Just Deploy It!

Etiqueta: atemptats

  • «Les cures s’havien de donar en les millors condicions sense pensar què significava tot allò»

    El 9 de novembre del 2017 es donava l’alta mèdica a l’última persona ferida que quedava hospitalitzada per l’atemptat a la Rambla del passat 17 d’agost. Un atemptat que ara just fa un any va deixar 16 morts i un total de 130 ferits de més de 30 nacionalitats diferents. Els ferits, que des d’un inici es van catalogar segons els nivells de crítics, greus i menys greus, van ser atesos en més de 20 centres sanitaris catalans.

    Un d’ells va ser l’Hospital del Mar de Barcelona que per la seva proximitat a la zona va rebre una gran quantitat de ferits. La Doctora Isabel Cirera, cap del Servei d’Urgències, valora ara amb perspectiva que tot va funcionar molt bé: “de forma espontània la zona d’emergències es va omplir de professionals que tornaven a la feina o d’altres parts de l’hospital on no es dediquen a les urgències”.

    L’alerta de l’atemptat va arribar a través del SEM que va trucar al cap de guàrdia per avisar que arribarien ferits per atropellament múltiple i aquest va activar tot el personal. Es va procedir a realitzar una preparació de màxims donat que no es sabia la quantitat de persones que arribarien. Les tres primeres hores van ser les més dures, ens explica la dra. Cirera, ja que ben bé fins a les 20 h no van poder tenir a tots els ferits identificats i alhora l’alerta seguia activada i no sabien si els hi arribarien més pacients. A les 23 h va ser quan finalment es va desactivar el dispositiu i va ser en aquell moment que van poder asseure’s i adonar-se’n de què estava passant. “En aquell moment les cures s’havien de donar en les millors condicions sense pensar què significava tot allò encara que fóssim conscients que es tractava d’una agressió”, explica Cirera que descriu el personal de l’Hospital durant aquell dia com “gent amb molta professionalitat però també amb molta emoció continguda”.

    A finals de 2015 es va realitzar el protocol d’actuació per emergències amb múltiples víctimes. A Barcelona, els hospitals van ser citats pel Consorci que els hi va traslladar la necessitat que l’elaboressin a nivell de Barcelona tenint en compte atemptats com ara els de París a la Sala Bataclan. “Es va fer patent que era molt necessari, ja que Barcelona era un objectiu que podia estar en la mira de qualsevol grup no necessàriament jihadista”, indica Cirera. Explica també que, en el cas de l’Hospital del Mar, aquest pla estava adaptat a les urgències antigues i s’havien posat com a data el mes de setembre per adaptar-lo: “vam aplicar el que ja sabíem però sense haver-ho practicat, el nostre simulacre va ser l’atemptat”.

    “Tot marca i ens seguim emocionant un any més tard”

    La Doctora Cirera com la resta de l’equip recorda un any després la sensació d’emoció que van viure aquella tarda-nit i com va funcionar de bé el treball conjunt. “Tothom feia el que havia de fer i molt més, tot allò que calgués: doctors fent de lliterers i personal de la neteja anant al magatzem a buscar material per a infermeria”, diu amb orgull la cap d’urgències. De fet, recorda els oncòlegs baixant des del seu servei preguntant en què podien ajudar. Donat que la majoria de ferits requerien experts en altres disciplines, aquests especialistes van dedicar-se a mantenir les cures dels pacients corrents que es trobaven a urgències per altres motius abans d’activar l’emergència.

    Traumatòlegs, cirurgians, neurocirurgians, internistes… En activar l’alerta va ser fàcil decidir quins eren els metges que calia activar primer donat els tipus de lesions que podrien presentar els ferits. També per la tipologia van poder actuar de manera més eficient. La Dra. Cirera concreta que l’atemptat va provocar un tipus de lesió a les que els serveis d’emergències estan molt acostumats, i per la que hi ha un codi d’activació per aquest tipus de pacients, el que seria un pacient politraumàtic. Per Cirera, “la diferència és el mecanisme ocasional, un accident fortuït o un atemptat, però la lesió final és una lesió que tots els serveis coneixem molt bé com tractar”. Així, també valora que el tipus de lesió hagués pogut ser molt més greu “si haguessin col·locat les furgonetes amb les bombones com plantejaven, ja que les lesions per metralla comporten moltes ferides obertes, hemorràgies massives internes i externes…”.

