Etiqueta: adolescència

  • Art i salut: el potencial terapèutic de l’art en pacients adolescents oncològics

    Art i salut: el potencial terapèutic de l’art en pacients adolescents oncològics

    L’art i la creativitat pot ajudar als i les pacients de càncer a compartir un espai on fomentar la seva autoestima i relacionar-se amb nois i noies que han patit o pateixen un procés similar o que tenen les mateixes inquietuds… Aquest és l’objectiu d’Obrint portes, una iniciativa que va néixer de la col·laboració entre el MNAC (Museu Nacional d’Art de Catalunya) i l’Hospital Universitari Vall d’Hebron i que forma part de l’estratègia Arts en Salut de l’Institut Català de la Salut (ICS). 

    El projecte va dirigit a adolescents d’entre 12 i 17 anys que pateixen una malaltia oncològica i que es troben en un moment de tractament de baixa intensitat, de manteniment o que fins i tot han acabat el tractament fa poc temps. Durant tres mesos i nou sessions –entre novembre i gener– els dimarts a la tarda, els adolescents i les seves famílies tenien cita al MNAC on se’ls va proposar crear una peça artística, que en aquest cas va ser una porta. “Volíem que participessin en un procés creatiu de debò”, va explicar Norma Vélez, coordinadora dels Projectes d’Arts en Salut del MNAC. “Vam triar la porta perquè té una càrrega simbòlica que permet reflexionar sobre conceptes molt dispars. Poden ser una metàfora de la vida i tenir moltes connotacions: positives i negatives. Una porta tancada pot ser un espai segur, però també una presó. I una porta oberta pot connectar amb somnis i esperances”, va matisar. Un cop definit el projecte en esbossos, els nois i noies van comptar amb el suport dels equips tècnics del Museu, com el d’infraestructures, el de conservació preventiva i el de fusteria. Van anar transformant unes portes nues fins a convertir-se en obres d’art plenes de significat i vida que, després d’estar exposades uns mesos al MNAC i al vestíbul de la Vall d’Hebron,  actualment es poden veure al vestíbul del Centre Corporatiu de l’ICS.“És una mostra petita, però real, com qualsevol que tenim al museu. Cada porta va acompanyada del seu codi QR a través del qual podem descobrir el procés creatiu i l’artista”, ha destacat Vélez.

    Alguns dels joves participants a la iniciativa

    Portes Obertes també va tenir en compte les famílies, que viuen intensament el procés de la malaltia. Mentre els adolescents treballaven al taller, se’ls va oferir les sessions denominades Tardes d’Art, espai on podien compartir la seva experiència a través de tertúlies d’art dinamitzades per una educadora.

    “Amb aquest projecte estem investigant si les activitats desenvolupades poden afavorir la salut mental i emocional, com ara mitigar l’ansietat, símptomes depressius i trastorn d’estrès posttraumàtic”, ha apuntat Anna Saló, psicooncòloga de Vall d’Hebron i investigadora principal del projecte. I afegeix: “Els pacients adolescents amb càncer tenen més risc de patir malestar emocional i aïllament social per les característiques del tractament, que poden implicar ingressos freqüents i/o limitació d’activitats i condicions que afecta la seva qualitat de vida”. Segons el departament de Salut de la Generalitat de Catalunya es diagnostiquen entre 170 i 200 casos nous anuals de càncer infantil dels 0 als 14 anys a tot el territori català. Es tracta de la primera causa de mortalitat en nens i nenes de 5 a 14 anys i la segona causa dels 15 als 24 anys, després dels accidents del trànsit.

    Tanmateix, Carlota Aguilera, mànager d’assajos clínics i investigadora del Servei d’Oncologia i Hematologia Pediàtriques de Vall d’Hebron, sosté que “si les conclusions són positives, el projecte Arts en Salut es podria ampliar amb la voluntat de seguir creant nous projectes que estudiïn la connexió entre art i salut en altres patologies”.

    Aquesta col·laboració del MNAC i Vall d’Hebron en el programa Arts en Salut, s’ha finançat gràcies a  la subhasta de les botes amb les quals Leo Messi va fer el gol número 644 amb el FC Barcelona. Es van subhastar a l’emblemàtica casa Christie’s per 140.000 euros.

  • Malestars a les aules: Àgora dels impossibles i possibles en l’educació avui

    Malestars a les aules: Àgora dels impossibles i possibles en l’educació avui

    Presentem l’Àgora de Debat organitzada per l’Associació Catalana de Professionals en Salut Mental-AEN, la Fundació Congrés Català de Salut Mental (FCCSM) i el Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP), entitats de professionals de la salut mental i de l’atenció primària interessades a promoure una atenció sanitària de qualitat i amb voluntat de servei a la ciutadania.

    Fruït de l’interès en allò que passa a les escoles i instituts i que forma part de la vida dels infants i adolescents, volem generar un espai compartit de diàleg entre les diferents veus i maneres d’entendre els reptes i dificultats que travessa avui la institució educativa i els seus protagonistes, dins del marc cultural actual i sota els efectes de l’època.

    En concret volem parlar de les dificultats amb què es poden trobar els nois i les noies en la seva relació amb els altres, en relació amb el saber, amb les normes o amb el saber fer amb el propi cos. Diferents formes de malestars que poden expressar-se, també, dins el marc escolar.

    Volem defugir cientismes i classificacions diagnòstiques, massa emprats sovint per parlar d’allò que encara està per construir i regular en els infants, però sense deixar d’analitzar fenòmens que sorgeixen en la infància i, sobretot, en l’adolescència actual. Bullying, cutting, agressivitat i violència, desemparaments, labilitat emocional, desmotivació en els aprenentatges, absentisme, urgències, crisis…

    També volem abordar els impassos i dificultats dels i les docents a l’hora d’exercir les seves funcions de transmissió cultural i formació, dins d’un context socialitzador i de convivència com és l’escola. Per dur a terme el seu encàrrec, caldrà que comptin amb una comunitat educativa àmplia, amb el suport de les famílies, de l’administració i dels serveis de salut i benestar i família, fent-los corresponsables en el procés.

    La trobada Àgora comptarà amb les pròpies vivències dels agents principals, però no únics, del que sempre ha estat la institució educativa; la mestra i l’aprenent, el docent i l’alumna, i compartirem amb ells els dubtes, impassos i dificultats que sovint s’expressen en formes de malestar.

     

    https://www.fccsm.net/wp-content/uploads/2023/09/cartell-agora-programa-v4.jpg

  • El veritable terror no és a una intel·ligència artificial, sinó a l’addicció en la infància

    La pel·lícula M3gan (2022), dirigida per Gerard Johnstone, està lligada a creatius emblemàtics del gènere de terror, ja que compta amb la producció dels mítics Jason Blum i James Wan, i el guió d’Akela Cooper, noms destacats i prolífics del cinema als darrers lustres. La idea de l’argument sorgeix precisament de Cooper i Wan i la dada és fonamental, perquè tots dos decideixen que el detonant de la por no sigui quelcom fantàstic, sinó quelcom versemblant en un futur pròxim: un robot dotat d’intel·ligència artificial caracteritzat de nina realista que fa la funció de joguina avançada.

    La premissa és conseqüència d’una desgràcia: una enginyera engrescada a la seva feina en l’etapa final d’un projecte d’innovació relacionat amb la robòtica i la intel·ligència artificial, s’ha de fer càrrec com a tutora de la seva neboda de vuit anys, que acaba de perdre tràgicament als seus pares en un accident de tràfic. La seva poca experiència amb infants, el fet que la neboda s’estava educant a casa seva, el trauma viscut per totes dues (pèrdua de la germana per una banda i dels pares per l’altra) i l’exigència dels seus clients per la proximitat d’una data límit de lliurament provoquen conflictes continus en la recentment creada unitat familiar que, a més, ha de tenir la supervisió d’una psicòloga que ha de validar aquesta nova responsabilitat. I la solució estava justament en la recerca que estava realitzant: tenir un robot amb forma de nina que fa els papers de companya de joc i de professora alhora i, sobretot, de cangur, de dia i de nit… cada dia.

    M3gan (2022)

    La inexperta tutora i la seva neboda, interpretades per les actrius Allison Williams i Violet McGraw, respectivament, incorporen a la nina M3gan, encarnada (mai millor dit, dotant de forma magistral una certa sensació d’artificialitat en el moviment mecànic de tot el cos) per la debutant Amie Donald, com una més de la família amb un benefici manifest per a totes dues: la neboda estaria acompanyada i supervisada en tot moment, i l’experta en robòtica tindria una intel·ligència artificial aprenent de forma automàtica a partir de la interacció continua amb la petita de vuit anys.

