Etiqueta: assetjament

  • Jordi Nomen: “La víctima et sol dir que no ho diguis, perquè li fa vergonya pensar que s’ho ha deixat fer”

    Jordi Nomen: “La víctima et sol dir que no ho diguis, perquè li fa vergonya pensar que s’ho ha deixat fer”

    Nomen destaca que la vocació del docent és la de canviar el món per fer-lo millor, la qual cosa porta intrínsecament despertar la curiositat de l’alumnat per crear una ciutadania crítica: “L’escola està construint també democràcia”, sosté l’autor de llibres com El nen filòsof, El niño filósofo y el arte, El niño filósofo y la ética y Cómo hablar con un adolescente y que te escuche (Arpa). El vincle entre docent i alumnat, el valor del càstig com a factor reparador o l’actuació del professorat davant casos d’assetjament són altres dels aspectes dels quals també tracta en aquesta entrevista.

    Educar en temps difícils és un llibre pensat per a docents que parla de les relacions humanes que es donen a l’aula i, per tant, a la vida. Estaria dirigit, també, al món adult en general?

    Jo tinc una formació no reglada filosòfica, des de molt jovenet he llegit i m’ha encantat la filosofia; en canvi, vaig estudiar història, i la història m’apassiona moltíssim, però crec que la filosofia dona aquest vessant d’’anem a interrogar-nos’, segurament pensant en un determinat públic. El vaig escriure amb la idea de respondre ‘per a què hem d’educar?’ És clar que el món de l’educació està molt centralitzat en les escoles però, òbviament, també en qualsevol persona que tingui fills o gent jove al seu càrrec, que també ha d’educar. Per tant, d’alguna manera, aquest Educar en temps difícils va adreçat sobretot a docents, però ens atent a tots els que tenim contacte amb la gent jove, amb nens i nenes.

    Vaig posar el punt de mira en què m’agradaria que m’expliquessin si jo tornés a començar, si jo fos un mestre jove com tants que tinc al meu voltant. Ja fa 35 anys que faig classe; a vegades, se m’acosten i em pregunten alguna cosa. Vaig escriure el llibre amb aquesta idea. I, a part, jo crec que educar és ensenyar a pensar, a sentir, a conviure i a decidir. Aquests termes són molt importants. Ja havia fet tres llibres, que són els del nen filòsof, sobre ensenyar a pensar, el nen filòsof i l’art, i el nen filòsof i l’ètica, per ensenyar a pensar críticament, creativament i curiosament. També vaig treure un sobre adolescents i em quedava aquest apartat, el de ‘si anéssim al professorat, que li diríem?’ Hem acabat oferint el que per mi serien les claus, des de la humilitat de pensar que els consells que dones per uns seran vàlids i per altres no, perquè sempre els consells han d’anar contextualitzats.

    Això queda reflectit al llibre.

    Generalitzar és un error, no pots aprofundir. Parteixo de la idea del que a mi m’ha funcionat en la meva trajectòria professional, potser tu tens un altre context, sospesa-ho. Crec molt en què les persones reflexionin per si mateixes, ho explico molt a la classe amb els nens i nenes. I crec molt en què no ens hem d’avançar en el que pensa l’altre; deixem-lo pensar i, segurament, pot arribar a conclusions interessants, oferint-li eines de reflexió, no consells tancats.

    Una de les coses que expliques és que, des de la docència, és important donar llibertat a l’alumnat perquè resolgui les seves dificultats i, alhora, estar present si està a punt de llençar la tovallola. És una línia molt fina plena de detalls. És complicat trobar l’equilibri?

    És difícil. El mestre o la mestra s’ha de moure molt per l’aula. Aquest és un canvi bastant substancial respecte a èpoques anteriors en què estava estàtic, feia la seva explicació i marxava. Hi havia una sèrie de nens i nenes que havien connectat i que havien après moltes coses perquè si l’explicació magistral és bona ensenyarà molt i si és interactiva amb els alumnes pot ensenyar molt, però el mestre estava molt estàtic.

    El mestre o la mestra s’ha de moure molt per l’aula

    Jo crec que avui en dia el mestre ha d’estar dinàmic, i això no vol dir que no es pugui fer una classe magistral un dia, però un altre dia ells i elles han d’anar treballant, i en aquest anar treballant és quan el mestre ha de moure’s i pot anar veient aquesta diversitat de contextos: aquell nano o aquella nena a qui li costa, aquell altre que té aquella dificultat, aquell altre a qui li costa concentrar-se. I, aleshores, anar treballant la diversitat. A l’escola Sadako fem les classes amb més d’un mestre a l’aula perquè si no això és molt difícil de fer.

    Poses èmfasi en la necessitat de crear alumnes que se sàpiguen moure en l’adversitat. Com d’important és això per no crear persones autoritàries o que no se sàpiguen defensar?

    És fonamental. Afrontar l’adversitat és afrontar una part de la vida. La vida té adversitat i té molta alegria. Defenso que el mestre ha de ser un optimista lúcid i ha de creure que la vida val molt la pena. Però lúcid. No es pot enganyar. Ha de pensar que hi ha adversitat, i que l’adversitat apareixerà i que el patiment apareixerà. I, per tant, hem de fer el possible perquè aquesta persona sàpiga gestionar i afrontar aquest patiment. I això com es fa?

    Aquesta és la pregunta del milió…

    Traient-li els obstacles del davant, segur que no. No deixant que s’equivoqui, segur que no. Hem de permetre que s’equivoqui, encara que ho vegis i que diguis ‘s’equivocarà, s’equivocarà, s’equivocarà’. Potser si hi ha un risc molt greu has d’intervenir per evitar-ho, però si no hi ha un risc tan greu, si és frustració, de vegades cal deixar que s’equivoqui. Fins i tot pot servir per canviar la mirada, per dir, ‘escolta, t’has equivocat, està malament, però això no és tan dolent, perquè ens obre portes a pensar que hi ha un altre camí. Busquem quina alternativa hi pot haver’. No els podem tancar en una bombolla de vidres, ni quan són criatures ni menys encara quan són adolescents.

