Just Deploy It!

Etiqueta: assistència sanitària

  • La sanitat pública no és universal: el Govern i el Suprem avalen limitar «la càrrega» d’atendre immigrants reagrupats

    La sentència del Suprem que denega l’accés sanitari gratuït als immigrants reagrupats a Espanya amb els seus fills de nacionalitat espanyola ha donat un recolzament al Govern de Pedro Sánchez. La seva normativa per a «retornar la sanitat universal», arrabassada després de la reforma de Mariano Rajoy de 2012, no era completa: entre altres esquerdes, la seva redacció no corregia l’exclusió dels pares de ciutadans nacionalitzats que no poden treballar a Espanya, generalment per ser ja majors de 65 anys. Aquests que, segons la legislació a la qual s’aferra l’Executiu, suposen una «càrrega» per a les arques de l’Estat.

    El Govern, apel·lant a la Llei d’Estrangeria, exigeix a aquests pares contractar una assegurança mèdica privada per a obtenir la residència per reagrupació familiar. Però les seves pòlisses no sempre acaben cobrint el tractament de malalties greus sorgides una vegada assentats a Espanya, o aquests no poden permetre’s el pagament de la medicació.

    «El dret de reagrupació s’estableix fent-lo dependre d’unes condicions legals que han de complir-se necessàriament per a poder estar residint a Espanya», ha desenvolupat la fallada del Suprem. Entre ells, que el familiar adult reagrupat «subscrigui una assegurança de malaltia que cobreixi tots els riscos a Espanya del familiar, sense que en cap cas la residència d’aquest pugui generar una càrrega per a l’assistència social».

    El nombre total d’afectats per aquesta fórmula d’exclusió sanitària és incerta. L’Institut Nacional de Seguretat Social reconeix haver denegat la targeta per aquesta raó a 754 persones entre 2015 i 2018, segons una petició al Portal de Transparència a la qual ha accedit eldiario.es. No obstant això, col·lectius socials com Jo Sí Sanitat Universal asseguren que la xifra «ha de ser molt més alta» pel fet que «la majoria de les denegacions de targeta sanitària es produeixen en un mostrador, verbalment, sense que quedi constància d’elles ni l’INSS emeti una resolució de denegació per escrit».

    Amnistia Internacional i l’associació REDER, integrada per més de 300 organitzacions, han lamentat la sentència del Tribunal Suprem i llancen la pilota a l’Executiu, al qual sol·liciten una reforma de la normativa amb la qual pretenien retornar la sanitat universal a Espanya, una de les mesures estrelles de l’Executiu de Pedro Sánchez.

    «La sentència suposa la constatació que l’actual normativa sobre universalitat, el Reial decret 7/2018 no garanteix de manera absoluta la protecció de totes les persones estrangeres que resideixen a Espanya, com ja anàvem advertint les organitzacions», han assenyalat en un comunicat. «Garantir la sanitat universal significa que totes les persones que resideixen a Espanya, independentment de la seva nacionalitat i la seva situació administrativa, gaudeixin del seu dret a la salut, sense cap mena de traves», ha assenyalat Marta Mendiola, responsable de drets econòmics, socials i culturals en Amnistia Internacional España.

    Fins a aquest moment, mentre la Seguretat Social denegava de forma sistemàtica la targeta a aquest col·lectiu, els qui es decidien a recórrer la decisió davant la justícia es trobaven el suport dels jutjats socials i els Tribunals Superiors de Justícia, que en la seva majoria han reconegut el dret a la sanitat d’aquest col·lectiu sentència rere sentència.

    Almenys 80 sentències (40 de jutjats inferiors, 40 de tribunals superiors) han donat la raó als afectats per l’exclusió sanitària dels estrangers reagrupats pels seus fills, segons les noves dades actualitzades pel Col·lectiu d’Afectats per l’INSS. A partir d’ara, amb la jurisprudència marcada pel Suprem, els exclosos a través d’aquesta excepció no trobaran el suport dels jutjats. L’Alt Tribunal ha tallat l’única via a la qual s’aferraven les mares i els pares de ciutadans de nacionalitat espanyola que van obtenir el seu permís de residència a través de reagrupació familiar.

    Els afectats, en suspens

    Una d’elles és Paola (nom fictici). La ciutadana mexicana, de 80 anys, pateix d’hipertensió i requereix una sèrie de medicaments que finança cada mes amb prou feines, gràcies al suport del seu fill, segons va descriure en un testimoniatge recollit per eldiario.es. La dona va recórrer la denegació de la seva targeta davant els tribunals però encara espera la celebració del judici, programat per al mes vinent de setembre. Previsiblement, asseguda la nova jurisprudència del Suprem, Paola es xocarà amb una negativa dels Jutjats socials de Madrid. Si la vista s’hagués produït abans del 13 de maig, quan està datada la sentència del Tribunal, podria haver vist reconegut el seu dret a la sanitat pública, com li va ocórrer al seu marit.

    Juan, el seu espòs, va aconseguir fa unes setmanes la targeta sanitària que li permet començar el tractament contra el càncer de pròstata que pateix, després de la sentència del Jutjat social número 21 de Madrid. «Ja ha pogut acudir a l’especialista i segurament l’operin aviat. El metge ha sol·licitat la cirurgia amb caràcter prioritari», ha explicat a eldiario.es el seu fill, de nacionalitat espanyola i mexicana. L’home, part del col·lectiu Afectats per l’INSS, tem que la fallada del Suprem es tradueixi en la retirada de la targeta sanitària del seu pare.

    «Resulta sorprenent que el Suprem doni la raó a un jutge que ha fallat en un sentit quan hi ha més de 80 sentències de tribunals superiors de justícia, i que hagi assumit sense cap mena de crítica el que diu l’INSS. El Tribunal ha ignorat els arguments de desenes de jutges, així com la resolució de la Defensoria del poble de 2014», ha qüestionat Nacho Revuelta, membre del col·lectiu Jo Sí Sanitat Universal.

    El 2014, el Defensor del Poble també va condemnar l’exigència d’una assegurança mèdica privada als immigrants reagrupats a Espanya pels seus fills nacionalitzats. Segons va raonar la institució, el Reial decret 240/2007 (que regula el règim dels ciutadans comunitaris) no estableix com a requisit la contractació d’una pòlissa, com defensava llavors l’Executiu de Rajoy, sosté ara el Govern de Sánchez i acaba d’avalar el Tribunal Suprem.

