Com entenem i com acompanyem els adolescents trans? Aquesta és la qüestió que es plantegen Miquel Missé i Noemi Parra al llibre Adolescentes en transición (Bellaterra Edicions). Les transicions de gènere dels adolescents han augmentat molt en els darrers temps. El debat social –sovint excessivament crispat– sobre aquest tema requereix una honestedat i un esforç d’anàlisi i comprensió que Missé i Parra aporten en aquest llibre.
Per què tants adolescents trans? Per què ocupa avui aquest tema un lloc molt més destacat als mitjans de comunicació i al debat polític i social que fa uns anys?
M.M. Hi ha una primera raó que és de sentit comú, que és que el nostre país en els darrers anys ha fet un enorme esforç per conquerir més drets per a gais, lesbianes i persones trans, i això ha anat sempre de la mà d’una forta onada de visibilitat. Hi ha una generació d’adolescents que neix en una societat espanyola on en molt poc temps la visibilitat ha augmentat molt respecte a les generacions anteriors, i ja es troben en un context en què hi ha no només referents gais i lesbianes, sinó també referents trans sobretot a les sèries, al cinema i a les xarxes socials on pugen contingut propi. Per a les generacions anteriors és una transformació molt sorprenent perquè tot ha anat molt ràpid, però la realitat és que per als adolescents d’avui la qüestió trans és una possibilitat que existeix al seu imaginari d’una manera més normalitzada. Això fa que més adolescents es preguntin sobre aquesta qüestió o l’explorin.
N.P. L’experiència trans es planteja com un itinerari possible, i en l’adolescència s’obren preguntes importants sobre qui som. No és estrany que sigui en aquesta època vital quan aquesta pregunta pren una importància rellevant.
En aquesta generació l’exploració del gènere és una cosa que veiem i veurem molt més en els propers anys
Afirmen que no hi ha una forma nítida i clara d’“habitar una transició de gènere”. Quina és la definició de transició de gènere en què basen la investigació que han fet?
M.M. Jo diria dues coses. La primera, per evitar el relativisme, diria que una transició de gènere té a veure amb algú que es mou de la categoria de gènere a la que va ser assignada; quan algú deixa de nomenar-se en la identitat “noi” o “noia” amb què ha crescut. I la segona és que, més enllà d’aquesta definició que farem servir com a punt de partida, una de les coses que passen amb aquest fenomen és que nosaltres pensem que allò que entenem per transició es modifica en funció del seu context històric i cultural. El que a la nostra societat és avui una transició de gènere no significa el mateix que fa 20 anys o que en fa 50. Com que la societat es mou, el marc per interpretar-lo o les possibilitats de viure-ho també es pluralitzen. Per posar un exemple concret, fa 20 o 30 anys quan algú pensava en una transició –que en aquella època es diria un canvi de sexe– la gent pensava sempre en cirurgies, sobretot genital. Avui dia, en aquesta generació d’adolescents, la cirurgia és molt més secundària. Té més a veure amb altres exploracions. En funció del context, adquireix nous significats. I nosaltres diem que hem d’interpretar millor allò que aquesta generació d’adolescents està experimentant sota la idea de transició de gènere, que no necessàriament concorda amb el relat d’altres generacions.
N.P. Una de les aportacions que fem al llibre té a veure precisament amb aquesta idea de la transició no com una cosa ja predeterminada o fixa. Els significats de la qüestió trans en 20 anys han canviat d’una idea fixa de passar d’un sexe a un altre, directament associat a la cirurgia, a una experiència més complexa. La resposta a què és una transició avui no és tan evident. S’obren noves preguntes i ens plantegen un repte molt important sobre com acompanyar aquests processos. El que sembla contradictori des del meu punt de vista és que es mou la manera de viure les transicions, però sembla que els qui estem cridats a fer aquests acompanyaments continuem treballant amb models o maneres d’entendre la transició força rígids que no ens permeten veure la complexitat d’aquests processos de transició actualment.
