Just Deploy It!

Etiqueta: addicció

  • Com intervenir des d’un plantejament de salut pública el joc patològic i l’addicció als videojocs?

    El joc patològic o trastorn del joc ha estat identificat com un problema emergent de salut pública a escala global. Els estudis realitzats en els darrers vint anys han observat un augment de la seva prevalença, provocat per un increment dels diferents tipus de jocs d’atzar, sobretot entre els joves. L’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB) ha elaborat un informe que proposa recomanacions d’intervenció basades en l’evidència per abordar, des d’un plantejament de salut pública i en l’àmbit de la ciutat, el joc patològic o trastorn del joc i l’addicció als videojocs.

    En el document l’ASPB proposa, en primer lloc, augmentar el coneixement de l’impacte del trastorn del joc i l’addicció als videojocs a la ciutat de Barcelona. Així mateix, proposa impulsar canvis en la legislació vigent per limitar el nombre de locals de joc i apostes, limitar-ne l’accessibilitat (en línia i presencial) i restringir la venda d’alcohol en els locals de jocs d’atzar. L’informe també recomana desenvolupar intervencions preventives en infants i joves en centres educatius així com implementar intervencions específiques dirigides als col·lectius vulnerables i amb major risc. Pel que fa a l’àmbit assistencial, l’ASPB proposa vetllar perquè la xarxa sociosanitària pública conegui i implementi les diferents intervencions de prevenció indicada existents. Finalment, es recomana augmentar l’evidència de l’efectivitat de les intervencions a la ciutat de Barcelona mitjançant l’avaluació dels programes i polítiques que s’implementin a la ciutat.

    En resum, l’objectiu d’aquest informe és elaborar recomanacions d’intervenció basades en l’evidència per abordar el joc patològic i l’addicció als videojocs com a problema de salut pública. Bàsicament el plantejament de salut pública implica que les recomanacions s’orienten a la millora de la salut de la població, a partir de la intervenció de diferents agents, i utilitzant eines apropiades per la protecció i promoció de la salut i la prevenció de la malaltia i dels seus riscos. A més, es contempla des d’un abordatge d’equitat, tenint en compte les desigualtats que puguin existir, així com prevenient no crear-ne de noves

    Segons l’últim informe fet pel Observatorio Español de las Drogas y las Addicciones publicat l’any 2017, un 0,4% de la població espanyola de 15 a 64 anys realitzaria un possible joc problemàtic i un 0,3% presentaria un possible trastorn del joc l’any 2017. Les conseqüències del trastorn del joc i l’addicció al videojoc són diverses, conseqüències en salut i socials, i tenen un impacte tant a nivell individual com col·lectiu. Així mateix, el joc patològic és un trastorn multifactorial. Entre els factors de risc individuals destaca el gènere i l’edat i entre els factors de risc ambientals els més rellevants son residir en un barri de nivell socioeconòmic desafavorit així com un major i fàcil accés al joc.

    Context actual a Barcelona

    El Pla d’acció sobre drogues de Barcelona 2017-20 va incloure per primera vegada les tecnologies en relació amb el risc de joc patològic. Dins la línia estratègica 3 explicaven que s’havia de «mantenir el Servei d’Orientació sobre Drogues (SOD) com un servei d’assessorament, atenció i orientació per a adolescents i joves que han iniciat consum i/o fan un ús problemàtic de les tecnologies (especialment joc patològic) i per a les seves famílies a partir del model d’intervenció breu». També es parlava d’ampliar la cartera de serveis del CAS Horta-Guinardó, com a centre especialitzat d’atenció a la població adolescent i jove, per donar resposta a les addiccions comportamentals amb especial atenció al joc patològic lligat a les tecnologies.

    A més a més del Servei d’Orientació sobre Drogues (SOD) i del Centre d’Atenció i Seguiment a les Drogodependències (CAS) Horta-Guinardó, hi ha altres institucions i organitzacions que es dediquen a la prevenció i el tractament del joc patològic a la ciutat de Barcelona. Existeixen associacions que orienten i donen suport a jugadors patològics, així com a les seves famílies, com per exemple Projecte HOME
    o l’Associació d’Ajuda a Famílies amb Ludòpates. També hi ha fundacions dedicades a la recerca, com IDELTA, o a la recerca i a l’atenció directe, com Atenció i Investigació en Addiccions (AIS), així com hospitals amb unitats dedicades al tractament del joc patològic, com són l’Hospital Clínic, Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, Hospital Sant Joan de Déu i l’Hospital Bellvitge.

    Barcelona vol augmentar el coneixement pel que fa al joc patològic i a l’addicció als videojocs. Per això, afirmen dins l’informe, és necessari millorar l’obtenció d’informació a través de l’enquesta de salut de Barcelona, incorporant nous ítems que permetin mesurar la magnitud d’ambdues problemàtiques, així com identificar-ne el perfil de les persones amb major risc. També incloure en l’enquesta Factors de Risc en Estudiants de Secundària (FRESC) els ítems en relació al trastorn del joc i l’addicció als videojocs, degut a les diferencies observades en l’ús del joc dels adolescents i joves respecte els adults, especialment pel que fa al joc en línia.

    Un altre punt seria incorporar en el sistema d’informació de vigilància (SICAS) informació sobre les persones que acudeixen al CAS per comportaments relacionats amb el trastorn del joc. Paral·lelament, realitzar l’inventari i el mapeig delslocals de joc presencial de la ciutat de
    Barcelona (bingos, cases d’apostes, casinos, etc.).

    Prevenció des de 4 àmbits

    Definir el marc dels factors que condicionen l’aparició d’una problemàtica és un pas previ essencial per a definir l’estratègia. Així, l’informe de l’Agència de Salut Pública de Barcelona que reuneix recomanacions per abordar el joc patològic a la ciutat de Barcelona ha fet un llistat amb diverses propostes d’accions des de quatre pambits de prevenció.

    Un d’elles és la prevenció ambiental: mesures dirigides a modificar l’entorn físic, social i econòmic per la prevenció del joc problemàtic, el trastorn del joc i l’addicció als videojocs. Una proposta dins aquest àmbit seria per exemple promoure i impulsar canvis en legislació i normativa vigent per establir mesures que limitin i controlin la proliferació d’establiments i cases d’apostes presencials, no únicament mitjançant la regulació dels criteris per atorgar les llicències sinó limitant el nombre d’aquestes.

    Un segon àmbit és la prevenció universal que es refereix a mesures dirigides a població general, independentment del seu nivell de risc, amb l’objectiu de mantenir l’ús del joc a nivells baixos, i per tant, de no risc. Aquí proposen augmentar el coneixement sobre el joc patològic i les diferents problemàtiques associades a aquest en la població general mitjançant campanyes de sensibilització o desenvolupar una estratègia de prevenció universal en el camp educatiu basada en l’evidencia i en experiències properes al nostre context.

