«El 90% del que soc té molt a veure amb la meva feina». Així respon Juan Carlos Tomasi a la pregunta de què li ha aportat treballar com a fotoperiodista a Metges Sense Fronteres (MSF). Des que va aterrar a Ruanda el 1995, fruit de l’atzar, ha perdut el compte dels conflictes armats, les catàstrofes naturals i les emergències mèdiques, com epidèmies i crisis nutricionals, que ha retratat amb la seva càmera. Unes històries que captura amb un respecte i una ètica implacable. «Les persones que fotografies t’estan regalant la seva història, les seves vivències, una part de la seva vida. En definitiva, una part de la seva ànima. Per això has de ser molt respectuós. Amb les meves fotografies intento dignificar la persona que tinc al davant», explica.
L’Afganistan, Síria, Sudan, Kènia, Angola, el Congo, Etiòpia, la República Centreafricana, Níger, Colòmbia, Mèxic… Tomasi ha recorregut mig món retratant històries crues de patiment humà. Ara, recull en un llibre els seus 27 anys de fotoperiodisme humanista sota el títol La memoria del olvido (Editorial Blume), que commemora també els 50 anys de la fundació de Metges Sense Fronteres. La publicació recull la tasca de MSF en alguns dels conflictes i desastres naturals més aguts de les darreres dècades i també posa el focus en moviments massius de població i en històries properes i humanes. A banda de les fotografies de Tomasi, el llibre inclou col·laboracions i textos escrits per alguns dels treballadors i treballadores de la ONG, periodistes, fotògrafs i escriptors que han treballat sobre el terreny amb MSF, com Sebastião Salgado o Mario Vargas Llosa, així com testimonis de pacients que ha atès l’organització.
Fa 27 anys que treballa a Metges Sense Fronteres com a fotògraf. Com va començar a treballar-hi?
Un dia, un amic meu, el Rafael Vilasanjuan, que aleshores era el director de comunicació de Metges Sense Fronteres, em va dir: «Tens el passaport en regla? Te’n pots anar aquesta tarda a Ruanda?». I jo vaig dir-li que sí. Això era l’any 1995. Era el que sempre havia volgut fer. Des que tenia 9 o 10 anys, veia pels telenotícies de llavors la Guerra del Vietnam i estava convençut que algun dia aniria a algun lloc en conflicte. Com a periodista primer vaig començar treballant en l’àmbit dels esports fins els Jocs Olímpics, més endavant vaig muntar una productora i, finalment, la vida em va portar cap aquí. Jo soc reporter, i el reporter és periodista, realitzador, fotògraf, guionista… i, per sobre de tot, persona.
Per què fa fotoperiodisme?
Perquè m’enganxo. Soc tartamut. Jo volia fer ràdio o televisió, perquè m’encantava, però vaig optar per fer fotografies perquè era el que menys em limitava.
El llibre La memoria del olvido és una història gràfica de Metges Sense Fronteres, que l’any passat va fer 50 anys. Per què aquest títol?
La memoria del olvido fa referència al fet que Metges Sense Fronteres s’ha destacat, des del seu inici, per treballar en conflictes oblidats. Els mitjans de comunicació mai aborden o treballen en aquests contextos i situacions que no són mediàtiques, però nosaltres portem des de fa molt anys treballant-hi. Que no es cobreixin aquestes crisis i conflictes genera un oblit constant. Sudan, Congo, Somàlia, Etiòpia… hi ha molts llocs on encara hi ha conflictes dels quals ningú en parla. En aquest llibre el que fem, precisament, és posar com a protagonistes a persones que normalment no ho són.
De què ens parlen les seves fotografies?
Parlen bàsicament de l’ajuda de persona a persona. Hi ha tota una filosofia darrere del que comporta estar treballant dia a dia amb persones oblidades. Construïm sobre l’esperança i, si no existeix l’esperança, ens l’hem d’inventar. Les meves fotografies intenten que tu puguis reflexionar observant-les, que et doni aquest punt d’incertesa que et faci parar un segon i preguntar-te perquè et pot interpel·lar o no aquesta fotografia. En el fons, busco generar consciència.
Les persones que fotografies t’estan regalant la seva història, les seves vivències, una part de la seva vida. En definitiva, una part de la seva ànima. Per això has de ser molt respectuós.
