Hi ha pacients que per les seves necessitats, poden estar exposats a més risc si son ingressats en un hospital: persones grans, amb patologies concretes… hi ha infinits factors que poden influir en aquest fet. A Catalunya, el Parc Sanitari Pere Virgili (PSPV) ha multiplicat per quatre la capacitat del seu servei d’hospitalització a domicili (HaD) de persones grans des de la seva posada en marxa el gener de 2018. A dia d’avui les persones ateses superen el miler i aquesta modalitat d’atenció gaudeix ja d’una proporció del 13 % en relació amb les hospitalitzacions totals, quan el 2018 només era del 4 %. Un estudi publicat recentment a una revista científica internacional, el Journal of the American Medical Directors Association, posa en valor que l’augment numèric d’aquest servei també va de la mà de nombrosos avantatges qualitatius.
Equips multidisciplinars per a garantir les cures
Per a poder intervenir de manera òptima als usuaris, cada equip que es trasllada al domicili està format per una metgessa geriatra, dues infermeres especialistes en geriatria, una fisioterapeuta, una terapeuta ocupacional, una treballadora social i una logopeda que presta atenció virtual. Aquestes unitats gestionen uns quinze pacients a les seves pròpies llars a la manera d’un pavelló virtual. Els requisits d’admissió estableixen que els pacients han de ser hemodinàmicament estables i tenir un cuidador a casa que pugui tutelar el pla a mida establert pels equips d’HaD. La durada de referència d’aquesta atenció és d’unes cinc o sis setmanes.
Anna Monso, terapeuta ocupacional d’un dels equips d’atenció domiciliària del Parc Sanitari Pere Virgili, explica que “al recurs de hospitalització domiciliaria principalment arriben pacients per fer una convalescència domiciliària, amb perfil ortogeriàtric. Majoritàriament son fractures de fèmur; perfil neurològic com el ictus desprès de la fase aguda; a més de perfil mèdic i quirúrgic aquests darrers sovint amb la conseqüent davallada funcional associada a l’ingrés hospitalari”. A banda de reduir la durada mitja de la intervenció, aquest servei a domicili evita les complicacions que comporta, sovint, per a les persones grans, l’atenció hospitalària en centres sanitaris. La doctora Laura Mónica Pérez, cap clínica de Geriatria ambulatòria i domiciliària del Parc Sanitari Pere Virgili, posa el relleu en les complicacions dels ingressos: “en persones grans sanes, l’allitament durant deu dies d’hospitalització pot causar la pèrdua de fins a 10 % de la massa muscular”, assegura. “Això pot dur conseqüències negatives associades, com úlceres per pressió, pèrdua de la capacitat per caminar o d’autonomia”.
Un sistema amb projecció
El doctor Marco Inzitari, director d’Atenció Integrada i Recerca del Parc Sanitari Pere Virgili, cap del grup de recerca en Envelliment, Fragilitat i Transicions a Barcelona del VHIR i professor dels Estudis de Ciències de la Salut de la UOC, destaca que aquest servei s’ha anat adaptant durant la pandèmia, en benefici del sistema: “S’ha atès més diversitat de perfils mèdics i progressivament més complexos però, malgrat aquest augment de la complexitat clínica, resultats assistencials com la mortalitat i la millora funcional han mantingut un patró estable durant tot el període”. Així, poden afirmar que els pacients atesos a l’HaD del Parc Sanitari Pere Virgili assoleixen una millora funcional en un temps més reduït, amb un major benestar i amb un cost menor que el que suposa un ingrés a un centre sanitari.
Anna Monso defen el model com a possibilitat a establir a tot el territori, ja que que “són moltes les millores a les què ens podem referir”. Meciona la més bàsica i potser la més discreta, que “és la sensació subjectiva, però molt necessària, de confiança, confort i benestar que habitualment se sent quan ‘s’està a casa’. Iniciar qualsevol de les intervencions que es duen a terme al domicili, ja sigui mèdica, rehabilitadora, cures de infermeria, atenció social… si la persona a la què ens dirigim no té interferències ambientals [qualsevol entorn hospitalari, de per sí, pot resultar distractor i inclús estressant] tenim més probabilitats de garantir la efectivitat de la intervenció. Jo sóc terapeuta ocupacional i, des del meu àmbit, el de la rehabilitació, aquest component és bàsic per garantir el desenvolupament de les activitats i l’assoliment dels objectius, consensuats amb el pacient i familiars/cuidadors a l’ingrés”.
Baixar el risc d’admissió a urgències de l’hospital
Pel que fa als perfils dels pacients l’estudi posa de manifest l’increment de les derivacions des d’atenció primària, que han acabat suposant gairebé 40 % del total dels pacients atesos per l’HaD. “Aquest servei ha estat de gran utilitat en el context pandèmic i en períodes en els quals els hospitals han estat menys accessibles, ja que ha estalviat un nombre significatiu d’ingressos hospitalaris convencionals”, afirma la doctora Laura Mónica Pérez.
