Just Deploy It!

Etiqueta: ablació

  • La mutilació genital femenina: considerada violència sexual però lluny d’un tractament integral

    Amb l’entrada en vigor de la Llei de Garantia Integral de la Llibertat Sexual (coneguda com la llei del ‘Només sí és sí’), la mutilació genital femenina es comença a considerar oficialment com una violència sexual i de gènere, així com el matrimoni forçat, l’assetjament amb connotació sexual i la tracta amb finalitats d’explotació sexual. La prevenció, protecció, formació, assistència integral i la reparació són essencials per acompanyar a les dones víctimes d’aquestes violències.

    Així ho demanden les dones participants del Encuentro de Buenas Prácticas de la Red Estatal Libres de Mutilación Genital Femenina (MGF), celebrat a Madrid el passat 15 i 16 de novembre. “La mutilació genital femenina ve acompanyada de moltes altres violències, i és la gran desconeguda. En les violències de gènere no serveixen genèrics, fan falta tots els detalls”, comença una de les participants. Aquesta trobada és un espai de diàleg i d’intercanvi per al desenvolupament d’itineraris que comptin amb protocols que no revicitimizin a les dones que han sofert o sofreixen violència sexual, i per a garantir una atenció integral quan es requereixi. Es reuneixen dones migrants i entitats de Catalunya, Madrid, el País Basc, Aragó i València. Coincideixen en denunciar la desprotecció de les dones que han sofert la MGF i la necessitat de desvictimitzar-les; en la importància de garantir una atenció integral i promoure el paper de les mediadores culturals; i també manifesten la necessitat de formar al personal sanitari entorn les mutilacions genitals femenines per a prevenir múltiples violències més.

    Segons dades d’Amnistia Internacional, la MGF afecta a 200 milions de dones i nenes arreu del món, i quatre milions més de nenes estan en risc de sofrir-la. Aquesta pràctica és una expressió de violència de gènere i sexual que s’estén a 29 països de tot el món, tot i que on més es concentra és a l’Àfrica subsahariana, seguit de països de l’Orient Mitjà, Àsia, Llatinoamèrica i també Europa. En el cas africà, UNICEF recollia el 2020 que els sis països amb una prevalença de casos de MGF més elevats són Somàlia (98%), Guinea (95%), Djibouti (94%), Mali (89%), Egipte (87%) i Sudan (87%). Cal destacar que no totes les comunitats que habiten aquests països practiquen la MGF, i que els que la practiquen tampoc ho fan de la mateixa manera.

    Imatge del “Encuentro de Buenas Prácticas de la Red Estatal Libres de Mutilación Genital Femenina (MGF)” | Sara Aminiyan

    Atenció integral en els casos de MGF

    “L’atenció que s’ha de garantir a les dones que han sofert la MGF ha de ser integral: això significa que ha de tenir un enfocament de drets humans, interseccional, amb atenció individualitzada a cada dona i adaptada a les necessitats de la salut holística, és a dir, amb atenció física, psicològica, emocional i econòmica”, reclamen les participants de la trobada. Les mutilacions genitals femenines comporten greus implicacions sanitàries i psicosocials: posen en risc la seva integritat física i psicològica, a més de violar els seus drets com a dones i nenes. Comporten des d’hemorràgies prolongades, infeccions, dolor intens durant el cicle, infertilitat, la negació del plaer sexual i fins i tot la mort. A més, pot augmentar el risc de transmissió del VIH.

    El primer informe d’avaluació de l’aplicació d’Espanya del Conveni d’Istanbul, realitzat pel Grup d’Experts en Acció contra la Violència contra les Dones i la Violència Domèstica (GREVIO) del Consell d’Europa, apunta la seva preocupació per la concentració d’esforços en la violència en el si de la parella i no tant en altres formes de violència, en particular la violència sexual, com són el matrimoni forçat i la mutilació genital femenina, qüestions que la llei de la Llibertat Sexual sí que recull.

    En concret, el GREVIO identifica una sèrie de qüestions que requereixen acció urgent, com ara enfortir les mesures per a prevenir i combatre la violència que afecta les dones exposades a discriminació interseccional. Pretén complir les obligacions globals en matèria de protecció dels drets humans de les dones, les nenes i els nens enfront de les violències sexuals, integrant-se també en la política exterior espanyola. I també, seguint el mandat de l’article 9.2 de la Constitució, pretén remoure els obstacles per a la prevenció d’aquestes violències, així com per a garantir una resposta adequada, integral i coordinada que proporcioni atenció, protecció, justícia i reparació a les víctimes.

    Tot i així, és important estudiar cada cas de manera individualitzada, per a entendre i aplicar els protocols adequats segons les necessitats de cada dona i la seva situació de vulnerabilitat. Nerea Sancho, membre de la Unión de Asociaciones Familiares (UNAF), expressa la voluntat i finalitat de la Red per a generar itineraris que ajudin a l’administració i als serveis públics a “no caure en la revictimització i la improvisació”, ja que en molts casos pot haver-hi dones que no requereixin d’una atenció integral, i en molts altres casos que sí, perquè “avui dia tot es redueix a la cremada i la cicatriu, no hi ha una atenció integral real”, matisa.

