Just Deploy It!

Categoría: Tecnologia

  • La generació dels vuit segons

    La generació dels vuit segons

    Una web té 10 segons per carregar-se. Si no ho fa dins d’aquest límit de temps, hi ha un 123% més de probabilitats que l’usuari abandoni la pàgina. Tik Tok, el gegant que compta amb 1218 milions d’usuaris actius cada mes, segons Statista, en el seu origen permetia penjar vídeos de tan sols 15 segons. No anaven errats: per assolir la viralitat, la mitjana indica que el més adequat és publicar contingut que vagi entre els 7 i els 15 segons, com explicita un informe de We Are Social.

    “L’abundància de la informació dona lloc a la pobresa de l’atenció”, teoritzà als setanta el premi Nobel Herbert Simon. L’economia de l’atenció és un concepte que, en clau econòmica, analitza l’atenció com a recurs escàs i valuós. Al segle XXI, amb l’acceleració social de l’era digital, les qüestions al voltant de l’atenció ―i la paciència― prenen una rellevància especial, i més encara per a la generació dels nadius digitals.

    Entre la multipantalla i el multitasking

    L’Institut de la Joventut (Injuve) indica que “els períodes d’atenció dels Z són més curts; vuit segons és el temps mitjà que els joves paren atenció plena a alguna cosa concreta”. Un excés d’estímuls al món del scroll infinit, barrejat amb la infoxicació ―sobrecàrrega informativa―, fa que els centennials visquin sotmesos a un col·lapse d’inputs, i que això hagi modificat certs patrons neurològics: “Els seus cervells han evolucionat per processar informació a velocitats més ràpides i són cognitivament més àgils per gestionar desafiaments mentals”, afegeix l’estudi d’Injuve.

    Multipantalla i multitasking, la gen Z és la de les acrobàcies mentals; tendeixen a tenir oberts diversos dispositius alhora i a fer-hi activitats diferents ―per exemple, veure una pel·lícula a l’ordinador mentre xategen amb el telèfon intel·ligent, cosa que els fa tenir l’atenció dispersa en diversos elements―. Alhora, han hagut de desenvolupar un filtre capaç de discernir a simple vista, entre l’allau d’informació, allò que els interessa i allò que no. “El cervell només pot produir un o dos pensaments”, explica a The Guardian Earl Miller, neurocientífic de l’Institut Tecnològic de Massachusetts (MIT). Puntualitza que, no obstant, els adolescents creuen poder-ne manejar sis alhora, cosa que és en realitat “posar el cervell a fer malabarismes”.

    Speedwatching: símptoma, causa i conseqüència alhora

    La roda de l’acceleració es retroalimenta, i a la societat de les presses, qualsevol cosa esdevé susceptible de ser devorada com més aviat millor. Una ansietat social generalitzada, una sensació permanent d’estar-se perdent alguna cosa, els seus conseqüents afartaments d’informació. El 2010 YouTube, plataforma on va proliferar el fenomen youtuber ―precursor dels actuals influencers i creadors de contingut― va introduir l’opció d’accelerar el visionat dels seus vídeos. És a dir, pots veure en 5 minuts una cosa que en dura 10. Posteriorment, altres com Netflix o Amazon Prime van incorporar aquesta funció, però això no es limita només al consum de contingut, va també a la vida personal: fins i tot WhatsApp s’ha unit a la tendència i pots escoltar de manera accelerada els àudios que reps.

    L’speedwatching és, a més a més de conseqüència d’una atenció divagant col·lectiva i l’obsessió per la productivitat del temps, el fruit més visible del FOMO (fear of missing out). “El fenomen FOMO, per les sigles en anglès, s’entén com la por d’estar absent”, esmenta el centre de tractament d’addiccions Orbium. Sobre això, expliquen que “actua de tal manera en la persona, que comencen a fer servir excessivament les plataformes digitals impulsats per la por de ser exclòs i perdre’s experiències”.

    El circuit de recompensa a ritme de Fórmula 1

    Veure el contingut accelerat permet veure més contingut en menys temps, però que entri un torrent d’informació no vol dir que es retingui. Si bé seria lògic pensar que consumir alguna cosa en velocitat accelerada requereix més atenció, el que passa en realitat és que el cervell es torna més gandul. Per alterar el ritme narratiu d’allò que es consumeix es requereix pràctica. Alhora, estar sotmès a l’speedwatching fa girar la roda cada vegada més ràpid: “la recerca constant de nous estímuls activa el neurotransmissor anomenat dopamina, creant circuits de recompensa i generant un cercle viciós”, cita un article d’InCom UAB.

