Tot va començar com un joc, i ell em va fer partícip d’aquell macabre passatemps. Jo devia tenir uns nou anys, mai he recordat exactament la data d’inici de tota aquella etapa, i potser va durar fins als onze. Segurament aleshores ja sabia que en aquell joc, jo tan sols era la joguina.
Una joguina que es movia, que tenia vida pròpia i que tenia sentiments, però allà, en el dia que tocava jugar, tota la ment i tot el cos, es quedaven en blanc en mans d’aquella persona, que amb paraules enganyoses, em feia entendre que tot allò era normal. I jo no m’ho creia, perquè la meva consciència em permetia entendre que quan estàs en un lloc, que dia rere dia pateixes, no pot ser normal, dins de la normalitat mai podria entrar una paraula com el patiment. Així hauria de ser.
El meu pare, en silenci, i amb molta intuïció, em va aconseguir treure de l’infern, i després va començar una nova vida per mi, una nova data de naixement. I no ho puc dir positivament, perquè mai m’hauria imaginat que seria un començament d’un altre infern, però per sort aquest ja depenia de mi i del meu treball, i el meu botxí ja no tornaria mai més a alimentar més pors i traumes.
La primera conseqüència va ser l’odi al meu propi cos. Ell va marxar per sempre, però jo em vaig emportar la seva joguina: la meva pell, el meu cos, i fins i tot la meva ment. L’anorèxia va ser el meu següent acompanyant durant un temps i tot així, curiosament, mai vaig perdre el somriure davant dels altres. A vegades penso que en realitat la meva essència era feliç de sèrie, però potser és que ja m’havia inventat el meu personatge per protegir les meves debilitats.
I el silenci es va apoderar de mi, tan sols el meu pare sabia la meva història. Els altres, els que ja hi eren aleshores, o els que han anat apareixent en el meu caminar, van escoltar petits bocins de la tragèdia, amagats en un indret quasi dolç de cara enfora, però per dins, tot em cremava. Per això parlo de tragèdia, perquè només aquesta paraula defineix molt bé el que significa trencar la innocència d’un nen i deixar-lo sense part de la seva infància.
Un dia, quan ja havien passat uns poquets anys, potser trenta per ser exactes, estava assegut al costat d’un amic mirant el televisor. La casualitat, que en faríem de la vida sense les casualitats, va fer que tot fent zàping, decidíssim quedar-nos mirant un programa anomenat «Quatre gats», i allò va canviar la meva vida, i sobretot, el meu silenci etern.
La Carme explicava la seva història des del seu propi treball, i no pas des de la ràbia, ni amb ànsies de venjança, i això tampoc restava importància al seu dolor, que també transmetia amb la seva calma oratòria. Sens dubte, el fet que aquella noia hagués treballat tant la seva història, va servir perquè la seva intervenció televisiva no tan sols fos l’explicació d’una història personal, també va aportar molta informació d’un tema que costa molt de parlar entre nosaltres, a vegades per por de preguntar, moltes vegades per por d’explicar.
Aquella intervenció em va servir per entendre un fet vital pel meu treball ja iniciat feia molts anys: entendre que jo no era el culpable i que jo no havia d’amagar res. Curiosament, aquest sentiment de culpa, s’impregna en molta gent que ha patit un abús, diria que fins i tot en qualsevol tipus d’abús, encara que no sigui sexual. Qui abusa, no tan sols manipula el teu cos al seu criteri maquiavèl·lic, sinó que també manipula la teva ment, encara innocent i imberbe, i aquí s’obre una ferida molt gran a curar.
La Carme ara és molt més que aquella noia que em va obrir els ulls i el cor, i sobretot em va obrir una cosa que sens dubte, va ser un dels regals de vida més grans que mai he rebut, va obrir la porta de la valentia. Ella, ara, avui, és amiga meva i companya de petites i grans lluites per transformar els silencis en oportunitats per nosaltres i pels altres. Però en aquell moment, per mi, era una desconeguda, una desconeguda que em semblava la persona més propera que mai s’havia creuat a la meva vida. Allà, davant del televisor, la Carme era jo o jo era ella, en aquest cas no importa l’ordre. Vaig plorar amb el meu amic, per sort estava molt ben acompanyat i en un espai absolutament segur. I justament a ell, i per primera vegada a la meva vida, li vaig explicar tot el que havia patit d’infant, però ara si, amb tota la crueltat d’aquella realitat. Havia trencat el silenci.