    Afrontar l’adversitat és afrontar una part de la vida

    Hem d’anar donant responsabilitat. Ho deia un alumne meu. Un dia li vaig preguntar: ‘Quan siguis pare, com ho faràs per donar més responsabilitat als teus fills?’ Em va dir que faltava molt i que no sabia si seria pare, però em va dir: ‘No ho sé, però ara mateix tinc una cosa clara: el que no faré serà no posar-los cap pes o posar-los massa pes’. Ell em parlava del gimnàs i explicava que el primer dia va mirar d’aixecar molt de pes perquè era molt fort i al dia següent va ser molt dolorós. Em va dir: ‘Això ha de ser cosa d’anar a poc a poc. Un dia un pes, un altre dia un altre pes, i quan ja domines aquest pes, li poses un altre. La responsabilitat funciona igual’. Estic completament d’acord. Només donant-los responsabilitat els farem responsables, però a poc a poc i sense passar-se.

    En aquest difícil equilibri està l’art d’educar. Jo crec que la feina d’educar té molt de científic, perquè movem moltes dades i perquè la pedagogia ens aporta reflexions, però també hem de ser artistes en el sentit que s’ha de saber combinar molt bé tot el que forma aquest brou que és l’educació perquè puguis arribar a gent molt diversa, si vols arribar a tots i a totes, o a la majoria com a mínim. I això és artístic, al meu entendre, no és només científic.

    Parles de l’assetjament, que és un mal de les aules, i també del món laboral i de molts mons. T’has trobat amb algun cas d’assetjament en què hagis hagut de ser molt proactiu?

    Sí. Casos d’assetjament hi ha hagut sempre. No podem pensar que és un fenomen absolutament nou. Sí que és veritat que l’assetjament actual té una diferència derivada de les xarxes socials, i és que ara dura les 24 hores. L’assetjament de fa un temps era un assetjament puntual: s’acabava l’escola i s’havia acabat l’assetjament, que no el patiment. Ara l’assetjament continua més enllà de la barrera escolar. Al llibre explico que, moltes vegades, el docent o la docent és l’últim en saber que hi ha assetjament. Aquí tenim una part del problema. I és l’últim perquè la persona que fa l’assetjament o el grup de persones que assetgen, intenten que no es noti. I, per tant, quan ho fan? Al pati, a la sortida…

    En espais fora de l’aula.

    Clar, fora de l’aula, perquè, evidentment, si es dona dins de l’aula, els docents ja tenim protocols des de fa molts anys i, si veus un maltractament, actuaràs. El problema és quan ve aquell nen o aquella nena que diu ‘m’està passant això’ i ningú ho està notant. Hi ha la vergonya i la culpa de la víctima, que es pregunta com ha cedit tant, com s’ha deixat humiliar tant, i et diu ‘això no vull explicar-ho perquè em fa molt de mal’. Aleshores, la pregunta és ‘Tindré alguna cosa dolenta? Em mereixeré això de veritat? Potser no soc prou normal o tinc alguna cosa…’ S’ha de treballar molt amb aquesta idea que té la víctima i explicar-li que no té cap culpa.

    T’has trobat amb alumnes que han patit assetjament i han verbalitzat que potser era culpa seva?

    Sí, sí. ‘Potser jo tinc part de culpa. Jo entenc que, per la meva forma de vestir, per la meva diferència, potser no quadro en aquest grup, jo entenc que això pugui provocar…’ El que s’ha de fer entendre és que el respecte és fonamental. Has d’intervenir, tenint en compte que no podem ser innocents, que amb una xerrada amb l’assetjador o assetjadora i una altra amb la víctima no necessàriament s’haurà acabat el problema. L’assetjador té un poder i aquest poder genera adrenalina. Aquest poder no el cedirà perquè sí, perquè tu li diguis. Ha d’haver-hi un treball amb aquest assetjador o assetjadora i amb el grup d’indiferents que hi ha al voltant. És un fenomen molt complex perquè hi entra tothom, no només víctima i assetjador.

    Educar és ensenyar a pensar, a sentir, a conviure i a decidir

    És molt important treballar això a l’aula i mantenir el tarannà obert perquè vinguin a parlar amb tu si tenen algun problema. Aquesta és la confiança que has d’anar edificant cada dia, com un pont, anar aixecant-la, perquè si algun dia hi ha algun problema puguin venir i explicar-t’ho. I llavors, sí, s’ha de ser molt honest, perquè la víctima et sol dir que no li diguis a ningú, perquè li fa vergonya pensar que s’ho ha deixat fer i li angoixa molt. No es pot ser deshonest i dir quedarà entre tu i jo, sinó que l’única manera de resoldre-ho és precisament que convoquem a la família… S’ha de dir jo t’acompanyaré, t’ajudaré, estaré present. T’acompanyaré a parlar amb la teva família si et fa vergonya, la citarem aquí i en parlarem. T’ajudaré que puguis dir-ho, et protegirem, evidentment, perquè no hi hagi represàlies, perquè això també els fa molta por, la represàlia, un cop surti i es destapi.

    De fet, menciones una frase de Charles Chaplin, “el meu riure no ha de ser mai la raó del dolor d’algú” i ho relaciones amb la convivència. Això s’hauria de conrear des de la infància per no convertir-se en l’adolescència i el món adult en persones conflictives i que ridiculitzen els altres a nivell laboral, familiar, social…?

    Claríssimament. Crec que és un gran missatge. El respecte i el consentiment són principals, i el que sol donar-se quan hi ha un cert maltractament o una falta de respecte és l’excusa d’’és una broma’. Jo el que els dic és ‘tu no pots decidir com s’ha de sentir l’altre’. No pots perquè és un dret de l’altre. Si l’altra persona et diu que això no li senta bé, de cap manera pots continuar per aquest camí. Perquè l’estàs ferint. Que no era la teva intenció? No hi entrem, no jutjarem la teva intenció. El que estem jutjant és com se sent l’altre, que és una conseqüència certa i constatable. Si no hi ha consentiment, no estem rient els dos, no és una broma, per mi no ho és i, com que l’estic rebent, jo tinc tot el dret a dir-te que per aquí no pots seguir, perquè m’estàs ferint. Això crec que és fonamental en tots els àmbits.

    Un altre tema que es dona des de fa molt de temps, però del qual ara se’n parla més i se li posa paraules, és el currículum amagat, aquell que té forma de missatges amb un rerefons que perpetua desigualtats, biaix de gènere i prejudicis, per exemple. El currículum amagat ha d’estar sempre en revisió permanent?