Aquest model ajuda, segons el Dr. Inzitari, a abordar un moment de crisi de salut en pacients complexos sense treure’ls del seu equip d’atenció primària habitual, és a dir, sense trencar la longitudinalitat. Cal recordar que estudis recents demostren que els pacients que experimenten més continuïtat assistencial a l’atenció primària tenen menys risc d’admissió a urgències de l’hospital.
El so de la sirena d’una ambulància arribant a un domicili pot ser rebut com una salvació i alleugeriment, o amb la por d’un ingrés. En determinades situacions de salut i consciència, deixar la mateixa llar, el nostre llit, els nostres útils diaris, la separació de la parella, els fills, els pares o germans, pot pesar més en l’ànim d’un pacient que tota l’atenció i cures que es puguin rebre en un hospital.
Mirar la televisió sense auriculars, escoltar música, sentir l’escalfor del nòrdic o la manteta de tota la vida sobre les cames, la trucada espontània als i dels amics, la companyia constant de tothom a casa, sense l’estrès d’un horari marcat de visites, una habitació compartida amb un altre malalt, un ronc estrany i persistent al costat, o corredisses per l’avís d’una emergència a prop, separen molt dos mons on curar-se. A casa tot continua aparentment igual que sempre, només que fent repòs, del llit a la butaca o sense moure’s del llit, però a la mateixa habitació, sobre el teu matalàs, amb les lectures preferides a la tauleta de nit, la ràdio i el telèfon a mà. Les hores d’una recuperació es poden fer molt més llargues a l’habitació d’un hospital, esperant quan podrà treure el cap per la porta una única visita permesa, que sempre acaba amb un fins demà.
Si la medicina cada cop contempla més la persona com un tot molt més complet que una malaltia o ferida física, el canvi de paradigma medico-social ha d’incloure la mateixa llar i l’empoderament dels mateixos pacients i cuidadors familiars per fer possible curar-se, recuperar-se amb més confort i companyia. Fins i tot morir a casa és un desig molt freqüent entre els mateixos malalts.
I és cap aquí cap a on anem, segons explica la directora d’infermeria de l’Hospital Sant Joan de Déu de Martorell, Míriam Algarra. «La sanitat i la filosofia de les cures van cap a l’ambulatorització dels processos i l’hospitalització domiciliària», afirma. Algarra és al capdavant d’un equip de dues infermeres que, una al matí i l’altra a la tarda, fan les visites diàries a 10 pacients hospitalitzats a casa seva. És la primera unitat d’hospitalització a domicili que va posar en marxa l’hospital de Martorell el maig del 2018. I ara ja pensen a preparar un segon equip pels bons resultats obtinguts. «Falta encara més difusió i confiança en aquesta opció, però està demostrat que funciona. Recuperar-se a casa amb la teva família és mitja vida. Als hospitals, la gent gran sovint es desorienta, i grans i joves poden deprimir-se, perquè es pateix la solitud», argumenta la directora d’infermeria. «El llit i el dinar de casa teva, allò que et ve més de gust, el descans, per molt que ho intentem aIs hospitals, no té mai el mateix nivell de confort de casa. I al domicili, a més, redueixes les infeccions», afegeix.
«Als hospitals han crescut les infeccions nosocomials -per altres microbis aliens als pacients adquirides en intervencions pròpies o d’altres malalts- . Ho hem vist molt amb la pandèmia, molts malalts es van contagiar de Covid als hospitals», recorda el cap del Servei de Medicina Interna de l’Hospital del Mar, Xavier Nogués. Això ha comportat, tal com ell mateix explica, que l’hospitalització domiciliària evolucioni i es potenciï encara més. «En els últims anys, i sobretot l’última dècada, hem vist que el malalt està millor en un entorn més confortable i propi, sobretot la gent més gran, perquè així li evitem problemes de desorientació». El Dr. Nogués es refereix a la freqüent confusió que pateixen especialment persones grans amb processos de deteriorament cognitiu o demència, precoç o avançada. «Als majors de 80 anys amb deteriorament cognitiu que arriben a urgències, un lloc inhòspit, després a una habitació estranya, tot això els desorienta. A casa saben perfectament qui tenen de referent, sigui una filla, la mare, un cuidador, i els evitem la confusió», puntualitza el cap de medicina interna de l’Hospital del Mar, que apunta que ja estem anant cap a una transformació. «Cada vegada es necessiten menys llits convencionals i més domiciliaris, perquè recuperar-se en el mateix entorn ajuda molt», precisa.
«Els teus ritmes i horaris, el teu lavabo, una sopeta, unes llenties, la satisfacció que això dona a l’usuari és més gran que a l’hospital. I potser una cicatrització o un os que se soldi, no seran més ràpids, però sí més agradable i confortable a casa», diu la directora d’infermeria de l’Hospital de Martorell, Míriam Algarra. Precisament la infermeria és clau en el procés de l’hospitalització al domicili, a banda de la coordinació amb els ambulatoris. «El metge fa la visita, però el seguiment, les cures i l’educació sanitària al malalt i al cuidador principal la fem les infermeres», diu Algarra. I abans d’acceptar un pacient per aquest sistema –afegeix- «valorem si el cuidador principal està capacitat i podrà col·laborar amb la tasca d’infermeria. A la porta de la nevera els hi deixem tots els telèfons per qualsevol incidència».
