Just Deploy It!

Etiqueta: APS

  • Atenció primària: els paranys de l’accessibilitat

    La gent es queixa amb raó: No m’han donat hora amb la meva metgessa fins d’aquí un mes…. Tinc mal de panxa i el meu metge no em pot veure, aniré d’urgències… Estic tipa de trucar al CAP i que no m’agafin el telèfon… El mateix conseller Balcells reconeixia, en una compareixença a la Comissió de Salut del Parlament al novembre del 2022, poc després d’assumir el càrrec, que les demores a les consultes d’atenció primària de salut (APS) eren inacceptables, situant les visites que es fan en menys de 48 hores en tan sols el 35% del total. Segons l’enquesta del Barómetro Sanitario del primer trimestre d’aquest any, es refereix una mitjana de 9,3 dies per obtenir cita per al metge de capçalera i un 26 % tarden 11 dies o més. Fins fa poc, els Sistemes Públics de Salut han garantit, amb algunes doloroses excepcions, una bona accessibilitat, molt superior als sistemes d’assegurament o als estrictament privats, que deixen sense atenció a grans sectors de la població. Però el deteriorament dels sistemes públics en els últims anys s’ha manifestat de manera especial en la reducció de l’accessibilitat, sent un dels principals motius de contractació d’assegurances privades. De fet, el 74% de persones que n’ha contractat ho han fet per la rapidesa amb què atenen.

    La disponibilitat de l’APS és desigual i inequitativa. Mentre hi ha qui espera un mes, n’hi ha d’altres que consulten en tres serveis pel mateix procés. Hi ha qui no pot accedir per barreres tecnològiques i d’altres que utilitzen diversos accessos telemàtics al mateix temps. Hi ha equips amb mancança de metges i d’altres que no.

    Són diverses les causes implicades en les demores dels Centres d’Atenció Primària (CAP), com la dotació de professionals, els aspectes organitzatius o l’increment de l’activitat. La plantilla de personal d’APS de l’Institut Català de la Salut s’ha engruixit després de la pandèmia en base a un miler aproximat de contractacions de psicòlegs, nutricionistes, fisioterapeutes i higienistes dentals. Aquesta mateixa quantitat és la que des del món sindical s’atribueix a la pèrdua de metges des del 2010. El dèficit de metges i metgesses de família no és igual a tots els equips, però la poca cobertura de les absències per malaltia, permisos o vacances provoca que les plantilles reals siguin inferiors a les teòriques. A la pràctica, menys professionals han d’assumir les visites de tot l’equip.

    Si bé la població de Catalunya es manté bastant estable en els últims anys, s’observa un augment important de l’activitat al conjunt dels CAP i per a totes les categories professionals. Dels 46,6 milions de visites el 2016 es va passar a 49,3 milions al 2019, per elevar-se a 63,4 milions el 2021, encara en plena pandèmia. Durant el 2021, 13,2 milions de consultes es van realitzar de manera telemàtica, de les quals un 40 % eren demandes administratives que arribaven als metges. L’envelliment de la població i la pluripatologia no explicarien per si sols aquestes xifres, pel que sembla clar que l’augment de plantilla que s’ha dut a terme i la major activitat no tenen un impacte directe en la millora de l’accessibilitat. Altres elements, com la organització i la capacitat de resolució han d’entrar en el focus d’anàlisi i ser objecte de millores.

    Una societat que sobrevalora l’«ara i aquí» i un sistema sanitari que no ha entès els beneficis de la longitudinalitat ni de l’APS han buscat noves portes d’entrada amb la intenció de garantir l’accessibilitat (serveis hospitalaris d’urgències, Centres d’urgències d’atenció primària (CUAP), 061, consultes d’«urgències» en els CAP, centraletes de trucades i altres fórmules) oferint múltiples opcions davant d’un problema, i cercant una alternativa quan no es pot accedir al professional o centre de referència.

