Just Deploy It!

Etiqueta: ansietat

  • Perdre la casa i la vida, la PAH porta la lluita pel dret a l’habitatge a les aules

    Estrenada enguany, la pel·lícula Entre los márgenes ha aconseguit tocar moltes sensibilitats. Amb Penélope Cruz i Luis Tosar com a protagonistes, la pel·lícula planteja tres històries entrellaçades que versen sobre els problemes econòmics i les seues conseqüències en la vida de les persones, des de l’estrès fins a malalties mentals com la depressió o l’ansietat.

    La Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) ha vist en aquest film una oportunitat de donar a conèixer la realitat de moltes persones. I un dels llocs més idonis, on s’aprèn, on les persones es desenvolupen i es formen per a la vida, i on s’ha de parlar de la realitat per poder divulgar-la, són les aules dels instituts i de les universitats. Els alumnes potser no viuran, ni hagen viscut, aquestes situacions, però sí que poden conèixer algú que ho ha sofert i ser conscients d’una realitat amagada.

    Parlar. Eixa és la ferramenta més poderosa per combatre aquesta situació. Parlar-la, mostrar-la, i que no es quede amagada. Que siguen conscients de la situació actual, que cada vegada va més en augment, per combatre-la quan siguen adults.

    De la ficció a la realitat

    Actualment són Catalunya i el País Valencià, respectivament, les comunitats amb més desnonaments de tot l’Estat i les zones en què més creixen per impagament de la hipoteca. Amb un augment del 20% en el País Valencià i amb 19 persones patint cada dia una execució forçosa, aquesta és una problemàtica que segons la PAH no es tracta amb la profunditat que mereix.

    “S’ha parlat poc de les conseqüències que per a les persones suposa perdre la casa i veure’s abocades al carrer, amb els seus fills i filles. La por de pares i mares de perdre la custòdia dels seus fills per haver-se empobrit, víctimes d’un problema estructural del model social, econòmic i laboral”, expliquen els membres de la PAH en la unitat didàctica que han creat.

    Alumnes entrant al cinefòrum de la PAH | Foto: AB

    Emocions com l’estrès, l’ansietat, i fins i tot els pensaments suïcides, són les que es plantegen en aquesta producció i que la PAH vol remarcar. En moltes ocasions, no s’és conscient que una situació econòmica precària pot portar a una tensió que supera el límit de les persones. Ismael Sanz, un dels portaveus de la PAH, assenyala que “a la depressió no se li dona importància encara que afecta molta gent”.

    A tot això s’ha d’afegir la invisibilitat de temes com el suïcidi, tabú en molts contextos i del qual s’evita parlar pel denominat “efecte crida”. Segons la Confederació de Salut Mental Espanya, aquest és el primer problema de salut pública del país, d’Europa i fins i tot d’Occident. Pel que respecta a l’àmbit nacional, aquesta és una de les principals causes de mort del país i cada dia es lleven la vida 11 persones.

    «Per això, en les nostres manifestacions portem pancartes que diuen No és un suïcidi, és un assassinat, perquè hi ha moltes maneres d’arribar a aquesta situació desesperada, tant per la pressió de la banca i els fons voltor, com per la situació econòmica actual que no permet pagar un lloguer», explica Sanz.

    Les aules: zones de combat i aprenentatge

    Tot això ara s’ha convertit en una unitat didàctica. Va ser arran del cinefòrum d’Entre los márgenes, organitzat per l’Institut Jordi de Sant Jordi, amb una gran sensibilitat al voltant d’aquestes problemàtiques, juntament amb la PAH, quan es van adonar que una sessió de 30 minuts per parlar sobre els desnonaments i el dret a l’habitatge no eren suficients. L’alumnat dels cicles formatius d’Animació Sociocultural i Integració Social va començar a debatre i preguntar tantes coses que els membres de la Plataforma es van plantejar l’elaboració del projecte didàctic.

    «L’alumnat que portàrem treballen dins del seu currículum i, de manera indirecta, aquests tipus de problemàtiques, i estan molt entroncades dins la seua tasca», explica Francisco Cano, professor d’aquest institut i organitzador de l’activitat. «Des de l’institut fem servir molt el cinema com a recurs educatiu, i com que tenim un perfil d’alumnat molt vinculat amb l’aspecte social, quan s’estrena cinema social normalment anem a veure’l», conta.

    «El nostre institut està en un barri prou deprimit de València i segurament molt de l’alumnat haja viscut una situació com aquesta. Considerem prou important tractar aquest tema en les aules», afegeix.

    Col·loqui després del passi del film | Foto: AB

    En el document preparat per la PAH es detalla el motiu pel qual és necessari treballar aquesta causa i la seua rellevància actual. En el material preparat es proposen una sèrie d’exercicis perquè l’alumnat es pose en el lloc dels protagonistes de la pel·lícula, que pateixen una situació de desnonament, per empatitzar, prendre consciència i “observar les possibles eixides”, comenta Ismael.

    Amb la intenció d’adaptar-se a totes les edats, aquesta proposta té dues versions, una per a ESO i FP i altra per a batxillerat i per a les universitats. A més a més, s’ha difós arreu de tot el País Valencià i s’ha editat en castellà perquè les comunitats que ho sol·liciten puguen accedir-hi al contingut.

    Més enllà de les activitats que porten a reflexionar sobre la pel·lícula, la PAH ha creat contingut addicional amb la finalitat que els alumnes puguen aprofundir en aquest tema, al qual pot ser en un futur hauran de fer front: pagar un lloguer i fer-se càrrec de totes les despeses, que cada vegada són més altes. És per aquest motiu que es proposa reflexionar sobre per què no es compleixen determinats articles constitucionals que asseguren el dret de l’habitatge, o qüestions similars.

    Aquesta situació, que afecta cada vegada a més persones, continua sent desconeguda i amagada en molts àmbits. És gràcies a aquestes propostes i a parlar dins de les aules, mitjançant recursos didàctics, cinematogràfics i artístics per contribuir a un major enteniment, que la conscienciació pot anar en augment per combatre una problemàtica «prou important per la ciutadania i que no pot passar desapercebuda», tal com defensa Cano.

  • Morir d’èxit

    La idea d’èxit, triomfar, destacar, ser algú, ser reconegut (ho podríem dir de moltes maneres), ha anat calant en els nostres cossos sigil·losament. De manera quasi imperceptible, ha retorçat el camí que caminem convertint-lo en una imposició que ens ofega i ens desorienta, ens allunya de nosaltres i ens posa al servei de la mirada i el judici de l’altre. Les conseqüències són palpables, ens desgasten una mica dia a dia: sensació constant d’insatisfacció, ansietats, pors injustificades, necessitat de sentir-nos constantment útils (no fer res, no sentir-nos productius o avorrir-nos, ens produeix angoixa). Però aturar-nos no està permès, i lluny d’encarar el problema, anem pal·liant els símptomes amb receptes per “sortir del pas”: teràpies, medicació, drogues, plans, ocupar el temps, ocupar tot el temps possible, que no hi hagi espai per a l’avorriment, que no hi hagi espai per adonar-nos que no estem a gust.

    I pensem en tot això i ens ve el cap l’estressant món dels adults, un estrès que ja hem assumit com a part inherent d’aquesta etapa. Però no ens enganyem, aquests problemes no són ja exclusius de la maduresa, les patologies que afecten els grans són avui una trista realitat per als més petits també. La vida s’ha doblegat per la meitat com un paper, i ara les puntes es toquen. Sovint es diu que els infants d’avui estan estressats, que estan augmentant de manera preocupant els trastorns entre els més joves. Trastorns de tota mena: anorèxies, ansietats, depressions, paranoies, hiperactivitat, trastorns de l’atenció, trastorns límits de la personalitat són cada cop més freqüents. Què està passant? Què estem fent? Què hi ha darrere de tot això?

    Podríem dir que estem robant l’essència de la infància, colonitzant el seu terreny, estem duent a terme un intervencionisme sense precedents. Estem mercantilitzant els seus jocs, professionalitzant els seus espais de gaudi, convertint en moneda de canvi els seus desitjos, quan no els castrem i redirigim cap a finalitats que nosaltres valorem com a profitoses. Els nostres infants han travessat la porta cap a una dimensió on se’ls pressiona per destacar i ser els millors en aquelles activitats que conformen el seu dia a dia: esports, estudis, hobbies… Les activitats fora de l’escola ja no són un passatemps, no són un espai de gaudi alliberador, s’han convertit en el sinònim de fer carrera que entendríem en els adults, una manera de fer currículum, de llaurar ja des de petits els seus futurs, d’encaminar-los.