    La cultura de la immediatesa afecta tota la societat, i tant adults com joves es poden veure temptats de veure un vídeo accelerat, o de sortir d’una pàgina web si no ha carregat en 10 segons. Ara bé, l’èmfasi d’aquesta dinàmica en joves ―i especialment adolescents― rau també en la seva etapa d’aprenentatge. Retenir a la memòria la característica d’un estímul durant un lapse de diversos segons, per després contrastar-la amb la d’un altre estímul, constitueix una tasca cognitiva que demana esforç. La dopamina té un paper essencial en aquest procés, assenyala un estudi de la UAM. Per tant, hackejar el procés a través d’una gratificació accelerada, instantània i que requereix una recompensa cada cop més gran té relació directa amb la retenció (i, en conseqüència, amb l’atenció).

  • Joves i pantalles. Ens podem imaginar d’altres escenaris possibles?

    L’ús dels mòbils entre els joves és un debat que està a l’ordre del dia. És evident que el seu ús creixent, així com la manca d’eines i estratègies des dels diferents àmbits polítics i socials per abordar les múltiples derivades de la seva utilització, és una realitat que cada vegada més preocupa a una gran part de la societat. Per què? Per múltiples causes, però sobretot perquè d’una manera o altra, estem veient les conseqüències de no haver posat cap tipus de límit, tampoc a nosaltres mateixos –els adults– des de l’aparició i el creixement exponencial i frenètic d’aquestes tecnologies.

    Alhora, més enllà de la utilització d’aquests dispositius cadascú a casa seva, l’hi hem de sumar una nova problemàtica: la seva implantació en l’àmbit educatiu a partir del que es va anomenar la innovació educativa a les aules d’arreu del país; aprendre a través de les pantalles, sense tenir en compte les conseqüències d’aquest ús, ha estat també una realitat que ara hem de saber tractar i que requereix d’una reflexió profunda de com es prenen les decisions en aquest país, també en matèria d’educació. Així doncs, veure els impactes creixents de l’ús de les pantalles en el desenvolupament de les capacitats cognitives així com també de les habilitats interpersonals –comunicatives, d’empatia, d’autonomia– escoltant els professionals que es dediquen a estudiar-ho així com aquelles que dediquin gran part de la seva vida a abordar les conseqüències d’aquestes exposicions em sembla de mínims tenint en compte la situació.

    Ara bé, a mi em sembla interessant abordar per què ens relacionem infants, joves i adults amb aquests dispositius, ja que d’una manera o altra totes les persones vivim en un món interconnectat en el que quedar-ne al marge és pràcticament impossible a dia d’avui, i quines alternatives proposem. D’aquesta manera, més enllà d’abordar el debat des de si s’han de prohibir els mòbils a les aules o si els pares han de saber marcar-se límits a ells mateixos i també als joves i infants pel que fa l’exposició a aquestes pantalles, m’agradaria parlar sobre quina és l’alternativa que nosaltres podem oferir, en concret als joves, perquè coneguin la vida més enllà d’aquests dispositius; en què estem fallant els adults si tenim infants i joves que trien de manera constant i diària relacionar-se a través dels telèfons mòbils, de les xarxes socials i de les múltiples aplicacions a les quals tenen accés. Com ens està també ofegant un sistema que sovint premia la immediatesa, la rapidesa, la individualitat per sobre de la reflexió, la tranquil·litat i el col·lectiu. I sobretot com aquests sistemes de funcionament ens prenen allò més important: el temps per viure en comunitat.

    Així doncs, ens estem imaginant altres escenaris possibles? I encara diria més, estem donant les eines i posant els recursos per tenir altres imaginaris? Sembla que a dia d’avui tinguem més interès ens explicar quins són els fracassos dels joves actuals així com la seva situació de vulnerabilitat –que per cert, son fracassos dels quals nosaltres ens som responsables, així com també de la vulnerabilitat i precarietat a les que els estem exposant– que no pas en explicar, més enllà de les prohibicions, quines són algunes de les alternatives que ens poden ajudar a revertir aquesta individualització, aquest aïllament, aquesta incapacitat de relacionar-se entre iguals, aquesta vulnerabilitat emocional en la que es troben molts joves.