    Sempre. Tal com dic al llibre, el currículum amagat és precisament el més perillós perquè és subtil, va calant i no te n’adones. És quelcom que hauríem de revisar sempre, sobretot en el sentir de les persones que convivim en una escola, des de la persona que fa la neteja a la persona que està a secretaria, als nens i nenes, i nois i noies, naturalment, al professorat… Tu et sents bé? No. Per què no? Ha d’haver-hi alguna cosa, que és aquest currículum ocult, que s’ha de revisar.

    El currículum amagat és precisament el més perillós perquè és subtil, va calant i no te n’adones

    El currículum ocult està a la vida, també. Són aquests implícits que no es diuen, però que es tenen molt en consideració i que es viuen molt. Precisament, és una de les qüestions que més impacta i més et diuen que impacta. Quan tornen els exalumnes i tu els preguntes com t’ha anat, què has fet de la teva vida, què has estudiat, i els preguntes què recordes de l’escola, què recordes dels mestres, què és el que més et va impactar, el que et diuen és això, l’ambient. No et parlen de que vam fer un treball, no. ‘L’ambient que jo notava que realment era una mica com a casa’.

    Un ambient sa?

    Sí, i si hi havia algun moment que no hi havia aquesta salut, en parlàvem, no ho deixàvem passar. I quan et diuen que això és el que s’han endut de l’escola, és el més bonic que poden dir de tu perquè els coneixements estan a tot arreu i pots aprendre a pensar per tu mateix, però quan et diuen ‘aquí vaig saber trobar un lloc, vaig estar-hi a gust i vaig poder ser jo…’ El pitjor que et pot passar és que un estudiant et digui ‘jo no he pogut ser jo en aquesta escola perquè l’escola m’ho ha impedit’.

    Com t’agrada que et recordi l’alumnat?

    M’agrada que em recordin amb això, ‘ens vas ajudar a pensar`’. Una cosa que em diuen i que crec que és molt important és ‘el que ens sobta de tu és que no perds el control’, la qual cosa és molt significativa perquè vol dir que estan molt habituats a què les persones adultes del seu voltant el perdin. ‘Però jo castigo igual’, els dic. ‘Sí, però em castigues quan m’has de castigar i de bon rotllo’. ‘Et castigo perquè hi ha un límit i tu te l’has saltat, i com que jo espero molt més de tu, per això et castigo, perquè vull que la propera vegada ho facis millor’. I amb aquest discurs t’ho entenen a la perfecció i, amb el temps, venen, i t’ho diuen, tu em vas fer pensar.

    Jordi Nomen, autor d”Educar en temps difícils’ (Octaedro) | A.B.

    Normalment, em recorden molt per xerrades que vam tenir i que jo no recordo. Sovint ni ells recorden què havia passat, però sí que vam seure i vam xerrar. Em diuen em vas dir això i em va anar bé parlar amb tu. En 35 anys, potser m’ha passat tres o quatre vegades, tampoc no és cada dia, però aquell dia estic fantàstic, com en un núvol, perquè això vol dir canviar la vida de la gent. I, clar, un es fa mestre per què? Per canviar la vida de la gent i per canviar el món, a millor.

    En aquest sentit, jo crec que hem de canviar molt. Hi ha un missatge que es diu molt, que és surt allà fora i fes realitat els teus somnis. Compte amb el missatge perquè a vegades fer realitat els teus somnis vol dir trepitjar-li el cap al veí. Jo els dic, surt allà fora i millora la vida de les persones que tens al teu voltant, des d’on estiguis, des de com siguis. D’aquesta manera, si ho fem tots, això funcionarà millor.

    Parlaves de càstigs i del fet que l’antic alumnat no recordava els teus càstigs com una cosa negativa. Al llibre remarques que és una oportunitat de millora i de rectificació.

    Una oportunitat de reparació, que és el que ha de ser el càstig. És l’enfocament que s’ha de fer. El pitjor que poden rebre els infants i els adolescents a l’escola és la humiliació, per una banda, i dir les coses amb ràbia, per una altra. Em sembla lògic que això ho visquin malament. Aleshores, hem d’intentar que, si se’ls ha de castigar, que, com dic, a vegades és necessari perquè ha d’haver-hi una brúixola i ha d’haver-hi límits, no cal que hi hagi ràbia i, per descomptat, no ha d’haver-hi de cap manera humiliació. És molt diferent el missatge de ‘no ho has fet bé’ al de ‘no vals’. El missatge de ‘tu no vals’ és una etiqueta i a aquella persona l’acabes d’apunyalar. ‘Tu no vals’ vol dir que ja no hi ha possibilitat d’avançar, mentre que és més reparador ‘ho has fet molt malament, espero molt més de tu i crec que pots fer-ho molt millor i, per tant, reparem això en la mesura que sigui possible perquè vull veure una millor versió de tu i crec que ho podem treballar junts’.

    Segons la teva experiència, i sabent que no es pot generalitzar perquè cal conèixer cada context, creus que actualment el càstig té un punt de vista més punitiu que reparador?

    És molt difícil generalitzar, però jo diria que si apareix la humiliació i la ràbia és difícil que el càstig sigui constructiu. En canvi, si apareix la voluntat de millorar i es transmet el missatge que t’estic demanant que facis això per aquest motiu, és una oportunitat de millora.

    Aquest oferiment d’oportunitat de millora, seria el que enforteix també el vincle entre docent i alumnat?

    Clarament. Només aprenem allò que estimem. I només aprenem amb qui estimem. Les neurones mirall, ens diuen els estudiosos, funcionen per imitació de l’altre, però sempre hi ha aquest viatge d’estimació. Si un profe fa una cosa amb passió, els nanos aprenen perquè la passió és la que comporta l’aprenentatge, no allò que estigui explicant o fent. I, de la mateixa manera, si hi ha un vincle poderós entre aquest docent i l’alumnat, els alumnes aprenen perquè aquest vincle és el que li dona a l’aprenentatge una solidesa i una força que no té el desafiament intel·lectual, que també fa aprendre molt, però que és més fred. L’ideal, per a mi, són les dues coses: desafiament intel·lectual i vincle personal.