Per als adolescents allò trans és una possibilitat que existeix de forma normalitzada
Detecten que hi ha una proporció més gran de transicions a noi, a identitats masculines. Quina explicació en donen?
M.M. No tenim la resposta de per què passa això, però sí que pensem que hauríem de pensar sobre aquest fenomen. La majoria de la literatura mèdica sobre transsexualitat històricament ha dit que hi havia el doble de dones trans que d’homes trans. I, efectivament, les dades que nosaltres presentem en aquest treball, a partir dels serveis d’acompanyament, diuen que en aquesta franja d’edat està passant el contrari. No sabem per què i hi pot haver moltes hipòtesis. Ens agradaria que altres investigadors i investigadores aportessin les seves reflexions, s’analitzés si passa de la mateixa manera en tots els contextos i veure quins elements comuns tenen aquests recorreguts. Hi podria haver dos recorreguts d’hipòtesis. El primer té a veure amb que potser no és que hi hagi més transicions a l’adolescència, sinó que probablement en altres franges d’edat és al revés, i llavors s’acaben compensant i l’únic que passa és que les transaccions a nois es donen més en l’adolescència per una sèrie de característiques d’aquesta etapa de la vida però que en termes globals més o menys tothom transita per igual. La segona hipòtesi té a veure amb el context d’aquesta generació, que ha assistit a un debat molt fort que ha sacsejat les normes de gènere, bàsicament amb la popularització del feminisme. Hi ha hagut fortes reivindicacions, sobretot pel que fa a la rigidesa de la categoria dona i feminitat. I ens preguntem si això podria explicar que li passi a més noies que a nois el fet de voler explorar i sortir de la seva categoria assignada. Hi ha altres veus que interpreten aquesta dada dient que hi ha una generació de noies que estan sent seduïdes per discursos molt perillosos i que cal impedir aquests recorreguts. Nosaltres pensem que no es tracta d’impedir, es tracta d’escoltar quin malestar intenten plantejar aquestes persones. Això és el més important. Si les persones s’identifiquen amb aquestes categories és perquè tenen algun tipus de malestar. I la pregunta és: Quin és aquest malestar? Quin n’és l’origen? I com ho acompanyem?
N.P. Hi ha un altre aspecte que es relaciona amb aquest, que ens semblava rellevant als itineraris de transició que veiem, i és que el moviment de la categoria noia de vegades no és cap a noi sinó cap a una desidentificació de gènere. De vegades se simplifica també l’anàlisi d’aquesta dada, no complexitzant aquest element que ens sembla rellevant. No és que exactament es vulgui ser noi, sinó que potser el que hi ha és una impugnació al gènere, a la identitat de gènere en termes tradicionals. Les transicions no se’ns presenten com una cosa lineal, com una cosa que tingui un principi i un final, ni tampoc és evident que hi hagi d’haver determinats processos en el camí, i el que ens obren són preguntes importants respecte a l’experiència de gènere a l’adolescència actual.
Un primer criteri que cal aplicar en l’acompanyament a la transició dels adolescents és que no es consideri la seva decisió com una cosa patològica. Se segueix veient la transició com una patologia, com una malaltia?
M.M. Jo diria que hem superat el marc de la patologia en termes d’entendre que la transició ens diu d’aquesta persona que té un tipus de trastorn mental, però el que probablement no hem superat és allò que nosaltres anomenem l’essencialisme, que és considerar que l’experiència trans és innata, és una essència, és un fenomen biològic, i que hi ha gent que és clarament trans i una altra gent que no ho és, que és una cosa amb què neix i que en algun moment es dona a conèixer. En la nostra aproximació ens basem en una altra interpretació, que pensa allò trans com un fenomen cultural, no per això menys legítim, però que comprèn que la transició té principalment a veure amb la rigidesa de les normes de gènere. Jo diria que avui dia ningú no ho pensa com una patologia però que el discurs dominant a la nostra societat és que la qüestió trans té a veure amb alguna cosa amb què un neix. Nosaltres pensem que no té a veure amb això, té a veure amb que aquesta persona necessita explorar aquesta experiència i veure on el porta. I de vegades és una experiència productiva que serveix per comprendre coses i agafa un itinerari i d’altres no. Cal acompanyar tothom en aquesta exploració.