    I una de les respostes la vaig trobar l’altre dia quan vaig tenir l’oportunitat d’acostar-me a un espai dinamitzat per joves, en el que ells estaven al centre de l’activitat en un espai públic d’un poble i podien ser qui volien ser sobre l’escenari. No hi havia cap jove enganxat al mòbil durant aquella estona; els joves parlaven entre ells i ballaven al ritme de qui estava cantant en aquell moment. Més de 15 joves van passar per l’escenari aquella tarda. I és que els joves, el que potser necessiten –de la mateixa manera que necessitàvem nosaltres quan ens organitzàvem als nostres barris per defensar el dret a l’espai públic i reivindicàvem un oci que no fos negoci per tal de desmercantilitzar les nostres vides– és tenir espais per poder relacionar-se, per poder decidir com es volen relacionar i a través de quines activitats; els joves necessiten que els adults els cedim poder per poder desenvolupar activitats que els agradin, que els permetin relacionar-se des de la igualtat. Quan els joves coneixen aquests espais, quan els joves parlen entre ells, quan tot deixa d’estar mediatitzat per un aparell i quan es dilueixen en la comunitat; els joves tasten una mica de la llibertat que en algun moment nosaltres també hem necessitat. Tasten el que és sentir, viure i responsabilitzar-se d’allò que estan vivint, d’allò que estan pensant i d’allò que estan fent.

    Per tant, més espais per joves, més activitats pensades des dels joves i per a les joves, fora de la mirada adultocentrista, més comunitat i més espais autogestionats i polítiques de joventut pensades amb una mirada actual i menys prohibicions i assenyalaments cap aquells que, senzillament, estan vivint i sobrevivint en un món que, no ho oblidem, no són ells qui l’han construït. Si no els cedim el poder d’imaginar-se i fer realitat d’altres escenaris a la comunitat, de ben segur que no ens en sortirem; ni ells, ni nosaltres.

  • José Ramón Ubieto: «La prohibició radical no es pot aplicar a un món digital»

    José Ramón Ubieto Pardo (Sabiñago, Osca) és psicòleg clínic i psicoanalista, així com membre de l’Escola Lacaniana de Psicoanàlisi i de l’Associació Mundial de Psicoanàlisi. També és professor de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i Consultor dels Programes AEU (Alts Estudis Universitaris) de l’Institut de Neurociències i Salut Mental de Barcelona, en col·laboració amb la Universitat de León. És col·laborador habitual en mitjans com La Vanguardia, El Periódico i CatalunyaPlural. Ha publicat diferents llibres, entre els quals hi ha Niños hiper: infancias hiperactivas, hipersexualizadas, hiperconectadas (NED Editores), Del padre al iPad: Familias y redes en la era digital (NED Editores) i el seu darrer, ¿Adictos o amantes? Claves para la salud mental digital en infancias y adolescencias (Editorial Octaedro). Parlem de tecnologia, salut mental i educació en el context de l’ampli debat a la societat catalana sobre l’ús dels telèfons mòbils a les escoles.

    A l’era digital moltes de les preguntes semblen tenir respostes immediates, ja sigui a través de la veu d’Alexa, d’una cerca a Google o del ChatGPT, però un dels seus missatges principals és que ens hem de conscienciar que alguns dels principals problemes que afronten les nostres societats no tenen solucions clares ni immediates.

    Estem enfrontant reptes complexos, com ara la immigració, el canvi climàtic i l’evolució de la sexualitat, entre d’altres. Aquests problemes no tenen solucions universals, cosa que genera una sensació d’impotència. La dificultat per acceptar que allò impossible contribueix a la violència i al sorgiment de postures extremes. Tot i que la ciència prometia respostes lògiques, també es troba límits i paradoxes. Això ha comportat un ressorgiment de discursos religiosos i fonamentalistes, com una reacció davant de la incertesa. Vivim en un món on la ciència i la religió coexisteixen de manera complexa, generant tensions addicionals. Crec que és crucial reconèixer la complexitat dels desafiaments actuals i evitar solucions simplistes. La polarització només afavoreix la confrontació, i cal cercar enfocaments més equilibrats i sostenibles per abordar aquests problemes.

