dels infants i de persones calbes–, i protegir també del sol els llavis, amb cacau, són altres consells a tenir en compte per a cuidar la pell quan vulguem exposar-la als raigs del sol.

    La Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFIC) té dedicats un dels seus fulls d’informació per a pacients a l’exposició solar i la relació saludable amb la llum d’aquesta estrella sense la qual no hi hauria vida a la nostra terra. Un dels consells de la CAMFIC, per exemple, és beure molta aigua abans i després d’exposar-se al sol, i també utilitzar crema de factor 50 o superior en el cas de persones amb la pell molt clara, rosses o pèl-roges, o d’ulls clars.

    També al Canal Salut trobareu recomanacions per a una bona exposició al sol en benefici de la nostra salut, com ara la tria i aplicació del filtre solar correcte per a la pell. Adverteixen també que cal extremar aquestes precaucions en els nadons i infants. Sobre la protecció dels més petits, precisament, en el blog del Col·legi Oficial de Farmacèutics de Barcelona, hi ha un complet article d’informació.

    La prudència a l’hora de prendre el sol ens ajudarà a gaudir de tot el bo que la llum del sol ens garanteix, sense fer-li mal a la nostra pell.

  • Europa suspèn en prevenció de malalties

    Europa suspèn en prevenció de malalties

    Aquests dies explicàvem que investigadores de l’Institut d’Oncologia del Vall d’Hebron (VHIO) han publicat un estudi que revela que l’ADN de tumors mamaris es pot detectar analitzant la llet materna, una troballa que pot facilitar aviat, i molt, la detecció del càncer de mama de manera molt primerenca.

    Aquesta és actualment la gran prioritat de la salut, localitzar el més aviat possible, en estadis com més inicials millor, qualsevol indicador de malaltia, per així poder ser a temps de curar. ‘És millor prevenir el mal que guarir-lo’.

    Doncs bé, a nivell general, els ciutadans europeus no practiquem massa la prevenció en salut. Així ho mostren els resultats de l’STADA Health Report 2023, l’estudi que la companyia STADA realitza anualment sobre la salut dels europeus. Entre març i juliol d’aquest any, uns 32.000 enquestats de 16 països van ser entrevistats sobre diversos temes vinculats a la seva salut. Un d’ells, la prevenció, i quatre de cada deu entrevistats (42%) varen afirmar que no passen cap revisió mèdica preventiva. Només el 15% assegura que es presenta a totes les cites pertinents. Els Països Baixos, amb un 32%, i el Regne Unit, amb un 31% dels qui no van a les visites ni passen proves de prevenció, són els exemples més positius en aquest sentit. I, en canvi, Sèrbia i Polònia (62% cadascun) i Romania (60%) van en la direcció contrària: gairebé dues de cada tres persones en aquests països no es fan mai cap revisió.

    A Catalunya, el percentatge d’homes que diu que no es fa mai cap revisió mèdica és el 41% i el de dones, un 42%. A nivell global, tampoc els espanyols prioritzen la detecció precoç de possibles malalties. Si bé aquests “mostren un alt grau de coneixement en qüestions relacionades amb la salut i amb els hàbits de vida saludable, segons indiquen els resultats de l’STADA Health Report, no sempre presten suficient atenció a la prevenció de malalties”, puntualitza la directora general de STADA España, Mar Fábregas. A l’Estat espanyol, els resultats senyalen que el 44% dels homes i el 39% de les dones no passen cap revisió anual de salut.

    Les revisions mèdiques més habituals que a nivell global sí que diuen que es fan els enquestats a Europa són la revisió ginecològica (citologia) i les mamografies, i entre els homes les que més senyalen que es fan són la revisió general i la de càncer de còlon.

    De fet, les visites i proves mèdiques de caràcter preventiu, en general, moltes vegades formen part dels protocols de recursos humans de les pròpies empreses vers als seus treballadors. En aquest sentit, i tal assenyalava aquesta setmana en la presentació de l’informe d’STADA a Madrid el CEO de la companyia alemanya de productes farmacèutics, Peter Goldschmidt, “les empreses poden tenir un paper molt important en la prevenció, perquè poden crear el temps per a que els seus empleats es facin aquestes revisions mèdiques”. D’aquesta manera -afegeix Goldschimidt- “tindrem treballadors més disponibles, que no faltaran tant a la feina. Facilitar el temps per a les revisions és una manera de cuidar dels empleats”.

    Estalvi i prevenció

    Segons dades exposades en la presentació de l’informe d’STADA, només el 0,4% de la inversió a Europa es destina a accions i mesures preventives de salut, mentre que el 80% del pressupost de sanitat s’aboca al tractament de les malalties cròniques. La prevenció no només salva vides, sinó que també estalvia diners a les arques públiques i, directa o indirectament, als propis ciutadans.