    Una ordre tan bàsica com «has de cuidar de la meva neboda» pot induir a la intel·ligència artificial a decidir que el més adequat és desfer-se de tot aquell que la molesti, i ja us podeu imaginar el que passa sense haver d’esbudellar la pel·lícula. Quan la dissenyadora del robot detecta el «problema» i decideix desconnectar el robot, apareix un nou conflicte: la de la nina automàtica que no vol ser destruïda. Que un ésser artificial es rebel·li contra el seu creador ja ho va escriure, fa més de dos cents anys, Mary Shelley en el seu reconegut llibre Frankenstein o el modern Prometeu (Frankenstein; or, The Modern Prometheus, 1818), però el que veiem en aquesta producció és la por moderna al que és desconegut: la intel·ligència artificial.

    M3gan (2022)

    Emprar la tecnologia com instrument per a fer més versemblant el fantàstic s’està convertint en una tendència, especialment en el gènere de terror, com ho vam poder veure fa poc a la nova versió de Muñeco diabólico (Child’s play, 2019). Si a la pel·lícula original del 1988, la qual va iniciar una extensa saga, el ninot Chucky era literalment posseït per l’esperit d’un assassí mitjançant una màgia vudú, en aquesta darrera versió la gènesi del comportament violent del ninot és provocada per tenir un sistema d’intel·ligència artificial modificat per tal d’aprendre a partir de diferents estímuls i l’observació.

    El nou ninot Buddi (que substitueix a la nova versió al mític Chucky), amb la inquietant veu del llegendari actor Mark Hamill, observarà el seu entorn, el comportament de les persones i, en especial, què agrada i què no al seu nou propietari, un adolescent que comença a patir i gaudir de les seves primeres pel·lícules de terror. I, justament, veure una pel·lícula de terror tan sanguinària com La matanza de Texas 2 (The Texas Chainsaw Massacre 2, 1986), pot ser divertit vista al sofà de casa comentada amb els amics i sense els pares… i pot donar moltes idees a una intel·ligència artificial que està aprenent del que veu, encara que sigui a la pantalla del televisor. I si el que veu és que cada cop que l’assassí de la pel·lícula mata a algú, automàticament el seu nou amo riu a riallades, doncs ja sap què ha de fer per a entretenir-lo. Tot plegat, tenint en compte que suposem que a una intel·ligència artificial no li és fàcil distingir entre el que està bé i el que està malament, i que li és més fàcil actuar per mimetisme. És evident que no sap distingir, en aquest cas, entre ficció i realitat o, millor dit, entre entreteniment a la ficció i conseqüències en el món real.

    M3gan (2022)

    Tornem a M3gan, per cert, acrònim a la ficció de Model 3 Generació Android. En aquest cas, a més a més, la pel·lícula explora dos terrors quotidians i propers per a tothom: en primer lloc, la por a haver de cuidar d’un infant a temps complet i sense experiència prèvia i per obligació i, en segon lloc, la dependència de la tecnologia i els seus efectes sobre les persones. L’actriu que interpreta a la inesperada tutora resulta molt creïble en la seva nova responsabilitat (també com a experta en robòtica), alterant la pressió per la feina amb l’angoixa de la criança i la culpa per solucionar-ho amb un cangur tecnològic que, en certa manera, l’allibera de les seves noves obligacions.

    L’externalització de la supervisió dels pares emprant la tecnologia provoca uns efectes que ho podem veure a la mateixa pel·lícula, en la reacció de la neboda quan li volen treure la seva nova nina, amb una explosió d’ira i violència desconcertant i inèdita fins aquest instant respecte del caràcter manifestat durant tot el llargmetratge. Aquest comportament és producte de l’addicció de la noia de vuit anys a la tecnologia i de la qual ja ens va advertir el documental Pantalles addictives («Nens addictes a les pantalles», Enfants accros aux écrans, 2018). El reportatge de Paul Moreira i Adèles Flaux era un crit d’alerta convençuts que cal actuar urgentment: alguns experts feia temps que intentaven fer sentir les seves veus per advertir-nos d’una epidèmia silenciosa i perillosa que amenaça els nens en els seus primers anys de les seves vides. Cada cop hi ha més estudis concloents que afirmen que l’ús abusiu de les pantalles de mòbils i tauletes pot provocar trastorns del llenguatge i del son en els més petits, a més de l’aïllament i la baixa tolerància a la frustració que provoca.

    M3gan (2022)

    En el documental podem observar com, a França, un col·lectiu de pediatres, logopedes i psicòlegs demanen a les autoritats que facin campanyes institucionals per informar dels efectes de la sobreexposició dels infants a les pantalles com es fa amb les addiccions a l’alcohol, al tabac o a les drogues. Els pares no en són conscients, de fet, és ben bé al contrari, es pensen que li estan donant tot el que poden donar o el que ells (nosaltres) no vam poder tenir a la nostra infantesa. En el programa asseguren que, si el culpable del comportament estrany dels nens són les pantalles, la solució és molt fàcil: només retirant-les fa que els infants es recuperin completament.

    El Dr. Nicholas Kardaras, autor del llibre Glow Kids: How Screen Addiction Is Hijacking (2016), parla de «l’heroïna digital». A la seva investigació ha observat en nens petits els mateixos símptomes clínics que en els casos d’addicció a les drogues: la síndrome d’abstinència, la impulsivitat i l’agressivitat. Va descobrir que les pantalles ens fan generar dopamina, que és la substància que ens fa mirar constantment el mòbil i la que alimenta l’anomenat circuit de recompensa cerebral. La dopamina és coneguda com l’hormona de la felicitat.

    El documental Pantalles addictives ens mostra un estudi utilitzant un escàner cerebral realitzat a adolescents addictes a internet, que  va donar uns resultats inesperats i sorprenents: la circulació dels fluids estava alterada. Una zona del cervell s’encongeix (el còrtex frontal), amb un impacte sobre la comunicació que poden provocar símptomes similars a l’autisme o als trastorns bipolars, provocant un comportament més impulsiu i addictiu, i impedint poder prendre decisions encertades ja que la capacitat de fer encadenaments lògics està alterada.

    I això sí que ens hauria de fer por. Resulta sorprenent que el que és més sinistre a la pel·lícula M3gan no és un robot amb una cara de plàstic i fent uns moviments pseudoartificials, el que és veritablement sinistre i esgarrifós és el que no veiem en els humans.

  • Un de cada tres adolescents fa un ús problemàtic de les xarxes socials

    És una obvietat el fet que la tecnologia i internet són importants per als joves. Com ho són també per al món adult. S’hi diverteixen i es relacionen en alta mesura a través de les pantalles de tota mena de dispositius. Unicef ha volgut donar un cop d’ull, això sí, a la manera com ho fan mitjançant una macroenquesta a més de 50.000 noies i nois de tot el país. L’estudi es titula Impacto de la tecnología en la adolescencia: relaciones, riesgos y oportunidades, i és el més gran sobre aquesta temàtica realitzat fins el moment a Europa.

    De mitjana, els enquestats van tenir el primer mòbil a les seves mans amb 11 anys d’edat. El 98% té wifi a casa, el 94,8 té el mòbil connectat a internet i el 90,8% es connecta tots o gairebé tots els dies. La meitat dels adolescents dediquen cinc hores diàries, durant el cap de setmana, a navegar per internet. El 31,5% passa aquest temps connectat entre setmana. Una cinquena part ho fa a partir de les 12 de la nit pràcticament diàriament. Gairebé el 60% dormen amb el mòbil o la tauleta a l’habitació; una xifra similar a la dels qui porten el telèfon a classe. El 6,7% l’utilitzen a l’aula per a usos no educatius.

    Xarxes socials

    Les xarxes socials ja són part de la cultura en tots els nivells. Però encara més per als i les joves i adolescents, per allò que estan en edats en les quals crear relacions amb iguals és l’activitat més important, pràcticament, de les que tenen per davant cada dia. Tant és així que la pràctica totalitat dels enquestats (98,5%) tenen perfil en una xarxa social i el 83,5% els tenen en tres o més. El 60% tenen més d’un perfil en la mateixa xarxa. I, a més de les xarxes socials, estan també les aplicacions de missatgeria instantània: el 99% utilitza una o més d’aquestes aplicacions. Gairebé el 50% n’usen tres o més.

    Segons l’informe d’Unicef, el fet que tinguin més d’un perfil a les xarxes es deu a la diferent utilització que en fan: bé sigui per a relacionar-se amb la família o amb el grup d’iguals.

     

    Riscos

    La motivació perquè noies i nois estiguin a internet és molt variada i treu a la llum algunes qüestions dignes de reflexió en relació a la vida que tenen. El 27% les utilitza per ser més popular; pràcticament el mateix percentatge, per ser acceptat. El 33% per mostrar-se com és. El 44% per no sentir-se sol i el 58% per fer amistats.

    El fet que bona part les utilitzin per relacionar-se amb els altres, juntament amb el fet que en uns certs percentatges sentin por (24,7%), angoixa (19,7%), solitud (23,5%), inseguretat (27.9%) o exclusió (13,5%), pot portar a causar que visquin situacions de risc. Es tracta de riscos sobradament coneguts: ciberassetjament, contactes amb estranys, xantatge o extorsió o l’accés a continguts inadequats.