    La instauració de les «consultes d’urgències» als CAP és un bon exemple del desequilibri accessibilitat/longitudinalitat promogut des de diversos equips i direccions de l’entorn urbà i tolerat pels responsables polítics. En realitat, les «urgències» són embornals per engolir les visites que les consultes habituals són incapaces d’assumir i acaben generant una major freqüentació i més feina perquè sovint generen una nova visita per al professional referent. També provoquen més insatisfacció per a tothom, més medicació introduïda i més efectes adversos potencials. Amb raó, ara es replantegen en alguns centres i es recuperen hores d’atenció per als referents tot i les resistències d’una part dels professionals i fins i tot de pacients que han assumit la immediatesa com una característica desitjable i han fet seva la clau que obre totes les portes: “vinc d’urgències”. Concepte i llenguatge que es va crear des dels propis equips i que ara costa de revertir.

    Una altra mesura per millorar l’accessibilitat ha estat la creació dels CUAP que es van concebre per reduir la demanda d’urgències hospitalàries. La seva construcció ha estat paral·lela al tancament de CAP i consultoris en hores d’atenció continuada. Hi ha elements que ens fan qüestionar l’adequació de crear més dispositius d’urgències en comptes de garantir el funcionament dels serveis bàsics, perquè absorbeixen una demanda que no els correspon i perquè s’han presentat com una bona alternativa sense entendre ni explicar els perills que comportava. Així, el que hauria de ser un servei de suport s’ha convertit en una ampla porta d’entrada al sistema. Molt semblant és el paper del 061, que absorbeix cada vegada més pressupost i més àrees d’atenció. De nou, se sobreposa l’accessibilitat a altres dimensions de la qualitat com són la longitudinalitat i la globalitat, i es genera un sistema i uns pacients que giren al voltant de l’eix dels serveis d’urgències més que de l’APS.

    L’accessibilitat, entesa com la facilitat per disposar d’una determinada atenció, permet reconèixer i intervenir precoçment en les necessitats de salut, orientar la resolució dels problemes i reduir l’angoixa i el patiment de les persones. Estem parlant d’un dels atributs bàsics de l’APS que s’associa a un rol de primer contacte amb el sistema, conegut com a porta d’entrada, que vol dir que és el primer punt d’atenció per a qualsevol nou problema de salut que es presenti. La persona sap on dirigir-se quan es presenta un nou problema, i això comporta grans beneficis per a la persona i per al sistema.

    Quan l’APS fa de porta d’entrada s’obté una major adequació de les actuacions en el sentit que s’orienten i es comprenen millor les necessitats perquè es coneixen les persones. També s’ha vist que es fan intervencions més ajustades en conjunt, dedicant a cada persona allò que és més adient en cadascun dels nivells assistencials. A més, els sistemes que no tenen l’APS com a porta d’entrada suporten majors costos, més nombre de visites i més proves i tractaments innecessaris. Els resultats són superiors si aquesta funció de porta d’entrada la fa un mateix professional, per això es defensa que l’accessibilitat és bona però no és suficient per garantir una òptima atenció, que s’obté quan va unida a la longitudinalitat.

    El repte de resoldre els actuals problemes d’accés a l’APS passa per la incorporació de més metges i metgesses als equips en què facin falta, mesura que ha d’anar acompanyada de fer més permeables les portes dels centres i dels professionals referents i buscar la major capacitat de resolució tot evitant les visites sense valor i les tasques burocràtiques. L’accessibilitat presenta paranys que s’han de resoldre amb visió de conjunt sense dissociar-la de la longitudinalitat i del paper de porta d’entrada de l’APS.