    La situació econòmica d’aquesta època post-Covid també ha deixat reflectit en les respostes dels 32.000 europeus que molts dels entrevistats diuen no fer-se proves preventives per falta de temps o de diners. Però per sobre del temps i dels diners, la manca d’informació sobre les proves preventives que tenim a l’abast i que podem fer-nos per a detectar a temps i evitar problemes de salut, és la principal raó indicada pels enquestats, un 37% a Catalunya i un 32% de mitjana a Europa.

    A banda de les proves mèdiques destinades a prevenir malalties, altres accions preventives que cadascú pot dur a terme han quedat reflectides també en l’estudi d’STADA. Per exemple, un 40% dels espanyols afirma seguir una dieta més saludable, un 23% assegura que segueix més els consells dels professionals sanitaris i un 22% diu haver incrementat el consum de vitamines i suplements.

    També a nivell preventiu, l’STADA Health Report 2023 ha revelat que vuit de cada deu europeus entrevistats consideraria la possibilitat de fer-se un estudi genètic per conèixer la probabilitat de patir alguna malaltia en el futur. Portugal (94%), Polònia (89%), Romania i Espanya (87% en ambdós casos) són els països on els enquestats s’han mostrat més oberts a fer-se proves genètiques de caràcter preventiu, pensant en malalties com ara el càncer.

    Els resultats de la recerca d’STADA es van presentar aquest dimarts 19 de setembre al davant d’un centenar de periodistes de tot el món. Alguns d’aquests professionals havien arribat a Madrid des de països que han participat en l’estudi, que són: Àustria, Bèlgica, República Txeca, Alemanya, França, Itàlia, Països Baixos, Polònia, Portugal, Rússia, Sèrbia, Espanya, Suïssa, Ucraïna, Uzbekistán i el Regne Unit.

  • L’Hospital de Bellvitge amplia l’atenció i la recerca en salut mental, amb una unitat específica de psicologia clínica

    L’Hospital de Bellvitge amplia l’atenció i la recerca en salut mental, amb una unitat específica de psicologia clínica

    El desafiament de les patologies de la ment requereix especialistes en psiquiatria i psicologia per atendre i tractar els pacients, però també que tota la informació de casos reals que, posada en comú, analitzada i contrastada a petita i gran escala, permet avançar i descobrir nous tractaments i, molts cops, escurçar el temps de ‘prova-error’. Aquesta és, en definitiva, la missió de la investigació científica: estudiar, a partir dels casos tractats, marcadors, símptomes, factors condicionants que sempre es repeteixen, comparar-los i trobar solucions més eficaces. Sense la investigació científica no tindríem l’esperança de vida que tenim ni es podria guarir tot el que es cura. La recerca ens cal per a crear el nou coneixement que dona peu al progrés.

    La investigació que s’ha fet en psicologia clínica, ja sigui de manera aïllada o en correlació amb d’altres disciplines sanitàries, no ha estat ni molt menys tanta com en el camp de les malalties orgàniques, o fins i tot en psiquiatria. Pot ser molt bé que això respongui a la desatenció social a la salut mental de la qual amb la pandèmia sembla que ens hem fet conscients. També perquè, probablement, -tot i que no hi ha dades per comprovar-ho perquè no es disposa de cap registre- la majoria de tractaments psicològics s’han dut a terme en consultes privades, sense posar en comú i estudiar la informació sobre diagnòstics i tractaments que ha anat seguint la població. I als centres hospitalaris, el domini de la psicologia sol manegar-se des dels departaments de salut mental, sota el paraigües de la psiquiatria.

    Tractament i prevenció de trastorns mentals

    A l’Hospital Universitari de Bellvitge (HUB), però, li han volgut donar pes específic a la psicologia, amb entitat pròpia, amb funcionament independent de la psiquiatria -tot i que es continuï treballant conjuntament sempre que cal-. I ja es treballa de manera transversal, posant l’atenció psicològica al servei de qualsevol àmbit hospitalari, i dirigint-la tant a pacients com als propis professionals. El de Bellvitge és el primer gran centre públic de l’Estat que ha posat en marxa una Unitat de Psicologia Clínica. Es vol respondre així a la demanda creixent d’actuacions al voltant de la salut mental i el benestar emocional, tant de pacients com de professionals del centre. I també consolidar la tasca assistencial, docent i de recerca dels i les psicòlogues clíniques encarregats de procurar el benestar psicològic avaluant, comprenent, diagnosticant, tractant i ajudant a prevenir trastorns mentals. Per tal que l’activitat clínica esdevingui la base de projectes de recerca s’han dissenyat un seguit de protocols que permetran recollir i analitzar les dades assistencials. En aquesta línia, la nova unitat de Psicologia Clínica ha incorporat ja nous perfils professionals per completar l’equip assistencial i de recerca.