    Des de l’Associació d’Advocats Extranjeristas defensen la reforma del Decret 240/2007 (que regula el règim dels ciutadans de la Unió Europea), al qual s’aferra l’Executiu a causa de modificació amb la reforma sanitària que el Govern de Rajoy va justificar sobre la base de la lluita contra el «turisme sanitari». L’estalvi pressupostari que pretenia aconseguir-se mai va ser demostrat per l’anterior Executiu.

    Des de l’aprovació de la normativa del Govern socialista que pretenia garantir la sanitat universal, a més de l’exclusió d’immigrants reagrupats, la redacció del Reial decret 7/2018 deixa una sèrie d’esquerdes per on s’escorren diferents traves a l’assistència a embarassades, menors d’edat i urgències a causa de la seva situació irregular.

    Les causes de la continuació dels impediments a l’accés sanitari són vàries, segons han denunciat des de Metges del Món. La mateixa redacció de la normativa, titllada d’»ambigua», lligada a la forma de conducta de diferents comunitats autònomes durant el Govern del PP, deriva en l’aplicació de la legislació socialista «amb ampli marge de maniobra», incloent-hi «una interpretació restrictiva» per part de les comunitats autònomes, desenvolupen des de l’organització.

    Aquest és un article de eldiario.es

  • El Govern engega la recuperació de la sanitat universal

    El Govern vol recuperar la sanitat universal. La portaveu del Govern, Isabel Celaá, ha anunciat en la roda de premsa del Consell de Ministres que l’Executiu comença a treballar ja en la marxa enrere de la legislació del PP que limitava l’accés als serveis sanitaris a persones estrangeres i migrants.

    Per a això, haurà de revertir-se la legislació dels anteriors governs i iniciar-se el diàleg amb les Comunitats Autònomes, que són les que tenen transferides les competències de sanitat: «Puc aventurar que una vegada que tinguem el reial decret per substituir el de 2012, no hi haurà cap comunitat autònoma que no ho compleixi. Ja hi havia comunitats que no complien el decret i que estaven molt incòmodes amb ell. M’atreveixo a pensar que serà complet en tots els seus termes».

    El Govern espera un treball de camp amb les comunitats autònomes i els departaments als quals afecta la decisió de sis setmanes. A continuació, el reial decret que anul·larà el que va deixar a les persones immigrants sense sanitat s’aprovarà en el Consell de Ministres i en un termini de 30 dies haurà de ser convalidat al Congrés.

    Celaá ha assegurat que aquesta és la primera mesura de l’»agenda social» que pretén dur a terme Pedro Sánchez. A continuació, ha anunciat que el Tresor atorgarà uns préstecs de 7.500 milions d’euros per poder fer front a les nòmines ordinàries dels pensionistes i a la paga extra del mes de juny.

    És un article de eldiario.es

  • “La llei d’exclusió sanitària no té cap base econòmica perquè encara que el migrant no cotitzi, també paga el seu cartró de llet”

    Qualsevol persona resident a Catalunya tindrà dret a assistència sanitària pública. Així ho declarava el Parlament de Catalunya el juny de 2017, després de cinc anys des de la publicació del Reial decret Llei 16/2012 del Partit Popular, que restringia l’accés de la sanitat a certs col·lectius. Aquesta llei desafiava la norma estatal i garantia així l’accés universal a l’assistència sanitària al territori català. La principal diferència que presentava la nova llei respecte a moviments anteriors era que l’accés a tota la cartera de serveis era immediat per a tots els ciutadans empadronats a Catalunya.

    Durant els últims mesos, així com ha passat en altres comunitats autònomes, va arribar una suspensió del Tribunal Constitucional per un recurs d’inconstitucionalitat emès pel Govern del Partit Popular. Unes setmanes després, arribava l’anul·lació per part del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) de l’ordre del Govern català que garantia la sanitat universal.

    Just llavors es nomenava la nova consellera catalana de salut, Alba Vergés. En la seva primera compareixença pública assegurava que Catalunya seguirà donant assistència sanitària a tothom. Com? Això és el que es pregunten múltiples col·lectius, organitzacions i població en general.

    Des de l’Espai de l’Immigrant veuen que l’anul·lació de la norma posa de nou en risc el fet que el sistema nacional de salut deixés accedir al sistema sanitari públic a tot aquell que estigui empadronat. Parlem sobre tot això amb les dues metgesses amb les que compte l’Espai: Elvira Parafita i Estefanía. Elles donen consells, realitzen acompanyaments sanitaris i treballen perquè la sanitat universal sigui una realitat.

    Expectatives davant com es concretarà poder assegurar a tota la població

    «Quan el dia 5 la nova consellera de sanitat va dir que s’assegurava l’assistència sanitària universal malgrat la sentència del TSJC ens preguntem com. Va fer una declaració general, a la premsa, però amb aquesta no sabem ni les vies ni els procediments pels quals a Catalunya es garantirà la salut universal», apunta Elvira. Sobretot ella i la seva companya Estefanía però també la resta del col·lectiu estan a l’espera per veure per «on tira» aquesta voluntat i «quins mecanismes s’usen per seguir assegurant la sanitat universal».

    Els dubtes sorgeixen, com aclareix Estefanía, perquè «encara que la nova consellera hagi dit que es garantirà l’atenció als sense papers… el mateix va dir el conseller Boi Ruiz en el seu moment i això era mentida. Tot i l’última instrucció 08/2015 ha seguit havent-hi exclusió sanitària». Asseguren que avui en dia la situació és la mateixa que a dia 12 de juny de 2012 amb l’aprovació del Reial decret doncs hi ha diversos casos registrats per exemple per REDER (Xarxa de Denúncia i Resistència al RDL 16/2012). Alguns d’aquests, asseguren que de persones menors, embarassades o en situació d’urgències, casos que el RD recollia com a obligatoris de rebre atenció. La indignació entre les metgesses de l’Espai és notable, ja que «ni el que diu el RD han aplicat». En aquest sentit, «com ens hem de creure el que digui una consellera?»

    El que és necessari per a aquests casos, com demana Estefanía, és «que concretin, que diguin com, amb quina eina, amb quina instrucció es podrà garantir això. Si es faran pseudopegats en funció de tipus d’empadronament, de temps d’empadronament, de tipus de NIE, de tipus de vulnerabilitat. Com es regularà això?». Davant aquests dubtes, veuen que una vegada concretada, la normativa real haurà d’»imprimirse en un butlletí oficial de Catalunya o a nivell instrucció de CatSalut perquè cap resident del territori quedi exclòs».