    També parlen sobre prevenció selectiva, és a dir, mesures dirigides a persones o col·lectius que estan en una situació d’especial risc de desenvolupar problemesrelacionats amb el joc i els videojocs. O sobre prevenció indicada: mesures dirigides a persones que ja experimenten els primers símptomes d’un possible trastorn del joc i l’addicció als videojocs. Això implicaria vetllar perquè els diferents recursos de la xarxa socio-sanitària pública coneixin i implementin les diferentsintervencions de prevenció indicada existents.

  • «Les dones aposten per omplir la seva soledat»

    Sandra Cuevas fa 21 anys que tracta addictes al joc. Psicòloga de l’associació de tractament d’addicció al joc Ajupareva, a Valladolid, Cuevas mira cada dia a la cara dels efectes del joc en la població. En els casos més extrems ho veu a la presó de Villanubla, on acaben alguns ludòpates per robatoris o estafes per pagar deutes o continuar jugant. Durant la conversa, la psicòloga adverteix reiterades vegades com és de fàcil caure en el joc (no necessàriament en la ludopatia), com de difícil que és detectar l’addicció per a les persones properes a un ludòpata i introdueix una variable de gènere: les dones també juguen, explica, encara que pugui semblar que no perquè estan invisibilitzades. I és que elles mateixes es fan invisibles per l’estigma social que té per a una dona gastar els diners “dels seus fills” (segons les jutja la societat, encara que per a ells no apliquin aquests criteris) i perquè les seves motivacions per jugar són diferents de les dels homes, normalment lligades a la solitud i en edats més avançades.

    Per què juguem?

    S’han fet molts estudis. Els més joves sobretot comencen a jugar per intentar aconseguir diners. Sobretot els homes, perquè hi ha una diferència molt clara amb les dones. Elles ho fan per omplir el seu buit, la seva soledat o sentiment de depressió en molts casos. Els homes ho fan també per l’excitació del joc i aquesta visió econòmica. En una enquesta que hem passat al grup jove que tenim, ens deien que la majoria jugaven per superar l’avorriment -una cosa que crida l’atenció en un jove-, per tenir més diners i perquè ho feien tots els seus amics. Ara ho veuen com una forma d’oci, sobretot les apostes esportives. Queden, aposten… La majoria no acabarà sent ludòpata, però algú sí. Comencen jugant junts, però acaben anant-hi sols.

    Dius que les dones tenen diferents motivacions per començar a jugar. A què es deu?

    La dona comença a jugar per un buit, per un sentiment de solitud. Tenen un estigma important i per a elles reconèixer-ho és molt més difícil. Vénen un 9% de dones a l’associació i sabem que el nombre de ludòpates és més gran, no només cal anar a un bingo als matins… La ludopatia és una cosa més d’homes, en dones està més mal vist. Ara està canviant, però elles solien venir soles, mentre que ells vénen amb la seva parella normalment. I les dones vénen més grans.

    I juguen a diferents jocs.

    Juguen sobretot al bingo i a les màquines, encara que això menys perquè les veu tothom al bar. És veritat que ara estan sorgint ludòpates de bingo en línia. En les xerrades que dono a instituts, quan trec un bingo en línia, molts xavals em diuen: “A això juga la meva àvia”. D’aquí sorgirà un nou problema, encara que tant de bo m’equivoqui.

    Per què està socialment mal vist per elles?

    Hi ha un estigma important perquè se les veu més com vicioses, malgastadores, males mares si tenen fills. Entre els professionals, fins i tot. L’any passat comentàvem el cas d’una dona i els mateixos companys preguntaven on era el fill i qui feia el menjar. Nosaltres mateixos ens vam adonar que això no es fa amb els homes. Hi ha un estigma, està més mal vist que les dones es juguin els diners. Això està canviant perquè hi ha dones que estan sortint als diaris o les televisions i això és clau per facilitar el tractament a moltes més.

    Hi ha un perfil de risc o unes característiques que et facin més procliu a caure?

    Hi ha factors de risc, com la baixa autoestima. Quan són persones que no saben dir que no, és una cosa que hem de treballar amb els joves. Són persones amb una alta impulsivitat que cal treballar durant la teràpia. Tenen estats depressius, recerca de sensacions noves… L’ambient familiar influeix també, encara que ara això no és tan important. Ens arriba gent de famílies estables, però que busquen noves sensacions i que els excita el joc. Però sobretot són persones que no saben tolerar la frustració i davant de qualsevol problema comencen a jugar. Tot i que el perfil del ludòpata ha canviat molt en els últims anys. Abans era una persona molt narcisista, egocèntrica. Ara són xavals amb una personalitat molt estructurada, però amb una immaduresa i un pensament fantasiós que els porta a la ludopatia.

    A què diria que es deu aquest canvi en el perfil? A una major facilitat d’accés al joc?

    Hi ha una facilitat d’accés terrible al joc, a tot arreu hi ha cases d’apostes prop dels instituts i els llocs d’oci dels joves. Aquest és un altre dels problemes, s’associa el joc a l’oci i els xavals queden per apostar. La facilitat per jugar -es pot apostar 1 euro-, l’horari d’obertura -les cases d’apostes estan obertes tot el dia-, el mòbil també, no me’n puc oblidar, es pot apostar en qualsevol moment, lloc i hora. Sempre poso l’exemple que abans calia posar una excusa per anar a jugar. Un jugador d’escurabutxaques havia d’inventar-se alguna cosa per estar fora tres hores. Però un jugador en línia no ha d’inventar-se res, pot estar a casa amb el mòbil al costat dels seus pares apostant sense que ningú se n’adoni.

    Com definiria la ludopatia quant al seu impacte social?

    Considero que és un dels majors problemes que tenim amb la nostra joventut. Estan perdent quantitats de diners terribles, i no és només la conseqüència econòmica. És en l’àmbit personal, escolar, social. El joc patològic, l’addicció, té unes conseqüències terribles. S’aïllen dels altres, perden feines… Són persones molt formades les que vénen amb aquest problema i acaben perdent-ho absolutament tot pel joc. No tots acabaran com a jugadors patològics, però els que ho fan és terrible. Arriben [a la teràpia] amb un sentiment de tristesa, de culpa, de soledat… Amb uns deutes molt diferents dels que juguen a les escurabutxaques, molt més grans en les apostes esportives, tot i que sovint són estudiants que no tenen diners. Acaben demanant préstecs, targetes de crèdits que han de pagar els pares…

    Per què són més grans deutes? Perquè és més fàcil jugar?

    Es comença a jugar com a forma de diversió per aconseguir diners per la facilitat que ofereix, i acabes jugant per recuperar el perdut. El ludòpata sempre està jugant. Si guanya, per seguir la ratxa. Si perd, per recuperar el perdut. Mai deixa de jugar. El ludòpata, encara que guanyi molts diners, s’ho torna a jugar, a més en el moment.