    Una pràctica que va evidenciar el doctor i coordinador de l’àrea de ginecologia de l’Hospital Clínic de Barcelona durant el fòrum ‘La veu de les dones africanes contra la violència de gènere’, organitzat per Ahcama i celebrat a Barcelona a finals del mes d’octubre.

    Va explicar que el protocol d’atenció integral a les dones que han sofert la MGF es desenvolupa durant un sol dia. Un temps insuficient, segons Metges del Món, ja que és impossible prestar atenció completa en tan poc temps i complir el que significa la paraula integral: atenció mèdica, física, psíquica, emocional i social. Totes les participants posen en rellevància la necessitat de formar als professionals sanitaris específicament sobre mutilacions genitals, per a evitar revictimitzacions i assegurar les voluntats i necessitats de cada dona.

    Tenir referents comunitàries

    L’atenció integral està directament relacionada amb una atenció individualitzada amb la dona que ha sofert la MGF i/o altres violències de gènere, i per això és necessària la prevenció i detecció de les dones que l’han sofert. Les diferents associacions de l’estat que treballen en aquest camp, com per exemple Ahcama, Legki Yakaru – Associació de Dones subsaharianes, Asociación Karibu, Asociación de Mujeres de Guinea de Madrid o la Fundació Wassu-UAB, coincideixen en la necessitat de tenir referents comunitàries per a poder acostar-se a les dones vulnerabilitzades. Tot i així, en molts casos les referents són voluntàries, i denuncien una clara falta de recursos econòmics per a atendre els casos. “Si nosaltres i les nostres associacions són espais de referència, i som les responsables de derivar les dones a una atenció integral, llavors és necessari que comptem amb recursos econòmics, i que estigui pressupostat per l’administració”, puntualitza l’Aissa, membre d’Ahcama. Legki Yakaru – Associació de Dones subsaharianes, per la seva part, atribueix la falta de recursos a un racisme institucional imperant: “Si la mutilació genital femenina depengués de les subvencions, llavors no faríem res. Les demanes a l’inici de l’any i te les donen a finals d’any, si és que te les donen. És un treball purament militant.”

    Imatge del “Encuentro de Buenas Prácticas de la Red Estatal Libres de Mutilación Genital Femenina (MGF)” | Sara Aminiyan

    El paper de les mediadores interculturals

    L’article 22 de la llei de Garantia Integral de la Llibertat Sexual especifica la labor i responsabilitat per part de les administracions públiques per a establir protocols d’actuació que permetin la detecció i atenció de casos de mutilació genital femenina i de matrimoni forçat, per això es procurarà, apunta, la formació específica necessària per a l’especialització professional, podent incloure’s accions específiques en el marc de la cooperació internacional al desenvolupament.

    La mediació intercultural és un element clau per a la inclusió i l’accés a la informació de les persones migrants. A Espanya, es tracta d’un fenomen bastant recent, que no està del tot definit ni professionalitzat, tal com denuncien investigadors i entitats, encara que segons el Reial decret 638/2000, va quedar reconeguda pel Ministeri d’Interior. A efectes pràctics, la mediació intercultural sol estar relacionada amb l’àmbit de treball social, i les poques opcions formatives s’han dut a terme per organitzacions, i a la voluntat d’algun departament de serveis socials d’ajuntaments. La mediació intercultural implica la interpretació i facilitació del llenguatge, els codis comunicatius i el sistema de valors entre dues parts culturalment diferents que es vulguin i/o hagin de comunicar.

    A la trobada de la Red, es posa en valor el paper de les dones mediadores africanes com a facilitadores entre les dones migrants i professionals de serveis públics, així com receptores d’informació dins de la comunitat. Encara que denuncien la falta de reconeixement i fins i tot, a vegades, rebuig: “Sol passar que ens trobem a la consulta d’un metge, perquè la dona que ha de ser atesa ens ho ha sol·licitat, i hem de discutir amb el metge perquè ens deixi estar a la consulta. No sabem si per motius intencionats o per la falta de reconeixement.”

    Així ho confirma la investigadora i filòloga de la Universitat Alcalá de Henares de Madrid, Carmen Valero Garcés: “Una responsabilitat que va a càrrec d’iniciatives individuals, amb poc suport estatal, escassa remuneració, falta de formació i de coordinació, així com d’ètics estandarditzats.”

    Certificació MGF, què suposaria?