    Tant alt és el risc que el 42% dels qui van respondre l’enquesta han rebut missatges d’altres persones amb contingut sexual o eròtic (mentre que el 13,8% els han enviat). Al mateix temps, el 26,8% ha rebut aquest tipus de material per part d’algun dels seus contactes i l’11,4% s’ha sentit pressionat per enviar imatges o vídeos seus amb contingut eròtic o sexual. El 8% ho ha fet. I un 3,7% ha estat fet xantatge en relació a aquesta mena de contingut. Segons els responsables de l’estudi, aquestes dades demostren que les conductes relacionades amb el sexting són cada vegada més habituals

    En relació al ciberassetjament, els responsables de l’estudi d’Unicef utilitzen les xifres del ECIP-Q (European Ciberbullying Intervention Project Questionnaire) elaborat el 2015. D’ell es desprèn que a internet el 10.7% dels usuaris joves són víctimes d’assetjament, mentre que l’11,8% és víctima i agressor. Les noies són en major mesura víctimes pures (un 12,7%), mentre que els nois son víctimes i agressors en major percentatge (13,8%). Tot això, al mateix temps que la major part de tots aquests nois i noies no són conscients de sofrir-ho: només el 2,2%, sosté l’informe d’Unicef, diria que sofreix ciberassetjament.

    Capítol a banda mereixen altres riscos, com el del joc en línia i les apostes. Segons les dades d’Unicef, el 3,6% dels i les estudiants de secundària obligatòria ha jugat en línia o apostats diners alguna vegada, és a dir, unes 70.000 persones. Les raons s’assemblen molt amb les dels qui fan això en locals d’apostes físics: guanyar diners, divertir-se i passar l’estona amb els amics. A això s’hi suma la creença que és fàcil guanyar diners apostant a internet.

    De la informació que han facilitat els joves es desprèn que les formes més comunes de joc en línia són: les apostes esportives (31,5%); el pòquer en línia (20,6%); el bingo (12,1%); escurabutxaques o ruleta (10,8%); blackjack (9,8%) i la loteria instantània o rasca-rasca (9,5%).

    Enfront de tot això, l’escàs control parental en l’ús de les tecnologies i d’internet. Només el 13,2% de les famílies limiten l’accés a continguts; el 23,9% limiten les hores d’ús; el 29,1% posen alguna norma sobre l’ús de la xarxa; 15,3% castiguen amb l’ús del mòbil o la tauleta i, en últim lloc, el 36,8% dels joves utilitzen dispositius durant els menjars.

    Aquests comportaments comporten que el 25% dels enquestats asseguri que a casa tenen discussions per l’ús de les tecnologies pel cap baixa una vegada a la setmana.

    Educació

    L’estudi va començar el mes de març de 2020 i s’ha estat desenvolupant durant bona part del postconfinament. D’aquesta manera, hi ha informació sobre el desenvolupament del curs educatiu en semipresencialitat, una modalitat que han viscut moltes i molts estudiants de l’ESO per tot el país.

    La nota no és bona. El 39% la qualifica de regular, mentre que el 22,3% diu que ha estat dolenta o molt dolenta. Entre els aspectes positius, el fet que el 90% tingués els mitjans necessaris per seguir les classes i el coneixement suficient (87,8%). Això sí, el 72,3% s’ha sentit sobrecarregat o desbordat; gairebé el 40% ha tingut problemes per fer exàmens o lliurar tasques. Un percentatge gairebé idèntic dels qui han sentit inseguretat davant la càmera. El 41% creu que ha après el necessari i el 43% creu que és una bona manera d’aprendre.

    Recomanacions

    “L’ús problemàtic d’Internet i les xarxes afecta el dia a dia dels adolescents i les seves famílies, ja que impacta en el benestar, la salut mental, la convivència i, fins i tot, en la satisfacció amb la vida”, ha explicat en la presentació de l’informe Carmen Molina, directora de Sensibilització i Polítiques d’Infància d’Unicef Espanya. Amb l’informe, Unicef també realitza una sèrie de recomanacions “dirigides a governs, famílies, institucions, empreses i la societat en general, amb l’objectiu de fomentar una bona higiene digital”. Són aquestes:

    • La necessitat que les famílies comptin amb eines i suport per poder exercir la tasca educativa i d’acompanyament.
    • Promoure la importància del sistema educatiu com a àmbit clau per adquirir les pautes i eines necessàries per moure’s per Internet.
    • Que els mateixos adolescents rebin la informació necessària tant per poder comprendre els riscos com per denunciar situacions d’abús.
    • Comptar amb polítiques més contundents per part de les institucions per a la protecció dels infants i la seva imatge a la xarxa.
    • La indústria tecnològica ha de garantir la protecció dels adolescents a través de, per exemple, recomanacions clares d’ús i privadesa.
  • Vall d’Hebron posa en marxa un programa per acompanyar els adolescents amb patologies cròniques en el pas a l’edat adulta

    L’Hospital Vall d’Hebron ha posat en marxa un programa per acompanyar els adolescents amb patologies cròniques en el pas a l’edat adulta. El programa ‘Som-hi’ parteix del fet que, en paral·lel als canvis físics i emocionals, durant l’adolescència, els i les pacients amb patologies cròniques s’independitzen a poc a poc de les seves famílies o cuidadors. A més, canvien d’equip de professionals sanitaris, passant de l’Hospital Infantil a l’Hospital General.

    “El pas de pacient infantil a adult és un moment clau per a les persones amb patologies cròniques, que són les que principalment es beneficiaran d’aquest programa”, explica el Dr. Antonio Moreno, responsable del Comitè de Transició de l’Adolescència a l’Edat Adulta i cap del Servei de Pediatria i les seves àrees específiques. “Hi ha joves que porten 10 o 15 anys a l’Hospital Infantil i en el moment de fer el canvi poden aparèixer pors i alguna resistència, ja que durant anys han estat tractats pels mateixos professionals”, afegeix.

    “Per tal de garantir la continuïtat assistencial, en un moment en què es corre el risc que el pacient es desentengui de la seva malaltia i el curs clínic empitjori, aquest programa vetlla perquè la transició sigui un procés personalitzat i centrat en l’adolescent i la seva família o cuidadors”, destaca la Dra. Mireia del Toro, coordinadora de la Unitat de Malalties Metabòliques i presidenta de la Comissió de Malalties Minoritàries.

    El programa s’adapta a cada cas, segons la patologia i la seva complexitat, per establir quina és la millor manera de dur a terme el procés de transició. “Per exemple, hi ha casos en què el pacient es deriva a l’atenció primària, com passaria amb alguns pacients asmàtics. Altres pacients als quals se’ls hi adjudica una infermera de referència i un equip clínic aquí o a un centre més proper al seu domicili, com és el cas de l’epilèpsia o la diabetis tipus I. I, en els casos més complexos, la transició es realitza de la mà d’un equip multidisciplinari a Vall d’Hebron, com els adolescents amb un trasplantament o una malaltia neuromuscular”, comenta la Dra. Mireia del Toro.

    Part de l’equip de l’Hospital Vall d’Hebron que coordina el programa | Vall Hebron

    Una transició en diverses fases

    El Comitè de Transició està format per un equip integrat per professionals d’Infermeria, metges i metgesses especialistes, professionals de Farmàcia, treballadors i treballadores socials, psicòlegs i psicòlogues clínics i personal administratiu. La figura de referència per als pacients és la infermera, que s’encarrega de la formació i capacitació del pacient, de l’acompanyament de l’adolescent i la seva família durant el procés i a més ajuda a coordinar els diferents especialistes i nivells assistencials per garantir que es faci una bona transició.

    Per fer aquesta transició d’una manera estructurada, el procés es divideix en tres etapes. A la primera fase, que va dels 12 als 16 anys, es prepara l’adolescent i la seva família per a la transició. Dels 14 als 16 anys, es prepara a l’adolescent perquè sigui capaç d’explicar detalladament els signes i símptomes d’alarma de la seva patologia, les possibles al·lèrgies o intoleràncies als medicaments i com ha estat el curs de la seva patologia. Se’ls prepara també a identificar conductes de risc.

    A la segona fase, dels 16 als 18 anys, comença el procés de transferència a l’equip d’especialistes d’adults. En aquesta etapa, el pacient té tota la informació de com pot afectar-lo la seva malaltia en un futur, coneix el seu tractament i les conseqüències de no seguir-lo i es fan qüestionaris que avaluen els coneixements i les habilitats adquirides.