    Veuen necessari recórrer a un mecanisme legal que protegeixi de nou llei a causa de la gran arbitrarietat que es troben en el seu dia a dia. «La major part dels hospitals depenen de l’ICS i aquest es regeix per les normatives que hi hagi a nivell autonòmic. Encara així,» explica Elvira, «la llei a Catalunya ha tingut els seus més i els seus menys». Per exemple, «ha anat canviant el temps d’espera per aconseguir la targeta sanitària i això ha passat per intentar saltar la normativa estatal on l’empadronament no val per res ni és la via per accedir al sistema sanitari, ja que el requisit és cotitzar».

    Davant l’anul·lació per part del TSJC, les metgesses de l’Espai tenen en compte un altre aspecte: «que és el mateix Tribunal de Catalunya el que contradiu una normativa catalana». Fins ara, havien estat sentències estatals les que havien parat aquesta o altres lleis d’altres comunitats autònomes que buscaven la universalitat de la sanitat.

    Mobilitzar-se perquè el nou Govern derogui el RD

    Sobre la voluntat del nou Govern estatal, si bé com destaquen Pedro Sánchez tenia en la seva campanya electoral la derogació del Decret llei, no hi ha moltes expectatives doncs, al seu entendre, «confiar en la classe política és infantil». Veuen necessari «mobilitzar-se des de tots els àmbits perquè el nou Govern prioritzi tombar el RD abans que altres coses més electoralistes».

    Realitzant un recorregut des de 2012, expliquen que el que han anat fent en major part les comunitats autònomes davant el RD que només permet la sanitat a assegurats o beneficiaris és buscar vies per saltar aquesta normativa. «A Catalunya hi ha hagut tres: una el 2012, una altra el 2015 i l’última eln 2017 a la que se li va donar pes de llei perquè no es pogués tombar a nivell estatal. El que han fet des que les comunitats autònomes han anat traient aquests pegat és anar des de dalt, amb tot el pes de la llei, i anul·lar les instruccions de les autonomies». Això ha passat amb la del País Basc o la del País Valencià.

    Cartell a l’entrada a l’Espai dels Inmigrants al Raval / Carla Benito

    Els diners com motiu no serveix

    Elvira i Estefanía defensen que la llei nacional d’exclusió sanitària no té cap base socioeconòmica. A més, com explica Elvira, «va sortir com una mesura que, llançada de manera ràpida des del PP, buscava la sostenibilitat, la seguretat i la millora de la qualitat de la sanitat a Espanya. No hi havia ni un informe socioeconòmic que digués que la mesura anava a ser efectiva ni tampoc hi ha hagut cap informe d’aquests 6 anys que ho recolzi ni ningú ha donat cap explicació de l’efectiu que ha estat».

    A més, afegeixen que, atès que la sanitat es finança per impostos, la persona migrant encara que no cotitzi està comprant el seu cartó de llet. «Aquí a Catalunya hi ha un 20% de població migrant i aquestes persones estan pagant la sanitat perquè estan comprant. Paguen però se les exclou… això tampoc té cap base ni cap aplicatiu a nivell legal», denúncia Elvira.

    La conclusió que obtenen és que es tracta d’una «llei racista on es genera una ratlla de qui importa i qui no» on l’argument econòmic cau doncs, per ser un servei públic, «ni que fos deficitari com RENFE s’ha de seguir oferint», opina Estefanía. També observa la falsedat en els criteris: «s’inferioritza una població per ser estrangers i no importa el seu patiment ni malaltia. Però això si, com els migrants porten malalties contagioinfeccioses aquí si fem un asterisc perquè no ens passin les seves plagues: racistes amb prejudicis a més».

    La importància de la informació: l’Espai de l’Immigrant porta cinc anys lluitant contra l’exclusió

    «El risc de totes aquestes modificacions que un anul·li, que el TSJC estigui en contra de la llei de Catalunya… vas a un CAP i no hi ha problema i et donen una targeta sanitària i en un altre cas no funciona. Es dificulta més i es juga més a l’arbitrarietat, la desinformació, la por d’aquesta persona migrant que no té clar si pot anar a l’hospital per si li poden demanar un paper que no té o li pot donar més problemes», creu Elvira.

    És per això que des de l’Espai de l’Immigrant demanen que s’aprovi i s’expliqui bé la normativa a tots els gestors sanitaris però també a la societat. Sense saber com ho farà la nova consellera, saben que sí que hi ha vies per escapar-se la normativa estatal, doncs altres comunitats ho han fet.

    Entenen que «des que va sortir el RD això ha estat un joc de competències: jo com a estat trec això, tu poses pegats però com augmentes competències, jo com a estat t’ho intento anul·lar mitjançant lleis». «El problema d’això», diu Elvira, «és que el resultat del joc és la salut de les persones».

    Estefanía defineix a les persones amb les quals tracten en el seu momendia a dia com molt dignes i apoderades: «hi ha gent a casa seva patint amb un possible diagnòstic que mai es veurà però amb molta dignitat. Són conscients que viuen en una societat racista, que es juga amb ells, que hi ha una sèrie de lleis que no compten amb ells perquè no poden ni votar». «Són ells mateixos els qui ho expliquen així, que senten que no són benvinguts quan esperen al CAP, o quan reben un no darrere l’altre», segueix i ressalta que la seva dignitat li segueix sorprenent. Si això passa, és perquè «tant l’exclusió sanitària com la solidaritat entre i per a migrants estan totalment invisibilitzades».

    Aquestes invisibilitzacions són també les que promouen la por i la desinformació. Alguns dels casos que acompanyen des de l’Espai de l’Immigrant són persones que porten vivint a Catalunya més de 3 anys i no sabien com gestionar la seva targeta sanitària: «si realment hi hagués una sanitat universal hauria d’haver-hi més informació i explicació directa i això no passaria».

  • El TSJC anul·la l’ordre del Govern que garantia la sanitat universal però Vergés assegura que «Catalunya seguirà donant assistència a tothom»

    Primer dia de feina per la consellera de Salut, Alba Vergés. Només arribar al Departament de Salut es va reunir amb alts càrrecs del Departament, de CatSalut i amb membres d’ADIC Salut. Durant aquesta reunió va analitzar els efectes de l’aplicació del 155 per parlar de com revertir la situació i veure com abordar els eixos principals i les polítiques que haurà d’abordar.