    El tercer eix que es debat a la trobada de la Red és la possibilitat de disposar d’una certificació mèdica MGF. Podria tenir un impacte directe en la facilitació del tràmit per a aconseguir l’asil, per exemple, així com també es reconeixeria una vegada més com una violència masclista i sexual. Les dones que han sofert la MGF no tenen per què denunciar, però l’han sofert igualment, amb el que si es disposés d’aquest certificat mèdic es podrien evitar altres violències afegides i facilitar processos burocràtics i d’estrangeria. Tot i així, manifesten la importància d’acompanyar la certificació mèdica amb un informe psicosocial de cada cas, per a garantir que sempre es compleixi un procés integral i individualitzat de cada dona.

    També cal destacar la importància de disposar d’unitats de referència a cada Comunitat Autònoma, liderades per entitats i persones especialitzades en la matèria. Fins al moment, no existeix una homogeneïtat de treball i protocol en aquests casos entre les diferents CCAA, i tampoc que garanteixi una atenció integral. L’estudi realitzat el 2020 sobre la mutilació genital femenina a Espanya per la Fundació Wassu-UAB, assenyalava el següent: “El Protocol comú per a l’actuació sanitària davant la MGF guia als professionals de la salut en la detecció, tractament i prevenció de la pràctica. El fet que aquest protocol només se centri en l’atenció mèdica no garanteix un enfocament integral del problema. A més, donada l’estructura política d’Espanya, existeix una falta d’homogeneïtat de polítiques i serveis públics entre les Comunitats Autònomes en matèria de prevenció, protecció i enjudiciament de casos de MGF”.

    “És necessari fer incidència en tots els estrats, de macro a micro: des del nivell estatal, fins a les Comunitats Autònomes, municipis, professionals i les dones afectades”, afegeixen. L’acompanyament requereix un enfocament de gènere, comunitari. Sense estigmatitzacions, sense racisme, sense revictimització, que les dones afectades siguin la veu activa i protagonista, més enllà del 6 de febrer.

  • Així actuen enfront de l’ablació els professionals sanitaris a Espanya

    Asha Ismail tenia només cinc anys quan li van practicar la mutilació genital femenina (MGF). Va ocórrer a Moyale, un poble a la frontera entre Etiòpia i Kenya. Va ser la seva pròpia mare qui la va acompanyar a casa de la seva àvia, on els esperava una remeiera. Entre les dones havien cavat un clot en el sòl de fang de la cuina perquè s’estirés dins i allí li ho van fer, sense personal mèdic ni anestèsia.

    «Com havia nascut nena, en la meva comunitat no m’anaven a considerar neta i pura fins que em llevessin aquesta part del meu cos», declara a Sinc Ismail, presidenta de l’ONG Save a Girl Save a Generation. La seva família estava convençuda que era el correcte, per això, durant anys no es va atrevir a parlar amb ells de les seqüeles i els dolors que sofria a causa d’aquesta agressió, que consisteix en l’amputació parcial o total dels òrgans genitals femenins.

    El 2001, quan va migrar a Espanya, Ismail pensava que per fi anava a tenir l’oportunitat de compartir la pesada càrrega que arrossegava des de Kenya amb especialistes. No obstant això, la seva primera visita al ginecòleg no va ser el que esperava.

    «En el centre de salut ningú havia vist a una dona mutilada. Es va córrer la veu i en qüestió de minuts estava envoltada d’infermeres que m’observaven sense dirigir-me la paraula mentre jo seguia oberta de cames. Vaig passar vergonya i por i crec que la situació hagués estat diferent si haguessin estat més sensibilitzats», explica.

    Asha Ismail, presidenta de la ONG Save a Girl Save a Generation / SINC

    Segons l’Organització Mundial (OMS), encara que els professionals sanitaris del món han d’estar preparats per a atendre dones i nenes amb MGF, «sovint no estan prou capacitats per a reconèixer i tractar les conseqüències negatives que ocasiona aquesta pràctica sobre la salut».

    En una recerca publicada el 2018, un equip de recerca liderat per la professora associada de la Facultat d’Infermeria i Podologia en la Universitat de València Alba González-Timoneda va analitzar el grau de coneixement, les actituds i les pràctiques dels professionals d’atenció primària del departament Clínico-Malvarrosa de l’Hospital Clínic de València. En total, van entrevistar 321 professionals sociosanitaris (metges d’atenció primària, infermers, matrones, pediatres, ginecòlegs, psicòlegs i treballadors socials).

    Segons els resultats, d’ells només un 22% era capaç d’identificar correctament els diferents tipus de mutilació i únicament un 5% sabien en quines zones geogràfiques segueix viva aquesta pràctica. Menys d’un 10% coneixia algun protocol d’actuació i solo un 15% va contestar haver rebut formació. La detecció de casos va ser fonamentalment realitzada per professionals majors de 35 anys, majoritàriament les matrones, pediatres i treballadors socials.

    Per a González-Timoneda, «cal continuar investigant per a saber amb certesa si aquests resultats són extrapolables a la resta d’Espanya». No obstant això, el seu estudi és rellevant perquè indica que no tots els professionals sociosanitaris d’atenció primària han rebut la formació adequada per a tractar aquest problema en tota la seva dimensió.

