El passat dimecres 24 de febrer va tenir lloc l’acte «Per una unió sanitària europea», en el marc del cicle de debats sobre «Els efectes de la Covid-19» organitzat per Amics de la UAB, en col·laboració amb altres entitats, incloses el Diari de la Sanitat. Aquesta sessió titulada va comptar amb la participació de Domènec Ruiz Devesa, eurodiputat socialista i membre del Comitè Federal d’Unió Europea de Federalistes (UEF Europa), i Carme Valls, del Centre d’Anàlisi i Programes Sanitaris (CAPS). El debat va ser moderat per Jaume Masdeu, periodista i corresponsal de La Vanguardia a Brussel·les.
La sessió va demostrar la posició partidària d’una unió sanitària a escala europea, que la pandèmia de la Covid-19 ha posat de manifest. De fet, es van subratllar, d’entrada, els dos grans avenços de la Unió Europea arran de la pandèmia, com són el Pla de recuperació i resiliència, absolutament inèdit, i l’estratègia de compra conjunta de vacunes, també absolutament inèdita.
Tanmateix, es va indicar també que a l’inici de la pandèmia va haver-hi una actuació insolidària i deslleial, de tancament unilateral de fronteres i de carrera competitiva entre els diferents països europeus, ni que després es va reaccionar i es va anar a una altra manera de funcionar a Europa. Però aquestes mostres d’insolidaritat les van expressar alguns Estats membres, en aquell context de desconcert inicial davant la Covid-19. Això es va corregir amb l’actuació de les institucions europees i al cap d’uns tres mesos de l’inici de la pandèmia, el canvi de rumb és el que ha portat a aquests dos grans encerts, que encara estan avançant amb moltes debilitats. Entre aquestes debilitats, es va subratllar que, per exemple, que encara hi ha tancaments unilaterals de fronteres, amb incompliment de les normes del codi Schengen.
En aquest sentit, es va apuntar que aquests dos grans avenços (el Pla de recuperació i l’estratègia conjunta d’adquisició de vacunes) són, com deia l’eurodiputat Ruiz Devesa, dos originals exemples de «mutualització» a escala europea que, malgrat les dificultats, reforcen encara més el procés d’integració europea. La cooperació multilateral i aquesta mutualització (en l’aspecte econòmic és el que s’han anomenat «eurobonos») reforça la mateixa Unió Europea i resulta molt més eficient en benefici de tots. El que és cert és que el cost de la no-Europa, és a dir, recuperar-nos econòmicament i adquirir vacunes de manera individual cada Estat, hagués sigut un escenari absolutament ineficient i desigual.
També es va indicar en el debat que les competències en matèria de salut segueixen sent competències dels Estats i la Unió Europea només hi té competències de suport a l’actuació dels Estats. En aquest sentit, la pandèmia ha demostrat que estem davant el que és pot anomenar un mal públic transnacional, que requereix una governança europea. D’aquí va sortir la idea de la unió sanitària europea a la qual es va dedicar bona part de la jornada. Els ponents van indicar que aquesta unió sanitària europea, amb una política europea de salut, podria abordar els grans problemes de salut que no es poden afrontar a escala d’un sol Estat, sinó que requereixen, necessàriament, la cooperació multilateral. L’article 168.5 del Tractat de Funcionament de la Unió Europea podria ser la base jurídica per aquesta unió sanitària, ja que permet adoptar directives i reglaments davant de pandèmies transfrontereres, si bé no permet l’harmonització de disposicions nacionals. Es va explicar, en aquest sentit, que el novembre passat, sobre la base d’aquesta disposició dels tractats, la Comissió Europea va començar a formular una primera proposta.
El passat dijous 11 de febrer va tenir lloc la sisena sessió del cicle de debats organitzat per Amics de la UAB sobre els efectes de la Covid-19. L’acte, sota el títol “La Covid-19 fa canviar els paradigmes econòmics”, va comptar amb la participació de Carles Manera, catedràtic de la Universitat de les Illes Balears, conseller del Banc d’Espanya, ex conseller del govern balear i membre d’Economistes davant la crisi, i Cecilia Castaño, catedràtica d’Economia Aplicada a la Universidad Complutense de Madrid i Vicepresidenta de Economistas frente a la crisis. El moderador de la sessió va ser Manel Manchón, periodista de Crònica Global.
Aquesta era el segon dels debats del cicle d’Amics de la UAB que versava sobre aspectes i conseqüències econòmiques de la Covid-19. L’objectiu del debat era revisar on ens trobem i quines són les perspectives de futur sobre la situació econòmica. En aquest sentit, Carles Manera va partir del fet que abans de la Covid-19 ja hi havia símptomes de ralentització econòmica i que aquest retrocés de la economia mundial no ha fet més que aguditzar-se amb la crisi pandèmica que, a més, ha portat un canvi en la visió de l’economia.