    En un parlament que va dirigir als treballadors del Departament de Salut va deixar clar que Catalunya seguirà «donant assistència sanitària a tothom». A més, va agrair als treballadors de les institucions de salut i als de la sanitat pública de Catalunya la resistència i el treball d’aquests darrers mesos. Ho va fer al mateix temps que, donat el canvi de Govern a nivell estatal, va demanar a Pedro Sánchez derogar el reial decret estatal del PP que denega la universalitat de l’assistència.

    Al seu entendre, es sent legitimada a realitzar aquesta demanda i a seguir donant assistència a tothom perquè «la societat catalana sempre ha mostrat aquest consens al respecte i independentment del que faci el Govern espanyol”.

    Tot i la voluntat de la nova consellera de mantenir la llei aprovada a Catalunya i suspesa pel Tribunal Constitucional ara l’ordre que va dictar la Generalitat el 2015 per garantir l’assistència sanitària als immigrants «sense papers» empadronats, enfront del decret del Govern que denegava aquest servei als estrangers indocumentats també ha estat anul·lada pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.

    A la sentència del TSJC s’estima parcialment el recurs contenciós-administratiu que el Ministeri de Sanitat va presentar el 2015 contra la decisió de la Generalitat de mantenir la cobertura sanitària als immigrants irregulars que estiguessin empadronats. El text sosté que l’ordre del Govern català «vulnera el criteri bàsic establert en la norma estatal», ja que suposa una «ampliació de la cobertura sanitària en l’àmbit subjectiu de les prestacions».

    L’ampliació a la que es refereix implicava, abans de la suspensió pel TC, que totes les persones residents a Catalunya tenien dret a l’assistència sanitària amb càrrec als fons públics mitjançant el Servei Català de la Salut (CatSalut) i que la forma d’acreditar-ho seria l’empadronament. Amb aquesta llei també s’establia que les persones que podien agafar-s’hi tenien dret a disposar d’un document similar a la targeta sanitària individual, encara que vàlida solament per accedir als serveis sanitaris públics de Catalunya.

    Com també recorda el TSJC a la seva sentència, el Constitucional va establir que la normativa bàsica estatal «tanca tota possibilitat a les normes autonòmiques de desenvolupament per configurar un sistema d’accés a les prestacions sanitàries que no atengui als conceptes d’assegurat o de beneficiari» establerts pel Govern. Tot i això, el text del TSJC sí que avala el disseny de la targeta del CatSalut que el Govern estatal havia impugnat en el mateix recurs argumentant que aquesta no preveia incloure els rètols «Sistema Nacional de Salut d’Espanya i «Targeta Sanitària».

    Segons el TSJC, el decret governamental que regula les dades bàsiques comunes de les targetes sanitàries individuals estableix solament que han d’incloure «de forma inexcusable» la identificació del titular i del dret que l’assisteix respecte a la prestació farmacèutica. Així doncs, sí que avala el model català perquè «apareix clar que el legislador estatal, en establir els elements mínims comuns a tot el territori nacional per a les referides targetes, no ha inclòs la referència als rètols» esmentats.

  • Efectes de canviar el model sanitari per reial decret

    Aquests dies que tant es parla de la importància de complir la llei, vull recordar que sovint es canvia per reial decret i no sempre en benefici de la població. L’any 2012 el govern de Mariano Rajoy va abolir l’atenció sanitària universal que assegurava la Llei General de Sanitat de l’any 1986. De sobte es va suprimir una de les fites més importants de la transició democràtica del nostre país.

    La restricció de l’accés al sistema sanitari públic va ser una de les mesures extraordinàries de contenció de la despesa per fer front a la crisi econòmica continguda en el famós Reial Decret 16/2012. A partir de la seva publicació només tenen accés al sistema sanitari públic les persones que cotitzen o han cotitzat a la Seguretat Social i els seus familiars directes: parella i fills menors de 26 anys. La decisió és sorprenent perquè a Espanya les cotitzacions estan destinades a pagar les jubilacions i l’atur i no l’atenció sanitària. L’assistència a la salut es finança per impostos generals.

    La retallada retirava la targeta sanitària pública a vuit-cents mil immigrants sense papers. El decret 16/2012 només els reconeixia el dret a l’atenció pediàtrica, al control de l’embaràs i l’atenció hospitalària en situacions d’extrema urgència. Afortunadament només Madrid, Castilla La Mancha, Múrcia, Aragó, La Rioja i Cantàbria van aplicar el decret amb tota la seva duresa. Andalusia, Navarra, el País Basc i Astúries simplement el van ignorar i les altres autonomies hi van introduir canvis per mitigar el seu impacte. Davant d’aquest incompliment el govern va portar València i altres autonomies al tribunal constitucional, però la sentencia va validar la legislació autonòmica. Aquesta decisió contrària a la política del govern central va animar moltes altres autonomies a denunciar el reial decret 16/2012, però per sorpresa de tots, el tribunal va afirmar que el reial decret també era constitucional. L’incompliment ha anat creixent fins al punt que avui cap autonomia aplica totalment el decret.

    Malgrat tot, l’informe REDER denuncia tres mil quatre-cents casos de manca d’assistència en immigrants sense papers. Alguns totalment injustos en gestants o nens amb dret a ser atesos i d’altres molt tristos per tractar-se de pacients amb càncer o SIDA que van deixar de rebre el tractament que precisaven. Segurament degut a aquesta aplicació parcial del reial decret per part de les autonomies no s’han acabat produint tants casos de tuberculosi, SIDA o hepatitis B sobre població immigrant i autòctona com es temia. Malgrat tot, a Barcelona hem observat un rebrot de la mortalitat per SIDA en alguns barris amb molta població immigrant i en el conjunt de la població espanyola s’ha vist un augment de les malalties de transmissió sexual i hepatitis a partir de 2012.

    Naturalment el govern no ha publicat quin ha estat l’estalvi econòmic que ha produït la mesura. Penso que no deu ser gaire elevat, ja que han augmentat les consultes hospitalàries de la població immigrant sense papers. És molt possible que hàgim fet un trist «negoci». Els hem negat una atenció primària que hagués pogut prevenir i atendre precoçment uns problemes que han acabat impactant a la població immigrant i també a l’autòctona. Hem substituït una atenció primària preventiva i barata per una cara i tardana atenció hospitalària.