    Tota aquesta pressió que exercim a la infància no és més que l’espectre del món dels adults projectat en els més petits; la idea de guanyar i de destacar és l’aire que es respira arreu i recau pesat sobre els cossos dels nostres infants

    Estem traslladant a la infància la nostra obsessió pel futur, pel control i per fugir de la incertesa. Se sent la pressió sobre ells, s’han eliminat els espais-de-plaer-perquè-sí, qualsevol activitat ha d’estar dirigida a un fi, a un objectiu, a una meta on cal arribar i conquerir amb nota; i rere de tot això, la idea final de triomfar, de ser algú, de no ser invisible. Fixem-nos que en gairebé totes les activitats extraescolars s’ha instaurat el costum de concloure el curs amb un torneig, un festival, un examen, etc. És a dir, un acte que deixi palès i mostri públicament la posició en què ha quedat cadascú: les ballarines menys talentoses se situen darrere, l’examen qualificarà a l’alumnat i en el torneig hi haurà un primer, segon i tercer lloc.

    Tota aquesta pressió que exercim a la infància no és més que l’espectre del món dels adults projectat en els més petits. Les famílies lluiten per criar infants exitosos, perquè l’èxit d’aquests és el seu propi, sentir-se orgullós és una fita, un reconeixement o una medalla per un/a mateix/a. Les acadèmies s’esforcen per guanyar-se una bona reputació, així mateix escoles de ball, equips de futbol, de bàsquet… la idea de guanyar i de destacar està present en totes elles, és l’aire que es respira arreu i recau pesat sobre els cossos dels nostres infants, encomanant-los des de molt aviat d’angoixes i preocupacions que no entenen ni poden gestionar, però que s’empassen perquè confien en el fer de l’adult, perquè l’adult té sempre la raó.

    La potència present en els més petits, tot allò que poden arribar fer, es castra, es dissecciona i s’encotilla per encabir-ho en un món nostre, un món que ni tan sols nosaltres entenem, que fins i tot ens fereix i ens disgusta, però del qual no en volem o no en podem sortir, perquè defugir aquest joc pervers de ser algú, no participar d’aquest entramat social on se’ns defineix pels nostres mèrits, implica situar-se en l’esfera dels perdedors, els loosers, els invisibles. El concepte de perdedor ha conquerit els nostres cossos i ha doblegat la imatge que tenim de nosaltres mateixos, així com la manera en què ens relacionem i ens apropem als altres i a les coses. Una idea que ens allunya de nosaltres mateixos i dels altres, que ens deixa al servei d’un sistema encarat a obtenir i exercir el poder, que ens posiciona en l’esfera de l’ordre i l’acatament.

    La idea d’èxit, sovint confosa amb una idea de millora, aquesta imposició social subjacent, no ens condueix pas a una millor condició o a un benestar, sinó més aviat a un estat constant de desorientació; doncs en el fons el que estem fent és renegar dia rere dia de nosaltres mateixos en pro d’un ordre exterior. Sense adonar-nos-en estem sacrificant-nos cada dia, barallant-nos amb nosaltres mateixos per tal d’encaixar en un sistema que no ens pertany.

    I encara ens sorprèn aquest estat constant d’ansietat i confusió que ens envolta i amb el que ens llevem i anem a dormir cada dia?

  • La metàfora de la depressió

    Es diu que patim una epidèmia de depressió i ansietat com si es parlés d’una epidèmia vírica. En una sanitat i una societat que abusen dels antidepressius i els ansiolítics, en què aquests sovint representen un problema més que una solució, podem llegir a la premsa general coses com: «El Observatorio del Medicamento señala que en 2021 se dispensaron casi 51 millones de recetas de estos fármacos, un incremento que responde al aumento de esas patologías psicológicas y psiquiátricas de los últimos dos años”. O també: «La pandemia ha incrementado las enfermedades mentales graves como las psicosis en un 7%,». EL Observatorio del Medicamento és una publicació de la Federación Empresarial de Farmacéuticos Españoles que, pel que es pot veure, defineix el nivell de malaltia en funció de la venda de medicaments. La majoria de mitjans han recollit el titular sense fer-ne una valoració crítica.

    Les paraules les carrega el diable, o millor dit, el poder, que amb la intenció de dominar el relat social s’apodera del llenguatge mèdic i mitjançant la metàfora transforma el contingut i el significat d’un determinat fenomen. També va dir-ho Sontag: «Les malalties sempre han estat utilitzades per donar vida a càrrecs de culpabilitat quan una societat ha estat corrupta i injusta».

    Poques vegades ens preguntem d’on ve tanta ansietat, tanta «depressió» i tanta «psicosi», o si l’ús de psicofàrmacs està justificat i serveix per a alguna cosa més que per millorar temporalment els símptomes. Es dona per suposat que el trastorn mental té unes causes bioquímiques alienes a elements emocionals i al context social en què es produeix. És l’enfocament biomèdic, que en realitat és una fal·làcia perquè mai no s’ha arribat a demostrar la teoria del desequilibri bioquímic del cervell. En la lògica reduccionista de la biomedicina, a qualsevol trastorn li correspon una etiqueta diagnòstica i un tractament farmacològic.

    La pandèmia i les successives crisis del capitalisme han suposat un pas més en els nivells de desigualtat, en l’acumulació de la riquesa i en la concentració del poder de decisió. Cada vegada hi ha més pobres o persones en risc de pobresa i creixen els riscos climàtics que ens pinten un no-futur. Cada vegada hi ha més persones que els costa arribar a finals de mes, mengen pitjor o no poden, encara que treballin, pagar el lloguer. Totes aquestes persones, que són amplis sectors de població, no estan precisament contentes i felices, els costa veure sortides per al seu futur immediat o el dels seus fills, tenen dificultats per dormir (qui no?), estan inquietes i algunes poden pensar que la mort és l’única solució. En podem dir depressió a aquests sentiments? Ja es va veure en la crisi financera de finals dels 2000: l’augment de suïcidis estava directament relacionat amb situacions de pèrdues econòmiques i laborals i la falta de perspectiva de futur, generades tant per la mateixa crisi, com per les mesures que es van prendre per fer-hi front.

    Més que depressió, és agressió econòmica, política i social, que no afecta tothom de la mateixa manera. Tornant als psicofàrmacs, a l’Observatori de salut i impacte de polítiques de l’Ajuntament de Barcelona s’ofereixen dades dels eixos de desigualtat que travessen el seu consum. Segons l’enquesta de salut de l’any 2021, refereixen haver consumit psicofàrmacs (antidepressius, ansiolítics i hipnòtics) un 32% de dones en front del 22% dels homes. Les persones de més de 65 anys consumeixen el doble que les de 15 a 44 anys en el cas dels homes, i quatre vegades més en el cas de les dones. També les dones de classe social més baixa es mediquen més que les de classe social més alta. Per a un altre eix de desigualtat com és el nivell d’estudis, les dones sense estudis consumeixen 2,5 vegades més que les dones amb estudis universitaris. El consum de psicofàrmacs té cara de dona, gran, sense estudis i de classe social baixa.

    De fet, moltes de les persones a qui s’anomena «deprimides» i «ansioses» són dones que assumeixen tasques de cures sense cobrar o treballen amb sous baixos en el sector de serveis poc qualificats. Són dones -i homes- que pateixen sobrecàrrega i desigualtats. Són infants, adolescents i joves als que es va tancar a casa, als qui es va privar de l’espai de relació i socialització que és l’escola. Alguns van estar reclosos en una habitació amb altres tres o quatre o cinc persones més, en ocasions en un entorn de violència masclista. Són, en definitiva, persones que han perdut referències, vincles i relacions en un món cada vegada més volàtil, efímer i incert, en el que sembla que la realitat es construeix al marge d’un mateix.

    Parlar de depressió en aquest context suposa una transformació gens innocent ni arbitrària. Segueix les regles de la medicalització: transformar allò social en individual, i allò individual en biològic. D’aquesta manera, es posa la causa -i la culpa- en la persona, no en la societat, i en comptes de construir discursos col·lectius i llaços i accions comunitaris, se cerquen solucions personals en el consum de psicofàrmacs i les actuacions sanitàries que, amb els seus límits, se centren en intervencions individuals.

    Estem davant d’una «epidèmia» de patiment social que requereix abordatges i solucions socials des de les polítiques públiques. Polítiques que protegeixin les persones, que s’interessin de manera especial en la infància i la joventut, que siguin honestes, que tinguin en compte la realitat individual però també la familiar, escolar, laboral, econòmica i comunitària.

    Seguir utilitzant metàfores ens allunya de la comprensió i la construcció social de la realitat i perpetua l’opressió i el relat que es fa des del poder, sigui polític, econòmic o mediàtic. Més que metàfores necessitem avançar cap a una narrativa social que digui les coses pel seu nom, que interpreti el malestar emocional, que busqui accions de solidaritat i lluita contra  les diverses formes d’opressió. Com ens ha ensenyat l’experiència de la PAH (Plataforma d’afectats per la hipoteca), l’acció col·lectiva té un gran poder de millorar la salut mental, de transformació i d’alliberament dels discursos dominants.