    En la tercera etapa, dels 18 als 21 anys, el programa ofereix un acompanyament al pacient perquè acabi d’integrar-se amb total competència als serveis d’adults. “En aquesta etapa, el diàleg i la coordinació amb els equips de Pediatria és continu, d’aquesta manera no interrompem cap tractament ni control i supervisem que cap pacient abandoni el seguiment clínic i la cura de la seva patologia”, assenyala Dr. Antonio González, cap de Medicina Interna, servei del qual depenen el gruix de les malalties cròniques

    En la preparació per a la transició, també s’impliquen els pares i les mares per reduir el seu rol de cuidadors. “És important que les famílies o els cuidadors assumeixin que els seus adolescents són responsables de la seva autocura i tenen dret a la privacitat i la confidencialitat», subratlla el Dr. Antonio Moreno.

  • “La majoria de nens s’ha pogut adaptar bé a la pandèmia i no ha tingut repercussions negatives”

    Mireia Orgilés és doctora en psicologia i professora titular de la Universitat Miguel Hernández d’Elx en l’àrea de Personalitat, Avaluació i Tractament Psicològic i dirigeix el màster en Teràpia Psicològica amb nens i adolescents. A més, és una de les autores de l’estudi que analitza els efectes psicològics immediats de la pandèmia sobri els infants i jovent d’Itàlia i Espanya.

    És normal, en el context de confinament domiciliari, un augment de símptomes entre nens i adolescents com a dificultat de concentració, avorriment o irritabilitat? És, almenys, el que s’ha reportat en el vostre estudi, correcte?

    En un context estrany les reaccions dels nens poden ser diferents a les habituals. Fins que no desenvolupem l’estudi no sabíem com els nens havien reaccionat al confinament, perquè no hi havia s’havia estudiat a nivell internacional.

    Hi havia diversitat d’opinions: alguns professionals pensaven que els nens tenen una gran adaptació a situacions noves i que podien superar-ho sense dificultat ni impacte i altres que creien que si que anava a minvar la seva salut mental.

    La nostra hipòtesi era que, encara que tenen una gran capacitat d’adaptar-se a situacions noves fins i tot superior a la dels adults, un confinament com el viscut, de sis setmanes sense sortir al carrer, no els aporta el que és necessari per al seu desenvolupament. L’estudi confirma que hi ha hagut un impacte emocional i conductual.

    A què es deu aquest impacte? Fins a quin punt són importants les rutines?

    A un nen una rutina li dóna seguretat sobre el que ha o no de fer, el que s’espera d’ell… Necessiten una guia i les rutines i hàbits ho són. Cal tenir en compte que es van cancel·lar tots els seus hàbits acadèmics, socials… De sobte es van veure a casa, sense acomiadar-se d’amics, professors, amb unes normes noves.

    S’hauria de fomentar el contacte social directe, evitant xarxes socials i pantalles

    No és que canviessin totes les rutines, és que es van posar potes enlaire i d’una forma molt brusca. Normalment quan hi ha un canvi d’hàbits es pot informar el nen i això l’ajuda a acceptar-ho, però el confinament va ser un canvi radical en totes les àrees de la seva vida i sense poder donar-los informació per a una bona adaptació.

    A més cal afegir-li l’estrès dels pares i resta de membres de la família, perquè ningú estava acostumat a aquest nou tipus de vida.

    En el seu estudi troben una diferència important en l’impacte entre els petits italians i els espanyols, amb els segons més afectats. Plantegen com a hipòtesi que a Itàlia se’ls va permetre passejar abans.

    Defensem que tots els nens necessiten aire lliure per a tenir estimulacions noves. Estar en una casa sis setmanes significa veure sempre el mateix, no hi ha nous estímuls, és molt avorrit per a ells perquè necessiten estimulació contínua i una casa no ho proporciona. També els fa falta una activació física que és difícil aconseguir en una casa. De fet, hem vist que qui té un espai exterior, com un jardí, va passar millor la quarantena.

    Espanya va seguir en el primer pic una de les mesures més restrictives de tota Europa. Els nens no van poder sortir més que a acompanyar als adults a les poques activitats permeses, cosa que pot explicar l’alt impacte reportat. A Itàlia els nens van poder sortir abans, una cosa vital per al seu desenvolupament.

    Ha estat tan profund l’impacte com per a parlar, en termes generals, d’un fet que marcarà una generació?

    El nostre estudi ha continuat i en l’última avaluació que vam fer, quan els nens ja podien començar a sortir al carrer, vam veure una lleugera millora. Però fins que no tinguem estudis rigorosos sobre l’estat de la salut mental dels nens, no podem dir si estan bé o malament.

    La meva hipòtesi és que la majoria de nens s’ha pogut adaptar bé a la pandèmia i no ha tingut repercussions negatives que els impactin a llarg termini per culpa del confinament. Com deia, tenen una gran capacitat d’adaptar-se a situacions noves, els ha vingut molt bé tornar al col·legi, recuperar rutines, tornar a veure a amics…

    A un nen una rutina li dóna seguretat sobre el que ha o no de fer, el que s’espera d’ell

    Llavors, hipotetizamos, encara que caldria contrastar, que no té per què marcar a aquesta generació. Una altra cosa diferent són els nens amb factors de risc, que són més vulnerables a nivell psicològic i en els quals l’impacte psicològic pot perdurar. També és el cas dels nens que han perdut a algun familiar durant la pandèmia. En ells sí que hi haurà dificultats psicològiques importants que necessitaran d’atenció.

    A partir de quina edat els nens són conscients i poden entendre el que està passant? Com explicar-li-ho a cada nen segons les edats del nen?

    La informació que cal donar-los és la mateixa: hi ha una pandèmia. Als nens petits se’ls pot dir que hi ha ‘una bestiola’, semblança a una grip o refredat, però amb el problema que és més contagiós i perillós per a la salut.

    A partir dels tres anys i mig o quatre un nen ja pot entendre la importància de rentar-se les mans, de no tocar-se la boca, que no podem tocar algunes coses, que no podem sortir, que cal portar màscares… El poden acceptar bé, però amb llenguatge adaptat a l’edat. Els d’entre sis i vuit entenen millor què és un virus i la responsabilitat que ells tenen.

    En general, ho entenen sense dificultat. Gairebé tots els nens d’a partir de sis anys porten màscara sense mostrar rebuig o oposició, ho han normalitzat. Si ho expliquem bé, són capaços d’entendre i seguir aquestes normes. Moltes vegades ho poden acceptar més que els adults, com ja s’ha vist amb l’acceptació de les màscares.

    En el cas dels adolescents i joves, aquesta pandèmia impacta de ple en una època de socialització destacada. Com d’important són aquests rituals i moments vitals?

    Són molt importants per als adolescents, però la tecnologia va ajudar molt. Durant el confinament es van poder connectar a través de videollamadas i xarxes socials amb la resta de companys i amics. Encara que és un moment importantíssim per al seu desenvolupament social i creació de l’autoconcepte, van poder estar en contacte amb els seus iguals més que els nens petits.

    Tots els nens necessiten aire lliure per a tenir estimulacions noves

    No obstant això, això ens porta a una preocupació que és el problema d’addicció que poden tenir els adolescents a les pantalles. Van ser importants durant el confinament, però hauria d’anar esvaint-se. S’hauria de fomentar el contacte social directe, evitant xarxes socials i pantalles que sí que van ser d’utilitat en el seu moment.

    Creu que és just l’enfocament dels adolescents com a culpables dels rebrots, quan són el grup d’edat, juntament amb els joves, que més afectació mental reporten? Quins efectes pot tenir sobre una persona que se sent atacada o culpabilitzada?

    S’està focalitzant en els adolescents per les seves característiques d’independència i oposició a normes… La pandèmia ha comportat normes: no et puc donar la mà, no et puc abraçar, no et puc fer un petó, cal portar màscara… coses a les quals s’han hagut d’habituar, però que van en contra de l’adolescent, caracteritzat per la independència i el desacatament de normes.

    Qualsevol campanya ha d’anar enfocada al fet que tots som responsables, perquè en tots els rangs d’edat fa falta responsabilitat. Existeix un biaix optimista que ens fa pensar que no ens passarà a nosaltres, però tothom pot contreure la malaltia. És una altra il·lusió, com creure que amb amics o coneguts la probabilitat de contagiar-se és menor.

    L’adolescència és una etapa vital ja de per si mateix vulnerable, perquè s’està formant les característiques de la personalitat

    A vegades ens sentim insegurs si passa un desconegut al nostre costat sense màscara i en canvi ens asseiem a sopar o a prendre alguna cosa amb un amic i ens relaxem en les normes perquè creiem que en ser conegut o família hi ha més seguretat.

    Per què totes les enquestes indiquen que l’impacte de la pandèmia ha afectat més adolescents i joves si sol ser una franja d’edat que percep menys el risc?

    L’adolescència és una etapa vital ja de per si mateix vulnerable, perquè s’està formant les característiques de la personalitat, existeix un rebuig a les normes i als canvis viscuts… En resum, és el moment de crear l’autoconcepte, i aquí les relacions socials tenen molta importància.

    Amb la pandèmia i els confinaments les relacions socials han canviat molt, no han estat tal com estem acostumats i hi ha hagut restriccions. Aquests canvis han fet encara més vulnerable l’etapa vital de l’adolescència.

