Just Deploy It!

Etiqueta: amiant

  • Acabar amb l’amiant per a acabar amb la malaltia

    La presència d’amiant a les ciutats no és tangible. No es poden capturar ni veure les fibres. Però són allà, vagant per l’aire, i entren als nostres cossos a través de la via respiratòria.

    No es poden capturar ni veure les fibres, és veritat. Però, si acabem amb l’amiant, acabem amb la malaltia. Aquesta afirmació és l’eix transversal que vehicula la Convenció per un País Lliure d’Amiant, organitzada per la Comissió contra l’Amiant de la FAVB i els Jubilats de MACOSA-ALSTOM afectats per l’Amiant.

    Des dels vessants sanitari, jurídic, tècnic i ciutadà, la convenció ha disposat de diferents espais de debat centrats en cada tema, i que al final s’han posat en comú en les conclusions a través dels coordinadors de cada comissió. El desamiantat com a via per a pal·liar l’emergència que suposa el material per a la salut pública, és una idea comuna i clau que alhora esdevé una reivindicació històrica dels experts i afectats.

    Una oficina, una llei i 10 milions d’euros

    El 2023 es l’any que Pere Aragonès ha establert com a punt d’inflexió en l’acció institucional per l’eliminació de l’amiant: “aprovarem l’oficina d’erradicació de l’amiant a Catalunya, una oficina pionera, i un pla nacional per l’erradicació de l’amiant que aprovarem els primers mesos del 2023”. Les circumstàncies de Badia del Vallès, ciutat edificada a base d’amiant, és també segons el president un objectiu en l’agenda per acabar amb el material tòxic, i confirma el seu compromís en destinar fons i esforços per pal·liar la situació. Per part del govern, Aragonès es reafirma en aquesta línia anunciant que la propera llei de pressupostos destinarà 10 milions d’euros a accions contra l’amiant, i es que “el 2023 hem de fer un salt endavant” que també implicarà impulsar la Llei d’erradicació de l’amiant a Catalunya, explica el president.

    Ara bé, l’ambiciosa proposta transversal del govern, queda a  esperes que s’executi, i es que el 27 de desembre del 2019 ja es va anunciar que s’impulsaria una normativa que encara no ha arribat. A més, el desamiantat de Badia es una reivindicació històrica del veïnat, i es que tot el parc d’habitatge està construït amb fibrociment. A finals del 2021 es van anunciar fons per al desamiantat del municipi, objectiu el qual era estar lliure de fibrociment el 2025, però sembla que, de moment, la meta a dos anys vista queda esborrada en l’horitzó. La FAVB calcula que a Catalunya hi ha 4,2 tones d’amiant, una xifra que necessita un gran desplegament de recursos immediats si es vol arribar a l’erradicació de l’amiant abans de deu anys, com demana la Unió Europea.

    Aragonès durant la seva intervenció | Laura Casamitjana

    “S’ha d’estar quan s’ha d’estar”

    “L’amiant es una realitat que avui dia ha sobrepassat el camp de les malalties laborals per a passar a ser un problema de salut pública i ambiental”, exposa Josep Tarrés, metge coordinador de la comissió sanitària. Durant el debat sanitari de la Convenció, els metges han anunciat que els estudis epidemiològics actuals apunten al fet que la incidència anual de mesotelioma —patologia que té com a únic origen reconegut l’exposició al fibrociment— va en augment, la corba segueix una tendència ascendent sense senyals d’estabilització. Aquest increment de casos a més d’ascendir al Vallès, afecta a tota Catalunya i tota Espanya.

    Per a evitar nous casos, cal eliminar la causa, és a dir, cal erradicar l’amiant instal·lat. Per aquest motiu, des de la taula on s’ha parlat d’assumptes jurídics, apunten que es urgent impulsar una acció legislativa que permeti l’aprovació d’un pla integral contra l’amiant. Aquesta eina hauria de servir per a actuar en l’àmbit legal i obligar a uns baròmetres exigents per a tal d’arribar al termini imposat per la UE, que posa el 2028 com a data límit per a haver eliminat l’amiant de tots els edificis públics, i el 2032 per a la resta d’infraestructures. “Hem d’anar mirant d’homogeneïtzar les relacions institucionals per a agilitzar el camí. També hem d’assumir que avui en dia no podem aspirar a l’erradicació de l’amiant, més aviat a la retirada”, explica Lluis Mallart, geògraf i higienista industrial especialitzat en el tractament de l’asbest. “Hi ha tipus d’amiant que no els podrem treure mai, els haurem d’intentar confinar fins que existeixi una tecnologia superior”, apunta l’expert com a una de les conclusions claus del debat tècnic.

    “A Catalunya tenim el pla nacional d’erradicació de l’amiant aprovat de l’any passat, però encara no té contingut definitiu. Hauria d’incloure una millora pel que fa a informació sobre amiant i les conseqüències que te l’exposició al material”, diu Marta Barrera, advocada del col·lectiu Ronda, i afegeix que s’ha de ser ambiciós per a complir objectius: “s’ha de fer un cens, no només d’edificis públics, si no de tots, perquè quan venguis o lloguis un pis tinguis un certificat d’absència d’amiant. La finalitat seria reduir dràsticament l’exposició domèstica”.

    Per a l’advocada, la lluita social “es la manera d’aconseguir que les polítiques econòmiques i ambientals tinguin formes tangibles”, i es precisament aquesta lluita social la que organitza i abandera l’activisme per a un país lliure d’amiant. En la primera fila de l’auditori, les butaques estan reservades per a familiars dels quals ja no hi son. “Si us diuen que l’amiant no es veu, mireu cap aquí”, diu Miguel Moreno, jubilat de MACOSA i coorganitzador de la Convenció mentre demana als familiars de les víctimes que s’aixequin de la butaca. “Cal un acord nacional, un pacte d’estat, que tots els partits parlin, estiguin d’acord. Perquè avui governen uns, i demà uns altres” expressa Moreno sota la mirada d’Aragonès i d’Eloi Badia, conseller de l’Ajuntament de Barcelona. “Gràcies per estar aquí Eloi Badia, però avui hauria de ser-hi Ada Colau. Si els màxims representants no col·laboren, això no funciona”, expressa l’activista. “Gràcies a les famílies que sou avui aquí, benvinguts els que esteu i els que ja no hi són. Per a les famílies que son aquí, acabem com hem començat, donem una lliçó institucional: s’ha d’estar quan s’ha d’estar”, conclou Moreno entre aplaudiments.