  • Marta Carmona: “L’ansietat és la resposta del cos a una sensació d’amenaça”

    Carmona ha escrit el llibre ‘Malestamos’ (Capitán Swing), juntament amb el metge de família Javier Padilla, en el qual posen de relleu que hi ha un patiment quotidià motivat per factors estructurals al qual no es pot respondre de forma individual. ‘Malestamos’ analitza “una societat que parla de salut mental però que, en realitat, està parlant d’un conjunt de conceptes entremesclats: desesperança, cansament, falta d’expectatives, estrès, preocupació i dificultat per saber quan s’acabarà aquest sentiment”.

    Utilitzem massa el terme ‘salut mental’ quan, en realitat, a vegades tenim un malestar important o un futur incert?

    Sí i no. S’està posant tot en el sac dels problemes de salut mental o dels trastorns mentals, quan el concepte a què atenem els professionals, siguin psiquiatres, psicòlogues, infermeres de salut mental o treballadores socials, es refereix més a un tema patològic. S’està fent servir massivament per al patiment que no és extrem. Ara bé, això és un problema de qui usa el terme en una conversa de cafè, o de qui diu ‘tinc una depressió de cavall’ quan està trist? No crec que la gent esculli malament el terme, sinó que portem dècades permetent que el sentiment s’expressi així.

    És cert que s’usa massa aquest terme, quan està dissenyat per a una altra cosa, però està cobrint un forat que estava sense cobrir. És el que moltes vegades s’anomena patologització de la vida quotidiana. Una de les coses que volíem fer amb el llibre era començar a posar paraules a aquesta cosa intermèdia que no arriba a ser un trastorn però que sí és un patiment quotidià. És important saber com el nomenem i quines formes tenim d’intervenir-hi.

    Confonem ansietat amb un conflicte no resolt?

    L’ansietat no és una patologia, és un símptoma que alhora pot tenir mil cares distintes, però sempre és una reacció a alguna cosa que ens està passant; pot ser un conflicte perfectament identificat, com posar-me nerviosíssima abans de començar un examen. En canvi, tenir un nerviosisme contínuament durant una etapa de la meva vida i no identificar exactament per què, també li puc dir ansietat, però el que és cert és que hi ha alguna cosa que l’està produint, igual és que la meva relació de parella fa temps que es va derruir i estic intentant mantenir-la, potser és que el meu moment vital és horrorós perquè no tinc una sola elecció al meu abast que jo vulgui escollir, igual és que la convivència amb la família és desastrosa… Llavors, aquesta ansietat que jo tinc se’m dispara amb coses banals i amb coses petites, com haver de sortir al carrer o haver de contestar una trucada, però la causa real és que jo em sento amenaçada.

    L’ansietat no és una patologia, és un símptoma que alhora pot tenir mil cares distintes, però sempre és una reacció a alguna cosa que ens està passant.

    L’ansietat és la resposta del cos a una sensació d’amenaça, a percebre un perill a l’entorn. A vegades, aquest perill està més ocult i a vegades és més evident. El problema és que, en comptes d’entendre l’ansietat com a senyal d’alarma davant un perill, l’entenc com una cosa que passa perquè sí. Quan es parla d’ansietat com si fos un fenomen descontextualitzat o desvinculat de la vida d’aquesta persona, es converteix en quelcom dificilíssim de manejar.

    Necessitem formar part d’un grup i tenir la sensació de pertinença per tenir més esperança, en el sentit que, si jo caic, tinc una xarxa de suport que em sosté?

    Un dels factors més rellevants per a una bona salut mental, inclús en l’extrem més patològic, és tenir unes bones xarxes personals, gent del teu entorn, sigui familiar, amics, de grups de suport mutu, companyes de feina amb qui hi hagi una bona relació… Tenir gent en qui recolzar-te i a qui recolzar és una de les coses que més benestar genera. Fins i tot en situacions de traumes greus, com deliris i al·lucinacions, tenir aquestes xarxes i la possibilitat de suport ajuda a fer que aquests problemes no vagin a més i es puguin reparar.

    Com més xarxa tinguem i millor sosteniment tinguem, millor estarem. Vivim en un dia a dia en què se’ns dificulta molt tenir aquestes relacions. Que puguem establir aquestes xarxes i que puguem participar en les xarxes d’altres persones no és una prioritat en el dia a dia, i això deteriora la salut mental i genera malestar.

    Quina importància té la solidaritat?

    Tota. Sembla que tenir xarxes et serveix a tu perquè treus un benefici, quan l’important de la xarxa és que també estàs generant un benefici a altres. Davant el malestar de l’altre, també pots respondre. Tenim el marc individualista tan establert que el que m’interessa és que se’m resolgui el meu malestar, no de quina manera puc fer front al malestar col·lectiu, que seria preocupant-nos tots davant el malestar de tots. Potser no puc respondre al meu malestar, però sí al de la persona que tinc al costat.

    Llavors, és important la solidaritat? És bàsica per poder entendre una comunitat, una societat que no sigui generadora contínuament d’aquest malestar. Ens hem de cuidar les unes a les altres.

    Hi ha una tendència a medicar-se i no resoldre el problema de fons, que moltes vegades té a veure amb causes estructurals, com problemes laborals o d’accés a un habitatge digne?

    La resposta a la pregunta així formulada seria ‘sí’, però em costa respondre tal qual perquè pot semblar que la gent que pren medicació o que va a un grup terapèutic per aprendre a manejar l’ansietat busca solucions individuals, però és que aquest és el marc que estem permetent, i les persones fan el que poden i el que tenen disponible. Si algú té unes circumstàncies horroroses que li estan creant molt de malestar i no té capacitat de canviar-les i el seu cos l’avisa, aquesta persona ha de seguir funcionant i fa el que pot, amb medicació o amb psicoteràpia. Fa el que pot per poder seguir potser en aquesta feina que li està traient la salut o per travessar aquesta època de la vida on està sobrecarregadíssima de brindar cura al seu entorn.

    La gent que s’està medicant davant un problema que té a veure amb una altra cosa, tampoc no té a l’abast moltes altres opcions. Les persones recorren al que tenen disponible i un dels problemes a nivell col·lectiu és que estem oferint poques alternatives a aquest marc tremendament individual. A més, hi ha poques coses més ràpides d’actuació que la medicació. Si una persona necessita seguir en la roda de producció del sistema, acaba medicada.

    És la sortida no fàcil, però sí ràpida?

    Clar, i d’alguna manera es tendeix a demonitzar. Tu pots analitzar, a nivell macro, que tenim uns nivells de vida que cada cop són més ‘invivibles’ i que la solució per a molta gent és prendre pastilles o intentar entrenar una resiliència a vegades bastant mal entesa. A nivell macro ho veus claríssimament i és horrorós, però després a la consulta et trobes davant d’una persona que té un horari de feina infame, que està desbordadíssima i no aconsegueix dormir. Tu i el pacient enteneu perfectament que la medicació no és la solució, però que es quedi sense dormir i hagi de mantenir aquestes circumstàncies horroroses i, a més, amb molt de patiment físic, tampoc no és la solució.

    Al llibre hem intentat parlar d’evitar els falsos dilemes: medicació sí o no. Moltes persones que prenen medicació saben que, en realitat, haurien de tenir altres respostes al seu abast, però si socialment no les construïm, a la pràctica acabes prenent el que tens al teu abast.

    El malestar no és una malaltia, però perjudica la salut. Com es cura?

    Hem de trobar maneres a nivell col·lectiu de cuidar-nos les unes a les altres, de brindar-nos xarxes i de brindar-nos espais. Hem de buscar el suport de l’entorn i maneres de portar les nostres vides que ens permetin estar millor recolzades i, sobretot, recolzar millor a l’altre.

    Hem de trobar maneres a nivell col·lectiu de cuidar-nos les unes a les altres, de brindar-nos xarxes i de brindar-nos espais.

    Per molta teràpia que hi hagi, si no se solucionen alguns aspectes de la societat, no hi haurà descans mental?

    La psicoteràpia, quan està ben indicada i hi ha possibilitat de fer-la bé, és un recurs valuosíssim, però és una intervenció tècnica individual. És com una cirurgia de genoll, qui la necessiti en sortirà estupendament bé, però no té sentit a una ciutat amb moltes costes i molt incòmoda, posar-se a operar els genolls de tota la població. El que hauràs de fer és un millor traçat urbà, rampes accessibles i millorar la ciutat, no posar pròtesis de genoll a tothom.

    S’ha normalitzat una mica la idea que, davant el patiment, l’única resposta possible és la intervenció tècnica. És veritat que, durant molt de temps i encara ara, hi accedeixen menys persones de les que haurien d’anar-hi, i té sentit reivindicar un millor accés. Els equips de salut mental han de tenir millor accessibilitat i treballar des del marc psicosocial, i no només els equips de salut mental, però aquesta intervenció tècnica ha d’estar ben feta i mai pot ser la resposta per a tota la població.