N.P. A això s’afegeix que la qüestió trans s’entén com una cosa que requereix solucions mèdiques. El nostre plantejament és que no sempre els o les adolescents requeriran solucions mèdiques. Els processos d’acompanyament haurien d’estar als espais comunitaris, no estar exclusivament als centres mèdics. Als centres mèdics han d’estar només els processos que requereixin atenció mèdica, però allò trans tal com s’expressa actualment no és una realitat directament associada a la medicina.
El llibre té el subtítol “Pensar l’experiència de gènere en temps d’incertesa”. Que visquem en temps d’incertesa és un progrés o és un problema afegit per als adolescents?
N.P. Fa temps que vivim en la incertesa. És molt important contextualitzar què és el que està passant actualment, com impacta en la nostra subjectivitat la pèrdua de grans relats que ordenen l’existència o la manca d’expectatives sobre el futur. Aquesta incertesa la vivim com a societat, però impacta especialment les persones adolescents en la dificultat de projectar el futur. Al final la vida és incertesa i apareixen possibilitats de pensar o experimentar la pròpia vivència relacionada amb el gènere, s’obren nous marcs, noves possibilitats… Les certeses són ideals, és difícil viure amb certeses constantment, però també és veritat que per a molta gent la pèrdua de certeses ha suposat molta desorientació, i en l’adolescència particularment, que és un moment clau en la construcció de la pròpia identitat i cal tenir certes idees a les quals agafar-se, aquesta desorientació de vegades reafirma posicions identitàries molt fixes. Aquesta necessitat de tenir certeses pot col·locar-nos en posicions molt rígides sobre què significa ser home, què significa ser dona, o fins i tot posicions molt polaritzades, com estem veient actualment.
Se segueix pensant que quan algú és trans ha d’anar al metge
Assenyalen tres protagonistes en l’acompanyament: adolescents, familiars i professionals. Hi ha consells adequats per a què els pares acompanyin de la millor manera els fills adolescents en transició?
M.M. Les famílies han d’acompanyar un procés difícil, però també s’estan fent moltíssimes preguntes. El primer que veiem és que les famílies no tenen moltes vegades llocs on agafar-se per poder tenir la calma i serenitat per acompanyar. Per exemple, hi ha un relat molt fort sobre el suïcidi d’aquests adolescents si no s’atenen molt ràpid. És clar, les famílies s’espanten i com que no volen que passi cap desgràcia intenten trobar solucions molt ràpid. En aquest llibre algunes diuen que perden la capacitat de pensar perquè necessiten trobar una solució que atenuï el malestar dels seus fills ràpidament. La primera cosa és, doncs, com s’acompanya les famílies que acompanyen. Les idees que els podem aportar tenen a veure amb que escoltin, que no s’espantin i que no es precipitin perquè no passarà res dolent, ni greu, ni terrible. Una transició de gènere és una experiència que una persona fa, no és una cosa perillosa. Bona part de les recomanacions se centren en el tema dels tractaments mèdics, però la majoria d’aquests processos no comencen amb un tractament mèdic, sinó amb algú que es fa preguntes i que necessita parlar-ne i moltes vegades aquí ja hi ha moltes famílies que senten molta inquietud. La primera qüestió és rebaixar aquesta ansietat. En aquesta generació l’exploració del gènere és una cosa que veiem i veurem molt més els propers anys. Alguns adolescents seguiran aquesta trajectòria, d’altres l’exploraran i tornaran a la categoria anterior. Cal poder acompanyar-lo amb calma. És el fonamental ara mateix.