Castaño va subratllar també que la crisis de la Covid-19 ha evidenciat la vulnerabilitat dels sistemes productius i social i la incertesa. Hem vist com el sistema productiu d’Espanya i de la Unió Europea que és també molt vulnerable, ja que s’han trencat les cadenes mundials de valor. Tot això ja estava molt alterat abans, però s’ha agreujat, amb la manca de subministres arran de la pandèmia i la manca de capacitat de producció suficient d’equipaments de protecció o, també, de vacunes. També s’ha mostrat la vulnerabilitat d’economies orientades fonamentalment al turisme, com l’espanyola, o la vulnerabilitat de les xarxes de protecció social i dels sistemes públics sanitaris, després de les brutal retallades que ha sofert. A més, tot està encara presidit per la incertesa fonamental de que no sabem quan durarà tot això; una incertesa que sempre és el pitjor per les expectatives econòmiques.
Un altre dels temes que es va plantejar en el debat va ser el relatiu als nous reptes i canvis econòmics exigits també en el fons de Next Generation de la Unió Europea i les seves prioritats. No es tracta d’inventar-se nous sectors productius, però sí adaptar sectors com el turisme, atesa la seva importància en el Producte Interior Brut d’Espanya, i reindustrialitzar i diversificar el sector de serveis. Entre aquests serveis, els serveis de cures i d’atenció als nens i a la gent gran s’han de revaloritzar, ja que s’han revelat també com a cabdals, amb gran importància pel seu volum de treballadors i per la incorporació plena de la dona en el mercat del treball. En aquest sentit, es va indicar que en la proposta de transició digital que Espanya ha presentat a la Unió Europea estan inclosos aspectes relacionats amb l’empoderament de la dona i en el coneixement més ampli i la tecnologia més innovadora. Però tot això és molt més difícil, ja que es tracta de plantejar processos que millorin efectivament la vida de les persones i això és molt més difícil que construir autopistes o línies ferroviàries.
Els dos economistes van subratllar que el salt en el model públic requereix també de manera molt important de processos que han de portar a terme les administracions públiques, reforçant així la dimensió pública de l’economia i dels serveis. I això precisa d’una governança democràtica, amb implicació en xarxa de molts components, cohesionant les societats. Evitant, de totes totes, el risc dels populismes, un perill molt real en moments de crisi econòmiques com l’actual.
El passat dijous 28 de gener va tenir lloc la cinquena sessió del cicle de debats organitzat per Amics de la UAB sobre els efectes de la Covid-19. L’acte, sota el títol “La salut i les trampes de gènere i pobresa”, va comptar amb la participació de Carme Valls, membre del Centre d’Anàlisi i Programes Sanitaris (CAPS) i autora del llibre Medio ambiente y salud: Mujeres y Hombres en un mundo de nuevos riesgos” i Carme Borrell, gerent de l’Agència de Salut Pública de Barcelona. El debat va estar moderat per Josep Martí, també membre del CAPS i opinador d’aquest diari.
Els tres professionals mèdics van començar situant al concepte de gènere. Carme Valls va insistir en que, en l’actualitat, ja no tot s’ajusta a les definicions de la biologia i són més aviat estereotips i mirades que són més culturals, que biològiques. Carme Borrell, al seu torn, es va referir al sexe biològic, al sexe social i a la interacció entre ambdós per expressar que tot acaba afectant a la salut. El que es va voler subratllar són els altres eixos de desigualtats que afecten a la salut i que l’OMS en la seva Comissió sobre el Determinants Socials de la Salut, ja posava de manifest. D’aquí que el debat es centrés en aquests dos condicionants: el gènere i la pobresa, que també estan vinculats entre si.
A partir d’aquí, es va voler situar aquesta influència dels determinants de gènere i la seva influència en la salut a partir de les dades de la mateixa Agència de Salut Pública de Barcelona, perfectament traslladables a escala autonòmica o a escala de tot l’estat. Així, per exemple, es va destacar, d’una banda, que hi ha un nombre important de dones grans que viuen soles, amb més esperança de vida. D’altra banda, els ponents es van referir a que hi ha una clara segregació en el treball, tant horitzontal com vertical, en el sentit d’ocupacions més masculines que altres i que, jeràrquicament, existeix un sostre de vidre, amb tot el que això implica de bretxa salarial. Això, es va assenyalar durant el debat, també es reflecteix en els índex de pobresa, on hi ha més dones que homes. En definitiva, hi ha una clara infravaloració i discriminació de la dona, a la que cal afegir la violència masclista. Tot això afecta, evidentment, a la salut de les dones, que viuen més anys, però que viuen pitjor i amb pitjor salut mental, en funció de la classe social.
