Just Deploy It!

Etiqueta: ànim de lucre

  • Medicina privada (en contra)

    Les pròximes quatre columnes Illich, estaran dedicades a comentar els pros i els contres de la medicina pública i de la medicina privada. Es tracta d’organitzar el debat al voltant de fets i dades més que d’esperonar una polèmica en termes ideològics. El que escriu, ha dedicat 40 anys del seu exercici professional a la medicina pública i els últims 20 els ha compartit amb la medicina privada; és a dir, considera que pot escriure amb coneixement de causa sobre les dues formes d’exercir la medicina al nostre entorn.

    A la columna d’avui ens referirem als punts febles de la medicina exercida de forma privada, és a dir, sufragada pel ciutadà-pacient ja sigui a través d’una mútua asseguradora o mitjançant pagament directe pels serveis obtinguts.

    Naturalment, el primer inconvenient que troba qualsevol ciutadà a la medicina privada és que té un cost que, per moderat que sigui, suposa sempre un esforç, especialment per als milions de treballadors els salaris no arriben ni als mil euros. La medicina privada treballa, doncs, sobre el pressupost de la desigualtat que, malauradament, no ha parat de créixer al llarg de l’última dècada.
    Quan acudim a un metge en règim privat, hem d’estar segurs que coneix bé la nostra malaltia i, en cas que sigui necessària una intervenció, que sigui destre i tingui prou pràctica. És difícil estar sempre segur d’això. El metge que treballa privadament no fa lletjos a res i pot embarcar-se en aventures pel fet que cobrarà per pacient visitat o operat. Les coses poden posar-se pitjor quan es tracta d’un cirurgià que encara que poc hàbil en una determinada intervenció la durà a terme per no perdre al pacient. Els professionals que exerceixen en el nostre entorn la medicina privada són poc proclius a remetre el pacient a un facultatiu amb millor capacitat de resoldre el problema que planteja el pacient. Això suposa sovint un risc que la majoria d’usuaris desconeix.

    És probable que pacients que serien tractats de forma A a la medicina pública ho siguin de forma B, a la privada. Què vull dir amb això? Que en la medicina privada solen oferir-se tractaments més costosos (per al pacient, per descomptat) amb l’ham que són més eficaços. És més, poden oferir-se fins i tot proves o tractaments sense cap base científica. Sens dubte, es realitzen més intervencions quirúrgiques de les necessàries en un règim privat bé perquè el cirurgià aprofita quan el client se li acosta bé perquè el centre on treballa cobra per acte mèdic. A Itàlia on els serveis quirúrgics cobren per acte mèdic o a Alemanya, on impera un règim de mutualitats, s’operen tres vegades més pacients de malalties de la tiroide que a Espanya. Al meu entendre, això es deu fonamentalment al règim de finançament privat o semiprivat que regeix en aquests països. Quan es cobra per acte mèdic, el reflex natural dels metges és sobrediagnosticar i sobretractar. Alguns lectors es quedaran bocabadats en assabentar-se de fins a quin punt el sistema de finançament té influència en decisions que aparentment només haurien de tenir un condicionament científic. M’he guanyat certa reputació en emissió de segones opinions i quedarien vostès astorats de les vegades que he recomanat als pacients que estaven ja apuntats a la llista d’algun cirurgià privat que es desapuntessin ja que no obtindrien cap benefici de la intervenció i, qui sap, si podrien fins i tot sortir-ne perjudicats.

    Sovint, cirurgians que operen en centres públics i privats, exerceixen de forma diferent. El cas més evident, és el del cirurgià que en un centre públic opera una subespecialitat concreta però que privadament «opera de tot». Si vostè, lector, s’opera amb un cirurgià d’aquestes característiques asseguri’s que és competent en àrees en què no exerceix habitualment. Un exemple: JD, un home de 72 anys, mai s’hauria operat de càncer de recte pel cirurgià que va escollir en la medicina privada si hagués estat intervingut en el servei on aquest mateix cirurgià treballa en la medicina pública. Les coses li van anar molt malament: peritonitis postoperatòria, reoperació urgent, tres setmanes a la UCI entre aquí i allà, per acabar amb un anus contra natura que ja veurem si alguna vegada li desmunten.