    La pressió de les primeres hores d’assistència, totes les visites institucionals que es van donar l’endemà i la part institucional suma també com a vivència: “tot marca i ens seguim emocionant un any més tard”. Per l’impacte que hagués pogut patir el personal sanitari, l’Hospital des del seu servei laboral i des del servei psiquiàtric va posar a disposició dels treballadors recursos i eines de suport psicològic.

    A banda d’això, Cirera recorda que quan tot va passar el grup que va treballar aquell dia es va asseure a comentar la vivència internament: “vam ser una cuirassa mentre vam haver de treballar però després ens calia parlar entre nosaltres, abraçar-nos i mantenir el contacte físic. Una cosa és que siguis professional, l’altre és que no siguis humà”.

    Els professionals sanitaris van rebre plaques de reconeixement per la seva tasca

    Les paraules de gratitud cap als professionals sanitaris que arriben encara avui en dia es van materialitzar també a finals de setembre mitjançant l’entrega per part del Departament de Salut de 24 plaques de reconeixement a representants del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) i dels centres sanitaris on van ser ateses les persones afectades. A l’acte, celebrat a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron, van participar l’aleshores conseller de Salut, Antoni Comín, i les alcaldesses de Barcelona i de Cambrils, Ada Colau i Camí Mendoza respectivament.

    Entre els elogis de l’exconseller va haver-hi orgull pels professionals del sistema de salut català i per la seva “vocació, solidaritat i professionalitat”. Tot el reconeixement va anar dirigit al valor del treball en xarxa, la col·laboració i la implicació de tots els treballadors dels centres assistencials. Aquesta col·laboració i coordinació va existir per les mesures establertes al voltant del protocol per a Incidents amb Múltiples Víctimes (IMV) del Consorci Sanitari de Barcelona (CSB). Un protocol que recull “les mesures de preparació, l’aproximació a la capacitat de resposta, el comandament integrat de l’actuació, la coordinació territorial i la continuïtat després de l’incident”.

    Article publicat originalment per l’especial del 17A al Catalunya Plural

  • Donat d’alta l’últim ferit per l’atemptat a Barcelona

    El Departament de Salut ha informat que l’última persona ferida que quedava hospitalitzada per l’atemptat a la Rambla del passat 17 d’agost ha rebut l’alta mèdica a l’Hospital Mútua de Terrassa. La persona que avui ha rebut l’alta és una de les ferides que es trobava en estat més greu.

    El balanç dels atemptats de Barcelona i Cambrils deixa 16 morts i un total de 130 ferits de més de 30 nacionalitats diferents. Els ferits, que des d’un inici es van catalogar segons els nivells de crítics, greus i menys greus, han estat atesos en més de 20 centres sanitaris catalans. En aquest sentit, el Departament de Salut ja va lliurar 24 plaques de reconeixement a representants del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) i dels centres sanitaris on van ser ateses les persones afectades pels atacs terroristes del 17 d’agost.

     

  • «Es va multiplicar el personal sanitari habitual per 2 o 3 de forma espontània»

    Setze persones van ser assassinades en un atemptat terrorista a Barcelona el 17 d’agost, quan una furgoneta es va abalançar sobre la zona de vianants de la Rambla per atropellar el màxim de vianants possible. A partir d’aquest moment, un ampli dispositiu de professionals de la salut s’activa. Parlem amb Julio Pascual, Director de l’Àrea Assistencial i Mèdica de l’Hospital del Mar de Barcelona. Aquest hospital, per la seva proximitat al lloc de l’atemptat, va ser el que va rebre el nombre més gran de pacients.

    Com arriba el primer avís?

    A les 17:10 h de la tarda, el doctor Luis Molina, el cap de secció de cardiologia, que estava de cap de guàrdia aquell dia, rep una trucada del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM). És quan els equips del SEM arriben a la Rambla. Ens anunciaven que hi havia hagut un atemptat a la zona i que en breus començarien a enviar gent a l’hospital. A partir d’aquest moment, els responsables mèdics i d’infermeria van a Urgències i avisen a tot el personal de l’hospital perquè es concentrin allà. Per sort aquesta àrea s’havia inaugurat abans de l’estiu amb el doble d’extensió, això ens ha facilitat les coses. Amb les antigues hauria estat molt més dur.