    Miguel Moreno, jubilat de MACOSA i organitzador de l’esdeveniment | Laura Casamitjana

    Sobre l’amiant

    L’entrada a l’any 2000 inaugurava amb un decret de la Unió Europea que prohibia l’ús i comercialització de l’amiant que Espanya, mitjançant moratòries, va posposar fins el 2002. Ara bé, en aquest cas, acabar amb la producció del material no acaba amb el problema, i es que es calcula que fins a la seva prohibició, es van importar a l’estat 2600000 tones d’amiant. És a dir: el material segueix present als espais públics i privats, generant una emergència sanitària de primer nivell. Segons la Organització Mundial de la Salut (OMS), al mon cada any moriran 107000 persones per causes relacionades amb l’amiant.

    El material es un potent cancerigen que pot provocar tumor de faringe i de laringe, càncer pulmonar, càncer peritoneal, asbestosis —fibrosis pulmonar—, vessament pleural, càncer pleural, mesotelioma i altres tipus de malalties. Contra la vella idea que es tenia de “si això no es toca, no passa res”, la retirada de sostres, plaques i qualsevol construcció d’amiant es imprescindible per a baixar la futura taxa de patologies i mort. Construccions, materials i qualsevol cosa feta a base de fibrociment, es desgasta amb el pas del temps i les condicions meteorològiques, motiu pel qual el asbestos comença a vagar per l’aire i exposar a tothom a riscos. Les malalties poden aparèixer entre 10 i 40 anys després d’haver estat en contacte amb el fibrociment, i aquí, una altre realitat que desmenteix una vella idea, i es que no hi ha dosi mínima de seguretat: tothom està en risc per haver inhalat fibres. Sense necessitat de que sigui una gran dosi, es poden desenvolupar les patologies. “Els nens son els més vulnerables per una raó lògica, i es que si el període de latència de la malaltia es entre 10 i 40 anys, per esperança de vida tenen més possibilitats d’acabar desenvolupant una patologia”, explica el metge Josep Tarrés, pneumòleg coordinador de la comissió sobre salut i amiant de la convenció.

  • Una fàbrica de malalties: el cas d’Uralita s.a

    La incidència de càncers de pleura a Cerdanyola del Vallès és la més alta a tot l’Estat—almenys fins al 2018, ja que la recopilació de dades es va aturar en sec per manca de recursos—. Càncer de laringe, de pulmó, asbestosi, vessaments pleurals, carcinomes gastrointestinals. Mesotelioma pleural, un càncer molt virulent que només es pot desenvolupar per un motiu: l’exposició a l’amiant. L’esperança de vida des del diagnòstic sol ésser de quinze mesos, però oscil·la entre l’any o dos anys.

    L’amiant es coneix de manera popular i informal com a Uralita—ja que el material procedeix dels Urals—, empresa principal fabricant durant dècades. Les naus es van allotjar al poble del Vallès Occidental durant noranta anys, gairebé un segle que deixa un rastre de malaltia i mort a la localitat que no cessarà fins a un horitzó que no s’entreveu.

    Són quaranta anys els que pot trigar la pols assassí a despertar de la seva letargia.Què passa si la pressió al pit aclapara, i cadascuna de les quinze respiracions per minut són un suplici? Si els pulmons han esdevingut blocs de formigó inamovibles? La tos seca i constant fueteja el tòrax com un martell perforador que intenta trencar el ciment. L’asbest clavat als pulmons roman latent fins que s’endureix i es manifesta en forma de malaltia en molts casos, al cap de molt de temps. El maig del 2021, el Suprem va desestimar els recursos que havia presentat Uralita i va fallar a favor de les víctimes, que fa anys que estan en processos de demandes col·lectiva. El jutge va determinar que l’empresa va exposar a riscos greus la població i els treballadors amb coneixement que el material era nociu.

    Font: Josep Tarrés

    Es parlava de silicosi

    “Les patologies per amiant als llibres de pneumologia dels anys setanta ocupaven l’espai que pot ocupar una esquela en un diari. Es parlava de silicosi, però… d’asbestosi? No se n’havia parlat res”

    Josep Tarrés va acabar la carrera de medicina el 1973. Va anar a col·legiar-s’hi i hi va trobar un anunci al tauler: “cal metge d’urgències a l’ajuntament de Sardañola del Vallès”. Va fer la sol·licitud i el van enviar a parlar amb el regidor de sanitat del poble en aquell moment, del que seria darrer govern franquista: “l’home, el regidor, va morir anys després de mesotelioma”. Tarrés parla des del petit despatx al CAP Fontetes, on ja jubilat, té títol d’emèrit i continua disposant d’un espai per als seus treballs de recerca i sensibilització.

    Les vies del tren es van construir en base a les naus per la descàrrega de material | Laura Casamitjana

    Com a metge de capçalera, amb tendència a fixar-se en els casos de la seva especialitat en pneumologia, va començar a lligar caporals. Patologies respiratòries indescriptibles que arribaven a la consulta van fer saltar l’alarma. Comença a estudiar què passa, què és tot això. Tota una carrera dedicada a investigar i denunciar les pràctiques de l’empresa, les investigacions han estat clau per determinar l’existència dels malalts ambientals—habitants del voltant de les naus—. Va fer els seus estudis malgrat oposicions molt poderoses, com la de l’alcalde que va estar al poder gairebé 20 anys després de les primeres eleccions democràtiques. Alhora, Uralita li enviava advocats que preguntaven què estava investigant en concret, que potser seria més gratificant centrar-se en altres coses. Més endavant va poder formar un equip de metges centrats en continuar els estudis, van fundar l’Observatori per la Patologia de l’Amiant al Vallès Occidental, però les retallades de la crisi del 2008 ho van acabar tancant.