    Hi ha un cert grau de corrupció en la medicina privada que ha escapat al magnífic llibre de Baltasar Garzón sobre aquest assumpte (El Fango, Ed. Debate) que, per a molts -equivocadament- té només a veure amb la política o el dopatge en l’esport. La corrupció està bastant estesa en l’àmbit sanitari i es dóna sota tres formes ben conegudes: el suborn de la indústria (disfressat com a formació continuada, promoció de la innovació o eufemismes per l’estil), la facturació fraudulenta a mútues i pacients, i la dicotomia. Aquesta última és de les més sagnants en medicina privada i una de les que més credibilitat li resta: el metge internista envia el pacient a operar-se amb un cirurgià en concret perquè, a canvi, el cirurgià li farà arribar una comissió. Ho entenen, no?

    La medicina privada, com qualsevol altra empresa amb ànim de lucre, tendeix per la seva pròpia naturalesa a incrementar beneficis i reduir despeses. Es corre, doncs, el risc que això impacti sobre la seguretat i el tractament excessiu. A tall d’exemple: la mortalitat materna a USA és sis o set vegades més elevada que a Espanya. No és una broma. La sanitat com a negoci té així mateix impacte sobre els salaris del personal sanitari que treballa com a assalariat en els centres privats: metges de guàrdia mal pagats i de formació dubtosa, escàs suport administratiu, infermeria justeta, etc.

    La medicina privada està pels cants de sirenes: el millor mètode per aprimar; el millor instrumental per operar-se de la pròstata; el millor lífting facial; els millors preus per a cirurgies complexes; les cèl·lules mare perfectes per a aquesta articulació que no va del tot fina; l’anti-aging súper, etc., etc. Pensin vostès que Espanya (i Catalunya tampoc en aquest cas és una excepció) és un dels deu països del món amb més metges per 100.000 habitants i tots tenen dret a exercir la professió i a viure d’ella. Està tot dit. I malgrat això, les institucions i l’administració segueixen donant voltes a la creació de noves facultats de Medicina afavorint així la generació de malalts imaginaris i de falses necessitats sanitàries que, d’una manera o altra, acabaran remunerant (malament) als nous especialistes.

  • L’afany de lucre és el problema

    Mentre el conseller Toni Comín estava fent la seva batalla particular contra la provisió privada de serveis de salut en una petita part de Sabadell, el diari El País publicava una notícia que destapava guanys milionaris de les Entitats de Base Associativa (EBA), les empreses privades que ofereixen serveis d’atenció primària finançats pel CatSalut al 3% de la població catalana. Ens assabentàvem que aquestes organitzacions, a més d’especular venent el seu contracte del CatSalut, havien obtingut els màxims beneficis durant l’època de les retallades. Multiplicaven els guanys quan a Catalunya s’allargaven les llistes d’espera, es reduïa l’activitat quirúrgica, es tancaven llits i s’abaixaven els sous dels professionals.

    Incomprensiblement la notícia ha estat rebuda amb sorpresa, fins i tot per la junta del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona que és la seva principal impulsora. No era d’esperar que unes organitzacions creades amb afany de lucre aconseguissin lucrar-se? Costa creure que una informació que pot recollir un periodista revisant bases de dades públiques fos desconeguda pel CatSalut que les finança, o per la Central de Resultats o l’AQuAS que les avalua. En aquests vint anys d’existència ningú s’ha molestat mai en mirar-ho? Tampoc és fàcil d’acceptar que la Junta del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona desconegués aquests guanys quan alguns dels seus membres són propietaris d’EBA i s’ha publicat que han especulat amb les seves accions.

    Alguns defensors de l’autogestió ens vam oposar des de l’inici a què les EBA tinguessin afany de lucre. Està molt documentat que les organitzacions amb afany de lucre dins del sector públic ofereixen pitjors resultats de salut. Un estudi recent que recull totes les avaluacions publicades, conclou que tenen una mortalitat dels seus pacients superior a la de les que no tenen afany de lucre. Aquests resultats són congruents amb la coneguda revisió dels hospitals canadencs o amb la dels centres de diàlisi. Curiosament ni en aquesta revisió ni en una recent comparació dels hospitals alemanys s’observa que el nivell d’eficiència de les organitzacions sanitàries estigui relacionat amb la titularitat pública o privada, sigui amb ànim de lucre o sense. És a dir, en general les organitzacions amb ànim de lucre tenen un major risc de mortalitat dels seus pacients i no són més eficients. Aquestes evidències fan pensar que caldria una avaluació més acurada de les nostres EBA.