    A les 17:40 h arriba el primer pacient a l’Hospital del Mar. Hi ha tot un dispositiu esperant-ho. Com que no sabíem quin volum de pacients arribarien, tot el personal estava multiplicat. Se suspenen dos quiròfans programats amb qüestions que podien esperar. En total es preparen cinc quiròfans. En una guàrdia convencional d’agost tenim un quiròfan actiu, dos en una punta de patologia.

    Vau haver de trucar al personal de l’hospital perquè vingués de reforç?

    Pràcticament no va ser necessari perquè van començar a venir metges i infermeres que viuen a Barcelona que aquest dia no treballaven perquè estaven de vacances o perquè havien acabat el torn. Van venir cirurgians, traumatòlegs, intensivistes… Es va multiplicar la dotació habitual per dos o tres de manera espontània. Avisem a un neurocirurgià de reforç perquè vam haver d’operar a dos pacients de neurocirurgia amb traumatisme cranial greu. A més de quatre de traumatologia per múltiples fractures i patologies molt greus. Fins i tot vam operar a doble equip en un mateix quiròfan. Va arribar un moment donat en el qual vam haver d’enviar a casa a molts professionals perquè s’acumulaven i hi havia més metges que pacients.

    Com es decideix a quin hospital van els ferits?

    El SEM és qui decideix. Coneixen perfectament els dispositius de cada centre de Barcelona, perquè treballen cada dia en col·laboració amb els equips dels hospitals. Al centre coordinador es decideix a quin hospital es porta al pacient, en funció de la proximitat, la rapidesa, la capacitació del centre, etc. Per a la immensa majoria de patologies, els quatre grans centres, Vall Hebron, Clínic, Sant Pau i Mar estan capacitats per a gairebé tot indistintament. Si fossin tots al mateix lloc, per criteri de proximitat, hi hauria un problema de logística. Com que es reparteixen, pots treballar de manera molt més organitzada. Cal destacar també el treball que va fer el CUAP Perecamps, que va assumir molts pacients i va tenir un treball de primera línia de foc molt intensa.

    Ha passat una setmana i molt pacients han baixat de la categoria de crítics a greus.

    Hem arribat a tenir entre tots els centres a 15 pacients molt crítics. Aquesta xifra ha anat baixant de crítics a greus. El passat dimarts quedaven 2 persones crítiques. S’ha fet una bona feina. De les 16 persones que han mort, la majoria ho van fer a la mateixa Rambla o al cap de poques hores de l’atemptat. Només una dona va morir una setmana més tard dels atemptats de Barcelona. Durant la primera setmana hem pogut treure de la situació a diversos pacients greus. Ens podem felicitar pel treball de tothom i d’un dispositiu que ha funcionat.

    Quan arribeu a la Rambla aquí hi ha ferits físics però també moltes persones impactades pel que han viscut.

    Des del primer dia ens estan gotejant pacients que acudeixen a urgències amb quadres d’ansietat, d’angoixa i de depressió. Hi ha un dispositiu de psicòlegs, metges de família, infermeria, serveis socials, però també un dispositiu concret que ha posat en marxa el Departament de Salut que està atenent aquest tipus de patologies. De fet, no paren de venir, a poc a poc, pacients que pensaven que estaven bé i de sobte senten molta angoixa.

    «Alguns professionals tindran una certa síndrome post traumàtica», explica el doctor Pascual / ROBERT BONET

    I per als professionals, quin impacte suposa?

    El nostre treball està cada dia enmig de la patologia, el sofriment, la malaltia, etc. En moments com el de l’atemptat, has de tenir el cap fred i assumir un rol de cura de la població. Això després passa factura i has de pair les emocions. Les situacions que vius, les famílies trencades que coneixes, tanta angoixa i dolor innecessari i immerescut és dur de metabolitzar. Intentes descansar, relaxar-te… Intentem no perdre l’ànim, trobar-li el punt de satisfacció pel deure complert, d’esperança, per veure tanta potència humana i professional a l’hospital. Però, òbviament, alguns professionals tindran una certa síndrome post traumàtica. Però després se’ns passa i estem preparats per al següent que pugui venir. És com els bombers pels incendis, nosaltres pels ferits.

    Estàveu preparats per a alguna cosa així?