    Hi ha senyals a les quals hem de parar atenció?

    Hi ha signes d’alerta que ens poden fer pensar que algú té una ludopatia. Són coses com la irritabilitat, fer-se més esquerp, expressar menys emocions, comunicar-se menys… Que són típics de qualsevol adolescent també. Però si són més grans del normal, per dir-ho d’alguna manera, i s’ajunten amb la mentida i l’ocultació que és una de les bases del ludòpata, que menteix molt… És molt difícil per a una família detectar, sobretot, una addicció a les apostes esportives perquè el noi segueix sent una persona normal, fent vida, sortint amb els amics… No es veu com una addicció i quan apareix pot venir amb més coses, com que no hagi anat a classe en tot l’any o que ho hagi suspès tot. A més, es desenvolupa molt de pressa aquest tipus de ludopatia. Hi ha altres que triguen més, però aquí el temps de latència [des que es comença a apostar fins que apareix la ludopatia] és molt curt.

    Això és característic del joc en línia, de la societat moderna…?

    Parlem de les apostes en general. És veritat que l’online comporta més riscos per l’accessibilitat, però ho és per totes. La velocitat de l’aposta és un altre dels grans perills, poden passar dos minuts des que s’aposta fins que se sap el resultat. No cal esperar 90 minuts a què s’acabi el partit. Van apostant en un partit de futbol a un córner, una falta… Cada vegada es pot apostar a més coses i la possibilitat de guanyar diners molt ràpid a un cost molt baix hi és. I és veritat que es pot guanyar, hi ha xavals que ho fan. El perill és que ho guanyin, hi tornin a jugar pensant que ho guanyaran una altra vegada i ho perdin.

    Què et sembla el projecte del Ministeri de Consum relatiu a limitar la publicitat de les cases d’apostes?

    Em sembla un bon començament. Espero que estiguem davant d’un canvi imminent i es facin coses, hi ha hagut reunions importants. La publicitat és un dels principals factors. Encara que diferents estudis diuen que no afecten tant els xavals, però el bombardeig és terrible. Jo acostumo a preguntar als nois si els semblaria normal que, durant els anuncis d’una pel·lícula a la televisió, els diguessin tota l’estona que beguin alcohol. Deien que no. Doncs és el mateix amb les apostes i les quotes en els esports.

    Fins on arribaria amb la regulació de les cases d’apostes?

    És una resposta arriscada. Caldria limitar l’horari almenys, que obrissin més tard i menys temps. No poden estar obertes tot el dia a la banda d’un institut. Seria un començament. També restringir l’entrada. Encara que se suposa que demanen el DNI, molts menors ens diuen que segueixen entrant, el que ens fa pensar que no està tan restringida. Ens segueixen arribant menors que juguen i el joc està prohibit.

    Entenc que serà més fàcil per als menors el joc online.

    També et demanen el DNI. Però ho fan igual, amb el d’un amic o el dels seus pares. Gairebé 140.000 nois d’entre 14 i 18 han jugat en línia en l’últim any, segons l’informe Estudes. I el 20% dels menors de 14 ja han provat les apostes de manera presencial o online, segons la FAD.

    Com es tracta a algú amb problemes en el joc?

    La primera part del tractament és fer una acollida. I això ho fa sempre un malalt en rehabilitació i un familiar. Intentem que sigui una persona més o menys de la seva edat. Amb aquesta acollida el pacient se sent identificat. La segona part és l’estudi psicosocial, es fa una història clínica, per què juga i a què. Es fa una bateria de test, després passen a la consulta amb el psiquiatre, que fa el diagnòstic i deriva a la psicòloga que correspongui. I després van a les teràpies. Hi ha un grup específic de dones, un altre de joves. I des de fa temps hi ha un grup d’iniciació abans de les generals. Es fa perquè els resulti més fàcil. Però la teràpia base de l’associació és la de grup. Després tenim les individuals, en què treballem les distorsions cognitives que es donen amb el joc, tipus “jo controlo el joc”.

    És la ludopatia una addicció més difícil de detectar per la pròpia persona que la pateix? Dic, per exemple, els fumadors saben que són addictes. Després faran alguna cosa o no per posar-hi remei. No sé si passa el mateix amb el joc.

    La majoria ve amb un nivell de consciència de la malaltia molt baix. La majoria -en les apostes esportives, sobretot- creuen que controlen el joc. Que saben de futbol, ​​d’estadística. Gairebé tots vénen empesos per la família, és molt estrany que vingui un addicte reconeixent que té un problema. Després de vegades estan desitjant que els enxampin, però reconèixer-ho i demanar tractament és molt rar, sobretot per aquesta il·lusió de control pel que fa al joc, especialment els més joves.

  • El joc i les apostes ja formen part de l’oci habitual del jovent

    Que la proliferació de cases d’apostes als carrers de l’Estat és un problema greu ja poca gent ho discuteix, més enllà de la patronal que defensa els interessos del sector del joc. I ara ho fa més que mai, precisament després de la creació d’un Ministeri de Consum que s’ha fixat, entre les seves tasques, la regulació d’aquest tipus d’activitat. El joc i les apostes ja formen part de l’oci habitual del jovent, per als quals suposa un risc, en especial per als menors d’edat.

    La Fundació d’Ajuda contra la Drogaddicció (FAD) acaba de presentar un estudi qualitatiu sobre la percepció que tenen noies i nois d’entre 18 i 24 anys sobre el joc i les apostes, sobre quins són els seus hàbits, com comencen a jugar o si perceben i com quins són els riscos als quals s’exposen. Segons les seves conclusions, els joves, a banda de començar aquesta activitat quan encara són menors, la perceben com una part més del seu oci, comencen realitzant-la en grup, de manera que socialitzen pèrdues i guanys, i s’hi dediquen per diversió.

    L’enquesta ESTUDES, realitzada dins del Pla Nacional contra la Droga, va dedicar en la seva última edició un espai al joc i les apostes. L’estudi, centrat en població de 14 a 18 anys, donava ja fa unes setmanes la xifra que el 2018 el 30,7% dels nois enquestats havia jugat de manera presencial en l’últim any (el 2016 el percentatge era del 21,6%), mentre que els qui jugaven online suposaven un 17,4%, enfront del 10,2% de 2016. El percentatge de noies havia passat del 5,4 al 15,3% i del 2,5 al 3,6% respectivament. Segons la FAD, les noies, principalment, han augmentat la seva activitat en el joc i les apostes per igualació amb els seus companys nois.

    Les enquestes i grups de discussió realitzats per la FAD aclareixen que les i els joves espanyols entren en aquesta activitat sense apostar diners, sinó que accedeixen a quotes i bons de diners ficticis i que no poden canviar-se. I ho fan per la il·lusió de guanyar i per demostrar que tenen certes habilitats a l’hora de jugar. Com és habitual amb moltes activitats en la joventut, la introducció es fa dins del grup de parells, amb algun germà o germana i, fins i tot, a través de la parella.