    Si un profe fa una cosa amb passió, els nanos aprenen

    El desafiament és molt interessant per fer hipòtesis i despertar la curiositat humana i, per tant, ensenya moltíssim. Si a això, que ja és prou fort, li afegim el vincle personal, d’estimació, l’efecte Pigmalió positiu, és a dir, de dir jo espero molt de tu i espero que ho faràs, això és potentíssim en l’aprenentatge. Si, a més, els recordes el paper social, poses molta força en el bé comú, en construir ciutadania, en construir democràcia, perquè no només estem preparant persones sinó que també estem preparant ciutadans i ciutadanes i, per tant, aquests ciutadans i ciutadanes han d’enfortir aquest bé comú i aquesta democràcia. Hi ha un paper social rellevant de l’escola que no només es limita a l’equitat, que també, és a dir, aconseguir que les diferències s’escurcin en la mesura que sigui possible. Hi ha diferències socials i econòmiques i, a més, estem construint ciutadania, i aquest vector no el podem obviar perquè, si no, se’ns poden transformar en petits egoistes. L’escola està construint també democràcia.

    Com es crea pensament crític des de l’escola?

    El pensament crític es basa en aquesta dissonància cognitiva. Estimular la curiositat generant problemes i, aleshores, tot el que ve darrere: argumentar, fer hipòtesis… Qui ens ha ensenyat a treballar críticament quan estàvem estudiant? És que tampoc ens ho han ensenyat als adults, és quelcom que hem anat agafant amb els anys, però tampoc no hem fet una reflexió sobre com es transmet. Tenim clar que és un objectiu fonamental, però si et pregunten com es fa… Si tu ho tens clar, però no saps com es fa, és inútil aquest coneixement.

    Si féssim una enquesta, la majoria de mestres claríssimament dirien que volen treballar el pensament crític, que és l’objectiu bàsic d’aquesta feina. Perfecte, i com ho fas? Et trobaries un munt de gent que diria ‘fent què pensin’. Però, com fas que pensin? Si tenim el què però no tenim el com, el problema està aquí. Com que no ens ho han ensenyat, als docents, i jo ho entenc perfectament, els fa molta por posar-se en risc. Tinc uns coneixements, no en dubto, els he après al llarg de molts anys, aquí no pateixo; però quan m’obro a fer un diàleg filosòfic, això no ho sé fer. I si em pregunta una cosa que no sé? Aquí apareixen les pors. O, jo no sé fer-ho això, és molt difícil fer una dissonància cognitiva…

    D’alguna manera, el pensament crític ajuda a qüestionar el que sempre s’ha dit.

    El pensament crític és qüestionar la tradició. És a dir, la pobresa en el món no la podem solucionar. Això és el que diu la tradició. Sempre hi ha hagut pobres, no hi podem fer res. Mentida, clar que podem fer, perquè la pobresa no és una llei de la natura, la pobresa és una creació humana, per tant, la podem canviar, la podem millorar, com a mínim.

    Entenc que en aquests 35 anys de trajectòria com a docent, encara t’apassiona. Però, en aquest temps, quants companys i companyes has vist que han llançat la tovallola?

    Alguns, i també ho entenc. És veritat que tu has après a fer les coses d’una determinada manera i després t’ho canvien tot. Això és el que ha passat una mica amb la docència. Però, clar, és l’essència, perquè la docència és aixecar persones, és ensenyar a persones, i les persones i el món van canviant, va canviant l’economia i va canviant tot. S’ha d’entendre que per a alguns docents això és un sotrac. Diuen, és que això és el que jo vaig aprendre, vaig tirar-me cinc anys per aprendre a fer això, i ara m’estan demanant que no faci això i no m’estan oferint com ho he de fer. I jo, a més, no vull sortir d’aquí, perquè aquí és on em sento segur o segura, és on jo veig que tinc el control, que no m’equivocaré.

    No s’ha de pressuposar una mala intenció. Tota persona que es fa docent, jo li pressuposo molt bona intenció. Si s’ha fet docent és que té ganes de canviar les coses, però sí que és veritat que es demana que facin coses molt diferents, amb gent al voltant molt diferent, sense prou mitjans… S’ha d’entendre aquest desencís.

    De fet, parles del desgast de la feina, amb un salari que no dona per luxes i una vocació que no està reconeguda socialment, com que tothom sap el que ha de fer el docent…

    Són capes que vas portant i que costen de portar. Crec que has de ser una persona lúcidament optimista.

    Educar en temps difícils toca molts aspectes, però podríem resumir que defensa el necessari triomf de l’optimisme davant el desànim?

    Sí, el que es defensa és que el docent ha de ser un artista reflexiu i, per sobre de tot, que estimi la vida, la professió i els alumnes que li han estat confiats.

  • Montserrat Gea: “Vam quedar alarmades amb la quantitat d’històries d’assetjament sexual en l’àmbit sanitari i acadèmic”

    Montserrat Gea: “Vam quedar alarmades amb la quantitat d’històries d’assetjament sexual en l’àmbit sanitari i acadèmic”

    Què és el que més hem d’agrair de la difusió televisiva d’aquest petó?

    Que les dones es van sentir identificades amb la jugadora de futbol. El fet que es plantés, no només ella, sinó tot l’equip, ens dona l’esperança que les coses sí que es poden canviar.

    Aquesta projecció popular i el debat social va ser el detonant per iniciar la vostra recerca. Com va anar?

    Estàvem de vacances, però aquest fet tan lamentable del president de la FIFA ens va causar tanta indignació que ens vam organitzar. Em va trucar l’Helena Legido-Quigley, catedràtica a l’Imperial College, al Regne Unit, amb qui jo ja havia fet fa uns anys un treball sobre salut i gènere, i em va dir que estava seguint el cas Rubiales, tenia la seva neboda amb ella que li deia que havíem de fer alguna cosa. La imatge que estava deixant aquest cas, a més, a escala internacional, era deplorable.

    Què vàreu fer?

    Veient aquella indignació, vam pensar que tenint tanta gent com tenim dins la nostra xarxa social, sobretot de l’àmbit professional de la salut i persones del sistema universitari, havíem d’aprofitar el moment per esbrinar quines identificacions hi havia amb aquells fets, des de les vivències de cadascú. I el 29 d’agost vam llençar a les xarxes la pregunta de si en els seus àmbits, acadèmic i sanitari, havien viscut algun cop abús o assetjament sexual per part d’algun superior o company. Perquè, si per fer canviar l’estructura patriarcal de la federació de futbol les dones es van aixecar contra aquella situació, per començar hem de saber què passa en la resta d’institucions.