A les seves imatges, malgrat la duresa i el drama que les envolta, no es veu derrota ni èpica. Com s’ha de fotografiar el patiment humà?
Jo crec que has de partir de la base que una fotografia, abans de tot, ha d’emanar respecte. Has de pensar que les persones que fotografies t’estan regalant la seva història, les seves vivències, una part de la seva vida. En definitiva, una part de la seva ànima. Per això has de ser molt respectuós i, si ets mínimament sensible, es forma una empatia entre tu i aquella persona. Jo intento no donar èpica a la desgràcia, sinó que, al contrari, amb les meves fotografies intento dignificar la persona que tinc al davant. Treballant amb el Sebastião Salgado [un reconegut fotoperiodista brasiler], m’adonava que ell aconseguia crear un ambient màgic amb les persones que fotografiava. Ell venia cantant, mirava a la gent, els somreia, els tocava, creava complicitat i confiança. Per tant, ser respectuós amb la gent que estàs fotografiant és per mi un aspecte clau, i sempre has de demanar permís. De fet, el codi ètic de MSF ens obliga a comptar amb l’autorització de cada persona de qui expliquem la seva història.
Que li ha aportat fotografiar zones de conflicte i conèixer totes aquestes històries de patiment humà?
Per una banda, m’ha aportat molts mals de cap. Hi ha hagut ocasions en què he patit per la meva vida. Quan estàs en llocs on cauen bombes, on es disparen armes… passes molta por. Es pateix ansietat i estrès però, malgrat tota la càrrega negativa, crec que el 90% del que jo soc té molt a veure amb la meva feina. La resta crec que és pel meu fill, en Leo. Vaig tenir-lo amb 52 anys i, des d’aleshores, encara faig algun viatge, però ja no vaig a zones de conflicte. Ja no me la jugo tant com abans.
Suposo que viure aquestes situacions et fa veure l’horrible que pot ser el món a vegades.
Una guerra és un espai en el qual pots veure el millor i el pitjor de l’ésser humà. Una guerra crea una atmosfera de por i terror. El primer que fa és trencar completament l’equilibri d’una vida. Si de sobte et quedes sense casa, sense diners, sense menjar, sense futur… és terrible, és el pitjor que et pot passar. Les guerres són, sense cap mena de dubte, el pitjor de la condició humana.
Després de viure i fotografiar aquestes situacions, de veure infants malnodrits, veure les conseqüències de grans conflictes i catàstrofes naturals… com és tornar a casa?
Tornes molt tocat. Depèn d’on vinguis, clar, però hi ha viatges que impacten molt. Des que soc pare, evidentment, quan retrato una història dura on els nens són els protagonistes, torno molt més tocat encara. Cadascú té les seves eines perquè pugui ser menys dolorós. Jo em dedico molt al meu fill quan torno.
Quines són les experiències o fotografies que has fet que més l’han marcat?
Crec que el que més impacta és quan veus la mort en directe. I ara, com a pare, crec que veure un nen morir en una crisi nutricional és el més dur, perquè és, amb totes les lletres, un autèntic assassinat. I no és que en mori un, sinó que se’n moren molts. El 2005 a Níger vaig retratar la pitjor crisi nutricional que he vist mai. Cada dia es morien 50 nens. És un xoc emocional molt fort.
Hi ha hagut casos en què ha hagut de deixar la càmera i ajudar?
Moltíssims. Per sobre de tot, ets persona. Molts cops he hagut de deixar la càmera i ajudar. Per mi això ha sigut com una «defensa», m’ha alliberat. Faig fotografies, sí, però també treballo en ajuda humanitària amb Metges Sense Fronteres.
La fotografia humanista té una gran càrrega ideològica darrere, t’estàs posicionant o denunciant alguna cosa.
En casos de crisi o emergència veiem, sovint, molts fotògrafs capturant la mateixa escena, fins i tot barallant-se per aconseguir el millor angle.
Això sempre ha passat. Ha passat ara a Bucha, però també va passar a Bòsnia, Txetxènia, Kosovo, Grècia… ara, agafes un avió i en un moment i amb pocs diners et plantes allà on sigui. Ara bé, a una guerra, a primera línia, no tothom s’atreveix a entrar-hi. La gent mor i això fa molta por. Has de tenir molta sang freda.
