La Direcció de Salut de l’Ajuntament de Barcelona i l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB) han creat l’Observatori de Salut i Impacte de Polítiques (OSBIP). És una eina digital que permet la ciutadania fer un seguiment dels indicadors de salut alhora que tenir accés a l’avaluació de l’impacte de les polítiques sanitàries preses per l’ajuntament.
El portal presenta dades classificades en tres apartats: l’estat de salut de les persones, el context socioeconòmic i el context físic. Els indicadors, que s’ampliaran i actualitzaran de forma periòdica segons fonts de l’observatori, han estat escollits «per expertes de l’Agència de Salut Pública de Barcelona, de diferents àrees de l’ajuntament i del Consorci Sanitari de Barcelona«.
En aquests moments l’OSBIP mostra «informació gràfica sobre 31 indicadors clau en l’estat de salut i la qualitat de vida de la població i els factors socials que els determinen». En concret, hi ha tretze indicadors sobre l’estat de salut, que fan referència a la salut percebuda, la salut mental o la salut sexual i reproductiva; una desena de context socioeconòmic, com ara el nivell de renda, l’atur o el nivell educatiu i vuit de context físic, com per exemple l’entorn urbà i les condicions físiques dels habitatges.
A banda de recollir i visualitzar dades, l’Observatori de Salut i Impacte de Polítiques neix amb una segona voluntat fiscalitzadora. Inclou un “repositori d’avaluacions de l’impacte en salut de les polítiques públiques que es desenvolupen a la ciutat en diferents àmbits”. És a dir, compta amb un recull d’informes elaborats per l’Agència de Salut Pública de Barcelona i per altres organismes o equips científics que avaluen la utilitat i l’eficàcia de les mesures preses a la capital catalana en relació amb la salut.
Entre les polítiques, plans i programes municipals ja analitzats per l’ASPB o per grups de científics hi ha el projecte urbà de les superilles, l’aplicació de la llei de tabaquisme als parcs infantils o la implantació de zones de velocitat màxima a 30 km/h. Fins al moment hi ha 38 intervencions que fiscalitzen les mesures preses. En alguns casos es presenta també en forma d’infografia “per tal de facilitar l’accés a la ciutadania”.
Amb el repositori el consistori vol “potenciar la gestió del coneixement i de l’evidència científica en la presa de decisions” amb informació i avaluació que “permetin identificar i prioritzar les necessitats en salut de la població, així com les polítiques amb més capacitat de disminuir les desigualtats”. A més, el web de l’OSBIP assegura que no només es limitarà a l’estudi de mesures ja aplicades, sinó que “s’avaluaran polítiques que encara no s’han posat en marxa per estimar els potencials impactes en salut i permetre identificar punts de millora”.
La desigualtat com a variable clau
Les dades dels indicadors en salut, obtingudes a través de diferents enquestes i fonts, es presenta “segons els diferents eixos de desigualtat”, per tal de no només fer un monitoratge de l’estat de salut de la població barcelonina, sinó de revelar les “desigualtats existents entre barris i grups socials”. Així, les dades són analitzades segons el gènere, el nivell d’estudis, la classe social, l’edat o el districte de residència.
«Es pot veure la seva distribució geogràfica, la seva relació amb el nivell de renda del territori i la seva evolució en el temps», resumeixen fonts consistorials. En efecte, entre els objectius amb què neix l’OSBIP hi ha la voluntat d’informar sobre “els factors socials que determinen la salut tot tenint en compte els eixos de desigualtat”.
No en va, aquest és un projecte de govern aprovat el novembre del 2015 “amb l’objectiu de reduir les desigualtats socials en salut a la ciutat”. Pocs mesos després de les eleccions municipals que van portar Ada Colau a ser batllessa de Barcelona, l’equip governamental (BComú) va aprovar la creació de l’observatori, que ha arribat cinc anys després i amb un equip de govern on també hi ha el PSC.
“Servirà per visualitzar la situació dels diferents barris i grups socials pel que fa a la salut i els seus determinants. Durà a terme avaluacions d’impacte en salut de polítiques específiques per identificar els impactes potencials i punts de millora per maximitzar els beneficis en salut i per comprovar si han tingut un efecte real sobre les desigualtats en salut”, deia el text aprovat pel primer equip de Colau.
Visió àmplia del concepte de salut
El projecte de l’Observatori de Salut i Impacte de Polítiques parteix d’un concepte de salut que engloba diferents aspectes. “La salut no és només l’absència de malaltia, sinó un estat complet de benestar físic, mental i social, que depèn de les circumstàncies en què les persones neixen, creixen, viuen, treballen i envelleixen”, entenen fonts de l’OSBIP. “Les circumstàncies es distribueixen de forma desigual en la població en funció de la classe social, el gènere, l’estatus migratori, el territori o l’ètnia”, asseguren.
Les mateixes fonts consideren que els factors que determinen la salut i unes desigualtats «sistemàtiques, injustes i evitables» són la governança, el context físic com ara el clima o els equipaments, la circumstància socioeconòmica, els entorns i els eixos de desigualtats com l’ètnia, l’edat o la classe social.
L’Enciclopèdia catalana defineix la salut pública com l’art i ciència d’organitzar i dirigir els esforços de la comunitat, amb la finalitat de prevenir, recuperar i rehabilitar la persona i obtenir-hi un òptim nivell de salut.
A Catalunya hi ha diversos organismes que treballen per l’ordenació de les actuacions, les prestacions i els serveis en matèria de salut pública. A Barcelona, això es competència de l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB).
Davant del coronavirus, han estat treballant des del seu inici per difondre entre la població què és, com actua, com es pot evitar la seva transmissió i què cal fer davant contagi. Dins les parets de l’ASPB s’està treballant durament per aturar-ho.
Carme Borrell és metgessa especialista en medicina preventiva i salut pública i també en medicina familiar i comunitària i doctora en salut pública. Actualment és la gerent de l’Agència de Salut Pública de Barcelona. En aquesta conversa, ens explica les competències i com està afrontant l’Agència la gestió d’una crisi sanitària com la que ens ha portat el COVID-19.
Com a què actueu?
L’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB) és autoritat sanitària a la ciutat de Barcelona. Es fa el control de les malalties de declaració obligatòria. El coronavirus és una malaltia nova però encaixa dins la nostra feina.
A l’ASPB treballem 300 persones. Hi ha un servei concret que és el d’Epidemiologia que és el responsable de les malalties de declaració obligatòria que inclou les malalties transmissibles i els brots… És el servei que segueix les persones amb COVID-19 i les que hi han tingut contacte.
Com funciona?
A la persona que està malalta, se la telefona, se li fa una enquesta i se li pregunta els contactes que ha tingut mentre tenia símptomes. Al mateix temps se li dona informació sobre la seva malaltia. Després es truca a cadascun dels contactes i se’ls explica que han de romandre a casa seva aïllats durant 14 dies, sempre deixant clar que si tenen símptomes han d’avisar a un professional de la salut… Però això que es diu tan ràpidament, ho anàvem fent més o menys bé fins que el nombre de persones malaltes va començar a créixer molt.
En el moment que l’Ajuntament de Barcelona declara que es tanca l’administració presencial vam haver de reorganitzar tota l’ASPB i una bona part van començar a treballar des de casa. Però el servei d’Epidemiologia, al ser un servei essencial havia de seguir treballant a l’ASPB i vam decidir reforçar-lo per poder donar resposta a l’epidèmia. Actualment 80 persones treballen presencialment, la majoria professionals de la medicina o la infermeria.
De què s’encarreguen ara?
El què fan és tota la gestió de trucades, que en tenim moltíssimes cada dia. El 061 i els CAP no sempre donen l’abast i nosaltres també ajudem en aquest sentit. Per realitzar aquest servei vam dividir els professionals en diversos equips i en dos edificis diferents. Vam fer-ho així perquè si una persona queia malalta, no volíem perdre tot l’equip.