N.P. En algun moment a les entrevistes a famílies deien com tot el discurs de la por portava a invalidar els seus propis recursos. Una mare en particular deia que “la por no et permet aplicar tot allò que tu ja saps amb la teva criatura”. Tu has tingut una vida amb la teva criatura, l’has acompanyat, té una vida que tu coneixes, que no sap el psicòleg, la psicòloga, la treballadora social… Això em sembla que és clau. Quan entrem ens topem amb una realitat que no coneixem, les nostres pistes són grans relats socials sobre el que caldria fer. Al final moltes vegades esperem de les i els professionals que ens responguin a “què faig”. El més important és obrir l’espai de la conversa, no buscar algú que em digui què he de fer, sinó poder obrir la conversa i poder acompanyar aquest procés cap a on ens vagi portant. Ja tenim eines per a això com a família, tenim recursos que hem de posar en joc. Les famílies es pregunten: Qui ens acompanya? Necessitem que també ens escoltin, formar part d’aquesta tria d’acompanyament on moltes vegades estem fora. Necessitem entendre què és el que està passant i necessitem tenir eines per obrir aquesta conversa amb la nostra criatura, perquè al final som els qui ens quedem amb ella la resta del temps.
Els professionals estan preparats? Cal aconsellar-los també?
N.P. La nostra feina té una mirada molt localitzada a la ciutat de Barcelona, on hi ha diferents recursos que permeten, en certa manera, triar la trajectòria que es vol seguir. Això no passa de manera similar a totes les comunitats autònomes. Hi ha força inequitat pel que fa a això. Catalunya ha estat pionera en l’atenció a les persones trans i en la reivindicació per la despatologització d’allò trans. A mesura que hi ha diferents itineraris, veiem que hi ha diferents criteris i diferents models d’atenció. És important obrir converses amb diferents professionals. Els professionals que hi ha als serveis estan molt formats, però és important que obrim preguntes. I una de les coses que apareixen al treball que hem fet és la necessitat que els que acompanyen aquests processos tinguin espais de supervisió, d’intercanvi. Aquests espais són fonamentals per veure com està canviant la realitat i quines necessitats noves van apareixent.
Una transició de gènere és una experiència que una persona fa, no és una cosa perillosa
M.M. Part del recorregut que hem de fer com a societats és desplaçar de l’àmbit mèdic com pensem allò trans i l’acompanyament a les persones trans. Tot i que ens hem mogut d’un paradigma patologitzant, se segueix pensant que, quan algú és trans, ha d’anar al metge. I aquí hi ha una cosa que no encaixa. Es va al metge per fer un tractament concret. Però que aquesta sigui la principal porta d’entrada per a algú que s’està preguntant si vol ser un noi o una noia en aquest món, que té dubtes, que hi ha coses que li generen incomoditat, no té gaire sentit. Probablement hem d’inventar altres llocs que no siguin els circuits mèdics. Ens estem movent, perquè partíem del fet que això era una malaltia i es tractava en psiquiatria. Tot i això ara tenim professionals mèdics amb una mirada molt despatologitzant, molt ben formats. Segurament haurem de fer algun pas més enllà i dir que acompanyar les persones que es pregunten sobre el gènere probablement no és una qüestió mèdica, sinó que té a veure amb com s’ordena la nostra societat i ha de ser escoltada des d’un context no medicalitzat, perquè si no no deixem d’estar en un espai simbòlic on hi ha una taula des de la qual s’aborden problemes de salut i on, al final, la qüestió anirà moltes vegades al voltant de la modificació corporal. Nosaltres pensem que cal obrir un camp perquè la gent pugui parlar del malestar que sent sense que això comporti necessàriament una modificació corporal o una transició de gènere. Aquesta és una de les hipòtesis més importants del llibre. Ens interessa comprendre com aquesta generació d’adolescents elabora els seus malestars. Especialment volem pensar com conviuen amb els malestars respecte a les normes de gènere o com expressen malestars que tenen altres orígens i que troben la via d’escapament a través del gènere. I aquestes preguntes interpel·len tota la societat, no només les persones que van fer transicions. Hi ha molts adolescents que tenen molt malestar amb el gènere i ho expressen d’altres maneres. El que passa és que la nostra societat es fixa en allò trans perquè és el més espectacular, però hi ha molts altres moviments que estan succeint amb els que aquests nois i noies tracten d’identificar-se o distanciar-se de les normes de gènere. Hi ha molta gent experimentant coses i per alguna raó només mirem allò trans, i des d’una perspectiva mèdica. Cal ampliar el focus. I en aquest canvi de perspectiva hem de sumar a la reflexió molts altres professionals que també estan acompanyant adolescents en relació amb diferents malestars.