    Quin va ser el resultat?

    En tretze dies vam rebre més de 251 testimonis de tot l’estat espanyol que ens van explicar 345 històries. De fet, a les xarxes només demanàvem qui hi volia participar, després a tothom que ens deia que sí, li enviàvem un qüestionari per a què ens expliqués el seu cas. I ens van explicar històries de tota mena; des de l’abús verbal al físic, passant pel ciberassetjament i combinacions de tot tipus. Vam fer la recerca amb l’Helena, i en col·laboració amb el grup Women in Global Health Spain vam fer la investigació. Volíem veure quina era la situació i vam quedar alarmades i esfereïdes amb la gran quantitat d’històries d’assetjament.

    El resultat de 3 dones de cada 4 amb una història d’assetjament sexual impressiona. Potser no en som prou conscients socialment, ni tan sols les mateixes dones, que això estigui passant tant?

    Això segurament va lligat al silenci d’aquests abusos, perquè l’altra dada que destaca en la nostra recerca és que només un 1,5% de les dones que van explicar històries d’assetjament ho havien denunciat. I això és molt rellevant, perquè actualment la legislació vigent obliga a que a les universitats hi hagi unitats d’igualtat, i als centres de salut, agents d’igualtat. Però alguna cosa no està funcionant.

    Què pot fer que no es denunciïn més casos?

    Hem vist que la característica principal de les dones que han prestat el seu testimoni és que ho han viscut o ho varen viure en èpoques més vulnerables a la feina, amb situacions laborals precàries, siguin infermeres, metgesses residents o investigadores de doctorat amb contractes predoctorals que depenen dels seus directors de tesi per a la seva renovació. I els assetjadors aprofiten aquestes situacions de vulnerabilitat. També hi ha la por de ser titllades de problemàtiques les persones que són crítiques amb certes situacions, en arribar a un lloc de treball. I en els mateixos entorns laborals trobem que es normalitzen massa sovint les conductes que no hem de considerar normals. S’excusa als culpables i es posen barreres per part de superiors o companys per a què no es denunciïn situacions, i la víctima es queda aïllada. Per tot plegat, la denúncia formal, veiem que encara fa molta por. Fins i tot algunes de les investigadores que han col·laborat en aquesta recerca -una vintena en total- han preferit no signar el treball per por.

    Si no se sanciona ni s’obliga a moure als abusadors o assetjadors sexuals dels seus llocs de treball, perpetuem el problema

    Quin tipus de situacions han relatat les enquestades?

    Per exemple, la infermera que fa guàrdia i a l’hora de descansar trava la porta amb una cadira perquè, mentre sopava, ha vist que el metge amb el qual li ha tocat fer guàrdia estava mirant pel·lícules porno. O una metgessa resident a la qual, tornant en taxi d’un sopar de feina, un metge li posa la mà a la cuixa i l’acompanyant dels dos li diu a ella que no li faci cas perquè ha begut. Són coses fortes, en un entorn laboral, inadmissibles. I en la majoria dels casos -expliquen les víctimes de fets així- no van tornar a treballar amb l’assetjador, però perquè són elles les que es mouen.

    Així, doncs, res no canviarà.

    Aquesta és una queixa bastant reiterativa, que són les víctimes les que acaben marxant o canviant de feina. Expliquen, literalment, que els va ser tan impossible continuar treballant-hi que al final van marxar, i l’abusador o assetjador es manté en la seva posició. I si no és a ells als qui s’obliga a moure o se sancionen, perpetuem el problema.

    Heu recollit testimonis, però a partir del que heu rebut, feu alguna proposta per apuntar per on podem avançar cap a reduir aquesta plaga i que els casos es denunciïn més?

    Sí, al final de l’article fem una sèrie de vuit propostes per intentar sobretot que l’aplicació de la regulació es dugui a terme. Començant per promoure l’equilibri de gènere i la diversitat en els rols de lideratge, fins a l’establiment d’una estratègia de tolerància zero, passant per les polítiques de prevenció, campanyes de sensibilització i desenvolupar definicions clares d’assetjament sexual i d’abús de poder. No tots els homes amb poder dins d’una estructura empresarial són abusadors, però l’abusador que ocupa un lloc de poder es val d’això. També som partidàries de la incorporació de pràctiques de monitoratge per fer avaluacions periòdiques, sessions d’aprenentatge per a la prevenció. Considerem que, quan una persona entra en una empresa, se li ha de donar a conèixer el protocol sobre prevenció de l’assetjament sexual i com procedir si es troba en un cas.

    Actualment doneu continuïtat al vostre treball d’alguna manera?

    Sí. Ara estem dissenyant una segona fase del projecte, per fer entrevistes qualitatives per saber precisament quines són les barreres que fan que no es denunciïn les situacions d’assetjament. Això ens servirà a l’hora de fer recomanacions a les institucions i governs, per saber quines qüestions hem de canviar perquè la denúncia es pugui fer, i per dissenyar programes de reparació de les víctimes i seguiment de qui ha patit l’assetjament, perquè un altre dels resultats del treball és que el 34,5% de les víctimes afirmen haver patit o patir encara efectes psicològics com ara disgust, por, ira, vergonya, ansietat, depressió, trauma i diversos problemes de salut mental.

    On és l’origen d’aquest maltractament a les dones?

    Hem rebut aquesta educació la gran majoria de la societat a casa. Els qui tenim una certa edat, les nostres mares i pares ens educaven de manera diferent, segons el gènere, per començar amb les tasques de casa, i aquesta educació ho impregna tot. Ho veiem a tot arreu, a totes les estructures. Per això hem de rebre educació en la igualtat des del minut zero.

    Fent públic el vostre treball en una revista de prestigi com és The Lancet Regional Health-Europe, què aconseguiu?

    Promoure que se’n parli, que no s’ho calli qui ho pateixi. Si no, no es prenen les accions necessàries per evitar-ho. L’estructura patriarcal està en totes les institucions, no només en la Federació Espanyola de Futbol, però les conductes masclistes s’amaguen, es camuflen o se’ls resta importància. Per això vam veure l’oportunitat: si una institució ja tan tradicionalment masculinitzada es qüestionava i hem vist que es poden fer canvis, se’n poden fer també a totes les institucions. I, sobretot, confiem a moure consciències.