    En un context per a la joventut a nivell laboral, climàtic, residencial… Ens encaminem a generacions amb molts trastorns de salut mental? Té la percepció d’augment de casos o només de més sensibilitat i atenció a la salut mental?

    D’una banda sí que hi ha més consciència. Abans anar al psicòleg era únicament per a tractar problemes exterioritzats, sobretot en nens petits i adolescents. Només s’atenien les conductes que es manifestaven, les observables. Ara és comú que es vagi a consulta per ansietat, per un estat d’ànim baix, per falta d’autoestima… Hi ha més consciència de necessitat d’ajuda per a afrontar situacions de la vida.

    Si ho expliquem bé, els infants són capaços d’entendre i seguir les normes. Moltes vegades, més que els adults

    Quant a valorar els casos derivats de l’impacte directe de la pandèmia, encara és aviat. No tenim dades que ens diguin que tots els casos que arriben siguin derivats del context actual. Fan falta estudis profunds que busquin si existeix una vinculació.

    Quin consell li donaria a professorat, familiars o amistats quan veuen a algun nen o jove que mostra símptomes depressius? Així mateix, com acudir a teràpia trencant el tabú i sense que sembli una imposició a rebutjar?

    És important estar atents a manifestacions que siguin atípiques. Que un nen o un adolescent estigui irritable, trist o preocupat un dia és normal. Però si és continuat i afecta a la seva vida, o té reaccions molt intenses que creguin un malestar, és molt probable que necessiti ajuda.

    Quant a la forma que acceptin la teràpia, és que sigui vist com alguna cosa que reportarà un benestar i que no és una imposició. Cal oferir-los la possibilitat de treballar en alguna cosa perquè tots els membres de la família, incloent al jove o nen, estiguin millor.

    Podem esperar que el problema passi, alguna cosa que no ocorrerà, o posar de la nostra part amb la idea que es redueixi el malestar. Quan hi ha un problema exterioritzat, com les discussions amb familiars, l’adolescent és el primer que el passa malament. Per això, cal focalitzar-se en l’objectiu de reduir el malestar i que l’adolescent es trobi millor.

    En el seu estudi diuen que “les dades obtingudes podrien ajudar els governs a decidir les regles de confinament que s’aplicaran als nens per a preservar la seva salut mental” en cas de nous confinaments. En concret, què demanaria als governs?

    Que es tingui en compte que els nens estan en desenvolupament i necessiten sortir. És totalment absurd que es pogués treure als gossos a passejar i no obstant això ningú vetllés per la salut mental dels nens. Els confinaments allargats produeixen problemes psicològics, sobretot si parlem de nens i adolescents.

    Per això, si hi hagués un altre confinament les restriccions haurien de tenir en compte la necessitat a nivell psicològic dels nens. Sempre amb totes les mesures de seguretat, però els nens necessiten ser al carrer. S’haurien de permetre els passejos, encara que siguin prop de casa, perquè estiguin en contacte amb l’aire lliure.

  • L’ansietat en infants i adolescents: «Els nens del segle XXI no juguen, les seves agendes de ministre no ho permeten»

    Eva Millet és periodista i va començar a escriure sobre educació en el moment que es va convertir en mare. El 2016 va publicar Hiperpaternidad, que és el terme utilitzat als Estats Units per definir una criança intensiva i obsessiva basada en la sobreprotecció dels fills i la saturació de les seves vides amb múltiples activitats. Més endavant, va publicar Hiperniños: hijos perfectos o hipohijos? (2018), on analitzava l’impacte d’aquest tipus de criança sobreprotectora en el desenvolupament dels fills. Ara acaba de treure Niños, adolescentes y ansiedad: ¿Un asunto de los hijos o de los padres? (Plataforma), llibre en el qual fa una radiografia de com l’ansietat es manifesta en els infants i adolescents i les causes que la poden propiciar.

    Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), més de dos-cents setanta milions de persones al món pateixen trastorns d’ansietat. La mateixa organització calcula que entre un 10% i un 20% de nens i adolescents a tot el món experimenten trastorns mentals, el més comú dels quals és l’ansietat. Segons Millet, es tracta d’un trastorn especialment alimentat per les vides frenètiques que porten els nens i adolescents. Considera que la hiperpaternitat i l’ansietat van de la mà i, per això, aquest últim llibre que publica suposa, en certa manera, el tancament d’una trilogia.

    Vivim en un entorn ansiós. Això ha fet augmentar l’ansietat?

    L’ansietat és una emoció molt humana, primària. Sempre ha estat allà. Hi ha dos corrents, una que diu que ara hi ha més ansietat que mai i una altra que diu que sempre n’hi ha hagut, però que el que passa és que ara se’n parla més, es diagnostica més i, en definitiva, que hi ha més noció de l’ansietat. Jo crec que és una suma de les dues visions, però sí que és cert que hi ha un ingredient fonamental que fa que hi hagi més ansietat, que és el ritme frenètic en el qual vivim. Aquest no parar, aquesta híper estimulació, genera molta ansietat.

    Al llibre expliques que l’ansietat, en certa manera, pot ser positiva. Quan aquesta «ansietat aliada» es converteix en negativa i s’ha de tractar?

    Ben portada i en les dosis adequades, l’ansietat és importantíssima. La necessitem per arribar als nostres objectius. Però quan es desborda et fa la vida impossible. El problema arriba quan no et deixa viure bé. Quan es converteix en un obstacle en la teva vida i tu ja no funciones. Pots tenir ansietat una setmana abans dels exàmens, però quan ja han passat els exàmens i segueixes sense dormir, amb taquicàrdies, amb suors o mal de panxa, aleshores, aquesta ansietat s’ha de començar a tractar. La màxima expressió de l’ansietat és quan es produeix un atac de pànic, això és un avís que alguna cosa no va bé.

    Creus que la precarietat laboral també influeix en l’ansietat?

    Sí, la idea que el món s’acaba i que tot és molt difícil ens crea molta ansietat. Estem en temps particularment ansiògens, i per aquest motiu és important aprendre a lidiar amb aquesta ansietat i tenir-la a ratlla, així com posar en marxa eines per no caure en ella. Perquè l’ansietat sempre hi és. I, a més, és molt subjectiva. El que a tu et pot crear ansietat a mi em pot semblar una cosa sense importància, i viceversa. Per tant, no només influeix l’entorn, sinó també les característiques de la mateixa persona i l’educació que ha rebut. És una emoció molt misteriosa, molt difícil de definir, és allò de “no sé què em passa, però no estic bé”. La por és causada per una cosa concreta, tangible. Però, en canvi, l’ansietat és la por a la por. És molt més abstracte.

    Eva Millet ha aprofundit en els últims anys en l’estudi de la hiperpaternitat, un tipus de criança sobreprotectora. | Èlia PonsEn els teus anteriors llibres parles de la hiperpaternitat, dels pares que protegeixen massa els seus fills. Quina relació hi ha entre hiperpaternitat i ansietat? Un nen sobreprotegit té més possibilitats de tenir un comportament ansiós?

    Un dels combustibles de la hiperpaternitat és l’ansietat. Aquesta idea d’estar molt a sobre del nen perquè no li passi res i perquè triomfi i arribi on jo vull és un gran generador d’ansietat. I aquesta ansietat dels pares perquè el seu fill sigui el millor és transmesa als fills. Per una banda, es tradueix en unes grans expectatives. Si els teus pares estan súper pendents de tu, ho donen tot i esperen molt de tu, tens un pes i una pressió important. I tot això genera inseguretat als fills. D’altra banda, tenim l’estil de vida frenètic que aquests nens porten, i que és una conseqüència d’aquesta hiperpaternitat. Aquest no parar, fent moltes activitats extraescolars, genera estrès a l’infant. Perquè no paren igual que no paren els adults. Hi ha nens que estan fent vides de miniadults i tenen una agenda de ministre. Si gestionar el meu estrès ja em costa, imagina’t un nen de sis anys que està tot el dia cap amunt i cap avall. La tasca dels pares és criar persones ben educades, però si com a pare vols tenir un Einstein, això és impossible.

    També és molt interessant veure com l’ansietat s’està convertint també en un signe de cert status. Al món acadèmic anglosaxó, per exemple, un nen o adolescent amb ansietat té més temps per a fer un examen. Hi ha pares que van bojos perquè els seus fills els diagnostiquin amb trastorns d’ansietat, perquè així tenen certs avantatges. És surrealista. L’ansietat s’està convertint en un «bé». S’està convertint gairebé en un producte capitalista.

    Com hauria de canviar l’educació que reben els nens?

    Com diu el pedagog Gregorio Luri, tots els nens tenen dret a tenir uns pares relaxats. Estem en un moment molt ansiós, i el que jo reivindico és que parem una miqueta, que això no és una cursa d’obstacles, que la infància és un moment gairebé sagrat de la vida de cadascú i que els nens tenen dret a viure com a infants. Tenen dret a tenir temps per fer les coses que fan els nens, com jugar. Jugar és importantíssim i els nens del segle XXI, del primer món, no juguen. No tenen temps, les seves agendes de ministres no ho permeten.

