Just Deploy It!

Etiqueta: assistència sanitària a immigrants

  • Augmenta un 15% la mortalitat en sense papers a causa de la llei d’»exclusió sanitària» aprovada el 2012

    «Estudis com aquest, al costat de tots els informes sobre exclusió sanitària que moviments socials i grups d’investigadors han anat realitzant, ratifiquen que el Reial decret 16/2012 és racista i mata». Aquesta ha estat la valoració que Elvira, metgessa a l’Espacio del Inmigrante, ha realitzat després de llegir l’estudi The deadly effects of losing health insurance (Els efectes letals de perdre la cobertura sanitària) realitzat per l’Institut d’Economia de Barcelona i la Universitat Pompeu Fabra.

    Els autors de l’informe afirmen que la mortalitat entre les persones en situació administrativa irregular va augmentar una mitjana d’un 15% al llarg dels tres anys posteriors a la implementació de la llei que deixa des de 2012 sense cobertura sanitària a aquelles persones sense papers.

    Les dades s’han obtingut a partir de les xifres publicades en l’Institut Nacional d’Estadística (INE) entre 2009 i 2015 que mostren les dades individuals dels morts de nacionalitats amb una major proporció de sense papers. Aquest 15% de mitjana durant els tres anys estudiats, en termes absoluts indica un augment de 70 morts anuals. Any per any, indiquen que en 2015 la mortalitat ja havia incrementat fins a un 22,6%.

    Sobre les xifres, Elvira opina que les dades quantitatives són útils per fer-se una idea però que sempre han d’anar acompanyades de dades qualitatives. Elvira indica que s’ha de parlar sobre les violències o els efectes de l’exclusió sanitària en general, ja que la mortalitat és només «la punta de l’iceberg». El que han observat al llarg dels cinc anys de vida que té l’Espai del Inmigrante, com ens explica una de les seves dues doctores, és que la majoria de problemes que viuen dia a dia les persones en exclusió són retards diagnòstics i terapèutics que disminueixen la seva qualitat de vida i també repercussions psicosocials. «El patiment que anem denunciant des de fa anys els moviments socials no es visibilitza en l’estudi», opina.

    Tot i això, Elvira destaca la importància que estudis com aquest es realitzin i creu que el moment en el que ha vist la llum també és important «pel recurs d’anticonstitucionalitat a la llei que millorava parcialment la situació aquí a Catalunya».

    Acompanyar i aconsellar com a claus contra l’exclusió sanitària

    Cada divendres a l’Espai de l’Immigrant es realitzen reunions obertes on acudir a informar-te, resoldre dubtes o demanar assessorament. En aquestes trobades també participen els psicòlegs de l’Espai per tractar el fet migratori en l’àmbit psicosocial amb aquells que s’acostin. D’aquesta manera, l’Elvira juntament amb l’altra metgessa, es dedica a esbrinar si algú no té targeta sanitària per explicar-li com aconseguir-la.

    Com explica, molts d’ells no tenen la targeta sanitària per desconèixer aquest dret, ja que «assumeixen que com a migrants no tindran accés normal a la sanitat». Uns altres, tenen dubtes sobre els requisits legals per obtenir la targeta o han intentat demanar-la però la hi han denegat. «De vegades, si no volen donar-se-la, fem acompanyaments, ja que a tu, com a blanc, et fan més cas», relata. Dins de la mateixa lògica, l’Elvira i la seva companya, més d’una vegada han hagut d’acudir a l’hospital per evitar que les persones no nacionalitzades s’enfrontessin a situacions de cobrament a urgències. «Encara que és il·legal es dóna bastant sovint», alerta Elvira.

    Troben essencial realitzar aquests acompanyaments i resoldre tots els dubtes que calgui però reconeixen que el nombre de visites a l’Espacio s’ha reduït. Atribueix aquest fet al fet que just després de l’aprovació del decret, «amb la publicació del retrocés de drets», la gent s’acostava més però ara «hi ha molta més por a haver de donar les teves dades, a què et denunciïn i a què et deportin».

    Encara que si veuen la necessitat de fer una primera exploració mèdica la realitzen, Elvira es mostra reticent a assumir aquest paper. «No volem fer de pegat», manifesta mentre opina que l’atenció i l’assistència sanitària ha de venir del sistema sanitari i de l’administració pública. «No volem que l’estat es desentengui del que li toca per llei o per naturalesa perquè uns altres que ho facin».