Refer-se d’una prostatitis –inflamació de la pròstata-, una pielonefritis –infecció del ronyó- o una pneumònia, avui es pot fer a casa amb totes les garanties i seguretat mèdiques, «encara que es requereixi tractament endovenós, perquè se subministren totes les eines que calen. Es parla amb la família o cuidador, se’ls explica quan s’hi anirà, se’ls donen els telèfons de referència per a qualsevol urgència o consulta, se’ls subministra el material per prendre la tensió, la temperatura, se’ls instrueix en com tractar-ho, tenen una guia d’actuació. El metge i la infermera passen visita i estem en constant contacte amb el malalt», explica el Dr. Xavier Nogués.
Pel que fa al perfil de pacient i malalties que poden seguir tractament o postoperatori a casa, segons Nogués, «en malalties amb recaiguda molt aguda, com un infart de miocardi, no es podria fer l’hospitalització al domicili, però sí en casos d’insuficiència cardíaca, també en qualsevol mena d’infecció, sempre que no hagi fet un xoc sèptic. Fins i tot s’han atès pacient amb Covid a casa amb oxigen. Qualsevol procés mèdic, com una quimioteràpia es pot fer i és molt bo fer-ho, però necessitem que tothom es corresponsabilitzi a casa i es reconegui la importància de fer-ho així».
El cap del Servei de Medicina Interna de l’Hospital del Mar, puntualitza, però, que no s’ha de confondre l’actuació a domicili del metge de capçalera, i l’hospitalització a domicili. Abans, quan el metge de capçalera considerava un ingrés, avisava l’ambulància i el pacient ingressava a l’hospital. Ara, segons sigui l’estat del pacient, el metge pot avisar que requereix visita diària i es fa l’hospitalització domiciliària, així se salva el pas d’haver d’anar a urgències. A l’Hospital del Mar, comenta Nogués, «dels 14 ambulatoris que tenim, hi ha una xarxa de gestores de casos i una supervisora domiciliària que, si veu un cas amb necessitat d’ingrés, es posa en contacte amb nosaltres. I el mateix també es pot fer des d’una residència geriàtrica. El metge de capçalera fa la primera avaluació i ho comenta amb la gestora de casos, i un cop ingressat, ja intervé l’equip d’hospitalització domiciliària, fins que el pacient rebi l’alta».
A l’Hospital del Mar, el 70% d’ingressos hospitalaris a domicili no passen per l’hospital, d’urgències o des del mateix ambulatori ja van cap a casa. El 30% restant, un cop estabilitzats després d’haver estat ingressats, segueixen la recuperació a casa seva.
Tecnologia a favor
Amb les noves tecnologies i, sobretot, els softwares específics que recullen les constants del pacient des de casa seva, la saturació d’oxigen, la humitat, la hidratació, la pressió, la temperatura, i les envien al metge, amb alertes per qualsevol alteració que pugui derivar en una emergència, permeten i afavoreixen molt l’opció de l’hospitalització al mateix domicili. «S’està incorporant fins i tot l’hospitalització a domicili en l’àmbit quirúrgic. Fins ara, la cirurgia major ambulatòria ens ha permès passar de 3 o 4 dies o una setmana ingressats a un dia com a màxim d’ingrés i després poder anar a casa. Ara es podran fer cirurgies majors sense haver de fer ni tan sols un o dos dies d’ingrés a l’hospital», detalla el cap del Servei de Medicina Interna de l’Hospital del Mar. Metge i infermera fan visites a casa, per fer cures de les possibles ferides, i amb el control remot coneixen les constants. «El malalt cada dia és avaluat per infermeria o el metge, i telemàticament», puntualitza Nogués. Per tant, tal com afegeix, «cada vegada es necessiten menys llits convencionals i més en domicilis, perquè l’entorn ajuda molt en la recuperació».
La situació més problemàtica -segons explica el Dr. Nogués-, és amb gent que viu sola. «Aquest és un dels grans problemes que tenim. Els diferents departaments de l’administració haurien de mirar de tenir una flota de persones preparades que pogués estar amb aquesta gent. Ara no hi ha suficients treballadors familiars per a qui està bé, però necessita suport un temps, per poder quedar-se a casa amb el tractament. Per això, a banda de la medalla, hi ha d’haver algú per si, per exemple, se li escapa la via, cal un cuidador 24 hores durant el temps de la baixa». L’altre factor imprescindible és la confiança en el procés, i la corresponsabilitat de la família o cuidador. «En molts casos, fins que no ho proven i veuen que és més eficaç, tenen certa por», diu el cap d’internistes de l’Hospital del Mar.