  • El ‘Me Too’ dels abusos a la universitat posa en evidència un “sistema feudal”

    La Gisela (nom fictici per a preservar la seva identitat) és una professora i investigadora de la Universitat de Barcelona que va patir l’assetjament quan estava fent la tesi i el seu director se li va insinuar. Després va viure l’abús de poder que va patir una companya seva, la Joana (també un nom fictici) per part d’una reputada catedràtica de la Universitat de Barcelona.

    La Gisela recorda que «sempre s’ha dit que la universitat és l’últim reducte feudal i, en certa manera, una mica l’estructura és aquesta: els serfs -alumnes- estan lligats al seu senyor -professors, catedràtics i directors de tesi- i, per sobre d’aquest, està el rei -equips directius a la universitat-, qui lluita per l’equilibri de poder amb els senyors feudals».

    Aquesta estructura de poder, lamenta la Gisela, encara s’entén com a normal a les universitats. «I si llavors el rei no actua en favor dels serfs perquè els senyors feudals tenen molt de poder, els servents acaben sent utilitzats en favors d’uns i d’altres i queden desprotegits», afirma la investigadora. La coartada és «la famosa independència de la universitat, que funciona una mica com l’església: si hi ha un problema, ja ens ho solucionem nosaltres internament».

    Verticalitat i poder

    Es tracta de tota una verticalitat del sistema universitari, en el qual les persones de sota sempre necessiten les de dalt per ascendir -per ser qualificades, per fer una tesi, per aprovar un projecte- és a dir, que no tenen llibertat per fer el seu recorregut. Aquesta dependència jeràrquica que hi ha a la universitat afavoreix que hi hagi persones que concentren gran part del poder.

    Andrés González Bellido, psicòleg i coordinador del Grup de Treball Bullying i Ciberbullying del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya, considera que «s’acaben executant relacions de violència en les quals el professor utilitza el poder i la força que li dona el rang que ostenta. Realment, és com un sistema feudal, perquè és un sistema en el qual hi ha diferències de poder tenint en compte el rang».

    La coordinadora d’igualtat de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), Maria Olivella, reconeix que «la universitat és una institució molt vertical: es tracta d’una feina d’escala en la qual els predoctorals treballen pels postdoctorands, aquests solament pels professors o els directors d’investigació, i després tots pels grups de recerca i pel catedràtic. Això genera unes relacions de poder molt potents. Si tens clar que vols quedar-te a la universitat, és difícil fer una denúncia, perquè és un entramat on sempre el de sota depèn del de dalt».

    Si preguntem a experts, testimonis o víctimes què sosté aquest sistema feudal caracteritzat per la jerarquia i la concentració de poder en unes poques figures, s’assenyalen dos pilars bàsics: la por i la precarietat.

    Por i precarietat

    El «factor por» és fonamental, així ho assenyala González Bellido. «Les persones que són víctimes el primer que tenen és por, aquesta sensació de dir què em passarà si ho denuncio, si poso les cartes sobre la taula». La Joana, una de les víctimes amb les quals hem parlat, confessa que «continuo tenint por avui dia, encara un any després d’haver denunciat, jo he deixat d’anar a congressos científics per no trobar-me-la».

    La Joana diu ser «conscient que, des que he denunciat, he quedat exclosa de tot el sistema, perquè si envio un article a qualsevol revista, hi ha moltes probabilitats que ella o algú del seu cercle sigui un dels correctors anònims i, només per qui soc jo, em rebutgin l’article».

    La precarietat és l’altre gran factor de vulnerabilitat. Olivella, argumenta que «la precarietat fa que molta gent -tant alumnat com professorat- accepti segons quines condicions, se senti més insegura o tingui més por de perdre la feina».

    Els ‘senyors feudals’

    La Gisela explica que els ‘senyors feudals’, en alguns casos, són «catedràtics que aconsegueixen finançament, projectes europeus o d’on sigui, aporten molts diners a la universitat, i són peces claus i, llavors, tot i que des de dalt s’omplin la boca de protocols i de lemes com «tolerància zero contra l’assetjament», sembla que tinguin por de parar els peus a aquesta gent», remarca. «Però a l’hora de la veritat, per les experiències de la gent que ha denunciat i de molta gent que havia denunciat abans i que se’ls havia frenat les denúncies, sembla que els reis (els directius) han de mantenir un equilibri amb aquests catedràtics i les víctimes queden a expenses de veure què pacten entre el rector i el catedràtic acusat d’assetjament». La Gisela apunta que molts cops els equips rectorals es renten les mans i fan com qui no veu per què «aquests catedràtics assetjadors són peces clau per al finançament universitari».

    Per això, totes aquestes situacions que es produeixen són una qüestió de grup, emfatitza el psicòleg González Bellido: «És determinant que hagin estat treballades prèviament en comunitat, perquè no solament és el teu cas; els altres també ho saben i quan hi hagi els símptomes han d’intervenir».

    Protocols i denúncies

    Totes les universitats catalanes disposen d’un protocol contra les violències masclistes, però, vistes les dades, es fa evident que aquests no garanteixen que aflorin tots els abusos que es donen. Les universitats reconeixen un mínim de 33 casos d’assetjament, siguin per motius sexuals o laborals.

    Andrés González Bellido explica que, segurament, el problema rau en com entenem el protocol, que «no és un instrument de prevenció sinó d’intervenció». «Pel que sé, no hi ha cap universitat que faci processos de prevenció integrals i sistemàtics sobre situacions de violència, tant entre alumnes com professorat-alumne».

    González Bellido recorda que «un protocol no prevé, intervé i és necessari, però és diferent d’un programa de prevenció i això funciona com en els constipats; s’ha de prevenir abans d’haver de curar». El psicòleg insisteix en la necessitat de voluntat política per a vehicular un canvi de paradigma en el qual no deixem passar «ni el més petit símptoma de violència que fan anar-se afeblint a l’alumne davant un catedràtic amb molt de poder». Per això, com bé explica, és necessària una formació.

    Protesta d’estudiants a la UAB contra l’assetjament | Twitter Col·lectiu de Doctorandes en Lluita

    Si preguntem a les víctimes, totes coincideixen que no confien en els protocols, que les fan «reviure el trauma» i que «acaben en el mateix: impunitat per l’assetjador o assetjadora». A més, totes aquelles que s’han atrevit a denunciar manifesten que els processos són lents i poc eficaços i el cost personal i acadèmic que paguen és molt alt: a vegades han de continuar relacionant-se amb el docent assenyalat, no obtenen informació de l’evolució de les seves denúncies i queden apartades d’un sistema en el qual és molt difícil escalar.

