Bona sort, Leo Grande (2022) és una pel·lícula britànica protagonitzada per Emma Thompson, que encarna una mestra jubilada que anhela una mica d’aventura i sexe, cosa que no va tenir amb el seu marit mort. No dubta a contractar un jove gigoló amb qui gaudir, en una habitació d’hotel anònima, del sexe i la conversa, assumptes que la relaxen notablement.
Grace and Frankie és una comèdia televisiva nord-americana estrenada el 2015 i protagonitzada per Jane Fonda i Lily Tomlin. Les parelles de totes dues descobreixen els gustos homosexuals i s’uneixen sentimentalment. Grace i Frankie, lliures de la criança dels fills i del matrimoni, redescobreixen la seva sexualitat i la gaudeixen. De passada, alimenten la seva creativitat i el seu esperit emprenedor: venen receptes per a un personal orgànic lubricant i dissenyen i produeixen un vibrador per a dones grans. També per a Deborah Vance, protagonista de Hacks -la sèrie guanyadora d’un Emmy- el sexe amb un home més jove és alliberador dels seus sacrificis com a mare.
Totes aquestes dones tenen en comú la seva edat (madura) i la seva reivindicació de la sexualitat més enllà de les obligacions maternals, complides amb més o menys entusiasme (depèn dels casos). En qualsevol cas, una cosa no treu l’altra, ja que exercir de mare no anul·la la condició de dona.
La sentència recent del Tribunal Suprem dels EUA -i les que anuncien que vindran- prohibint l’avortament es fonamenta en la maternitat, invocada com inqüestionable ideal sagrat, i assumeix els valors propis de la misogínia: que els qui poden tenir fills deuen els seus cossos als altres.
També al nostre país tenim nous victorians, com el vicepresident de la Junta de Castella i Lleó, que denunciava recentment el que anomena la banalització del sexe, «hipersexualització» segons la seva expressió, com una de les causes del problema de la despoblació, recordant que “la finalitat principal del sexe és la procreació i no la satisfacció dels desitjos sexuals”.
Fa més de 100 anys, Freud va qüestionar, en els seus Tres Assajos per a una teoria sexual (1905) aquesta moral victoriana, llavors imperant, per a la qual la sexualitat tenia com a meta únicament la reproducció, mentre que ell la reivindicava com a exercici de plaer. Recordava que “moltes de les anomenades perversions sexuals gaudeixen de la més àmplia difusió a la nostra població, com tothom sap”. Es referia a pràctiques habituals com la fel·lació, el cunnilingus o el plaer evocat en diferents zones del cos i amb pràctiques diferents del coit.
Aquest retorn del puritanisme, com veiem, és profundament misogin -reactiu als avenços de les dones en qüestions legals i socials- i destil·la un odi profund a allò femení, entès com allò que no se subjecta a la norma mascle, allò que té contorns que no s’adeqüen al gaudi masculí, fonamentalment fàl·lic i fetitxista (la dona com a objecte cosificat).
6 de cada 10 persones asseguren no haver sentit mai a parlar dels Drets Sexuals i Reproductius. Un 71% assegura haver-se sentit menystinguda durant l’embaràs o part. El 38% s’ha sentit jutjada o quan ha anat a demanar una pastilla anticonceptiva. Un 40% creuen tenir poca informació sobre com accedir a un avortament. Un 30% creu que el lloc on viu dificulta l’accés als serveis de salut sexual.
Aquestes dades surten d’una enquesta realitzada per L’Associació de Drets Sexuals i Reproductius a més de 300 dones per donar pas a l’Informe de L’Observatori, el primer document específic sobre l’estat dels Drets Sexuals i Reproductius a Catalunya construït des de les denúncies de la pròpia ciutadania.
Des del dret a l’avortament, el dret a rebre atenció sanitària, el dret a rebre anticoncepció d’urgència, el dret a una reproducció assistida o el dret a una educació sexual fins a la denúncia clara cap els fonamentalismes, els tractes discriminatoris a dones amb trastorns per consum de substàncies o el finançament públic a entitats i col·lectius anti-drets. Aquests són alguns dels casos que l’Observatori ha rebut des de l’octubre de 2018 i que ara s’han desenvolupat en aquest informe. Un informe que vol ser “una caertografia de les vulneracions en territori català”:
Sílvia Aldavert, de L’Associació de Drets Sexuals i Reproductius, assenyala com a nexe d’unió de tots ells la violència institucional. Durant la presentació de l’informe ha expressat que cal «canviar el paradigma d’atenció i de servei públic» i que, aquest canvi, «ha d’estar fonamentat en els drets humans de les dones i de les persones i ha de tenir una perspectiva feminista per poder posar la vida al centre».