Elles estan preparades per fer tota aquesta gestió: rebre trucades, fer enquestes a les persones malaltes i els seus contactes, donar resultats de positius i negatius de la prova – els test de PCR (per les sigles en anglès de “reacció en cadena de la polimerasa”), etc.. Cada vegada hi ha més i hi ha més feina.
I com feu el seguiment?
Hem creat un comitè de crisi on som 5 persones que revisem cada dia 4 temes. Primer, els principals indicadors de l’epidèmia. Segon, les tasques de comunicació ja que cal que tota la informació del web estigui al dia. També revisem els protocols d’actuació de la Generalitat de Catalunya ja que són els que seguim.
En tercer lloc, revisem els aspectes tractats a les reunions online que tenim amb la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona. En aquests moment de l’epidèmia l’Ajuntament està fent una tasca important per ajudar sobretot a les persones més vulnerables i nosaltres col·laborem des de la visió de la salut pública. Amb la Generalitat tractem aspectes relacionats amb els protocols. També ens reunim amb el Consorci Sanitari de Barcelona que són els responsables dels serveis sanitaris de la ciutat.
Finalment tractem aspectes relacionats amb l’organització interna. L’altre dia per exemple vam veure que faltaven persones administratives per introduir dades i vam buscar-ne en altres serveis de l’ASPB que estaven fent teletreball . Ens intentem adaptar a la realitat del dia a dia.
A banda de les trucades que rebeu directament, des d’on us arriba el recompte de casos?
Els laboratoris ens els faciliten. Hospitals i Atenció Primària també ens els declaren. Per no duplicar, cada cas té un codi adjudicat. La manera de tenir clar quants casos hi ha és tenir tots els PCR fets però ara això cada cop serà més complicat ja que no hi ha possibilitat de fer-ne a tothom, estem a l’espera del kit ràpid que ha de fer arribar el Ministeri.
Actualment tenim professionals que estan treballant per tenir els indicadors principals i les dades a un web que pugui ser accessible.
Pel que fa a l’activitat quotidiana de l’Agència de Salut Pública, heu aturat la majoria d’elles. Com gestioneu el programa de Salut als barris o el seguiment a drogodependències?
La gent que necessitava acudir als CAS (Centres d’atenció i seguiment a les drogodependències) pot seguir-ho fent ja que segueixen funcionant.
Per altra banda, hem hagut de parar totes les activitats de Salut als barris que impliquessin ajuntar a la gent. Però cal assenyalar que des de serveis socials s’està fent un esforç molt gran per poder donar suport a la població més vulnerable i no es paren de buscar establiments (com per exemple La Fira) per donar allotjament a la gent sense llar.
Quines altres activitats heu hagut d’aturar?
Tenim més del 60% de la plantilla fent teletreball. Les persones que estan presencialment són les que cobreixen les tasques que he anat explicant. També tenim algun altre servei presencial com per exemple algunes persones que treballen al laboratori de l’ASPB, ja que no el podem tancar. El teletreball funciona en alguns llocs de treball però en altres no i per tant algunes tasques les hem aturat. Per exemple, els inspectors de seguretat alimentària no poden fer la seva feina i estan aprofitant el temps per fer altres feines des de casa.
Sota el meu punt de vista, aquesta experiència serà positiva per aprendre a treballar d’una altra manera.
Fareu una valoració de com ha afectat aquesta etapa?
Quan acabem haurem de fer valoracions de tantes coses… I com he comentat abans, apart de com hem participat en el control de la COVID-19, caldrà valorar el teletreball, altres aspectes de la salut pública que han canviat, com per exemple la contaminació de l’aire que aquests dies ha disminuït molt perquè no hi ha cotxes al carrer, etc.
Finalment voldria fer esment de l’important impacte social i econòmic que tindrà l’epidèmia. Caldrà veure com ha afectat sobretot a la població de classes socials més desavantatjades que ja tenia unes condicions de vida i treball més precàries. Per tant, des de la salut pública també caldrà fer una valoració de l’impacte en la salut i en les desigualtats en salut de la COVID-19.
Durant el 2018 es van registrar 256 casos de tuberculosi (TB) a Barcelona (150 homes i 106 dones), representant una incidència de 15,8 casos per 100.000 habitants. Això suposa una lleu disminució de la incidència respecte a l’any anterior, donat que en 2017 es van detectar 267 casos (163 homes i 104 dones) entre els residents a la ciutat (16,6 casos per 100.000 habitants). Amb aquesta lleu davallada de la incidència de la tuberculosi, a Barcelona ens estem acostant a les incidències que tenen la majoria de ciutats europees.
Les persones expertes de l’Agència de Salut Pública de Barcelona assenyalen, però, que aquest descens és lent i que per arribar a taxes més baixes d’incidència i posar fi a la malaltia, cal mantenir i seguir millorant les activitats de vigilància, prevenció i control, i continuar la bona coordinació amb els professionals dels diferents serveis assistencials. Igualment, creuen que és important l’abordatge de la infecció tuberculosa latent (afecta persones que tenen la infecció però no ha desenvolupat la malaltia), reforçant i ampliant el cribratge en grups de risc, i l’estudi i tractament dels contactes dels malalts amb tuberculosi pulmonar, de manera que evitem el desenvolupament futur de la malaltia.
A més destaquen que actualment els casos de tuberculosi tenen major complexitat, estan distribuïts de manera desigual en els districtes, i afecten especialment a persones amb pitjor situació socioeconòmica. A més a més, criden l’atenció sobre l’elevat retard diagnòstic que encara existeix amb la malaltia i el nou repte que suposa la tuberculosi resistent als tractaments antibiòtics habituals.
Jornada científica Dia Mundial de la Tuberculosi 2019
Barcelona commemora el dia mundial de la tuberculosi avui, 20 de març, amb una jornada científica impulsada per la Fundació de la Unitat d’Investigació en Tuberculosi de Barcelona (UITB) i l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB). L’objectiu de la trobada és donar a conèixer els projectes de recerca que s’estan portant a terme tot afavorint la participació de nous investigadors i investigadores, oferir un espai per a la discussió científica i difondre aspectes culturals sobre la malaltia.
La sessió reunirà a persones investigadores i expertes en tuberculosi, i servirà per a l’intercanvi de coneixements i evidències al voltant de la malaltia. S’analitzaran els nous reptes, es presentaran els estudis en curs, es debatrà sobre infecció tuberculosa latent, i hi haurà una conferència de clausura a càrrec d’Ernesto Jaramillo, metge expert delPrograma Global para la Tuberculosis de l’OMS, sobre les noves guies de tractament de la tuberculosi multiresistent (TB MDR).
Programa de Prevenció i Control de la Tuberculosi de Barcelona, un context de coordinació d’esforços contra la tuberculosi
Fa més de 30 anys que es va posar en marxa el Programa de Prevenció i Control de la Tuberculosi de Barcelona, de l’ASPB, amb l’objectiu d’unir esforços per reduir-ne la incidència a la ciutat. En aquestes més de tres dècades de funcionament, el programa ha aconseguit una molt bona coordinació entre l’àmbit assistencial i la Salut Pública per al control de la malaltia, implicant a personal d’infermeria, mèdic, de laboratori, administratiu, i de serveis socials, així com una xarxa d’agents comunitaris de salut en la seva vigilància i control.
Al llarg del període que porta desplegat el Programa, la tuberculosi ha reduït la seva incidència en la població de la ciutat, passant de taxes pròximes als 70 casos per 100.000 habitants en els anys 1992-1993 cap a les actuals, que estan per sota dels 17 casos per 100.000 habitants. A més, el registre de casos i contactes ha permès tenir més informació sobre les principals característiques de la malaltia a la ciutat i la seva evolució, i adequar les estratègies d’intervenció als canvis poblacionals per tal de donar una millor resposta als pacients i a les persones que podrien contraure la infecció.