    Asha (tercera per la dreta) en un acte de l’ONG

    Protocols d’actuació

    La mutilació genital femenina és una pràctica tradicional amb fortes i ancestrals arrels socioculturals. UNICEF adverteix que més de 200 milions de dones han estat sotmeses a aquesta vulneració de drets. Encara que en els últims anys la prevalença en nenes de fins a 14 anys s’ha reduït en la majoria de les regions africanes, cada any tres milions de menors són mutilades a tot el món per motius culturals, religiosos o socials.

    A Espanya, hi ha 69.086 dones que provenen de països on es realitza, segons les últimes dades del 2016 de la Fundació Wassu de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), que realitza cada quatre anys un informe sobre la situació de les víctimes potencials. D’elles, unes 17.000 nenes estan en risc de sofrir-la

    Enfront d’aquesta situació, les administracions «han de fomentar la intervenció preventiva de la MGF, la qual cosa es materialitza en accions d’educació per a la salut que els professionals puguin emprendre amb el propòsit de generar actituds positives que fomentin l’abandó de la pràctica», destaca Adriana Kaplán, directora de la Fundació Wassu-UAB.

    L’any 2015, el Ministeri de Sanitat va presentar el Protocol comú d’actuació sanitària davant la mutilació genital femenina en el Sistema Nacional de Salut, una eina on s’unifiquen les instruccions que rep el personal sanitari si sospiten que una pacient ha estat mutilada o pot arribar a ser-ho.

    En matèria de prevenció, una de les mesures més importants que recull el document té a veure amb la reacció del pediatre davant la sospita que en un viatge familiar al país d’origen una nena pugui ser mutilada. En aquest cas, el metge proposarà als pares que signin un document en el qual es comprometen a «cuidar la salut de la menor, evitar la seva mutilació i acudir a revisió a la volta del viatge». A més, advertirà a la família que és delicte al nostre país.

    «No es tracta només de transmetre informació, sinó que s’ha de realitzar una entrevista motivacional com es realitza per a canviar altres conductes, ajudant-los a reflexionar sobre el tema perquè siguin ells els que identifiquin la necessitat de protegir a les nenes», sosté Teresa García de Herreros, membre de Metges del Món i coordinadora de la Guia de Prevenció de la Mutilació Genital Femenina de la Comunitat de Madrid. El més important és deixar clar que, lluny d’aportar cap benefici, pot ocasionar complicacions mèdiques greus.

    «Infeccions, hemorràgies, dolor, ansietat, problemes urinaris o lesions en altres òrgans veïns són les conseqüències més immediates. A llarg termini poden sofrir infertilitat, infeccions cròniques, trastorns psicosexuals i problemes durant l’embaràs i el part», precisa.

    Reconstrucció del clítoris

    A Catalunya, on resideixen gairebé un terç de les dones procedents dels 30 països africans en els quals està arrelada aquesta pràctica i empadronades a Espanya, la Seguretat Social cobreix els costos de la reconstrucció del clítoris de les víctimes.

    «La reconstrucció consisteix a anar a buscar el que queda de clítoris i exposar-ho el més externament possible, en el seu lloc original. D’aquesta manera aconseguim recuperar un aspecte estètic normal en gairebé un 90% dels casos i la capacitat sensitiva en més d’un 70% de les intervencions», explica Pere N. Barri Soldevila, coordinador de la Secció Quirúrgica de la Fundació Dexeus Dona de Barcelona i primer metge a Espanya a realitzar la intervenció.

    El perfil de la pacient és el d’»una jove d’origen africà, d’uns 27 anys d’edat, que ha viscut la seva infància i adolescència al nostre país i sent la necessitat d’integrar-se i ser com qualsevol altra de les quals conformen els seus respectius grups d’amics», sosté Barri Soldevila.

    El Programa de reconstrucció genital post-ablació de la Fundació Dexeus ja ha atès 97 dones entre els anys 2007 i 2018. L’operació també es realitza a Madrid i a la Comunitat Valenciana, que compta des de 2016 amb una Unitat de Referència per a la Cirurgia Reconstructiva a l’Hospital Universitari Doctor Peset de València a la qual poden ser remeses dones i nenes des d’altres centres de salut.

    El Dr. Barri en una de les intervencions de reconstrucció genital postablació / Fundació Dexeus Mujer

    Si danya la salut, per què es practica?

    Mentre que la pressió social i la por a la marginació perpetuen la tradició, la falta d’informació i educació empara aquestes conductes en països africans. Segons l’OMS, amb freqüència, l’escissió és considerada part important de la bona criança de les joves i de la seva preparació per a la vida adulta i el matrimoni. Tot gira entorn de les creences sobre el comportament sexual, la virginitat prematrimonial i la fidelitat matrimonial.