    Segons recull l’estudi, sembla bastant senzill per al jovent accedir a locals d’apostes malgrat ser menors d’edat. Segons afirmen alguns testimonis, «hi ha llocs on no et demanen el DNI, hi entres i no passa res. Això està a l’ordre del dia. Allà on vas, sempre hi ha algun menor».

    Segons les responsables de l’estudi, Beatriz Martín, secretària general de la FAD, i Eulalia Alemany, directora tècnica de la fundació, alguns dels reptes que cal tenir en compte per evitar que aquesta situació pugui derivar en importants problemes com la ludopatia a edats primerenques, és necessari que les famílies exerceixin un major control de les activitats que els seus fills i filles amb les tecnologies; que augmenti la sensibilització dels riscos i les conseqüències que assumeixen els joves a l’hora de jugar; que hi hagi un major control en els nuclis urbans sobre les llicències que es concedeixen a l’obertura dels locals d’apostes; tenir la mirada posada en el desenvolupament de jocs que utilitzen les mateixes lògiques que les apostes encara que no utilitzin els diners; i una substantiva millora de les eines d’avaluació de la incidència del joc i les apostes entre la població jove.

    Un cop s’ha començat a jugar, l’habitual és que la motivació econòmica vagi guanyant pes enfront d’altres, com la diversió. Si s’aposta, a més de perdre, és possible guanyar diners. La FAD alerta que aquesta motivació pot derivar en pretensions majors, com aconseguir independència econòmica de la família.

    Als riscos relatius a la possibilitat de tenir problemes com l’addicció al joc, se suma l’accés més o menys fàcil al consum d’altres substàncies en els locals d’apostes, «sobretot –apunten des de la FAD– quan el joc és grupal o social». Segons els i les joves que han participat en l’estudi, és relativament freqüent que en els locals d’apostes es consumeixi alcohol gratuïtament. Els diners que no es gasten en beguda, s’aposten.

    «Per nosaltres pot arribar a ser un problema de salut pública», comenta un psicòleg que ha participat en l’estudi de la FAD. Quelcom que ara la Comunitat de Madrid, per exemple, sembla haver entès, ja que ha paralitzat les noves llicències d’obertura de locals d’apostes a la regió.

    Per als joves existeixen, d’una banda, els jocs de pur atzar i, per l’altra, aquells en els quals cal saber per poder guanyar, com les apostes esportives o jocs de cartes com el pòquer. El problema d’aquesta segona percepció és la generació de l’expectativa d’una possible «professionalització» de qui juga o, si més no, «fantasies intermèdies» que poden alimentar el joc, segons recull l’informe de FAD.

    Un altre dels problemes que apareixen en l’estudi és l’escassa percepció de noies i nois sobre la possibilitat de caure en la ludopatia. Creuen que no tenen res a veure amb aquesta mena de consums perquè quan juguen ho fan de manera visible i en grup, aquesta activitat únicament té riscos econòmics, i creuen que per acabar sent addictes és necessari un temps prolongat d’exposició al joc.

    Bombardeig publicitari i poca informació

    Les persones joves tenen clar que la publicitat sobre apostes es dirigeix a ells directament com a col·lectiu i la qualifiquen de bombardeig. Aquest és un altre dels punts forts dels qui critiquen la proliferació de cases d’apostes, així com les pàgines web de joc. Per no parlar de l’aparició en aquestes campanyes de personatges públics amb més o menys impacte entre el jovent, com esportistes o estrelles de la televisió i el cinema.

    En aquest sentit, tenen clar que la publicitat exagera les possibilitats de guanyar en les apostes, així com reforça la idea del «jugador d’èxit» (una figura molt masculinitzada, asseguren des de la FAD) i que centra el focus en la part lúdica del joc i les apostes, obviant la part més arriscada. A aquest bombardeig se suma la percepció que tenen de la falta d’informació i educació sobre els riscos del joc. Això sí, afirmen que la informació, si més no en els moments inicials de l’activitat, no és tan necessària.

    Tota la situació descrita ve a alimentar-se, a més, en el context tecnològic actual, que afavoreix les apostes i el joc amb la utilització de diferents dispositius. Sembla que les famílies estan més preocupades per la quantitat de temps que els seus fills i filles dediquen als mòbils i no tant pel què fan durant aquest temps.

    Encara que les dades d’ESTUDES mostren una menor quantitat de menors que utilitzen les tecnologies per jugar, el joc online, recull la FAD, ajuda a multiplicar l’hàbit i dificulta la capacitat de control (és a dir, el temps que es dedica al joc, o la identitat i edat dels que hi participen, ja que saltar-se aquests controls és senzill).

    En aquest sentit, Eulalia Alemany va destacar durant la presentació de l’estudi la decisió del govern britànic de prohibir l’ús de les targetes de crèdit en els jocs online per evitar l’endeutament entre els qui utilitzen aquesta modalitat d’apostes.

    Ara falta saber quines seran les decisions que prendrà en aquest assumpte el nou Ministeri de Consum, liderat per Alberto Garzón, el qual ja ha manifestat la seva voluntat de regular la publicitat de les cases d’apostes, perquè la ludopatia “és un problema de salut pública”. I també falta saber com s’aniran desenvolupant les legislacions autonòmiques sobre aquest assumpte, ja que la legislació sobre els jocs d’atzar està transferida des de fa molts anys als governs autonòmics.

  • Mireia Ventura: «El fenomen de les noves drogues és perillós, no tenim molta informació»

    «Els mercats de la droga responen a l’oferta i la demanda, i actualment tenim els productes més purs i la quantitat més gran de drogues disponible». Mireia Ventura coordina el servei d’anàlisi de substàncies d’Energy Control, de l’ONG ABD, una iniciativa enganxada al terreny que es dedica a analitzar les drogues dels espais de festes i oferir informació «objectiva i veraç, sense pensar». També coordina la xarxa de serveis d’anàlisi d’Europa, la Trans-European Drug Information (TEDI), que monitora els mercats recreatius de drogues europeus.

    Ventura coneix la droga que circula pel carrer. I adverteix -sense moralines, com a informació de servei per a l’usuari-que la composició i disponibilitat de les drogues està canviant a Espanya i a Europa. Com a referència, la UE calcula en el seu últim informe sobre els mercats de drogues que el mercat de l’èxtasi mou uns 500 milions d’euros a l’any i produeix entre 50 i 70 milions de pastilles, cada vegada més potents i suficient producció per a proveir tot el consum europeu.

    Com tots els mercats, el de les drogues evoluciona, busca solucions quan es troba amb problemes, explica aquesta experta, llicenciada en Farmàcia. Un exemple, potser una mica extrem, del que inesperades que poden resultar les dinàmiques que el modelen: la celebració dels Jocs Olímpics de Pequín es va traduir en una sequera d’èxtasi a tot el món durant un temps.