Poc temps més tard, la Carme i jo ens vam conèixer i vam decidir fer alguns projectes junts. Potser perquè quan fas un projecte en comunitat, cadascú vol aportar alguna feina a fer en concret, no vaig trigar a entendre que la meva tan sols podia ser una: la figura de l’home en el tema de l’abús sexual.
Tot parteix d’un egoisme, o potser d’una valentia, si voleu que sigui més romàntic, però en realitat, en el meu cas, trencar el silenci era una etapa vital del meu treball que encara havia de fer. A la primera xerrada que vaig poder assistir com a ponent, la gent m’agraïa la meva presència i jo tan sols podia tornar aquest agraïment que m’arribava amb un agraïment encara més gegant, perquè dir-ho davant de molta gent em va fer molt més fort i vaig fer un salt, que encara que no sigui l’últim, sí que era el més important de tots.
Els homes: la nostra figura, com tantes altres coses, ve marcada per una educació que s’ha anat traspassant de generació en generació, i com es diu tantes vegades, les coses, a poc a poc, van canviant. Per sort, a casa meva, estava rodejat de persones i d’homes que no em van inculcar la típica imatge d’home dur, callat en els seus sentiments i que havia d’orinar pels racons per marcar el seu territori. Això em va permetre plorar molt davant d’ells. Però davant de la societat, el meu paper era un altre. El nostre organisme d’home genera tantes llàgrimes com les que nosaltres les permetem sortir, i tantes paraules com les que vulguem transmetre. En aquest cas, curiosament, em toca lluitar per una igualtat de gènere a la inversa. Crec que és imprescindible que els homes adquirim el dret legítim i nostre de poder ser dèbils davant dels altres, segur que això ens farà més forts finalment i el que és millor, segur que això ajudarà que la lluita de les dones d’anys davant de tantes desigualtats, pugui tenir el camí més planer per arribar al que hauria de ser una normalitat, la igualtat. Que degenerada és a vegades la ment humana quan pensa que és superior a l’altre buscant el pretext més poc treballat i primitiu.
Ara ja puc fer petons a un home, el puc abraçar i li puc dir que l’estimo. Deixant de banda algunes excepcions, antigament això era quasi improbable de veure. De fet, porto temps voltejant pel tema del qual parlo avui, i encara no he topat davant de cap home per explicar-nos mútuament l’abús que vam rebre. Alguns personatges públics ja ho han denunciat, però ells tenen una força que els anònims encara no tenim, però l’hem d’aconseguir i així compartir el nostre dolor. És tan bonic, i fins i tot poètic, poder dir que compartir un dolor és reconvertir-lo en amor. I quan hi ha amor, tot sana molt millor.
S’ha de recordar que l’home adult també ha sigut infant i que qualsevol tipus d’abús en realitat és un abús de poder, per tant aquest home que ara veieu intocable i ferm, podia haver patit aquest turment sobre el seu cos, perquè de petits, tots som vulnerables, els homes i les dones.
I aquí m’he quedat en la meva lluita o la meva petita aportació dins d’aquesta gran lluita, amb les portes obertes de bat a bat, a dones i homes que ho vulguin compartir amb mi, però amb ganes de poder parlar cara a cara amb algun home sobre aquest tema, si cal amb llàgrimes als ulls, o potser amb el cor a sobre la taula mentre les nostres mirades ens fan còmplices d’un passat dolorós. Potser tampoc és un acte de generositat i segueix sent part del meu treball, potser aquest és un altre salt que sento que he de fer, tot i que sé segur és que no serà l’últim , perquè el que tinc clar, és que haver patit l’abús va ser tan sols el principi de molts treballs que ja conec, i altres que encara potser m’arribaran. Tot i així, la vida ja és un treball continu i suposo que malament seria pensar que ja hem acabat amb totes les nostres millores i detalls, petits o grans, que encara hem de treballar. Jo ja no em vull mirar els miralls, jo no estimo el meu cos, i ja han passat més de 30 anys, però ara almenys entenc el que em passa i accepto, i acceptar és el primer pas per intentar, a la vegada que intentar és sens dubte un èxit assegurat encara que en el resultat final hi quedin coses per polir.