    Aquest malestar és més propi del món capitalista occidental?

    Hi ha una lectura frívola sobre el malestar segons la qual “en els països rics tenim de tot i no sabem aprofitar les coses bones de la vida i als països pobres, sí”. Bé, hi ha països espoliats i on es deteriora la qualitat de vida de les persones i on hi ha opressió.  El que és desitjable és tenir un món en què tothom estigui bé, on tinguem la capacitat raonable d’escollir quin tipus de vida volem, on puguem participar en el nostre entorn i on puguem implicar-nos els uns amb els altres.

    En el nostre món capitalista hi ha malestar, però això no significa que a altres parts no hi hagi moltíssims malestars i, moltes vegades, molt més explícits i que tenen a veure amb una expressió de la violència molt més directa. Tots els malestars estan relacionats amb el sistema en què vivim.

    ‘Malestamos’ parla també del suïcidi juvenil, que a Espanya és la primera causa de mort entre les persones de 14 i 29 anys. És l’exemple més greu de com les persones no veuen futur, inclús quan tenen “tota la vida per davant”?

    Abans, la primera causa de mort juvenil eren els accidents de trànsit i, la segona, els suïcidis, però ara això s’ha invertit. No sembla que les xifres estiguin augmentant, però el que ha pujat una barbaritat són els intents de suïcidi. Les intervencions a urgències per aquest tema han patit un augment brutal. S’està veient un patiment psíquic molt intens en el jovent.

    Tenen tota la vida per davant, però, què els estem deixant? La generació dels boomers, que després de la Segona Guerra Mundial i en les dècades següents va construir l’estat del benestar, va construir una societat nova, amb les seves coses bones i dolentes, continua molt aferrada al poder i continua volent organitzar les coses com ells volien. Cada cop hi ha un decalatge més gran entre el poder que té la gent jove i la capacitat de resolució dels entorns que té la gent jove. Al final, els nois i les noies ho estan passant malament, és un fenomen multifactorial, però s’ha de tenir en compte que se’ls està llançant un missatge de què no pinten res, de què no poden prendre decisions.

    S’està veient un patiment psíquic molt intens en el jovent.

    Els que van una generació per sobre d’aquests nois i noies estan totalment desolats, han tret el cap entre dues crisis econòmiques enormes i les promeses de desenvolupament han anat caient. Els que venen darrere veuen que els que van per davant no tenen cap capacitat de control sobre les seves vides, i pensen, ‘ens queda un planeta calcinat i una societat en què no sabem què pintem’. Hi ha més enfocaments, però crec que aquest és un dels que han d’estar sobre la taula. La manera de respondre al patiment més extrem i al malestar comú és que tot el món ha de poder aportar. Tothom ha de decidir en quina societat estem i com la construïm, xavals i xavales incloses.

  • L’ansietat en infants i adolescents: «Els nens del segle XXI no juguen, les seves agendes de ministre no ho permeten»

    Eva Millet és periodista i va començar a escriure sobre educació en el moment que es va convertir en mare. El 2016 va publicar Hiperpaternidad, que és el terme utilitzat als Estats Units per definir una criança intensiva i obsessiva basada en la sobreprotecció dels fills i la saturació de les seves vides amb múltiples activitats. Més endavant, va publicar Hiperniños: hijos perfectos o hipohijos? (2018), on analitzava l’impacte d’aquest tipus de criança sobreprotectora en el desenvolupament dels fills. Ara acaba de treure Niños, adolescentes y ansiedad: ¿Un asunto de los hijos o de los padres? (Plataforma), llibre en el qual fa una radiografia de com l’ansietat es manifesta en els infants i adolescents i les causes que la poden propiciar.

    Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), més de dos-cents setanta milions de persones al món pateixen trastorns d’ansietat. La mateixa organització calcula que entre un 10% i un 20% de nens i adolescents a tot el món experimenten trastorns mentals, el més comú dels quals és l’ansietat. Segons Millet, es tracta d’un trastorn especialment alimentat per les vides frenètiques que porten els nens i adolescents. Considera que la hiperpaternitat i l’ansietat van de la mà i, per això, aquest últim llibre que publica suposa, en certa manera, el tancament d’una trilogia.

    Vivim en un entorn ansiós. Això ha fet augmentar l’ansietat?

    L’ansietat és una emoció molt humana, primària. Sempre ha estat allà. Hi ha dos corrents, una que diu que ara hi ha més ansietat que mai i una altra que diu que sempre n’hi ha hagut, però que el que passa és que ara se’n parla més, es diagnostica més i, en definitiva, que hi ha més noció de l’ansietat. Jo crec que és una suma de les dues visions, però sí que és cert que hi ha un ingredient fonamental que fa que hi hagi més ansietat, que és el ritme frenètic en el qual vivim. Aquest no parar, aquesta híper estimulació, genera molta ansietat.

    Al llibre expliques que l’ansietat, en certa manera, pot ser positiva. Quan aquesta «ansietat aliada» es converteix en negativa i s’ha de tractar?

    Ben portada i en les dosis adequades, l’ansietat és importantíssima. La necessitem per arribar als nostres objectius. Però quan es desborda et fa la vida impossible. El problema arriba quan no et deixa viure bé. Quan es converteix en un obstacle en la teva vida i tu ja no funciones. Pots tenir ansietat una setmana abans dels exàmens, però quan ja han passat els exàmens i segueixes sense dormir, amb taquicàrdies, amb suors o mal de panxa, aleshores, aquesta ansietat s’ha de començar a tractar. La màxima expressió de l’ansietat és quan es produeix un atac de pànic, això és un avís que alguna cosa no va bé.

    Creus que la precarietat laboral també influeix en l’ansietat?

    Sí, la idea que el món s’acaba i que tot és molt difícil ens crea molta ansietat. Estem en temps particularment ansiògens, i per aquest motiu és important aprendre a lidiar amb aquesta ansietat i tenir-la a ratlla, així com posar en marxa eines per no caure en ella. Perquè l’ansietat sempre hi és. I, a més, és molt subjectiva. El que a tu et pot crear ansietat a mi em pot semblar una cosa sense importància, i viceversa. Per tant, no només influeix l’entorn, sinó també les característiques de la mateixa persona i l’educació que ha rebut. És una emoció molt misteriosa, molt difícil de definir, és allò de “no sé què em passa, però no estic bé”. La por és causada per una cosa concreta, tangible. Però, en canvi, l’ansietat és la por a la por. És molt més abstracte.

    Eva Millet ha aprofundit en els últims anys en l’estudi de la hiperpaternitat, un tipus de criança sobreprotectora. | Èlia PonsEn els teus anteriors llibres parles de la hiperpaternitat, dels pares que protegeixen massa els seus fills. Quina relació hi ha entre hiperpaternitat i ansietat? Un nen sobreprotegit té més possibilitats de tenir un comportament ansiós?

    Un dels combustibles de la hiperpaternitat és l’ansietat. Aquesta idea d’estar molt a sobre del nen perquè no li passi res i perquè triomfi i arribi on jo vull és un gran generador d’ansietat. I aquesta ansietat dels pares perquè el seu fill sigui el millor és transmesa als fills. Per una banda, es tradueix en unes grans expectatives. Si els teus pares estan súper pendents de tu, ho donen tot i esperen molt de tu, tens un pes i una pressió important. I tot això genera inseguretat als fills. D’altra banda, tenim l’estil de vida frenètic que aquests nens porten, i que és una conseqüència d’aquesta hiperpaternitat. Aquest no parar, fent moltes activitats extraescolars, genera estrès a l’infant. Perquè no paren igual que no paren els adults. Hi ha nens que estan fent vides de miniadults i tenen una agenda de ministre. Si gestionar el meu estrès ja em costa, imagina’t un nen de sis anys que està tot el dia cap amunt i cap avall. La tasca dels pares és criar persones ben educades, però si com a pare vols tenir un Einstein, això és impossible.

    També és molt interessant veure com l’ansietat s’està convertint també en un signe de cert status. Al món acadèmic anglosaxó, per exemple, un nen o adolescent amb ansietat té més temps per a fer un examen. Hi ha pares que van bojos perquè els seus fills els diagnostiquin amb trastorns d’ansietat, perquè així tenen certs avantatges. És surrealista. L’ansietat s’està convertint en un «bé». S’està convertint gairebé en un producte capitalista.

    Com hauria de canviar l’educació que reben els nens?

    Com diu el pedagog Gregorio Luri, tots els nens tenen dret a tenir uns pares relaxats. Estem en un moment molt ansiós, i el que jo reivindico és que parem una miqueta, que això no és una cursa d’obstacles, que la infància és un moment gairebé sagrat de la vida de cadascú i que els nens tenen dret a viure com a infants. Tenen dret a tenir temps per fer les coses que fan els nens, com jugar. Jugar és importantíssim i els nens del segle XXI, del primer món, no juguen. No tenen temps, les seves agendes de ministres no ho permeten.