    Una oportunitat a Uralita

    Agustín al seu terreny d’Hostalric | Cedida

    “Si li fa mal el pit, deixi d’anar amb moto amb la camisa oberta. Li dóna el vent i agafi fred”. La pressió que Agustín sentia al pit no tenia res a veure que l’home carregués diàriament sacs de 25 quilos de fibrociment sense cap mena de protecció. Això, si més no, és el que plantejaven les revisions dels metges de l’empresa. Els pocs mesos que va treballar a la nau van ser suficients per gestar l’embrió de la malaltia.

    Anunciación Rodríguez i Agustín Ruiz van abandonar el seu poble natal, Hinojosa del Duque (Còrdova) com a part de l’èxode andalús als anys cinquanta. Venien del treball al camp, i Agustín va trobar en arribar a Catalunya una oportunitat com a peó a Uralita sa Les bonances de la industrialització no es van fer esperar, les condicions del lloc eren dures, però el sou digne.

    Va estar menys d’un any fins que va canviar de feina. Nou mesos. Amb dos-cents setanta dies de respirar fibres tòxiques va ser suficient perquè el 2010 Agustín morís víctima d’un càncer de pulmó que el va mantenir dos anys a l’hospital amb dolors constants i insuficiència respiratòria. Anunciación va perdre el seu marit per un motiu: Uralita s.a

    Del gueto de malaltia a universalitzar la problemàtica

    Les víctimes de l’asbest a Cerdanyola són incomptables. Hi ha un registre, un mapeig de casos que va començar un jove Tarrés en una llibreta, i que amb el pas dels anys es va acabar convertint en una gran base de dades. Hi ha estudis que diuen que després del 2020, les malalties de la Uralita anirien en descens fins a taxes gairebé eradicades el 2040. Però Josep Tarrés apunta que aquests estudis s’han de llegir amb una interpretació concreta, i que només podrien ser vàlids per al que anomena “ la primera etapa de la Uralita”.

    Font: Josep Tarrés

    Les malalties es divideixen en tres blocs, hi ha el primer, que el pneumòleg anomena com els del contacte directe: treballadors productors de plaques de fibrociment, els seus familiars, i veïns de la zona. La segona fase són els empleats que treballen amb les plaques produïdes, és a dir, molta gent del sector de la construcció, com podrien ser paletes.

    Per acabar, tenim la fase més perillosa per la dificultat que suposa controlar-la, la de les plaques desgastades: “hi ha milions, milions i milions de sostres que començaran, o ja han començat, a actuar com a petits focus. Els malalts per aquesta última etapa cada vegada seran més, ja que, si no es pren seriosament el desamiantat a tot el món, aquestes teulades cada cop es faran més velles i produiran més malaltia. Hem passat del gueto de malaltia al poble, a universalitzar la problemàtica”, conclou el metge.

    Placa de fibrociment desgastada. Quan el ciment es deteriora es deixen anar les fibres tòxiques | Tomas Ragina

    Veure el sol i respirar

    El desig d’ Agustín era veure una sentència ferma sobre el seu cas, però no se li va donar l’ oportunitat de descansar en pau després de veure culminada la seva última voluntat. Les al·legacions i les tàctiques jurídiques de l’empresa no deixaven d’allargar el plet. Van ser dotze els anys que Anunciación va passar en procés judicial. Finalment, quan ja havien passat anys des de la mort del seu marit, el jutge va fallar a favor de les víctimes i van haver de ser indemnitzades. “Una vergonya” és la breu opinió de la dona, dita amb aquest to de ràbia i desídia d’algú que ha hagut de processar el duel entre togues i malls.

    Sense conèixer Anunciación, Miguel l’entén bé. Ell va perdre la seva dona de 51 anys, la procedència del qual era el mateix poblet que el dels Ruiz Rodríguez, Hinojosa del Duc. Rafaela va ser una víctima domèstica. Aquesta categoria es dóna a totes aquelles persones que han emmalaltit per conviure amb un treballador de la fàbrica.

    Rafael, pare de Rafaela, tenia una cabellera que no passava desapercebuda. Quan l’home arribava de treballar a la fàbrica, la filla —hereva del nom parental i ullet dret del mateix— el pentinava amb devoció. La petita va créixer, i amb el temps es van anar petrificant les fibres d’amiant que havia respirat empolainant la cabellera plena d’asbestos. Un dia, el 2015, Rafaela va anar al centre comercial amb el seu pare. Van comprar una taula de planxar i mentre la transportaven, van anar de cara contra el terra a l’escala mecànica. La vergonya es va passar ràpid perquè no hi ha res millor que riure’s d’un mateix perquè la resta també ho faci. Però aquí hi va haver una mica més que ridícul: a Rafaela li va començar a fer mal el costat.

    Radiografia amb mesotelioma maligne | Topdoctors

    La dona no va aprendre mai a anar amb bicicleta. Va ser en aquestes dates quan Miguel va emprendre la missió d’ensenyar-li, ella ho intentava, però ho deixava ràpid per aquell dolor que anava apareixent. “Serà del cop”. Un dia, va anar al CAP. D’allà la van traslladar immediatament a l’hospital. No era un esquinç a les costelles, era un mesotelioma.

