Just Deploy It!

Etiqueta: aillament

  • Avis i àvies, una mica menys sols per Nadal

    Més de 334.000 persones majors de 65 anys viuen soles a Catalunya i corren el risc de patir soledat no desitjada. Són dades del darrer informe de l’associació Amics de la Gent Gran, realitzat per Elisa Sala, qui es lamenta que “la soledat és un fenomen tan subjectiu que és difícil tenir dades confiables i oficials”. Envellir i patir aïllament no és pas una situació nova, però és cert que arran de la pandèmia i el confinament, s’ha agreujat el sentiment de soledat no desitjada.

    Des del març passat, quan es va decretar el tancament i les residències de gent gran van començar a ser el polvorí del virus, la tercera edat ha estat al centre de l’atenció mediàtica, però com a subjecte passiu. “Les accions en el marc de la crisi i la comunicació han estat edatistes i han vulnerat drets de les persones grans de manera directa i indirecta”, denuncia Elisa Sala.

    Segons dades de l’Ajuntament de Barcelona, el 31,8% de persones de més de 65 anys van passar soles el confinament. “Són persones molt aïllades, que ja patien sentiment de soledat abans de la pandèmia i, precisament per això, s’han exposat menys al virus”, explica Daniel Salvador, president de l’associació Avismón, que acompanya i assisteix persones grans que viuen soles, amb pocs recursos i estan en risc d’exclusió. De les 730 persones que atenen, la Covid ha segat la vida de 28 avis i àvies en residències i només de 3 persones que vivien a casa seva.

    Els avis i àvies que viuen sols són aquells que, precisament, solen sortir poc de casa i rebre poques visites. Per això, en molts casos el patiment arran del confinament no va ser tant per no poder sortir de casa, sinó per saber-se totalment aïllats de l’exterior. “Ens va trucar molta gent nova que no havíem atès abans, que ens demanava de tot, però principalment ens requerien ajuda psicològica”, recorda Salvador. “Moltes vegades no eren els mateixos avis qui trucaven, sinó nebodes, fills o germanes preocupades”.

    Associacions que practiquen el voluntariat per acompanyar persones grans han vist aquest any com la seva tasca social s’ha vist extremadament afectada. Grups com Avismón van resoldre l’acompanyament via trucades telefòniques, ja que van haver d’anul·lar les visites que els voluntaris realitzaven a casa dels avis i àvies. “Tenim 400 voluntaris i la meitat d’ells són jubilats i tenen més de 70 anys. També són persones de risc a les quals hem de cuidar”, explica Salvador. Aquesta associació, com totes, ha hagut d’anul·lar gairebé totes les activitats d’aquest 2020: des de la festa major, fins a fer un Sant Jordi passat per aigua al juliol. Però han volgut salvar, com han pogut, el Nadal.

    Dinars amb la segona família

    “És una època complicada, emocionalment”, reconeix el director d’Avismón. Per això, cada any s’organitzen diverses activitats perquè aquelles persones que estan soles no passin en soledat aquestes dates. Enguany, però, la pandèmia complica la logística i més ara, que a pocs dies de Nadal la corba de la tercera onada s’enfila perillosament. “Necessitem que ens toquin, que ens abracin, veure’ns el somriure”, diu Daniel Salvador. Per això, els voluntaris i voluntàries d’Avismón han canviat la dinàmica del seu ja tradicional dinar de Nadal per a adaptar-lo als temps pandèmics.

    L’any passat es van ajuntar 275 persones, entre usuaris i voluntaris, a un hotel per a celebrar un àpat plegats. Enguany, aquesta celebració s’ha convertit en diversos dinars en grups de dos o tres. Però per la por al virus, només s’hi han apuntat 86. Els comensals són una o dues persones grans, acompanyades del voluntari que els acompanya recurrentment. “Són els voluntaris més grans, els que sabem que tenen una interacció social reduïda i que, per tant, no suposen un gran risc de contagi”. Un d’aquests grups el conformen la Teresa i la Dolors, juntament amb la seva voluntària, la Conchita, que s’ajuntaren el 17 de desembre per a dinar a un bar de Sants, a Barcelona.

