Apostar cada vegada és més fàcil. Les apostes online han crescut d’una manera notable en els últims anys, especialment després de l’aprovació de la Llei del Joc de 2012. Però també ho han fet els establiments físics en els quals licitar a través de diferents quotes per victòries, empats o derrotes. Una expansió que, segons el sector del joc, respon a la normalitat d’un negoci que porta poc temps podent desenvolupar-se. Però que comporta riscos a l’hora de fomentar la ludopatia i afectar a la gent susceptible de caure en la mateixa o que està en rehabilitació, com denuncien les associacions que ajuden a aquestes persones.
Que cada vegada existeixen més punts per apostar no solament ho reflecteixen les dades oficials de comunitats com Madrid o València. Les mateixes webs oficials de les empreses de joc no oculten que estan en un bon moment. És el cas de Codere, que disposa d’un cercador en el qual es pot trobar qualsevol dels seus punts per apostar. La imatge que surt d’aquest mapa és molt cridanera: milers de punts verds omplen el mapa de tot el país, incloses Balears i Canàries. Una mostra de l’èxit d’un negoci que va difondre el dibuixant J.R. Mora, i que es va fer viral a través de Twitter. En total, Codere disposa de 9.383 terminals de joc, segons dades de la seva pàgina web.
El volum del joc ha crescut de 2016 a 2017 un 11%. Una xifra que suposa una evolució «ordenada», assenyalen fonts del sector a eldiario.es. Però que no ha solucionat una altra realitat del moment que viu el joc, que des de 2007 s’ha reduït un 24%, diuen les mateixes fonts. Un descens, assenyalen, motivat per la crisi econòmica i per la caiguda del joc en els bingos o les màquines escurabutxaques. Una mala ratxa que ara estan solucionant les apostes online. Però també la proliferació de locals en els quals jugar.
«Ja no solament és que hi hagi un accés cada vegada més fàcil, és que cada vegada hi ha més jocs en els salons. I no és una cosa exclusiva d’aquests locals, ja que ara hi ha màquines d’apostes esportives en els bars», explica Consuelo Tomás, responsable d’Institut Valencià de Ludopatia i Addiccions no tòxiques. La també psicòloga critica que aquests negocis ofereixen al·licients com el de l’anonimat, a través de mètodes com que no es vegi res des de fora utilitzant vidres tintats. «Tampoc hi ha rellotges, i no es veu si és de nit o de dia. Així el jugador perd la noció del temps», explica Tomás, que dóna una dada: a la Comunitat Valenciana van créixer els locals d’aquest tipus 12,5% de 2016 a 2017.
El cas de Madrid
La Comunitat de Madrid està en el focus a causa del creixement dels locals d’aquest sector. Segons dades oficials, en tota la regió hi havia 385 salons de joc a tancament de 2017. Són gairebé 60 més dels 328 amb els quals es va acabar en 2016. En total, aquests establiments han crescut un 49,81% des de 2013. Un desenvolupament significatiu, però que es queda petit comparat amb el dels locals específics d’apostes. En 2013 hi havia 47 en tota la comunitat; ara hi ha 190, és a dir, un 304,26% més en cinc anys.
Les apostes estan lligades a Madrid en els últims mesos a causa que cada vegada hi hagi més locals per apostar. Un dels motius és que s’estiguin instal·lant en barris pobres de manera massiva, com va publicar El Confidencial, que va xifrar en un 140% l’augment des de 2014, en passar de 55 espais a 133. També per situacions com les que va desvetllar El País, que va explicar que en Puente de Vallecas es concentraven 10 cases d’apostes en un radi de 250 metres. Tot en una zona amb la renda per càpita més baixa de la ciutat.
«El problema és tal que tenim una casa d’apostes al costat de l’associació», explica a eldiario.es Diana Alonso, psicòloga en l’Associació per a la Prevenció i Ajuda al Ludòpata (APAL). Des d’aquesta organització tracten amb persones amb problemes amb el joc, i els seus responsables assenyalen que han triplicat el nombre d’associats des de 2012. Amb una particularitat important: molts d’ells són menors d’edat.
Alonso denuncia que en alguns salons no es respecten els controls d’autoprohibits, és a dir, la gent amb problemes de ludopatia que es limita a si mateixa accedir al joc. El que no creu aquesta experta és que hi hagi una estratègia d’anar per barris pobres, ja que es donen casos de locals en llocs amb rendes normals. Això sí, col·locats entre una fruiteria i un institut. «A per quin públic van? No crec que sigui cap els senyors grans. No hauria d’haver-hi una casa d’apostes al costat d’un institut», afegeix.
Des de la Conselleria d’Economia de la Comunitat de Madrid assenyalen que amb els seus 385 salons estan per sota de la mitjana espanyola, en acollir 5,92 per cada 100 habitants. Unes dades extretes de l’Associació Nacional d’Empresaris de Salons d’Espanya (ANESAR), i que col·loquen a Madrid per sota de Múrcia, que lidera el rànquing amb 325 locals (22,10 per cada 100 habitants) o València, que té 334 i 6,76 de mitjana.