    Rafaela va viure fins al 29 de desembre del 2017. Van passar poc més de dos anys del diagnòstic fins aquell dia. “Sóc feliç de veure el sol i respirar”, Rafaela solia dir aquesta frase abans d’emmalaltir. Miguel la cuidava a casa, al principi fins i tot podien sortir a passejar a la llum del seu apreciat sol. Però va arribar un moment en què el pit li impedia respirar i va deixar de sortir. S’esgotava. Es va anar deteriorant. Rafaela era i continua sent moltes coses més que víctima d’un genocidi laboral, però la malaltia es va encarregar de fer-li perdre l’autonomia, els cabells, la massa muscular i la brillantor als ulls. Una cosa macabre és que la culpa cau a les espatlles de qui no li pertany. En aquest cas, va caure com una llosa a l’esquena del seu pare, el peó d’Uralita. Va morir abans que ella, mesos després de saber el diagnòstic de la seva filla: estava acostumat a anar a enterraments de companys, però el pronòstic de Rafaela el va fer caure en una depressió en què va deixar de menjar, parlar i sortir de casa. Tot i la mort del seu pare i els seus anys d’intentar recuperar-se d’una malaltia terminal provant tractaments experimentals nord-americans, Rafaela mai no va deixar de creure a la vida.

    Postergar el dol

    “A mi aquesta sentència no em dóna res. Sempre que no em torni a la meva dona, aquesta sentència no em dóna res”. Miguel i la seva família formen part de la tercera demanda col·lectiva interposada contra Uralita a través del Col·lectiu Ronda. El març del 2021 es va fallar una sentència pionera: el Tribunal Suprem desestimava els recursos presentats per Uralita sa sota la premissa quel’ús d’amiant en els processos industrials “conformava un risc indiscutible per a la salut perfectament conegut si més no a la dècada dels 40”, a més de destacar que l’empresa era coneixedora dels riscos que suposava per a “la plantilla i tercers”. Així es va reconèixer legalment Rafaela com a víctima domèstica. L’empresa no està disposada a perdre el pols, s’ha declarat insolvent. Els diners “si és que arriben”, com diuen els afectats, arribaran després d’haver de batallar fins i tot amb un reconeixement legal a favor seu. Un cop traumàtic per allargar i postergar els processos de gestió del dolor, la ràbia i el dol.

    Si en una altra cosa coincideixen tant Anunciación com Miguel, és que l’última cosa que els interessa són els diners d’aquesta gent. Només volen justícia, cosa que tots dos creuen una cosa no possible. Agustín i Rafaela no tornaran.

  • Per a l’eliminació del fibrociment a Mollet del Vallès

    Les canonades de fibrociment a base de fibres d’amiant i ciment es van generalitzar en les xarxes d’aigua a Catalunya, Espanya i Europa als anys 40. És l’expressió de l’auge econòmic de la indústria cimentera i del sector de la construcció.

    La Directiva Europea 1999/77 de 26 de juliol de 1999 ja limitava l’ús i comercialització de substàncies com l’amiant i per extensió el fibrociment de les canonades de fibrociment.

    A l’Ordre de 7 de desembre de 2001, Espanya va transposar la Directiva Comunitària 1999/77/CE, per la qual es prohibeix l’ús i comercialització de tota mena d’amiant i dels productes que ho continguin. Des de 2003 estan totalment prohibits, tant en usos com en comercialització per la Directiva europea 2003/18/CE, i es marca la seva substitució per altres materials donada la seva potencial perillositat en el temps.

    Davant aquestes constatacions, els països desenvolupats van anar prohibint gradualment l’ús de l’Amiant i els seus derivats. En l’estat espanyol es prohibeix totalment la utilització de l’amiant l’any 2001 (Ordre Ministerial de 7 de desembre de 2001), avançant-se així al termini màxim de 2005 previst per la UE.

    A causa de l’estès del seu ús, s’aprova finalment l’any 2006 el Reial decret 396/2006, el 31 de març, en el qual s’estableixen estrictes mesures de seguretat aplicables als treballs amb el risc d’exposició a l’amiant. El fibrociment o «amiant-ciment» és un material artificial obtingut per la mescla íntima i homogènia d’aigua, ciment i fibres d’amiant, en les quals aquestes representen entre el 10 i el 25% de la mescla.

    El 14 de març de l’any 2013, el Parlament Europeu va aprovar una resolució clara on fa referència a la presència d’amiant en les xarxes d’aigua i més detalladament en «l’aigua potable que es distribueix a través de conductes d’amiant-ciment». En el seu apartat 37, es posa l’accent, principalment, en les malalties cancerígenes relacionades amb la inhalació d’amiant, com el càncer de pulmó i el mesotelioma pleural.

    La ingestió d’aigua procedent de canonades de fibrociment i contaminades amb aquestes fibres són reconegudes com a risc per a la salut i poden trigar diversos decennis i, en alguns casos, més de quaranta anys, a manifestar-se. Els símptomes de malaltia per exposició a l’amiant van ser durant molts anys difícils de detectar, ja que solen aparèixer entre 10 i 40 anys després de l’exposició al material, com són càncer de gola, de ronyó, d’esòfag i de vesícula biliar.

    Malgrat la prohibició total, a les nostres ciutats i pobles de Catalunya i al conjunt de l’estat, queden milions de tones d’amiant que poden suposar un potencial risc per a la salut de les persones. L’exposició es produeix en ingerir aliments o líquids contaminats amb asbest, com amb l’aigua que flueix per canonades de fibrociment.

    Per part seva, l’Enquesta Nacional de 2012 de Subministrament d’Aigua Potable i Sanejament a Espanya, realitzada per l’Associació Espanyola de Proveïments d’Aigua i Sanejaments (AEAS) i l’Associació Espanyola d’Empreses Gestores dels Serveis d’Aigua a Poblacions (AGA), estima la longitud de les xarxes de proveïment en 150.000 km i en 95.000 km les xarxes de sanejament o clavegueram. Tots dos informes coincideixen que, quant a la propietat o titularitat de la gestió de les xarxes de proveïment d’aigua, el 60% seria gestionada totalment o parcialment per administracions públiques.