    Hi ha un protocol d’incidents de múltiples víctimes. És un protocol senzill que es basa fonamentalment a concentrar la potència de l’hospital i dels dispositius de la zona on acudiran els pacients, oblidar-nos del que estava programat fins a les següents hores o dies, i posar tots els recursos necessaris. Això funciona. En el fons mai estàs preparat per a alguna cosa així, però en el moment que passa un fet d’aquestes característiques et poses mans a l’obra. Els professionals que tenen molts anys d’experiència lideren el treball dels més nous, altres et miren i et pregunten què fer. L’important és que surt la millor versió de cada un. La gent no mira horaris ni torns. La nostra vocació és de servei.

    Un servei que es va veure agraït dissabte, a la manifestació de Barcelona. La primera fila estava reservada per a professionals d’emergències, com ara personal sanitari i policial.

    Això és bonic i s’agraeix, ens sembla perfecte. A més van anar uniformats amb la bata. Qualsevol agraïment o reconeixement ho agraeix tot el món. Bona part del nostre sou és aquest.

  • Els protagonistes de l’hora més negra a La Rambla: «Barcelona es va bolcar, nosaltres vam fer la nostra feina»

    Una dependenta que va obrir les portes de la seva sabateria als turistes que fugien de la Rambla, un agent de la Guàrdia Urbana que va passar d’un operatiu per a les Festes de Gràcia al d’un atemptat terrorista, un taxista que va deixar a la seva família en el càmping per socórrer als vianants ferits a Barcelona, una psicòloga que va acudir al punt d’emergències de Cruz Roja a l’Hotel Palace, un coordinador d’infermers que va organitzar el devessall de ferits a l’Hospital del Mar…

    Dissabte 26, quan milers de persones van marxar contra el terrorisme a la capital catalana, ho van fer darrere d’una pancarta subjectada per professionals i ciutadans com els que apareixen en aquest reportatge. Durant el temps que va succeir l’atropellament massiu –un temps que va passar frenètic i que torna ara distorsionat a les seves memòries–, van haver de bregar amb ferits de diversa gravetat, amb vianants en estat de xoc després de presenciar la massacre i amb els vianants d’una ciutat presa per la policia en cerca del terrorista fugitiu.

    «No anàvem a deixar a la gent al carrer»

    Júlia Fulquet estava, com cada dia, treballant en una tenda de sabates situada al carrer Petritxol, a escassos metres de la Rambla. De sobte va sentir crits i va veure gent corrent. Va pensar que, com altres vegades, potser hi hagués hagut un robatori, una estirada d’una bossa o alguna cosa similar. Però no. Als pocs minuts va començar a entrar gent en la tenda. «Encara no sabíem què havia passat exactament», diu.

    Fulquet i uns quants vianants es van tancar en la tenda durant els primers instants. Després va sortir a veure què passava. Quan va arribar al carrer Portaferrissa amb la Rambla va ser quan va ser conscient de la magnitud del succés. Crits, gent corrent, persones tombades en el sòl… Va tornar a la tenda i amb ella van entrar més persones: dues noies alemanyes, una argentina i dues amigues de Júlia que estaven a prop en aquest moment. «No anàvem a deixar a la gent al carrer» comenta la jove.

    Va baixar llavors la persiana per segona vegada. «Els vaig donar aigua, menjar… i la contrasenya del wifi!”, comenta. Estant tancats, WhatsApp i les xarxes socials eren l’única manera de contactar amb l’exterior i saber què passava. Així van avisar a familiars i amics. “En general vam estar bastant tranquil·les”, explica Júlia recordant les gairebé tres hores que van estar confinades a la tenda.

    Van sortir definitivament quan un agent de policia cridava als comerços de la zona que ja podien anar a les seves cases. De les sis noies, tres eren turistes. Es van intercanviar els números de telèfon i els van donar indicacions sobre com moure’s per la ciutat. “No ens van tornar a trucar, suposo que els hi va anar tot bé”, confia Fulquet.

    Júlia Fulquet es va tancar amb alguns clients a la sabateria on treballa / ROBERT BONET

    «Hi havia policia amb les víctimes i nosaltres vam anar a per l’autor»

    Enrique Fernández no és un comandament de la Guàrdia Urbana de Barcelona, sinó un dels seus agents, però el dijous a la tarda va haver de dirigir a un equip de la Unitat de Suport Policial (USP), que va baixar des de les Festes de Gràcia fins a la Rambla quan els va arribar l’alerta per ràdio. «Quan el comandament està de vacances, és el més veterà el que es posa al càrrec de la furgoneta», diu. Aquests dies li tocava a ell.