El sector: «La majoria gaudeix del joc sense problema»
Les empreses d’apostes asseguren que s’està demonitzant el seu sector. Fonts consultades per eldiario.es denuncien que se’ls està posant en el punt de mira quan la seva activitat és completament legal i està totalment regulada. A més, insisteixen que un 99,5% de la població juga sense problemes, i que la ludopatia és, afortunadament, residual en comparació d’altres problemes, que no simples addiccions.
«Fa 10 anys amb prou feines hi havia cases d’apostes. Madrid va començar a desenvolupar-les, i l’última ha estat Andalusia, el que ha provocat un creixement més important», explica Alejandro Landaluce, director general de la patronal Consell Empresarial del Joc (CeJuego). Aquest portaveu defensa que el joc d’atzar és una opció d’oci com qualsevol altra. «Hi ha una part de la societat que gaudeix d’això. I en el futur serà substituït per una altra cosa. I no passarà res», assenyala.
Landaluce assegura que no existeix una estratègia d’instal·lar-se en barris amb rendes per càpita més baixes, i que tot depèn «del preu del metre quadrat». A més, afirma que l’agrupació de diverses cases d’apostes en una mateixa zona no es diferencia de les quals usen altres negocis. «És com qualsevol altre retail, de moltes vendes de poc. Interessa agrupar-se per facilitar un efecte crida, com passa amb les tendes de roba o els cinemes. Principalment, en zones en les quals existeixi un trànsit suficient. Si veus quatre pizzeries juntes, no t’alarma», diu el responsable de CeJuego.
Des de la patronal també lamenten que se centri tot en el «0,5%» que té problemes amb el joc i es desenfoqui el «99,5%» que gasta el seu temps i els seus diners en això sense problema. Uns percentatges que, segons aquesta patronal, apareixen en un dels informes de la Direcció general d’Ordenació del Joc, i que eldiario.es no ha aconseguit contrastar en diferents documents d’aquest organisme. Unes dades que sí que apareixen en un dels informes de la fundació Codere.
El director general de CeJuego insisteix que es posa el focus en la ludopatia, que segons ell és una «petita realitat», a la qual «cal cuidar perquè vagi a menys». «Una casa d’apostes no és un lloc on t’atreguin ni t’atrapin. La gent va perquè s’ho passa bé. El que cal mirar és que es compleixi amb la legislació», afegeix.
Sobre si els locals no disposen de rellotges i busquen que els jugadors es quedin i perdin la noció del temps, Landaluce assegura que això respon al fet que havien d’estar pràcticament ocults perquè no se’ls permetia fer publicitat. «Era més aviat l’administració la que t’obligava al fet que no es veiés el que passava aquí dins per no fomentar el joc», recalca.
Els advertiments dels experts
Des d’APAL, Diana Alonso explica que no usen la paraula «ludòpata» com alguna cosa pejorativa, i que intenten fer veure des del primer moment que el que els ocorre és un problema psicològic, no un vici. «Ells creuen que tenen un simple problema d’abús. Però parlem de problemes de deute, de fins i tot estafar a familiars. A més, aquests locals fomenten que puguin passar de les apostes esportives a altres jocs», explica la psicòloga.
Aquesta experta sí que alerta que reduir-ho tot als barris pobres pot tenir efectes contraproduents. «Aquí hem tingut nois amb la vida resolta. Si es redueix tot al fet que els afectats són persones amb poc nivell adquisitiu, s’envia un missatge a les famílies amb diners que els seus no tenen un problema», explica Alonso. Això sí, matisa que aquesta situació sempre serà un «problema social», ja que no és el mateix algú a qui poden desnonar que un altre que pot assumir els deutes del joc.
«Els més joves tendeixen a confondre l’estadística amb l’atzar. Creuen que amb els seus coneixements guanyaran segur. I no és així», afegeix Consuelo Tomás. La psicòloga no creu que les empreses vagin a buscar un perfil concret de jugador, ja que «qualsevol els val». Però sí que avisa que les persones són més vulnerables al joc quan existeix més proliferació d’oferta. «Hauria d’estar allunyat dels centres urbans. Això ajudaria. Però el més important és conscienciar: és un trastorn addictiu, que compleix els criteris de qualsevol droga que genera tolerància i síndrome d’abstinència», insisteix Tomás.
Aquest mitjà ha contactat amb tres de les grans empreses de joc que més locals tenen en tot el país. Codere ha declinat participar en la redacció d’aquest article. Luckia i Sportium no han respost a les preguntes d’eldiario.es i la patronal del joc Anesar tampoc ha facilitat les seves respostes.
Aquest és un article de ‘eldiario.es’