    Molts col·lectius mèdics, els partits de l’oposició i moltes associacions ciutadanes vam advertir dels perills d’aquesta mesura i ens hi vam oposar. Només el govern, amb el suport de Ciutadans, s’ha mantingut ferm al reial decret. Suposo que per llunyania amb els serveis de salut, els tres ministres de sanitat d’aquest període han seguit defensant la mesura malgrat que els consellers de salut autonòmics, fins i tot els del seu partit, han anat canviat d’opinió. Espero que aviat es derogui aquesta mesura arbitraria, contraria a la legislació del nostre sistema de salut i als valors dels professionals i la població, que a sobre és ineficient i perillosa per a la salut dels ciutadans.

  • «Els temps curts en política redueixen les oportunitats per millorar la salut a les ciutats»

    Aquest dimarts s’ha presentat a Barcelona l’Informe de la Sociedad Española de Salud Pública y Administración Sanitaria (SESPAS) de 2016. L’informe, que es publica cada dos anys, segueix enguany el lema «la salut pública i les polítiques de salut: del coneixement a la pràctica» ja que se centra en recollir experiències i exemples de bones pràctiques en alguns territoris perquè puguin implementar-se en d’altres. Rosana Peiró treballa a la Conselleria de Sanitat Universal i Salut Pública de la Generalitat Valenciana i és una de les editores de l’informe. Parlem amb ella sobre els principals punts que es plantegen en l’informe, que conté 17 articles escrits per múltiples experts i que van des de com millorar el bon govern del Sistema Nacional de Salut fins a parlar de polítiques de salut en ciutats o barris que han demostrat millorar la salut de la població.

    Quins exemples de palanques de canvi o reformes per millorar el bon govern del Sistema Nacional de Salut heu recollit en l’informe SESPAS 2016?

    Tot el que té a veure amb bon govern té a veure amb la transparència, la rendició de comptes, la participació, la intel·ligència i la integritat. Algunes de les línies d’actuació que es proposen són la universalització de l’assistència i el sistema nacional lligat a la residència, que hi hagi un marc financer estable o que hi hagi una agència -com existeix al Regne Unit- o institució governamental independent que faci protocols i guies sobre com millorar la pràctica clínica i la salut pública basats en l’evidència. També es parla per exemple d’una transparència reforçada, això vol dir tenir un sistema d’informació que permeti que tota la informació sigui pública, com l’Observatori de sistemes de Salut de l’OMS, que permeti la comparació entre iguals. Una altra acció és la transparència en la regulació del conflicte d’interessos i la compra de béns i serveis. La Central de Resultats de Catalunya es fica com a exemple innovador a nivell nacional en bon govern perquè fa públics els resultats de diferents proveïdors del sistema sanitari fomentant la transparència per comparació entre iguals.

    L’informe constata les desigualtats en l’accés a les prestacions sanitàries. Quin tipus de desigualtats?

    Hi ha desigualtats en l’accés per la legislació (el RDL 16/2012) que exclou de l’assistència sanitària pública les persones en situació irregular però també hi ha desigualtat en la utilització de serveis, per exemple, es constaten desigualtats geogràfiques o en el temps d’espera.

    Com s’hi pot fer front?

    Algunes propostes són redefinir la cobertura segons criteris de residència i oferir la mateixa protecció als residents en situació administrativa irregular que als ciutadans espanyols. També s’apunta a repensar el model de copagament per substituir els copagaments obligatoris perquè siguin evitables. És a dir, per exemple que aquests siguin flexibles i hi hagi uns màxims segons el nivell de renda familiar o que els col·lectius més vulnerables estiguin exempts de pagar-los o siguin reduïbles al mínim. Una altra proposta prou revolucionària és convertir el règim especial dels funcionaris en un règim transitori a extingir perquè qui entri a la funció pública ja no tingui l’opció d’escollir entre proveïdor públic o anar-se’n a una mútua. També es proposa començar un estudi sistemàtic de les desigualtats i l’accés a les prestacions sanitàries. Es reivindica una acció necessària per avaluar l’impacte en l’equitat de totes les iniciatives dins i fora dels serveis sanitaris.

    Quina avaluació es fa en l’informe de la prevenció i la promoció de la salut en les polítiques públiques?

    La promoció de la salut a Espanya està menys desenvolupada que els serveis sanitaris. La proposta d’institució independent per fer guies i protocols de la qual parlava abans, que també podria fer-se simplement amb una millor coordinació entre agències autonòmiques, també pot aplicar-se en promoció de la salut. Un dels problemes que hi ha a Espanya és que la promoció de la salut s’ha entès sempre com una cosa individual. La promoció de la salut no s’entén així a cap altre lloc, s’hauria d’entendre com innovació social. A l’informe en un dels articles es proposa precisament que en aquesta hipotètica institució hi hagi una part de promoció de la salut.

    Recolliu exemples de polítiques de promoció de la salut a ciutats i barris que evidencia l’efectivitat de determinades polítiques en l’àmbit local. Quins exemples tenim que puguem aplicar en altres barris o ciutats?

    Un dels exemples és justament el programa de Salut als barris, que ha mostrat millora de la qualitat de vida i la salut dels veïns de Barcelona. Altres exemples que han mostrat evidència en millorar la salut de la població són les escoles infantils per a famílies en situació de vulnerabilitat, augment de les hores en els currículums d’escolars en activitat física, augment del consum i la disponibilitat (per exemple mitjançant preus subvencionats) de fruites i verdures. També respecte a l’organització de la ciutat ha mostrat evidència la promoció del transport a la feina a peu o en bicicleta, identificació de punts negres d’accidents i camins escolars segurs perquè els infants puguin anar i tornar caminant de l’escola. El manteniment d’espais verds i l’ús de poliesportius públics, la reducció de l’aïllament i prescripció d’activitats com passejos per part dels professionals de primària o programes de millorar de la qualitat de l’aire també milloren la salut. Hi ha molts exemples…Però també és important parlar de les barreres.

    Quines són aquestes barreres?

    La manca de lideratge i voluntat política però també el desconeixement ciutadà, tècnic i polític de les causes de la salut. En l’informe apunten que la ideologia, els prejudicis, les polítiques que ignoren l’evidència científica, la falta d’informació poblacional sobre la salut o els temps curts en política redueixen també les oportunitats per millorar la salut urbana. Això també té a veure amb la necessitat de tenir estudis que permetin la comparació i entendre per què en un barri hi ha una millor salut que en un altre.