    Coneixem que per a maximitzar els seus beneficis, les organitzacions sanitàries amb ànim de lucre en situacions de pagament capitatiu com a Catalunya, tendeixen a infradiagnosticar i a infratractar els seus pacients així com a seleccionar-los. Intenten quedar-se amb els més sans pel seu menor consum sanitari i a derivar al sector públic els més malalts que són més consumidors. El Departament de Salut hauria de tranquil·litzar els ciutadans de Catalunya avaluant les EBA i publicant uns resultats que asseguressin inequívocament que aquests tipus de pràctiques indegudes no realitzen a casa nostra.

    Els que honestament creiem en els beneficis del lideratge professional dins de les organitzacions sanitàries estem especialment tristos. Notícies d’aquesta mena dónen arguments als defensors de què la gestió sanitària ha de recaure en gerents professionals que tracten els metges i les infermeres com a peons d’una cadena de muntatge.

    Existeixen fórmules més adequades per a fer equips d’atenció primària autogestionats, més eficients i amb professionals justament retribuïts. Espero que arran d’aquesta notícia s’avaluï degudament el model d’EBA a Catalunya i es proposin canvis que garanteixin la seguretat clínica dels pacients així com que forcin que els beneficis econòmics reverteixin en els pacients i no en els professionals del sistema sanitari.

  • Les dificultats de la desprivatització

    Animat pel pas important que tant la fiscalia com el conseller de Salut han donat en relació al contingut del meu primer escrit en aquest nou Diari de la Sanitat, vull ara maximitzar les virtuts i minimitzar els riscos del necessari procés de desprivatització, tan ‘tímidament’ encetat per Toni Comín i no prou defensat per la realpolitik dels Comuns.

    És cert, com diu el conseller, que ell no és responsable directe del concurs del transport sanitari, però sí que ho és de desfer les barbaritats que Boi Ruiz va fer sense aturador, i de fer-ho de la manera més àgil possible. Per què no dir-ho, amb tota l’agilitat que els neoliberals del nostre ‘model’ sanitari troben a faltar en els mecanismes administratius. La investigació de la fiscalia sobre el concurs del transport sanitari només pot concloure en un procés judicial que declari nul el concurs i exigeixi responsabilitats. Però realment cal dedicar tants recursos públics, judicials i altres, i tant de temps per resoldre un tema tan clar? Massa tímida, i massa tradicional, l’actuació del conseller quan felicita, i gairebé demana disculpes per destituir, una cúpula del SEM que haurà de comparèixer en el previsible procediment judicial. Massa tímida, quan avança unes dades que res tenen a veure amb l’efectivitat del nou model de transport sanitari pregonada per les estadístiques exitoses que el SEM ha presentat als ens locals. Massa contradictori que el conseller defensi encara el nou model mentre ens diu que la joia de la corona, els Vehicles d’Intervenció Ràpida (VIR), amb la missió de resoldre els problemes ‘in situ’, només compleix amb aquesta missió en el 21% dels casos, i que la mobilització de més d’un recurs per atendre una urgència, que els gestors del nou model presentaven com un fet buscat per positiu, resulti ara un escàndol en evidenciar-se que en el 97% dels casos han acudit dos vehicles a una urgència. Espero amb delit conèixer la proporció en què els dispositius mobilitzats han estat tres.

    El cas dels hospitals de Quironsalud, l’antiga Capio, la Clínica del Vallès, l’Hospital General de Catalunya i el Sagrat Cor de Barcelona, s’ha convertit en el paradigma de la desprivatització de Comín. Però actuant tan lentament, ERC no arribarà a convèncer que amb la independència viurem millor. Avui, la societat exigeix molt més. Perquè, què n’hem de fer del SEM? Què de les ‘aliances estratègiques’ de Tarragona, Girona i Lleida? Què de la gestió conjunta de l’ICS, l’ICO i l’IDI? Què de l’activitat privada a centres públics? No és només que el Departament de Salut de Toni Comín no es proposi seriosament excloure del SISCAT, ni en concret de la xarxa d’aguts, totes les entitats amb ànim de lucre. Per posar un cas, la Clínica Girona està tirant endavant el projecte d’un gran nou centre sense que ningú l’adverteixi que deixarà de pertànyer a la xarxa pública, mentre el nou Trueta, que ja hauria d’estar fet, es programa a quinze anys vista. Es tracta també que s’està mentint a la població en la conceptuació de l’ànim de lucre. O és que algú es creu que els nou milions que l’institut religiós que gestiona la Salus Infirmorum de Banyoles tenia a Suïssa, o els diners de les Sicav de Sant Joan de Déu, provenen de donacions desinteressades? O que el Pere Mata de Reus no té beneficis incontrolats? O que les empreses públiques com el SEM, l’IAS, l’ICO o l’IDI no es creen precisament per evadir els controls públics? El dels salaris dels seus gestors, entre molts altres.