    Com es pot gestionar i prevenir l’ansietat en els nens i adolescents? Quin hauria de ser l’ambient adequat perquè creixin?

    Hi ha diverses formes. Dormir, per exemple, és una manera natural de prémer el botó reset. També ajuda portar una bona alimentació, ja que hi ha una vinculació entre el que mengem i com funciona el nostre cervell i les nostres emocions. I, sobretot, portar una vida més relaxada, més en contacte amb la natura, amb uns ‘tempos’ menys embogits. També es pot fer un treball des de les escoles. N’hi ha algunes que estan incorporant l’educació emocional, i és una bona manera de prevenir l’ansietat. Està molt bé que s’eduqui en les emocions, que s’expliqui què és l’ansietat, però jo penso que això és una feina bàsicament dels pares. Com a pares hem d’arriscar-nos a que els nostres fills s’equivoquin, que pateixin una miqueta de tant en tant, i educar-los en la responsabilitat, que sàpiguen que són responsables dels seus actes. Nosaltres hem de deixar anar aquesta ansietat que portem a sobre i que transmetem als nostres fills. Com no ens repensem el model actual, no anem bé.

    Eva Millet, amb el seu últim llibre, durant l’entrevista. | Èlia Pons

    Als nens habitualment els costa més expressar el que senten i, per tant, pot ser més difícil detectar l’ansietat. Quins poden ser els senyals d’alerta més habituals?

    Si als adults ja ens costa explicar que tenim ansietat, pels nens és encara més difícil. No la saben expressar, aleshores hem d’estar alerta a una sèrie de símptomes, com per exemple petites malalties o molèsties continuades, com patir mal de panxa o mal de cap constantment. Coses que no tenen una explicació medica clara, però de la qual els nens sempre es queixen. La reticència d’anar a llocs que els agradava anar, per exemple a l’escola o a una festa d’aniversari, són petits signes d’alerta que com a pares hem de tenir en compte. També el mutisme, deixar de parlar. Això va relacionat amb la fòbia social, un dels trastorns d’ansietat més comuns en els adolescents. No dormir bé o tenir molts malsons també pot ser un símptoma. També pot ser la falta de gana o, a l’inrevés, tenir molta gana, les exageracions. En els adolescents els símptomes ja són més clars, ja són fòbies específiques, tenir molta por a equivocar-se, a fer el ridícul…ja es manifesten d’una manera més madura. En definitiva, els senyals d’alerta poden ser qualsevol cosa que com a pares detectem que no es correspon amb la manera com són els nostres fills. Tot allò que ens faci formular la frase: «no reconec el meu fill».

    De quina manera les pantalles i les xarxes socials influeixen en l’ansietat dels joves?

    Les pantalles són grans generadors d’ansietat. Per una banda, a causa del seu component addictiu. Les xarxes socials, els jocs d’ordinador… estan dissenyats per enganxar, i quan no pots consultar el mòbil o no pots jugar a un joc perquè no tens bateria, això fa que generis estrès i ansietat. Hi ha aquesta part purament biològica, física, i després hi ha la part que sobretot afecta més als adolescents, que és l’ansietat per la necessitat d’agradar, que t’acceptin, de no fer el ridícul, d’aconseguir més likes. També hi ha l’ansietat que et provoca veure que els altres s’estan divertint i tu no, que s’ho estan passant millor que tu. I és tot mentida, però clar, per arribar a aquesta conclusió has de tenir una certa maduresa.

    Quin paper hi juga la classe social?

    Per escriure el llibre, vaig parlar, per una banda, amb adolescents d’una escola de Barcelona per a famílies més aviat benestants, i estaven tots posseïts per l’ansietat. Tenien molta angoixa a l’hora de prendre decisions, per por a equivocar-se. A una noia amb la qual vaig parlar, per exemple, escollir el tema del Treball de Recerca li provocava una ansietat brutal. Aquests nens eren un reflex molt clar d’aquesta criança fruit de la hiperpaternitat. D’altra banda, també vaig parlar amb uns adolescents tutelats, i aquests tenien una concepció molt diferent de l’ansietat. Molts no sabien què era exactament. Però això no vol dir que no en tinguessin. De fet, un entorn socioeconòmic complicat genera més ansietat. El que passa és que aquells nois tenien tantes altres coses per les quals preocupar-se, per exemple, què faran quan compleixin 18 anys, que no es podien permetre tenir ansietat. Per ells, era un luxe l’ansietat. En canvi, els nens de classes més benestants la podien expressar sense cap problema. De fet, era el seu principal problema, perquè les altres necessitats ja les tenen cobertes.

    És adequat tractar l’ansietat infantil i juvenil amb fàrmacs? Quin és el tractament més efectiu?

    La teràpia és molt millor que els fàrmacs, el que passa és que és més cara i més llarga i, a més, suposa exposar el teu fill. La manera més efectiva de superar l’ansietat és enfrontar-te al que et genera ansietat i veure que tu ets capaç de superar aquesta por a la por. Les pastilles no es recomanen per a menors, però s’utilitzen cada vegada més. De fet, segons un estudi del Pla Nacional sobre Drogues del 2018, l’ansiolític és la primera droga d’ús dels joves espanyols de 12 a 16 anys, per sobre del tabac i l’alcohol. És a dir, els joves s’han pres abans un diazepam que una cervesa. Els ansiolítics funcionen bé, actuen directament sobre el sistema nerviós i et calmen, però són una ajuda puntual. Com a tractament no és adequat, és més recomanable fer teràpia, del tipus que sigui. També hi ha ansiolítics naturals. Per exemple, una noia amb la qual vaig parlar em va dir que quan va tenir el seu primer atac de pànic la va ajudar més l’abraçada de la seva mare que qualsevol medicament.

  • Un 22,35% dels asmàtics pateixen o han patit alguna vegada ansietat

    Un 60% de la mostra estudiada eren homes, en canvi de les persones asmàtiques amb ansietat, el 63.13% eren dones i un 36.87% homes. De fet, els resultats mostren que un 17.65% dels asmàtic estan patint ansietat en el moment actual de l’estudi, mentre que la xifra puja al 22.35% si s’analitzen els que pateixen ansietat en el moment actual més els que l’han patit alguna vegada a la seva vida.

    L’estudi va analitzar l’anomenat Flux Espiratori Màxim (FEM) – que mesura l’aire que surt dels pulmons-, i es va observar que un 61.9% dels pacients amb registre del FEM tenien valors per sota del que els hi tocava, i quan es tractava de pacients asmàtics amb ansietat, els valors baixos arribaven fins al 72.73%.  “Ens va sorprendre observar també que només un 49.41% dels asmàtics tenen registrada aquesta prova de la funció pulmonar; quan es tracta d’un registre que es fa amb una eina fàcil d’usar a la consulta de les infermeres” explica la investigadora, infermera i sòcia d’AIFiCC, Gemma Amat.

    Igualment, es va comprovar que si bé al 60% dels pacients amb asma se’ls havia posat en algun moment de la seva vida la vacuna antigripal, com destaca Gemma Amat “en la passada campanya antigripal, només un 31.76% se la van posar. I aquest és un registre molt baix, si tenim en compte que els asmàtics tenen indicada la vacuna antigripal”.

    Respecte al grau de malaltia, es va observar que a pitjor classificació de la malaltia d’asma més prevalença d’ansietat.

    Igualment, un 45.88% dels asmàtics utilitza medicaments, majoritàriament (71.79%) teràpia combinada. Ara bé, aquest 45.88% dels asmàtics que pren medicaments, puja a 57.88% quan es tracta d’asmàtics amb ansietat. Aquesta dada posa de manifest que quan hi ha ansietat hi ha un major ús dels tractaments per al control de l’asma.

    Finalment, respecte al tabac, un 16.47% dels asmàtics són fumadors actius, mentre que entre els asmàtics amb ansietat el percentatge puja al doble (un 36.84%).

    Gemma Amat, autora de l’estudi i infermera de l’AIFiCC conclou que “els resultats de l’estudi ens mostren que hi ha una relació directa entre el mal control de la malaltia i l’ansietat, i que a major ansietat, pitjors valors de la funció pulmonar, major ús farmacològic, més tabaquisme i major grau de la malaltia asmàtica”.

    Es tracta d’un estudi descriptiu realitzat sobre població asmàtica major de 14 anys d’una Àrea Bàsica de Salut semirural (Balaguer). Les variables analitzades van ser: sexe, edat, ansietat, medicació, tècnica i compliment, registres Peak-Flow (un aparell portàtil de fàcil ús a les consultes, que permet mesurar una part de la funció pulmonar dels asmàtics (el flux espiratori màxim), exercici, tabac, espirometria i vacuna antigripal.