    La comissió de medi ambient del congrés dels diputats va aprovar el juliol passat 2017 una resolució que insta el govern comunitats autònomes i ajuntaments a eliminar els més de 40.000 km de fibrociment en un temps inferior a cinc anys.

    Nosaltres creiem que el ple municipal de Mollet del Vallès hauria d’adoptar els següents acords:

    1. Establir un pla a curt/mitjà termini per a erradicar aquest material nociu d’equipaments públics i privats (col·legis, hospitals, canonades i tots els elements que estiguin afectats per aquesta substància).
    2. Eliminar aquest risc greu per a la salut pública. Un problema que no sols afecta als usuaris i consumidors d’aigua potable, sinó també als mateixos treballadors/as que han de manipular i reparar aquest tipus d’instal·lacions.
    3. Dur a terme una auditoria sobre la quantitat i situació de les conduccions d’aigua potable i altres materials de fibrociment existents en les xarxes d’aigua potable i edificis públics i privats de la nostra ciutat.
    4. Elaborar un Pla pluriennal econòmic i tècnic per a la total Eliminació de les Conduccions d’Aigua Potable i altres materials de fibrociment públics i privats a Mollet del Vallès, en el qual haurien de col·laborar en el seu finançament la Diputació de Barcelona la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Mollet.

  • L’INSS reconeix com a malaltia professional el càncer de pulmó d’un treballador de Metro que va estar en contacte amb amiant

    L’Institut Nacional de la Seguretat Social (INSS) ha reconegut per primer cop la situació d’incapacitat permanent en grau d’absolut, derivada de contingència professional per exposició a l’amiant a un treballador, actualment jubilat, afectat de càncer de pulmó, que va prestar serveis a Metro de Barcelona entre els anys 1975 i 2011, 32 anys. Es tracta de la primera resolució de l’INSS que atribueix a la presència d’amiant al suburbà de la capital catalana l’origen de la situació d’incapacitat permanent d’un treballador de Metro.

    El cas del treballador, de nom Antonio, forma part d’un conjunt de 8 expedients oberts per diverses situacions vinculades amb la presència d’amiant a Metro de Barcelona. Entre aquests hi ha un cas d’Incapacitat Absoluta. Quatre casos més de treballadors morts per malalties vinculades amb l’amiant, 3 fruit de càncer de pulmó i un per una afectació a la pleura. Un càncer de pulmó que està recorregut per l’empresa al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), 2 asbestosis, una de les quals està pendent de reconeixement administratiu, segons ha explicat, en roda de premsa, Jaume Cortés, advocat del Col·lectiu Ronda encarregat dels procediments legals.

    l’Antonio, present a la roda de premsa, ha explicat: “durant 32 anys vaig estar treballant als túnels, fins que ja jubilat, a rel d’unes molèsties en forma de tos, em vaig visitar i em van trobar primer una taca als pulmons que després s’ha diagnosticat com a càncer de pulmó”, ha dit. Després de la notícia, la lluita d’aquest antic treballador de Metro és aconseguir que es reconegui legalment la seva malaltia professional, fruit d’haver treballat en contacte, per exemple, amb la pols d’amiant que s’ha demostrat que desprenien els frens dels trens. “Vull que es reconegui plenament l’existència de la malaltia i tot el que comporta, especialment perquè així l’empresa doni proteccions als meus companys”, ha explicat amb gran aplom.

    Segons l’advocat, el fet que l’Institut Nacional de la Seguretat Social (INSS) reconegui que el càncer de l’Antonio està vinculat amb el fet que va treballar en contacte amb amiant obre el ventall de les possibles afectacions. Fins ara els treballadors als quals s’ha diagnosticat afectacions als pulmons eren operaris de l’àrea de manteniment, que havien treballat directament en contacte amb l’amiant dels frens. El nou cas obre la porta a més afectacions, per exemple, entre els treballadors de manteniment. L’Antonio ha explicat que durant tots els anys que va treballar “als túnels”, a més de la pols que hi havia a les vies, també operaven amb peces d’Uralita per treballar en cel·les

    Cortés ha considerat que el primer efecte de la resolució oficial afectarà la credibilitat de l’empresa i de l’Ajuntament de Barcelona, que sempre han negat que hi hagués afectats per la presència a les instal·lacions de productes prohibits com l’amiant.

    Llarg recorregut judicial

    El procés que s’obre a partir d’ara és llarg. La resolució que afecta l’Antonio, pot ser recorreguda per l’empresa, que en segon terme pot arribar fins al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC). Si finalment l’alt tribunal català reconeix la malaltia com a professional, els advocats dels treballadors poden denunciar legalment l’empresa per no haver proporcionat mecanismes de protecció al treballador. La denúncia pot ser recorreguda també fins al TSJC. Si el resultat és favorable als treballador, llavors es podria denunciar també per danys i perjudicis i reclamar també un increment de la pensió per a l’afectat. “Aquests procediment ja els hem viscut en casos semblants que afecten a treballadors en contacte amb l’amiant en empreses com Uralita o Rocalla”, ha dit el defensor dels treballadors.

    Hi ha un tràmit que es podria obviar i és el reconeixement de la malaltia professional en els 4 casos de treballadors de Metro que van morir, 3 per càncer de pulmó i 1 per càncer de pleura. Segons el lletrat de Ronda, la llei espanyola ja deixa clar que en cas de mort, si abans s’ha documentat, com ha passat a Metro, que els operaris finats havien estat en contacte amb amiant, es considera automàticament que aquests operaris tenien malaltia professional. No obstant això, en algun cas el jutge no ho ha considerat així i s’ha hagut de recórrer la seva decisió, ha reconegut Cortés.