Telemedicina
Les vídeoconsultes dels sanitaris amb els malalts a casa seva o de l’hospital a un altre centre sanitari estan escrivint també grans passos endavant en l’atenció que estalvia temps, evita desplaçaments i altres riscos per al pacient i descongestiona les sales d’espera físiques.
Recentment, l’Hospital del Mar, en col·laboració amb AstraZeneca, ha posat en marxa de manera pionera tractaments amb immunoteràpia a domicili de pacients amb càncer de pulmó, dins de la política del centre d’humanització de l’assistència sanitària. «La humanització de l’atenció als pacients amb aquest tipus de càncer significa que siguem capaços d’adaptar els processos al pacient en lloc del pacient als processos, tant diagnòstics com terapèutics. És a dir, que puguem salvar barreres com les dificultats físiques a les quals s’enfronten persones amb aquest càncer, així com la dificultat per poder estar acompanyats per familiars que treballen en els horaris de visita mèdica», argumenta la Dra. Edurne Arriola, cap de la secció de càncer de pulmó del servei d’oncologia mèdica de l’Hospital del Mar, i impulsora del projecte. Adrià Rossell, infermer d’atenció domiciliària que hi participa, afegeix també que «encara que la situació de la pandèmia ha millorat, hem d’evitar, especialment en pacients amb patologies respiratòries, els desplaçaments a l’hospital, donat que, malgrat que prenguin les màximes mesures de seguretat, no deixen de ser un possible focus d’infeccions».
A l’Hospital de Bellvitge, el juliol de l’any passat van iniciar un programa d’hemodiàlisi a domicili, molt més còmode per al pacient, adaptat als seus horaris i necessitats, que permet sessions més freqüents i menys agressives, disminuint el risc de complicacions i augmentant la supervivència en relació amb els pacients que es dialitzen a l’hospital, segons han demostrat ja estudis internacionals. A més, es facilita així el manteniment de l’autonomia i l’activitat laboral del pacient.
Al mateix hospital, ja fan també seguiment remot dels dispositius implantats per al control de les arrítmies que pateix un 15% de la població de més de 50 anys. Són solucions digitals que des de Bellvitge també apliquen a pacients d’ictus, a partir de l’alta mèdica. L’hospital coordina el projecte anomenat ‘Strack’, que pretén millorar la qualitat de vida de les persones que han superat un ictus i prevenir la seva repetició. «El pacient és el centre del procés assistencial i, més enllà dels professionals i el centre que l’atengui, s’apodera de la seva patologia, millorant l’adherència als tractaments i hàbits vitals més adients per a la seva salut», segons explica el Dr. Pere Cardona, coordinador de la Unitat de Neurovascular de l’Hospital de Bellvitge. Juntament amb l’Hospital de Sant Pau, Bellvitge també ha estat pioner a Catalunya en monitorar via control remot els seus pacients amb marcapassos.
Sessió de musicoteràpia al domicili d’un pacient de l’Hospital maternoinfantil Sant Joan de Déu
L’atenció domiciliària en infants i adolescents
El servei de Neonatologia de Vall d’Hebron fa ja 15 anys que té en marxa el programa d’hospitalització domiciliària en què el nadó ingressa al seu domicili i la família esdevé la principal cuidadora, juntament amb una infermera que acompanya i controla l’evolució amb visites presencials. Lideren aquesta iniciativa un grup d’infermeres expertes en aquesta especialitat. Els principals beneficis de l’ingrés a casa són la reducció de l’estada hospitalària, disminució de la mobilitat, millora de les taxes d’alletament, la vinculació, la competència i la confiança dels pares i família, així com de la salut mental dels pares. El programa inclou no només nadons prematurs i de baix pes amb problemes de maduració i nutrició, sinó també d’altres amb alta complexitat, com per exemple amb nutrició parenteral crònica, portadors de traqueotomies, gastrostomies, oxigenoteràpia amb sistemes d’administració de pressió i, ocasionalment, en casos de riscos psicosocials. Avui el Vall d’Hebron és un dels primers centres referents en l’hospitalització domiciliària amb aquestes característiques.
I l’Hospital de Sant Joan de Déu compta amb dos programes d’atenció domiciliària per a joves amb trastorns de salut mental. Un és adreçat a infants i adolescents amb trastorn de la conducta alimentària (TCA), per continuar amb la família les pautes assolides durant tres setmanes en ingrés, en les quals la família hi ha participat també. Així al seu retorn al domicili, estan més preparats per abordar les situacions de conflicte que es puguin donar en la pràctica quotidiana. «La família participa com a coterapeuta en el tractament», expliquen la psiquiatra Raquel Cecilia i el psicòleg Eduard Serrrano.
L’altre programa de salut mental del Sant Joan de Déu acompanya a casa diferents problemàtiques en situació d’elevada inestabilitat i amb diversos factors socials i familiars que necessiten un abordatge integral que cobreix de manera integral les necessitats clíniques, socials i familiars. En aquest cas, els professionals fan un pla terapèutic individualitzat i visiten de 3 a 4 vegades a la setmana el domicili, donant suport i acompanyament estret amb la família. S’aconsegueixen així millores clíniques significatives i un menor impacte en el jove i la família, que si es fa un ingrés psiquiàtric.