Les persones que pateixen inseguretat habitacional i financera tenen quatre vegades més probabilitats de patir problemes de salut mental i física. Aquesta és una de les principals conclusions presentades a l’informe ‘Radiografies de la situació del dret a l’habitatge, la pobresa energètica i el seu impacte en la salut a Barcelona’. Aquesta xifra s’extreu d’una enquesta a un centenar de persones amb prop de 250 preguntes sobre l’habitatge, els subministraments i la salut amb dades sociodemogràfiques i altres rellevants.
El document, impulsat per l’Observatori DESC, l’Agència de Salut Pública, Enginyeria Sense Fronteres, l’Aliança contra la Pobresa Energètica (APE) i la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), presenta la situació del dret a l’habitatge, la pobresa energètica i el seu impacte en la salut a Barcelona. Destaquen la complexitat del fenomen de l’ocupació, una alternativa «desesperada» de moltes famílies que es quedaven al carrer, les dones com a col·lectiu «especialment afectat» per l’emergència habitacional i energètica, i els problemes de salut mental i física que comporta la manca d’habitatge.
L’informe mostra com el 82,3% dels homes i el 70% de les dones enquestades en situació d’exclusió residencial presenta una mala salut mental. Aquests percentatges són molt superiors als que presenta la població general de Barcelona (16,5% i 20,3%, respectivament). A més el 30% dels homes i el 54,8% de les dones refereixen un estat de salut dolent o molt dolent, una xifra, també, molt superior al de la població general de la ciutat (15,5% i 22,6%, respectivament). Per obtenir aquests percentatges s’han creuat les dades amb les obtingudes a través de l’Enquesta de Salut de Barcelona de l’any 2016.
Davant d’aquesta situació, des de l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB) reclamen la necessitat de posar eines per diagnosticar aquestes problemàtiques «però evitant la sobre medicació». «La solució als problemes no és prendre una pastilla o un antidepressiu, sinó apoderar a les persones, que sàpiguen quins drets tenen i on poden acudir per generar suport mutu», ha explicat Ana M. Novoa, tècnica de l’ASPB i una de les autores de l’estudi. Novoa ha reivindicat que «cal assegurar» un accés digne a l’habitatge i als subministraments per a tothom i fer tasques de prevenció «com ja venen fent els moviments socials» per revertir aquesta situació. Novoa també ha volgut llençar un missatge als responsables mèdics perquè quan els hi arribi una persona a la consulta «no només tinguin en compte la malaltia en concret», sinó que «cal veure en quines condicions viu«.
Les dones són les principals afectades per processos de pèrdua d’habitatge
L’informe també mostra com el 68% de les persones enquestades són dones i el 44% del total tenen menors a càrrec seu, sent el 32% famílies monomarentals. Aquesta situació es repeteix pel que fa a pobresa energètica: el 78% dels casos són dones que manifesten no poder mantenir casa seva a una temperatura adequada durant l’hivern. Pel que fa a impagament de factures i subministraments bàsics, el 69% dels casos corresponen també a dones.
Per les entitats autores de l’informe aquestes dades «posen sobre la taula» que les dones són un col·lectiu «especialment afectat» per l’emergència habitacional i la pobresa energètica. Conclouen també que «la desigualtat de gènere és un factor de risc que augmenta la vulnerabilitat i les situacions d’emergència habitacional i pobresa energètica». Des de la PAH i l’APE asseguren que, a més, hi ha més presència de dones a les seves assemblees.
«Cal promoure atenció especialitzada a famílies monomarentals en situació d’exclusió social afectades per la crisi en centres educatius per tal d’evitar situacions de vulnerabilitat i proporcionar ajuda adequada», han reivindicat des de la PAH. Per això demanen disposar de pisos destinats a dones víctimes de violència masclista, una demanda que ja dicta la Llei Orgànica 1/2004 de mesures de protecció integral contra la violència de gènere.
Els autors de l’informe durant la presentació en roda de premsa / SÒNIA CALVÓ
Els problemes de lloguer disparen les ocupacions d’habitatges de grans tenidors
El 82% de les persones enquestades per l’informe han accedit a habitatges en propietat de bancs o grans tenidors. Amb aquesta dada els autors de l’informe han volgut desmuntar «el mite» que s’ocupen «pisos de petits propietaris quan marxen de vacances» i han criticat «l’estigmatització» d’aquest fenomen. El 73% de les famílies que han ocupat un habitatge a Barcelona ho han fet després del 2017 i un 29% havien estat prèviament desnonades per impagament del lloguer. Aquesta situació es deu a la forta pujada dels preus del lloguer els darrers anys que va desembocar en una onada de desnonaments. És la primera vegada que s’elabora un informe que estudia l’ocupació.
Un dels autors de l’estudi, Guillem Domingo, ha remarcat que, a diferència de la dècada dels 60, ara la gent «no va a un terreny i posa els totxos, sinó que hi ha un habitatge buit i hi accedeix precàriament», en paral·lelisme al barraquisme que va viure Barcelona. Per Domingo, «vivim una situació polièdrica d’exclusió social» que afecta cada vegada a més gent.
«Volem que l’informe sigui una eina per utilitzar i veure que l’habitatge no és una mercaderia, sinó un dret», ha conclòs la portaveu de la PAH, Lucía Delgado. Per això reclama que, davant d’aquestes situacions «que viuen persones, no números», no es tracta de garantir «quatre parets», sinó «una estabilitat que permeti a la gent crear un projecte de vida».
La presentació de les últimes dades d’Infeccions de Transmissió Sexual a Barcelona i mesures per fer-hi front destaca un increment en la sífilis i la gonocòccia i una lleugera baixada en la incidència del VIH. El que més ha cridat l’atenció és l’aposta per les noves tecnologies: l’Ajuntament de Barcelona va iniciar un programa de prevenció a través d’aplicacions de mòbil «sexo-socials» com ara Grindr del que ara està veient els resultats positius. Aquesta iniciativa, durant l’any 2017 ha permès oferir proves ràpides d’ITS a prop de 4.000 persones. Quan es remeten també a les dades des del 2016, durant aquests darrers dos anys un total de 8.800 persones van visualitzar el link vinculat al missatge i es van realitzar 101 proves.
Participar d’aquestes aplicacions també serveix, han explicat des de l’Agència de Salut Pública de Barcelona, per donar conèixer els recursos i que contactin posteriorment. El funcionament es basa en un enviament de missatges en finestres emergents dins d’aplicacions de contactes com ara Grindr on es promou la prova del VIH i d’altres ITS o la vacunació contra l’hepatitis A i B.
Així, la prevenció i la detecció precoç volen prendre força davant les últimes dades d’Infeccions de Transmissió Sexual que mostren un augment en sífilis i gonocòccia.
Evolució de les ITS a Barcelona en l’última dècada / Ajuntament de Barcelona
Gemma Tarafa, comissionada de salut de l’Ajuntament de Barcelona, ha explicat que la voluntat de presentar aquestes dades és actualitzar i rendir comptes sobre que està fent la ciutat de Barcelona per garantir el dret a la salut sexual i reproductiva pels seus veïns i veïnes. «Les infeccions de Transmissió Sexual (ITS) són un problema de salut pública important i cal posar les mesures necessàries per controlar aquesta tendència a l’alça», ha opinat Tarafa abans d’explicar quines estan sent aquestes mesures.