  • Un Hospital de Dia Mare-Bebè acompanyarà les dones que pateixin trastorns mentals pre i postpart

    Segons estudis internacionals s’estima que una de cada quatre dones embarassades podria presentar algun problema de salut mental. Els que més es desenvolupen són l’ansietat i la depressió. A més, fins el 4% d’aquests trastorns serà greu o complex. En el postpart, una de cada deu mares pot partir depressió i una de cada mil presentarà una malaltia aguda greu com psicosi postpart. Les mares amb patologies mentals prèvies, especialment amb trastorn bipolar i trastorns depressius, tenen un alt risc de descompensació en els primers mesos postpart. Els problemes de salut mental en el període perinatal es poden associar a més dificultats en el funcionament social i personal.

    Per afrontar aquestes situacions, l’Hospital Clínic de Barcelona ha creat el nou Hospital de Dia Mare-Bebè de l’Institut Clínic de Neurociències per a mares amb trastorns mentals que acaben de tenir un fill. El centre, el primer de l’estat, es troba dins el recinte de la Maternitat i forma part de la nova Unitat de Salut Mental Perinatal del Clínic, que des de l’any 2000 disposa d’un programa específic de psiquiatria i psicologia perinatal. Aquesta unitat compta amb professionals de psiquiatria, psicologia d’adults i infantil, treball social i infermeria.

    Un dels objectius del nou Hospital de Dia Mare-Bebè és el d’assegurar, en un espai terapèutic confortable, la continuïtat de l’atenció de la mare i del bebè, que afavoreixi el vincle i la cura. Les dones que se’n podran beneficiar són tant les que tenen un trastorn mental greu previ a ser mares, com les que en pateixen un després del part. En aquest sentit, han explicat, l’hospital treballa per millorar la prevenció, la detecció i la intervenció dels trastorns mentals greus mitjançant l’ús de tractaments especialitzats en les patologies mentals perinatals.

    Els programes que es desenvolupen són individuals: es tracta de teràpies intensives i específiques que s’adeqüen a les necessitats de cada dona i nadó, tant durant l’embaràs com en els primers dotze mesos de l’infant. Els tractaments, han explicat en una visita del director del CatSalut, David Elvira, es basen en intervencions que afavoreixen l’alletament matern, la interacció entre la mare i el bebè, la criança respectuosa i positiva, així com la incorporació progressiva a la quotidianitat, fomentant el vincle amb la comunitat i  la família de manera supervisada, acompanyada i assistida.

    Durant la visita a les instal·lacions, David Elvira ha destacat que “l’embaràs i el part fa que moltes dones estiguin en una situació de més vulnerabilitat i aquesta és una iniciativa que aposta clarament per solucionar problemes de salut mental amb clara perspectiva de gènere i amb grups vunerables”.

    El centre disposa de 10 places per a mares i 10-12 bebès amb una estada aproximada de 3 mesos. Per tal d’atendre el nombre més elevat de mares i adequar els horaris a les diferents necessitats, l’estada pot ser parcial o completa, cosa que amplia l’oferta fins a 15-18 places. Es calcula que, anualment, es podran atendre 50-60 mares i els seus bebès.

    El nou hospital ofereix avaluació diagnòstica i atenció tant individualitzada com grupal, i disposa de programes específics per afavorir els processos de millora, com la depressió postpart, la bipolaritat i la psicosi puerperal, així com altres patologies mentals amb alteració del vincle. De manera conjunta amb la mare es valoren els riscos i els beneficis de diferents opcions terapèutiques, incloent-hi els tractaments psicofarmacològics compatibles amb la lactància materna. Les mares i els bebès també poden fer activitats relacionades amb la lactància materna i la cura del nadó, el massatge infantil, l’educació per a la salut en àmbits com la nutrició, la higiene o els hàbits del son.

  • “La prescripció social és molt important per prevenir l’ansietat: no ens hem d’obsessionar amb els recursos sanitaris»

     

    Uns tres milions de persones pateixen ansietat o depressió a Espanya actualment; es tracta d’uns dels trastorns més prevalents i difícils de superar, per la qual cosa, la majoria de persones que se’n veuen afectades acaben recorrent a medicació i teràpia farmacològica per a superar-ho. Per això la prevenció és molt important i, en aquesta línia ha centrat part de la seva feina el doctor Juan Ángel Bellón, investigador de l’institut d’Investigació Biomèdica de Màlaga i professor a la universitat d’aquella ciutat.

    Bellón ha publicat recentment dues investigacions relacionades amb la prevenció; el primer és un treball on desenvolupa un algoritme que permet preveure el risc de patir depressió en un període de 12 mesos, publicat a Internal Medicine. I per una altra banda, també ha estat investigant sobre les intervencions psicològiques i educatives que, segons l’estudi publicat a Jama Psychiatry, redueixen l’aparició de Nous casos en un 43%.

    En què consisteix l’algoritme que ha desenvolupat?

    Els algoritmes de risc són qüestionaris en els que els resultats porten a un càlcul matemàtic que dóna una probabilitat de patir depressió, ansietat o consum d’alcohol en un període d’un any. Prediu el futur, en forma de probabilitat. El fem servir com a eina preventiva: és molt semblant a la predicció del temps, si l’AEMET diu que hi ha un 90% de probabilitats de pluja, agafes un paraigua.

    La novetat d’aquest algoritme està en realitzar-lo en el camp de la salut mental. En l’àmbit de la salut és una eina més coneguda, sobretot en el camp de les malalties cardiovasculars, on els factors de risc que es tenen en compte són si la persona fuma, els nivells de colesterol…En temes de salut mental, els nostres determinants són psicosocials.

    Els estudis poden avaluar aproximadament uns 40 factors de risc i acabem fent l’avaluació sobre 8 o 10 factors amb els què podem arribar a predir, amb una validesa prou alta, el risc de patir aquests trastorns. Un dels factors més determinants és el gènere: les dones tenen el doble de risc de patir ansietat i depressió que els homes. Així mateix l’edat i el nivell cultural també són importants en l’àrea dels factors no modificables.

    Pel que fa als aspectes modificables, destaquem la qualitat de vida física: la gent que pateix malalties que els fan patir dolors, els provoquen discapacitat o disfuncionalitat que es prolonguen en el temps té moltes més probabilitats de desenvolupar depressió. La part bona d’aquests factors és que són reversibles: si podem alleugerar el dolor es pot revertir el risc. En aquests casos no actuem en el camp psicològic sinó físic.

    Però no hem d’oblidar que la qualitat de vida mental també és molt determinant: i és que hi ha malalties mentals associades que es donen a la vegada. A l’algoritme podem veure que hi ha un risc altíssim de patir depressió i després, durant la teràpia de prevenció, veiem que el que realment passa és que es pateix ansietat.

    Quin tant per cent d’encert té l’algoritme que ha desenvolupat?

    Els termes matemàtics són complexes. Usem un paràmetre que anomenen validesa discriminant, que és la capacitat de poder decidir si una persona està malalta o no –és a dir, si pateix depressió- al cap d’un any. Hi ha un terme, que és l’àrea sota la corba ROC que és el que ens dóna la fiabilitat de l’estudi.

    Una àrea amb un valor d’1 és perfecte, no s’equivoca mai. A partir de 0,70 els resultats comencen a ser bons, per a que ens entenguem. En el nostre cas, voltem el 0,80 de fiabilitat, uns resultats bastant bons. En el cas en particular de les prediccions de consum d’alcohol arribem al 0,90, que és excel·lent.

    A qui es realitza aquest qüestionari? Com a metges, heu de veure indicis previs, es fa sistemàticament a les persones que passen teràpia psicològica…?

    És molt important deixar clar que aquest algoritme està pensat per a gent que està sana; només funciona en persones que ara no tenen depressió, perquè té un enfocament preventiu.

    Un nen passeja pels passadissos de l’Hospital de Sant Joan de Déu / JORDI ROVIRALTA

    I, parlant de prevenció, un estudi seu diu que hi ha accions que preveuen la depressió en un 43% dels casos. Quin tipus d’activitats són?

    Ens vam centrar en els programes psicològics i educatius; a l’estudi vam incloure-hi 29 assajos, fets a diferents parts del món, amb l’únic factor en comú que eren intervencions psicològiques o educatives. Es tracta d’accions d’orientació cognitiu conductual que tenen l’objectiu d’aconseguir que el pacient sigui capaç de canviar pensaments i activar conductes.

    La intensitat de les intervencions que vam estudiar eren molt variades: podem tenir accions molt breus i senzilles i altres més elaborades, però vam concloure que el resultat no depèn de la intensitat de la intervenció. Algunes activitats purament educatives, com una petita xerrada amb un mestre d’escola, poden ser tan efectives com teràpies complexes amb psicòlegs.

    Tampoc vam trobar que les diferents orientacions variessin els resultats en efectivitat: el nostre grup d’investigació va concloure que una intervenció senzilla d’un metge de família, com pot ser una visita de 10 minuts, pot ser molt determinant. En aquesta visita, els metges informem el pacient dels resultats de l’algoritme i del seu risc de patir depressió en el proper any. La intervenció rau en que escoltem i valorem l’opinió del pacient respecte aquesta situació.