    Teresa i la Dolors, juntament amb la seva voluntària, la Conchita | Sandra Vicente

    “Estem tan bé com podem estar”, diu la Dolors, just quan s’asseu a la taula, ja començant a fullejar la carta. Tant ella com la Teresa s’emocionen recordant el dinar de l’any passat: “era tan bonic estar tots junts, en aquell hotel tan gran…El menjar, la decoració i la companyia, tot va ser perfecte!”, rememoren. Avui, però, només són tres: “Quin remei -diu- toca cuidar-se”, apunta la Dolors.

    Saben que enguany serà un Nadal atípic, que passaran amb part de la família lluny. La Dolors, que viu sola, segurament ho celebrarà amb la seva neboda, que també és veïna i és qui l’ha ajudada tots aquests mesos. Però encara no ho tenen clar, perquè el seu marit és metge i “vés a saber com va tot”. El seu fill viu lluny i no el veurà, perquè no es volen arriscar. La Teresa viu amb el seu fill, que pateix una malaltia cardíaca que li fa fallar el cor. “Ja tinc el caldo i els canelons de Sant Esteve preparats i al congelador”, diu la Teresa. Tampoc veurà la seva altra filla, que viu fora de Barcelona. “Però posarà una videoconferència i ja ens felicitarem”, riu la Teresa. “Jo no me’n sé avenir d’aquestes coses, em pensava que no faria servir mai aquests aparells”, explica.

    “Ens hem hagut de tornar modernes!”, exclama la Conchita, de 60 anys. Fa tres anys que es va jubilar i dos que és voluntària d’Avismón, molt propera a la Teresa i la Dolors. “Anem a fer comandes, la compra…però sobretot ens expliquem xafarderies!”, apunta, múrria, la Dolors. “Ens fem companyia les unes a les altres”, assegura la Conchita. Aquest any, diu, han fet “allò que han pogut” i l’acompanyament s’ha reduït a l’àmbit telefònic. “Trobem a faltar estar tots junts”, es lamenta.

    Tancades a casa, “és el que toca”

    La Teresa fa punt de creu i, aquests dies, s’entreté teixint postals de Nadal per a les seves amigues d’Avismón. Posa poc les notícies, “jo no vull que em posin nerviosa, amb tanta Covid”, diu. Té 92 anys i als 70 va començar a fer de voluntària per l’associació, durant 8 anys. Ara n’és usuària i hi ha trobat “una família”. Recorda amb enyorança els dies en que podia trobar-se cada diumenge amb les amigues de l’associació de vídues. Ara només es poden trucar i, des que va començar la pandèmia, n’han mort tres. Tot i això, assegura que té “una vida plena”, perquè es truquen tot sovint.

    El telèfon i les videotrucades -per a qui no es veu afectat per la bretxa digital- han substituït les abraçades i els petons. “Però és per a cuidar-nos”, diu en Daniel Salvador, president d’Avismón, qui reconeix que “ens va costar decidir si fèiem els dinars o no. Finalment només els hem fet amb les persones que estan molt soles. Tal i com està la pandèmia, si els haguéssim tingut pensats per a la setmana que ve, no els haguéssim celebrat”, diu.

    Venen dates complicades, i ho saben. Les directrius dels governs a l’hora d’organitzar els Nadals són poc clares i amb moltes llacunes. “Però no per això hem de ser uns irresponsables”, alerta Salvador. “Nosaltres veiem la mort de prop sovint i per això sabem que ens hem de cuidar i evitar interaccions innecessàries: no ens hem de posar en risc per a un moment d’alegria”, diu, dirigint-se a aquells que se saltaran les restriccions per Nadal. “Per a ells potser és una grip, però per a un altre pot significar la mort. I ells, algun dia, també seran grans”. Grans com la Teresa i la Dolors que, avui, han celebrat el seu particular Nadal avançat. Eren poques, però ben avingudes. Aviat tornaran a casa, a fer ganxet o escoltar la ràdio, però havent compartit una bona estona amb bones amigues. Tot un petit luxe en aquests nadals pandèmics.