Maribel Pasarín, la directora de l’Observatori de Salut Pública de l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB), ha explicat que un dels factors que expliquen l’augment és el canvi en el decret de la Generalitat de Catalunya sobre vigilància epidemiològica que marca quines malalties s’han de vigilar i qui les ha de declarar. Els laboratoris de microbiologia abans, explica Pasarín, «no havien de declarar quan feien una prova i sortia positiva, només ho declarava el metge». Un altre dels factors són les millores en el diagnòstic. Poden suposar aleshores que aquests casos de més ja estaven abans però arribaven més tard. Alhora, han concretat que amb una mirada global, europea sobretot, es veu que estan incrementat les ITS i s’ha de donar doncs una mirada poblacional a l’anàlisis.
Així, mantenir relacions sexuals sense protecció és la principal font d’infecció, però destaquen que aquest increment de les dues malalties té dues explicacions addicionals: l’extensió de la detecció a més serveis sanitaris i un diagnòstic cada cop més precoç, d’una banda, i l’augment generalitzat d’aquesta incidència en el conjunt de les grans ciutats europees, de l’altra.
Maribel Pasarín ha indicat a més que un factor que té a veure amb el fet que les persones actuem duna manera o altra davant de les malalties és saber si tenen tractament o no: «és probable que baixem una mica la guàrdia respecte l’ús dels preservatius, el pes que va tenir als anys 80 la SIDA amb tota la por que va generar, tot i no ser bona, va fer que l’ús del preservatiu estigués més present entre la població», ha volgut analitzar Pasarín.
Recursos i mecanismes contra les ITS
L’Ajuntament de Barcelona ja en el darrer informe de Salut Pública de la ciutat va fixar la salut sexual i reproductiva com una de les seves prioritats d’actuació. Avui han explicat que, com a resultat d’això, entre els anys 2015 i 2017 el consistori ha augmentat un 42% els recursos destinats per fer front les ITS.
Aquesta partida pressupostària està afavorint l’Estratègia de Salut Sexual i Reproductiva que està integrada per l’Ajuntament però també per 45 entitats de la ciutat. L’Estratègia s’articula en 5 línies d’actuació i 23 objectius. Les línies inclouen l’àmbit educatiu, el comunitari i familiar, la comunicació, la salut pública, i l’àmbit d’atenció integral. Dins d’aquesta Estratègia, Pasarín ha destacat tres elements: han situat un focus important en les eines i els mecanismes de prevenció en els joves. També en els mecanismes per poder fer un major seguiment de les persones que comencin un tractament: que el realitzin des d’un principi per no ser transmissors i garantir que tot aquell que l’inicii, l’acabi. Per últim, han desgranat com posar les noves tecnologies al servei de millorar la detecció precoç de les ITS. Tarafa entén que «en les noves tecnologies es troba una clau d’èxit per revertir les tendències de les ITS».
L’11,6% dels joves que tenen entre 15 i 34 anys no utilitzen cap mètode anticonceptiu en les seves relacions sexuals i fins el 34,4% han utilitzat en alguna ocasió la píndola del dia després. Des de l’Agència de Salut Pública de Barcelona entenen que el preservatiu és el millor mètode anticonceptiu per difondre entre els joves amb els que es realitzen diferents activitats.
A les escoles, 4.783 estudiants de 4t d’ESO van seguir el curs passat el programa Parlem-ne, no et tallis que promou l’apoderament entre els joves quan iniciïn relacions sexuals. A més, també s’està realitzant el programa SIRIAN, que està orientat exclusivament a incrementar l’ús de contracepció efectiva i, en el cas jovent, particularment del preservatiu. En aquest sentit, diverses entitats van distribuir fins a 265.000 preservatius a la ciutat.
L’informe La salut a Barcelona 2016 de l’Agència de Salut Pública de Barcelona i del Consorci Sanitari de Barcelona notifica que el càncer de pulmó es situa com la primera causa de mort en les dones superant per primer cop al càncer de mama.
L’estudi que s’ha realitzat sobre la qualitat de l’aire conclou que el 68% de la població de Barcelona està exposada a nivells de diòxid de nitrogen superiors dels establerts per l’Organització Mundial de la Salut (OMS) i fins un 97% està exposat a material particulat. Respecte la normativa vigent a tot Europa, l’informe afirma que l’any 2016 es varen complir els corresponents valors límit o objectiu establerts per a 11 contaminants però es supera el valor límit anual de diòxid de nitrogen (NO2). L’Ajuntament de Barcelona vol fixar els seus valors de referència com els que estableix l’OMS. Així, també s’han superat els valors de referència establerts pel benzè, l’ozó i el benzo(a)pirè.
Aquesta avaluació de la qualitat de l’aire a la ciutat de Barcelona durant l’any 2016 es manté estable respecte els anys anteriors però no aconsegueix superar els valors de l’OMS.
Pel que fa a la mortalitat, la taxa estandarditzada per edat continua amb tendència decreixent en homes i es percep un lleuger augment en dones, tot i que la tendència respecte els darrers anys segueix sent decreixent. Les principals causes de mortalitat prematura són entre els homes i per aquest ordre: el càncer de pulmó, la malaltia isquèmica del cor i lesions per accidents de trànsit. En dones, les morts per càncer de pulmó augmenten i passen a ser la primera causa a l’any 2015. La primera causa de mort prematura en dones fins ara sempre havia estat el càncer de mama que passa a segon lloc.
Gràfica sobre la qualitat de l’aire de La Salut a Barcelona 2016 / Agència Pública de Salut de Barcelona
L’informe La Salut a Barcelona 2016 incorpora la contaminació acústica com un element nou. S’ha realitzat un mapa de percepció del soroll fet a partir d’enquestes a la població. Les dades de 2016 mostren com a Ciutat Vella i l’Eixample, 7 de cada 10 veïns i veïnes declaren que al seu barri hi ha molt soroll. En el conjunt de Barcelona, un 47,8% declara que hi ha «molt soroll» al seu barri. Segons l’Organització Mundial de la Salut, a partir dels 42dB(A) es comencen a produir trastorns del son i a partir dels 50dB(A) podrien donar-se problemes circulatoris. Carme Borrell, gerenta de l’Agència de Salut Pública de Barcelona, ha vinculat aquesta percepció tant amb el soroll diürn, transports, com al nocturn, oci.
Gemma Tarafa, comissionada de Salut de l’Ajuntament de Barcelona ha explicat que el soroll ha estat un indicador nou en aquest informe i els seus resultats criden l’atenció i cal abordar-los. En aquest sentit, Tarafa ha afirmat que crearan una «Taula de soroll per treballar amb tots els agents de la ciutat i elaborar un pla de disminució de soroll a la nostra ciutat».
Valoració positiva per part de l’Ajuntament de Barcelona
Gemma Tarafa ha trobat important posar en relleu dues coses. Per una banda la importància d’un informe com aquest que «és únic, poques ciutats d’Europa elaboren informes que ajuden moltíssim a veure si estem orientant bé les nostres polítiques públiques». Per altra banda, ha volgut recordar que, com moltes de les polítiques s’han posat en marxa fa poc i «tenen poc recorregut», des de l’Ajuntament diuen que no poden saber si «estan servint» però, en tot cas, «aquests informes ajuden a descobrir-ho». «Hem de ser capaços de ser dinàmics en aquells polítiques que no funcionen prou bé i fer-ne de noves», ha dit Tarafa.
Des de l’Ajuntament han valorat positivament la reducció de les principals causes de mortalitat prematura ja que «això vol dir que morim més de vells que per altres causes». També destaquen que en els resultats de tuberculosi, sida o embaràs adolescent també s’ha millorat. Tarafa ha volgut ressaltar que per molt que «els valors siguin estables o de tendència a la baixa no ens hem de conformar amb ells».
Les desigualtats de salut entre barris pel que fa per exemple a l’esperança de vida s’han frenat força. Tarafa però ha demanat prudència perquè hi ha hagut un petit descens entre les desigualtats entre barris també perquè han parat d’augmentar. Crearan un Observatori d’impactes en salut i qualitat de vida per veure els impactes de les mesures que s’han anat aprovant: «un seguiment quotidià permetrà tenir una avaluació continuada».