  • La complexitat de l’Atenció Primària de Salut

    Quan es pensa en l’Atenció Primària de Salut (APS) com el lloc on s’atenen problemes menors, es fan receptes o derivacions a «especialistes» és perquè no es coneix ni s’entén. La realitat és que l‘APS és la pràctica més complexa de tot el sistema sanitari. Les persones que hi acudeixen i les professionals que hi treballen saben com costa manegar el malestar, el dolor, els diagnòstics i els tractaments, tenint en consideració les realitats socials, biogràfiques i emocionals associades. En paraules de la metgessa i escriptora britànica Iona Heath: «Els metges d’Atenció Primària tenen la responsabilitat de tractar i alleujar l’angoixa i el patiment, que els malalts es beneficiïn de la ciència biomèdica al mateix temps que protegeixen les persones dels danys que aquesta pugui ocasionar. I que ho facin assumint els seus valors, aspiracions i context».

    El camp de coneixements d’un metge o d’una infermera d‘APS és molt ampli, necessiten saber sobre tots els òrgans i sistemes del cos, sobre una extensa gamma de medicaments, les seves propietats, interaccions i riscos i tenir una perspectiva de conjunt. La visió per parts és relativament senzilla; la visió global és molt més difícil. Receptar un antiinflamatori per una lumbàlgia en una consulta puntual és fàcil. Ajudar una persona que presenta una lumbàlgia crònica, una hipertensió, una diabetis i és cuidadora d’un familiar malalt pot ser molt difícil. Aquesta persona anirà amb freqüència al seu CAP perquè el dolor no millora, no pot dormir i té dificultats per treballar. I la metgessa de família l’escoltarà, farà equilibris amb els diferents medicaments, valorarà el benefici i el risc d’introduir un nou tractament i li donarà suport emocional. Farà seguiment de la hipertensió i la diabetis i també haurà d’estar atenta a si es presenten signes d’alarma i saber si està indicada, o no, una nova prova d’imatge o una consulta a un servei especialitzat. Pot ser que en algun moment s’hagi de desplaçar al domicili per empitjorament del dolor. I en tot moment prendrà decisions compartides en funció de les necessitats, possibilitats i preferències de la persona.

    Ajudar una persona que presenta una lumbàlgia crònica, una hipertensió, una diabetis i és cuidadora d’un familiar malalt pot ser molt difícil

    La pràctica mèdica comporta un elevat grau d’incertesa, perquè les malalties no es presenten de forma clara i inequívoca ni les proves diagnòstiques són infal·libles. La medicina ha intentat reduir la incertesa mitjançant l’especialització i l’elaboració de protocols. No obstant, la realitat de l‘APS sovint no s’ajusta als seus supòsits, perquè els símptomes no són específics, la resposta als tractaments és individual i les realitats personals no són mai les mateixes. L‘APS ha de treballar amb una població en la qual es presenten tot tipus de malalties i ha de ser capaç tant de diagnosticar i tractar una malaltia freqüent, com pot ser la diabetis, com sospitar la presència d’una malaltia poc habitual i saber dirigir el malalt al servei que disposa dels mitjans i els coneixements adequats per atendre-la. Gràcies a aquesta selecció, els serveis especialitzats treballen bé amb poblacions restringides, aquelles en què la probabilitat de tenir una determinada malaltia és més elevada. Una especialitat focal centra i profunditza el seu coneixement en una part del cos i les seves alteracions. En canvi, el generalisme té una visió extensa de la persona i les seves malalties, com també de la resta de condicions personals, familiars i comunitàries que la conformen, per això la intervenció comunitària i el treball social són components indestriables de l‘APS que permeten una comprensió àmplia dels processos de sanar i d’emmalaltir. S’acostuma a dir que les especialitats focals són expertes en malalties i l‘APS ho és en persones. Quan intervenen diferents serveis és clau el paper de coordinació que ha de fer l‘APS: entendre les parts com un tot i donar coherència a les intervencions que es fan des dels enfocaments parcials. Les dues visions, la generalista i la focal, són complementàries, però sense la primera, la segona és insuficient.