  • Tercer suïcidi en tres anys d’una presa en règim d’aïllament a la presó catalana de Brians I

    Nou cas de suïcidi en règim d’aïllament al centre penitenciari de Brians I, a Barcelona. El passat 5 d’agost es va llevar la vida la interna Gina Katherine Gómez Gutiérrez, de 20 anys d’edat. Ho va fer després d’un intent previ i diverses autolesions, i en una presó que ja està sota el focus per altres dos casos de suïcidi en els últims tres anys, un dels quals ha portat a la Generalitat a judici.

    Gómez va entrar a la presó l’octubre de 2017, a la presó de Ponent (Lleida), i posteriorment va ser traslladada al mòdul psiquiàtric penitenciari de l’Hospital Santa Maria de Lleida. En diverses ocasions la interna va avisar als funcionaris que estava «farta i deprimida» i que «s’anava a suïcidar» i a «fer mal», malgrat que mai va arribar a fer-ho, segons consta en la fitxa dels seus expedients disciplinaris, a la qual ha tingut accés eldiario.es.

    Durant el temps que va estar interna, segons consta en aquest document, va deixar de prendre la medicació en diverses ocasions i fins i tot va protagonitzar un intent de fugida. Aquesta informació està ara també en mans del jutjat de primera instància i instrucció 2 de Martorell (Barcelona), que s’ha fet càrrec del cas.

    Fonts de la conselleria de Justícia de la Generalitat, de la qual depèn la gestió de les presons catalanes, expliquen a eldiario.es que l’»avaluació psiquiàtrica va avalar el règim tancat» de Gómez, i que aquest examen no va detectar risc de suïcidi. Afegeixen així mateix que la Inspecció de Serveis Penitenciaris ha obert una «recerca reservada» sobre el cas.

    El passat mes d’abril, la interna va ser traslladada al centre penitenciari de Brians I, on li van aplicar una sanció en primer grau, és a dir, d’aïllament, de tres mesos, dels quals va acabar complint 74 dies. Un mes després, a la fi de juliol, va tornar a entrar en aquest règim, pels seus problemes de conducta recurrents, i nou dies després es va acabar penjant. Així ho ha constatat l’autòpsia, que també recull que la interna prenia medicaments com Loette, Quetiapina, Tomapax i Tranxilium, utilitzats com a antidepressius, ansiolítics i antiepilèptics.

    L’aïllament és un règim en el qual els presos passen unes 21 hores tancats i en solitud, amb només dues hores de pati o activitats, en cel·les aïllades en un departament especial conegut com a DERC (Departament Especial de Règim Tancat). Reglaments internacionals com el Protocol d’Istambul o el Comitè contra la Tortura de les Nacions Unides recomanen que no es tanqui a les persones més de 15 dies en règim d’aïllament per les seqüeles psicològiques irreversibles que pot comportar, encara que no existeix cap llei que ho traslladi al plànol estatal o autonòmic.

    Per a Olga Casado, metge i membre del Mecanisme Català per a la Prevenció de la Tortura del Síndic de Greuges (el Defensor del Poble català), el règim d’aïllament pot generar «danys profunds de desidentificació i despersonalització que en alguns casos poden ser irreversibles». Tot això «afecta la integritat psíquica de la persona i pot derivar en conductes d’autolesions», afegeix.

    Des del centre de defensa de drets humans Iridia, que s’ha personat com a acusació particular en representació de la família de la morta, denuncien com «especialment greu» que es tanqui en aïllament a una persona que tenia problemes de salut mental i que ja hi havia estat tancada en un psiquiàtric anteriorment. Per això demanen responsabilitats en la mort de Gómez a la Generalitat.

    El jutge es nega a investigar més

    El jutge de Martorell ha denegat totes les diligències sol·licitades per Iridia, que incloïen sol·licitar les càmeres dels passadissos de la presó, les fotografies realitzades pels Mossos d’Esquadra al moment de l’aixecament del cadàver, l’expedient mèdic complet de la morta així com la totalitat d’expedients sancionadors o incidents que constin en l’expedient.

    La defensa ha recorregut davant l’Audiència de Barcelona la negativa del jutge a investigar més el cas. L’advocat de la família, Andrés García Berrio, lamenta especialment la negativa del jutge a practicar a la morta una segona autòpsia, que des d’Iridia proposaven «per descartar qualsevol altre resultat de mort que no sigui el suïcidi», tal com va indicar la primera autòpsia.