Quadre resum dels indicadors de l’informe de Salut a Barcelona 2016 / Agència Pública de Salut de Barcelona
Altres indicadors de salut estudiats
La salut autopercebuda per classe social i sexe: Borrell ha explicat que aquí també es veuen les desigualtats de gènere, ja que la salut està pitjor percebuda per dones que per homes. Aquesta percepció de «mala salut» és d’un 41,7% en dones de classe social més baixai d’un 10% entre les de classe més alta.
Un altre indicador és la salut reproductiva: la fecunditat mostra els naixements de les dones en edat reproductiva (de 15 als 49). L’estudi explica que en la fecunditat adolescent (15-19) hi ha 19,1 embarassos per cada mil dones. Els gràfics mostren que tant els embarassos com els avortaments tendeixen a disminuir i la fecunditat a créixer. També s’han estudiat els embarassos en adolescents comparant-los entre l’any 2008 i el 2016. En tots els districtes disminueix l’embaràs adolescent.
L’estudi de salut laboral mostra que les lesions i malalties professionals relacionades amb el treball greus s’han incrementat en 183 en homes i 76 en dones després de 10 anys de descens mantingut. De lesions mortals hi ha hagut 25 homes i 6 dones. De malalties professionals hi hagut 569 casos. De malalties relacionades amb el treball com ara el trastorn ansiós-depressiu: 545 (191 homes i 354 dones).
Pel que a les infeccions per malalties de transmissió sexual, els casos de VIH estan pràcticament estables i fins i tot han arribat a disminuir una mica. Altres com ara la sífilis, però, van creixent en homes i la gonocòccia va creixent en dones. Gemma Tarafa ha argumentat que l’increment de malalties infeccioses també es pot explicar pel fet que la vigilància és major i el control fa que detectem més casos. En aquest sentit, des de l’Ajuntament de Barcelona han afirmat que estan traçant una estratègia per poder disminuir aquests percentatges, «quan abans fem la detecció precoç abans evitarem que la puguin transmetre».
L’estudi també s’ha centrat en les persones, l’economia i les condicions de vida a Barcelona. L’informe afirma que el 9% de les llars vivien en pobresa material severa el 2016. A més un 10,6% de les llars de Barcelona van patir pobresa energètica l’any 2016 (un 23,4% en les classes socials més desfavorides respecte a un 4,8% en les més
benestants). En aquest sentit l’Ajuntament de Barcelona ha explicat que ha atès prop de 10.000 llars amb problemes relacionats amb la pobresa energètica. Bombers, Centres d’Atenció Primària i Habitatge «són sovint la porta d’entrada a persones amb pobresa energètica», segons Tarafa, i és amb tots ells amb els qui l’Ajuntament treballa per pal·liar els percentatges informes.
Quan es pregunta a la ciutadania per la seva salut percebuda, veiem com el 15,5% dels homes i 22,6% de les dones (adults) declaren una salut regular o dolenta. Les dones tenen una pitjor percepció de la salut però, tot i això, viuen més anys.
Als serveis sanitaris, segons Tarafa, els hi cal molt marge de millora. El 64,3% de la població barcelonina té cobertura sanitària exclusivament pública, però aquest percentatge és molt diferent entre els districtes, sent els dos més extrems Sarrià-Sant Gervasi (25,9%) i Nou Barris (83,4%). L’ús dels serveis d’urgències hospitalaris l’any 2016 a la ciutat va ser de: 342 persones per 1.000 habitants en el cas dels homes i 380,1 en dones. Per altra banda, un 24% de les cites prèvies a l’atenció primària es donen a més de 48 hores.
Barcelona ha elaborat un nou Pla d’Acció sobre Drogues per als pròxims tres anys. La voluntat d’aquest pla és «prevenir i reduir el consum de drogues i les seves repercussions negatives en la comunitat». El nou Pla d’Acció sobre Drogues per al període 2017-2020, el novè en els últims 30 anys, tracta i analitza les drogues il·lícites però també les substàncies que tenen circulació legal en el mercat com ara l’alcohol. L’objectiu del pla és, segons els grups de treball involucrats i l’Agència de Salut Pública de Barcelona, reduir el consum però també «rebaixar-ne la malaltia i la mortalitat associades». Així, a part d’abordar les addiccions des del tractament, també treballa la prevenció i la reinserció d’aquelles persones que desenvolupen problemes pel consum de drogues.
El pla considera que «el consum problemàtic de drogues als barris té una forta relació amb la renda familiar disponible i que, per tant, és en els barris amb menys recursos on es detecta un major impacte de les drogodependències». Així, s’han de tractar com a elements clau «l’equitat, la justícia social i els drets de les persones usuàries de drogues, amb l’objectiu d’evitar la discriminació i situacions d’exclusió social». Per aconseguir-ho, el pla assegura que es destinaran recursos per a la inserció laboral, tallers ocupacionals i espais de cerca de feina dins dels centres d’atenció a usuaris de drogues, i es potenciaran itineraris de recerca d’ocupació o adaptabilitat al mercat laboral.
Revisions i novetats al nou Pla d’Acció sobre Drogues
La presentació de l’informe arriba dos anys després de l’inici de la seva redacció. Ha estat realitzat a partir de les aportacions de 300 persones d’entitats, persones usuàries i professionals, pel Grup de treball de Drogodependències de l’Ajuntament de Barcelona i pel Grup de Drogues del Consell de Benestar Social de la ciutat. Totes elles sota el paraigua de la coordinació de l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB).
Durant el procés d’elaboració del pla, els grups que hi han treballat s’han encarregat d’analitzar els darrers plans elaborats, han fet revisió d’aspectes i han incorporat novetats. També s’han estudiat altres plans vigents com ara el Pla de Salut Mental 2016-2022.
L’Agència de Salut Pública de Barcelona organitza aquestes novetats en quatre aspectes:
El tractament d’alcoholisme és el que demanda té i el nou pla augmenta el nombre d’actuacions per reduir el seu impacte. El pla calcula que «al voltant del 5% dels homes i el 4% de les dones fan un consum de risc d’aquesta substància».
Es crearan recursos específics per a dones usuàries de drogues que estan en risc de patir violència i abusos.
S’iniciarà una estratègia concreta al voltant del risc per a la salut que suposen les pràctiques sexuals que incorporen el consum de drogues.
S’estudiarà com limitar l’ús de fàrmacs que es prescriuen de manera legal i tenen un potencial addictiu elevat.
L’alcohol ocupa la meitat de tractaments per trastorn d’ús de substàncies del 2016
L’any 2016 es van iniciar 4.242 tractaments per trastorn per ús de substàncies i més de la meitat d’aquests estaven relacionats amb l’alcohol.
El pla tindrà en compte diversos eixos de desigualtat per reduir el consum d’alcohol com ara el gènere, l’origen o l’edat. L’estratègia per fer-ho passa per adaptar les intervencions a les noves realitats: «es promourà l’intercanvi d’experiències, la formació, coordinació i treball en xarxa entre els diferents actors de l’àmbit de les drogodependències», ha afirmat l’Agència de Salut Pública durant la presentació del pla.
Les intervencions que es realitzaran seran tant de tractament com de prevenció. Pel que fa a la prevenció, als centres escolars i a la comunitat ja existeixen programes gratuïts. No obstant això, amb el nou pla «s’afegiran un conjunt d’actuacions pensades per fer intervencions selectives entre nois i noies escolaritzats en risc de consumir substàncies«. L’objectiu que busca això és «endarrerir l’edat d’inici en el consum i aconseguir així que baixi la seva prevalença i els problemes de salut que hi van associats».
