A Espanya sabem quin percentatge de dones pren la píndola anticonceptiva però no quants homes trien de forma conscient el condó per prevenir un embaràs. La Societat Espanyola de Contracepció (SEC) realitza una enquesta sobre els hàbits en matèria de salut sexual en la qual solament es pregunta a dones entre 15 i 49 anys. Fins a l’any 2005 l’INE sí que realitzava una enquesta sobre hàbits d’anticoncepció en tota la població, però des de llavors no hi ha dades estadístiques oficials de l’Institut.
Respon aquesta metodologia al fet que en la nostra cultura el pes de la contracepció ha recaigut sempre en elles? Alejandro Pinya, sexòleg de l’Institut de Sexualitat de la Universitat Camilo José Cela, valora que «com estan dirigits la majoria de mètodes a elles, d’alguna forma pesa la responsabilitat. L’aprenentatge social diu que els nois ‘no tenen molt a fer’, més enllà de posar-se el preservatiu si és que ho consideren». Una lògica que respon al fet que les conseqüències tendeixen a ser majors en la vida i cossos de les noies, encara que sigui «imprescindible fer partícips a tots i totes».
Des de la SEC expliquen a eldiario.es el motiu que el qüestionari sigui així. Tenen com a referència l’enquesta sobre aquest camp que va començar a realitzar el 1997 l’Equip Daphne de Bayer. En els 90 la prioritat era «buscar percepcions de les dones per anar eliminant mites», ja que solament feia 20 anys que els anticonceptius havien estat legalitzats. «Però ara les expectatives són molt més àmplies», expliquen els responsables d’un estudi que es duu a terme des de 2014. Per això porten «molt temps donant-li voltes» a com redissenyar-la perquè cada vegada cali més el concepte de «coresponsabilitat». Encara que troben la limitació que, a més de la vasectomia, entre els mètodes més emprats solament és compartit el preservatiu.
Fins a l’any 2009 Bayer sí que va realitzar una enquesta sobre joventut que desglossava les dades per nois i noies de 16 a 24 anys, però mai van constar ells en els seus estudis globals. En l’altra cara de l’assumpte, la nota de premsa de l’INE anual sobre naixements informa sobre el nombre de dones en edat fèrtil i l’edat mitjana de maternitat, però no es concreta gens sobre la paternitat. A la web de la Societat Espanyola de Fertilitat la majoria de fullets van dirigits a les dones. Clara Timonel, especialista en salut sexual i drets reproductius, respon sobre la càrrega tant en anticoncepció com en fecunditat: «La prevenció i resolució recau en nosaltres gairebé exclusivament. Aquest és un pilar del patriarcat. El treball el fem nosaltres, encara que després ells també tinguin drets».
«És un dilema des de principis del segle XX»
Raúl i Paulo tenen 26 anys i solament recorden com a referència informativa un parell de classes en l’ESO en les quals es parlés del «condó, la píndola i el DIU». No saben exactament com funciona una píndola anticonceptiva més enllà d’idees com que «deté l’ovulació» o «impedeix que l’òvul s’agarri», encara que les expertes coincideixen que el desconeixement sobre el procés hormonal que duen a terme és comú als dos gèneres. Alberto, que té 28, ha pensat en el tema i creu que «clarament en les relacions personals és un problema».
«El fet que no siguis tu el que pot quedar-se embarassat fa que en general et preocupis menys del preservatiu. Gairebé tots els meus amics ho considerenincòmode. No sé si és en concret d’educació sexual que ho porten elles, o més aviat el conjunt de no responsabilitzar-se del món aquí fora en general. La idea que ets tu el que finalment determina si et corres dins o no d’una banda et dóna el control, i el risc està sempre a l’altre costat. Entenc que per a les ties és a l’inrevés: en no tenir el control, es preocupen més», continua Alberto.