    «Quan vam arribar, la imatge era dantesca, amb companys atenent a gent al terra», recorda. Com ja hi havia suficients agents amb les víctimes, la seva unitat es va dirigir cap a la Boqueria, «on es deia que podia estar l’autor», i van entrar en columna. Encara que la USP, la unitat antidisturbis, no està pensada per a actuacions d’aquestes característiques, Fernández assegura que estan preparats i han rebut cursos dels Mossos d’Esquadra. Però no van trobar al fugitiu.

    Tampoc va aparèixer en els registres que la seva unitat va realitzar a diversos domicilis seguint les indicacions dels veïns. «Al final, col·laborem amb altres equips per fer el desplegament a la zona zero», explica Fernández, que se’n va anar a casa ja de nit, algunes hores després que finalitzés el seu torn. Dels seus companys destaca que van tornar a treballar gairebé tots els que estaven de vacances. «Si no va venir el 100% de la unitat, va anar el 90%, amb explicades excepcions», conclou.

    «Tot el personal es va bolcar immediatament»

    «En el moment en què rebem l’alerta, cap a les 17.10 h, vaig avisar al cap de guàrdia i comencem a redistribuir espais i gent». Qui parla és Xavier Canari, responsable d’infermeria de l’Hospital del Mar, el centre sanitari de Barcelona que va rebre al major volum de ferits el dijous. «No sabíem quanta gent ferida vindria, així que assignem rols a cada grup de professionals», relata.Canari s’encarrega, al costat d’altres professionals, d’idear un protocol per a casos de múltiples víctimes. Aquest dia ho van començar a aplicar. «Era molt important assignar rols perquè cada persona sabés què havia de fer», recorda Canari.L’infermer explica la dificultat del triatge dels ferits, com havien de ser distribuïts, segons la gravetat de les ferides, i després identificar-los. «S’ha de fer una valoració molt ràpida del pacient, alguns havien d’anar directament a la UCI o a quiròfan», precisa.

    Una de les dificultats afegides en aquell moment va ser que molts ferits arribaven sense identificació personal, per la qual cosa van haver d’assignar-los un codi i un nombre per identificar-los i fer-los un seguiment fins a poder saber qui era aquesta persona.El millor record de Canari és que «tot el personal es va bolcar immediatament». Ràpidament van començar a aparèixer molts professionals del centre que estaven de vacances o tenien el dia lliure: metges, infermeres, anestesistes, intensistes, traumatòlegs… «Tots volien ajudar», afirma orgullós.

    Ara que han passat uns dies des de l’atemptat, Canari remarca que l’Hospital s’ha bolcat també a ajudar «per si algun professional té algun problema», sobretot a causa de síndromes postraumàtics. Per a ell és molt positiu el reconeixement que se’ls va fer a la manifestació del dissabte, on els equips d’emergència van sostenir la pancarta davantera, però assegura, convençut, que «la gran virtut no és solament dels professionals mèdics, sinó de totes les persones que van oferir la seva ajuda, des de traductors a donants de sang». Per això conclou que «Barcelona es va bolcar, nosaltres solament vam ferla nostra feina», sentència.

    «Nosaltres també estàvem en xoc»

    Una setmana després dels atemptats, Rocío Gamboa segueix treballant en el suport psicològic a les víctimes i afectats per la massacre. Ella forma part de l’Equip de Resposta Immediata d’Emergències (ERIE) per a la Creu Roja, i com a tal va haver d’acudir al punt d’atenció que l’entitat va habilitar a l’Hotel Palace. Va viure les primeres atencions psicològiques a peu de carrer.

    La seva funció davant els afectats, explcia, era recuperar «el seu equilibri emocional, que en aquell moment està trencat». «L’atenció psicològica primària és essencial per preservar la salut mental, era necessari que la gent activés la seva capacitat d’enfrontament», explica aquesta psicòloga. Encara que afegeix també que, davant una situació tan inesperada, la seva tasca de vegades va consistir també ajudar a «cobrir les necessitats bàsiques». Amb això es refereix a donar a la gent aigua, bolquers, carregadors de mòbil…

    Gamboa ressalta que va ser «impressionant» veure com tots els serveis presents a La Rambla «treballaven pel bé comú». «Nosaltres també estàvem en xoc i, en moments així, un somriure, que algú et toqui la mà, és d’agrair», expressa. A més de l’Hotel Palace, els dies següents va haver d’acudir a l’hospital Vall d’Hebron i a la Ciutat de la Justícia a donar suport a familiars de ferits i de víctimes mortals, respectivament.