N.P. Aquest és el desafiament que tenim la propera dècada.
Conclouen al llibre que cada grup protagonista de les transicions considera que els altres dos volen anar massa de pressa. Tots tenen raó? Sembla que no pot ser…
N.P. Un dels professionals que vam entrevistar va dir que hi ha “apressament” per concloure, per arribar a un punt, a un lloc. Això està relacionat amb la idea tradicional de la transició, que se surt d’una categoria i s’ha d’arribar a l’altra amb tots els requisits complerts del que suposa estar a l’altra part del tauler. El que ens semblava més cridaner era la retrospectiva de les persones adolescents. Tant professionals com famílies tenen claríssim que els adolescents tenen moltíssima pressa, però quan les persones adolescents pensen en retrospectiva sobre aquells moments, el que demanen és haver tingut més temps per experimentar, per pensar. Tots els agents es van sorprendre quan l’altre diu: “però és que tothom corria! Per què no van donar una mica més de temps per explorar el que estava passant?”. El que veiem és que són processos força més oberts, que les necessitats de vegades són unes altres i els malestars són uns altres.
Als centres educatius, als instituts, s’ha normalitzat el tema trans? O els adolescents i joves trans segueixen essent objecte de bullying?
M.M. El nostre treball no és una investigació centrada en el context educatiu, però tenim la sensació que aquest context, l’ESO, els claustres dels instituts, s’han hagut de familiaritzar amb aquest fenomen a una velocitat de creuer, perquè a la majoria d’instituts hi ha xavals que han fet una transició o que ho han plantejat. Tots els adolescents que vam entrevistar ens van explicar que al seu institut ja hi havia gent trans abans que ells, que havia fet la transició en anys anteriors. Això vol dir que és un fenomen molt present als instituts. D’altra banda, ens fa la sensació que, tret d’excepcions, la majoria dels claustres tenen una lògica de com donar un cop de mà a aquests xavals, a aquestes noies, com acompanyar-los bé i seguir els protocols que s’estableixen. Si hi ha una transició, es canvia el nom. Tothom està intentant fer-ho bé. Però alhora, tot va molt ràpid i molts professionals s’adonen que això és força més complex. No només és canviar el nom, sinó que hi ha més coses de fons que passen a l’entorn d’aquests adolescents que els han mogut a fer-se aquesta pregunta. La comunitat educativa, en els darrers anys, ha estat dels àmbits professionals més sensibles a la diversitat sexual i de gènere, amb diferència, segurament perquè treballen amb material sensible, amb persones que estan creixent i explorant qui són. Des de fa cert temps veiem molts claustres que volen parlar d’aquestes qüestions, lluiten per tenir educació sexual a l’escola, necessiten parlar de LGTB. Ens adonem que falta una conversa molt més complexa com a societat. Crec que aquest és un dels efectes més negatius de la polarització: si aquesta qüestió s’ha de pensar en termes de “a favor o en contra”, aleshores hi ha molt pocs matisos possibles. A més de que estiguem d’acord que les persones explorin el gènere, evidentment hi ha milions de matisos sobre com es pot acompanyar. I simplement això s’ha simplificat a “però hi estàs a favor o hi estàs en contra?”. A part de no estar-hi en contra, que evidentment no és el nostre cas i salta a la vista, pensem que després hi ha mil converses pendents que tenim com a societat, de per què això passa, què ho origina, com s’acompanya, i aquí ens falta molt múscul, valentia, no tenir por de pensar aquest fenomen amb complexitat.
N.P. I fer-nos preguntes, no centrar-ho tot a aplicar un protocol, moltes vegades reduït a “digues-me què és el que he de fer en aquest cas”. Hi ha molta gent que es pregunta coses en els processos d’acompanyament que ens obliga a pensar, a fer-nos preguntes i fer més complex allò que significa acompanyar, que no és un protocol, ni una recepta que puguem aplicar en tots els casos de la mateixa manera.