Agata Ignaciuk, investigadora i coautora del llibre Anticoncepció, dones i gènere, ho mira amb perspectiva històrica. El control de les dones sobre el seu propi cos convergeix amb que la responsabilitat en la prevenció d’embarassos recaigui exclusivament sobre elles, i això «és un dilema que no s’ha resolt des que a principis del segle XX va començar a considerar-se un problema de salut pública. Darrere està, primer, que són les dones les que es queden embarassades, i segon, que són els qui tenen el pes principal en la criança dels fills». Es refereix, incideix, a la cultura occidental de l’últim mig segle, ja que les idees i configuracions en les relacions van canviant.
Cita a la historiadora Kate Fisher per nomenar com a mostra que, entre les pràctiques sexuals de la classe obrera britànica prèvies a l’existència de la píndola, «la masculinitat ‘bona’ es vinculava al fet que executés bé la marxa enrere. Les dones que buscaven mètodes femenins transgredien els rols perquè elles havien de ser passives». Hi ha recerques, com una sobre el rebuig a l’ús del condó publicada en la Revista Latinoamericana de Ciencias Sociales, que també relacionen aquest control amb el poder que exerceixen els homes en algunes tribus africanes. Ignaciuk, al seu torn, ha estudiat les pràctiques durant el franquisme entrevistant, també, solament a dones. Per diversos motius, entre ells que és molt difícil treure conclusions en aquesta generació d’homes perquè «no se senten involucrats».
Una anticoncepció revolucionària
Com seria llavors una anticoncepció amb perspectiva de gènere? Gemma Navarro, directora del Centre de Salut Jove de Madrid, està d’acord a «canviar l’enfocament i preguntar-los a ells»: «L’anticoncepció hormonal avui dia passa per les dones, això és un fet. Però no treu que els nois es puguin implicar: que ell estigui segur, que sigui decisió dels dos perquè cap vol assumir en aquest moment una paternitat». Navarro posa d’exemple casos de parelles monògames en el qual el noi no està còmode amb la píndola perquè ella és «despistada»: «Doncs en consulta busquem una altra cosa. Amb l’anell no has d’estar pendent cada dia i els dos es poden baixar l’app i recordar-se».
Sobre l’etern desenvolupament i debat de la píndola masculina, Agata Ignaciuk creu que són també els factors culturals els que fan que es percebi que «potser no sigui molt reeixida perquè no donarà confiança a les dones». Clara Timonel tampoc creu que funcionés si ara «no es responsabilitzen. En casos concrets sí, però com a fenomen social no és el moment. A més, el que no vull per mi no ho vull per a ningú. Un mètode del qual cal recordar-se diàriament, que interacciona amb altres coses, cal deixar-ho enrere».
Timonel parla d’una «anticoncepció revolucionària» que no es centri només en les dones a l’educació: «Ha de prendre part d’un coneixement anatòmic tant de genitals externs com a interns. Per exemple, en què consisteix exactament un cicle menstrual, quant dura la finestra de fertilitat o per què el líquid preseminal pot contenir espermatozoides actius». Aquesta coresponsabilitat adquirida passa en la seva opinió pels «mètodes barrera, però també per tenir coneixements suficients per saber què està disponible i què és més convenient per a cada cas».
En un reportatge de SModa, la sexòloga Francisca Molero imaginava la contraconcepció del futur com a «sofisticades versions del mètode Ogino», molt precises sobre els dies fèrtils, a més de mètodes masculins. Per a Timonel això està molt lluny: «El cos no és un rellotge. O ho fas amb tècniques invasives (anàlisis de sang) o t’arrisques». Però ella com Erika Irusta, pedagoga menstrual, pensa que sí que ha d’investigar-se més en camps alternatius. Irusta parla d’indagar sobre «mètodes respectuosos amb la integritat del nostre cos. Som subjectes, no objectes». «Si la majoria de xavals insisteixen per no posar-se el preservatiu, i és l’única cosa que se’ls diu, jo entenc que les noies utilitzin cada vegada més la píndola. Jo tampoc volia ser una mare jove», analitza. Suma a més en el trencaclosques que «cal canviar molt totes les nostres relacions, que a més, són molt coitocentristes».