Per la seva banda, Carme Valls va insistir en la invisibilitat de les dones en la mateixa recerca biomèdica, ja que durant molts anys no s’ha tingut en compte la perspectiva de gènere en l’àmbit científic, així com en les mateixes polítiques de salut. En definitiva, doncs, no es pot separar la salut i els temes biològics dels aspectes socials lligats a les condicions de vida i treball.
El passat 17 de desembre va tenir lloc, telemàticament, la tercera sessió del cicle de debats sobre els efectes de la Covid-19 organitzat pels Amics de la UAB. Aquesta tercera sessió es va dedicar als «Mecanismes d’odi i confrontació» en el context de la pandèmia i hi van intervenir Ignacio Morgado, Catedràtic de Psicobiologia de l’Institut de Neurologia de la UAB i Manuel Cruz, Catedràtic de Filosofia de la UB i expresident del Senat, moderats per Maria José Recoder, degana de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB.
Ignacio Morgado va aportar una anàlisi des del punt de vista de la psicologia de les emocions, concretament del sentiment de l’odi, amb tot el que significa de negació de la intimitat, de passió i de compromís per perjudicar a l’odiat. Per la seva part, Manuel Cruz, va subratllar que l’odiat és alguna cosa que «ens danya i que, per tant, ens carrega de raó com a justificació o legitimació de la violència en resposta al dany». El debat va girar també entorn de la relació amor/odi, a l’odi com a reacció a la por o a la incertesa i al fet que l’odi és un fenomen induït. Tot això com a materials de base sobre com va reaccionar la ciutadania davant la incertesa i els temors de la pandèmia. La prova de contrast que va significar el confinament va fer sortir, segons Cruz, el millor i el pitjor de nosaltres mateixos, perquè també ningú és d’una sola peça.
El debat va girar també entorn del debat sobre l’actuació dels mitjans de comunicació en relació amb la informació sobre la pandèmia i la seva fiabilitat. Finalment, es va abordar la repercussió del crispat debat polític sobre l’actuació dels diferents governs en relació amb el control de la pandèmia. En el discurs de l’odi i la crispació hi ha també ciutadans que s’hi reconeixen i vehiculen els seus registres -odiosos o sectaris- cap a la política. Potser els polítics injecten odi, però, com deia Manuel Cruz, hi ha més gent que l’amplifica en els mitjans i en les xarxes socials, deteriorant així la part de responsabilitat corresponent als polítics, però també la part que correspon als mitjans de comunicació i a la mateixa ciutadania.
El 19 de març va tenir lloc l’última conferència dins del cicle «Sanitat, l’estat de la qüestió» a l’Ateneu Barcelonès. En aquest cicle, organitzat per Amics de la UAB dins La Universitat Opina i el Diari de la Sanitat, es van realitzar diferents conferències on es va parlar amb metges i pacients sobre les tres principals causes de mortaldat a Catalunya: Ictus, cardiopaties i càncer.
El doctor Josep Ramon Germà, director d’estratègia clínica, investigació i resultats de l’Institut Català d’Oncologia, i Fernando Trias de Bes, pacient d’èxit. La moderadora va ser la coordinadora d’aquest mateix Diari. Canviant el format dels dos actes anterior, aquest cop els dos participants van crear una entrevista a dues bandes. Reproduïm aquí algunes de les preguntes que més interès van generar.
Fernando Trias de Bes: Per què et vas fer oncòleg?
Dr. Josep Ramon Germà: No m’agrada veure els malalts dormits. Era molt avorrit. Aleshores me’n vaig anar cap a la medicina. Quan vaig acabar la carrera l’any 73 vaig veure un anunci que deia que es necessitaven residents per una cosa que es deia oncologia. Curiosament a Sant Pau l’oncologia està al final de tot, amb la sortida al carrer sant Quintí i sempre han estat uns personatges curiosos. Vaig anar a entrevistar-me amb el cap de servei que després es va convertir en un dels meus mestres: el Pau sabia que jo era espaviladet i em va dir ‘Mira Germà, si fas oncologia, no t’avorriràs mai’. Em vaig quedar sorprès i em vaig enganxar. No m’he equivocat i si tornés espero tornar a tenir la sort de llegir la petició i presentar-me.
Dr. Germà: Com recordes la primera visita amb mi?
Trias de Bes: Acollonit. Jo els protocols de medicina no els entenc gaire. A mi em detecten el tumor, vaig a l’uròleg, m’operen i després em van dir que el tumor estava encapsulat però que es podria haver estès i que ho sabrien amb un TAC. Com duia les grapes de l’operació m’havia d’esperar 15 dies. I clar em van dir que no podien saber si estava curat, que potser se m’havia anat al cervell o al fetge i que tornés al cap de 15 dies.