    La pràctica mèdica comporta un elevat grau d’incertesa, perquè les malalties no es presenten de forma clara i inequívoca

    Coordinar és molt diferent a assumir allò que altres parts del sistema haurien de resoldre i no ho fan. Seguir, i reclamar quan cal, una derivació que tarda en ser programada i atendre les visites successives per aquest motiu, tot contenint els propis dubtes i pors quan apareix la sospita d’una malaltia greu. També toca informar sobre una prova que es farà en un hospital i ningú ha explicat en què consisteix, aclarir dubtes després d’un ingrés o conciliar els nous tractaments amb els previs. O, com passa últimament, explicar que l’especialista es nega a fer una visita i assumir tota la responsabilitat de l’atenció. Sovint es traslladen a l‘APS gestions derivades d’altres serveis: programar noves visites, demanar exploracions, resoldre dubtes, demanar transport, fer informes, fer receptes, de manera que els tràmits i la burocràcia recauen bàsicament en l‘APS.

    Si costa explicar la complexitat de l‘APS és perquè aquesta s’encarrega de múltiples funcions. Intervé en totes les fases de la malaltia: Prevenció, diagnòstic, tractament, seguiment i rehabilitació. Deriva quan cal, certifica l’estat de salut, concilia tractaments, fa baixes i altes laborals. Escolta, aconsella, acompanya, acull, valida… I ho fa tant en els centres com a domicili, de manera ordinària o urgent, presencial, telefònica o telemàtica. 30, 40 o 50 vegades cada dia, sense descans, sense respir. Es pot veure la diversitat i la intensitat de les consultes dels CAP en aquesta entrada al blog Diaris de trinxera que relata El meu dia d’avui a la consulta. «Fer de tot» requereix grans dosis de coneixements, habilitats i capacitat emocional que s’adquireixen amb la pràctica i temps d’ofici. Una activitat que no es pot mesurar ni avaluar segons el nombre de visites, que pot comptar les vegades que el pacient entra en contacte amb el sistema, però no les actuacions i menys els resultats. Per la seva complexitat, les consultes d‘APS no es poden fer bé si no disposen de temps suficient per a cada contacte amb el pacient i temps per revisar, pensar i planificar. I, a vegades, per pair l’impacte del patiment dels altres. Per això són insuportables les agendes carregades de visites, la majoria per més de dos motius de consulta, i de persones amb malestar emocional. Aquest és un dels motius pel qual molts metges i infermeres decideixen no treballar a l‘APS.

    Les consultes d’APS no es poden fer bé si no disposen de temps suficient

    La medicina i la infermeria familiar i comunitària són les especialitats més difícils. La revista Canadian Family Physician va publicar un article que reflexiona sobre les dificultats que comporta la pràctica generalista i el seu ensenyament en un sistema de formació en què preval el coneixement especialitzat. Arran d’aquest article, el FoCAP diu: «Els metges i metgesses generalistes tenen una pràctica d’un ampli abast: diagnostiquen i gestionen problemes clínics diversos, indiferenciats i sovint complexos, i proporcionen una àmplia gamma de serveis. La pràctica generalista s’associa amb la millora dels resultats dels pacients i l’ús eficient del sistema sanitari.»

    Precisament en la complexitat de l‘APS, del treball de tots i cadascun dels professionals que la formen, està la clau de la seva efectivitat, perquè les persones som un tot que actua, pensa, sent i pateix al mateix temps. Els problemes de salut i les malalties es manifesten també com un tot que requereix una mirada generalista, complexa, des de la qual adquireixen sentit i es coordinen totes les actuacions sanitàries.

  • Atenció Primària de Salut, més necessària que mai

    Professionals, polítics, gestors, i darrerament també el moviment ciutadà, parlem sovint de l’Atenció Primària de Salut (APS), i sembla que tots coincidim, com a mínim, en dues qüestions: «és molt important» i «cal millorar-la». Però el que no està tan clar és el què i el com.

    La conferència d’Alma Ata va establir que l’APS és «l’eix central i el focus principal del sistema sanitari del país». Des de la declaració de principis de l’Organització Mundial de la Salut fins avui, els sistemes sanitaris han evolucionat molt i ara coneixem àmpliament els beneficis reals que l’APS aporta a la salut de les poblacions.