Les tecnologies s’incorporen al Pla d’Acció
Aquest és el primer informe que incorpora el risc d’addiccions tecnològiques, com el joc patològic o la dependència excessiva a les pantalles. El pla calcula que aquest risc podria afectar al voltant del 3% dels joves de Barcelona. Per respondre a aquest fet, es designarà com a centre especialitzat per atendre adolescents i joves que pateixin aquests tipus d’addiccions el Centre d’Atenció i Seguiment (CAS) Horta-Guinardó.
Durant l’acte de presentació del Pla, Gemma Tarafa, la comissionada de Salut de l’Ajuntament de Barcelona i presidenta de l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB), s’hi ha referit explicant que el pla està pensat a llarg i mitjà termini i «fa un abordatge comunitari pensat per donar resposta a les noves problemàtiques que s’han detectat».
A banda del CAS Horta-Guinardó existeixen 14 centres més, 7 dels quals estan gestionats per l’ASPB. «Aquests centres tenen en compte els àmbits educatiu, sanitari i social, i això inclou l’avaluació dels pacients, el diagnòstic, els tractaments, la derivació, i l’atenció a persones usuàries i famílies, però igualment incorpora els programes de reducció de danys i les derivacions», explica l’informe. A banda de 15 CAS, també existeix un bus específic per reducció de danys i un vehicle que distribueix metadona.
La identificació de les intervencions parteixen de les prioritats i els criteris que s’estableixen en salut pública. S’estableixen les prioritats segons territori a partir de l’Índex de Consum Problemàtic de Drogues (ICPD). Es calcula sumant la mortalitat per reacció aguda adversa a drogues, les urgències en consumidors de drogues, els inicis de tractament segons substància psicoactiva, i xeringues recollides. Com més alta és la puntuació, major és el grau de problemàtica en el territori concret.
El pla preveu estendre CAS a barris com Les Corts, traslladar el CAS Baluard des de Drassanes cap a Peracamps o consolidar el CAS Lluís Companys. Cadascun d’aquests procediments portarà diferents ritmes i l’Ajuntament assegura que sempre comptarà amb «el necessari diàleg amb el veïnat».
El pla analitza i celebra avenços durant els últims anys
L’anàlisi de Plans d’Acció sobre Drogues anteriors i l’estudi de la situació i context actual també inclòs al Pla ha ajudat per constatar alguns indicadors que desenvolupen dins l’informe. Entre les dades que ofereixen, asseguren que «entre el 2004 i el 2016 el nombre de xeringues recollides a la via pública ha baixat de les 14.000 unitats mensuals fins a les prop de 2.000». Per altra banda, entre 2004 i 2008, un 20% dels alumnes de 4rt d’ESO consumia tabac. Aquesta xifra ara s’ha reduït a un 13%. També ha baixat el nombre d’envasos prescrits de benzodiazepines que «ha baixat dels 2 milions d’unitats a 1,7 milions entre els anys 2014 i 2016».
Les adolescents declaren cada cop més haver estat víctimes d’assetjament sexual, sobretot mentre anaven pel carrer i quan ja tenen una certa edat, de 16 a 18 anys. Una de cada quatre (26,4%) alumnes de Segon de Batxillerat i de Segon de Cicles Formatius de Grau Mitjà de Barcelona ha afirmat haver patit agressions verbals o físiques de caràcter sexual, segons una enquesta de l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB). La xifra ha crescut des de l’última edició de l’estudi, feta l’any 2012, quan les víctimes representaven el 16,3%.
La magnitud de la xifra és «molt preocupant», segons Lídia Casanovas, educadora del col·lectiu Fil a l’Agulla especialitzada en visió de gènere. Però alhora cal relativitzar el fet que hagi crescut la xifra de víctimes. «Una explicació de l’increment pot ser que la sensibilització feminista té cada cop més impacte, hi ha més consciència», expressa, i concreta en altres paraules: «Abans quan a una noia li tocaven el cul, potser no ho percebia com assetjament; ara cada cop s’hi oposen més», celebra.
L’enquesta, que pregunta a gairebé 3.888 joves sobre diferents àmbits del seu benestar, evidencia també que l’assetjament sexual es fa més intens a mesura que les noies es fan grans. Mentre que només el 6,8% de les enquestades de Segon d’ESO reconeix haver estat víctima, al Batxillerat el percentatge arriba al citat 26,4% (enmig queda el 14,6% de Quart d’ESO). «És quan es construeixen com a dones que els assetjadors les identifiquen més com a objecte de desig», conclou Casanovas.
Ara bé, els experts alerten també que la concentració de casos entre les joves en la cruïlla de la majoria d’edat no ha de fer que s’obviïn els que pateixen la resta de nenes. «També en pateixen, i s’ha d’anar amb compte perquè són més vulnerables: en un taller recent una noia de Sisè de Primària m’explicava com un home l’havia increpat pel carrer i ella havia hagut d’accelerar el pas», sosté Casanovas.
I és que, tal com constata l’estudi, la gran majoria de les víctimes asseguren haver-ho estat a l’espai públic. Tant és així, que el 13% d’elles situa l’agressió al carrer, mentre les que l’han patit a casa o a l’escola no arriben al 3%. Segons detallen resultats de l’enquesta, s’observa un augment especialment en el nombre d’assetjaments al carrer però també en altres llocs com festes, bars o discoteques. Així doncs, és el carrer un lloc més perillós per a l’assetjament que la llar o el centre educatiu? No necessàriament. «Les males experiències al carrer són més fàcils de verbalitzar, parlar del que passa a casa costa molt més», matisa Casanovas. «Als tallers amb joves es parla molt més dels piropos masclistes, les agressions, els comentaris…», opina.
Maltractament psicològic en les parelles
A banda de l’assetjament, una altra dels perills entre els adolescents és la violència de gènere dins les parelles. En aquest sentit, a l’estudi aflora com gairebé una de cada cinc joves (el 18,3%) ha patit maltractament d’algun tipus per part de la seva parella. En el cas dels nois, el percentatge és del 12%. Com amb les agressions, aquestes conductes s’intensifiquen amb l’edat: entre els de 16 a 18 anys aquesta xacra és molt més present (l’han patit el 23%) que entre les de 13 i 14 (6,6%).
La forma de maltractament més estesa entre els joves és l’emocional –o psicològica–, que consisteix en una conducta hostil sostinguda per part d’un membre de la parella cap a l’altre, sigui amb insults, amb amenaces o amb humiliacions, que té com a objectiu minar la seva autoestima. Gairebé totes les noies que han estat víctimes han patit aquesta forma de maltractament.
Però el que més preocupa és el maltractament físic i el sexual. I tot i que els percentatges són en aquests casos molt més reduïts, no deixen de ser preocupants. Al voltant del 4% de les adolescents de Quart d’ESO i de Segon de Batxillerat s’ha vist sotmesa per la seva parella a tenir relacions sexuals –o a dur a terme pràctiques sexuals concretes– en contra de la seva voluntat.
Diferències segons nivell socioeconòmic
El codi postal, en aquest cas del de l’escola, és un factor determinant per a molts aspectes de la salut. En aquest sentit l’Agència de Salut Pública de Barcelona es fixa en si l’escola o l’institut on estudia l’alumna enquestada està en un barri amb una Renda Familiar Disponible mitjana alta o baixa. Tot i que la diferència no és molt notòria sí que hi és: un 15% de les alumnes de Batxillerat o CFGM en barris afavorits reconeix haver estat víctima d’assetjament enfront del 19% dels barris desafavorits. Per contra, el percentatge global d’alumnat víctima d’assetjament sexual no varia en els nois segons el nivell socioeconòmic del barri del centre educatiu.
