Just Deploy It!

Etiqueta: apoderar

  • L’envelliment de la població genera més soledat i fragilitat amb patiment emocional entre la gent gran

    S’estima que la soledat afecta 150.000 persones grans a Catalunya. Sovint aquesta soledat ve marcada per la pèrdua de la parella o dels fills però també per patir relacions familiars no vinculants o que aquests familiars es trobin físicament lluny de la persona gran.

    Aquest tipus de situacions incrementen diàriament i una de les explicacions que es dóna és l’envelliment de la població: el 17% de la població de Catalunya supera els 65 anys d’edat. El 57,7 per cent d’aquestes persones són dones i el 42,3 per cent són homes. A més, la gent gran cada vegada és més gran.

    Albert Quiles, director gerent d’Amics de la Gent Gran, troba que és una situació bona que cada cop es tingui més esperança de vida però indica que cal preguntar-se com es viuen aquests anys. Sota aquesta premissa, el Consell Comarcal del Baix Llobregat ha desenvolupat un informe sobre el Bon Tracte a la Gent Gran que es troba en situació de vulnerabilitat amb patiment emocional.

    La Fundació Amics de la Gent Gran es va crear just fa 30 anys per acompanyar a persones grans que pateixen soledat i ho fa de manera voluntària. Quiles creu que la formació a aquestes persones voluntàries per detectar el maltracte és essencial perquè puguin informar d’aquestes situacions d’abús. També opina que aquesta mateixa formació, destinada a les persones grans, les ajudaria a apoderar-se.

    Actualment, Amics de la Gent Gran es troba a 10 comarques i a 32 municipis i treballen a partir de sol·licituds individuals, de veïns o persones properes, però també a partir de derivacions des dels centres de serveis socials o els centre d’atenció primària quan aquests detecten casos de soledat en persones grans. «La clau està en la coordinació», opina Quiles: «hem d’intensificar aquesta coordinació entre els diferents agents, institucions públiques, fundacions, empreses, agents socials i treballar a favor del benestar de les persones grans».

    La soledat, un problema invisible

    Albert Quiles defensa que la funció de la seva Fundació és necessària donat que la majoria de persones grans amb qui treballen es troben en una situació de soledat que «no han decidit lliurement». Quiles argumenta que «la persona gran es troba sovint en situacions delicades i ningú o poques persones amb qui poder relacionar-se, sobretot tenir relació emocional». Destaca que treballar la part emocional en les persones és molt important es tingui l’edat que es tingui però és encara més rellevant en aquelles persones que es troben en una situació de vulnerabilitat.

    Quiles critica «un fenomen que passa, què la societat decideix per les persones grans». Entén que és necessari preguntar a la persona gran si vol, si es sent a gust rebent una persona voluntària a casa seva o si vol tenir informació com a mínim: «és molt important que puguin decidir», afegeix. És per això que des d’Amics de la Gent Gran, quan reben una sol·licitud, truquen a la persona i fixen una entrevista presencial per veure si a la persona gran li interessa formar part de la Fundació.

    Durant aquestes festes desenvoluparan una campanya anomenada ‘Un Nadal en companyia’ que comptarà amb 15 dinars arreu del territori. A més, entregaran lots de Nadal a les llars dels 1.500 membres que acompanya la Fundació. El motiu? Per Quiles, «és una bona excusa perquè rebin una visita i no celebrin el Nadal soles.

    La gent gran és un dels col·lectius vulnerables / cc by derkstenvers (Flickr)

    El patiment emocional no només ve de la soledat

    El projecte Bon Tracte a la Gent Gran neix de l’anàlisi sobre la preocupació en l’atenció cap a persones que estan en una situació d’especial fragilitat com són les situacions de violència filio-parental, el tracte no adequat cap a les persones grans, maltractament o violència domèstica.

    L’informe elaborat pel Consell Comarcal del Baix Llobregat buscava definir el concepte de bon tracte a la gent gran i a les persones en situació de fragilitat per problemes de salut a partir dels actors que intervenen en la seva atenció. És a dir, definir el paper que juguen els professionals, els punts de millora en la relació i elaborar una Guia de Bones Pràctiques en el tracte a la gent gran i les persones en situació de fragilitat per problemes de salut.

    En una població que tendeix cada cop més a l’envelliment, l’informe denuncia que envellir, i també patir una malaltia invalidant, «comporta unes expectatives vitals que venen marcades amb un signe menys al davant: menys capacitats, menys facultats, menys quantitat d’hores de descans nocturn, menys activitats, menys poder adquisitiu…» És a partir d’aquí que s’ha creat el terme d’envelliment actiu. L’Organització Mundial de la Salut (OMS) defineix l’envelliment actiu com el procés que implica envellir amb bona salut, òptim funcionament físic, cognitiu, emocional i motivacional, a més d’una alta participació social.

    Des d’una vessant àmplia, l’informe entén el maltracte a la gent gran com «qualsevol acció voluntàriament realitzada, és a dir, no accidental, que pugui causar o causi un dany a una persona gran; o qualsevol omissió que privi a un ancià de l’atenció necessària per al seu benestar, així com qualsevol violació dels seus drets». A més, la definició que donen per vàlida estipula que perquè aquests fets es tipifiquin com maltractament han de succeir en el marc d’una relació interpersonal on existeixi una expectativa de confiança, cura, convivència o dependència. Per tant, afirmen que l’agressor pot ser un familiar, personal institucional, un cuidador contractat, un veí o un amic.