Sant Joan de Déu també desplega la seva atenció a la mateixa llar per a pacients pediàtrics oncològics. Ho fa amb el suport d’AFANOC i el seu projecte La Casa dels Xuklis, que és una llar d’acollida temporal per a les famílies que s’han de desplaçar lluny dels seus llocs d’origen per rebre tractament als hospitals referents de Barcelona.
Pares i mares que cuiden i acompanyen, i programes amb professionals fan possible conjuntament que fan que cap peluix i cap carícia o abraçada deixi de rebre’s per la necessitat d’un tractament hospitalari. Fins i tot la música com a teràpia està començant a introduir-se als domicilis particulars, per fer més dolç l’acompanyament en l’atenció pal·liativa. L’Hospital de Sant Joan de Déu ha estat pioner a Catalunya en fer que una musicoterapeuta visiti els infants a casa per fer amb el nen i la seva família activitats musicals amb l’objectiu d’afavorir el seu benestar i facilitar la interacció amb els pares. La iniciativa està vinculada a un estudi de recerca que es durà a terme durant dos anys per estudiar l’impacte de la musicoteràpia en infants amb malalties greus o cròniques complexes. Tot, per poder fer més amable i confortablement, qualsevol alteració de la salut, amb el mínim trasbals i la màxima normalitat que aporta una llar.
Fa uns dies, una veïna, en sortir d’un ingrés hospitalari, em va preguntar: «I ara, a casa, qui em vindrà a visitar?» No era una pregunta fútil ni de resposta fàcil, però vaig fer un esforç sintetitzador per explicar un sistema realment complicat. I ara intento escriure-ho.
Si l’atenció sanitària es necessita en horaris nocturns o festius s’ha de sol·licitar al 061 i es desplaça a domicili un dels equips de guàrdia. En aquestes hores se sol demanar atenció per a problemes que no poden esperar a ser atesos en les franges d’apertura dels Centres d’Atenció Primària (CAP), o casos d’emergència que requereixen el trasllat a un centre hospitalari. El 061 avisa els professionals que es desplaçaran al domicili i que seran de l’entitat que tingui contractada l’atenció urgent a la zona. Els dies laborables la cosa no és tan fàcil, perquè a Catalunya conviuen diferents modalitats segons regió sanitària, equip, o fins i tot professional.
El model predominant fins fa poc temps consistia en què cada metgessa i infermera es desplaçava al domicili dels seus pacients assignats. Així es continua fent, sobretot en entorns rurals i semi urbans, de manera coherent amb els principis de continuïtat, longitudinalitat i confiança de l’atenció primària. Aquest model, que en podem dir model integrat, és el més natural perquè manté sense solució de continuïtat les premisses sobre les quals se sustenta un acte assistencial: el coneixement de les persones, dels problemes, de l’entorn i dels recursos i la relació assistencial amb els professionals. Per als pacients que siguin atesos per professionals i equips que treballen amb aquest model, la resposta a la pregunta serà: «l’anirà a veure la seva metgessa i/o la seva infermera», que ho faran al migdia, al final de la tarda, o quan puguin, sempre que no sigui res urgent.
El segon model més freqüent, sobretot en àmbits urbans, és que professionals de l’equip d’atenció primària que no tenen per què ser els de referència, facin les visites a domicili, tasca a la qual dediquen un dia a la setmana. Aquest model, que en podem dir dispensaritzat, pretén optimitzar el temps de manera que només un o dos professionals estan «al carrer» i la resta poden passar consulta, sense pensar en haver de sortir del CAP. Els equips que s’organitzen d’aquesta manera acostumen a dedicar també un o dos professionals a les visites «urgents», que en la seva majoria són visites que no caben en les agendes saturades de les consultes. Així doncs, els professionals dediquen tres o quatre dies a la consulta normal, perquè un dia està destinat a domicilis i l’altra a «urgències». La resposta a la pregunta «qui em vindrà a visitar?», en aquest cas serà: «el metge o la infermera que li toqui».
La màxima expressió de la dispensarització seria el model sectoritzat en el qual a l’atenció primària hi ha un subequip de professionals que no tenen pacients assignats i es dediquen exclusivament a fer visites domiciliàries. Aquest model es va posar en marxa fa aproximadament quatre anys en algun equip de Barcelona i s’ha anat estenent a més equips, i últimament també a la Regió Sanitària Metropolitana Nord impulsat de manera entusiasta per les direccions. Si vol saber qui la visitarà, doncs, serà la «metgessa i la infermera d’atenció domiciliària».