    El motiu? Els precursors que utilitzen els productors d’èxtasi per fabricar la droga venien de la Xina, i amb el tancament de fronteres es va tallar l’aixeta, explica Ventura.

    Però, feta la llei feta la trampa. Com no es podia utilitzar el precursor estàndard (la substància química que, un cop tractada, es converteix en èxtasi), compta Ventura, els traficants van buscar una altra manera de fer MDMA. Perquè la demanda seguia allà.

    «Hi ha una certa lògica [per part dels cossos policials i de seguretat] que si controles la substància de la qual es parteix, no hi haurà drogues. Però els productors van trobar substàncies semblants, que a més ni tan sols estan en les llistes» de fiscalització de substàncies prohibides per l’ONU, argumenta.

    «Així, no estàs movent res [cap substància] il·legal. Això ha portat al fet que en la producció d’èxtasi s’ha abaratit molt el cost. Llavors, hi ha molt més MDMA en el mercat i la quantitat d’èxtasi en cada pastilla és més alta del que mai havíem vist», explica. «Fa uns deu anys, la dosi de cada pastilla era d’uns 50 mil·ligrams. Actualment, està en els 200».

    «Això és una informació molt important, perquè com és un mercat il·legal no es coneix», adverteix Ventura. I és una circumstància a tenir en compte a l’hora de consumir. «A la gent que ens contacta li sembla útil conèixer la composició de les drogues que consumirà i és sensible a adaptar el seu consum al contingut real de la substància que ha portat a analitzar. El missatge de la por ja no serveix amb aquesta població, cal donar missatges més immediats i adaptats a cada persona».

    L’efecte altaveu

    Aquesta experta, coneixedora del mercat de les drogues al carrer, adverteix també sobre els missatges que llancen els mitjans de comunicació («tenen un efecte altaveu») i sobre la proliferació de les anomenades «noves drogues», variacions de les drogues tradicionals, seguint el principi anteriorment explicat de cercar substàncies alternatives que no apareixen en els llistats de matèries prohibides per l’ONU.

    «La indústria farmacèutica ha investigat, i hi ha centenars de substàncies amb efectes semblants a les drogues que coneixem. Aquestes noves substàncies han proliferat en els països on la legislació és severa. Seguim amb el mateix principi de sempre: què vol consumir, consumirà; qui vulgui produir, produirà», relata Ventura.

    El problema d’aquestes substàncies és, precisament, que per ser noves no es coneixen bé els seus efectes. «Tenim molta informació de les drogues tradicionals», il·lustra l’experta. Com a resultat de dècades de consum per milions de persones, es coneixen els seus efectes a mitjà i llarg termini, com afecten les diferents persones.

    «El fenomen de les noves drogues és perillós, no tenim molta informació. No hi ha estudis mèdics darrere ni s’han consumit massivament. Algunes s’ha vist que són perilloses», afirma. «I el gran problema és que aquestes substàncies proliferen en centres de menors amb molts controls de drogues, perquè a l’ésser substàncies noves no apareixen en els controls».

    Es refereix Ventura per exemple al cànnabis sintètic, conegut com a Spice, que va proliferar en el seu moment. O les anomenades «sals de bany», que van aconseguir notorietat quan un sense llar als EUA va mossegar a un altre al mig del carrer, suposadament sota els efectes d’aquestes substàncies (més tard es va saber que l’home tenia problemes mentals i només havia consumit marihuana, però ja era tard). El mateix va passar amb uns productes anomenats legal highs, que es van comercialitzar al Regne Unit «en paquetets d’un màrqueting molt agressiu dirigit a joves. Els venien que era una barreja de plantes, vitamines, i que tot era legal. I com a les illes britàniques les drogues són poc disponibles, van proliferar molt», posa com a exemple.

    Ventura acaba plantejant els seus dubtes respecte als resultats de la guerra contra les drogues. «Ens vam plantejar si ha funcionat. La guerra contra les drogues realment és una guerra contra les persones. Evitar que hi hagi drogues en aquest món és una utopia, estaran sempre, i en el moment en què intentes obstaculitzar la producció de substàncies l’acaben pagant les persones», exposa.

    «No dic que no hi hagi d’haver un control de l’oferta, perquè està clar que el crim organitzat tampoc mira per les persones, però existeixen models en què la distribució de substàncies il·legals no ha de passar pel crim organitzat: passa amb les associacions de consumidors de cànnabis, on es cuida la producció pels responsables i més, amb una certa formació, poden proveir d’informació i reducció de riscos, gestió del consum… És un model molt més humà que mira per les persones», conclou.

    Aquest és un article de eldiario.es

  • Augmenta la demanda de tractament per cocaïna a Catalunya en els darrers 3 anys

    Des de fa ja més de dues dècades, el consum d’alcohol continua provocant la majoria de les peticions de tractament per drogodependències a Catalunya. Així ho indiquen les darreres dades, corresponents a l’any 2018, del Sistema d’Informació sobre Drogodependències (SIDC), que gestiona la Sub-direcció General de Drogodependències de l’Agència de Salut Pública de Catalunya.

    Segons l’informe publicat de dades de l’any 2018, a Catalunya es van iniciar un total de 13.944 tractaments per abús o dependència de les drogues, una xifra similar a la d’anys anteriors.

    Per tipus de droga, l’alcohol, amb un 42,2% (5.879 casos), és manté com la que té més inicis de tractament, fet que reflecteix l’alta carga de morbi-mortalitat que ocasiona aquesta substància en la societat. La segona droga que té més inicis de tractament és la cocaïna, amb gairebé el 24% (3.338 casos), seguida del cànnabis, amb un 13,8% (1.924 casos) i l’heroïna, gairebé un 12% (1.607 casos). Finalment, el tabac representa un 3,7% (521 casos) dels inicis de tractament. En aquest darrer cas, cal remarcar l’important paper que els equips d’atenció primària desenvolupen en el tractament del tabaquisme, fent que només els casos més greus arribin als serveis especialitzats.

    En aquest darrer informe es destaca que la demanda de tractament per cocaïna s’ha incrementat en els darrers tres anys, després de sis anys d’un descens gradual; tot i això, actualment només un 38,4% d’aquests inicis (1.281 casos) fa tractament per primera vegada, mentre que fa deu anys aquest percentatge era d’un 60% (uns 2.267 casos). Pel que fa a l’heroïna, les peticions de tractament estan estabilitzades des d’inicis dels anys 2000; actualment, només un 11% (177 casos) inicia tractament per primera vegada, el que explica la baixa incidència de noves demandes. Per últim, el cànnabis va presentar un màxim de sol·licituds de tractament l’any 2015 i des d’aleshores ha anat disminuint, tot i que al 2018 ha presentat un lleuger repunt.