    Moltes comunitats creuen que redueix la libido femenina i ‘ajuda’ a la dona a resistir-se als actes sexuals ‘il·lícits’, per la qual cosa algunes famílies que arriben a Espanya ho fan amb el convenciment que l’ablació és un procés necessari i beneficiós.

    «Atès que els motius pels quals es realitza la mutilació tenen molt a veure amb la identitat cultural, per a prevenir i evitar nous casos no només n’hi ha prou amb actuar en l’àmbit de la salut. És imprescindible el treball comunitari, que s’ha de realitzar de forma coordinada amb altres professionals i sectors com a educació, serveis socials, associacions, líders comunitaris, famílies i mediadors», precisa García de Herreros.

    A Espanya, associacions com Save a Girl Save a Generation duen a terme una labor de sensibilització i educació amb els col·lectius de risc tant a Àfrica com a Europa a través de xerrades, cursos, esdeveniments i entrevistes personals. El pròxim projecte de l’ONG, que començarà aquest any, serà obrir una casa d’acolliment per a nenes a Kenya. Aquest país africà va prohibir la MGF el 2011, però algunes famílies continuen practicant-la perquè creuen que augmenta la probabilitat de la nena de contreure matrimoni.

    El mateix passa a Gàmbia que, encara que va aprovar el 2016 la seva primera llei contra l’ablació genital femenina, continua apareixent en la llista de les víctimes menors de 14 anys, segons Nacions Unides. Ara, Sierra Leone ha estat l’últim país a il·legalitzar-la.

    «Amb prohibir només no basta. Si una família està convençuda que ha de fer-ho, buscarà la forma per a això», afirma Ismail. Per això, l’activista està segura que la via penal ha de ser un suport a l’educació, que pot suposar una veritable oportunitat de futur per a les dones.

  • L’ablació, una violació dels drets humans de 200 milions de nenes i dones a tot el món

    Just fa un any us explicàvem la història de la Jamila, una noia d’ara 24 anys a la qual la seva família va practicar-li una ablació quan era ben petita. Les seves ganes i la seva voluntat van ser el que la va empènyer a informar-se a través d’Internet i buscar una clínica que realitzés reconstruccions dels genitals post-ablació.

    Segons les dades recollides en el Mapa de la Mutilació Genital Femenina, elaborat per la Fundació Wassu-UAB, a Espanya hi ha prop de 70.000 dones procedents de països on es practica la mutilació genital femenina (representen un 2% sobre el total de la població d’origen estranger). D’elles, un 25% són menors de 14 anys, i gairebé una tercera part de les quals estan empadronades a Espanya resideixen a Catalunya que és la comunitat autònoma que concentra un major nombre de residents, seguida per la Comunitat de Madrid, Andalusia, Comunitat Valenciana, País Basc, Canàries, Aragó, Balears i Murcia.

    A nivell global, es calcula que hi ha almenys 200 milions de nenes i dones mutilades a tot el món i cada any es mutilen els genitals a tres milions de nenes. Això representa que 44 milions de nenes menors de 14 anys han sofert l’ablació, principalment, segons dades de les Nacions Unides, a Mali (73%), Gàmbia (56%), Mauritània (54%) i Indonèsia (49%). Els països amb la prevalença més alta entre nenes i dones de 15 a 49 anys són Somàlia (98%), Guinea (97%), Djibouti (93%) i Egipte (87%).

    La mutilació genital femenina (MGF) comprèn tots els procediments consistents a alterar o danyar els òrgans genitals femenins per raons que res tenen a veure amb decisions mèdiques. Està reconeguda internacionalment com una violació dels drets humans de les dones i nenes. L’Organització per les Nacions Unides opina que reflecteix una desigualtat entre els sexes molt arrelada i constitueix una forma extrema de discriminació contra dones i nenes al mateix temps que viola els seus drets a la salut, la seguretat i la integritat física, el dret a no ser sotmeses a tortures i tractes cruels, inhumans o degradants i el dret a la vida en els casos en què el procediment acaba produint la mort. L’ablació és causa d’hemorràgies greus i altres problemes de salut tals com quists, infeccions i infertilitat, així com complicacions en el part, i comporta, a més, un major risc de mort de nounats.

    Dexeus Dona ha reconstruït el clítoris de forma gratuïta a 97 dones víctimes de l’ablació

    Des del 2007, la Fundació Dexeus Dona ofereix reconstruccions genitals post-ablació de manera gratuïta i ja se n’han pogut beneficiar 97 dones i s’han realitzat 150 visites. La intervenció dura uns 45 minuts i consisteix en una cirurgia que permet restituir anatòmicament el clítoris i altres òrgans afectats. En el 90% de les operacions han aconseguit la restitució anatòmica i en el 75% aconsegueixen la restitució funcional. Aquest programa es dirigeix a les dones immigrants que han sofert una ablació al seu país d’origen i que resideixen a Espanya.