    Rocío Gamboa, psicòloga de la Creu Roja

    «Hi havia tant silenci que semblava que anava sol al taxi»

    Cesc Roca estava al càmping on estiueja amb la seva família quan es va assabentar de l’atemptat. Ràpidament va arrencar el taxi i va baixar directe a Barcelona: «El meu deure era estar amb els meus companys i la meva ciutat», proclama. Segons els protocols interns dels taxistes, davant de qualsevol situació d’emergència, cal contactar amb la Guàrdia Urbana de Barcelona per saber com ajudar: «L’important era portar a les persones d’un lloc a un altre», afirma.

    Roca, com molts altres companys, van portar a diversos ferits als hospitals –en el seu cas sobretot a l’Hospital del Mar–, però també van portar a gent fins a altres transports públics per si havien de fer trajectes fora de la ciutat. «Així no es desaprofitava el temps», explica.

    «Et quedes molt tocat per totes les emocions», reconeix, “vas amb quatre persones més al cotxe, però hi ha un silenci i tensió que sembla que vas sol”. A partir de les 23 h un grup més reduït de taxistes va continuar pels voltants de la Rambla, per si se’ls necessitava.

    La resta de conductors, entre ells Roca, va omplir els cotxes amb aigua i menjar i es van dirigir a la Ronda de Barcelona, on hi havia molts cotxes embussats des de feia hores per l’operació Gàbia de control policial. Amb els taxis parats a la zona alta de la ronda, van baixar a peu a socórrer a les famílies, lliurant-los aigua i menjar.

    En veure’ls, algunes famílies deixaven al conductor al cotxe i la resta de la família podia anar-se’n a casa gràcies a l’ajuda del taxista. «Aquesta nit no vaig poder dormir per totes les emocions viscudes», relata aquest taxista, que havia estat a les Rondes fins passades les 3:30 h del matí.

    Per si això no fos suficient, Roca va participar en la mostra de condol per part dels taxistes a La Rambla. “Això ja va ser massa. Veure com reaccionava la gent que hi havia a l’ofrena és un moment que no podré oblidar mai a la vida”, assegura emocionat.

  • Ramlah, sorra, rambles i gihad

    Per a molts musulmans Gihad vol dir esforç en seguir el camí; per a d’altres en canvi, significa guerra santa, mort als impius, tanmateix musulmans. Com ho foren les Creuades.

    De ramlah, sorra en àrab, en diem rambles, lleres obertes pels aiguats a la terra polsegosa. Com les de Barcelona, algunes esdevenen avingudes i passejos on bada la gent entre botigues i altres amenitats. Allà ahir mateix poc abans de les cinc de la tarda, una munió de gent, l’esguard esborronat per l’esglai, mirava de fugir de la fúria atapeïda d’un odi que també parlava àrab ni que fos amb accent de Ripoll.

    Ells. Instruments d’un(s) altre(s) vell(s) de la muntanya. Fanàtics, no pas innocents. Com quan a l’Alamut, Hassan ensinistrava amb haixix els assassins, aliats ocasionals, diuen, dels Templers, uns altres que en nom de l’Altíssim anorreaven els infidels i els deslliuraven de les seves riqueses.

    Els déus que els humans imaginem poden, de vegades, fer la vida menys inquietant en donar-li un sentit; d’altres però els somniem inexorables, totpoderosos, coartada perfecta per imposar la seva manera de veure el món, sobretot creient-nos de debò que és la bona, la nostra. Tempestes nodrint les riuades que ens arrosseguen a l’avern. És clar que tampoc no són imprescindibles per fer mal. Ajuda molt la cobdícia.

    En preferir la rambla curulla de vida – així com és, malgrat tot– que esquitxada de morts, cal l’esforç de restar dempeus i respectar les regles que ens ajuden a mantenir la fràgil convivència entre els humans, sense deixar-nos matar però tampoc renunciar al civisme –civilització ens queda potser massa gran– que tan fàcil és de perdre i que tant costa conservar.

  • Què hem d’aprendre dels atemptats de Barcelona i Cambrils?