    En aquest sentit, l’instructor ha ordenat enterrar immediatament el cos de la dona, que portava ja dos mesos en l’Institut de Medicina Legal i Forense. La família de la interna critica la «falta de claredat i transparència» per part de les institucions penitenciàries de la Generalitat, pel que s’oposen a enterrar el cos sense una segona autòpsia.

    La Generalitat, a judici pel cas de Raquel E. F.

    La mort de Gina Katherine Gómez es produeix tres anys després del suïcidi de Raquel E.F. i un any més tard del de Lewis Alfaro. Tots dos es trobaven en règim d’aïllament a Brians I en el moment en què es van llevar la vida. El cas de Raquel I.F. va obrir un debat sobre els Departaments Especials de Règim Tancat en el Parlament de Catalunya i va canviar la normativa d’aïllament.

    A més, l’exdirector de Brians I, Joan Carles Navarro, i diversos funcionaris compareixeran com a testimonis en el judici de la família de la interna Raquel E.F., que havia denunciat maltractaments abans de llevar-se la vida, contra la Generalitat. Sobre la presó de Brians I pesen diverses denúncies per maltractaments i suïcidis. Segons xifres facilitades pel Departament de Justícia de Catalunya, quatre persones s’han suïcidat en el conjunt dels centres penitenciaris catalans entre gener i juny de 2018.

    Aquest és un article de eldiario.es

  • «Els interns en règim d’aïllament es queixen de la manca d’assistència en salut mental»

    Com a metgessa, quines tasques desenvolupes al Mecanisme Català de Prevenció de la Tortura (MCPT) del Síndic de Greuges. 

    El MCPT és un equip multidisciplinari. Al marge de les funcions generals, aporto el punt de vista mèdic valorant tots aquells condicionants que poden tenir un impacte sobre la salut de les persones detingudes. Aquestes valoracions es realitzen a partir de visites a les instal·lacions, entrevistes amb els professionals sanitaris, revisió dels expedients mèdics, entrevistes amb les persones detingudes sobre aspectes de salut i avaluació mèdica en privat en cas que alguna persona al·legui haver patit maltractaments. És a partir de tot això que elaborem els nostres informes i recomanacions a les autoritats competents.

    Participaràs en el grup de treball del Parlament. A quines conclusions creus que hauria d’arribar el grup al final de tot el període de treball?

    L’objectiu del Grup de Treball és identificar i visualitzar les afectacions psicològiques i psicosocials resultants del règim d’aïllament dels departaments especials de règim tancat (DERT) dels centres de privació de llibertat a Catalunya, amb l’objectiu de prevenir i mitigar el dany psicològic a les persones. La meva serà la visió des del punt de vista de com afecta l’aïllament a la salut de les persones (salut bio-psico-social).

    Crec que les conclusions a les quals s’hauria d’arribar són a una revisió profunda del règim d’aïllament i de les seves conseqüències. Valorar la no aplicació o limitació a casos d’excepcionalitat, reduint el seu ús i el temps d’estada en aquest règim. I per altra banda la necessitat de tractament multidisciplinari de reparació i rehabilitació del dany psicològic que el règim d’aïllament hagi pogut produir.

    Com es pot investigar, des d’un punt de vista mèdic, les al·legacions o sospites fonamentades de tortura o maltractaments en el context penitenciari?

    L’eina principal d’investigació és el Protocol d’Istanbul. El relat que fa la persona i l’examen mèdic són indispensables per avaluar, investigar i documentar no només les al·legacions de maltractament, sinó aquells casos en què existeixi una sospita. Per això és importantíssima la formació dels professionals, perquè puguin reconèixer els senyals físics i psicològics i documentar-los adequadament. Cal recordar que la no existència de lesions físiques no exclou que s’hagi produït tortura o maltractaments.

    Vull insistir en la importància que aquestes avaluacions tinguin lloc en privat, sense restriccions físiques, com ara les manilles, sense personal de custòdia present en l’àrea mèdica ni a les zones d’abast visual o auditiu. Aquesta hauria de ser la norma i l’única i excepció seria en cas que existeixi una situació real de risc. En aquest cas cal deixar per escrit en l’informe el motiu i quines persones estan presents durant l’examen.