    Així, des de l’Espacio del Inmigrante seguiran lluitant per aconseguir una atenció sanitària universal plena. César, membre de l’Espacio, observa que la llei coneguda com a apartheid sanitari és perjudicial per a tots, ja que pot suposar un problema de salut pública. Per exemple, ens diu, «les malalties contagioses si s’agafen des d’un primer moment es poden tallar però si no, fàcilment tendeixen a augmentar a part de suposar més costos per a la sanitat pública a la llarga».

    Com Elvira, César també classifica com a racista el decret, doncs fa que les persones sense papers «passegin com zombies per la ciutat» i provoca que tinguin un resultat molt més greu que algú que tingui seguiment. Ens parla així del company mort a Madrid, del que no se sabia fins a la seva autòpsia que tenia problemes d’arítmia.

  • L’Espacio del Inmigrante, cinc anys de lluita contra l»apartheid sanitari’ del PP al cor del Raval

    Un Reial decret Llei del Partit Popular el 2012 va trencar el principi d’universalitat de la sanitat a Espanya. Malgrat que les comunitats autònomes es van apressar a aprovar normatives que mitiguessin l’acció del Govern de Mariano Rajoy, van ser molts els migrants en situació administrativa irregular que van quedar exclosos de la xarxa pública. Per això, la mesura dels populars va ser denominada apartheid sanitari. Aquest apartheid va sumar en menys de tres anys 1600 casos d’exclusió mèdica, tal com va denunciar la Xarxa de Denúncia i Resistència al Reial Decret (REDER).

    A Barcelona, la problemàtica va portar als mateixos migrants –ajudats pel moviment okupa de la ciutat, diverses assemblees de barri i també pels iaioflautes– a crear un racó autònom al Raval on atendre als repel·lits per la reforma del PP. Van anomenar a la iniciativa Espacio del Inmigrante.

    Avui dia no s’entén el barri sense el seu hospitalucho; així el van sobrenomenar els mateixos migrants quan van crear el servei assistencial el gener de 2013. Però Hospitalucho va quedar curt en poc temps. Setmanes després de realitzar les primeres visites mèdiques, el col·lectiu va integrar al seu ventall de serveis l’assessoria legal, i després la psicològica. Ara fins i tot realitzen cursos de castellà, dels que va ser professor el mateix Nazario, dibuixant i veí de Ciutat Vella.

    D’aquests cursos s’han beneficiat milers de migrants, inclosos ferrovellers i manters, dos dels col·lectius afavorits per l’àgora en la què s’ha convertit l’Espacio del Inmigrante. Entre les seves parets, que han escoltat tot tipus de xerrades i han participat de tot tipus de tallers (i que han servit de recer per no pocs migrants sense sostre), va néixer el Sindicat Popular de Venedors Ambulants.

    Un dels seus dos locals, el de més recent ocupació, va estar en voga la passada setmana. L’Espacio del Inmigrante va esquivar el seu desallotjament gràcies a l’àrea d’Habitatge de l’Ajuntament de Barcelona, que va intervenir per detenir el desnonament abans del seu llançament des dels jutjats. El local, gestionat pel col·lectiu des de fa dos anys, està situat al carrer Agustí Duran i Sampere i és propietat del holding d’inversió de l’entitat La Caixa, Criteria Caixa SAU. El seu altre local, ocupat el novembre de 2012 en el passatge de Bernardí Martorell, el hospitalucho històric, també va viure l’amenaça del desallotjament però l’Ajuntament va intervenir de nou a causa de la situació de vulnerabilitat d’algunes famílies que vivien a l’immoble.

    A l’interior dels baixos del carrer Augustí Duran i Sampere, un lloc enorme, de parets altes i plenes de gargots, i momentàniament el local base de l’Espai per la presència d’un narcopis a la finca del seu primer hospitalucho, alguns dels membres del col·lectiu llancen xifres sobre els cinc anys de presència del gabinet mèdic, legal, psicològic i lingüístic autorganitzat del Raval: fins a 300 casos sanitaris atesos a l’any; una quinzena de persones assessorades per advocats a la setmana; i centenars d’alumnes en els seus tallers de castellà. Tot gratuït gràcies als voluntaris del col·lectiu, una vintena de persones, que ha anat canviant amb el temps.