Hem entrat en una dinàmica de pensar en termes de “a favor o en contra” d’allò trans però hi ha molts matisos possibles
Al llibre expliquen que el contacte amb adolescents trans a l’institut, a la vida quotidiana, provoca de vegades inseguretat en els seus companys sobre la seva pròpia identitat de gènere
M.M. Com a mínim fa que et facis la pregunta. Si de sobte ve algú a la teva classe que té una religió que tu no coneixies, et preguntes “ah! però és que existeix aquesta religió? i de què va? i com la vas aprendre?”. I t’interesses. El mateix amb això. Si de sobte al teu voltant la gent comença a dir “jo no vull ser una noia”, potser et planteges: “és que jo no sabia que es podia no ser una noia”. És una cosa de sentit comú, que de vegades es caricaturitza o s’estigmatitza, es parla d’efecte contagi, de moda, però nosaltres simplement pensem que és allò que té viure en societats diverses. T’envoltes de gent amb experiències diferents que tenen un impacte en tu i et fan pensar sobre la teva trajectòria. I això en si no és dolent. L’adolescència és aquesta etapa de la vida on és molt important la comunitat, la pertinença, la identitat, saber qui s’és, separar-se de la família, trobar un altre grup que et representa, és un moment de descobriment de moltes coses. Aleshores, clar, la popularització del trans és una cosa que ha interessat molts adolescents. S’han fet moltes preguntes, i de vegades som els adults els qui vivim això amb dramatisme, quan en el fons és una experiència de la vida. Allò trans entès com una experiència de gènere, una exploració del gènere, és una de les moltes exploracions que es realitzen a l’adolescència. Aquestes persones estan explorant els seus jos del futur. El gènere és un lloc més on el busquen. Però a diferència d’altres exploracions, la nostra societat situa l’exploració amb el gènere en una mena d’excepcionalitat i s’enduu les mans al cap. En el fons és perquè el gènere es pensa com una essència, una veritat absoluta de l’individu, una cosa que se sap i té un recorregut clar. Amb qualsevol altra experiència de l’adolescència, entenem que estan explorant, que no ho han de decidir tot avui. Per això pensem que ens queda molta feina per fer assenyalant que el gènere té a veure amb normes socials i que valdria la pena relaxar-nos una mica davant les transicions a l’adolescència i entendre que estan explorant el gènere en una societat on fer transicions és una possibilitat que existeix. Es tracta d’acompanyar-los a trobar el seu lloc, aquell on se sentin més a gust.
També afirmen que la transició no necessàriament resol els problemes que pateixen els adolescents. Després d’una transició, el noi o la noia poden continuar tenint problemes
N.P. Té a veure amb un relat que interpreta els malestars com a conseqüència de la identitat de gènere i de la necessitat de transicionar. Nosaltres ho complexitzem. No sempre apareix l’equació així, no sempre que tinguis un malestar està vinculat amb que no has pogut fer la transició i quan facis la transició t’alliberaràs d’aquest malestar. Hi ha vegades que sí, però pensar sempre en aquests termes el que fa és col·locar-nos en una visió també una mica idealitzada del que significa transicionar, que no té en compte que hi ha altres elements que són presents a la vida de les persones adolescents i altres malestars que es creuen amb el gènere, però que no sempre hi tenen a veure. Això ho diuen clarament persones adolescents a qui entrevistem; diuen “jo estava malament, però no estava malament perquè fos trans, sinó perquè estava malament amb altres coses”. De fet, fins i tot pot ser que obrir la pregunta a l’experiència de gènere i buscar llocs on col·locar-s’hi, per a moltes persones ha estat també un alleugeriment d’aquest malestar, els han permès una manera de gestionar aquests altres malestars que tenen, però que no són malestars que tinguin un focus en ser trans ni que se solucionen quan fas la transició o respecten la teva identitat. Aquests malestars que es creuen, com ara la salut mental, ens porten a complexitzar com fem aquests acompanyaments sense tenir grans consignes o grans receptes. No es tracta de tancar el procés amb la solució en la transició, sinó veure com es creuen de manera complexa tots aquests elements en una experiència de gènere concreta i, per tant, com acompanyem el procés.
