La disponibilitat desigual de les vacunes per a la Covid-19 s’ha convertit en un assumpte cada vegada més urgent i pesat. Però encarregar-se del problema del que s’ha anomenat «nacionalisme de vacunes» s’ha convertit en un os dur de rosegar.
L’escassetat de medicaments i la fragilitat de les cadenes de subministraments per a fàrmacs essencials són problemes per a gairebé tots els països en vies de desenvolupament. A l’Àfrica, concretament, la capacitat de producció és limitada. Més de 20 països gairebé no en tenen i moltes regions continuen important almenys el 95% de les seves necessitats farmacèutiques.
És fonamental comprendre per què passa això. Després de tot, hi ha proves suficients que els governs poden ser agents econòmics efectius. Això inclou ser capaços d’exercir una gran influència en el sector de la producció, ja que poden construir aquesta capacitat a través d’incentius, regulació i normativa, per exemple. Les experiències d’altres països demostren que la inversió i la contractació públiques en el sector farmacèutic nacional poden crear capacitat de producció i mercats.
Llavors, per què no ha passat a l’Àfrica?
Generalment, aquests productes exigeixen un ús intensiu de tecnologia i capital. També requereixen un personal altament capacitat i cadenes de subministraments fiables de matèria primera essencial i equip especialitzat. I, a més, la inversió en personal i infraestructures precisa d’un mercat estable a llarg termini amb un consum prou constant com per justificar el risc.
L’absència d’aquesta seguretat, fins i tot en els mercats del continent, com ara Sud-àfrica, Nigèria i Egipte, limiten el desenvolupament d’aquest sector essencial.
Hem dut a terme un estudi per entendre fins a quin punt les mancances en la disponibilitat de finançament restringeixen el desenvolupament de la capacitat de producció de vacunes i altres materials sanitaris. Les nostres troballes mostren com els Governs, les empreses i els organismes donants haurien d’unir els seus esforços per donar suport a les eines de diagnòstic, les vacunes i els tractaments com a recurs vital.
Identifiquem certs enfocaments que haurien de ser explorats. Aquests inclouen plans conjunts per a la producció regional de centres, adquisició mancomunada, subvencions directes, períodes d’exclusivitat comercial, cessió internacional de tecnologia i redirecció de les ajudes al desenvolupament internacionals.
La investigació
Com a part de l’estudi, hem analitzat dos casos pràctics a Sud-àfrica: la farmacèutica Ketlaphela i l’Institut Biovac.
Ketlaphela és una companyia estatal. Va ser creada per a la producció de principis actius de medicaments i productes mèdics, principalment per malalties contagioses com el VIH / SIDA, la tuberculosi i la malària. Encara no s’ha produït cap fàrmac.
Biovac és una associació públic-privada entre el Govern de Sud-àfrica i el Consorci de Companyies Sanitàries. La seva capacitat és petita comparada amb el mercat de la vacuna de la Covid-19. No obstant això, aporta tres lliçons importants sobre com un país com Sud-àfrica pot procedir per crear aquest tipus de capacitat.
En primer lloc, proporciona seguretat comercial a llarg termini. Això es va aconseguir a través d’un contracte efectiu de 15 anys amb el Departament Nacional de Salut. En segon lloc, es va permetre a Biovac cobrar un preu més elevat com a mitjà per finançar la reinversió de l’empresa en producció de vacunes. I, finalment, propicia una alta competència en recerca i desenvolupament.
Les barreres
Les condicions per al finançament de la producció d’eines de diagnòstic, vacunes i tractaments són molt variables a l’Àfrica. Alguns països tenen mercats financers amb liquiditat, canvi de divises altament disponible i sistemes financers sofisticats. Altres s’enfronten a grans restriccions pel que fa a l’accés al capital i del canvi de divises.
De la mateixa manera, vam comprovar que les petites productores s’enfrontaven a reptes diferents als de les grans productores ja establertes.
En qualsevol cas, trobem algunes similituds.