    Una de les principals investigadores de serveis sanitaris, la professora Barbara Starfield, va descriure els beneficis de l’APS: millora la implantació de les activitats preventives, disminueix la mortalitat, millora l’equitat i és un element bàsic de la sostenibilitat dels sistemes sanitaris. A partir de l’estudi de la sanitat de deu països occidentals va concloure que no tots tenien els mateixos comportaments ni obtenien els mateixos resultats. Starfield va identificar aquells atributs que feien l’APS especialment efectiva; atributs que ja són clàssics: l’accessibilitat a l’atenció, la integralitat en l’abordatge dels problemes de salut, la relació al llarg de la vida amb els mateixos professionals i la capacitat de coordinació dels processos amb altres professionals i nivells assistencials. Avui en dia, aquestes dimensions encara no han estat contradites per cap investigació rigorosa ni superades en resultats per cap altre model assistencial. Investigacions posteriors i més recents confirmen que la mortalitat poblacional està relacionada de manera inversa amb el nombre de metges generals i de manera directa amb el nombre d’especialistes de què disposa un sistema sanitari. És a dir, com més metges generals menor mortalitat, i per sobre d’un nivell de dotació, com més especialistes la mortalitat augmenta.

    El nostre país, amb defectes i insuficiències, és un dels que més ha desenvolupat l’APS, impulsada per la reforma del 1984 que es basava més en aspectes organitzatius, de dotació de professionals i d’equipaments, que no pas conceptuals. Els professionals, i en algunes etapes l’administració, vam donar contingut a la reforma, inspirant-nos en els coneixements que Starfield i altres autors, com el gal·lès Tudor Hart, anaven aportant.

    Els últims anys han estat especialment durs per a l’APS pel que fa a la reducció de personal i de pressupost, però també en pèrdua de competències. Progressivament es desfigura el model i perd les característiques que el fan efectiu i li donen valor. Molts professionals ja no són accessibles per als seus pacients (15-20 dies de demora per a una visita). Molts pacients ja no són atesos pels seus professionals de referència (ni al CAP, ni a domicili, ni a final de vida: es perd la longitudinalitat). L’atenció es segmenta per malalties (introducció d’equips especials per a pacients crònics: es perd la globalitat) i es debilita encara més la capacitat de coordinació assistencial amb la introducció de dispositius aliens des d’alguns serveis hospitalaris (hospitalització a domicili, seguiment per centres sociosanitaris, o equips de cures pal·liatives).

    És en aquest context que se senten veus afirmant, més o menys explícitament, que això es fa perquè l’APS no fa bé la seva feina. Els mateixos gestors responsables de la decadència de l’APS creen nous dispositius assistencials per fer part de les tasques dels equips d’atenció primària, que es buiden de competències i de responsabilitats. Però les noves fórmules organitzatives i funcionals no se sustenten en estudis consistents ni en experiències comprovades a nivell poblacional en entorns semblants al nostre.

    Els principals reptes sanitaris de cara als pròxims anys vénen derivats de la realitat social: més envelliment associat a una major prevalença de malalties cròniques, augment continuat del malestar psicològic en amplis sectors de població o les desigualtats en salut. Altres reptes vénen derivats del mateix sistema de salut: despesa creixent lligada a la introducció de tecnologies cada vegada més cares, els efectes dels seus propis excessos en forma de sobrediagnòstic, sobretractament i iatrogènia, medicalització dels processos naturals de la vida i la pèrdua del vessant humanístic en la pràctica assistencial. Problemes, tots ells, més vinculats amb la pràctica especialitzada que amb la generalista, que s’enfoca més a les persones que a les malalties i té major capacitat de valorar necessitats de salut i adequació de les intervencions.