    Si s’analitzen les dades en homes i dones per separat, s’observa igualment que l’alcohol és la substancia amb més inicis de tractament en ambdós sexes (48,1% en el cas de les dones i 40,4% en el dels homes), seguit per la cocaïna (18,9% les dones i 25,4% els homes).

    Pel què fa a les proporcions entre sexes, en el total d’inicis de tractament hi ha un percentatge major d’homes que de dones (3 de cada 4 inicis són d’homes). Aquesta majoria d’homes es manté quan s’analitzen les drogues per separat, excepte en el cas del tabac, on la proporcionalitat està molt igualada. Pel què fa a l’heroïna i la cocaïna, la proporció home/dona està més descompensada, ja que arriba a ser d’entre 1 o 2 dones per cada 8 o 9 homes.
    Aquesta distribució entre sexes reflecteix el fet que les dones tendeixen a igualar els homes en el consum de drogues legals (alcohol i tabac) o aquelles amb menor rebuig social (cànnabis), fet que també es troba en les enquestes poblacionals i escolars.

    L’edat mitjana de sol·licitud de tractament varia segons la droga principal. La droga per la qual la gent més jove fa inicis de tractament és el cànnabis (29 anys en dones i  homes), mentre que les drogues per les quals es demana un tractament amb una edat més avançada són el tabac (52 anys en dones i homes) i l’alcohol (48 en dones i 47 en homes). Amés, quasi un 60% del total de persones que inicien tractament tenen entre 31 i 50 anys. La franja de 41 a 60 anys representa un 44%.

    Atenció als serveis de reducció de danys

    Durant l’any 2018 es van atendre 6.878 usuaris als Serveis de Reducció de Danys (SRD), on s’atén a persones que encara no volen, o no poden, iniciar un tractament per la seva addicció. Aquesta xifra posa de manifest l’accessibilitat i l’alta usabilitat d’aquests serveis, sobretot si s’ubiquen en zones de tràfic i consum, com es veu en els serveis ubicats en aquestes àrees. D’altra banda, 3.675 persones van anar a les sales de consum supervisat a fer un total de 146.916 de consums. Amb l’informe volen traslladar que aquest consums són higiènics i segurs, tot prevenint infeccions greus (com la infecció pel VIH i les hepatitis), així com morts per sobredosi. De fet, l’any 2018 es van produir 214 sobredosis en sales, i cap d’elles va resultar mortal.

    L’alcohol, la substància que causa més urgències hospitalàries

    El nombre d’urgències hospitalàries per causa del consum o abús de substàncies que van ser ateses durant 2018 va ser de 17.477. Les urgències relacionades amb el consum d’alcohol van ser les més freqüents, amb un 57% (9.907), seguides de les relacionades amb la cocaïna, amb un 11% (1.973).

    En la franja de menys edat (12-15 anys, amb 201 casos), destaca que les noies presenten un nombre més alt d’intoxicacions per alcohol: un 67,7% del casos (136). A mesura que avança l’edat, aquesta proporció s’inverteix i són els homes els que presenten més intoxicacions.

  • Es disparen un 40% les noves altes en el registre estatal de persones que demanen que se’ls prohibeixi jugar

    El Registre General d’Interdiccions d’Accés al Joc (RGIAJ), una llista estatal a la qual poden apuntar-se els qui vulguin que se’ls veti l’accés a les apostes online i a establiments com a bingos, casinos i sales de joc, va aconseguir en 2018 la xifra rècord de 6.350 noves altes, la qual cosa suposa un increment interanual del 40%.

    Segons recull l’última Memòria de la Direcció General d’Ordenació del Joc (DGOJ), publicada aquest dimarts pel Ministeri d’Hisenda, a tancament de 2018 hi havia inscrites en el RGIAJ 45.893 persones, un 11,6% més que el 2017.

    És la major taxa d’augment des que el juny de 2012 va entrar en vigor la Llei 13/2011 de Jocs d’Atzar, que va establir la creació d’aquest registre a partir de l’existent fins llavors (antic Registre de Prohibits a Bingos i Casinos) per a incloure també a les apostes online, l’enlairament de les quals va permetre aquesta norma, en crear un marc per als operadors de llicències de joc online.

    El RGIAJ recull també a persones incapacitades per als jocs d’atzar per sentència judicial ferma. El nombre d’inscrits en ell ha crescut més d’un 52% des de finals de 2012. Donar-se d’alta «impedeix l’accés als jocs d’atzar online així com aquells altres jocs on l’autoritat autonòmica corresponent hagi determinat la necessitat d’identificació prèvia per a l’exercici del joc», recorda Hisenda.

    El ministeri assenyala que «els seus valors més significatius mantenen una proporció molt similar de trams d’edat a 2017, sent el tram de 26 a 35 anys el més representat en tots dos exercicis». Aquesta franja va concentrar el 34,19% de les noves altes, mentre que la compresa entre els 18 i els 25 anys va suposar un altre 19,74% (19,2% un any abans).

    Això significa que el 53,9% dels nous inscrits el 2018 tenia entre 18 i 35 anys. Aquest col·lectiu ja va concentrar el 2017 per primera vegada més de la meitat de les altes. Llavors, van suposar el 51,5% del total.

    Per comunitats autònomes, Andalusia concentrava el 27,31% dels inscrits en 2018, seguida per Madrid (17,96%), Aragó (9,71%), Catalunya (7,76%) i Comunitat Valenciana (6%).

    El 2018 el percentatge d’altes reincidents (persones que ja havien estat inscrites en el passat) va superar per primera vegada el 10% (10,42%) i també va aconseguir un rècord el nombre de baixes, 1.575 (enfront de 1.159 un any abans). Aquesta xifra no inclou les realitzades el mes d’octubre de 2018 «com a conseqüència de la cancel·lació d’ofici de 2.096 inscrits, que van ser identificats com morts en els Registres Civils del Ministeri de Justícia a través dels serveis la Plataforma d’Intermediació de Dades», explica la DGOJ en el seu web.

    La inscripció en el RGIAJ pot realitzar-se a través de mitjans presencials o a través de la seu electrònica de la DGOJ, i el 2018 aquesta direcció general va posar a la disposició dels ciutadans una aplicació mòbil per a plataformes Android, habilitant així una nova via de comunicació de la sol·licitud, destaca Hisenda.

    La prohibició estatal derivada d’inscriure’s en el RGIAJ, que té una durada mínima de sis mesos (passat aquest termini es pot aixecar a petició del sol·licitant), és per al joc online (el de competència estatal) i s’estén automàticament a les diferents comunitats autònomes, que són les que tenen les competències en bingos, casinos i sales de joc.

    Increment exponencial

    Les dades d’Hisenda s’han publicat a uns dies de les eleccions autonòmiques del pròxim diumenge, que poden marcar el futur del sector del joc davant l’exponencial increment de les cases d’apostes en les zones més deprimides de molts barris.