    Des del Síndic de Greuges de Catalunya i el MCPT, juntament amb l’Institut Català de la Salut, heu preparat sessions formatives pel personal sanitari als centres penitenciaris sobre el Protocol d’Istanbul. En què consisteixen aquestes formacions?

    L’any 2016 s’ha realitzat a tots els centres penitenciaris de Catalunya (excepte un que queda pendent pel 2017) una formació per tots els professionals sanitaris –no només metges, també personal d’infermeria– per tal de donar a conèixer el Protocol d’Istanbul. La formació anava dirigida sobretot a l’elaboració dels informes mèdics i els informes de lesions (els comunicats al jutjat) amb els estàndards de qualitat que marca el Protocol d’Istanbul, per tal de fer una adequada valoració mèdica dels possibles casos de maltractament o tortura.

    Tot i això, moltes entitats de defensa dels drets humans es queixen de la no aplicació del protocol d’Istanbul als centres penitenciaris.

    Efectivament. El Protocol d’Istanbul, tot i el seu caràcter internacional i de ser la principal guia per l’avaluació de persones que al·leguin haver patit tortura i maltractament, és molt poc conegut en el nostre entorn. Així ho vam constatar en les nostres visites i a l’informe anual del MCPT del 2015 es va fer un informe específic sobre pautes per l’aplicació del Protocol d’Istanbul pel personal sanitari, amb la voluntat de donar-lo a conèixer. A partir d’aquest informe, hem realitzat diferents formacions als professionals sanitaris de tots els centres penitenciaris de Catalunya i jornades al Col·legi de Metges de Barcelona. Aquest febrer també realitzarem formacions en relació al Protocol d’Istanbul i comunicats de lesions, juntament amb el Departament de Salut, a tots els metges que no són de l’àmbit penitenciari.

    Al marge d’aquestes formacions per part nostra, també s’ha realitzat una formació sobre Protocol d’Istanbul per psicòlegs de centres penitenciaris. Per la seva part, l’Institut de Medicina Legal de Catalunya en resposta a la recomanació de l’informe del MCPT del 2015, ha elaborat un “Protocol d’actuació Medicoforense al·legació de tortura o maltractament” (abril 2016) seguint les directrius del Protocol d’Istanbul.

    La proporció de suïcidis als centres penitenciaris multiplica per set la dels de fora de les presons. Els reclusos en cel·les d’aïllament tenen tres vegades més possibilitats de matar-se que els que estan tancats en règim ordinari, tot i que estan sotmesos a molta més vigilància. Per què creus que passa això?

    Hi ha diferents motius. Per una banda, la vida a presó és particularment dura, la reclusió, les estrictes normes que regeixen la vida carcerària, l’aïllament de l’individu del seu entorn social i familiar poden produir efectes negatius en la persona, més si existeixen abusos de poder i maltractaments, i són freqüents l’aparició de trastorns d’ansietat i de l’estat d’ànim, sense que existeixi patologia mental prèvia.

    Per una altra banda, la prevalença de patologia mental és més gran que a la població general. Sabem per diferents estudis que existeix més prevalença de patologia dual (coexistència en un mateix pacient d’un trastorn per abús de substàncies psicoactives i qualsevol altre trastorn psiquiàtric associat), de trastorns de personalitat, trastorns d’ansietat i trastorns psicòtics. Això pot produir deteriorament conductual i mala adaptació al seu entorn, com a símptoma d’una patologia mental no tractada adequadament. Caldria aprofundir en les causes d’aquesta elevada prevalença de patologia mental a la població interna.

    Si afegim a la duresa de la vida carcerària, l’aïllament, que suposa un règim de vida tan restrictiu, es poden generar danys profunds de desindentificació i despersonalització que en alguns casos poden ser irreversibles. Tot això afecta la integritat psíquica de la persona i pot derivar en conductes d’autolesions i autolítiques. Caldria ser proactiu en la identificació d’aquestes situacions de risc de suïcidi, per tal d’abordar-lo i donar el tractament adequat.