    El Programa de reconstrucció genital forma part de la labor d’assistència social de la Fundació Dexeus Dona, i està liderat pel Dr. Pere Barri Soldevila, que va ser el primer metge que va realitzar aquesta intervenció a Espanya. La reconstrucció suposa un gran pas perquè aquestes dones se sentin millor amb el seu propi cos, però fins al moment s’ha viscut també com un tabú, ja que és un ritual que forma part de la tradició. A més, la majoria admeten que ha estat un procés molt traumàtic. Per això és fonamental realitzar un acompanyament psicològic. «En el nostre centre els oferim una visita de suport psicològic abans i després de la intervenció» explica el Dr. Pere Barri Soldevila, «A més, moltes d’elles són molt joves, la mitjana d’edat és de 27 anys», afegeix el Dr. Barri.

    De les 97 que han estat intervingudes en el nostre centre, 64 resideixen a Catalunya i la majoria procedeixen de Barcelona i província i de la ciutat de Girona i província. Per països, un 25% han nascut a Espanya, un 22% són originàries del Senegal, un 11% de Mali i un 10% de Gàmbia. La resta procedeixen majoritàriament d’altres països africans, com Costa d’Ivori, Guinea Bissau, Nigèria, Burkina Faso, Etiòpia, Egipte, Ghana i Kenya.

  • Cinc dades per entendre l’impacte de la mutilació genital femenina

    Aquest és un article original de eldiario.es

    «Van intentar tallar-me. El meu pare volia, la meva mare no, així que em va ajudar a escapar-me a casa de la meva tia», resumeix Charity Elena, d’11 anys, en un testimoniatge recopilat per l’ONG Wanawake Mujer. La menor es troba ara en un centre de rescat regentat per activistes locals a Kenya.

    Com Charity, moltes nenes i dones corren diàriament el risc de sofrir la mutilació dels seus genitals a tot el món. Es compten per milions. En el Dia Mundial de la Tolerància Zero amb la Mutilació Genital Femenina, celebrat cada 6 de febrer, repassem algunes claus sobre aquesta pràctica que constitueix una forma «extrema» de violència masclista i una violació dels drets humans de les dones i les nenes, segons les ONG i organismes internacionals.

    Afecta 200 milions de dones

    Les estimacions sobre l’abast de la mutilació genital femenina han anat creixent en els últims anys. Es calcula que hi ha 200 milions de dones i nenes a tot el món que han sofert una mutilació dels seus genitals, d’acord amb les dades de Nacions Unides. Cada any, tres milions de nenes són sotmeses a aquesta pràctica.

    Així, en la majoria dels casos, l’ablació és practica durant la infantesa, en algun moment entre la lactància i l’adolescència. Almenys 44 milions de nenes menors de 15 anys han sofert la mutilació dels seus genitals. A Espanya, s’estima que unes 18.396 adolescents estan en risc de patir una ablació, segons l’últim estudi de la fundació Wassu UAB.

    Creix el rebuig de les societats locals

    La pràctica de l’ablació genital es concentra en zones localitzades d’Àfrica, Orient Mitjà, Àsia i Amèrica Llatina, una llista en la qual figuren 30 països. No obstant això, en la majoria d’aquests llocs existeix un marcat rebuig social a aquesta pràctica, segons ha documentat el Fons de Nacions Unides per a la Infància (Unicef). Amb els anys, el suport a la mutilació ha disminuït, fins i tot en països on estava arrelada, com Egipte.

    D’acord amb les últimes dades de l’organisme, si es tenen en compte de forma global els països on se segueix practicant, un 67% de les dones i un 63% dels homes pensen que s’ha d’eliminar. En alguns països com el Senegal, Camerun o Costa d’Ivori aquest rebuig supera el 80%.

    No obeeix a cap religió

    La mutilació genital femenina es considera una manifestació extrema de la violència masclista contra les dones pel fet de ser-ho i es vincula amb altres abusos, com el matrimoni forçat. Els seus orígens no estan clars, però, segons el Fons de Població de Nacions Unides (UNFPA), són anteriors als començaments de l’islam i del cristianisme.

    «Cap religió fomenta aquesta pràctica», insisteixen des de l’agència especialitzada. L’ablació és practicada per alguns grups musulmans, per certs grups cristians i jueus, així com pels seguidors d’algunes religions animistes.

    És una tradició cultural, no religiosa, que respon a diverses raons. En primer lloc, resumeix Unicef, busca disminuir el desig sexual en la dona, mantenir la seva virginitat abans del matrimoni i la seva fidelitat. D’altra banda, significa «la iniciació de les nenes a l’edat adulta».

    Boko Mohammed, una «mutiladora professional», sosté la fulla que ha utilitzat durant anys per practicar l’ablació en la seva comunitat. Ja no la utilitzarà mai més perquè ha decidit abandonar la pràctica / Unicef.