    La gent que encara no està malalta té molts recursos per a prevenir els trastorns i haver accedit a realitzar el qüestionari ja és una mesura de prevenció. Així que els preguntem què estan fent per intentar millorar el seu estat d’ànim. I la gent acostuma a encertar moltíssim: molts practiquen esport, fan escapades al camp en família, fan yoga…

    El més important, doncs, d’aquestes intervencions no és l’acció en sí mateixa sinó generar un espai en que les persones puguin expressar-se?

    Clar, més enllà dels consells professionals, que òbviament són necessaris (s’han donat casos que gent que tenia risc de patir depressió intentava calmar els ànims fent una copa després de la feina i això té moltes possibilitats de derivar en alcoholisme en persones que tenen risc de patir depressió i s’ha de parar), la gent a les consultes t’explica coses. Coses que d’alguna manera els emocionen, perquè estem parlant de les causes de la seva inestabilitat. Per això recomanem a tots els professionals que escoltin.

    En aquesta línia, donem molta importància a la prescripció social: no ens hem d’obsessionar amb els recursos sanitaris, perquè als barris hi ha moltes activitats i xarxes de suport social que poden ajudar a prevenir i es poden recomanar. Les activitats d’oci en grup poden ajudar a millorar les relacions i la xarxa de suport.

    Les relacions socials i sentir-se escoltat és tremendament important. Com a mostra: només amb intervencions de 10 minuts a consulta cada sis mesos durant un any i mig vam veure que els nivells de risc de patir depressió i ansietat detectats a l’algoritme van disminuir moltíssim.

    Hem d’apoderar a la gent, tornar-los la salut. Tendim a medicalitzar-ho tot i donar solucions globals a problemes que al final són particulars. Quan parlem amb la gent i els escoltem, al final el que fem és personalitzar. Si estem davant d’una persona que veiem que és sedentària, podem recomanar-li fer esport. No és tan important que segueixi aquest consell com el fet d’haver donat un consell personalitzat que, ja de per sí, funciona.

    El gran problema de la depressió i l’ansietat és que són molt prevalents; quan s’avança en el trastorn es dóna més importància a un petit problema només perquè es pateix ansietat. Aquestes intervencions ajuden a relativitzar?

    És clar, és una mancança social que tenim. A les escoles no se’ns ensenya a afrontar els problemes i crec que hauria de ser una assignatura obligatòria. Aprendre els rius de memòria està bé, però aprendre a negociar, a comunicar-se, solucionar problemes o descompondre’ls és més important. Quan se’ns acumula l’estrès comencem a tenir pensaments irracionals i menystenidors d’un mateix. Això, amb intervencions simples es pot canviar: essent escoltada la persona pot descobrir com d’irracionals són aquests pensaments i com es pot derivar, poc a poc, cap a pensaments més realistes.

    Quan es pateix depressió és freqüent que es doni també baixa autoestima: tendim a penar que no servim per a res. I, segurament tenim un problema, però que no és tan exagerat com pensem. La mateixa teràpia de l’exercici físic pot, no només tornar-nos l’ànim sinó que pot ajudar-nos a racionalitzar els nostres pensaments descobrint els defectes físics que sí tenim i els que no.

  • «Estem perdent el dret a la ciutat i això té implicacions en la salut mental i física»

    46 famílies perden casa seva cada dia a Catalunya, segons les dades del Consell General del Poder Judicial, quasi 10 al dia només a la ciutat de Barcelona. Els preus dels lloguers es troben en màxims històrics, amb una mitjana de més de 800 euros a Barcelona, amb una pujada creixent des de l’any passat d’un 11,69% d’increment, segons dades de la Generalitat. I la proliferació de pisos turístics expulsa a la població dels barris més cèntrics, apartant-los cap a la perifèria de la ciutat. Tot això està comportant que moltes persones es vegin forçades a deixar casa seva, sigui per un procés de gentrificació o per impagament de lloguer o hipoteca. Parlem amb Hugo Vásquez-Vera i Andrés Peralta, investigadors en el Grup de Recerca en Habitatge i Salut de l’Agència de Salut Pública de Barcelona, sobre les conseqüències que té per la salut, física i mental i de canvi d’hàbits, passar per un procés de pèrdua de l’habitatge.

    Què entenem per habitatge?

    Hugo Vásquez-Vera (H.V.): Un habitatge és molt més que la part física. És un refugi, un lloc de protecció i de seguretat. Involucra aspectes socials molt rellevants. Allà aprenem a relacionar-nos, a entendre que hi ha unes normes, ens dóna seguretat, ens fa estar bé, augmenta l’autoestima… Tots aquests aspectes moltes vegades es deixen de banda i només es té en compte l’aspecte físic. Per altra banda, l’habitatge també involucra el barri. Això és molt rellevant a l’hora de parlar de l’accés als serveis públics, al transport, a les escoles, als llocs de feina… Tot això s’ha de tenir en compte en la definició més integral de l’habitatge.

    Quines conseqüències té per la salut trencar amb l’habitatge, com per exemple quan hi ha un desnonament?

    H.V.: Primer de tot cal tenir en compte que la salut de la gent està influenciada per aspectes socials, polítics i econòmics, no només per la sanitat o pels medicaments. Aquests aspectes socials són els que més impacten a la salut dels col·lectius. Quan hi ha judicis d’execució hipotecària, desnonaments, problemes d’assequibilitat o la gentrificació, tot això són processos que van més enllà de la part només física de l’habitatge. Això repercutirà directament en la salut dels afectats, tant física com mental. Hem comprovat que hi ha més probabilitat per una persona que està vivint un desnonament desenvolupi depressió, ansietat, estrès psicològic i fins i tot idees suïcides. El 2014 vam fer un estudi amb la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) on miràvem la situació de salut de la gent de la Plataforma comparat amb la població general. Vam trobar xifres com que algunes dones presentaven una probabilitat del 90% de presentar problemes de salut mental, en comparació del 15% de les dones de la població general.

    Per tant, els efectes en homes i en dones són diferents?

    H.V.: Sí. En la societat heteropatrialcal en la qual vivim, les dones tenen pitjors efectes en la salut en un procés de desnonament. Això és perquè, en general, hi ha diferències de poder, de decisió, de càrrecs… Són una sèrie de factors que fan que hi hagi menys capacitat de control per part de la persona.

    Andrés Peralta (A.P.): Té a veure amb la divisió injusta del treball i de com es carreguen les tasques de cures a les dones. Com a col·lectiu estan més lligades a la casa. Això fa que davant d’un procés de desnonament o de tall de subministraments estan més exposades a enfrontar-se amb això en el seu dia a dia.

    També en relació a la cura dels infants?

    H.V.: El discurs que es transmet d’intentar no transmetre al teu fill tot el problema fa que l’adult responsable acumuli tot l’estrès, la tristesa i la preocupació, perquè no ho està externalitzant. Hi ha molts casos de persones que no ho han volgut compartir amb la família per por a no preocupar-los. Als fills, un procés de pèrdua de l’habitatge els afecta directament pel que fa al fracàs escolar i també perquè trenquen els vincles amb l’escola i amb els amics.

    A.P.: En el cas de pobresa energètica també es veuen directament les conseqüències pels infants, sobretot trobem pitjor desenvolupament psicomotor, a més dels resultats escolar. Quan una família es preocupa perquè ha de triar entre pagar el lloguer o comprar menjar de qualitat, o fins i tot intentar que el teu fill pugui anar d’excursió amb l’escola, això augmenta l’estrès i l’ansietat. També té una conseqüència directa en la qualitat de l’alimentació i la nutrició, ja que si una família ha de pagar els subministraments, voldrà dir que estarà gastant menys en menjar sa, com fruites i verdura.

    Per tant, estaríem parlant de problemes en la salut física i mental, però també d’hàbits saludables.

    H.V.: Els impactes en la salut mental impliquen un major risc de depressió, estrès, ansietat i augment del risc de suïcidi. Hi ha un estudi als Estats Units que demostra com la gent que està en les primeres etapes de retràs en el pagament té quatre vegades més risc de depressió que qui no té cap impagament. Pel que fa a la salut física, hi ha més risc de sobrepès i obesitat i de contraure malalties cròniques. També problemes d’hipertensió arterial i de major mortalitat per problemes cardiovasculars. El tercer punt, i això és clau, és el tema d’hàbits. Una persona que està vivint un procés de desnonament canviarà les seves conductes. Hi ha qui comença a fumar per l’estrès o que ja no podrà seguir tenint una dieta saludable. Què triaries, pagar la llum o comprar verdures? També troben casos de gent que tenien una vida saludable i feien esport que ho han deixat de fer arran del problema amb l’habitatge.

    Hugo Vásquez i Andrés Peralta, investigadors del l’Agència de Salut Pública / ©SANDRA LÁZARO

    Un dels missatges que més repeteix la PAH és que “no és culpa teva”.