    Olga-Casado_EDIIMA20170130_0643_1

    El director general de presons, Amand Calderó, manté que l’ingrés als DERT no pot ser el factor que determina la diferència en la taxa de suïcidis, diu que és més fàcil que hi tingui relació la conducta que duu aquests presos a l’aïllament i la seva situació personal, entre altres aspectes.

    Hi ha diferents estudis que demostren les conseqüències negatives que suposa per la salut de les persones el règim d’aïllament i com aquest règim està relacionat amb un alt nombre de conductes suïcides. Evidentment, el dany psicològic variarà d’una persona a una altra en funció de la seva història personal, de si té malalties prèvies, però l’aïllament en si és un factor decisiu.

    Quin control es fa sobre la salut mental dels interns?

    En general són els serveis sanitaris dels mateixos centres els encarregats del diagnòstic, tractament i seguiment de la majoria de les patologies psiquiàtriques. En casos més greus són derivats a la Unitat d’Hospitalització Psiquiàtrica Penitenciaria (Brians).

    Els serveis mèdics programen visites periòdiques. La Circular 5/2001 determina dues hores/setmana de psicòleg (també 2h/setmana d’educador). En les visites realitzades com a MCPT, els interns es queixen reiteradament de la manca d’assistència per part dels professionals de tractament.

    Què passa quan un pres diagnosticat amb Trastorn Límit de la Personalitat (TLP) entra en un DERT? Com l’afecta això?

    En moltes ocasions l’entrada al DERT pot ser conseqüència de respostes inadaptades al règim de vida ordinari carcerari, ja és de per si molt dur i pot tenir conseqüències negatives en la salut de les persones internes. Pot ser el símptoma d’un trastorn mental no tractat. Sovint les mesures de seguretat regimental són l’única resposta davant de les alteracions conductuals de persones amb patologia mental. L’aïllament sovint empitjora la seva patologia de base i dóna lloc a conductes més desadaptatives.

    Molts d’aquests interns ja tenen actituds de desconfiança i de recel envers els funcionaris. En l’entrar al DERT, un espai en què depenen en major part d’aquests, ja que les relacions amb altres interns estan limitades, la sensació per a molts és d’”estar en mans dels funcionaris”.

    Els funcionaris haurien d’estar formats i tenir coneixements de quin tipus de resposta cal esperar d’aquests interns, i saber abordar-les utilitzant la mediació. En les nostres visites hem observat que aquesta formació no es dóna en la majoria de casos, en què sovint s’utilitzen mitjans coercitius en comptes de la mediació per la resolució de conflictes.

    Sovint les mesures coercitives i de seguretat regimental com l’aïllament són l’única resposta davant de les alteracions conductuals de persones amb patologia mental. El patiment psicològic que resulta d’aquestes mesures poden portar a conductes d’autolesions i suïcides.

    És possible desenvolupar un programa de tractament estructurat del TLP a l’àmbit penitenciari per tal de millorar la clínica psiquiàtrica associada?

    Sí, és possible implementar programes de detecció precoç, abordatge i seguiment d’aquest tipus de patologia. Cal crear dispositius assistencials adequats per al tractament. Són necessaris equips multidisciplinaris, ja que no existeix un tractament farmacològic específic per TLP, i per tant l’abordatge psicoterapèutic és d’elecció. Per això caldrà suficient personal sanitari per atendre les necessitats d’aquests pacients i que aquest estigui específicament format en patologia mental. Cal tenir una bona coordinació amb serveis especialitzats així com protocols de derivació a unitats especialitzades (psiquiàtriques). També cal la formació del personal no sanitari (funcionaris) en l’abordatge i el tracte amb d’aquests interns. Però també caldrà repensar l’actual model carcerari, que com ja he dit abans pot produir efectes negatius en la salut mental de les persones i agreujar els símptomes en persones amb patologia prèvia.

    El centre penitenciari Brians 1 prepara un pla perquè els presos que pateixen trastorns límits de la personalitat (TLP) -entre un 20 i un 30% dels que hi ha en aquest règim- puguin sortir-ne i ser tractats en unitats psiquiàtriques. Com valores aquest pla? Hi ha altres centres que tinguin en compte el TLP?