Amb tanta saturació d’informació i imatges, ens hem acostumat a l’horror?
Jo crec que, malgrat això, ens impacta igual. Sí que és cert que, d’alguna manera, t’hi acostumes, perquè ja has vist moltes fotografies, molts documentals sobre conflictes… al final, són guerres convencionals. Però ens impacten igual. I quan hi ets i ho vius directament en primera persona, encara més, és clar.
Al llibre El compromiso de la fotografía, editat per la revista 5W, en el qual conversa amb la fotògrafa Anna Surinyach, defensa que la diferència entre una fotografia i una imatge és la tesi: si no hi ha tesi, no hi ha fotografia.
La fotografia té molta part de procés intel·lectual. Has hagut de llegir molt i rebre molts inputs de la història que retrates perquè en un moment donat, en una dècima de segon, puguis fer una fotografia sabent què és cada element del que hi ha apareix, què hi ha al darrere i quin és el concepte de fotografia que vols fer. Una imatge pot ser molt bonica, però si vols transmetre alguna cosa, interpel·lar les persones que la vegin, això té molta feina darrere. En aquest sentit, la fotografia humanista té una gran càrrega ideològica darrere. Tu interpretes la realitat, t’estàs posicionant o denunciant alguna cosa. I abans de fer una denúncia, has de testimoniar el que estàs veient i desenvolupar la teva tesi.
Per què serveix la fotografia?
Jo crec que la fotografia humanista, la de reportatge, és una eina de testimoni i de denúncia que pot tenir un gran impacte, amb una gran càrrega emocional i ideològica. Contribueix a trencar estereotips i a generar consciència. És el que deia abans de la tesi. Tot i això, el reporterisme que es fa ara no és tan ideològic com abans. Ara es tendeix molt més a la immediatesa. Digue’m, per exemple, quants mitjans espanyols han enviat fotoperiodistes propis a Ucraïna. Gairebé cap. La gran majoria són reporters i fotoperiodistes freelance. I estan molt mal pagats. La fotografia documental o bé te la finança una beca o Fundació o bé te l’has de finançar tu, i després intentar vendre la teva feina. Es necessiten recursos i temps per explicar històries en profunditat i el periodisme i fotoperiodisme d’avui en dia van molt lligats a la immediatesa.
El gran repte del fotoperiodisme és el dilema que es crea entre la immediatesa i la realitat. Per ser més ràpids que la resta, podem caure en què el que estem explicant o està tergiversat o no és del tot real. Això requereix una gran reflexió.
La immediatesa limita molt en la seva feina a Metges Sense Fronteres?
Sí, molt. Molts cops vas a situacions d’emergències i has d’enviar les fotografies molt ràpid. També s’hi suma el fet de la mateixa existència dels protocols de seguretat, que són molt estrictes. No pots anar per tot arreu i, a vegades, el temps és molt limitat. Abans teníem més llibertat, però hi ha hagut segrestos de treballadors de MSF -fa poc a Camerun en van segrestar cinc, per exemple-, l’any passat van ser assassinats tres treballadors a Etiòpia… s’ha d’anar amb molt de compte.
Quins creu que són els reptes actuals del fotoperiodisme?
Jo crec que el gran repte que hi ha ara és el dilema que es crea entre la immediatesa i la realitat. A vegades, per ser més ràpids que la resta, podem caure en què el que estem explicant o està tergiversat o no és del tot real. Això és un dilema amb el qual hem d’anar amb molt de compte i que requereix una gran reflexió. Es pot manipular molt fàcilment la informació amb les fotografies. Per altra banda, l’ètica i la moral són molt importants. Saber el que estàs fent i per a què, i tenir clara, insisteixo, quina és la teva tesi.
Quines són les històries que vol explicar en un futur?
Tinc un projecte pendent, que vaig començar el 2010 i amb el qual he viatjat a Sudan, Níger i Etiòpia, entre altres, que és sobre com pot afectar la manca d’aigua i el canvi climàtic sobre els moviments de població, és a dir, el tema dels refugiats climàtics. Jo crec que no passaran gaires anys fins que hi hagi conflictes per l’aigua, en lloc de pel petroli o per les energies com estem veient ara. I molts habitants del món en patiran les conseqüències.