Però si vostè és una persona amb diverses patologies cròniques de certa complexitat (un PCC, pacient crònic complex), la nova modalitat és que la visiti un Equip de Suport a la Cronicitat (ESIC), l’estrella del Pla estratègic per a l’atenció primària de l’actual Conselleria de Salut, que ja ha començat a funcionar a l’àrea nord de la ciutat de Barcelona. Amb aquests equips es pretén millorar la qualitat de vida dels pacients i reduir les hospitalitzacions. Poden intervenir a petició de l’hospital o de l’equip d’atenció primària. Aquest seria un model que segmenta l’atenció a les persones segons les seves malalties. En aquest cas, la visitaran «uns especialistes» que no l’han vist mai fins ara.
Encara hi ha una altra figura: la de la infermera gestora de casos, que es va implantar fa uns anys coincidint amb la reducció de personal dels equips. Aquestes infermeres actuen a petició del metge o infermera de capçalera i també d’un servei hospitalari. La seva funció seria la de donar suport als professionals dels equips en casos de sobrecàrrega i fer d’enllaç entre l’atenció primària i l’hospital. En funció de les seves malalties i del criteri del metge de capçalera, podrà ser atesa al seu domicili per una «gestora de casos».
I si vostè està en situació de final de vida i necessita atenció pal·liativa la poden visitar els professionals del PADES (Programa d’Atenció Domiciliària i Equips de Suport) de manera conjunta o no, amb els seus professionals d’atenció primària de referència.
O sigui, que en uns mesos, i en el pitjor dels casos, vostè pot ser atesa per: equip de capçalera, equip de domicilis, gestora de casos, especialistes en crònics i especialistes en cures pal·liatives. Tot això en un estat complicat des del punt de vista mèdic, emocional, familiar i social i de gran fragilitat. Per descomptat, tots i totes les professionals intentaran fer el millor per a vostè, tots tindran una bona formació i dedicació. Però la confiança i el relat de la seva història quedaran trencats, el compromís i la complicitat no seran els mateixos i les decisions sobre les cures, els tractaments i els ingressos tampoc.
Després d’aquesta llarga explicació la meva veïna em va dir: «I no pot venir la meva metgessa, la que em visita sempre?». Pregunta innocent, sens dubte, i plena de sentit comú.
La visita domiciliària ha format part de les tasques dels professionals de l’atenció primària i és una característica que la defineix: atendre la persona allà on necessiti i tingui el que tingui. Però des de fa uns anys aquest model no agrada als governants, -ni a alguns professionals, tot s’ha de dir- i estan aplicant aquests altres sistemes a la recerda d’una suposada millor atenció i de la reducció de les hospitalitzacions. Al desenvolupament d’aquests nous models, inspirats en programes nord-americans, s’hi dedicaran molts recursos. I no hi ha cap evidència que en l’entorn de sistemes sanitaris europeus amb un sistema nacional de salut i amb atenció primària de referència aportin millores assistencials ni redueixin la utilització de serveis. Així ho afirma un informe de The European Observatory on Health Systems and Policies, com també el document del Ministeri de Sanitat de l’Estat Espanyol, Estrategia para el abordaje de la cronicidad en el Sistema Nacional de salud.
De manera que pel fet d’aplicar models de resultats no comprovats a casa nostra, vostè deixarà de tenir, d’un dia per l’altre, els seus referents. Els seus problemes de salut queden a la història clínica, però la informació «tova», allò que només havia explicat a les persones amb qui havia fet confiança, la seva història de vida, es perdrà. I haurà de començar una nova relació personal que potser mai no tindrà el mateix valor que la que havia construït durant anys amb les seves capçaleres, que passaran a ser metges i infermers de despatx. Qui farà de fil conductor de l’atenció, qui serà l’interlocutor principal a l’hora de donar informació, valorar possibilitats i prendre decisions?
Sóc conscient que hi ha coses a millorar del model tradicional. Però amb l’excusa que en alguns llocs no es fa bona atenció domiciliària (qui la defineix?) no es pot desfer tot allò que hem fet en els últims 30 anys (i és molt!) per començar de nou amb models de resultats incerts. El millor model d’atenció domiciliària és el mateix model que ha demostrat ser efectiu, sostenible i equitatiu, el que està basat en el paper de professionals referents que garanteixen la continuïtat, la longitudinalitat, la integralitat i la capacitat de coordinació entre tots els actors assistencials. I aquest model es diu Atenció Primària de Salut, al qual s’han d’esmerçar els recursos necessaris per garantir que funcioni bé. Començant per recuperar els 3.000 professionals «retallats» des de l’any 2011.
Salut reorganitzarà l’atenció urgent per descongestionar els serveis d’urgències dels hospitals. Per fer-ho fomentarà les hospitalitzacions a domicili i l’atenció telefònica a través del 061 o potenciarà la capacitat de resposta de l’atenció primària amb l’obertura de cinc nous Centres d’Urgències d’Atenció Primària (CUAP). Amb aquestes i altres mesures, previstes en el Pla Nacional d’Urgències presentat aquest dimecres, Salut confia que es redueixin els temps d’espera a les urgències dels hospitals.