    Sobre els serveis de l’atenció primària, quines conclusions treu l’informe? Cap a on ha de reorientar-se la primària?

    A Catalunya hi ha un grup de professionals d’atenció primària fent promoció de salut però en general la promoció de la salut és voluntària i no està estructurada. Sovint, les tasques que s’imposen i el poc marge de temps que tenen els professionals de l’atenció primària, dificulta que es faci promoció des dels centres. L’informe recull l’experiència de Catalunya i la de Balears. A Balears hi ha una iniciativa que va sortir dels professionals i que consisteix en un programa d’educació física. Si un CAP vol incorporar el programa el que fan és que els professionals dissenyen una ruta que després poden prescriure a pacients seus. Com que saben la condició del malalt saben, per exemple, quina distància és recomanable, el que poden fer i el que no i fins i tot es planteja l’opció que el metge pugui acompanyar el pacient en el passeig. Més de trenta CAP de prop dels cinquanta que tenen les Balears han incorporat el programa, per tant, es tracta d’una intervenció exitosa. Després a Catalunya hi ha el cas del programa COMSalut, promogut pel Departament de Salut, i consistent a la prescripció d’activitats socials, acció comunitària orientada en salut.

    El COMSalut és una experiència que ha generat bons resultats? Quins?

    En els primers 18 mesos s’han fet 30 actuacions en 14 àmbits diferents i s’han identificat 566 accions que tenen impacte en salut i que poden començar a desenvolupar-se. De moment però només implica 16 de les 370 àrees bàsiques (com Centres d’Atenció Primària) de salut que hi ha a Catalunya. És un projecte a llarg termini.

    Una altra experiència que s’analitza és la del País Basc i la seva estratègia per fer abordar la cronicitat. En aquest sentit, què en podem aprendre?

    Va ser una innovació. L’envelliment de la població i la cronicitat dels problemes de salut va fer que es plantegessin la manera d’abordar aquest tema. Els autors de l’article sobre aquest punt diuen que l’estratègia va servir per tenir un plantejament que va aconseguir il·lusionar diferents grups d’interès i focalitzar-se en un model d’atenció integrada als pacients amb malalties cròniques. Es va fer un marc sòlid amb evidència i amb comparació amb altres experiències internacionals. Es va fer un enfocament des de baix i una de les limitacions va ser que va haver-hi massa tipus de projectes.

  • Tres claus sobre el col·lapse a les urgències dels hospitals

    Per què estan col·lapsades les urgències dels hospitals catalans? Diversos treballadors consultats per aquest diari asseguren que una part de la saturació s’explica per la reducció de personal arran de les retallades que ha patit el sistema sanitari. Per la seva banda, els experts apunten, a més de l’ajust pressupostari, a les necessitats complexes dels malalts crònics (que cada vegada són més a les urgències) i de la infravaloració de l’atenció primària.

    Mentre els serveis d’urgències dels centres d’atenció primària segueixen sent desconeguts per a molts pacients, el col·lapse en els grans hospitals s’ha aguditzat en les últimes setmanes. Com que no hi ha llits lliures, el drenatge de pacients que han d’ingressar des d’urgències s’allarga més del compte, de manera que pacients esperen sovint als passadissos més de 24 hores a ser traslladats a planta. Això passa, per exemple, tant a l’Hospital Vall d’Hebron com al Parc Taulí de Sabadell, on tot i que els centres es troben en plena ocupació -en aquests moments no hi ha llits tancats- hi ha un problema de drenatge.

    El Taulí, el Mar o el Clínic: desbordats de feina

    «La setmana anterior al dia de Nadal els pacients gairebé doblaven la capacitat d’algunes sales d’urgències», denuncia Carlos Llorca, treballador de l’Hospital Parc Taulí de Sabadell, sobre el servei. «Falten lliteres, cadires, oxigen, material i els pacients esperen fins a 5 i 6 hores i poden passar-se 5 dies en una llitera», explica.

    Davant d’aquesta situació, comenta aquest portalliteres, és difícil protegir la intimitat del pacient perquè «hi ha més passadissos que biombos«. El Taulí té una població de referència de 400.000 persones i el 2015 va atendre 134.828 urgències.

    Com el Taulí, els serveis d’altres grans hospitals també es troben desbordats, com l’Hospital del Mar. En aquest centre, situat al passeig marítim de Barcelona i que té població de referència dels districtes de Ciutat Vella i Sant Martí, les visites a urgències el 2015 van ser 96.691.

    Els treballadors han trobat en les xarxes socials una finestra de denúncia de la saturació de les seves urgències. Segons dades recollides en el compte @UrgenPSMar, el 26 de desembre hi havia a les Urgències del Mar 113 pacients i denunciaven que les ambulàncies no podien descarregar, que havia boxes quadruplicats i lliteres pels passadissos. Precisament aquest mes de desembre havien de completar-se les obres d’ampliació de les urgències, que es van reprendre el 2015 després de quatre anys aturades per les retallades, tot i que no estaran a punt fins al primer trimestre de l’any que ve.

    A l’Hospital Clínic, expliquen infermeres d’urgències, físicament no hi ha espai per a tenir pacients en els passadissos. Obren algunes sales en funció de l’afluència i de si hi ha llits o no, però no sempre són espais adequats per al pacient. «No són àrees preparades per atendre al malalt perquè no tenen material i la medicació tampoc hi és, però hi ha gent que es pot passar dies en aquestes sales», assegura. El 2014 el Clínic va registrar 109.054 visites a urgències.

    Vall d’Hebron: l’hospital amb més visites a urgències

    La situació a Vall d’Hebron, l’hospital públic que assumeix més pacients a urgències -el 2014 van passar-hi 187.039 persones-, ha portat la Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona (FAVB) a denunciar-ho davant el Síndic de Greuges, que ha obert una investigació d’ofici. En aquest hospital la presència de malalts als passadissos de les urgències no és un fet puntual, segons denuncien els veïns i veïnes.

    Marta Rubies és una infermera d’urgències que s’ha sumat a les protestes veïnals. Segons explica a El Diari de la Sanitat, els últims dies s’han trobat amb molts malalts més de 48 hores en una llitera en els passadissos. «Hospitals de menor nivell no tenen capacitat per assumir pacients i no hi ha llits disponibles. Les infermeres tenim molta pressió, tenim els pacients disgregats pels passadissos, és un patir i genera molt estrès i esgotament», diu.