I també asseguren que la detransició, el reenfocament de la transició, no s’ha d’interpretar necessàriament com un fracàs
M.M. Aquest és un dels casos paradigmàtics on es pot comprendre millor la perspectiva que estem proposant. En lloc de pensar que al món hi ha gent que és trans i una altra que no i que es tracta d’identificar bé qui és trans per acompanyar-lo i descartar els qui s’han equivocat, nosaltres pensem que l’experiència trans és un lloc de exploració per a qualsevol persona. És a dir, hi ha gent que sent molt de malestar amb les normes de gènere, amb els mandats del que vol dir ser un noi o una noia, i això els aclapara molt. I explorant viure en una altra categoria els serveix per pensar coses. Si els serveix per pensar coses, ja és un procés productiu. Nosaltres no pensem que hi hagi ningú que de sèrie poguem saber si finalment farà una transició en aquesta direcció o no. És un procés subjectiu, en molts sentits inconscient, que depèn de moltíssimes estructures de cada individu, del context familiar, el context cultural, el caràcter, la personalitat. I hi ha gent que en aquesta experiència, en aquesta exploració troba una cosa que l’ajuda per poder viure millor i des d’allà fer altres processos. I hi ha gent que fa aquest recorregut i li serveix per pensar que no és això el que els fa sentir millor, i que segueix explorant per altres vies. Això és igual de vàlid, igual de productiu, igual de legítim. Val la pena ser viscut, encara que tingui aquest resultat. Avui dia moltes vegades es parla d’aquesta qüestió com a argument per avaluar de formes més rígides qui pot accedir a la transició, amb allò de “ho veieu com cal filtrar millor, perquè després hi ha gent que s’equivoca?”. Per això no hem d’autoritzar la transició de tothom perquè hi ha gent que estava equivocada”. Nosaltres pensem que aquest paradigma sigui improductiu. Perquè la gent sàpiga que finalment no era aquest el lloc, de vegades hi ha d’anar, passa amb el gènere i amb tot. Hem de tenir l’experiència per comprendre que aquesta hipòtesi que tu tenies , vivint-la t’ha servit per comprendre coses. Alhora ens sembla que el propi concepte de “detransició” és problemàtic, perquè dóna la idea que poguessis anar enrere, quan en el fons sempre vas endavant en aquestes experiències i creixes. No és només que no ens sembli una cosa problemàtica, sinó que pensem que com a societat ens hem d’acostumar que això és possible i deixar de posar pressió a la gent que inicia la transició que això sigui la veritat del que li passa, perquè això també implica que la gent quan fa transicions ha de fer narratives on tot quadra, tot és perfecte, tot és veritat. A ningú li demanen, quan comença a estudiar primer de Medicina, que demostri que és un metge innat i que aquesta serà la seva trajectòria professional de per vida.
La detransició no és anar enrere perquè en el fons sempre creixes, vas endavant en aquestes experiències
Molta gent comença la carrera i després s’adona que no el fa realment feliç aquest camí i de vegades en tria un altre. Aquest paral·lelisme no pretén relativitzar l’experiència trans sinó demostrar que tenim la capacitat de pensar de manera flexible molts processos que s’experimenten a la vida, i que seria valuós si poguéssim traslladar aquest marc a les exploracions en el gènere. En tants altres processos de la vida, la gent s’embarca en processos de parella, de criança, projectes migratoris, professionals, i després diu que “m’ha servit, he après coses, vaig pensar que aquest era el meu camí, però no vull seguir aquí o no de la mateixa manera”. La vida és també això, agafar camins sense la certesa d’on et poden portar. I no només li passa a la gent trans, li passa a tothom. Tota la gent que llegeixi aquesta entrevista, si pensa en el seu jo quan tenia 14 anys, s’adonarà que s’ha mogut de lloc respecte al gènere. La manera com vivia ser un noi i la masculinitat o una noia i la feminitat fa uns anys i com ho viu ara han canviat. I no entenem això com una detransició de res, sinó com un procés vital. Aquí és on hi ha un altre dels grans desafiaments. Deixar d’esperar que les transicions siguin un lloc de la veritat del gènere d’algú i entendre que és una experiència que fa la gent, que té resultats diferents. No hi ha uns pitjors que els altres. No, és una experiència que es té a la vida i és normal que es tingui, perquè les normes de gènere no són naturals, i moltes vegades són contraintuïtives. A la gent aquest sistema de normes li genera moltes angoixes i alguns les resolen explorant transicions de gènere. Això és el que hem d’acompanyar, i no estar pensant que n’hi ha uns que ho són de veritat i d’altres que no.