    Per millorar l’APS i fer front de manera adequada a les necessitats actuals i als reptes de futur ens hem de guiar pel millor coneixement i per la prudència. No podem desaprofitar el patrimoni que hem construït els últims trenta anys: una alta accessibilitat geogràfica i social, bona xarxa d’equipaments, la confiança i el fort vincle terapèutic i la satisfacció dels pacients amb els professionals de referència. El més raonable no seria, per tant, posar en marxa nous dispositius, sinó aprofundir en la bonesa dels que tenim i desenvolupar totes les seves capacitats.

    Iona Heat, expresidenta del Royal College of General Practitionerss i referent de la Medicina Familiar i Comunitària dels nostres temps, diu que la millor especialitat per atendre la cronicitat es diu Atenció Primària de Salut. I podem afegir que les infermeres i metgesses especialistes en atenció familiar i comunitària fan una pràctica clínica humana i poc nociva i que l’APS és un factor d’equitat i de sostenibilitat del sistema públic de salut.

  • Per què hem d’enfortir l’atenció primària

    Aquests dies l’atenció primària de salut (APS) és a l’agenda pública. Els mitjans s’han fet ampli ressò de la roda de premsa que sis entitats van celebrar el dia 26 d’abril per presentar el document «Millorar el sistema sanitari, enfortir l’atenció primària». En el document es demanen mesures urgents de millora, resumides en quatre punts:

    1. Augment del pressupost destinat a l’atenció primària
    2. Fer de l’atenció primària l’eix del sistema sanitari públic
    3. Recuperació del personal dels Equips d’Atenció Primària
    4. Dotar d’autonomia de gestió i de lideratges propers els equips

    Aquests punts recullen la necessitat de portar a terme intervencions estratègiques en el sistema sanitari català. Un sistema que s’organitza i funciona entorn de l’eix hospitalari, redueix els recursos econòmics per a l’APS i relega el seu rol a posicions secundàries en el conjunt. El lleu augment pressupostari que es contempla per al 2017 és del tot insuficient. Calen mesures de fons per revertir la situació.

    Però, per a què volem i defensem que cal enfortir l’APS? Moltes persones poden pensar que el més important és tenir uns bons hospitals que funcionin bé.

    Avui en dia tenim molts coneixements sobre els sistemes sanitaris, d’aquí i d’arreu. Disposem de dades molt consistents de com les seves característiques influeixen en la salut de la ciutadania, en les desigualtats socials i en la seva sostenibilitat.

    Ja fa anys que B. Starfield va demostrar en els seus estudis que l’orientació dels sistemes sanitaris entorn l’APS millora la qualitat assistencial, els resultats en salut, la satisfacció de la ciutadania i redueix els costos econòmics. La mateixa autora va posar en evidència que l’APS determina la forma de treballar dels altres nivells assistencials. L’activitat del primer nivell impacta en la qualitat global del sistema. Per posar un exemple: les probabilitats que un problema (posem un dolor abdominal, un mal d’esquena, un mal de cap…) arribi a tenir un bon diagnòstic i el tractament adequat depèn més que a l’APS se li faci una bona orientació que de les proves complementàries que es puguin fer en un servei especialitzat. En termes més tècnics, l’APS millora el valor predictiu positiu del treball dels especialistes.

    Les aportacions de Starfield també eren concloents respecte a la mortalitat. Els països amb una APS forta presenten menor mortalitat infantil i menys anys de vida perduts per totes les causes (excepte les externes). No fa gaires anys, al Regne Unit es va observar que l’augment de metges d’APS tenia un impacte en la reducció de la mortalitat total. En canvi, mai s’ha demostrat aquest efecte amb l’augment del nombre de metges especialistes.

    Un dels actuals problemes dels sistemes sanitaris és la seva iatrogènia, és a dir, els resultats perjudicials que resulten de les pròpies intervencions. S’ha observat que l’APS evita la iatrogènia perquè fa un ús més acurat de les proves diagnòstiques, perquè coneix el pacient, orienta millor els símptomes i reconeix millor les seves necessitats. Els metges i metgesses de capçalera fan un ús més prudent dels tractaments farmacològics perquè tenen en compte tots els problemes que pateix una persona (quan l’especialista només se centra en un) i els fàrmacs que pren. Els metges i metgesses de capçalera són menys permeables a la introducció de les anomenades novetats terapèutiques, que sovint són variacions d’antics principis actius, o productes que encara no han demostrat la seva efectivitat i seguretat.