    A Brians el que hi ha és la Unitat de Rehabilitació Psiquiàtrica i la Unitat d’Hospitalització Psiquiàtrica, però no tots els casos arriben a aquestes unitats. La majoria sén tractats en els mateixos centres penitenciaris. Aquest canvi és positiu, ja que la detecció precoç d’aquest tipus de patologia, i en general de la patologia mental, pot millorar la simptomatologia i comorbiditats d’aquests interns.

  • «El règim d’aïllament penitenciari pot precipitar trastorns psicòtics en els presos»

    Segons fonts del Departament de Justícia, l’any passat es van suïcidar 8 persones als centres penitenciaris de Catalunya i, des de principi d’any, 5. Cada any se suïciden una mitjana d’entre 7 i 8 interns segons dades de l’última dècada. A més, es calcula que prop del 40% dels interns espanyols tenen problemes mentals. Unes xifres que, a més, van en augment. Parlem amb Irene Santiago, psicòloga d’Irídia Centre per la Defensa dels Drets Humans i membre del GAC (Grup d’Acció Comunitària). Santiago ha treballat durant més de 10 anys a Amèrica Llatina fent tasques d’acompanyament psicosocial a població afectada per la violència extrema en diversos contextos com el penitenciari.

    La proporció de suïcidis als centres penitenciaris és molt més alta que la dels de fora de les presons. A què es deu aquesta diferència?

    El fet que una persona es trobi en aïllament social genera una sèrie d’efectes. Si a això li afegim que es tracta d’aïllament penitenciari això s’exagera encara més. Els éssers humans per construir ‘el nostre jo’ necessitem interacció social. Al no tenir-ne, deixem d’estar retroalimentats i de reconstruir la nostra identitat, ja que aquesta identitat es construeix gràcies a la interacció. Per tant, veurem molt ràpidament els efectes a escala fisiològica: menys capacitat de memòria, agilitat mental, concentració… A aïllament això s’accentua encara més i, si supera els 15 dies, es generen unes seqüeles que poden arribar a ser permanents. Els efectes són devastadors de seguida perquè es genera una desconnexió social i aïllament social molt gran, sense contacte interpersonal. Això pot portar conseqüències com trastorns psicòtics, esquizofrènia, personalitats més aïllades, paranoies…

    Per tant, pel fet d’entrar a una presó, una persona pot desenvolupar problemes mentals?

    Sí, clar. El trastorn mental és molt complex. Hi ha molts estudis sobre com un ambient integrador, positiu, que reforci el desenvolupament social pot prevenir i mitigar efectes de trastorns mentals. El mateix passa quan hi ha una deprivació. L’aïllament genera unes condicions que poden fer precipitar trastorns mentals. El dany psicològic hi és sempre, ara, el tipus de dany i el grau d’afectació ja depèn d’altres factors com el temps d’estada, si la persona pateix tècniques opressives o de tortura i també factors individuals. També passa que persones que no han patit un trastorn psicòtic, quan surten de la presó poden tenir greus dificultats per mantenir relacions socials normals i per estar en societat perquè s’han acostumat a estar en soledat i sense contacte humà.

    L’equip de psicòlegs i psiquiatres de les presons, fan un control real de la salut mental i l’evolució dels interns?

    Els serveis penitenciaris tenen un equip de psicòlegs i psiquiatres que compten amb un sistema ben regulat pel que fa a la salut de les persones. Per exemple, en termes de suïcidi, hi ha un protocol de prevenció però això contrasta amb un índex de suïcidis molt elevat i preocupant. Hi ha tota una sèrie de factors de risc que han de ser indicadors de què alguna cosa està passant. Des del Síndic de Greuges de Catalunya i la Coordinadora per la Prevenció de la Tortura vam treure un informe on es reivindica l’aplicació del protocol d’Istanbul. Espanya és país signant però no l’està aplicant. Per això demanem que s’incorpori el protocol d’Istanbul com a mecanisme de prevenció de la tortura. Aquest protocol permet fer una avaluació psicològica, determinar el grau de maltractament, de tracte vexatori i de tortura a presó. És un mecanisme molt important. Cal que els professionals de la salut estiguin formats i el sàpiguen incorporar dins dels mecanismes normals de la salut mental a presons.