    Com es pot gestionar i prevenir l’ansietat en els nens i adolescents? Quin hauria de ser l’ambient adequat perquè creixin?

    Hi ha diverses formes. Dormir, per exemple, és una manera natural de prémer el botó reset. També ajuda portar una bona alimentació, ja que hi ha una vinculació entre el que mengem i com funciona el nostre cervell i les nostres emocions. I, sobretot, portar una vida més relaxada, més en contacte amb la natura, amb uns ‘tempos’ menys embogits. També es pot fer un treball des de les escoles. N’hi ha algunes que estan incorporant l’educació emocional, i és una bona manera de prevenir l’ansietat. Està molt bé que s’eduqui en les emocions, que s’expliqui què és l’ansietat, però jo penso que això és una feina bàsicament dels pares. Com a pares hem d’arriscar-nos a que els nostres fills s’equivoquin, que pateixin una miqueta de tant en tant, i educar-los en la responsabilitat, que sàpiguen que són responsables dels seus actes. Nosaltres hem de deixar anar aquesta ansietat que portem a sobre i que transmetem als nostres fills. Com no ens repensem el model actual, no anem bé.

    Eva Millet, amb el seu últim llibre, durant l’entrevista. | Èlia Pons

    Als nens habitualment els costa més expressar el que senten i, per tant, pot ser més difícil detectar l’ansietat. Quins poden ser els senyals d’alerta més habituals?

    Si als adults ja ens costa explicar que tenim ansietat, pels nens és encara més difícil. No la saben expressar, aleshores hem d’estar alerta a una sèrie de símptomes, com per exemple petites malalties o molèsties continuades, com patir mal de panxa o mal de cap constantment. Coses que no tenen una explicació medica clara, però de la qual els nens sempre es queixen. La reticència d’anar a llocs que els agradava anar, per exemple a l’escola o a una festa d’aniversari, són petits signes d’alerta que com a pares hem de tenir en compte. També el mutisme, deixar de parlar. Això va relacionat amb la fòbia social, un dels trastorns d’ansietat més comuns en els adolescents. No dormir bé o tenir molts malsons també pot ser un símptoma. També pot ser la falta de gana o, a l’inrevés, tenir molta gana, les exageracions. En els adolescents els símptomes ja són més clars, ja són fòbies específiques, tenir molta por a equivocar-se, a fer el ridícul…ja es manifesten d’una manera més madura. En definitiva, els senyals d’alerta poden ser qualsevol cosa que com a pares detectem que no es correspon amb la manera com són els nostres fills. Tot allò que ens faci formular la frase: «no reconec el meu fill».

    De quina manera les pantalles i les xarxes socials influeixen en l’ansietat dels joves?

    Les pantalles són grans generadors d’ansietat. Per una banda, a causa del seu component addictiu. Les xarxes socials, els jocs d’ordinador… estan dissenyats per enganxar, i quan no pots consultar el mòbil o no pots jugar a un joc perquè no tens bateria, això fa que generis estrès i ansietat. Hi ha aquesta part purament biològica, física, i després hi ha la part que sobretot afecta més als adolescents, que és l’ansietat per la necessitat d’agradar, que t’acceptin, de no fer el ridícul, d’aconseguir més likes. També hi ha l’ansietat que et provoca veure que els altres s’estan divertint i tu no, que s’ho estan passant millor que tu. I és tot mentida, però clar, per arribar a aquesta conclusió has de tenir una certa maduresa.

    Quin paper hi juga la classe social?

    Per escriure el llibre, vaig parlar, per una banda, amb adolescents d’una escola de Barcelona per a famílies més aviat benestants, i estaven tots posseïts per l’ansietat. Tenien molta angoixa a l’hora de prendre decisions, per por a equivocar-se. A una noia amb la qual vaig parlar, per exemple, escollir el tema del Treball de Recerca li provocava una ansietat brutal. Aquests nens eren un reflex molt clar d’aquesta criança fruit de la hiperpaternitat. D’altra banda, també vaig parlar amb uns adolescents tutelats, i aquests tenien una concepció molt diferent de l’ansietat. Molts no sabien què era exactament. Però això no vol dir que no en tinguessin. De fet, un entorn socioeconòmic complicat genera més ansietat. El que passa és que aquells nois tenien tantes altres coses per les quals preocupar-se, per exemple, què faran quan compleixin 18 anys, que no es podien permetre tenir ansietat. Per ells, era un luxe l’ansietat. En canvi, els nens de classes més benestants la podien expressar sense cap problema. De fet, era el seu principal problema, perquè les altres necessitats ja les tenen cobertes.

    És adequat tractar l’ansietat infantil i juvenil amb fàrmacs? Quin és el tractament més efectiu?

    La teràpia és molt millor que els fàrmacs, el que passa és que és més cara i més llarga i, a més, suposa exposar el teu fill. La manera més efectiva de superar l’ansietat és enfrontar-te al que et genera ansietat i veure que tu ets capaç de superar aquesta por a la por. Les pastilles no es recomanen per a menors, però s’utilitzen cada vegada més. De fet, segons un estudi del Pla Nacional sobre Drogues del 2018, l’ansiolític és la primera droga d’ús dels joves espanyols de 12 a 16 anys, per sobre del tabac i l’alcohol. És a dir, els joves s’han pres abans un diazepam que una cervesa. Els ansiolítics funcionen bé, actuen directament sobre el sistema nerviós i et calmen, però són una ajuda puntual. Com a tractament no és adequat, és més recomanable fer teràpia, del tipus que sigui. També hi ha ansiolítics naturals. Per exemple, una noia amb la qual vaig parlar em va dir que quan va tenir el seu primer atac de pànic la va ajudar més l’abraçada de la seva mare que qualsevol medicament.

  • Adolescència i malalties greus, quan Merlí es troba amb els polseres vermelles

    Pels mestres: Has tingut algun cas de mort sobtada dels pares d’un alumne? O d’un alumne? N’has tingut que li hagin diagnosticat una malaltia greu mentre tu n’eres el tutor? Algun que estigui rebent un tractament de quimioteràpia? O que arran d’un accident hagi perdut la mobilitat? Has viscut algun cas de suïcidi, d’un alumne o d’un pare? Quin acompanyament n’has fet? Com ho heu tractat amb el grup? O no ho heu tractat? Al llarg de la seva vida professional, els mestres passen per moments difícils com aquests amb més freqüència del que pot semblar, i sovint s’hi enfronten amb poques eines i formació.

    Pels metges: Has viscut de prop la mort d’un pacient amb fills petits? O la d’un avi o àvia amb una relació molt estreta amb el seu nét? Has intervingut perquè els adults deixessin als nens acomiadar-se del seu pare, mare o avi abans de morir? Has viscut la malaltia incurable d’un nen o d’un adolescent? Has desaconsellat que un pare menteixi un fill sobre la seva malaltia o la del seu germà? Has sabut com comunicar-te amb l’adolescent malalt? Has sabut com acompanyar el fill o el net en el comiat al seu pare o avi? També els metges es troben amb situacions per a les quals no se senten preparats. Si a molts ja els costa empatitzar amb el pacient adult, amb l’infant o l’adolescent el repte és majúscul.

    Mestres i metges no acostumen a trobar-se. Si no ho fan quan l’alumne d’un és el pacient de l’altre (a Catalunya moren cada any al voltant de 500 infants i adolescents menors de 20 anys),  encara menys quan l’alumne d’un és el fill del pacient de l’altre. I aquesta dinàmica és la que vol trencar el projecte Anjana, que es va presentar el 27 de setembre en una jornada que va tenir lloc a l’Hospital Sant Joan de Déu i en la qual van participar professionals de tots dos àmbits. “Ens hem adonat que tenim moltes coses a aprendre els uns dels altres, perquè treballem amb la mateixa vocació d’acollir i acompanyar sense jutjar”, explica la doctora Gala Serrano, cap del servei de cures pal·liatives de l’Institut Català d’Oncologia (ICO).

    La inspiració de Carles Capdevila

    El projecte Anjana (en la mitologia càntabra, l’Anjana és una nimfa que protegeix les persones que es perden als boscos i camins) va començar a caminar fa aproximadament un any arran de la trobada entre una metgessa i un mestre. Serrano va cursar un màster en dislèxia i lectoescriptura i el practicum el va fer a l’escola El Brot de Sant Joan Despí, un centre que acull especialment a alumnes amb dislèxia i altres condicions d’aprenentatge. Llavors va convidar un dels mestres a què anés un dia a l’ICO. “Era la tercera vegada que convidava un mestre a venir a l’hospital, i va ser el primer que va acceptar”, explica Serrano, que reconeix que la inspiració li va arribar d’escoltar Carles Capdevila, periodista prematurament traspassat que va ser fan per igual dels mons de l’educació i de la salut.