    També influeix l’empobriment de les dones en societats on l’ablació és un requisit previ al matrimoni. Algunes comunitats consideren, per la seva banda, que els genitals femenins són «poc nets i antiestètics» respecte a ideals arrelats de bellesa i puresa. Finalment, de vegades es practica «sota la creença equivocada» que ho exigeixen algunes religions.

    Segons l’UNFPA, com més estesa està la pràctica, més condemna, assetjament i desarrelament pot sofrir qui decideixi apartar-se de la norma. Per aquesta raó, el suport de la resta de la comunitat es torna vital perquè les famílies l’abandonin. Així mateix, hi ha veus que apunten a la falta de formació dels professionals que estan en contacte amb possibles víctimes a Europa, la qual cosa pot derivar en l’estigmatització de les víctimes.

    Existeixen diversos tipus de mutilació genital

    Sovint, l’ablació es redueix a una sola forma, el tercer tipus, aquest és, l’extirpació dels llavis menors i majors i el clítoris, i el posterior tancament de la vagina mitjançant sutura. Hi ha, no obstant això, tres tipus més, segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS): l’amputació parcial o total del clítoris, l’extirpació del clítoris i els llavis menors i, finalment, la resta de tècniques lesives com la perforació, incisió o el raspat de la zona genital.

    Els efectes en el cos de dones i nenes són molts. Pot produir inicialment un dolor intens, hemorràgies greus (en molts casos mortals) i problemes urinaris. Més tard poden causar quists, infeccions, infertilitat, complicacions del part i augment del risc de mort del nounat. A llarg termini, pot derivar en problemes de salut mental com a depressió, ansietat i escassa autoestima.

    Alguns avanços de la lluita contra l’ablació

    A pesar que la mutilació genital femenina roman arrelada en algunes societats, avui en dia, una nena té un terç menys de possibilitats de sofrir una mutilació que en 1997, segons Unicef. El seu abast ha caigut gairebé un 25% des de 2000 a nivell mundial i, en una dècada, al voltant de 18.000 comunitats han rebutjat públicament aquesta pràctica.

    Les organitzacions internacionals i locals han jugat un paper important en la seva progressiva erradicació sensibilitzant a les comunitats i atenent a les dones i menors afectades. El gener passat, Liberia va decidir prohibir la mutilació genital femenina, però solament per un any. Els activistes locals ja pressionen al president perquè la llei sigui permanent.

    Però la prohibició sobre el paper no implica que l’ablació, en la pràctica, passi a la història, tal com es van proposar els líders mundials en un dels Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) de l’ONU per 2030.

    A l’estiu de 2016, el Parlament de la Unió Africana (UA) va prohibir la mutilació genital femenina als seus 50 estats membres. Les ONG ho van celebrar però van insistir: «Cal treballar amb aquestes comunitats des de dins i mostrar alternatives, com donar suport a les dones que practiquen l’ablació perquè puguin canviar de treball».

  • «Moltes famílies defensores de l’ablació han abandonat la idea gràcies a la prevenció»

    Adama Boiro, d’origen senegalès, és mediadora comunitària a Girona i membre fundadora de l’associació Jokkere Endam, que centra l’actuació en els drets sexuals i reproductius de dones migrades residents a Catalunya. Entre altres tasques Boiro es dedica a la prevenció i la conscienciació sobre la mutilació genital femenina, una pràctica consistent en la lesió del genital femení que és reconeguda internacionalment com una violació dels drets humans de les dones i nenes. «Fa molts anys era de les persones que creia en les mutilacions», admet. Ara és de les que es dediquen a convèncer a famílies que resideixen a Catalunya de per què no fer-ho.

    Segons dades d’UNICEF, més de 130 milions de dones a tot el món han patit mutilació genital femenina. Per on passa l’eradicació d’aquesta pràctica, que és considerada una violació de drets humans?

    Falta molta feina per fer i s’ha de fer sobretot molta conscienciació i sensibilització, sobretot a aquelles persones que poden patir d’alguna manera directament -noies de 16,17 o 18 anys- o a aquelles mares que tenen filles que corren el perill de ser mutilades. D’altra banda també cal treballar molt amb els homes, conscienciar-los i que ho vegin com una vulneració de drets d’una persona i com un risc per a la salut.

    Què suposa per una dona o una nena ser mutilada? Pel que fa a salut però també a altres nivells.

    Quan parlem en l’àmbit de la salut, per exemple, moltes dones no relacionen problemes de salut que pateixen amb la mutilació però en molts casos és així, com ara infeccions d’orina. També pot provocar una hemorràgia en el moment de la mutilació i complicacions en el part. A banda d’això, també pot suposar un problema en les relacions sexuals a l’hora de sentir plaer.

    Quina és la situació a Catalunya de les dones migrants respecte a la pràctica de la MGF?