En altres indicadors la incidència d’un resultat o un altre segons el nivell socioeconòmic és més accentuada. N’és un exemple el percentatge de mala salut percebuda, que gairebé es duplica entre les alumnes de centres ubicats en barris desafavorits respecte als situats en barris en major nivell socioeconòmic. Mentre que un 14% de les noies de barris desafavorits declaren tenir una mala salut (regular o dolenta), en els barris afavorits ho afirma el 8%. En el cas dels nois gairebé no varia: 6,3% i 6,7% en barris afavorits i desafavorits respectivament.
46 famílies perden casa seva cada dia a Catalunya, segons les dades del Consell General del Poder Judicial, quasi 10 al dia només a la ciutat de Barcelona. Els preus dels lloguers es troben en màxims històrics, amb una mitjana de més de 800 euros a Barcelona, amb una pujada creixent des de l’any passat d’un 11,69% d’increment, segons dades de la Generalitat. I la proliferació de pisos turístics expulsa a la població dels barris més cèntrics, apartant-los cap a la perifèria de la ciutat. Tot això està comportant que moltes persones es vegin forçades a deixar casa seva, sigui per un procés de gentrificació o per impagament de lloguer o hipoteca. Parlem amb HugoVásquez-Vera i Andrés Peralta, investigadors en el Grup de Recerca en Habitatge i Salut de l’Agència de Salut Pública de Barcelona, sobre les conseqüències que té per la salut, física i mental i de canvi d’hàbits, passar per un procés de pèrdua de l’habitatge.
Què entenem per habitatge?
Hugo Vásquez-Vera (H.V.): Un habitatge és molt més que la part física. És un refugi, un lloc de protecció i de seguretat. Involucra aspectes socials molt rellevants. Allà aprenem a relacionar-nos, a entendre que hi ha unes normes, ens dóna seguretat, ens fa estar bé, augmenta l’autoestima… Tots aquests aspectes moltes vegades es deixen de banda i només es té en compte l’aspecte físic. Per altra banda, l’habitatge també involucra el barri. Això és molt rellevant a l’hora de parlar de l’accés als serveis públics, al transport, a les escoles, als llocs de feina… Tot això s’ha de tenir en compte en la definició més integral de l’habitatge.
Quines conseqüències té per la salut trencar amb l’habitatge, com per exemple quan hi ha un desnonament?
H.V.: Primer de tot cal tenir en compte que la salut de la gent està influenciada per aspectes socials, polítics i econòmics, no només per la sanitat o pels medicaments. Aquests aspectes socials són els que més impacten a la salut dels col·lectius. Quan hi ha judicis d’execució hipotecària, desnonaments, problemes d’assequibilitat o la gentrificació, tot això són processos que van més enllà de la part només física de l’habitatge. Això repercutirà directament en la salut dels afectats, tant física com mental. Hem comprovat que hi ha més probabilitat per una persona que està vivint un desnonament desenvolupi depressió, ansietat, estrès psicològic i fins i tot idees suïcides. El 2014 vam fer un estudi amb la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) on miràvem la situació de salut de la gent de la Plataforma comparat amb la població general. Vam trobar xifres com que algunes dones presentaven una probabilitat del 90% de presentar problemes de salut mental, en comparació del 15% de les dones de la població general.
Per tant, els efectes en homes i en dones són diferents?
H.V.: Sí. En la societat heteropatrialcal en la qual vivim, les dones tenen pitjors efectes en la salut en un procés de desnonament. Això és perquè, en general, hi ha diferències de poder, de decisió, de càrrecs… Són una sèrie de factors que fan que hi hagi menys capacitat de control per part de la persona.
Andrés Peralta (A.P.): Té a veure amb la divisió injusta del treball i de com es carreguen les tasques de cures a les dones. Com a col·lectiu estan més lligades a la casa. Això fa que davant d’un procés de desnonament o de tall de subministraments estan més exposades a enfrontar-se amb això en el seu dia a dia.
També en relació a la cura dels infants?
H.V.: El discurs que es transmet d’intentar no transmetre al teu fill tot el problema fa que l’adult responsable acumuli tot l’estrès, la tristesa i la preocupació, perquè no ho està externalitzant. Hi ha molts casos de persones que no ho han volgut compartir amb la família per por a no preocupar-los. Als fills, un procés de pèrdua de l’habitatge els afecta directament pel que fa al fracàs escolar i també perquè trenquen els vincles amb l’escola i amb els amics.
A.P.: En el cas de pobresa energètica també es veuen directament les conseqüències pels infants, sobretot trobem pitjor desenvolupament psicomotor, a més dels resultats escolar. Quan una família es preocupa perquè ha de triar entre pagar el lloguer o comprar menjar de qualitat, o fins i tot intentar que el teu fill pugui anar d’excursió amb l’escola, això augmenta l’estrès i l’ansietat. També té una conseqüència directa en la qualitat de l’alimentació i la nutrició, ja que si una família ha de pagar els subministraments, voldrà dir que estarà gastant menys en menjar sa, com fruites i verdura.
Per tant, estaríem parlant de problemes en la salut física i mental, però també d’hàbits saludables.
H.V.: Els impactes en la salut mental impliquen un major risc de depressió, estrès, ansietat i augment del risc de suïcidi. Hi ha un estudi als Estats Units que demostra com la gent que està en les primeres etapes de retràs en el pagament té quatre vegades més risc de depressió que qui no té cap impagament. Pel que fa a la salut física, hi ha més risc de sobrepès i obesitat i de contraure malalties cròniques. També problemes d’hipertensió arterial i de major mortalitat per problemes cardiovasculars. El tercer punt, i això és clau, és el tema d’hàbits. Una persona que està vivint un procés de desnonament canviarà les seves conductes. Hi ha qui comença a fumar per l’estrès o que ja no podrà seguir tenint una dieta saludable. Què triaries, pagar la llum o comprar verdures? També troben casos de gent que tenien una vida saludable i feien esport que ho han deixat de fer arran del problema amb l’habitatge.
Un dels missatges que més repeteix la PAH és que “no és culpa teva”.
H.V.: Hi ha un problema molt gran pel que fa als desnonaments que és la sensació de culpabilitat i vergonya. Això afecta els processos psicològics per culpa d’aquesta sensació de fracàs, vergonya, aïllament… La PAH, a més de la lluita política, busca apoderar a la gent i ajudar-les a no sentir-se culpables. La sensació de no controlar el teu futur és una de les més terribles que hi ha.
Per tant, el sentiment de grup és important pel que fa a la salut mental?
H.V.: Seguint amb l’exemple de la PAH, per una banda hi ha un suport mutu clar, de cohesió social, de fer-te sentir acompanyat. Però hi ha un altre factor que no es té en compte en un primer moment i és que la persona que està allà s’adona que també pot ser útil per algú altre i que el pot ajudar. Això ho resignifica tot i fa que la persona torni a dotar-se d’identitat. Fa que entenguin que ells també són importants.
A.P.: Hem de canviar de xip, com a persones i com a societat. Hem de deixar enrere la culpabilització i entendre que l’habitatge és un dret. Encara que no pagui no em poden deixar al carrer amb la meva família. No es pot negociar amb l’habitatge.
H.V.Totes aquestes iniciatives col·lectives són un factor protector que atenua els efectes negatius de la crisi de l’habitatge. Pel suport social, per l’ajuda mútua, pel fet de sentir-te acompanyat, que no ets l’únic a qui li passa. T’ajuden a apoderar-te i a treure’t la sensació de fracàs i aïllament, a organitzar-te per lluitar i canviar les coses.
A.P.: Tot va lligat. Una persona que té problemes per pagar el lloguer o la hipoteca, molt probablement també en tindrà per pagar els subministraments com l’aigua o la llum. Quan hagi de marxar del barri, segurament anirà a un menys serveis i que estarà allunyat del teixit social de la persona. A més, no pagar els deutes crea un estigma social que fa que la persona limiti les interaccions socials, causant estrès i ansietat que pot acabar ocasionant problemes físics també.