    Assistència sanitària, assessoria legal i fins i tot cursos de castellà ofereix el col·lectiu | Sònia Calvó
    Tot i així, els membres de l’Espacio són un termòmetre de les desigualtats en el Raval. La seva tasca se centra en els “exclosos dels exclosos”, testifica Luciano, un dels advocats que passa ronda cada dimecres. I la seva activitat en els últims anys no ha decaigut. “Les persones en situació irregular desconfien dels hospitals, dels serveis socials… Els fa por que aquests chibeteen”. “Aquest és un espai de trobada, on es comparteixen els sabers dels migrants, aquí es genera un clima de comprensió”, asseguren César, un dels membres que més suport ha prestat al Sindicat Popular de Venedors Ambulants, i Julián, que es va aplicar a fons abans amb els ferrovellers de la ciutat però que dóna un cop de mà a qualsevol batalla.

    “Arribem on no arriben les ONG’s”, prossegueix César. L’Espacio del Inmigrante ha sumat a la seva tasca la de –destaca Luciano– “anar a buscar a les persones”. És per això, conclouen els membres del col·lectiu, que són molts els migrants vulnerabilitzats que els tenen confiança a ells i no a altres agents socials del barri. “El boca-orella fa molt”.

    L’Espacio també té algunes places per pernoctar | Sònia Calvó

    A més, amb el temps, han enderrocat les fronteres del barri i han estès el seu acompanyament a altres lluites del districte de Ciutat Vella. El cas dels menors estrangers indocumentats no acompanyats, popularment coneguts com a meinas, menystinguts històricament a la ciutat pels problemes que en algunes ocasions han provocat després de consumir cola. Iman, una jove del barri, va ser una de les participants de les anomenades ‘rutes contra la cola’. Passejos que els veïns van organitzar l’any passat pels voltants del Pou de la Figuera perquè els comerciants de petits negocis no venguessin dissolvent als joves.

    Més enllà dels serveis que l’Espacio ha prestat en els últims anys, els seus membres destaquen les arrels polítiques que les lluites del col·lectiu han generat al barri. Senten que han contribuït a visibilitzar al migrant en les lluites socials de la ciutat. “Un 80% de les persones de l’Espacio no té papers, i no cal tenir-los per defensar els drets de les persones. El vulnerable ha fet un pas cap endavant”, conclouen.

    Per aquest any, el del cinquè aniversari del seu naixement, tenen pensat muntar una “escoleta antiracista”. I ho faran perquè –com apunta César– “el migrant ve amb coneixements, per molt que els costi creure de vegades als d’aquí, i qüestiona les hegemonies”.

  • Efectes de canviar el model sanitari per reial decret

    Aquests dies que tant es parla de la importància de complir la llei, vull recordar que sovint es canvia per reial decret i no sempre en benefici de la població. L’any 2012 el govern de Mariano Rajoy va abolir l’atenció sanitària universal que assegurava la Llei General de Sanitat de l’any 1986. De sobte es va suprimir una de les fites més importants de la transició democràtica del nostre país.

    La restricció de l’accés al sistema sanitari públic va ser una de les mesures extraordinàries de contenció de la despesa per fer front a la crisi econòmica continguda en el famós Reial Decret 16/2012. A partir de la seva publicació només tenen accés al sistema sanitari públic les persones que cotitzen o han cotitzat a la Seguretat Social i els seus familiars directes: parella i fills menors de 26 anys. La decisió és sorprenent perquè a Espanya les cotitzacions estan destinades a pagar les jubilacions i l’atur i no l’atenció sanitària. L’assistència a la salut es finança per impostos generals.

    La retallada retirava la targeta sanitària pública a vuit-cents mil immigrants sense papers. El decret 16/2012 només els reconeixia el dret a l’atenció pediàtrica, al control de l’embaràs i l’atenció hospitalària en situacions d’extrema urgència. Afortunadament només Madrid, Castilla La Mancha, Múrcia, Aragó, La Rioja i Cantàbria van aplicar el decret amb tota la seva duresa. Andalusia, Navarra, el País Basc i Astúries simplement el van ignorar i les altres autonomies hi van introduir canvis per mitigar el seu impacte. Davant d’aquest incompliment el govern va portar València i altres autonomies al tribunal constitucional, però la sentencia va validar la legislació autonòmica. Aquesta decisió contrària a la política del govern central va animar moltes altres autonomies a denunciar el reial decret 16/2012, però per sorpresa de tots, el tribunal va afirmar que el reial decret també era constitucional. L’incompliment ha anat creixent fins al punt que avui cap autonomia aplica totalment el decret.