    Tot i les diverses resolucions que es van produint, Metro de Barcelona segueix negant que els treballadors amb les malalties objecte de denúncia hagin estat exposats a l’amiant. Això fa pensar tant al comitè d’empresa com als seus serveis jurídics, que els processos duraran, pel capbaix entre 4 i 5 anys fins que, com ha passat amb altres empreses, hi hagi sentències definitives.

    Cortés ha fet una crida a Metro perquè no allargui el problema. “Si fa un any fèiem una roda de premsa aquí per denunciar els primers casos, avui parlem de 8 expedients, amb un que ja té el reconeixement de l’INSS, i en poc temps la xifra d’afectats es pot multiplicar”, ha dit.

    Un dels problemes amb els quals s’enfronta el comitè d’empresa de Metro és el fet que la majoria dels casos que es produeixen afecten antics treballadors amb els quals no tenen contacte directe, ja que el contacte amb l’amiant pot aparèixer en forma de greus malalties fins 20 anys després d’haver-hi estat en contacte.

    Metro de Barcelona va retirar tot l’amiant dels antics trens i ha substituït els vagons per altres ja nets per partícules d’amiant, però fa poc es va descobrir que a les instal·lacions fixes també hi havia amiant. Segons Ángel Muñoz, del comitè d’empresa, s’han retirat fins a 300 tones de productes amb traces d’amiant, que estaven a les estacions o als passadissos del Metro de Barcelona. S’ha fet un inventari de peces que podrien tenir amiant i quan n’apareix alguna es tracta per empreses especialitzades.

    TMB sempre ha negat que la presència d’amiant al metro causés afectacions de salut. L’empresa també s’ha negat a reconèixer l’exposició de la globalitat de la plantilla. Aquesta continua sent la principal demanda del comitè d’empresa, que durant el 2019 ha convocat nou vagues per la crisi de l’amiant.

  • Amiant i frens al Metro, una perillosa combinació del passat

    L’amiant descobert al Metro de Barcelona, concretament a la pintura bituminosa que protegeix els baixos dels trens, sembla amagar involuntàriament altres amiants, dels quals poc es parla als mitjans de comunicació. Aquests també es troben aquí, al suburbà: en equips d’alta tensió, en sostres de sales tècniques, en components elèctrics; tant de trens, com en sistemes de senyalització, i fins i tot, en sostres trencats d’alguna estació.

    Però, sota el meu punt de vista, res d’això revesteix tanta importància i gravetat com l’”ús continuat i massiu en les dècades del 1950 al 1990 com a mínim, en les pastilles de fre amb amiant dels trens del Metro de Barcelona”. 40 anys, que probablement siguin més, en la forquilla de temps fins la seva total retirada i prohibició d’ús. No obstant això, hauran estat suficients com per escampar quantitats importants d’aquesta fibra en els túnels i estacions, resultat lògic de l’acció de frenada i del desgast en les pastilles que contenien aquest mineral.

    Dit tot això, la paraula tècnica “friable, o no friable”; molt utilitzada a manera d’escut mediàtic per part de la direcció de TMB, es converteix en un simple joc de paraules per evitar l’inevitable: que es posi el focus on cal posar-lo quan ens referim a la capacitat de dispersió en els túnels de partícules microscòpiques sense cap control. I això no agrada. I menys a TMB.

    Potser, els lectors pensin que en no utilitzar-se l’amiant en l’actualitat, el problema ja no existeix, però les fibres que han estat despreses en el passat no s’han convertit automàticament en biodegradables i tampoc han desaparegut dels túnels com per art de màgia. Aquests no han estat sotmesos a cap tipus de neteja, com podrien ser tècniques d’encapsulament en els llocs on ja estiguin posades aquestes fibres, i que així, no segueixin viatjant allà per on caiguin en funció del vent o del moviment mecànic per treballs diversos.

    Per tant, les fibres d’amiant despreses dels antics frens haurien d’estar aquí, per on els trens del passat han viatjat durant 40 anys com a mínim, durant una mitjana de 16 hores diàries, els 365 dies de l’any. Es plantegen quantes vegades frena un tren en aquest termini de temps?. Doncs, sembla ser que aquestes fibres “no existeixen, no hi són, en no ser detectades”. TMB afirma que l’ambient que respirem al Metro de Barcelona és innocu, en no existir una suficient concentració en fibres d’amiant, basant-se en les dades obtingudes “amb el mètode que obliga la llei”.

    Cal ressaltar, i posant en dubte aquesta última afirmació amb la qual es justifica una vegada i una altra TMB, que al Metro de Madrid la presa també va ser negativa en una cotxera després d’haver perforat sostres amb Amiant. No obstant això, en tornar a prendre mesures de mostres en sediments i pols de la zona on s’havien realitzat aquests treballs, sí que es va detectar la presència d’amiant, amb resultats totalment diferents, per desgràcia dels que hi el respiraven.

    És evident, doncs, que unes partícules despreses dels frens entre els 50 ‘i els 90’ no estaran esperant a flotació constant per l’ambient fins deixar-se atrapar per uns aparells que només mesuren en l’aire. Per lògica i coherència això és pràcticament impossible, ja que estaran més que posades i instal·lades en l’entorn dels túnels i estacions: al balast, en el formigó, en els cables que recorren centenars de quilòmetres per parets laterals, en múltiples caixes d’equips, en ventilacions o en pous. Els múltiples racons existents al Metro de Barcelona poden ser la llar d’aquest fatal mineral per a la salut de qui el respiri, sobretot les més antigues (L1, L3, L4 i L5) mentre TMB tira pilotes fora.

  • La guia sobre els riscos derivats de l’amiant pretén eixamplar el coneixement sobre un material prohibit a Espanya des de l’any 2002

    L’Associació de Víctimes Afectades per l’Amiant de Catalunya (AVAAC) ha presentat la Guía informativa a toda la población sobre los riesgos del amianto en la qual alerta dels perills en la salut de les persones que han estat en contacte amb l’amiant, sigui perquè han treballat en empreses on s’utilitzava aquest material, sigui perquè convivien amb aquestes persones. L’entitat ha informat que aquest llibre estarà disponible en format imprès i a lliure disposició de tothom interessat accessible des del web de l’associació.