    Un altre dels problemes al qual han de fer front els sistemes sanitaris i les societats en general és l’augment de les desigualtats socials que tenen la seva expressió en desigualtats en salut. Disposem de dades suficients que ens indiquen que als serveis d’APS és on menys es manifesta el gradient social. Per la seva accessibilitat i proximitat donen servei a totes les persones que ho requereixen, contrarestant la llei de cures inverses. Aquesta llei, definida per Tudor Hart el 1971, diu que la disponibilitat de l’atenció tendeix a relacionar-se de manera inversa amb les necessitats de la població. Dit d’una altra manera, es tendeix a donar més servei a qui més està introduït en els circuits assistencials i als sectors de població que fan més demanda, que no a qui més ho necessita. L’APS és un condicionant positiu d’equitat social. Per contra, els serveis especialitzats tenen un important gradient social, és a dir, atenen més a la població que disposa de més recursos econòmics i socials.

    Els costos dels sistemes sanitaris de diversos països són molt diferents en funció del pes que té l’APS o l’atenció especialitzada i hospitalària. El cas dels Estats Units és particularment paradigmàtic. Dedica al voltant del 17% del seu PIB a serveis sanitaris, enfocats a l’atenció especialitzada, mentre que països com la Gran Bretanya o Espanya, més orientats a l’APS, hi dediquen al voltant del 9% (dades de l’OCDE per al 2011). La diferència rau en gran part en l’ús que es fa de les tecnologies en un i altre sistema.

    L’atenció especialitzada es basa de manera predominant en l’ús de l’alta tecnologia, cada vegada més cara. En canvi, l’APS utilitza més tecnologies toves. En serien exemples l’escolta, l’exploració física, la relació professional-pacient, la confiança, el suport, l’acompanyament, el respecte a les preferències o el reconeixement de la singularitat de cada persona i del seu entorn. Aquestes eines formen part de la manera de treballar de l’APS al costat d’altres com poden ser la radiologia, les proves de laboratori o la farmacologia. Enfortir el primer nivell assistencial és vetllar per la sostenibilitat del sistema sanitari públic.

    També s’han observat diferències entre sistemes respecte a l’efectivitat dels programes preventius. Així, s’ha vist que les taxes de vacunacions, la cobertura de les intervencions preventives o la pràctica d’estils de vida saludables són més elevades allà on hi ha una bona APS. El mateix resultat favorable s’ha observat en la percepció de salut de la ciutadania i en la satisfacció amb els serveis sanitaris.

    En els últims anys s’ha parlat molt de l’atenció a persones amb malalties cròniques (cronicitat) i amb múltiples malalties (complexitat) que representen una part important de les societats occidentals i tenen un destacat impacte en l’activitat assistencial i en el consum de recursos. Arran d’aquestes constatacions s’han portat a terme diferents models per atendre aquest grup de població, la majoria basats en serveis específics per a ells, fora de les xarxes d’APS i duts a terme per professionals més o menys especialitzats en geriatria o complexitat. A hores d’ara disposem de resultats sobre l’impacte d’aquests models en l’evolució de les malalties, l’ús de serveis i els costos que representen. En general s’ha vist que aquestes noves formes sectorialitzades i específiques per atendre la cronicitat i la complexitat no són més efectives que els serveis clàssics d’APS i són més costoses.

    Són moltes les raons per demanar mesures per enfortir l’atenció primària i molts els beneficis que la societat en pot obtenir. Beneficis en salut (millors resultats, menor iatrogènia), beneficis econòmics (més sostenibilitat) i beneficis socials (més equitat i satisfacció). Totes i tots hi estem interessats, cal que professionals i ciutadania empenyem en el mateix sentit.