Dr. Germà: Dir-li això al Fernando és com dir-li que s’està morint!
Trias de Bes: Això em va costar molt. Era una muntanya russa. No sabia si em quedaven dos mesos de vida, res. En aquell moment la primera visita la recordo molt freda. Em vas dir que estava tot net però em vas donar percentatges de recaiguda i em vas dibuixar un diagrama que encara recordo. Em vas dir que tenia un 82% de probabilitat d’estar curat i un 18% que hagués vascularitzat i ho tingués en una altra part del cos. Si vols, em vas dir, fem quimioteràpia i baixarem aquesta probabilitat a l’1-2%. Jo et vaig preguntar ‘I vostè què faria?’ i em vas dir tens aquí els números. Jo esperava que em diguessis el què. Et vaig demanar si m’ho podia pensar. Jo tenia referències teves boníssimes però te n’adones que com a pacient també has de prendre decisions i en algunes d’elles no entenia que fos totalment meva la responsabilitat.
Trias de Bes: Un oncòleg ha de mirar de no tenir sentiments amb els seus pacients?
Dr. Germà: La cosa més propera a tenir sentiments és l’oncòleg. El que ha de controlar són les seves emocions. Són dues coses totalment diferent. El càncer son unes 400-500 malalties diferents i fa res eren 200. Quan tens davant cadascuna d’aquesta persones no és el mateix tenir una persona totalment curable que un malalt de càncer de pulmó totalment avançat. Els metges hem de controlar les emocions però sentiments jo crec que tots.
Dr. Germà: Vas tenir por a morir?
Trias de Bes: Sí. I tant. Tenia esperança pel que m’havies dit. De fet vaig triar no tractar-me. Tenia un alt percentatge de no recaure i la quimio és molt tòxica. Jo recordo preguntar-te: «però doctor si jo ara no em tracto, pel fet de no haver-ho fet, si després tinc una recaiguda, tindré menys probabilitat de curar-me?» I em vas dir «no, tindràs la mateixa, l’únic que t’hauré de donar més fort». Vas deixar-me clar que no i vaig decidir jugar al 82%, probabilísticament tenia més opcions.
Quan vaig tenir la recaiguda aquí sí que va ser fotut. Ja no era un tumor, era tot el cos, i després de quasi bé un any de control i no saps quantes cèl·lules hi ha. Estava més tranquil durant el tractament perquè quan t’estàs tractant tens la sensació que estàs actuant. Quan prens una medicació estàs fent alguna cosa. Quan va acabar el tractament ho vaig passar pitjor perquè et sents despullat: és el teu cos sol qui ha de seguir.
Un moment que sí que el vaig patir va ser quan vaig tenir una complicació i vaig fer trombos a les cames. Em vaig espantar del mateix tractament. Aquí tu em vas donar molta esperança. Sempre em deies: ‘Gaudeix, tranquil, que es cura’. Així com el primer dia només em vas donar probabilitats després si em vas donar esperança. Al final has de confiar en el teu doctor i no mirar res a Internet. Si tens un metge, ell en sap i internet no discrimina ni filtra. Vaig confiar en tu que per això havies dedicat la teva vida a això.
Trias de Bes: Diuen que hi ha els metges i que hi ha els oncòlegs. Aquesta frase me la va dir un metge, que els oncòlegs sou ‘ponequimios’, que busqueu curar la malaltia, esteu amb el tractament primari, i ignoreu els efectes secundaris.
Dr. Germà: el que jo diria és que tot especialista el que no ha d’oblidar és que és metge. A les meves classes a la universitat jo és el que intento transmetre. A l’essència de la medicina està l’humanisme. Has de tenir molt clar el que significa l’evidència científica però també que aquesta evidència l’has d’aplicar a un individu que té les seves pròpies característiques personals. L’evidència es pot trobar a qualsevol lloc però si no individualitzéssim no necessitaríem oncòlegs ni especialistes. Un robot podria decidir què necessitem.
Oncologia, l’estat de la qüestió a l’Ateneu Barcelonès / Amics de la UAB
Dr. Germà: Com va reaccionar el teu entorn?
Trias de Bes: El càncer fa molts anys era com una sentència de mort. Ara hi ha molta més prevalència i qui més qui menys coneix a algú que l’ha passat. Tot i així fa por encara. No és el mateix tenir càncer amb 87 anys que amb 45 com va ser el meu cas. En situacions així cadascú es posa al seu lloc: gent que s’allunya, que es tensiona, potser perquè no sap com fer-ho. Al final davant la malaltia hi ha gent que sap entendre que la vida és fràgil i hi ha gent que ho assumeix molt bé i et ve a veure amb tota la normalitat. És molt curiós observar.