H.V.: A la PAH les persones afectades retroben la xarxa social que han perdut. Molts han perdut els amics que tenien o els cercles per on es movien han deixat d’existir, alguns de manera traumàtica i altres que per situacions de la vida o per haver marxat del barri. Totes les iniciatives socials que promoguin la integració, la cohesió i el treball conjunt, com la PAH o el Sindicat de Llogaters, en termes de salut col·lectiva són molt necessaris.
Com afecta saber que un contracte de lloguer pot vèncer al cap de tres anys i poden renegociar-se les condicions del contracte?
H.V.: El lloguer aquí s’ha precaritzat molt i ara per ara no és una alternativa segura i sostenible. Amb la finalització d’un contracte, i amb l’estrès de la possible pujada de preu, el llogater té dues opcions. O et quedes en aquell pis i, com que no pots pagar, t’enfrontes a un desnonament, o marxes i busques un pis assequible a l’extraradi. Però això voldrà dir trencar amb l’entorn, com els veïns, l’escola, la feina o les activitats. Estem perdent el dret a la ciutat i això té implicacions directes en la salut.
A.P.: Establir un projecte a llarg termini, quan tens un lloguer de tres anys, és molt difícil. Costa establir vincles i crear projectes, perquè no saps que et passarà en un futur pròxim. La gent es veu obligada a anar canviant de pis cada tres anys i això et fa perdre seguretat i estabilitat.
Un barri amb una alta taxa de desnonament, com per exemple Ciutat Meridiana, quines conseqüències té pel conjunt de veïns?
H.V.: En un barri que té una alta taxa de desnonaments, no només afecta la salut dels que estan afectats directament, òbviament, sinó també dels veïns del barri que no estan afectats per processos hipotecaris. Es veurà perjudicada la salut de tothom per motius com ara l’efecte de les cases buides. Això pot portar a disminuir la qualitat de la infraestructura pública, dels serveis, a augmentar la sensació d’inseguretat… Tots aquests efectes al barri perjudicaran la salut de les persones.
A.P.: A això cal afegir-hi l’estigma que es crea al barri. La sensació d’orgull de barri es perd. A més del teixit social del barri que també es perd. Tot i això, però, contrasta amb el fet que es creen processos de reivindicació veïnal que aconsegueixen unir els veïns per lluitar contra el sistema. Això no vol dir que les condicions no es deteriorin, però sense el teixit social els resultats i els efectes encara serien pitjors. Parlant amb gent de la PAH, ells defineixen el teixit social com un factor de protecció davant de tots els problemes i els efectes negatius en la salut.
Què pot fer l’administració per millorar la salut, en relació a l’habitatge?
H.V.: Cal entendre que la salut està influenciada per aspectes socials, econòmics i polítics, més allà de la sanitat i de l’atenció al CAP o a l’hospital. Quan es fan polítiques públiques s’han de tenir en compte quins seran els efectes que això tindrà per la salut. Per això recomanem augment del parc de lloguer social, fomentar lleis que permetin contractes de lloguer més estables, potenciar la dació en pagament, escriure lleis que apuntin cap als subministraments i la pobresa energètica, la regulació dels preus del lloguer… Són mesures que pot semblar que estan lluny de la salut, però que tenen molt a veure.
A.P.: Una de les coses perverses del sistema d’habitatge és que moltes vegades les intervencions de les administracions, com ara fer parcs o reformar pisos, creen un procés de gentrificació. Això es deu al fet que no hi ha un parc de lloguer social o lleis que estabilitzin el preu del lloguer. Per tant no estem permetent que els veïns es quedin al barri. En el context macro que hi ha actualment, és molt difícil l’actuació de les administracions sense crear processos de desplaçament de veïns.
La tuberculosi és cada vegada menys present a Barcelona. El 2016 s’hi van registrat 280 casos nous i la taxa d’incidència mitjana va ser de 16,5 casos per 100.000 habitants, la més baixa de la història. Des de fa trenta anys l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB) controla aquesta malaltia infecciosa causada per un bacteri a través del programa de prevenció i control de la tuberculosi.
En els pitjors anys, a principis dels 90, es van registrar taxes que gairebé arribaven als 70 casos per 100.000 habitants. «És una disminució important i demostra que el programa de prevenció i control funciona», afirma la comissionada de Salut de l’Ajuntament, Gemma Tarafa. Amb tot, la disminució no respon únicament al manteniment del programa sinó que respon a diversos factors. Segons explica Joan Caylà, cap del servei d’epidemiologia de l’ASPB, també hi contribueix el fet que a causa de la crisi econòmica i l’elevat índex d’atur a Espanya, en els darrers anys el país hagi perdut força com a destí per alguns immigrants.
Ara bé, la tuberculosi és una malaltia que afecta tant immigrants com autòctons. Segons les dades de l’agència, la meitat dels casos nous detectats el 2016 a la ciutat eren autòctons mentre que la resta eren ciutadans provinents d’un altre país.
La incidència de la tuberculosi: indicador de desigualtat
Amb 280 casos nous registrats durant l’any passat a Barcelona -a tot Catalunya van ser prop de 1.200-, es confirma el descens progressiu en la incidència de la malaltia dels darrers anys. Amb tot, les dades constaten que la incidència varia molt depenent del districte. Per exemple, la incidència al districte de Ciutat Vella (39 casos per cada 100.000 habitants) és vuit vegades superior que a Les Corts, Sarrià o Sant Gervasi, on hi ha 5 casos pel mateix nombre d’habitants. Així mateix si bé la mitjana disminueix en alguns barris més pobres la incidència augmenta.
«La tuberculosi afecta més a les grans ciutats i dins d’aquestes afecta més als barris més desfavorits. El mapa mundial de la riquesa del PIB es correlaciona molt bé amb el de la tuberculosi», explica Caylà. En aquest sentit Gemma Tarafa apunta que «mitigar aquestes desigualtats és un repte per a la ciutat».
La recepta de Barcelona per fer front a la malaltia
Mantenir els programes de control, reforçar la salut comunitària, combatre les desigualtats i garantir l’accés als serveis sanitaris de tota la població formen part de l’estratègia o el ‘model Barcelona’ per reduir la incidència de la malaltia. Segons Caylà, el manteniment i l’adaptació del programa de prevenció i control de l’Agència de Salut Pública de Barcelona ha estat clau. Un exemple de millora o d’adaptació citat per aquest epidemiòleg és la incorporació de la figura de l’agent de salut comunitari. Segons explica, a partir de l’any 2000, amb l’arribada d’immigrants econòmics provinents de països molt pobres, es decideix comptar amb agents de salut comunitaris originaris d’altres països que puguin fer de mediadors.
Un altre exemple va ser la creació, fa prop d’una dècada, de les unitats clíniques de tuberculosi. A Barcelona hi ha cinc unitats (a l’Hospital Vall d’Hebron, al Clínic, al Sant Pau, al Mar i al CAP Drassanes) des d’on es fa un seguiment proper als casos.
D’altra banda també és clau la lluita contra les desigualtats des de diferents polítiques. En aquest sentit Caylà explica que tenir uns habitatges on no hi hagi amuntegament -el contagi és via aire persona a persona- o que el nivell socioeconòmic dels barris sigui més alt és també prevenir casos de tuberculosi.
A banda de les millores de programa i de combatre les desigualtats també és bàsic l’accés als serveis de salut, un accés retallat pel reial decret llei del PP 16/2012. Sobre aquest punt, tant Tarafa com Caylà reconeixen que és molt important garantir una sanitat universal i facilitar la targeta sanitària a tota la població. I és que si bé la tuberculosi és una malaltia que té tractament, casos com el d’Alpha Pam, mort per tuberculosi a Palma per estar exclòs del sistema sanitari públic, recorden la importància de l’accés. «No el van visitar a l’hospital perquè no tenia targeta sanitària», recorda Caylà.