    Els atemptats terroristes dels dies 17 i 18 d’agost a Barcelona i a Cambrils han deixat la ciutadania en un estat d’estupor. Teníem els antecedents d’altres ciutats europees i sabíem que ens trobàvem en estat d’alerta però tendíem a pensar que el que els havia passat a d’altres no ens passaria a nosaltres. No vull entrar en les diverses polèmiques encetades arran dels successos tràgics ni vull fer cap mena de valoracions sobre el que calia haver previst. El que vull fer aquí i ara és un conjunt de breus reflexions al voltant d’uns interrogants que retornen insistentment: Què va passar en la ment dels terroristes? Com ha estat possible que uns joves “normals”, “integrats en la societat”, que  estudiaven o treballaven, que fins i tot algun d’ells havia estat escollit delegat de classe en el centre escolar hagin estat els actors que han causat 16 morts i desenes de persones ferides?

    Per respondre aquestes preguntes no han faltat intents fets des de diversos camps i disciplines: experts en terrorisme jihadista, psicòlegs, professores d’ètica, etc. Així, Lorenzo Vidino, director del Programa sobre Extremisme de la Universitat George Washington, alertava en un article publicat al diari El País (el dia 27 d’agost), que és un error pensar que la integració és l’antídot de la radicalització. I afegia que la major part de la gent radicalitzada a Espanya i Europa s’ha criat en una comunitat i  forma part de la societat. No obstant això, seguia explicant Vidino, el problema de la radicalització no té a veure amb la integració sinó que es relaciona amb un sentiment personal de no pertànyer a la societat. Ras i curt, estudiar, treballar, tenir amics o anar de festa pot simular una bona integració social però no evita que aquest mateix subjecte que fa una vida aparentment “normal” visqui immers en un sentiment de decepció profunda, intensa, insuportable.

    Hans Magnus Enzensberger, assajista alemany, escriu en el seu llibre El perdedor radical que en els últims dos segles, les societats més exitoses s’han guanyat a pols nous drets, noves expectatives i noves reivindicacions i han posat en l’ordre del dia conceptes com la dignitat humana i els drets de l’home però, alhora, s’han encarregat d’exhibir la desigualtat davant de tots els habitants del planeta i en tots els canals de televisió durant les 24 hores del dia. Per això, la decepcionalitat dels éssers humans ha augmentat amb cada progrés. I és en aquest marc social quan apareix la figura del perdedor radical. Aquest individu pot viure en societat però se sent exclòs i fàcilment acaba concloent que la culpa és dels altres. Però perquè això sigui possible és necessari que intervingui un segon element: el discurs de la creació de l’enemic.

    Humberto Eco va descriure magistralment la seva naturalesa al defensar la tesi segons la qual tenir un enemic és important no solament per definir la identitat d’una col·lectivitat sinó també per procurar-nos un obstacle respecte del qual mesurar el nostre sistema de valors i mostrar, a l’encarar-lo, el nostre valor. Per tant, quan l’enemic no existeix, cal construir-lo. I com és descrit l’enemic? Doncs amb adjectius com “lleig, mesquí, traïdor o lladre”, però, fonamentalment, l’enemic és algú que gaudeix impúdicament, algú que renega de tota moral i s’entrega sense límits a tot tipus de desmesura. És una descripció que ja podem trobar en les Catilinàries de Ciceró quan presenta els amics de Catilina en termes inequívocs.

    En el passat segle XX vàrem tenir dos exemples tràgics d’aquest tipus de discurs: Joseph Goebbels, el ministre de propaganda del III Reich, i la Doctrina Truman, que va inaugurar la guerra freda. I, ara, en les primeres dècades del segle XXI ens enfrontem a un discurs molt potent, astutament pensat i basat en el concepte de proclama i en la recuperació de la personalització de la guerra. Els terroristes de l’Estat Islàmic recorren al combat cara a cara i maneguen la carta de la superioritat moral. En paraules de Philippe-Joseph Salazar, porta la personalització de la guerra fins al seu extrem lògic.

    Per concloure,  fins no fa gaire temps, es pensaven els actes terroristes com aquells actes realitzats per fanàtics polítics i/o religiosos o per persones desarrelades, marginals, fracassades o inútils. Ara sabem que l’EI es nodreix, sovint,  de diplomats, fills de bones famílies, de noies tranquil·les i estudioses o de noies que portaven una vida “normal” i amb mostres de solidaritat vers els altres.

    I, davant d’aquest conjunt de fenòmens cal reconsiderar la manera d’enfrontar el problema, sense alarmismes però també sense ingenuïtats i prestant més atenció en aquells punts en els quals sí que es generen les condicions de la radicalització/conversió més extrema.