    Alhora aquesta entrada a la contemporaneïtat està mediada per la interfície de la pantalla –sigui el mòbil, l’ordinador o la tauleta–, tecnologia que ens acompanya a tot arreu i que genera tot un cercle d’hàbits, noves formes de relacionar-se amb el món, i, també, noves addiccions. Però apunta que no hem de dir-ne addictes, sinó amants.

    És clar. Si no són addictes, la pregunta és quina relació tenen amb els casos, ja que no es tracta exclusivament d’una qüestió d’hàbit. Com ens ensenya la psicoanàlisi, tu no fas res sino hi ha una pulsió darrera. I un exemple d’aquesta pulsió, en relació amb els dispositius digitals, és mirar i ser mirats. Aquest desig de ser mirat, aquesta pulsió escòpica, s’enllaça, diguem-ne, amb un desig també de vincular-se a l’altre. I és aquí on apareix l’amor. Els registres i les dimensions d’aquesta articulació són molt variables.

    «Fa quinze anys, la cosa digital era un complement a les nostres vides. Ara és un món en si mateix». | Pol Rius

    Com es manifesten aquests registres i dimensions en l’ús de dispositius digitals?

    Et pots trobar des de l’amant narcisista, que és aquell que té el desig exhibicionista i que està tot el dia penjant fotos i els post. També és una dimensió de l’amor, perquè és una dimensió que apunta a l’altre, encara que des d’una perspectiva molt narcisista. Però l’amor té un costat narcisista. Després hi ha un altre tipus de versió de l’amor, més anaclítica, que és la segona opció que oferia Freud, que és l’amor com a suport. Aquest seria un altre ús, més de compartir, més d’ajudar l’altre, més d’escoltar allò que l’altre ha de dir. En un règim on podríem dir que la teva imatge compta menys i explica més la conversa, el xateig, etc. És un altre registre. I, després, hi ha un altre registre de l’amor, que també forma part de la casuística que trobem als usos digitals, que és l’amor possessiu. És l’amor més exclusiu. L’amor que requereix a l’altre moltes exigències. Aleshores, et trobes amb nois o noies que t’expliquen que han agafat un cabreig, que han fet alguna cosa monumental amb el seu xicot o amb la seva xicota perquè no li va contestar de seguida o el va deixar en vist durant cert temps. Aleshores t’adones que cadascú té un ús diferent.

    Què implica reconsiderar aquests actes a través del concepte de l’amor en comptes del de l’addicció? Quins efectes té en les conseqüències dels actes esmentats?

    De llegir les conseqüències des de la perspectiva d’addictes a llegir-les des d’amants hi ha molta diferència. Si les llegeixes des de la perspectiva d’addictes ja estàs pensant com les conseqüències d’un malalt mental. I, per tant, arribaràs probablement a conclusions radicals del tipus «traiem-li la droga. Cal treure el mòbil de les classes. Cal treure-li el mòbil, cal prohibir-lo de la seva vida, o, com diuen alguns, cal erradicar el mòbil, perquè així aconseguirem que no es produeixin les conseqüències». Si les llegeixes com a amants, del què te n’adones és que probablement el que has de fer és ajudar-lo a fer que aquest enllaç d’amor amb la màquina sigui un enllaç menys alienant. Però no ho el·liminaràs, perquè entens que hi ha una necessitat d’amor en aquest enllaç. Aleshores les conseqüències les llegiràs de manera diferent.

    Aquesta relació —amorosa— amb l’aparell mòbil ha estat l’epicentre d’un moviment educatiu per part de pares i mares, reivindicant un debat que orbita al voltant dels seus efectes perjudicials. Segons la seva opinió, cap on ens hauríem d’encaminar?

    Crec que cal parlar de regulació en comptes de parlar de prohibició. La tecnologia, especialment la indústria tecnològica, ha tingut un impacte hostil a la família, i necessitem recuperar aspectes educatius importants.

    La regulació implica ajustar i posar en ordre una cosa que s’ha decontrolat. És una manera de revertir la invasió tecnològica a la família

    Com definiria la regulació en aquest context?

    La regulació implica ajustar i posar en ordre una cosa que s’ha descontrolat. És una manera de revertir la invasió tecnològica a la família. Podem incloure restriccions d’ús, com ara el son, àpats familiars, l’hora del pati a l’escola i aules. La prohibició radical pot ser problemàtica. Fa quinze anys, la cosa digital era un complement a les nostres vides. Ara és un món en si mateix, i la prohibició no es pot aplicar a un món digital. Necessitem estratègies més àmplies.