    “Som el primer hospital que fa aquest pas per posar en valor la psicologia clínica com un perfil professional i amb un model diferent dins d’un hospital, perquè més enllà del pacient que arriba directament per problemes psicològics o patologies mentals, molts altres pacients amb patologies somàtiques necessiten també d’una intervenció psicològica”, segons destaca Susana Jiménez, investigadora de l’IDIBELL i professora de la UB que està al capdavant d’aquesta pionera Unitat de Psicologia Clínica, Susana Jiménez.

    Fins ara, els fronts principals d’actuació des de la psicologia clínica a l’Hospital de Bellvitge eren treballats des de la unitat de Joc Patològic i Addiccions Comportamentals i la de Trastorns de la Conducta Alimentària (TCA). La trajectòria en ambdós ha esdevingut un referent a nivell estatal i internacional. “Atenem més de 350 nous casos a l’any, molt ben recollits amb totes les avaluacions clíniques en bases de dades, que ens ha permès reunir grans mostres clíniques en aquestes patologies i fer una gran producció de publicacions en revistes científiques -fins al desembre del 2022, 420 articles publicats”, explica Susana Jiménez. I afegeix que: “aquest reconeixement del rol específic de la psicologia clínica, prenent decisions pròpies suposa un canvi de paradigma. Podem impulsar nous estudis de recerca en tots els camps, des de la psicologia clínica, i recollir variables des de la primera visita, com hem fet durant tot aquest temps en les unitats d’addiccions i TCA”.

    Cal destacar que l’Hospital de Granollers també ha posat en marxa recentment un servei específic de Psicologia Clínica. La seva responsable, la psicòloga clínica Raquel Cuevas, puntualitza en una entrevista a la revista digital del COPC, Psiara, que “cada vegada hi ha més interconsultes. Si fem l’anàlisi de totes les que hem rebut al llarg dels anys, després de la covid potser hem passat de 300 a 1.500. Cada vegada més, totes les altres professions veuen la necessitat que el pacient estigui atès a nivell psicològic, i fins i tot hi ha un tema d’eficiència, i és que potser aquest pacient surt abans d’alta, perquè està menys angoixat i es troba millor. I d’alguna manera, aquesta lluita de la visibilitat en l’atenció al pacient per la qual sempre he lluitat, és el que ha acabat donant com a fruit aquest servei de psicologia”. Cuevas és neuropsicòloga de l’Hospital General de Granollers i responsable de l’Hospital de Dia Sant Jordi.

    Arribar a tot arreu

    Els professionals del nou Servei de Psicologia Clínica de l’Hospital de Bellvitge atenen pacients ambulatoris de Nefrologia (fent valoracions psicològiques de possibles donants de ronyó; receptors; tractaments individuals per a pacients amb baixa adherència al tractament immunosupressor i, també, atenció a familiars). Alhora col·laboren de forma estable amb el Servei d’Endocrinologia en l’avaluació de pacients de cirurgia bariàtrica; amb la Unitat de Cures Intensives (UCI); amb els Serveis de Reumatologia, de Cardiologia, amb la Unitat de Cirurgia Colorectal (per les patologies del sòl pelvià), la de Mastocitosi i amb el grup de Malalties Minoritàries, a més de la Unitat Multidisciplinar d’Atenció Post-COVID 19, el programa ERAS i el programa No Estàs Sol (NES) d’actuació davant d’un esdeveniment advers, així com en situacions especialment sensibles per a les famílies com el dol, sempre amb actuacions tant individuals com de caràcter grupal.

    “Un model que ens atorgui autonomia és el més adequat perquè la figura del psicòleg clínic s’incorpori en diferents processos i malalties que requereixen atenció i suport psicològic, evidentment continuant col·laborant de forma estreta amb Psiquiatria, perquè són disciplines molt properes”, explica la cap de la nova unitat, Susana Jiménez.

    Des del nou perfil funcional també s’està intensificant el treball amb l’Atenció Primària de l’àrea Metropolitana Sud. El passat mes de maig, la Gerència Territorial Metropolitana Sud de l’ICS va posar en marxa el Model d’Integració Territorial de la Salut Mental, amb una visió global i coordinada de tots els recursos i l’expertesa professional que integren els serveis del territori. El Model, que coordina la Dra. Susana Jiménez, té com a principal objectiu garantir l’accessibilitat de tots els ciutadans a un diagnòstic i un tractament d’excel·lència en patologies mentals, assegurant la continuïtat assistencial entre els diferents dispositius.

    A l’Hospital Universitari Vall d’Hebron també aquest estiu han reforçat l’atenció a la salut mental. En aquest cas, posant en marxa una planta d’hospitalització de Salut Mental per a la Infància i l’Adolescència. Tota  la població pediàtrica de Barcelona que requereixi un ingrés per un trastorn mental podrà fer-ho a la mateixa ciutat, i no haurà de desplaçar-se a un altre municipi com fins ara. El gruix dels primers ingressos constata la tendència a l’alça de conductes autolesives i temptatives de suïcidi entre adolescents.