Dr. Germà: I els teus fills?
Trias de Bes: La gran tenia 13 anys, el mitjà 9 i el petit 4. El petit sí que em va dir ‘Papá, yo sin pelo no te quiero’. No ho van entendre del tot. Al cole fan campanyes pel càncer infantil i la meva filla sí que em va preguntar si em moriria. Però li vaig dir que fins que no em veiés preocupat a mi no patís. Un dia que estava fotut de la quimio sí que em va dir ‘Papá, no pueden ser tantas horas en cama, podrías ir al médico, ¿no?’. El meu tractament també és cert que era curt. Era bèstia, molt concentrat, però curt, van ser uns 4 mesos en total. Un període més curt ajuda.
Trias de Bes: Com ho fas per comunicar males notícies? Suavitzes? Prefereixes donar tombs? Vas directe?
Dr. Germà: La informació no pot ser estàtica. Tu si tens una mica d’experiència explores el pacient que tens davant, les seves emocions. En aquell moment el malalt no té sentiments clars, són emocions. Si veus que està receptiu, augmentes la informació. Els silencis són fonamentals. Molt difícils de fer però ajuden. A part, sempre que puc creo esperança. Sempre pots crear-la.
Hi ha moments que has de ser total i absolutament sincer i realista. He tingut gent que ha vingut i m’ha dit ‘escolti, estic a punt de tancar un negoci, tinc una família, i necessito saber quina és la meva situació’. Utilitzo dos sistemes jo. Un d’ells és preguntar ‘vostè creu que tots nosaltres hauríem de tenir les coses el màxim d’arreglades normalment?’. Si em responen que clar els hi dic ‘doncs vostè encara més’. I la segona, hi ha una frase molt interessant que diu que s’ha d’esperar el millor i estar preparat pel pitjor.
Dr. Germà: Què vas pensar el dia que et vaig dir que havia tornat a sortir el tumor?
Trias de Bes: Vaig pensar «merda, vas escollir malament amb el 82%». A l’anterior visita ja em vas preavisar. Vaig haver-me d’operar l’espatlla per un accident amb la bici i em vas veure que a la imatge s’intuïa alguna cosa però em vas dir que m’operés i que ja ho miraríem, que et feia dubtar una mica. Com d’alguna manera ja m’ho havies dit, em va costar menys. A tractar-me i ja està.
En un moment sí que vas mirar per la finestra i et vaig llegir el pensament. “Ja sé el què estàs pensant”, et vaig dir, “que m’has enganxat tan ràpid que estàs pensant en donar-me la quimio de fa un any i no la tocaria ara que té més dosi”. No estaves segur per temes estadístics però jo et vaig dir que fóssim coherents. Si fa un any em vas dir que la curació era la mateixa però m’hauries de donar més fort, doncs que així fos.
Dr. Germà: Els pacients també heu de prendre decisions, veus. I importants. Potser ha arribat el moment que expliqui com va començar tot això. L’any 1979 de cada 10 nois amb tumoral testicular, 8 dels que ingressaven se’ls signaven certificats de defunció. Jo tenia 28 anys i només volia curar el càncer. Segueixo sent del mateix parer, hi ha gent que es conforma amb cronificar-lo però jo el vull curar i si no puc vull cuidar. Vaig rebre una beca internacional i a Anglaterra vaig veure que estaven utilitzant un fàrmac que es deia cis platí que estava donant bons índex de curació. Vaig revisar les històries d’uns 100 nois i vaig veure que els què tenien un producte en sang molt alt es morien malgrat el platí. Quan torno a Barcelona em trobo que no hi havia cis platí a Catalunya ni a Espanya. Vaig agafar un company oncòleg i un farmacòleg, vam anar a una joieria i vam comprar fil de platí. Vam obtenir una mostra de cis platí estrangera i vam produir una mostra del fàrmac. Us podeu imaginar dos moments molt especials de la meva vida. Un va ser quan vam comprovar que el producte que havíem produït era exactament igual però aquesta no era la prova del cotó. Aquesta va ser tractar un noi que tenia com dues pilotes del tumor testicular de la mida d’una pilota d’handbol als pulmons. Aquell noi era un certificat de defunció segur. Vam donar-li el nostre producte i 15 dies després vam fer-li una radiografia de tòrax i les pilotes havien passat a ser pilotes de tennis. L’Esteve està viu 30 anys després.
Vam treure el placis, aquest fàrmac, i l’any 1983, vam fer la primera publicació espanyola amb 383 casos on el 93,5% dels nois es curaven. De 8 de cada 10 certificats de defunció vam passar a 9 de cada 10 curats. És agafar una moneda i donar-li la volta. He sigut testimoni d’això i per això puc tenir esperança. També ho he viscut després amb el càncer d’ovari i amb molts altres càncers. Mentre hi ha vida, hi ha esperança.