    Tot i que jo sempre penso que es pot fer més reconec que Catalunya és una de les comunitats pionera en prevenció. N’és un exemple la jornada que es va fer l’any passat a Girona el 6 de febrer, on va quedar clar que hi ha consciència i coneixement que la mutilació genital femenina és una vulneració de drets humans, un delicte, però encara falta informació sobre les conseqüències que té aquesta pràctica per la salut. Hem de posar més l’accent en aquest punt, també perquè les relacions que tenen els professionals de la salut amb la resta de la ciutadania no la podem tenir des d’altres àmbits. Quan tens una nena petita cal fer una sèrie de revisions mèdiques amb el pediatre i hi ha una relació molt fluida amb els professionals sanitaris, que tenen possibilitats de treballar aquest tema perquè tenen informació real de les conseqüències de la mutilació.

    Hi ha prou formació entre professionals sanitaris?

    Els professionals tenen clar que si cal, hi ha un protocol que han d’activar. Ara bé, la part de prevenció, d’informar, etc., de la qual també tenen responsabilitat, queda reduït una mica al criteri personal del professional. No hi ha una revisió o un seguiment personalitzat dels casos. Per exemple, quan es fan jornades formatives moltes vegades veiem persones de l’àmbit del treball social o del cos de Mossos d’Esquadra i no tant professionals sanitaris.

    Des del 2002 les administracions públiques treballen l’abordatge de la MGF amb el protocol que comentaves. En què consisteix?

    El protocol normalment s’activa quan hi ha un viatge imminent en què hi ha un risc. En aquest cas l’escola avisa serveis socials, que poden contrastar amb el CAP si la família ha anat a fer la revisió. Des del CAP es pot citar a la família per una revisió i demanar la signatura del document de compromís de no mutilació. Si la família no vol, en aquest cas s’activa als Mossos, que poden derivar el cas a la justícia. El problema del protocol és que s’activa quan ja és tard. A més, arribar al jutjat tampoc no és bo i el patiment de la nena, la família i els treballadors implicats…podria evitar-se. Fent més prevenció i actuant amb més antelació allò ideal seria no haver d’arribar a activar el protocol.

    Quin és el col·lectiu en què aquesta pràctica té cabuda? Quin tipus de famílies?

    És difícil emmarcar la pràctica en un tipus de família. Ens podem trobar que si una família la mare és d’ètnia wolof, que no practiquen l’ablació, però el pare és d’una altra ètnia que sí i que és patriarcal hem de considerar-ho com una família de risc. Si és a l’inrevés, podríem dir que no hi ha tant de risc tot i que el risc segueix existint sempre. De vegades et trobes famílies aquí que tenen clar que no mutilaran però dins de la família hi ha els que segueixen al país d’origen i aquests no tens tan clar que no estiguin a favor de la mutilació. Sovint els infants passen les vacances amb aquests familiars i els pares es queden aquí, per tant en general hi pot haver risc.

    És cert que moltes famílies van arribar aquí com a defensores de l’ablació i que han abandonat aquesta idea?

    Sí. Això ho podem dir clar. A Catalunya realment t’adones que cada vegada surten més dones de grups de prevenció i treball que entenen per què no defensar l’ablació i per què està penat per llei. També cada cop surten més homes que tenen clar que no ho faran. Si comparem la situació actual amb els anys 98 o 99, quan es va començar a treballar aquí el tema es nota molt la millora.

    En part és gràcies a la prevenció i la conscienciació?

    Sí. Jo fa molts anys era de les persones que creia en les mutilacions, no hi veia un problema. El dia que vaig tenir molt clar que aquesta pràctica tenia moltes conseqüències per la salut i que vulnerava els drets dels infants i les dones, vaig veure que de la mateixa manera que m’havien convençut a mi jo volia convèncer a altres. D’alguna manera això és el que m’ha dut a fer aquesta feina.

    Quin rol juga en tot això [en la prevenció] la teva tasca com a mediadora?

    Treballar de mediador entre la societat autòctona i la societat que té un altre origen, com jo, ajuda a dur a terme aquesta tasca de fer entendre totes les conseqüències que té una mutilació per a una dona i també a l’hora de ser mare. La mutilació és una pràctica però hi ha tot un procés després i això és el que cal explicar.

    Com veus l’evolució del programa de la sanitat pública per una reconstrucció de clítoris a les dones que han patit una ablació? Segons dades de Salut, 9 dones han pogut sotmetre’s a aquesta intervenció des de la posada en marxa del circuit l’any 2015.

    Ho veig molt positiu tot i que sento que s’ha d’informar molt, molt bé sobre què és. La dona no ha de pensar que l’endemà o al cap de dos mesos serà una dona amb plaer sexual complert. El plaer sexual no només està en el clítoris, hi ha dones que pensen que amb la reconstrucció el plaer serà ple. He parlat amb dones que després de la reconstrucció se senten millor però també recordo una dona que el fet de sotmetre’s a la reconstrucció li va fer reviure la mutilació. Hem de vigilar que, en casos com aquest darrer cas, hi hagi un acompanyament psicològic.