    Isabel Muntané, professora associada de la facultat de comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona i coordinadora del màster de Gènere i Comunicació de la UAB, lamenta que la via de la denúncia és complicada i, molts cops, revictimitza la víctima, sobretot en casos d’assetjament o abús per raons de sexe. «I això succeeix en tota la societat en general; has passat aquesta situació gens agradable, denuncies i possiblement no acabarà en res sinó el contrari; acabaràs tu encara més destrossada i se’t tancaran encara més portes en l’àmbit laboral i universitari». Tot això provoca «un rebuig a recórrer al sistema malgrat que teòricament està preparat per a poder gestionar-ho».

    La Gisela explica que, per sort, el jovent està perdent la por que hi havia abans i això li fa tenir esperança. Tot i això, lamenta, «quan vols denunciar molta gent intenta que callis, fer-te veure que els abusos formen part del sistema o que no és per a tant, però ara els joves, que veuen que una tesi tampoc no els assegura res dins el mercat laboral, l’únic que volen és que se’ls respecti i tenir uns mínims garantits».

    Patriarcat

    Muntané denuncia que «aquestes estructures de poder no deixen de ser un reflex de què passa a la societat, que està regida per un sistema patriarcal on els homes tenen molt més poder, ocupen els espais més elevats de la carrera acadèmica i, en conseqüència, poden prendre decisions que afecten més a tota la comunitat», segueix la periodista. A més, afegeix, «en general, són homes que no tenen una perspectiva feminista ni pateixen aquestes violències, aquests abusos de poder;, per tant, és difícil que sense una voluntat, formació ni preparació puguin incidir en evitar aquests abusos».

    Maria Olivella denuncia que «el coneixement sempre ha estat molt dominat per homes, i per a les dones és entrar en un terreny supermasculí -en un grau o un altre depenent de la disciplina-, però això també ha afavorit les conductes d’assetjament sexual, per exemple». Muntaner afegeix que la gran càrrega que encara pateixen les dones pel que fa a les tasques de la llar i les cures, «els hi impedeix centrar-se i ascendir en la seva carrera acadèmica».

    A més, «el fet que el professorat associat sempre estigui amb un peu fora afavoreix la feblesa del sistema per la por que per exposar un abús el teu contracte ja no es renovi, per inferioritat de condicions», explica la periodista i professora associada, Isabel Muntané.

    La resposta de les universitats

    La secretaria general i responsable de les Polítiques d’igualtat i inclusió de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), Esther Zapater, fa una «valoració positiva» del fet que aflorin casos, doncs, segons explica «això vol dir que tenen confiança en la institució». Zapater insisteix que, un cop fet aquest primer pas, les afectades necessiten que la institució actuï i que, des de la UAB, ho estan fent. Això, però, «no vol dir que ho fem tot perfecte ni amb la celeritat que caldria i que voldríem; hi ha molts elements inclosos aquí i el principal és el marc legal». L’important, assegura, és que «les víctimes no estan soles».

    Des d’universitats com Blanquerna admeten que potser no han fet prou visibles els mecanismes i figures per denunciar davant situacions «que ningú no hauria de patir». Alhora, anuncien la seva intenció d’estar «més preparats» en cas que es donin nous casos. El degà de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals de Blanquerna, Josep Lluís Micó, però, alerta que des de la universitat es va actuar segons el protocol i que ho van fer «el més ràpid possible». Tot i això, expliquen a Catalunya Plural que estan revisant el seu protocol d’actuació davant d’assetjament.

    El vicerector de personal docent investigador de la Pompeu Fabra, Pablo Pareja, també admet falta de claredat i transparència amb els mecanismes d’intervenció i es mostra preocupat perquè no arribin de la manera que hi hauria a la vida de les persones «en un moment en què podrien necessitar-los». Reconeix que, segurament, els procediments de vegades són «massa complexos i no prou àgils».

    I afegeix que, des de les universitats, tenen moltes limitacions. La primera, que durant molt de temps «no s’han pres aquests casos amb la seriositat que corresponien». Apunta, doncs, a la necessitat d’assumir el desafiament d’implementar «tot allò que els protocols ja recullen i posar la universitat a disposició de l’alumnat», com per exemple, reforçant el servei d’atenció psicològica o assessorament jurídic.

    Estudiants de la UAB es mobilitzen contra l’assetjament sexual | SEPC

    Entre les estratègies que caldria tenir en compte per lluitar contra els abusos a les universitats, diferents experts destaquen la necessitat d’agilitzar els processos i de posar la víctima al centre, alhora que protegir-la i incidir en la «reparació». La coordinadora d’igualtat de la Universitat Oberta de Catalunya apunta també aquesta necessitat de treballar en un «postprotocol», perquè si no, les víctimes queden damnificades i frustrades.

    Per part seva, les víctimes troben a faltar protecció quan denuncien, agilitat en el procés i que les universitats prenguin cartes en l’assumpte, ja que, segons la Gisela, de moment la solució es comença a buscar un cop les víctimes denuncien per via judicial i no abans. Reivindica que, avui en dia «la universitat va més endarrerida que l’església en aquest sentit, i des de dins puc corroborar que, quan s’assabenten d’un cas, continuen tapant-lo fins que els hi explota al damunt», argumenta.

    La Joana, qui va haver de canviar-se d’universitat per a poder continuar amb la seva tesi, explica que no ha rebut la compensació que li van prometre. «A punt de complir amb el període del doctorat, em trobo que, a més de l’assetjament i malestar que he patit, no he recuperat els diners per fer la tesi».

    El Me Too

    El psicòleg González Bellido argumenta que en el moment en què hi ha una denúncia i socialment se li acaba donant «la raó» a la víctima es genera una espècie «d’efecte dominó» que ajuda a perdre la por a la resta. «Per tant, això fa que es generi una sensació de grup arran d’una mateixa experiència que actua com a facilitador per a fer el pas i les fa sentir-les molt més fortes i segures», explica Bellido. Un exemple l’obtenim si analitzem la majoria de les situacions, sobretot de caràcter sexual, que es donava amb el moviment Me Too als Estats Units on, arran d’un cas se’n van destapar molts més.