Dr. Germà: Escrius llibres, obres de teatre, fas una columna a l’Ara… quina és la teva sensació sobre les notícies sobre el càncer?
Trias de Bes: Crec que ens en parlen sobre descobriments pels que encara falten anys per veure’n resultats. Cada cop hi haurà més innovació però un malalt que ho està ara potser ja no arriba, ho necessita ara. Per tant crec que són notícies de recerca, del que vindrà i que al pacient d’ara no els hi serveix.
Dr Germà: Jo també he intentat escriure alguns llibres de suport. Jo personalment trobo a faltar notícies positives però reals dins la premsa. No és necessari que s’hagin curat 3 ratolins però mai he sentit la notícia especifica del cis platí.
Trias de Bes: Cada cop hi ha més càncers. Què fem malament els pacients, què feu malament els metges, què fa malament la societat? No fumo, no bec, faig esport… és l’alimentació, és la pol·lució? Em vas dir que tot eren factors de risc que només s’havia demostrat que el tabac era una causa. Fem alguna cosa malament?
Dr. Germà: Moltes. Els consells de salut tothom els dóna i els pren a llarg termini, com si no anés amb ells. La gran preocupació és la infància. En aquests moments tenim entre un 18-19% de nens amb sobrepès i això sabem que produirà un increment d’algun tipus de càncer com és el de còlon. Un company em va dir que als EUA les colonoscòpies ja les estan començant 10 anys abans. El prototipus de càncer que es produeix així és molt més agressiu.
Els hàbits de bona salut es creen durant la infància. Els espinacs de Popeye han desaparegut. Després ens vam adonar que portaven poc ferro però l’hàbit hi era. Que la verdura sigui un càstig i que el McDonalds de dissabte és el premi és que alguna cosa estem fent malament. Els col·legis estan introduint les fruites però les famílies han de ser conscients que els consells de salut han de venir des de la infància. Quina és la despesa calòrica que fa un nen jugaven a basquet a un parc o amb la consola? I sí, si desaparegués el tabac, desapareixerien el 30% dels càncers: de bufeta, de ronyó, de pàncrees… Però hi ha moltes més coses. El meu co-resident de Sant Pau va aconseguir que avui en dia totes les noies a partir dels 12 anys siguin vacunades del papil·loma. Si desapareix la infecció, el càncer de coll uterí també desapareixerà. El problema fonamental és que la gent veu lluny la prevenció. Els polítics també. Sempre busquen la immediatesa. A més que la prevenció pot resultar cara. A Catalunya hem començat la prevenció de càncer de còlon mitjançant la sang en femta. Això val molts diners però quantes cirurgies t’estalvies, quantes morts perquè trobes els tumors quan encara no són càncers?
Dr. Germà: Per què som amics?
Trias de Bes: Tens molts pacients que s’han fet amics teus. Jo quan estic esperant torn només sento gent rient. Ets molt humà, molt sincer… També escrius i hi ha més coses que ens han unit. A part que ens assemblem molt de caràcter i aficions.
Trias de Bes: Estem en un 68% de totalitat de curació de càncer, arribarem a un 90% de curació de càncer?
Dr. Germà: Estem arribant a un cert límit de la taxa específicament de curació. No crec que traspassem un cert llindar. Un dels motius és que l’any 2020 el 75% de la incidència de càncer es produirà en països subdesenvolupats que tenen el 5% de l’economia mundial.
La Carme tenia hipertensió que li venia de família i a banda també li van diagnosticar algunes arrítmies i la van començar a medicar. Va seguir fent vida normal però alguns dies puntuals patia alguns rodaments de cap. Res que li fes preocupar-se massa. Un dia però va anar a baixar un esglaó una mica més alt del compte en una terrassa i ja no recorda res. Es va espantar i va anar corrents a urgències un cop va recuperar la consciència. Allà, el doctor Àngel Moya i Mitjans, coordinador de la unitat de cardiologia de l’Institut Deuxeus, va preguntar-li si estava disposada a operar-se. Carme Vilaginés va respondre-li que l’endemà mateix si calia però va haver d’esperar 8 dies.