    La guia conté informació sobre «les característiques de l’amiant, les greus patologies que pot originar –incloent-hi diverses formes de càncer, algunes com el mesotelioma pleural que no té cura actualment i que només la inhalació d’amiant pot causar–, les professions i sectors econòmics que han fet servir aquest material i quin és el marc jurídic i legal que empara les víctimes i els seus familiars», segons explica una de les entitats organitzadores de l’acte, el Col·lectiu Ronda. En la presentació hi van participar diversos experts, com la catedràtica en Dret del Treball i de Seguretat Social de la Universitat Pompeu Fabra Júlia López, qui va assegurar que «la situació que s’ha viscut a l’Estat espanyol en relació amb l’amiant i l’exposició a aquest material de milers i milers de persones és un veritable crim». Per a López «l’amiant és un exemple de com s’ha jugat amb la salut dels treballadors i les treballadores i les seves famílies i de com s’ha ignorat la normativa en matèria de prevenció i salut laboral».

    El Col·lectiu Ronda s’ha especialitzat en l’actuació jurídica en representació de les persones afectades per aquesta contaminació. Una de les seves lletrades, Marta Barrera, va recordar que als anys 70, «les empreses actuaven amb total impunitat». No va ser fins a l’any 2008 al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i el 2012 definitivament al Tribunal Suprem «que es va establir amb rotunditat i de forma inqüestionable la responsabilitat d’empreses com Uralita –a Cerdanyola– o Rocalla –a Castelldefels i adquirida fa uns anys per Uralita– per les malalties i defuncions de treballadors causades per l’amiant en establir-se que hi havia hagut incompliment de la normativa vigent relacionada amb l’amiant en matèria de prevenció». Segons l’advocada, «les empreses coneixien la perillositat del material i els riscos que comportava l’exposició que patien els seus treballadors. Un incompliment que es feia extensiu a les malalties dels seus familiars perquè la roba de feina es rentava a casa, tot i que existia l’obligació empresarial de fer-se’n càrrec de la neteja, traslladant el perill a les seves pròpies llars sense ser-ne conscients». També es va permetre que els fills d’aquests operaris s’acostessin a les fàbriques on feinejaven els seus pares, fent contacte amb aquest material tòxic.

     

    Aquest és un article original del Diari del Treball

  • Treballadors presenten una demanda perquè l’ansietat provocada per l’amiant es consideri malaltia professional

    Cinc treballadors han iniciat una nova batalla legal contra els efectes de l’amiant, el mineral present en moltes construccions que té efectes nocius per a la salut. Els empleats, de la firma Honeywell, situada a la Zona Franca de Barcelona, han interposat una demanda perquè es reconeguin com a malaltia professional dels trastorns d’ansietat i depressió que pateixen alguns dels treballadors exposats a l’amiant.

    Segons el Col·lectiu Ronda, el despatx d’advocats que representa els cinc treballadors, es tracta de la primera demanda d’Espanya que reclama pels trastorns psíquics provocats per l’exposició a l’amiant. Previsiblement la demanda acabarà en un jutjat social de Barcelona després del preceptiu tràmit de conciliació entre empresa i treballadors.

    Els advocats expliquen que els treballadors s’enfronten a la perspectiva de passar la resta de la seva vida sotmesos a revisions mèdiques anuals per detectar l’eventual aparició d’algunes de les patologies potencialment mortals que aquest mineral pot causar, la qual cosa genera en ells ansietat i altres trastorns.

    En concret, els empleats demanen una reparació dels danys i perjudicis que han causat l’ansietat derivada a l’exposició al producte nociu. Argumenten que l’ansietat no s’hagués produït “si l’empresa demandada hagués complert les seves obligacions en relació a la prevenció i seguretat en el treball” en relació amb l’amiant.

    La demanda, que té el suport de l’Associació de Víctimes Afectades per l’Amiant de Catalunya, compta amb el precedent d’una sentència del Tribunal Superior de Justícia de París, que el juny del 2016 demanava indemnitzar 80 empleats de l’antiga Honeyweel per lesions d’ansietat per l’exposició a l’amiant que van patir. A Espanya, entre 1994 i 2008 hi ha hagut 3.943 morts vinculats directament amb l’amiant.

    Els cinc treballadors van treballar diàriament amb companys que van patir seqüeles físiques pel seu contacte amb l’amiant, un producte que la multinacional va usar per a la fabricació de les pastilles de fre fins a 2002, quan va entrar en vigor la prohibició d’usar i comercialitzar aquest mineral.

    El col·lectiu d’advocats impulsor de la demanda ha remarcat que l’empresa denunciada acumula des de principi d’any 17 sentències, incloent-hi resolucions del Tribunal Suprem (TS), que fan responsable a la companyia de defuncions i malalties d’extreballadors provocades per l’exposició a l’amiant sense mesures de seguretat.

  • Uralita condemnada a indemnitzar un extreballador que va patir càncer pel seu contacte amb l’amiant

    Aquest és un article publicat a El Diari del Treball

    Nova sentència per la qual es condemna l’empresa Uralita pels danys causats a un treballador a causa de l’incompliment de la normativa en matèria de prevenció per haver estat en contacte amb l’amiant. La contaminació per amiant és un dels problemes més greus en matèria de salut laboral pels seus efectes difícils de concretar.

    El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha desestimat el recurs interposat en el seu dia per Uralita contra una sentència anterior de la sala del Jutjat Social de Barcelona, que data del 2015. En aquesta sentència es condemnava a abonar 342.142 euros a un extreballador com a indemnització pels danys derivats de la malaltia professional, cosa que implica la ratificació de l’incompliment de la normativa vigent en matèria de prevenció en el cas de l’amiant, segons informa el Col·lectiu Ronda, entitat que ha dut la defensa legal del treballador afectat.