    Malgrat tot, l’informe REDER denuncia tres mil quatre-cents casos de manca d’assistència en immigrants sense papers. Alguns totalment injustos en gestants o nens amb dret a ser atesos i d’altres molt tristos per tractar-se de pacients amb càncer o SIDA que van deixar de rebre el tractament que precisaven. Segurament degut a aquesta aplicació parcial del reial decret per part de les autonomies no s’han acabat produint tants casos de tuberculosi, SIDA o hepatitis B sobre població immigrant i autòctona com es temia. Malgrat tot, a Barcelona hem observat un rebrot de la mortalitat per SIDA en alguns barris amb molta població immigrant i en el conjunt de la població espanyola s’ha vist un augment de les malalties de transmissió sexual i hepatitis a partir de 2012.

    Naturalment el govern no ha publicat quin ha estat l’estalvi econòmic que ha produït la mesura. Penso que no deu ser gaire elevat, ja que han augmentat les consultes hospitalàries de la població immigrant sense papers. És molt possible que hàgim fet un trist «negoci». Els hem negat una atenció primària que hagués pogut prevenir i atendre precoçment uns problemes que han acabat impactant a la població immigrant i també a l’autòctona. Hem substituït una atenció primària preventiva i barata per una cara i tardana atenció hospitalària.

    Molts col·lectius mèdics, els partits de l’oposició i moltes associacions ciutadanes vam advertir dels perills d’aquesta mesura i ens hi vam oposar. Només el govern, amb el suport de Ciutadans, s’ha mantingut ferm al reial decret. Suposo que per llunyania amb els serveis de salut, els tres ministres de sanitat d’aquest període han seguit defensant la mesura malgrat que els consellers de salut autonòmics, fins i tot els del seu partit, han anat canviat d’opinió. Espero que aviat es derogui aquesta mesura arbitraria, contraria a la legislació del nostre sistema de salut i als valors dels professionals i la població, que a sobre és ineficient i perillosa per a la salut dels ciutadans.

  • «Fa mesos que sóc a Melilla i ningú m’ha parlat sobre els meus drets sanitaris»

    Si se li pregunta per l’assistència sanitària a un migrant que va fugir del seu país, que va viure de la caritat i de les restes, i després va grimpar una tanca eriçada de sis metres abans d’esquivar els agents de la Guàrdia Civil, probablement s’encongeixi d’espatlles. Pocs dels que arriben a Ceuta i Melilla són conscients de la cobertura mèdica a què tenen dret perquè, fins a la seva arribada, les seves prioritats han estat unes altres. I quan aconsegueixen arribar a Europa, la informació que se’ls ofereix és escassa i incompleta.

    «No he parlat de la meva salut en els vuit mesos que fa que sóc aquí», explica Jamal (nom fictici), un marroquí demandant d’asil que resideix al Centre d’Estada Temporal d’Immigrants (CETI) de Melilla. Com a peticionari d’asil té dret a la mateixa assistència que els espanyols i a la targeta sanitària, però ell d’això no en sap res. El CETI subcontracta el servei mèdic amb Eulen i el d’infermeria amb Creu Roja, i realitza una revisió mèdica als nous residents. Després ningú els explica els resultats, segons asseveren diversos d’ells.

    Médicos del Mundo ha detectat un important desconeixement entre els migrants que arriben a Melilla i, per pal·liar-ho, han llançat un projecte basat en la difusió de la llista de drets sanitaris que els immigrants en situació irregular tenen en funció del lloc pel qual passen en la seva ruta migratòria. En alguns dels casos localitzats a Melilla, les traves a l’accés al sistema sanitari van poder derivar en un risc de salut pública.

    «Ja no fumo», anuncia somrient un jove marroquí habitual dels carrers de Melilla, abans d’explicar per què: acaba de superar una tuberculosi. Va conviure durant setmanes amb la malaltia i altres nois en una casa abandonada fins que el seu cas va ser detectat per la responsable del programa de Médicos del Mundo i el noi va ser ingressat a l’hospital. L’ONG ha detectat un altre cas d’aquestes característiques recentment.