    En el seu darrer llibre, ¿Adictos o amantes? Claves para la salud mental digital en infancias y adolescencias  (Editorial Octaedro) desenvolupa aquestes estratègies.

    Sí, proposo tres estratègies claus. Primer, la desconnexió, reduint les hores de pantalla per recuperar l’atenció. Segon, un ús millorat mitjançant l’alfabetització digital. I tercer, promoure la presència mitjançant alternatives presencials per compensar l’ús excessiu de pantalles. És crucial, però, realitzar aquestes tres estratègies tenint en compte la ja existent bretxa digital que es genera i creix en els contextos desafavorits. Cal implementar polítiques socials públiques correctores, com ara centres de lleure, activitats gratuïtes i alternatives presencials, per a les famílies desafavorides. Sense aquestes polítiques, la bretxa digital s’ampliarà entre classes socials.

  • Volem que els assistents robòtics intel·ligents substitueixin les relacions humanes?

    Aquesta darrera setmana llegíem que la Generalitat treia una nova mesura per combatre la soledat en la gent gran. La mesura destinarà 5,5 milions d’euros provinents dels fons Next Generation a adquirir un miler d’assistents robòtics intel·ligents per tenir cura de la salut i millorar la qualitat de vida de la gent gran que viu sola, combatent també la soledat no desitjada. 

    I és que, precisament, l’estudi més llarg de la història sobre el desenvolupament dels adults, fet per científics de la Universitat de Harvard al llarg de més de 80 anys —i que encara segueix en curs— ja destacava els diferents elements imprescindibles per tenir una bona vida. Robert Waldinger ha assegurat en diferents entrevistes que, mentre que l’aïllament és un destructor de l’estat d’ànim, les connexions personals creen una estimulació mental i emocional que les converteix en potenciadores automàtiques de l’estat d’ànim.

    Però, poden els assistents robòtics intel·ligents substituir aquestes relacions humanes? O quina realitat i quines desigualtats existeixen per tal que haguem de recórrer a aquesta tecnologia també per combatre la soledat no desitjada? Volem construir una societat incapaç de combatre aquesta soledat de les persones amb més lligams i vincles interpersonals i apostant doncs per l’entrada d’assistents robòtics com a política pública?

    Som conscients que, actualment, vivim en una societat on, malauradament, el treball reproductiu, el que fa possible la vida, el de les cures, el que es basa en les relacions interpersonals i la comunitat, ha quedat relegat a un segon terme i on la centralitat la té el treball productiu —que, en els millors casos, ens permet arribar a final de mes i pagar les factures— i que ens ocupa la major part del nostre dia a dia. Aquest fet ens comporta haver de fer equilibris per poder tenir cura de les persones amb qui convivim o bé que conformen el nostre sistema relacional; la gent gran, els nostres infants, les persones amb diversitat funcional o aquelles persones que es troben vulnerabilitzades cada vegada més per un sistema econòmic i social on el benestar físic, emocional i psicològic no és la prioritat. De fet, les persones —majoritàriament, dones— que treballem en feines reproductives (educadores, treballadores familiars, treballadores socials, infermeres, psicòlogues…etc.) ho fem en pitjors condicions laborals i menor salari.

    Quan aquests equilibris son assumits per la família també veiem que són fets majoritàriament per dones —un estudi de la Universitat de Barcelona i la Universitat Pompeu Fabra conclou que, cada any, les dones dediquen 800 hores més que els homes a les tasques de la llar i als fills—. Però més enllà de la cura, de les necessitats més bàsiques que les persones necessitem i que entenem que també haurien d’estar sostingudes per la comunitat i pel sistema públic, necessitem vincles i lligams afectius; necessitem l’escolta activa, necessitem l’empatia i la companyia. I ho necessitem fora de les xarxes socials i les pantalles. Al llarg de la nostra vida, necessitem sentir que formem part d’alguna cosa, que som importants per a algú, que pertanyem a un barri, a una comunitat, a una llar, a una família —en la que naixem, o bé que escollim—. I això requereix canviar les prioritats individuals i també col·lectives; canviar la piràmide de les coses importants i les que no ho són tant; així com els valors que imperen actualment i que van en detriment de la salut de les persones. 