Concretament s’ha marcat com a objectiu per aquest any que tots els hospitals catalans redueixin un 10% els pacients que registren una estada superior a 24 hores al servei d’urgències. A l’Hospital Vall d’Hebron, per exemple, quan hi ha pics d’activitat com passa durant l’època de grip, prop del 50% dels pacients que acudeixen a les urgències esperen més de 24 hores. En altres centres, com al Clínic o al Sant Pau, és de prop del 25%. A llarg termini, en quatre anys, l’objectiu de Salut és que cap pacient superi aquest temps.
A més, el ciutadà podrà consultar també en temps real l’estat dels serveis d’urgències dels diferents centres a través d’un app per smartphones i tablets que estarà en funcionament a partir del maig.
Hospitalitzacions a domicili i CUAP
La recepta amb què Salut confia complir els objectius passa per, d’una banda prevenir que la gent acudeixi a urgències si no és necessari i, de l’altra, millorar l’atenció i la coordinació als serveis d’urgències.
En aquest sentit, una de les mesures estrella per alliberar llits a les plantes d’hospital és potenciar l’atenció urgent a domicili o l’hospitalització a casa o en una residència. És a dir, que si és possible i adequat que un pacient atès a les urgències pugui ser ingressat a casa en lloc de l’hospital es prioritzi o que directament l’atenció urgent es faci al domicili.
Segons ha explicat el director del Servei Català de la Salut, David Elvira, la mitjana d’altes hospitalàries a Catalunya que es fan a domicili no arriben al 2% i la idea és que aquest percentatge augmenti per tal d’alliberar llits a les plantes dels hospitals, que és el que dificulta que es facin ingressos des d’Urgències. D’altra banda també s’obriran cinc nous Centres d’Urgències d’Atenció Primària (CUAP), a Lleida, Girona, Reus, Badalona i Mataró.
A més, el 061 comptarà a partir del maig amb una nova línia d’atenció pediàtrica i amb una línia d’atenció en salut mental a partir de l’octubre; totes dues funcionaran els 365 dies de l’any durant tot el dia.
Donar resposta a una societat «més fràgil»
El sistema sanitari ha de fer front avui a una societat més fràgil i aquesta és la idea de la qual parteix el nou pla, dissenyat per adaptar el sistema a les demandes assistencials actuals i reduir també els temps d’espera en aquest servei. L’envelliment, l’augment de les desigualtats, els canvis culturals o socials i els avenços mèdics fan que el pacient que avui és atès en un CAP o un hospital no sigui el mateix que fa quinze anys. En conseqüències les necessitats també canvien. «Tenim pacients més fràgils i amb malalties cròniques i complexes», ha apuntat el conseller de Salut, Toni Comín.
En aquest sentit des de Salut reconeixen que «el problema» de les urgències no es resol de la nit al dia i que requereix ser abordat des de la complexitat i involucrant totes les línies assistencials: CAP, hospitals, sociosanitaris, etc. «És un full de ruta, no una solució per arreglar les urgències en pocs mesos però és un punt d’inflexió en el sistema», ha assegurat la directora de l’Àrea d’Atenció Sanitària, Cristina Nadal.
No podem arreglar els problemes greus, antics i crònics de la nostra sanitat fent les mateixes coses que els han provocat i mantingut. Tenim encara un model sanitari que per molts ciutadans, molts professionals, gestors i polítics, es basa en l’atenció hospitalària i l’alta tecnologia com el paradigma de qualitat i eficiència. Això avui, amb els canvis demogràfics i epidemiològics a la nostra societat, ja no és veritat. Avui l’envelliment i la cronicitat, com el 90% dels processos patològics, s’han de tractar a l’Atenció Primària (metge i infermera de família als CAP, CUAP o domicilis dels pacients). Allà es tractaran d’una manera més integral, continuada, propera i personalitzada, amb més eficiència de recursos, és a dir, amb més qualitat, satisfacció i sostenibilitat.
La grip no ha fet més que posar en evidència crítica el col·lapse permanent del model centrat en els hospitals i les «solucions» que s’estan portant a terme, que no són més que repeticions dels errors del model sanitari. Diuen que s’han obert més llits als hospitals (pla d’urgències) per això s’han donat molts milions més de pressupost a aquests hospitals i algun a centres sociosanitaris. Però no s’han donat més recursos a l’Atenció Primària, ja fortament retallada dels anys anteriors i aquests dies fortament sobrecarregada de pacients als CAP, CUAP i triplicant les visites domiciliàries.
Un exemple: a Barcelona ciutat arriben uns 450 pacients diaris de gravetat mitjana a urgències de centres sanitaris per motius molt diversos. En èpoques «normals», uns 300 als hospitals i més de 100 als centres d’urgències de Primària (CUAP). Doncs aquests dies, amb la grip, s’han augmentat aquests, però per culpa de la situació de les urgències d’hospitals han augmentat més als CUAP de la ciutat, doblant-se a més de 200 al dia. Però la Primària, com ha estat denunciat pels mateixos professionals en aquest diari, no ha estat dotada de més recursos.