8 dies que va viure amb por fins i tot de sortir al carrer però un cop operada tot va canviar-li. «Vam marxar de vacances amb la família i ja no tenia el cansament que patia abans quan hi havia pujades… si vaig arribar a fer 10 i 12 quilòmetres al dia!». Aquestes són les paraules de Carme Vilaginés diagnosticada de fibril·lació auricular (FA) a finals de juliol de 2018 i pacient d’èxit del doctor Moya. Tots dos, metge i pacient, s’han trobat per parlar d’aquesta malaltia a l’Ateneu Barcelonès dins el cicle «Sanitat, l’estat de la qüestió» que està organitzant l’associació Amics de la UAB juntament amb el Diari de la Sanitat. Aquesta segona conferència que ha estat entorn les cardiopaties ve després d’una primera sobre l’ictus i la seguirà una sobre el càncer. La tria d’aquestes patologies respon a voler parlar amb metges i pacients sobre les tres principals causes de mortaldat a Catalunya.
Durant la seva intervenció, el doctor Àngel Moya va voler destacar que la fibril·lació auricular és un problema de salut complex i de salut pública. Vinculant-ho amb la primera sessió va explicar que les cardiopaties són un dels factors modificables d’ictus més importants i va detallar que si es treballa la FA, s’ajuda a reduir el risc de patir un ictus.
El ritme sinusal és un terme que s’utilitza en medicina per descriure el batec normal del cor, mesurat per un electrocardiograma. La fibril·lació auricular el què fa és perdre el control d’aquest ritme: com descriu el Dr. Moya, «el ventricle es mou d’una manera caòtica i, en perdre la contracció de l’aurícula, la sang s’estanca amb risc de provocar trombos». Afegeix a més que un d’aquests trombos pot desprendre’s i és aleshores quan si va cap al cervell pot provocar un ictus.
Hi ha certes malalties cardíaques o per exemple el fet de tenir hipertiroides que poden acabar desenvolupant en FA. També l’obesitat, les malalties pulmonars com ara l’apnea del son, la diabetis o la insuficiència renal. A més, les característiques que més pateixen aquest tipus de malaltia a més són les dones i ser major de 75 anys. En aquest sentit, i seguint la idea que ja va defensar el doctor Sabin parlant de l’ictus, aquest tipus de malalties suposen a part de conseqüències mèdiques, moltes conseqüències socials.
El problema que destaca el doctor Moya que existeix amb la FA és que molta gent no nota els símptomes. Sovint, explicava, «la gent diu que no té símptomes però simplement és que s’ha adaptat a viure d’una manera diferent». Aquí inclou palpitacions, ofec, dolor, fatiga, pèrdua de la consciència… Tot i aquests símptomes, l’electrocardiograma és l’única manera de diagnosticar la FA. La importància de diagnosticar la FA és crucial donat que no tots els pacients que la pateixen tenen símptomes. Moya parla de tres tipus de FA segons patrons temporals: la fibril·lació auricular paroxística, que és la que sol donar més símptomes, ja que va i ve per hores; la fibril·lació auricular persistent, que pot marxar però cal tractament; i la fibril·lació auricular permanent.
Sobre els possibles tractaments, el doctor Moya crida sobretot a prevenir però si ja és tard per això, cal anticoagular via fàrmacs sobretot per coagular els ritmes i impedir que es facin trombos. Aquí Moya denuncia un problema amb el subministrament de fàrmacs per mantenir el ritme sinusal que, «com són barats, no surten a compte i no els produeixen».
La Josepa Forn va estudiar psicologia i pedagogia i treballava en el món de l’educació especial. D’un dia per l’altre va patir un ictus i la seva vida va canviar dràsticament. Explica que va passar per diferents estats per acostumar-se a la seva nova realitat però que si ha tirat endavant ha estat gràcies als professionals i a tots aquells que han estat al seu costat però també, i sobretot, a l’actitud.
«Jo no podia moure el costat esquerre, però avui puc jugar amb els meus néts i ser feliç. És molt important l’actitud. Vaig passar per una depressió molt forta perquè passar de poder-ho fer tot, ser una persona molt activa, ser autònoma, treballar, i més si, com a mi, la teva professió t’agrada, a no poder fer res i haver de prejubilar-te és molt dur». Forn, ha explicat la seva experiència durant l’acte ‘L’Ictus: l’estat de la qüestió. El mèdic i el pacient’ que va tenir lloc a l’Ateneu Barcelonès i va ser el primer dels tres debats que es realitzaran dins el cicle ‘Sanitat: l’estat de la qüestió’. Un cicle on es parlarà amb metges i pacients sobre les tres principals causes de mortaldat a Catalunya: Ictus, cardiopaties i càncer.
En aquesta primera ponència Josepa Forn, pacient d’èxit, ha volgut deixar clar que malalties com l’Ictus es pot tirar endavant. De fet, en patir l’ictus, i retornant a la idea de l’actitud que compartia, recorda que si bé al principi la dutxaven en una llitera, després va demanar que la dutxessin dreta i en uns dies ja va demanar un caminador. Així, més enllà d’una rehabilitació necessària, cal mostrar-se predisposat i, segons Forn, feliç. Aquesta és la idea que ha volgut transmetre amb el seu llibre «Donant un xic de felicitat», que va escriure després de realitzar un curs d’escriptura i un altre de teologia.
