Fa uns dies escrivia sobre la (no) sanitat universal a Catalunya. Feia un repàs a totes les vulneracions del dret d’accés a la sanitat que hem patit des del 2012, argumentava per què el Departament de Salut és tremendament hipòcrita en aquest tema i com la sanitat podia continuar essent universal si hi ha la intenció política real de fer-ho. En llegir l’article, una bona companya em diu: «això està molt bé, però no parles profundament de les causes que expliquen, en gran part, aquesta no-intenció» -fan tant de bé aquestes companyes sempre crítiques!-. Per altra banda, vivim temps profundament dinàmics i tot just no he acabat d’escriure aquestes línies que el panorama ha tornat a canviar. Així doncs, aquesta segona entrega té un doble objectiu: primer, atenent els comentaris, parlar de per què la sanitat ha de ser universal i, sobretot, de per què no ho és. I segon, preguntar-me què plantegen i quins camins obren els canvis i moviments recents.
Al primer text ja apuntava alguns dels motius que fonamenten la sanitat universal. En primer lloc, per la qualitat reconeguda d’aquest tipus de sistemes. I en segon lloc, perquè el finançament que els sustenta justifica la redistribució del dret. Totes aportem allò que podem i en gaudim allò que necessitem. D’això se’n diu dret social. I com vaig sentir una vegada en una assemblea migrant, és important aquesta connotació «social». Sembla que les persones migrants han de jugar sempre a la «lliga dels drets humans», mentre la resta juguem també «a la lliga dels drets socials». El dret a la salut és un dret humà, l’accés a la sanitat que garanteix l’anterior és fonamental i de justícia social. Els cobraments il·legals són, doncs, repagaments. I totes les persones (vinguin d’on vinguin i siguin qui siguin) mereixen l’accés a la sanitat, no només per una qüestió humanitària (que també) sinó per una qüestió de dret social.
Això sembla que ho defensa tothom a Catalunya. Llavors, per què la sanitat no és realment universal? Com diu la meva bona amiga: l’origen és multifactorial. Evidentment, la causa principal és la regulació estatal, una norma genocida, racista i classista. Però, com recordava fa uns dies, l’accés a la sanitat catalana vinculat al padró municipal és el resultat de la lluita constant dels moviments socials i plataformes. I així i tot, ha estat, milers de vegades, paper mullat. Fins i tot municipis governats per partits que ideològicament podrien semblar afins, com el de Barcelona En Comú, tenen enormes dificultats per garantir l’empadronament a totes les persones. El dret d’accés a la sanitat es vulnera principalment per falta de voluntat política, però també, pel tipus de sistema sanitari que tenim, pels interessos privats associats a l’exclusió i perquè està arrelat un profund racisme institucional que parasita discursos i accions i que cal combatre sense treva.
El sistema de multiproveïdors català és un sistema incontrolable. Un «guirigall» format per ens públics, privats amb lucre, privats sense lucre i entitats mixtes, on és molt difícil estendre la informació i les normatives, més encara quan políticament manca la intenció de fer-ho. En aquest sistema (i m’atreveixo a dir que també en la resta de l’estat), hi ha instaurats interessos de lobbies privats que es beneficien de l’exclusió sanitària. Les empreses associades als centres hospitalaris que facturen les atencions i s’enduen fins al 45% de la recaptació són només un exemple. Va haver-hi un temps que el Servei Català de la Salut intentava implantar una mútua interna per atendre migrants sense papers que ho poguessin pagar. Les mútues i empreses privades s’han beneficiat sens dubte d’aquesta regulació excloent.
Per altra banda, els discursos, fins i tot quan són a favor, reforcen certs prejudicis i estigmes sobre les persones que arriben al territori. Argumentar el dret d’accés a la sanitat per problemes per a la salut pública (com fan alguns) es força tendenciós. Podríem vulnerar el dret d’atenció per a tothom si no percebéssim el risc de contagiar-nos d’alguna malaltia? Aquesta justificació és esbiaixada i fomenta una percepció completament errònia i falsa de les persones que migren. Com demostren diversos estudis, aquestes persones arriben més sanes i utilitzen menys els sistemes sanitaris que les persones autòctones. No cal justificar l’accés universal per una qüestió de salut pública. No hi ha cap motiu per fer-ho.
Com deia abans, tot és dinàmic. Aquests últims dies han passat coses que són rellevants per a la sanitat universal, tant a Catalunya com a la resta de l’estat. En l’àmbit estatal ha canviat el govern. Esperem que –com s’han cansat de repetir en l’oposició- una de les primeres mesures prioritàries d’aquest govern sigui derogar el RD 16/2012. És urgent. Hi va la vida de moltes persones. A més, un nou moviment del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya acaba de deixar sense efecte les normes catalanes del 2015 en qüestió sanitària. Milers de persones a Catalunya es troben avui en una situació d’exclusió total. La sanitat catalana universal, ara sí, penja d’un fil. És una situació d’emergència. El nou president Joaquim Torra va visitar la tancada migrant el passat cap de setmana. Entre altres acords, es va comprometre a garantir l’empadronament a totes les persones, a eliminar les facturacions il·legals als centres sanitaris i a restaurar diversos aspectes socials com la sanitat universal a Catalunya. La nova consellera de salut, Alba Vergés, també ha fet declaracions en aquest sentit. Estarem vigilants. No volem més papers mullats.
La salut i l’accés a l’assistència sanitària és i ha de ser un dret humà fonamental, universal i de justícia social. No és cap regal. És el dret a la igualtat i a la no discriminació. Un dret que no s’acompleix per múltiples causes però que cal defensar de forma unànime i persistent. Ara (i sempre) és una bona oportunitat per fer-ho.