    El 2018, la patronal del sector va multiplicar els seus contactes amb dirigents polítics per a pressionar a favor del sector en un moment de canvis reguladors en diverses comunitats autònomes, que han imposat, per exemple, restriccions a la distància que ha d’haver-hi entre els salons recreatius i els centres educatius.

    En concret, l’any passat es van produir gairebé un centenar de reunions del lobby Cejuego amb responsables polítics, segons va revelar fa uns mesos la multinacional Codere. En l’últim any, aquesta empresa ha duplicat la seva xarxa de salons recreatius a Espanya fins a superar els 1.000 locals, segons recullen els resultats trimestrals que va publicar la setmana passada.

    Aquest és un article de eldiario.es

  • Joves i addicció a les apostes en línia

    El sector del joc en línia ha entrat amb pas ferm en el món de les noves tecnologies. Avui dia disposem d’aplicacions cada vegada més modernes que ens presenten jocs amb escenaris originals i atractius, fent que el joc en línia sigui enormement accessible i disponible en qualsevol dispositiu.

    Aquest escenari –adolescents i joves, i l’ús massiu del mòbil– permet l’accés a continguts i activitats que abans estaven reservades només als adults, o almenys el seu accés estava més protegit i regulat. Tot i que estem davant d’unes generacions que es diverteixen i es relacionen a través de plataformes digitals, amb un gran maneig d’aquestes, també estan exposats als seus riscos quan el joc es converteix en una necessitat que afecta el seu dia a dia: escola, família, relacions, conductes i hàbits.

    A més, el joc en línia compta amb un gran desplegament de mitjans en la seva promoció, on la població adolescent pot ser considerada com el públic més indefens davant la persuasió que exerceix la publicitat. Aquesta transmet missatges en què es normalitzen les apostes, s’associa a l’èxit a través de personatges famosos o populars entre la població jove, com poden ser els esportistes, i intenta convèncer d’una experiència apassionant. El Consell de l’Audiovisual de Catalunya recentment ha alertat de la urgència de regular la publicitat de jocs en línia, vetllant per protegir els menors i recordant, segons el seu informe publicat el març del 2017, que els anuncis de joc en línia suposen el 45% de la publicitat d’una retransmissió esportiva de ràdio i el 20% de la d’un partit de futbol.

    Ara bé, no només cal parar atenció al món de les apostes on line. Infants i adolescents són el públic per excel·lència de jocs on els mateixos participants poden comprar i apostar pels seus personatges o invertir per millorar el seu joc. Els reptes esdevenen el principal incentiu. Aquests són els populars jocs free to play que després, sovint, acaben convertint-se en pay to win. És a dir, en aquesta tipologia de jocs arriba un punt que no et permet continuar si no pagues o bé requereix moltes hores de joc per avançar, oferint-te una opció ràpida d’optar a nivells superiors si decideixes pagar. El o la jove comença jugant de forma gratuïta però… on està el límit? Fins on estem disposats a pagar?

    Tanmateix, en l’actualitat no només s’està alertant del joc on line, sinó de l’ús i afectacions de les xarxes socials en la salut mental d’adolescents i joves. Per aquest motiu des dels programes i serveis que treballem amb adolescents i joves tenim l’oportunitat de generar espais de reflexió i diagnosi, des d’on acompanyar l’adolescent i jove a prendre consciència de l’ús i la influència dels dispositius, aplicacions i xarxes socials en el seu quotidià i especialment en la seva salut.

    Quantes hores al dia dedico a consultar les xarxes socials? Com em sento si m’he descuidat el mòbil a casa? He deixat de sortir amb els amics i les amigues per quedar-me jugant a jocs en línia?

    Les dades actuals ens alerten de la vulnerabilitat d’adolescents i joves davant d’aquest nou escenari de consum i relació en línia. Per tant, la nostra intervenció ha de tenir en compte la detecció de símptomes d’alerta i treballar amb la població adolescent i jove des de les seves competències i capacitat per detectar quan està afectant la seva salut i desenvolupament personal, escolar o social, així com afavorir campanyes i informació adreçada a la població jove sobre l’ús responsable i adequat d’aquestes plataformes i tipologies de joc, a més a més de regular la publicitat i la facilitatd’accés.

  • “Una política punitiva contra les drogues augmenta la violència i no ajuda els addictes: la regulació és la millor opció”

    Mèxic és un país de pas. De pas per centenars de migrants sud i centreamericans que lluiten per arribar a Estats Units, fugint de la violència. I també de pas per xifres astronòmiques en comerç que creuen les seves fronteres, entren i surten pels seus ports. Un comerç que, en molts casos, no és de mercaderia legal. La trata de blanques, armes i drogues és una de les raons de la crua xacra de violència que viu el país, però també una de les grans fonts d’ingressos. I és que, només les drogues, mouen un total de 320 bilions de dòlars a l’any a tot el món, sent un mercat en el qual els consumidors es xifren en 240 milions.

    En un país de pas com Mèxic, tenint a un dels grans consumidors mundials com a veí del nord, el control i la gestió del tràfic i la producció suposa un negoci guanyador. Per això, a la violència generada pels càrtels se li ha de sumar els alts graus de corrupció de les administracions i una impunitat que arriba a xifrar-se en el 95% de casos que arriben a instàncies judicials. La política per lluitar contra les drogues a Mèxic, que en la seva història recent és coneguda com la Guerra contra el Narcotràfic, iniciada per l’expresident Calderón el 2006, s’ha caracteritzat per les seves normes punitives i criminalitzadores que s’han cobrat 300.000 morts i 37.000 desapareguts.

    Així, no són poques les organitzacions que aposten per un canvi de paradigma, acompanyat d’una reforma legal, que permeti regular el mercat de les drogues i exercir un control públic que tindria beneficis tant per a la salut pública com per a la seguretat. Parlem d’això amb Lisa Sánchez, activista mexicana formada en polítiques públiques i drets humans, en el marc del seminari “Drogues, polítiques i Violències. Del Consens global a nous enfocaments”, organitzat per l’ICIP i Casa Amèrica a Barcelona. Sánchez és, des d’enguany, directora general de México Unido contra la Delincuencia, una organització que abandera aquesta lluita per la regulació que, al país nord-americà, es planteja per a la Marihuana.

    Mèxic ha viscut un canvi polític històric, amb la victòria d’Andrés Manuel López Obrador, que entrarà a la presidència al desembre. Com planteja ell la regularització de les drogues?

    És difícil parlar de les seves polítiques, perquè el segell d’aquests mesos de transició, des de les eleccions, ha estat declarar idees a mitges. Però vam rebre amb molt bons ulls tres coses fonamentals: la primera és que planteja analitzar totes les possibles accions per aconseguir la pacificació. També proposa posar a les víctimes al centre: a un país amb 37.000 desapareguts, 800.000 desplaçats per la violència i 300.000 morts li fa molta falta. I després, ha afirmat no bloquejar una possible reforma en la política de drogues i regulació dels mercats, començant per la marihuana.