    A més, denuncia, «per poder donar cobertura agafen gent que acaba de sortir de la carrera, amb poca experiència i amb contractes precaris». Segons Rubies tot això «és conseqüència de la retallada als pressupostos des del 2010 perquè tanquen les urgències dels ambulatoris i qualsevol ciutadà que es troba malament no sap on acudir». Amb tot, la directora assistencial del centre, Ana Ochoa de Echagüen, assegurava el mateix dia de la protesta que «no hi ha col·lapse».

    Tècnics sanitaris consultats per aquest diari coincideixen en aquest diagnòstic. El problema sempre hi ha estat, diuen, però amb la crisi el sistema s’ha tensionat i la vàlvula d’escapament per molts pacients són les urgències. “Si vas al teu ambulatori i no et donen cita per visitar-te per unes angines fins al cap de tres dies vas a urgències”, cita com a exemple un tècnic. “Si ets gran, tens 80 anys i truques al 061 per algun motiu és probable que acabis ingressant. El perfil de persona gran, que avui viu més però presenta més problemes crònics, és el pacient que realment col·lapsa el sistema”, diu. Per ell, la solució passa per un replantejament de model que s’adeqüi més a la societat actual. Això requereix, al seu parer, més educació sanitària però alhora més organització entre els diferents nivells assistencials i més recursos per a la primària.

    Atenció Primària: clau per desencallar les urgències

    L’exdirector assistencial de la Vall d’Hebron, Pep Martí, sosté que la millora de les urgències dels hospitals no està només en els centres, sinó també en els ambulatoris. En aquest sentit, Martí opina que «molts pacients que arriben a urgències segurament no haurien arribat si haguessin pogut tenir un bon control de les seves patologies cròniques» i apunta que «són aquests pacients els que col·lapsen realment els ingressos».

    Una dona és tractada en un CAP. / Ajuntament de Barcelona
    Una dona és tractada en un CAP. / Ajuntament de Barcelona

    En la mateixa línia s’expressa Cesca Zapater, del Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP). «En les plantes d’ingrés hi ha una quantitat de gent gran molt malalta important però un ingrés no té perquè ser sempre l’opció més adequada». «Si tinguessin un suport a casa potser no anirien a l’hospital, no caldria», explica. Segons ella, el model actual tendeix a «ingressar-tot». «Vivim en un món marcat per l’intervencionisme, la medicalització i l’hospitalocentrisme», critica.

    No obstant, per Zapater el col·lapse de les urgències és multifactorial. Recorda que abans de les retallades pressupostàries ja havia col·lapse. La solució passa, diu, per preguntar-se per què hi ha tanta gent que utilitza el servei d’urgències de manera inadequada. I és que, segons Zapater, la meitat de les persones que van a les urgències dels majors hospitals no requereixen atenció hospitalària ja que podrien tractar-se en els centres d’atenció primària, ja sigui des d’un CAP o a les seves urgències. Això té a veure, segons ella, amb la cultura hospitalària, la necessitat d’immediatesa i l’expectativa que a l’hospital poden resoldre millor la urgència que des d’un CAP.

    Un Pla per millorar l’atenció urgent

    El 2015 els hospitals de la xarxa pública de Catalunya van atendre gairebé tres milions i mig de visites a urgències, amb una mitjana de 8.784 ingressos diaris, segons dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya. Ara bé, segons la memòria del Servei Català de la Salut (CatSalut) del mateix any, un 63,8% d’aquests pacients van acudir al servei urgent encara que no presentaven un risc vital o una urgència. Segons la memòria, l’espera d’atenció a urgències i la insatisfacció d’assistència va ser un dels principals motius de reclamació en els hospitals encara que no s’especifiquen els expedients per aquest motiu concret.

    Davant la situació als principals hospitals catalans de la xarxa pública, Salut aconsellava divendres passat trucar al 061 perquè sigui aquest servei el que indiqui a quin tipus de centre cal anar. Després de donar la xifra que el 64% de les urgències hospitalàries es podrien haver resolt en un ambulatori, el conseller de Salut, Toni Comín, va fer una crida a donar conèixer els serveis d’urgències dels centres d’atenció primària.

    A més, la situació de les urgències catalanes podria tensionar-se més davant l’arribada d’una epidèmia de grip en els pròxims dies. Mentrestant, el Pla Nacional d’Urgències dissenyat per Salut no es presentarà fins al primer trimestre de 2017 i serà a partir de gener quan s’activarà una comissió de seguiment que avaluarà diàriament l’activitat i les incidències de les urgències a Catalunya.

  • Les llistes d’espera per ser visitat, operat o diagnosticat al sistema públic fan estralls

    Els estralls i els costos en salut que suposen el retard i l’incompliment dels terminis de referència en les llistes d’espera per una prova diagnòstica o una intervenció quirúrgica tenen cada vegada més rostres. «Els casos que avui presentem són només la punta de l’iceberg, podríem omplir tota la sala», ha assegurat en roda de premsa Toni Barbarà, membre de la Comissió permanent de la Marea Blanca de Catalunya i de la Plataforma en Defensa del dret a la Salut.

    Barbarà estava acompanyat entre d’altres de persones que han patit en pròpia carn el viacrucis que suposa a vegades arribar a sotmetre’s a una operació o aconseguir fer-se una prova que pot ser determinant. «L’agreujament de les diferents esperes [també aquelles per una primera visita a l’Atenció Primària] suposa més dolor i un empitjorament de la malaltia», ha afegit. Un exemple és el cas de la Lluïsa Villar. El 2007 va començar a tenir dolors lumbars i fins al 2009 no li diagnostiquen una hèrnia lumbar. Llavors va iniciar rehabilitació i a prendre’s medicació pel dolor i no ha estat fins al març d’aquest any que l’han posat en llista d’espera.

    Durant aquest temps i a causa de la medicació la Lluïsa se sentia desorientada i un dia va caure per les escales i es va fracturar una vèrtebra. També durant aquest temps es va fer una hèrnia sobre l’hèrnia existent i des de fa dos anys que segueix un tractament antidepressius i ha hagut de posar-se pegats de morfina pel dolor, al que inicialment es resistia a posar-se. «Fa set anys del diagnòstic i encara segueixo esperant», ha denunciat aquesta afectada.