En un model de Sistema sanitari millor, que necessitem urgentment, més centrat en el pacient i en l’Atenció Primària, no falten llits d’hospitals d’aguts. Tenim a Catalunya (IDESCAT 2015) 18.500 llits d’aguts. Sumant sociosanitaris i psiquiatria arribem als 35.500 llits. Els hem d’utilitzar, amb el personal suficient (ara retallat), pel que realment siguin necessaris. Però tenim 7.000.000 llits als domicilis dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya. Amb una bona Atenció Primària domiciliaria, amb bona atenció social i amb bons centres sociosanitaris pels pacients que no tinguin suport familiar a casa, –i evidentment això vol dir molts més recursos a aquests nivells d’assistència–, podríem fer front a quasi totes les necessitats de les quals estem parlant. Segurament, a més, amb més satisfacció dels pacients i, com a mínim, amb igualtat de qualitat en resultats en salut. També és veritat que possiblement la gent continuaria morint-se com aquests dies (no més que amb una correcta assistència domiciliaria) però es moriria a casa, no en un passadís d’hospital. Cal que reformulem radicalment el nostre model d’atenció sanitària.
La ciutat de Barcelona, Montcada i Reixac i el barri de La Mina eren els únics territoris de Catalunya on fins la setmana passada l’atenció sanitària continuada a domicili era gestionada per una empresa privada. Des del 2 de novembre passat però aquest servei d’atenció a domicili és assumit per l’Institut Català de la Salut (ICS), l’empresa pública que gestiona vuit grans hospitals i el 80% dels Centres d’atenció primària i que ja se’n fa càrrec a la resta del territori.
La desprivatitzarció del servei, que va alineat amb la tasca que estan fent en el si del Consorci Sanitari de Barcelona la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona, recondueix una anomalia territorial històrica. I és que des de del 1994 l’atenció domiciliària urgent l’han proveït a Barcelona empreses privades, que se n’han fet càrrec gràcies a l’obtenció de concerts. La darrera, l’empresa SARdomus, s’encarregava d’aquest servei des de l’any 2010 i tenia un contracte fins aquesta tardor pel qual rebia una anualitat de 2,4 milions d’euros que el Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) li pagava. Ara el Servei Català de la Salut destinarà aquesta partida a l’equip de professionals del sistema públic que s’encarregaran d’aquest servei i per tant no tindrà cap impacte econòmic en el pressupost públic.
El nou servei disposarà de 148 professionals, dels quals 40 són professionals interins de l’ICS en plantilla estable de nova contractació i 108 professionals -metges i infermeres que ja formaven part de la plantilla de l’ICS-que voluntàriament faran guàrdies. Els 12 vehicles comptaran amb l’equipament habitual: maletins medicalitzats, desfibril·ladors, aparells d’electrocardiograma i mòbils.
El perfil de pacient atès, segons ha explicat el director del Servei Català de la Salut David Elvira en la presentació del nou model, és gent gran, de mobilitat reduïda, pacients crònics amb més d’una patologia que requereix una atenció al domicili més que no un desplaçament.
El nou model suposarà millores en l’atenció del pacient
El canvi en la gestió de l’atenció domiciliària, que passa ara de mans privades a mans públiques, implica també la integració en l’atenció primària i una millora en l’atenció del pacient. “L’eficiència es manté i la qualitat millora”, ha assegurat el conseller de Salut Toni Comín aquest dilluns durant la presentació davant els mitjans.
El nou model integra del tot l’atenció domiciliària amb els circuits de l’atenció primària. Això vol dir que els metges de família de referència rebran alertes dels pacients visitats i en podran consultar les anotacions fetes pel metge d’atenció continuada. A més, aquest professional podrà programar una visita de seguiment amb el metge de capçalera del pacient. “Que sigui la primària qui s’encarregui d’aquesta part de l’assistència és una qüestió de model, d’empoderar la primària”, ha apuntat Comín. Per la seva banda, la Comissionada de Salut a l’Ajuntament de Barcelona, Gemma Tarafa, ha valorat molt positivament l’actuació, ja que “Barcelona era una illa, una excepció dins de Catalunya, i ara integrem aquest servei a l’atenció primària”.
A més, aprofitant el canvi de proveïdor s’han elaborat nous protocols de derivació que inclouen la possibilitat de derivar els pacients d’atenció a domicili als serveis socials d’urgència de l’Ajuntament de Barcelona.
D’altra banda, i a diferència del que passava amb el personal de l’empresa privada SARdomus, els professionals que ara fan el servei a domicili tenen accés a la història clínica i farmacològica del pacient en el moment de la visita. Així mateix, si el metge que es desplaça prescriu una recepta aquesta quedarà registrada a la història clínica compartida (HCCC) i a l’estació clínica d’atenció primària (ECAP), que és el programa d’història clínica informatitzada que comparteixen pràcticament tots els equips d’atenció primària de Barcelona. Amb tot, això no suposarà cap canvi a ulls del ciutada ja que el procés d’activació serà el mateix: una trucada al 061 CatSalut Respon, que enviarà segons es consideri un vehicle amb un metge a domicili o una ambulància.