    Em va sorprendre enormement que Gemma Tarafa semblés cofoia amb ‘tenir mà’, com a Ajuntament de Barcelona, en la gestió de les Àrees Bàsiques de Salut que gestiona el PSMar. I tota la resta de la població de Barcelona? Com pot ser que la representant d’un govern que teòricament dóna suport al manifest de la Marea Blanca no posi en qüestió les bases del model sanitari català? Sembla talment que la realpolitik dels Comuns es conformi amb separar l’ànim de lucre de les entitats que ‘fan una bona feina’ sense ànim de lucre. De debò la solució és que els ajuntaments tinguin «accions», membres en els consells rectors, de les entitats gestores de la sanitat? Ja en parlarem un altre dia, però el concepte de participació no té res a veure amb això. Igualment sorprenent és l’anunci de creació de la Xarxa Oncològica de Catalunya. Realment es necessita crear aquesta xarxa per col·laborar entre dues entitats públiques obligades a col·laborar o per disfressar el seu objectiu real que no és altre que l’apropiació definitiva per part de l’ICO de la feina oncològica de l’ICS?

    Al marge d’obstacles greus per desprivatitzar com la recent sentència del Constitucional o com les normes europees que bloquegen l’ampliació de recursos públics, personal inclòs, i que només es poden resoldre amb una desobediència decidida, i no en parlem si deixem passar el TTIP, hi ha un aspecte que hauríem de resoldre de manera immediata a casa nostra. Es tracta de donar una resposta clara als temors i patiments del personal, pel seu futur que dissortadament lliguen al futur de l’empresa on treballen i no al futur del sistema sanitari. Aquests no es resolen, ni de bon tros, amb la fórmula que Comín s’ha tret de la màniga. És una barbaritat dir que el personal de la Clínica del Vallès anirà al Taulí i quedar-se tan panxo. Una irresponsabilitat tan gran com negar els problemes cantats entre el personal del laboratori del Trueta enviat a l’IAS i el d’aquesta institució.

    Quan es parla del consens que va representar el model sanitari català, no només es parla d’un consens entre les elits econòmiques i polítiques, en cap cas un consens de la base, sinó que també s’amaga un consens implícit amb les elits sindicals, les que en cap moment han propugnat un canvi de model, les que en tot moment han obstaculitzat el clam del personal de tot el SISCAT, que no és altre que “una sanitat, un conveni”. El personal de l’antiga XHUP reclama, des dels anys 80, l’equiparació de les seves condicions laborals amb les de l’ICS. Malgrat tots els acords, laborals i parlamentaris, aquesta equiparació no s’ha produït mai. Un crim impune. Ara, amb una major precarització de la feina a l’ICS que a la xarxa concertada, les diferències són menors, sovint s’han invertit, i podríem dir que només existeixen amb l’objectiu exprès de tenir dividit el personal. Cal, de manera immediata, una equiparació total de les condicions laborals en la xarxa d’utilització pública i, en el procés constituent, l’elaboració d’un estatut del personal dels serveis públics que prevegi la integració de tots els proveïdors, tots, sota la gestió directa del servei nacional de salut de Catalunya.

    Haig de fer un incís d’última hora relatiu al malestar expressat per determinats professionals de Sant Joan de Déu, amb la cobertura de l’empresa. Si ja en Comín ha advertit de la manipulació que fa Quironsalud amb les dades de la plantilla que quedaria afectada per la desprivatització, ara és del tot inacceptable que aquests professionals justifiquin el regal de Port Aventura dient que ja n’havien començat a parlar a finals de 2012, com si llavors no fossin coneguts els terminis del concurs del transport sanitari. I el que és pitjor, que ens vulguin fer creure que la beneficència és indispensable per a la sanitat.