    Els experts insisteixen en el fet que no és que avui dia hi hagi més casos, sinó que fa més d’una dècada que en l’àmbit social «s’està coent un procés de sensibilització i conscienciació social». Així doncs, sobretot els joves són cada cop més conscients i capaços d’identificar situacions de violència. Aquest canvi progressiu de mentalitat té com a conseqüència que, si féssim una estadística, segurament sortirien més casos, pel simple motiu que «moltes de les conductes que són considerades abús avui dia abans no estaven tipificades com a tal i llavors era impossible que es denunciessin».

  • Alumnat amb autisme: 2 de cada 3 són feliços a l’escola, 1 de cada 10 pateix ‘bullying’

    En els últims anys, la presència a les aules d’alumnat amb Trastorn de l’Espectre Autista (TEA) ha anat augmentant de forma molt pronunciada, fins al punt que ja és un fet pràcticament normalitzat. El curs 2020-21, segons l’estudi Situación del alumnado con trastorno del espectro del autismo en España, hi havia un total de 60.198 alumnes amb TEA a tot l’Estat, una xifra que suposa un 216% més que la de fa deu anys i que representa una quarta part del total d’alumnat amb NESE derivada d’una discapacitat. Aquest creixement s’explica, en part, per les millores en l’apartat de detecció.

    Aproximadament el 80% d’aquest alumnat està escolaritzat en centres ordinaris durant l’etapa obligatòria. El 20% restant ho està en centres d’educació especial, on curiosament la presència de les noies és, proporcionalment, més elevada (ja que, en general, tres de cada quatre persones amb TEA són homes). Els autors de l’estudi alerten també sobre el fet que, d’acord amb les dades del Ministeri d’Educació, l’alumnat amb TEA desapareix considerablement en la formació postobligatòria. L’estudi conclou que aquest alumnat “està present, però la seva inclusió encara no és una realitat”.

    Una diapositiva de la presentació de l’estudi

    Felicitat i assetjament

    En l’estudi, realitzat el curs 2020-21, hi han participat 229 nois i noies amb autisme, 442 mares i pares d’alumnes amb autisme i 471 professionals de l’educació, que han contestat una enquesta sobre diverses qüestions relacionades amb aquest alumnat. Moltes d’aquestes preguntes tenien a veure amb la seva situació al centre i destaca el fet que un 70% dels alumnes (dos de cada tres) afirmin que els fa feliç anar a l’escola, en tots els seus aspectes (els companys, la ruta, el pati, els professors, el menjador…).

    En canvi, hi ha una disparitat important quan s’aborda el tema del bullying. Un 12% dels alumnes afirma que n’ha patit, un 6,5% diu que més d’un cop, i un 33,5% diu que “no sap” si els seus companys parlen malament d’ells o els insulten. A la vegada, els professionals de l’educació consideren que la prevalença de l’assetjament escolar entre l’alumnat amb TEA se situa entre el 0,8% i el 9,6%, mentre que només un 40% de les famílies considera que els protocols contra el bullying són útils.

    Dels 299 estudiants que han contestat l’enquesta, només 36 eren noies. Segons María Verde, una de les persones responsables de l’informe, això fa que “calgui prendre alguns resultats amb una certa prudència”. Sobretot, els que tenen a veure amb possibles situacions d’assetjament o violència. I és que el 22% de les noies que han respost comenten que no saben identificar si les obliguen a fer alguna cosa que no volen. Al mateix temps que el 26% no saben si els seus companys es mofen dels seus pits o dels seus genitals.

    Per a l’experta, l’alumnat TEA està doblement exposat a l’assetjament relacional, és a dir, el joc de “ser amics o no”, en el qual aquestes noies i nois no saben si els donen un consell o els prenen el pèl. Per això reafirma que hi ha marge de millora en els centres perquè es parli de “habilitats per a la socialització i identificació d’aquesta mena de situacions” que, en definitiva “ajudarien a tot l’alumnat”. Verde recomana que els centres facin un treball d’incidència des de l’acció tutorial i els departaments d’orientació per donar claus a noies i nois a l’hora d’identificar aquest tipus de situacions. “No sols ajudarien a l’alumnat TEA sinó a tot el grup”, opina.

    Participació i socialització

    Un altre aspecte en el qual se centra l’enquesta és la participació d’aquest alumnat en les activitats de l’escoles, amb dades igualment reveladores. Per exemple, mentre que el 86% de l’alumnat amb TEA que va respondre a l’enquesta assegura que participa en les excursions organitzades pel centre, el 43% assegura passar en solitud els esbarjos. Segons María Verde, una de les persones responsables de l’informe, aquesta situació no té per què ser viscuda com a negativa per part d’aquestes noies i nois, ja que pot ser que sigui buscada. Però sí que posa de manifest una situació bastant comuna, que és les dificultats de socialització.

    Maria Verde explica que aquestes noies i nois tenen dificultats durant “les relacions socials espontànies entre companys”, enfront de les que són estructurades. I l’enquesta ho corrobora. El 86% dels enquestats assegura anar a excursions organitzades pel centre, el 77% va a festes també organitzades i 60% participa en grups de treball. Per contra, el 43% manifesta que durant les estones del pati està sol i només un 14% diu que queda amb companys fora del centre educatiu. La percepció de les famílies i dels professionals sobre aquesta participació és, però, menys optimista.

    Aquestes dificultats podrien millorar-se, entén Verde, amb la realització d’unes certes activitats estructurades en els esbarjos, per exemple, si bé amb una certa prudència perquè “no és natural que aquests temps estiguin dinamitzats per una figura mediadora”, explica. També comenta que, ja que els temps lliures “són moments de tensió que donen lloc a situacions d’aïllaments per a alguns alumnes”, programes com els d’alumnat mediador podrien venir bé, no sols per a aquests alumnes amb TEA, sinó per al conjunt de l’alumnat.

    A les dificultats per a socialitzar en el centre educatiu se sumen les de fer-lo fora de classe. Per Verde, d’això no s’ha de culpabilitzar ningú, ja que pot dependre dels casos. Hi haurà nois i noies que no necessitin socialitzar i per això poden estar més aïllats, encara que també pot succeir el contrari, “que volen socialitzar però no ho fan de manera reeixida perquè la seva manera de fer-ho és poc natural o és massa poc recíproca”, comenta.