    El Consell Comarcal del Baix Llobregat treballa amb professionals de diferents àmbits a través de l’espai Xarxa Baix. Un dels projectes que també s’han realitzat, i que es vincula a l’informe sobre el Bon Tracte a la Gent Gran, ha estat el de la «lluita contra la pobresa i el risc d’exclusió social». Dins aquest programa, s’han creat grups de dinamització social per persones amb situació d’atur de llarga durada i el programa de “suport psicosocial per a l’autonomia de
    les persones en situació de dependència” i s’han creat grups psicoeducatius integrats per familiars de persones amb dependència i les mateixes persones que pateixen dolor crònic i trastorn mental.

  • Estudiant de medicina, dona i feminista

    Des de tota la meva humilitat m’agradaria donar resposta a una modesta reflexió publicada fa unes setmanes sobre les estudiants de medicina que considero totalment fora de lloc. Com a dona, estudiant de medicina i feminista en totes les esferes de la vida, no puc tolerar que es diguin aquestes coses sense fer-ne una anàlisi radical, és a dir, anant a l’arrel de les coses. L’article apuntava, entre altres idees, que les dones són molt més crítiques amb elles mateixes que els homes, que s’exigeixen més en els seus estudis i en les seves apreciacions i judicis o que solen ser una mica més insolidàries que els homes.

    Tanmateix, les diferències esmentades en l’article entre homes i dones en el grau de Medicina no són per a res biològiques, sinó el nítid reflex d’una societat patriarcal de la qual no se’n lliuren ni l’ensenyament ni les ciències de la salut. I per tant, no, no són dignes de ser mantingudes.

    M’explicaré.

    Si tenim una modesta percepció de les nostres capacitats, és perquè hem crescut creient-nos inferiors, menys aptes, persones de segona, perquè la meitat de la població global ja s’ha encarregat de dir-nos i repetir-nos que determinades coses, com ara la ciència, no ens pertoquen– i com encara avui en dia fa algú a Brussel·les sense que el món s’emporti les mans al cap. No ens pertoquen perquè no les fem bé. Perquè la nostra intel·ligència no és suficient per guarir un malalt, però si per tenir-ne cura, com ja aprenem des de la infantesa.

    I és per això que dubtem tant, perquè ens ho arribem a creure. I això impregna les nostres personalitats i les nostres maneres de fer, tot i tenir-ne consciència. No ens ho arribem a creure com a persones individuals –que sovint també-, sinó com a dones pertanyents a una societat patriarcal que ens infantilitza sistemàticament. Si dubtem, és perquè hem crescut en la inseguretat de saber que ens endinsàvem en un món d’homes en el qual, per molts anys que hagin passat, encara estem mancades de referents, tant en la docència a les classes com a l’hospital, perquè la història s’ha encarregat de silenciar les grans aportacions de les dones a la medicina. I reproduïm aquest dubte amb la inseguretat, la indecisió de saber si haurem triat bé, si hauríem d’haver decidit fer una altra cosa, si estem preparades per aquest nivell de competitivitat i autoexigència. Aquest dubte amb què el patriarcat ha decidit criar-nos, perquè sapiguem trobar el nostre lloc, perquè arribem a ser metgesses sense destacar, no sigui que ens acostem al sostre de vidre i descobrim que existeix.

    I això ens paralitza a l’hora de prendre decisions, és clar, com també ho fan els qüestionaments i judicis continus que rebem si fem perquè fem, i si no fem perquè no fem. Així que sí, la nostra capacitat de decisió es veu limitada per totes bandes, però no per la gràcia del senyor ni perquè cap hormona ens afecti el lòbul frontal.

    I en la mateixa línia, l’autoexigència de les dones és més alta. Com no hauria de ser-ho si, encara a hores d’ara, dia sí dia també hem de demostrar a casa, a l’escola, a la universitat i a l’hospital que podem fer-ho? Com no autoexigir-nos més si ens és el doble de difícil accedir als mateixos llocs de treball? Com no hauria de ser-ho si els alts càrrecs tant de les institucions educatives com sanitàries només són homes? Com no autoexigir-me més si vull ser neurocirurgiana però a la facultat algú em diu que no és una especialitat per dones?

    Sempre se’ns demana més, i sovint ens autoexigim més pensant erròniament que la responsabilitat és nostra.

    I per últim, el debat de la solidaritat: que les dones som més insolidàries que els homes es veu. Sí, això és el triomf més gran del patriarcat: mantenir-nos separades i enfrontades. Aprofitant totes les eines de què disposa, fa que ens acabem veient com a les nostres pròpies enemigues, i no prenem la consciència col·lectiva que ens cal per poder alliberar-nos. Però cada cop en som més les que sabem que juntes ho podem tot.

    Per tant, en la societat que volem aquestes diferències no són dignes de ser mantingudes. No ho són perquè, tot i el gir generacional cap a la feminització a les facultats, tot i ser un 80% de dones a la classe, la gran part d’intervencions en públic les fan els homes. Encara avui he d’aguantar que a l’hospital el meu company de pràctiques sigui el “doctor” i jo sigui la “nena”. Per part de metges i de pacients. I a ningú li sembla malament, i tothom calla. Encara avui en dia he d’assumir que tot i que la pregunta la faci jo, les mirades durant l’explicació, tant de metges com de metgesses, es dirigiran majoritàriament al meu company home, dedicant-me’n a mi alguna de fugitiva, per qui sap si obligació o respecte. Algun doctor fins i tot es permet el luxe d’acaronar-me la careta perquè he sabut respondre bé la seva pregunta.

    Encara avui en dia hi ha comentaris i actituds masclistes a les facultats i als hospitals. Però no els normalitzarem: ens apoderarem i no callarem quan se’ns infantilitzi ni quan se’ns invisibilitzi. I demostrarem que podem fer i estudiar la millor medicina, juntes. Sense totes aquestes qualitats que volen fer nostres, i que per descomptat, no ho són.