    Qui també ha hagut de recórrer a la morfina per alleugerir el dolor i en aquest cas a medicació per dormir és Mari Cruz Ríos. Li van diagnosticar la desviació d’una vèrtebra i l’esquena contracturada entre altres i fa un any que és en llista d’espera per operar-se. Sap que com a mínim li caurà un any més d’espera i veu perillar el seu lloc de treball -de moment està de baixa- així com també reconeix que se sent limitada pel dolor, que sovint l’obliga a quedar-se a casa.»Els terminis de garantia s’incompleixen sistemàticament», ha denunciat l’advocat José Aznar, de Dempeus per la Salut Pública i Que no pase más.

    Les esperes poden arribar a tenir conseqüències irreversibles. La Sònia López ha volgut compartir el cas del seu pare, que després de sotmetre’s a una operació el 2009 per extirpar-li la part danyada del fetge a causa d’un càncer, va tenir una hèrnia com a conseqüència. «Des del 2013 era en llista d’espera a l’Hospital de Bellvitge per l’hèrnia, que havia anat creixent d’una pilota de ping pong a una de bàsquet i havia d’anar cada dia al CAP perquè li fessin cures», ha explicat. «El 2014 però l’hèrnia li va rebentar i el van haver d’operar d’urgència a Vall d’Hebron. Després de tres mesos i mig a l’UCI va morir», ha afegit.

    «Des de fa anys que l’assistència sanitària s’ha anat degradant. Ens neguem a canviar la nostra visió sobre l’assistència sanitària, que veiem com un dret. Seguirem revindicant els nostres drets perquè totes les persones puguin ser ateses amb igualtat de condicions», ha afirmat Marta Carreras, de la Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona (FAVB). Des de la Marea Blanca han animat a aquelles persones que es trobin en situació similar a presentar reclamacions, bé sigui individuals o col·lectives, als centres hospitalaris ja que «l’experiència és que funciona».

  • Defensors de la universalitat de la sanitat denuncien el cobrament il·legal a les urgències

    La facturació il·legal a persones en situació irregular i sense recursos continua sent una realitat als hospitals catalans. Així ho han reivindicat aquest dimecres veïns i veïnes dels barris de Gràcia, Guinardó i l’Eixample, així com membres de Jo Sí Sanitat Universal i la Plataforma per una Assistència Universal a Catalunya (PASUCat), que s’han concentrat a les portes de l’Hospital Sant Pau per exigir al centre que compleixi amb la instrucció catalana referent al dret a l’assistència sanitària (la 8/2015). «Hem decidit fer l’acció a Sant Pau perquè des de Jo Sí Sanitat Universal es va preguntar als administratius del centre què passaria si una persona sense targeta sanitària arribés al servei d’urgències i la resposta de tots ells va ser: facturar la urgència o ‘amenaçar’ amb fer-ho», explica a aquest mitjà el Carlos Losana, pediatre i membre de la PASUCat.

    Segons la normativa vigent, l’atenció urgent a les persones en situació irregular i sense recursos, així com l’atenció a dones embarassades i menors d’edat, ha d’anar a càrrec del Servei Català de la Salut (CatSalut). Segons denuncien tant des d’aquesta plataforma com des de Jo Sí Sanitat Universal, però, «tot i que la instrucció catalana deixa molt clar que el centre hauria d’oferir una «Declaració Responsable» per tal de confirmar la manca de recursos i passar així a facturar l’assistència al Departament de Salut, el centre «avisa» que s’emetrà una factura a la persona que precisa l’assistència, que naturalment no pot pagar».

    A les portes de l’Hospital hi ha la Marisol Blanco, treballadora de l’hospital de dia. «Sempre que hem viscut un cas hem pressionat perquè s’atengués. Fa uns mesos a un nen italià no el volien atendre, no sé si és desinformació o no però les direccions ja procuren que si es pot no atendre no s’atén. La primera barrera és l’administratiu que hi ha al taulell, que acaba fent el que li diu la direcció», assegura a aquest diari. «Segurament diran que si atenen aquesta gent, sovint immigrants, es produeix un dèficit. Aquest dèficit no l’han de pagar els usuaris sinó la Generalitat i en aquest sentit li han de reclamar», afegeix Ferran López, extreballador de l’Hospital Sant Pau.

    L’efecte dissuasori de la facturació

    «La facturació a urgències té un efecte dissuassori: si no tens recursos, estàs malalt i et diuen que has de pagar 200 euros agafes i te’n vas», recorda en Carlos Losana. Aquest fet, assegura, comporta un greu risc per a la salut de la persona exclosa i també per a la salut pública en general. Segons explica, des de que van començar a recollir incidències des de la PASUCat a l’Hospital Sant Pau, fa dos anys i mig, els hi han arribat uns deu o dotze casos que inclouen embarassades i menors d’edat.

    Com a mesura de protesta les desenes de veïns i activistes que s’han concentrat aquest dimecres han penjat alguns cartells que reivindiquen la universalitat de la sanitat i han presentat una trentena de reclamacions oficials al centre en les quals s’exigeix que informi degudament i aclareixi el protocol de facturació. «A Catalunya la instrucció catalana suavitza les condicions d’exclusió que provoca aquest Reial Decret [el 16/2012]. Tanmateix, en aquest hospital s’està facturant per l’atenció urgent en casos en els que aquesta atenció hauria de ser a càrrec del CatSalut si s’aplica la instrucció 8/2015», resa el document presentat al centre.

    Cartell per una sanitat universal. / BLANCA BLAY
    Cartell per una sanitat universal. / BLANCA BLAY

    Què han fet les administracions per evitar-ho?

    Durant el mes de març el CatSalut i l’Ajuntament de Barcelona van crear un comitè per agilitzar els processos d’empadronament a les famílies i l’obtenció simultània de la targeta sanitària. En aquell moment aquest mitjà va preguntar quines mesures s’establirien per evitar qualsevol cobrament a persones sense targeta sanitària i sense recursos per a l’atenció urgent. La comissionada de Salut, Gemma Tarafa, va assegurar llavors que encara no s’havien concretat quines seran aquestes mesures però que es treballaria en la línia de fer una campanya informativa als centres d’urgència. De moment, però, des de les plataformes asseguren que no s’ha fet cap campanya informativa en aquest sentit.

    Per la seva banda, el mateix mes de març la Conselleria de Salut va tramitar la nova Llei d’Accés Universal a l’Assistència Sanitària, que tot i que continua preveient que l’empadronament continuï sent un requisit per l’accés a tots els serveis de salut elimina la carència de tres mesos de padró.