A part de l’actitud posterior calen dos elements indispensables per actuar davant un ictus: el temps i l’atenció especialitzada. Per parlar sobre això, l’acte va comptar amb la presència del doctor José Álvarez Sabin, cap del servei de neurologia de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron. Álvarez, a més de ser el doctor de Josepa Forn, també ha format part de múltiples grups de treball i comitès i ha coordinat el grup de treball ‘Malalts amb ictus’ i diversos protocols i guies de pràctica clínica.
Des d’aquest coneixement, Álvarez ha explicat en què consisteix un ictus i els tipus que hi ha. Dades que ha volgut ressaltar de l’estat actual de l’ictus, situen aquesta malaltia com la segona causa de mort i la primera en dones. A més, és la primera causa de discapacitat, la segona de demència – sent un factor de risc d’Alzheimer-, la primera causa d’epilèpsia i una important causa de depressió. Per altra banda, per l’entorn immediat, el 80% de les persones que han patit un ictus necessiten un cuidador. Un 35% de les persones que assumeixen aquest rol són persones en actiu. D’aquestes, 3 de cada 10 han de deixar de treballar. L’impacte d’un ictus té doncs també un impacte social important.
Álvarez ha explicat també durant la seva ponència que, donat que l’esperança de vida s’ha doblat en l’últim segle, l’ictus cada cop serà més freqüent. De fet, una de cada cinc persones majors de 45 anys patiran un ictus al llarg de la seva vida. L’ictus augmentarà en un 34%, les seqüeles un 25% i la mort un 45%, ja que hi haurà més volum de població en edat de patir-ne.
Davant d’això, Álvarez no ha parat de repetir una paraula al llarg de tota la seva ponència: temps. I és que per cada minut que el cervell està mal irrigat es perden dos milions de neurones. Ser-hi a temps és doncs fonamental, ja que a més fins a les 24 hores hi ha una operació clau que acostuma a ser d’èxit. Aquesta consisteix a introduir un catèter que creua el coàgul que ha obturat l’arteria que està impedint que la sang circuli bé pel cervell. Es desplega aleshores una malla i, aquesta, després, en ser estirat el catèter, arrossega el coàgul i desobtura el pas.
L’Ictus: 21 segles d’història
El doctor Álvarez també ha volgut la seva ponència per explicar què és, com actua, com es prevé i com es tracta l’ictus per explicar els seus orígens. Situa els primers coneixements sobre l’ictus en l’època d’Hipòcrates, 500 anys abans de Crist. Aleshores l’anomenaven apoplexia i volia dir colpejat violentament. Aleshores es creia el cervell com un òrgan desproveït de sang i es van trigar més de 21 segles en trencar amb això.
L’any 1628, Harvey va descriure la circulació de la sang però no és fins 30 anys després que Wepfer descriu la circulació cerebral. El 1761, Morgagni va distingir dos tipus d’apoplexia i, 100 anys després, l’any 1856, Virchow diferencia la trombosi de l’embòlia. És finalment a l’any 1968 quan es parla per primera vegada d’ictus però fins l’any 1977 no es considera com tractable.
El 17 de gener tindrà lloc la primera conferència dins del cicle «Sanitat, l’estat de la qüestió» a l’Ateneu Barcelonès. En aquest cicle es realitzaran diferents conferències on es parlarà amb metges i pacients sobre les tres principals causes de mortaldat a Catalunya: Ictus, cardiopaties i càncer.
La primera de les tres ponències que es realitzaran dins d’aquest cicle parlarà sobre l’ictus. Per fer-ho, tindrem al doctor José Álvarez Sabin, cap de servei de neurologia de l’hospital Universitari de la Vall d’Hebron, i a Josepa Forns, una pacient d’èxit que ha escrit un llibre sobre la seva experiència. La moderadora serà Carla Benito, coordinadora del Diari de la Sanitat.
L’acte tindrà lloc el 17 de gener a les set del vespre a l’Ateneu Barcelonès (sala verdaguer). Si voleu inscriure-us a les jornades ho podreu fer en el següent enllaç que han generat des de la web d’Amics de la UAB.
Les diverses ponències volen posar al centre del debat què és el que la població hauria de saber sobre cadascuna d’aquestes malalties per a poder-les entendre quan t’afectin personalment o d’una manera molt propera. Les converses entre metges i pacients ajudaran a canalitzar quins són els millors mètodes per a relacionar-se i donaran eines als professionals per veure quines acostumen a ser les necessitats més evidents d’aquells pacients sense coneixement conceptual sobre medicina.