  • AMOKLAUF, la follia homicida?

    Un nou terme ha aparegut de sobte en els mitjans de comunicació, es tracta d’un neologisme alemany que parteix de la paraula Amok, d’origen malaisi, que significa «llançar-se furiosament a la batalla». La paraula va ser incorporada al llenguatge psiquiàtric pel doctor Westermeyer, psiquiatre nordamericà, l’any 1972, per significar una síndrome consistent en una sobtada i espontània eclosió de ràbia salvatge que feia que la persona afectada es posés a córrer furiosament, armada amb un ganivet i ataqués, ferís o matés indiscriminadament els homes i animals que es trobés al seu pas fins que algú el pogués immobilitzar o fins que se suïcidés. Westermeyer va comunicar un promig de deu víctimes en aquesta situació i va afegir que l’atac homicida anava precedit en general d’un període de preocupació i depressió moderada. Després de l’atac, la persona quedava exhausta, amb una amnèsia completa i, eventualment, acabava suïcidant-se.

    Els tractats de psiquiatria aclareixen que el trastorn es limita quasi exclusivament als habitants de Malàisia però també s’ha trobat en certes regions de l’Àfrica i en d’altres cultures tropicals. Els mateixos tractats afegeixen que l’amok va passar, a partir de 1920, a ser una malaltia molt rara associada a estats tòxics aguts i també a les psicosis delirants cròniques. De fet, en l’actualitat, l’amok es manifesta quasi exclusivament en pacients amb trastorns mentals greus.

    Dit això sembla clar que el cas de Niça o el de Munic no responen a la tipologia de l’amok ja que ambdós casos varen anar precedits d’una planificació, d’un any en el segon cas. La premsa ha explicat que David S. va començar a redactar un manifest en què planificava el seu atac. Un any preparant i uns minuts executant el pla concebut. Per tant, la paraula amok no té cap mena de justificació. Però, què dir de la suposada depressió?

    Les classificacions internacionals dels trastorns mentals, el DSM (Manual Diagnòstic i Estadístic dels Trastorns Mentals, elaborat per l’Associació Americana de Psiquiatria) i la CIE, elaborada per l’Organització Mundial de la Salut, estableixen que el malalt afectat d’un estat depressiu major presenta, entre d’altres, els següents símptomes: estat d’ànim depressiu la major part del dia, quasi cada dia; disminució acusada de l’interès o de la capacitat pel plaer en totes o quasi totes les activitats, la major part del dia, quasi cada dia; insomni o hipersòmnia quasi cada dia; agitació o alentiment psicomotors quasi cada dia; fatiga o pèrdua d’energia cada dia; sentiments d’inutilitat o de culpa excessius o poc apropiats; disminució de la capacitat per pensar o concentrar-se, o indecisió, quasi cada dia i pensaments recurrents de mort, ideació suïcida recurrent sense un pla específic.

    La pregunta sorgeix immediatament: els assassins de Niça i de Munic presentaven algun o alguns dels esmentats símptomes? Llevat de la ideació suïcida, no comprovada, no sembla que cap dels dos homes tingués cap mena de símptoma compatible amb depressió. En canvi, s’ha informat que David S. patia «fòbies socials» i que el 2012 va ser víctima d’un assetjament escolar, però la fòbia social no és un símptoma de depressió. El que sí que va ser compartit d’una manera força clara tant en el cas de Mohamed L. com en el de David S., és que allò que els va portar a cometre els assassinats, va ser l’odi, un odi de tal magnitud que el risc de perdre la pròpia vida no va tenir cap pes en el moment de perpetrar els actes mortífers.

    Fa ja molts anys, Sigmund Freud va descobrir que l’ésser humà no està mogut solament per les pulsions d’Eros que busquen el plaer, sinó també per la pulsió de mort que, més enllà del plaer, obté la satisfacció en el dolor i en el mal. Es tracta d’una satisfacció que no és útil al subjecte, sinó que el fa patir. Però, quan aquest gaudi dolent i inútil, que s’endinsa en el més íntim del subjecte, es traspassa als altres, ens trobem amb la maldat. Aquesta és la vessant clínica, psicopatològica, dels assassinats perpetrats a Niça i a Munic, uns crims comesos per persones no vinculades a cap organització terrorista, uns amoklaufs que ni eren amoks ni eren depressius.