    Tot això ha de servir per millorar la seguretat a Mèxic, però veiem aspectes que poden portar-nos a pensar que les polítiques d’Obrador seran continuistes d’una estratègia fallida de militarització dels carrers de Mèxic, que han estat en gran part culpables de l’increment de la violència homicida del país.

    Però guardem esperança que la regulació de la marihuana ens porti a polítiques de justícia restauratives, amb les quals podem aprendre les lliçons que en altres llocs ens ensenyen, com el cas de Califòrnia, on s’han esborrat els historials criminals per a les persones empresonades injustament per possessió simple, que a Mèxic es quantificarien entre 2.000 i 10.000.

    Una de les característiques de Mèxic que explica la violència relacionada amb el crim són les altes taxes de corrupció. Com milloraria això amb la regularització de la marihuana?

    Aquesta lluita contra la corrupció és la bandera amb la qual Obrador va guanyar les eleccions. Però hi ha senyals que ens poden portar a pensar que la criminalitat organitzada podria seguir florint en el marc de la no sanció en la qual un funcionari públic ignora els actes de delinqüència per omissió o per acció. La regulació de la marihuana podria comportar certs riscos de captació de béns per part d’un estat rendista i clientelar. Però fins i tot així, el benefici net d’un mercat regulat, fins i tot amb un mercat paral·lel irregular, seguiria donant beneficis nets superiors a la plena il·legalitat. En aquest cas tindríem un mercat gris més petit i amb dinàmiques més semblants a les del contraban que a les del tràfic.

    Si es legalitzés la marihuana a Mèxic, que és país productor però poc consumidor, i no es regulés en els països consumidors, quines podrien ser les conseqüències? 

    Avui dia el 60% de nord-amiericans viuen sota algun règim de cànnabis legal, ja sigui medicinal fictici o recreatiu. Així que en un escenari com l’actual, amb la marihuana regulada a Mèxic, es podrien donar algunes irregularitats, però sense massa importància. El que més ens preocupa és l’ús del sistema financer mentre el cànnabis sigui il·legal a nivell federal als EUA. Els bancs es negarien a que la indústria participés d’aquest circuit financer, la qual cosa obstaculitzaria la rendició de comptes i transparència.

    Però en relació als efectes negatius, et diré que el pitjor dels móns és l’actual. I és que comencem a veure tràfical revés, en què els consumidors de Mèxic adquireixen el producte de les produccions legals d’EUA, que compten amb major qualitat, menor preu i menor risc de criminalització que al mercat negre mexicà.

    Lisa Sánchez, activista per la legalització de les drogues | Sandra Vicente

    Només es planteja la legalització de la marihuana i no d’altres substàncies. A part de la rosella i el cànnabis, dels que Mèxic és productor, hi ha moltes drogues que passen a través del país per arribar a EUA. Com s’hauria de plantejar la legalització d’aquestes drogues a Mèxic?

    Donem suport a la idea de diferents models regulatoris per a diverses substàncies, basats en els nivells de perillositat, tipus de substància i el procés que es requereix per aconseguir la droga. No és el mateix regular la metamfetamina, que ve de diversos precursors químics legals, que lidiar amb la rosella, el cultiu en si mateix de la qual està considerat il·lícit. Encara no hi ha una discussió oficial a Mèxic sobre aquest tema, encara que hauríem de plantejar el debat sobre la reducció del dany pel consum de certs estimulants: a Mèxic encara és residual, però en tota Amèrica Llatina comença haver-hi dades altes de risc per consum de bazuco o pasta base de coca. Necessitem un escenari per tenir els serveis de salut necessaris per fer front al tractament d’aquestes addiccions.

    En el cas de la rosella, no es planteja la regulació de la goma d’opi ni qualsevol dels seus derivats, encara que sí es contempla que la producció de rosella mexicana es posi a disposició de la demanda global per elaborar medicines. Respecte a la coca, ens posaríem a mercè de les discussions regionals dels països productors. Però és una discussió que ens interessa perquè el trànsit terrestre d’aquesta substància incrementa molt els nivells de violència.

    La pasta base és una de les drogues més addictives i nocives. S’entén que, amb la legalització, es reduiria el consum d’aquest tipus de substàncies i s’augmentaria la seguretat en el consum, ja que hi hauria controls mèdics. Quins altres beneficis podria tenir per a la salut pública?

    Són molt clars, a part del control de qualitat, l’adequació d’estratègies terapèutiques per al tractament de consums abusius o dependència també és un gran factor. Es podrien habilitar teràpies restitutives, sobretot per als opiacis. En aquest sentit, seria molt important sensibilitzar els metges per regular la sobreprescripció de substàncies perilloses. Però en aquest cas Mèxic avança molt bé gràcies a un projecte de receptaris amb codis bidimensionals que controlen l’augment de prescripcions de certes substàncies controlades.

    Però cal destacar que Mèxic no és un país consumidor: calculem tenir 250.000 addictes a totes les drogues il·lícites, d’entre les quals la marihuana és clarament majoritària.

    Les xifres de mort per sobredosi a Mèxic són del 0,01%. La criminalització de l’opinió pública de la droga no ve per les morts que causa, sinó per la violència que genera. Com es prepara el terreny social per fer front a una legalització?

    Tenim diversos arguments per a diverses audiències. Un d’ells és el dels drets: cada individu té el dret a disposar de la seva pròpia salut; així com té el dret a la pràctica d’esports extrems, té el dret a consumir drogues sense que l’Estat intervingui en l’àrea més privada i personal del seu cos.

    Un altre argument és el que analitza el cost-benefici de tenir una política punitiva contra les drogues, que és excessivament cara i que no es mostra com el millor ús dels fons públics. A més del fet que les polítiques punitives no fan res en favor de les persones drogodependents.

    Però som prou curosos amb no fer un vincle entre regularització i polítiques de seguretat. No volem vendre falses expectatives: la política de drogues només resol els problemes relacionats amb les pròpies drogues, però no pot resoldre tots els fenòmens de la criminalitat. Amb la legalització no millorarien les investigacions i sancions per l’homicidi o el segrest. Tot i així, cal recordar que el 95% de la criminalitat neta a Mèxic és d’ordre comú, com robatoris, que no estan relacionats amb el crim organitzat.

    Quina és l’opinió pública general respecte a la legalització?

    Encara és contrària tot i que ha canviat significativament en els últims anys. L’oposició activa s’ha reduït en un 21% en uns cinc anys, la qual cosa és significativa perquè a EUA li va costar més de dues dècades aconseguir una majoria per a la legalització. A Ciutat de Mèxic comptem amb majories properes al 65%.