    Aplicar el protocol d'Istanbul és un dels grans reptes de la salut mental a les presons / ROBERT BONET
    Aplicar el protocol d’Istanbul és un dels grans reptes de la salut mental a les presons / ROBERT BONET

    Fa poc es va conèixer que la Generalitat va desestimar la reparació patrimonial en el cas de suïcidi d’una presa, la Raquel, a Brians I. A l’informe mèdic del cas s’explicava que les ferides autolesives eren de caràcter manipulatiu i no amb una veritable finalitat suïcida. A l’informe també deien que el 80% dels casos autolesius tenen finalitats manipulatives.

    Que la Generalitat centri els seus arguments en si la Raquel tenia una intenció manipulativa o realment suïcida és anar molt malament. Estem posant el pes del suïcidi amb una persona que no està bé, enfoquem el problema de manera errònia. En el cas de la Raquel està clar que hi va haver un diagnòstic erroni, perquè finalment es va suïcidar. Això és molt greu i ens ha de fer repensar moltes coses. Cal que ens plantegem si s’està construint una relació d’ajuda real dins de les presons i com abordem els casos de suïcidi. L’Organització Mundial de la Salut posiciona el suïcidi com una problemàtica central als serveis penitenciaris. És indiferent la intenció de la persona, és molt difícil saber on està la línia vermella en aquests casos. El que està fent la persona és expressar que està patint un malestar molt greu, i ho fa d’una manera autodestructiva. El problema és que una persona amb problemes de salut mental a la presó es troba en una situació d’indefensió greu si els equips sanitaris no es prenen seriosament els seus malestars i senyals. Per les Nacions Unides, el fet de tenir conductes autolesives prèvies, els intents de suïcidi o haver-ho comunicat són factors que han de fer pensar als equips de salut mental que hi ha un risc que s’ha d’abordar.

    Què hauria de fer la Generalitat davant dels casos de suïcidi? Hauria de reconèixer les seves responsabilitats en el cas de Raquel?

    Això segur, però no només. Cal reconèixer les responsabilitats però des d’una mirada de repensar el sistema penitenciari per prevenir nous casos. No podem reparar al 100% el que va passar perquè la Raquel es va suïcidar i ara és morta, però hem de fer una reparació enfocada a la família i també a la resta de població penitenciaria en general. L’administració té una responsabilitat del que passa dins de les presons, absolutament de tot. Cal repensar el sistema però per reparar-lo i millorar-lo des de l’oportunitat de reparació a tots els nivells, amb una perspectiva positiva. Cal fer un exercici de reflexió profunda sobre els protocols de prevenció de suïcidis, què passa quan tenim uns números tan elevats de suïcidis i com podem millorar la salut mental dels interns.

    Quins reptes de salut mental hi ha a les presons?

    El principal és l’aplicació del protocol d’Istanbul. Després s’ha de treballar en les línies de polítiques preventives i el primer que cal fer és generar més contacte social. S’han de fer més activitats, treballar temes culturals i artístics com la música la pintura, potenciar el llenguatge artístic. Així els presos milloraran no només a nivell mental sinó també relacional. També és clau per generar espais de contacte fer esport. Trobem aspectes així tant a nivell internacional com nacional. A Chiapas (Mèxic) hi ha una presó de dones on es fan classes d’economia, societat i cultura i els ensenyen a desenvolupar oficis. Això ha fet que moltes dones quan surten creen el seu propi negoci. Per tant, treballar la salut mental afecta directament en la reducció de l’índex de reincidència. El problema d’això és que implica plantejar-nos també el nivell de ràtio entre presos i psicòlegs o psiquiatres i la qualitat, la durada i la freqüència de les visites. Serà aleshores quan podrem plantejar-nos projectes en grup, treballar el cos, potenciar activitats esportives i vincular projectes culturals a teràpia. S’ha de treballar un pla de salut mental preventiu que incorpori mirades psicosocial comunitàries, fer role playing, amb teatre, simulacions de com buscar feina i com adaptar-se a la societat. La societat canvia, però per l’intern s’ha congelat el temps.