    El mestre era l’Àlex Rodríguez, el qual recorda la vergonya que va sentir quan li van donar una bata blanca i el van incorporar a l’equip multidisciplinar que feia la ronda de visites de pal·liatius amb la cap del servei. “El que més m’amoïnava era que em confonguessin amb un metge i em preguntessin alguna cosa, però la Gala em va dir que no patís, que malgrat que els pacients sabien de la visita del mestre jo no hauria de dir res”, comenta Rodríguez. En una de les reunions familiars, la filla d’un pacient va explicar que el seu fill de 8 anys li preguntava sobre l’avi i ella no sabia què dir-li. “Llavors la Gala em passa a mi la pilota, jo primer em quedo glaçat, però de seguida li dic que si el seu fill pregunta és que té necessitat de saber, ja deu sospitar que l’avi està molt malalt i potser cal donar-li l’oportunitat d’acomiadar-se. I li recomano uns contes per poder llegir conjuntament i preparar el dol”. La resposta va confirmar Serrano de la necessitat del treball conjunt entre mestres i sanitaris.

    Un temps més tard, Serrano va organitzar una sessió clínica sobre un cas complex d’una pacient que havia mort, i hi va convidar l’equip de la Unitat de Cures Pal·liatives Pediàtriques de l’Hospital de Sant Joan de Déu, liderada pel doctor Sergi Navarro ( també president de la Sociedad Española de Paliativos Pediátricos), i amb el qual ja feia temps que tenien interès mutu de compartir estratègies i experiències. També va convidar-hi l’Àlex Rodríguez, perquè havia conegut el cas en la seva visita, i una altra mestra, l’Ilda Gili de l’escola Montcau de Gelida, ja que havia tingut un cas similar a la seva aula. Aquest alumne malalt l’havia atès a Sant Joan de Déu Daniel Toro, psicòleg referent de la Unitat de Pediatria, que també s’ha convertit en un puntal del projecte.

    Àlex Rodríguez, Gala Serrano, Sergi Navarro i Daniel Toro / Projecte Anjana

    La sessió va confirmar que la mirada d’un educador complementava molt bé la dels professionals sanitaris. I d’aquí sorgeix el projecte Anjana, amb  metges, infermeres, professionals de l’educació, treball social i psicologia. Durant aquest primer any han compartit tallers formatius, sessions clíniques, discussió de casos, i estan formalitzant el grup de treball en les societats científiques referents.

    Gestió emocional

    A la jornada organitzada a Sant Joan de Déu (“Adolescent i adult jove amb malaltia greu: una intervenció sanitària, social i educativa”) es va seguir constatant la necessitat d’aproximar dos mons que fins ara s’han mirat de reüll. Metges, infermeres, treballadores socials, psicòlegs i docents van parlar sobre les seves experiències amb infants i adolescents malalts, l’adaptació a la pèrdua, la presa de decisions en el menor madur, el suport als germans, els alumnes amb pluridiscapacitat o malalties greus, el treball del dol a la família i el del dol a l’escola, entre altres qüestions.

    Ara el grup motor –explica Serrano– treballa en “detectar necessitats en l’àmbit familiar, sanitari i educatiu en relació a l’abordatge de situacions traumàtiques com poden ser la malaltia greu, pèrdua o mort, i poder estructurar una formació per cada àmbit per tal d’aconseguir la millor intervenció sobre les persones vulnerables que pateixen aquestes situacions”.

    “La idea –afegeix Rodríguez– és que siguem capaços de gestionar conjuntament l’impacte emocional que provoquen aquestes situacions en l’àmbit familiar, sanitari i educatiu. Volem establir una relació win-win entre els professionals sanitaris i educatius, per donar la millor atenció i suport, tant si és el nen/ adolescent malalt o algun membre de la seva família. Per això serà necessari coordinar-nos i tenir una visió integrada, holística i multidisciplinar.”

    El projecte Anjana compta amb la col·laboració dels Serveis Territorials d’Ensenyament al Baix Llobregat, de les dues institucions sanitàries, i de les societats científiques (Catalano Balear de Cures Pal·liatives i la Societat Catalana de Pediatria).

  • Ampliar la cartera de serveis del sistema de salut per combatre la pobresa i la desigualtat infantil

    Durant la presentació del darrer informe de Save the Children, Emilie Rivas, responsable de polítiques d’infància de l’organització a Catalunya, deia que «els infants són el col·lectiu més vulnerable a la pobresa, a la violència i els que pateixen més les conseqüències de les migracions». Totes aquestes situacions repercuteixen a la salut dels infants d’una manera directa i amb repercussions a llarg termini. «I per això», seguia Rivas, «mereixen tota la nostra atenció».

    Save the Children ha aprofitat per presentar un full de ruta cenyit en 10 punts imprescindibles per millorar la situació dels nens i nenes a casa nostra incloent mesures que impliquen cuidar la salut d’aquests infants. Una de molt clara dins les mesures per combatre la pobresa i la desigualtat infantil és ampliar la cobertura de pròtesis, audiòfons, ulleres, serveis psicològics i psicosocials per a nens i nenes fins als 18 anys, incloent-hi el seu cost total en la cartera de serveis del sistema de salut.

    En els darrers anys la pobresa infantil ha augmentat a Catalunya. Segons dades de l’IDESCAT, l’any 2016, 348.600 infants viuen sota el llindar de la pobresa. Les llars amb fills dependents registren un 14,9% de risc de pobresa, les que tenen fills dependents en tenen un 23%. A més, en el cas de les llars monoparentals aquesta xifra arriba fins al 40,4%.

    Les situacions de desigualtat i pobresa afecten l’estat de salut i el desenvolupament d’aquests infants. Save the Children denuncia que a Catalunya, la universalitat de la cobertura sanitària no és encara una realitat, sinó «una meta que s’ha d’aconseguir cobrint més població, ampliant la cartera de serveis o assumint cada cop més els serveis que avui no són gratuïts». Assenyalen així que les retallades del pressupost públic sanitari han coincidit amb l’augment de la pobresa infantil. Això ha provocat, expliquen, que la capacitat d’accés a serveis essencials per al correcte desenvolupament dels infants com serien l’oculista, el dentista o el logopeda, està condicionada per les rendes familiars. Paral·lelament, els diferents determinants socials de la salut que viuen poden conduir els nens ha patit sobrepès, obesitat o desnutrició.

    Apostar per l’Atenció Primària per impactar en la salut dels infants

    Les conclusions que Save the Children facilita a partir de les dades del Servei Català de la Salut són que la despesa sanitària en atenció primària a Catalunya ha patit una retallada del 14% entre el període 2008-2013. Any en què la despesa en aquest àmbit representava un 12,3%.

    Apostar per l’atenció primària vol dir apostar per incloure serveis a la cartera que fins ara no estaven inclosos i que afecten més als nens pobres. A partir de les rendes, Save the Children ha classificat tres nivells: només un 33% dels infants de la classe 3 han anat al dentista durant l’últim any enfront del 45% de la classe 1. Des de l’entitat denuncien que el preu d’aquests serveis és «un obstacle per al compliment del dret a la salut dels infants».

    Un altre dels problemes que afecten més als nens pobres és l’obesitat, considerada per l’Organització mundial de la Salut (OMS), com «la major epidèmia del segle XXI i un dels majors reptes en matèria de salut pública». En el període 2015-2016 es comptabilitza que el 32,7% dels infants i adolescents patien sobrepès o obesitat. Una dada que ha pujat respecte al període anterior quan es situava en un 29,4%. De la mateixa manera que passa amb els problemes a la vista, l’obesitat també es dóna més com més baix sigui el nivell socioeconòmic de la família. Els infants d’entre 0 i 19 anys de classes populars pateixen un 19,5% l’obesitat i un 17,6% de sobrepès. La classe benestant en canvi té un 9,6% d’obesitat i un 14,5% de sobrepès en la mateixa franja d’edat.

    La mala nutrició dels infants i no realitzar activitats esportives serien dues de les causes d’aquest excés de pes. Save the Children conclou que el preu d’algunes activitats esportives juntament amb la necessitat que algun familiar tingui disponibilitat per acompanyar els infants a realitzar-les fan que la desigualtat entre infants sigui tan accentuada.

    Els infants de famílies més empobrides tenen entre tres i cinc vegades més probabilitats de patir hospitalitzacions i/o problemes de salut mental

    El qüestionari SDQ51 inclòs en l’Enquesta Nacional de Salut arribava a la conclusió que els nens i nenes que provenen de llars amb un nivell de renda més baix presenten un nombre més alt de dificultats en l’estat de la seva salut mental. De fet, segons l’estudi elaborat en el marc del Pacte per la Infància sobre l’estat de la situació de la infància a Catalunya l’any 2014, 1 de cada 10 adolescents i joves d’entre 15 i 21 anys té risc de patir algun trastorn mental. El 7% d’aquests han patit o pateixen una depressió o ansietat. En els infants d’entre 4 a 14 anys aquesta probabilitat és d’un 4,2%.