    «La falta d’informació constitueix una de les principals barreres per a accedir a l’atenció sanitària», asseguren des de Médicos del Mundo. L’objectiu és que els migrants i els sol·licitants d’asil que arriben a la Unió Europea puguin accedir a l’atenció primària i preventiva i pal·liar aquest dèficit d’informació. «Consisteix en oferir una informació clara i veraç de quina és la situació sanitària de la persona i quines són les barreres d’accés al sistema sanitari en aquesta ciutat o a les que vagi passant», resumeix Carmen Zamora, coordinadora del projecte per a Médicos del Mundo.

    Alhora, els que estiguin interessats omplen un passaport sanitari, un document extraoficial, confidencial i d’ús estrictament personal amb el qual facilitar la tasca del personal mèdic que els atendrà en el seu periple europeu. El programa s’executa en cinc ciutats espanyoles: Madrid, València, Las Palmas, Màlaga i Melilla.

    Ahmed: «Em diuen que no em passa res»

    L’Ahmed (nom fictici) és un altre exemple del desconeixement i de les seves possibles conseqüències. «No em sento bé. Aquí no faig res: em llevo, menjo, fumo, dormo», es queixa. És algerià, té 30 anys i també resident al CETI. L’Ahmed diu que el persegueixen al seu país per ser cristià, així que va demanar asil fa gairebé un any. «Jo era mecànic. Treballava i guanyava prou. Estava bé a Algèria. Però em va passar això», relata abans d’ensenyar cicatrius a la barbeta i braços, rastre de les pallisses que va patir per la seva religió.

    Assegura que ha demanat visitar un psicòleg, i que a Algèria prenia unes pastilles dues vegades per setmana: «Aquí he preguntat, però em diuen que no em passa res». Té dret a una targeta sanitària i podria demanar una cita al marge dels serveis del CETI, però no ho sap, així que Médicos del Mundo l’acompanyarà un parell de dies després a demanar la seva documentació.

    Com altres al CETI, l’Ahmed està desesperat pel bloqueig del seu expedient i es planteja fugir a la Península com a polissó. «Saps què passa si aconsegueixes fer el riski?», Li pregunten. Si ho aconsegueix es convertirà en un immigrant irregular i, segons el Reial Decret 16/2012, no tindrà dret a que li curin el quist que té al coll, ni al fet que un psicòleg l’atengui, encara que la seva aplicació difereix en funció de les comunitats autònomes. Tampoc no ho sabia.

    Hi ha una imatge que descriu gràficament aquesta desinformació: els subsaharians solen mostrar amb alegria les seves ordres d’expulsió. L’administració els lliura el document coincidint amb el seu trasllat a la Península, de manera que aquest paper simbolitza l’arribada a Europa. No saben què tenen entre mans ni el que vol dir: es quedaran a Espanya si no són repatriats, però seran immigrants en situació irregular, a Espanya o a la resta d’Europa. Ningú els ha dit que aquest paper els exclou del dret a l’assistència sanitària llevat de situacions d’urgència, malaltia greu o assistència en embarassos o parts, ni que els serà pràcticament impossible trobar una feina dins el sistema legal.

    Casos de tuberculosi entre els migrants del carrer

    A Melilla viuen al carrer desenes de migrants, molts d’ells nens. Són casos d’especial vulnerabilitat. En la major part de les ocasions presenten sarna, papil·lomes, malalties mentals, torçades, ferides o talls. Eviten voluntàriament acudir al metge perquè desconfien: molts creuen que seran denunciats i deportats. En aquests supòsits, l’objectiu del projecte és acompanyar-los. «Ells em veuen i pensen que els vaig a assistir, però la meva funció és informar-los. Després els porto a l’hospital si ho necessiten», explica Ana Medina, la tècnic de Médicos del Mundo que executa el projecte a Melilla.

    Són casos al marge del sistema, exclosos per la via dels fets. «Quan estem en un lloc és perquè efectivament hi ha necessitats que no estan sent cobertes», assegura Carmen Zamora. La coordinadora creu que el projecte no supleix la funció de les administracions públiques, sinó que fa visible les seves falles i debilitats: «Creiem que crear xarxes paral·leles no és positiu i que no hem de substituir el sistema. La nostra força està en reivindicar que els serveis públics compleixin amb les seves responsabilitats».