    L’antic treballador que serà indemnitzat havia prestat els seus serveis com a operari, primer com a oficial de fabricació i després com a cap d’equip, entre els anys 1969 i 1992 a la societat Rocalla, en la seva planta de producció de Castelldefels. Aquesta empresa va ser absorbida el 1995 per l’empresa demandada: Uralita. Segons Ronda, el 2013 l’Institut Nacional de la Seguretat Social (INSS) va declarar l’extreballador en incapacitat permanent absoluta per adenocarcinoma de pulmó derivat de la malaltia professional.

    La primera sentència sobre la qual Uralita va presentar recurs declarava la responsabilitat empresarial per la falta de mesures de seguretat i higiene en la manipulació de les fibres de l’amiant per part del treballador. La decisió judicial posava de manifest la relació causal entre la malaltia i l’incompliment de la normativa per a la protecció dels treballadors.

    Normativa aplicable

    Uralita defensava en el seu recurs que la normativa específica en matèria de protecció en els anys en què el treballador va prestar serveis no exigia el compliment de les normes de seguretat diferents de les aplicades. La tesi no va ser acceptada pel TSJC d’acord amb els últims pronunciaments del Tribunal Suprem, refrendant la falta de mesures de seguretat de l’empresa Uralita, “insistint en el fet que tot i que la normativa no estès del tot desenvolupada abans de 1997 això no significa que no haguessin de respectar les normes per controlar la nocivitat de l’amiant i, per tant, per protegir el treballador”.

    L’advocat del Col·lectiu Ronda, Miquel Arenas, afirma al respecte que la sentència “demostra la fermesa amb la qual es va posant de manifest com de nociu ha estat l’amiant i quines han estat les greus conseqüències derivades d’estar en contacte amb un material clarament perjudicial sense que les empreses productores adoptessin mesures de seguretat per pal·liar-ne els efectes ni alertessin els treballadors dels riscos”.

  • El Suprem ratifica la condemna a Honeywell per les morts per amiant

    La Sala Social del Tribunal Suprem ha desestimat el recurs interposat per l’empresa Honeywell Fricción, una empresa que abans es deia Jurid Iberica i que actualment és Federal Mogul, contra la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) que la va condemnar a abonar el recàrrec imposat a la pensió de viduïtat de la dona d’un extreballador mort per asbestosi com a conseqüència de l’exposició a l’amiant, segons manifesta el Col·lectiu Ronda, que duu la defensa de l’esmentat col·lectiu d’afectats.
    Es tracta de la setena resolució judicial que condemna en ferm Honeywell per les malalties i morts d’extreballadors exposats a l’amiant a les fàbriques d’El Prat de Llobregat i de la zona Franca de Barcelona, de l’esmentada multinacional que fabrica components d’automòbil i en el seu temps produïa peces per a frens que duien amiant en la seva composició.

    Les morts i patologies que afecten treballadors i familiars de Honeywell van ser el primer impuls per a la creació de l’Associació de Víctimes Afectades per l’Amiant de Catalunya, entitat amb seu a El Prat de Llobregat que s’ha convertit una de les plataformes més reivindicatives i actives en defensa dels drets de les persones afectades per l’amiant. A l’Estat espanyol no se sap en aquests moments quantes persones estan afectades per l’amiant.

    Des d’abans de 1952 i fins que es va prohibir l’ús de l’asbest, l’amiant va ser prohibit a tot el territori de la UE, aquest producte va estar present en els processos industrials que es desenvolupaven a l’antiga Honeywell, actual Federal Mogul, primer a la planta d’El Prat de Llobregat i, posteriorment a la de la Zona Franca de Barcelona. Durant aquest temps, milers i milers de treballadors van passar pels esmentats centres de treball i va quedar exposats a les fibres de l’amiant sense que l’empresa adoptés les pertinents mesures de seguretat i prevenció per protegir la salut dels seus empleats.

    El Tribunal Suprem fa l’anterior consideració atenent a l’informe de l’Institut Nacional de Seguridad e Higiene en el Trabajo (INSHT) de l’any 1977 on es denunciava que a la fàbrica d’El Prat se superava la concentració màxima permesa de pols d’amiant i s’acumulaven tot tipus d’incompliments de la normativa de salut laboral en vigor, incloent en això que no hi havia equips individuals de pro0tecció i de les taquilles dobles, a més de greus mancances en els sistemes de ventilació i extracció.

    A l’any 1982 el mateix organisme constatava que les anomalies denunciades només s’havien esmentat de manera molt parcial i se seguia superant greument la concentració de pols d’amiant, alhora que es posava en evidència el risc per a la salut de les persones que hi treballaven.

    El 1984 el mateix INHST constatava que no s’havien resolt les peticions de millores enviades a l’empresa. No va ser fins a setembre del mateix any que, amb ocasió del trasllat de la fàbrica des d’El Prat de Llobregat fins a La Zona Franca, que Honeywell va encarregar a una empresa externa la realització del control ambiental de les fibres d’amiant i adopta mesures destinades a minimitzar el risc per a la salut humana que suposa la presència en l’ambient de l’amiant.

    El Suprem confirma plenament la sentència dictada abans pel TSJC que condemnava Honeywell Fricción a abonar el recàrrec del 50% sobre la prestació de viduïtat que percep la dona d’un extreballador mort l’any 2011 després que a edat de 84 anys se li reconegués la incapacitat permanent en grau d’absoluta com a conseqüència d’una asbestosi d’origen professional.

    Per a Àlex Tsmenetzky, advocat del Col·lectiu Ronda que ha representant la vídua, “Honeywell situa  El Prat de Llobregat en primera línia del drama de l’amiant a Catalunya, al costat de localitats ha tristament marcades per l’asbest, com són Cerdanyola i Castelldefels.