    La salut mental ve condicionada pels factors del teu dia a dia. Save the Children demana un desenvolupament ple i en igualtats per a tots els infants. Demanen que aquestes desigualtats existents, mesurades en termes com l’esperança de vida i relacionades amb el nivell socioeconòmic, siguin compensades per un sistema sanitari just i equitatiu. Això implica que sigui completament gratuït.

  • Un 42% dels ingressos a urgències psiquiàtriques de l’Hospital Sant Joan de Déu tenien conductes autolítiques

    Dues jornades. Professionals de la salut mental. Psiquiatres, psicòlegs, psicoanalistes, docents. Tots ells reunits al VI Congrés Català de Salut Mental de la Infància i l’Adolescència que es celebra cada tres anys per compartir eines i recursos davant la preocupació de l’augment de la complexitat i la quantitat de joves o infants que presenten problemes de salut mental: un 42% de les urgències psiquiàtriques a l’Hospital Sant Joan de Déu el 2015 tenien conductes autolítiques i un 9,9% d’aquestes eren suïcides.

    A més a més, un terç de les consultes (34,4%) i dels diagnòstics (36,1%) sobre salut mental d’infants i adolescents són per motius de trastorn de la conducta. El 58% d’aquests trastorns es desenvolupen en joves majors de 12 anys, seguit de la franja d’edat entre 5 i 12 anys, que s’eleva al 39%. El 3% restant de casos es diagnostica a nens i nenes de 0 a 5 anys.

    Dades facilitades al Congrés estimen que fins a un 30% de la patologia mental de l’edat adulta està directament o indirecta relacionada amb el maltractament durant la infància, incloent-hi «la negligència dels pares, el maltractament físic i psicològic i l’abús sexual, entre les formes de maltractament més comunes».

    La trobada s’ha celebrat sota el nom «Trastorns de conducta en la infància i l’adolescència: nous temps, noves estratègies» al CosmoCaixa i ha servit per abordar la problemàtica dels trastorns de conducta des d’una perspectiva multidisciplinar i intersectorial. Multidisciplinar perquè els organitzadors del Congrés defensen que els trastorns de conducta infantil i adolescent no s’han de tractar únicament des del punt de vista dels especialistes de salut mental, ja que intervenen factors a nivell familiar, escolar i social. El programa estava constituït per quatre taules: Clínica I, Clínica II, Intervencions i Recerca. També, en una conferència inaugural s’ha tractat la visió antropològica de la qüestió.

    Aquesta sisena edició ha estat organitzada per la Fundació Congrés Català de Salut Mental juntament amb la participació d’un ampli col·lectiu de professionals del Comitè Organitzador i Científic.

    Intervencions des de la clínica davant l’augment en número i complexitat dels casos

    Roser Casalprim, psicòloga clínica i coordinadora del CSMIJ de la Fundació Nou Barris, ha reforçat la idea que la «salut mental és cosa de tots». Va explicar que al Centre de Salut Mental InfantoJuvenil (CSMIJ) on treballa a Nou Barris l’any 2016 es van atendre 2000 casos: «els usuaris cada cop s’apropen al CSMIJ amb casos més complexes». Casalprim va voler ressaltar aleshores la importància del treball en xarxa. La tensió del temps social actual i el temps objectiu que cada persona necessita per realitzar el seu tractament sigui psicològic, psiquiàtric o d’una altra tipologia, «porta als equips a preguntar-nos què prioritzem i com».

    Donada la complexitat dels casos, és necessari que existeixin eines diverses. Glòria Trafach, psicòloga clínica i coordinadora de l’Hospital de dia d’Adolescents de Girona (IAS-Girona), explica que els centres són «espais de convivència terapèutica» on es reprodueix un «escenari vivencial psicodramàtic on es mostraran actituds i conductes que caracteritzen la problemàtica del jove». Així, els Hospitals de dia, que són un recurs de segon nivell, suposen un espai de transició entre el noi/a, la família i el seu entorn. És aquí on recau de nou la importància de la xarxa que ja ressaltava Roser Casalprim.

    Un nen passeja pels passadissos de l’Hospital de Sant Joan de Déu / JORDI ROVIRALTA

    Tots els ponents coincidien en què els trastorns de conducta generen moltes controvèrsies especialment en diagnòstic. Trafach opina que «pensar que el problema es redueix al comportament és la ceguesa de qui no vol veure». Anima a entendre que l’adolescència és una etapa de canvi, de transició i que l’adolescent sent que ha de repetir compulsivament els seus actes perquè li donin una certa identitat. Trafach explica que al IAS-Girona el perfil que més troben és el de «joves que han patit adversitats al llarg de la seva vida i han afectat la seva capacitat de modular les seves emocions». Aquests joves normalment no saben donar sentit a la seva experiència emocional ni tampoc a la dels altres. Per aconseguir trencar amb això, Trafach creu que és necessari «validar la seva història i el seu malestar» i «reconèixer tots aquells aspectes sans que ell infravalora o desconeix».

    Els Centres de Salut Mental InfantoJuvenil i els Hospitals de Dia poden tractar més extensament els casos que hi acudeixen i en un ambient de treball sovint més pausat i proper. Els serveis de psiquiatria dels Hospitals Infantils i Juvenils i les seves àrees d’urgències són els qui reben els casos més urgents de ser tractats. Cada cop són més els menors de 12 anys que s’apropen a urgències i, per Bernardo Sánchez, coordinador d’hospitalització i urgències del Servei de Psiquiatria a l’Hospital Sant Joan de Déu, és «especialment preocupant l’epidèmia de trastorns de conducta de tipus autolític o suïcida». En aquest sentit i per no motivar aquestes conductes, Sánchez opina que és  més important dir «què no té el nen i què no toca fer-li, que corre a dir el que té i més en el marc de la infància que és un marc d’evolució».

    El 2015, un 42% dels ingressos d’urgències responien a conductes autolítiques, un 9,9% a conductes suïcides, un 5,7% presentaven psicosi i un 3,1% trastorns neuròtics. El trastorn que més infants i joves presenten quan acudeixen a urgències és el trastorn adaptatiu en un 25,1%,. Un 23,83% presenten trastorns de conducta i un 11,1% ansietat.

    Sánchez opina que un dels motius d’aquest augment de visites i casos es deu a la debilitació de les estructures familiars. El debilitament de la família «crea situacions d’esgotament que porten a la dependència a l’Hospital». Aquesta dependència, per Sánchez, «dificulta posar en marxa teràpies que només es poden realitzar si es fan amb la família».

    Pel que fa al treball en xarxa, Sánchez opina que «l’ordre dels factors si altera el producte»: a Sant Joan de Déu compten amb una «unitat de crisis», una unitat multidisciplinar on s’intenta repartir la pressió de la demanda d’urgències entre 4 disciplines. Així, «si és un cas de tipus social, que primer intervinguin els treballadors socials».

    Recursos i dispositius: dos exemples pràctics per curar, educar i socialitzar

    Segons el psiquiatra Josep Moya, coordinador de l’equip clínic del Centre l’Alba, quan els adolescents que presenten dualitats mostren conductes de risc que poden portar a temptatives de suïcidi, el que busquen «no és tant la intenció de morir si no el desig de deixar d’estar allà, de desaparèixer». Això, segons el Dr. Moya, passa en infants o adolescents que «han perdut vincles, estan desvinculats de la vida, de tasques en general i quan arriben al centre diuen que a ells no els interessa absolutament res, ni estudiar ni res».

    Al Centre l’Alba compten amb una Unitat Mèdic-Educativa (UME) per a nens i adolescents amb trastorns de conducta i d’altres trastorns de salut mental i amb un Centre de Dia on s’ofereix un servei educatiu i de rehabilitació per a nens i adolescents amb TEA (Trastorns de l’Espectre Autista). El Centre compta amb dos psiquiatres, dos psicòlegs clínics i un equip sociopedagògic integrat per mestres d’educació especial, pedagogs, psicòlegs, logopedes o integradors socials, entre altres especialitats.

    Un altre exemple d’articulació del treball clínic amb el treball sociopedagògic com el que realitzen al Centre l’Alba seria el cas de l’Aula Integral de Suport situada a l’escola d’Educació Especial l’Esperança de Lleida. Aquestes Aules Integrals de Suport, per la psiquiatra Vanessa Pera, coordinadora del CSMIJ SJD Lleida i investigadora de l’Institut de Recerca Biomèdica de Lleida, són essencials per anar poc a poc retornant els infants i joves amb trastorns de conducta a les escoles ordinàries. Per Pera, les AIS «permeten tenir espais per pensar junts els casos, fer aprenentatge mutu (amb els docents), formació continua i un abordatge des de la proximitat i en la comunitat». D’aquesta manera, explica la Dra. Pera s’aconsegueix tenir cada cop més alumnes amb escolaritat compartida amb l’ordinària.