    El sistema capitalista és un model econòmic ferotge, sí, però també ho són els valors i el conjunt de creences que l’acompanyen i que arrelen en cada un de nosaltres: “treballar més et fa ser millor company de feina”, “anar estressat és tenir una vida plena”, “has de descansar durant el cap de setmana —si tens la sort de tenir 2 dies de festa— per poder rendir al màxim a nivell laboral durant la setmana”. I és que, precisament, són aquestes creences les que ens empenyen a unes accions determinades i a com ens situem en relació al món productiu el que fan que sigui possible que tot giri, que res canviï i que el treball reproductiu, el treball de cures, però també els vincles i l’activitat comunitària que sabem que és imprescindible per a la nostra salut emocional i mental quedin eternament relegades a un espai on vivim en núvols de cansament, on el nostre sistema nerviós va permanentment estressat. I, per tant, allò que sabem del cert que és el major protector de la nostra salut mental acaba esdevenint un neguit constant per veure si ho podrem acomplir o no, si arribarem a tot o no. Per preservar la nostra salut, la nostra comunitat, els nostres vincles, necessitem canviar aquest esquema imposat i que ens està malmetent diàriament.

    Així doncs, l’entrada d’assistents robòtics intel·ligents a la política pública, entre d’altres motius, per revertir la situació de soledat no desitjada de la gent gran o millorar el seu estat emocional evidencia una vegada més la nostra incapacitat com a societat —com a conseqüència dels diferents poders polítics i econòmics hegemònics actualment— de posar al centre la comunitat i les relacions humanes. Alhora, ens mostra la manca de recursos materials que ens priva també de posar per davant aquell treball que sustenta les nostres vides físicament i emocional; de tenir les eines per fer-ho des de la proximitat, des del disposar del temps per tenir una conversa, per escoltar i fer companyia; per fer-ho teixint comunitat i espais on tinguem cura les unes de les altres. I, sobretot, espais que puguin ser intergeneracionals i on totes hi tinguem cabuda.

  • No és una guerra contra el mòbil

    Les noves tecnologies han canviat molts aspectes del món a millor: avenços mèdics impensables fa dècades són avui una realitat; noves formes més sostenibles de moure’ns pel món; energies no contaminants; assistents digitals per a persones dependents… I, pel que fa a les tecnologies de la informació i la comunicació, s’ha democratitzat l’accés al coneixement, s’ha afavorit la creació de xarxes comunitàries més enllà del territori i podem socialitzar i connectar amb els nostres éssers estimats amb immediatesa.

    Però una cosa és l’ús, i una altra de molt diferent és l’abús. Aquestes setmanes veiem famílies, professorat i –molt important– alumnat, preocupats per l’ús excessiu de pantalles als centres educatius. No és un tema menor: segons dades d’ISGlobal, l’ús excessiu dels mòbils a l’adolescència genera efectes sobre la salut física, com ara el sedentarisme o el deteriorament de la visió; efectes psicològics com la hiperactivitat o símptomes depressius; i també efectes neuropsicològics, com l’ansietat i canvis sobtats d’humor.

    Cal actuar davant d’aquestes situacions des de la regulació i la prevenció. Els centres educatius, en tant que espais de socialització i aprenentatge on infants i joves passen la major part del seu dia, són una eina privilegiada per començar-hi. No és una guerra contra els mòbils, és una racionalització del seu ús. Cal que la Generalitat faci una normativa clara i d’obligat compliment per a tota l’educació obligatòria que ajudi a minoritzar els riscos que té l’abús dels telèfons, que no són pocs. A Barcelona, vam fer una primera passa amb el II Pla de Salut Mental, que inclou la creació d’un Grup Promotor Barcelona pel benestar digital, i ara li toca al nou govern municipal convocar aquest Grup i sumar-hi la resta d’institucions.

    Ara bé, haurem d’actuar més enllà de les escoles i instituts: abordar l’addicció a les pantalles com a societat, implicant joves i adults, professionals de la salut i professionals de la tecnologia, usuaris, teixit associatiu i institucions per caminar cap a un millor ús. Les comunitats educatives han estat les primeres a aixecar l’alarma, però l’abús de les tecnologies pot esdevenir un problema de salut pública i, també, de democràcia. Els Estats i la Unió Europea hauran de fer-se càrrec també de la democratització dels algoritmes i la transparència a les noves tecnologies. Insisteixo, no és una guerra contra el mòbil, és una passa a favor de la salut i la convivència.