Sembla que els joves això ho tenen força clar i en canvi costa més que ho entengui i accepti gent més gran. Ho acabaran assumint aquests darrers?
M.M. Aquesta és la conversa que hem de tenir com a societat, i per començar l’hem de poder tenir. És obvi que persones que es van socialitzar en una altra generació, ambas altres referents i una altra educació, tenen dificultat per comprendre això, i el més important és que cal trobar llocs on tenir aquesta conversa, on algú digui “és que no comprenc, és que a mi això em sona raríssim, és que em costa molt”. Perquè que a algú li costi molt comprendre no vol dir que li generi rebuig o odi i ho discrimini. Estem en un moment en què hi ha molt poc espai per tenir converses entre generacions, o fins i tot entre gent que té paradigmes diferents de per què està passant això. I s’estigmatitza molt les persones que no ho comprenen. La gent més gran té la sensació de “ui, ui, ui, a aquesta generació més jove no els podem seguir la pista”. Bé, doncs ens haurem de seguir la pista mútuament, perquè el que passa a aquesta gent jove no és tan diferent al que li va passar a aquesta generació quan era jove. Hi havia altres maneres de fer i gestionar aquest malestar, però el malestar amb les normes de gènere, l’ha tingut aquesta generació i la generació anterior i els seus avis i àvies. L’únic que ha canviat és com la nostra societat ha habilitat llocs per explorar-ho. Però a la pregunta de si és possible, jo crec que no només és possible sinó que és urgent i necessari que la nostra societat abandoni una lògica polaritzada i vulgui asseure a taula a persones que no acaben de veure-ho exactament igual però que tenen la voluntat de entendre’s. Hi ha molta gent que vol entendre-ho però li fa vergonya preguntar, sent que està fora de lloc però no vol que l’altre s’ho prengui malament. Nosaltres fem llibres per convidar tothom a la conversa. És clar que la qüestió trans és extremadament complexa i contradictòria. Caldrà fer molta pedagogia i donar molts exemples, explicar-ho més vegades i escoltar quines són les preguntes que es fan. No totes les preguntes tenen darrera la voluntat de danyar o de discriminar. És súper important que donem espai a aquestes preguntes.
No sempre fer la transició vol dir alliberar-se del malestar
N.P. Aquesta generació d’adolescents i joves són a les nostres aules de secundària i de la Universitat, als nostres veïnats, a les nostres associacions. El que abans era una realitat minoritària, que era difícil que formés part de la teva vida, cada cop forma més part de la vida de moltes persones. I jo confio que això obrirà converses des d’un altre lloc, el lloc de l’afecte. El que ens interessa és poder construir una vida en comú on la diversitat sigui un valor. I que en aquesta vida en comú ens puguem fer preguntes perquè ens involucra a totes. Les persones trans formen part de la nostra vida i no és una opció plantejar-ho en termes de “a favor o en contra”. A partir d’aquí, com acompanyem perquè les vostres vides millorin? Estic convençuda que si la vida de les persones adolescents trans millora, obtenen millors condicions de qualitat de vida, també millora la vida en comú, millora la societat en què vivim. El que cal és sortir dels llocs de la polarització i entrar al lloc de la trobada.