    H.V.: Hi ha un problema molt gran pel que fa als desnonaments que és la sensació de culpabilitat i vergonya. Això afecta els processos psicològics per culpa d’aquesta sensació de fracàs, vergonya, aïllament… La PAH, a més de la lluita política, busca apoderar a la gent i ajudar-les a no sentir-se culpables. La sensació de no controlar el teu futur és una de les més terribles que hi ha.

    Per tant, el sentiment de grup és important pel que fa a la salut mental?

    H.V.: Seguint amb l’exemple de la PAH, per una banda hi ha un suport mutu clar, de cohesió social, de fer-te sentir acompanyat. Però hi ha un altre factor que no es té en compte en un primer moment i és que la persona que està allà s’adona que també pot ser útil per algú altre i que el pot ajudar. Això ho resignifica tot i fa que la persona torni a dotar-se d’identitat. Fa que entenguin que ells també són importants.

    A.P.: Hem de canviar de xip, com a persones i com a societat. Hem de deixar enrere la culpabilització i entendre que l’habitatge és un dret. Encara que no pagui no em poden deixar al carrer amb la meva família. No es pot negociar amb l’habitatge.

    Recentment hem vist la creació del Sindicat de Llogaters.

    H.V.Totes aquestes iniciatives col·lectives són un factor protector que atenua els efectes negatius de la crisi de l’habitatge. Pel suport social, per l’ajuda mútua, pel fet de sentir-te acompanyat, que no ets l’únic a qui li passa. T’ajuden a apoderar-te i a treure’t la sensació de fracàs i aïllament, a organitzar-te per lluitar i canviar les coses.

    A.P.: Tot va lligat. Una persona que té problemes per pagar el lloguer o la hipoteca, molt probablement també en tindrà per pagar els subministraments com l’aigua o la llum. Quan hagi de marxar del barri, segurament anirà a un menys serveis i que estarà allunyat del teixit social de la persona. A més, no pagar els deutes crea un estigma social que fa que la persona limiti les interaccions socials, causant estrès i ansietat que pot acabar ocasionant problemes físics també.

    H.V.: A la PAH les persones afectades retroben la xarxa social que han perdut. Molts han perdut els amics que tenien o els cercles per on es movien han deixat d’existir, alguns de manera traumàtica i altres que per situacions de la vida o per haver marxat del barri. Totes les iniciatives socials que promoguin la integració, la cohesió i el treball conjunt, com la PAH o el Sindicat de Llogaters, en termes de salut col·lectiva són molt necessaris.

    Com afecta saber que un contracte de lloguer pot vèncer al cap de tres anys i poden renegociar-se les condicions del contracte?

    H.V.: El lloguer aquí s’ha precaritzat molt i ara per ara no és una alternativa segura i sostenible. Amb la finalització d’un contracte, i amb l’estrès de la possible pujada de preu, el llogater té dues opcions. O et quedes en aquell pis i, com que no pots pagar, t’enfrontes a un desnonament, o marxes i busques un pis assequible a l’extraradi. Però això voldrà dir trencar amb l’entorn, com els veïns, l’escola, la feina o les activitats. Estem perdent el dret a la ciutat i això té implicacions directes en la salut.

    A.P.: Establir un projecte a llarg termini, quan tens un lloguer de tres anys, és molt difícil. Costa establir vincles i crear projectes, perquè no saps que et passarà en un futur pròxim. La gent es veu obligada a anar canviant de pis cada tres anys i això et fa perdre seguretat i estabilitat.

    Andrés Peralta / ©SANDRA LÁZARO

    Un barri amb una alta taxa de desnonament, com per exemple Ciutat Meridiana, quines conseqüències té pel conjunt de veïns?

    H.V.: En un barri que té una alta taxa de desnonaments, no només afecta la salut dels que estan afectats directament, òbviament, sinó també dels veïns del barri que no estan afectats per processos hipotecaris. Es veurà perjudicada la salut de tothom per motius com ara l’efecte de les cases buides. Això pot portar a disminuir la qualitat de la infraestructura pública, dels serveis, a augmentar la sensació d’inseguretat… Tots aquests efectes al barri perjudicaran la salut de les persones.

    A.P.: A això cal afegir-hi l’estigma que es crea al barri. La sensació d’orgull de barri es perd. A més del teixit social del barri que també es perd. Tot i això, però, contrasta amb el fet que es creen processos de reivindicació veïnal que aconsegueixen unir els veïns per lluitar contra el sistema. Això no vol dir que les condicions no es deteriorin, però sense el teixit social els resultats i els efectes encara serien pitjors. Parlant amb gent de la PAH, ells defineixen el teixit social com un factor de protecció davant de tots els problemes i els efectes negatius en la salut.

    Què pot fer l’administració per millorar la salut, en relació a l’habitatge?

    H.V.: Cal entendre que la salut està influenciada per aspectes socials, econòmics i polítics, més allà de la sanitat i de l’atenció al CAP o a l’hospital. Quan es fan polítiques públiques s’han de tenir en compte quins seran els efectes que això tindrà per la salut. Per això recomanem augment del parc de lloguer social, fomentar lleis que permetin contractes de lloguer més estables, potenciar la dació en pagament, escriure lleis que apuntin cap als subministraments i la pobresa energètica, la regulació dels preus del lloguer… Són mesures que pot semblar que estan lluny de la salut, però que tenen molt a veure.

    A.P.: Una de les coses perverses del sistema d’habitatge és que moltes vegades les intervencions de les administracions, com ara fer parcs o reformar pisos, creen un procés de gentrificació. Això es deu al fet que no hi ha un parc de lloguer social o lleis que estabilitzin el preu del lloguer. Per tant no estem permetent que els veïns es quedin al barri. En el context macro que hi ha actualment, és molt difícil l’actuació de les administracions sense crear processos de desplaçament de veïns.

  • Barcelona facilitarà la inserció laboral de joves que pateixen un trastorn de salut mental

    El 12% dels barcelonins i barcelonines han patit o patiran un trastorn de salut mental al llarg de la seva vida, un percentatge lleugerament superior quan es tracta d’adolescents i joves. A partir del mes de maig, Barcelona comptarà amb tres dispositius especials per facilitar la inserció laboral de joves que pateixen un trastorn de salut mental diagnosticat, com ara un trastorn bipolar, esquizofrènia, depressió o angoixa.

    L’Ajuntament de Barcelona ha presentat aquest dilluns els nous dispositius adreçats a la cerca de feina, una de les primeres mesures del Pla de Salut Mental de la ciutat que es posen en marxa i que es farà des de l’agència d’ocupació Barcelona Activa. Segons ha explicat el primer tinent d’alcaldia Gerardo Pisarello, els tres dispositius se situaran als districtes de Sant Andreu, Sant Martí i Nou Barris i serà un servei dimensionat per atendre fins a 150 joves d’entre 16 i 35 anys. «Hi ha un enorme malestar psicològic que ha generat la crisi, un fenomen sovint invisibilitzat en forma de malestar psicològic o depressió. Barcelona Activa ha de poder baixar al territori per ajudar la gent», ha dit Pisarello.

    Per tal de garantir una atenció especialitzada i específica per als joves que participin d’aquest servei d’inserció, 200 professionals de Barcelona Activa participaran en un programa de formació amb experts de l’Agència de Salut Pública de Barcelona i entitats de salut mental. Segons ha explicat la directora de Barcelona Activa, Sara Berbel, els professionals s’encarregaran d’orientar els joves i es farà un seguiment tutoritzat durant els primers sis mesos de feina un cop la persona hagi estat contractada. «És important no deixar sols aquests joves, que necessiten l’acompanyament perquè la societat no es pot permetre malbaratar el seu talent», ha afegit Pisarello.

    Els joves podran ser derivats a aquest servei específic pel seu metge de família, per agents de salut comunitaris o des del mateix servei de Barcelona Activa, entre altres. Tot i que de moment els dispositius se situaran en aquests tres districtes «prioritaris», segons ha dit la comissionada de salut Gemma Tarafa, no descarten ampliar més endavant aquest servei específic a altres districtes.

    Primer any de posada en marxa del Pla de Salut Mental

    Tal com ha explicat la comissionada de Salut del consistori, Gemma Tarafa, el servei acompleix una de les línies del Pla de Salut Mental 2016-2022 que ha preparat l’Ajuntament i que va ser aprovat el mes de setembre. «És important recordar que la salut mental és un dret essencial, quan parlem del dret a la salut no parlem només de la salut física sinó també mental i aquest és un tema prioritari», ha dit Tarafa.

    El Pla de Salut Mental és el primer pla específic amb què compta la ciutat de Barcelona per fer front a aquesta problemàtica. Per al primer any de posada en marxa, el pla compta amb 51 milions d’euros i un 11% del pressupost anirà destinat a les mesures d’ocupació, una de les línies del pla.