Les companyies van comunicar clares discrepàncies entre les aspiracions polítiques per reduir la dependència de la importació en el sector sanitari i les realitats del dia a dia. En particular, les empreses es van queixar de factors que augmentaven els seus costos de capital i les feien menys competitives. Aquests factors estaven relacionats amb errors sistèmics o d’infraestructura sobre els quals tenien escàs control i incloïen:
- Alts costos elèctrics i subministraments no fiables.
- Manca d’aigua neta.
- Demores portuàries.
- Infraestructura feble.
- Disponibilitat limitada de personal qualificat.
Les nostres entrevistes van confirmar que aquests costos addicionals dificultaven a les empreses locals cobrir despeses i recuperar capital de treball en uns mercats molt competitius. Per tant, les companyies sovint es retiraven a categories de productes més limitades o fins i tot tancaven, incapaços de competir contra les companyies índies i xineses.
Algunes respostes
L’estudi va destacar dues àrees crítiques com a fonamentals per a la reforma de les estructures de suport públiques a favor de les empreses locals.
En primer lloc, els governs han d’afavorir la contractació pública. Poden fer-ho proporcionant contractes de subministraments a més llarg termini (compra garantida).
En segon lloc, les institucions donants necessiten revisar les seves estratègies de contractació per afavorir les produccions locals. Actualment, estan basades en instal·lacions de baix cost, principalment a l’Índia i la Xina.
És més fàcil dir que fer-ho. En qualsevol cas, la conclusió essencial de les entrevistes va ser que quan les empreses locals podien generar productes de bona qualitat havien de ser capaços d’accedir als mercats sense ser excloses per companyies més grans que tinguessin economies d’escala i d’abast. Això podria ajudar a crear un rang més ampli de proveïdors en països en vies de desenvolupament a llarg termini.
El paper de les agències financeres internacionals és essencial en el desenvolupament de resiliència local davant les emergències sanitàries mundials. Per exemple, el Fons Mundial és responsable de finançar i procurar el 21% dels medicaments per al tractament de VIH. Les estadístiques són similars per a la tuberculosi i la malària.
Així mateix, un dels objectius de l’Estratègia de Gavi per 2021-2026 (GAVI 5.0) és configurar mercats saludables per a les vacunes. Això es podria revisar considerant aquestes realitats, especialment donades les restriccions de subministraments a què s’enfronta les instal·lacions de COVAX.
Aquests organismes tenen poder de mercat per diversificar fonts de subministraments sense perjudicar el cost de serveis sanitaris públics. Les entitats podrien treballar amb els governs nacionals per construir capacitat local i augmentar la resiliència.
Desbloquejar el suport financer
Resulta interessant que la cartografia dels corrents de finançament mostrés que hi ha capital d’inversió disponible en els mercats financers globals. Això inclou fons per a la inversió en eines de diagnòstics, vacunes i tractaments a l’Àfrica.
Si bé hi ha restriccions al finançament per a la producció, aquestes no es deuen a una escassetat global de fons disponibles. Institucions com el Banc Mundial, la Corporació Financera Internacional i el Banc Africà de Desenvolupament han anunciat grans compromisos per donar suport a les respostes contra la Covid-19. Desafortunadament, aquest finançament encara no ha arribat als projectes per a la producció farmacèutica africana.
De la mateixa manera, les fundacions estan finançant la investigació i el desenvolupament, els compromisos de compra anticipada de vacunes i eines de diagnòstic, a més d’altres esforços per abordar la Covid-19. Però no han finançat projectes per produir a l’Àfrica.
Tenint en compte l’impacte de la pandèmia en l’economia de el continent, les institucions internacionals i els governs han de treballar junts per portar la producció farmacèutica als països africans.
David Richard Walwyn és professor de Technology Management de la Universitat de Pretoria. Padmashree Gehl Sampath és Fellow and Senior Advisor del Global Access in Action, un projecte del Berkman Klein Center i la Universitat de Harvard.
Aquest article ha estat traduït amb la col·laboració de Casa Àfrica. Traducció: Javier Barbero Alonso. Llegeix l’original a The Conversation