En aquest sentit, l’informe apropa relats personals perquè per Aldavert, «la informació quantificada és important però cal centrar-nos en les vivències de les desigualtats per entendre el seu recorregut i resoldre les vulneracions de tots els drets sexuals i reproductius (DSIR)».
Vols avortar? Busca’t un centre sense objectors de consciència i torna d’aquí tres dies
Montse Cervera fa molts anys que forma part de la Campanya pel Dret a l’Avortament Lliure i Gratuït. Si reconeix que des dels inicis de la seva lluita s’ha avançat, les mancances segueixen sent moltes i molt greus. «Tot i les denúncies continuen havent-hi casos i molts per falta de formació en tots els circuits dels professionals de la salut: un avortament no és treure’t una piga, quan decideixes fer-ho, necessites un procés ràpid», ha opinat Cervera.
La falta de formació, els objectors de consciència o els requisits legals de l’espera de 3 dies «per pensar-t’ho» són algunes de les vulneracions que pateixen les persones que volen avortar. Per tot això, el pitjor que et pot passar és adonar-te d’un embaràs en dissabte i tenir un viatge previst. El cas que Cervera ha explicat durant la presentació ha estat el d’una dona no racialitzada de 38 anys. Després de fer trucades per informar-se i visitar dos centres de primària i a dos centres hospitalaris només va rebre informació contradictòria i incorrecta sobre el procés a seguir.
Finalment, la setmana següent va al seu centre de primària i per fer el tràmit correctament, com estipula i obliga la llei, ha d’esperar els 3 dies de reflexió. Aleshores li comuniquen que haurà d’esperar més perquè per aquelles dates no hi ha ni un sol ginecòleg que no sigui objector de consciència.
Dona i migrada, doble vulneració
I aquests casos es magnifiquen entre les persones embarassades que no tenen targeta sanitària. Si bé la llei marca que d’urgència els menors i les dones i persones embarassades han de ser ateses, no sempre acaba sent així.
Rosario Mendieta, membre de la Marea Verda de Barcelona, assenyala el racisme institucional com el culpable de la vulneració i la manca de drets que pateixen les persones migrades. Actualment s’està treballant en la Taula de Treball sobre l’Accés a l’Atenció Sanitària per menors de 18 anys, dones i persones embarassades vulguin seguir o interrompre el seu embaràs. Així, si bé la campanya està vinculada al dret a l’avortament, té més a veure amb la situació en la que es troben les dones embarassades sense targeta sanitària.
La Taula exigeix una reforma de lectura única que incorpori un apartat per blindar l’atenció sanitària a aquests col·lectius. Una llei que data del 2017 però que, tot i ser suspesa durant un temps pel Tribunal Constitucional, ja hauria d’estar publicada.
«La nostra demanda parla de model, de quin tipus de serveis públics volem: estem exigint una instrucció i una reglamentació que a més de legislar també faci una modificació sobre com s’aconsegueix l’accés a la targeta sanitària», explica Mendieta. Assenyala que es tracta d’una política de fons: «l’accés a la targeta sanitària ha de poder estar garantit per a totes… I no valen excuses. El turisme sanitari és una cosa i l’universalitat una altra».
Falta d’informació o objecció de les farmàcies que vulneren l’anticoncepció d’urgència?
L’anticoncepció d’urgència és la forma més segura d’evitar fins a un 95% els embarassos que es produeixen per no protecció o per fallada en el mètode que s’està utilitzant. «Tot i ser molt segur, ens trobem que hi ha molt desconeixement», explica Eva Vela, de la Federación de Asociaciones de Matronas de España (FAME) i coordinadora d’un ASSIR (unitats d’Atenció a la Salut Sexual i Reproductiva).
Durant la feina que ha dut al primer informe de l’Observatori, Vela destaca que la «immensa majoria de les denuncies han estat sobre com s’havia de recollir aquest medicament a oficines de farmàcia». Un dels casos paradigmàtics que s’han trobat és el d’una noia de 16 anys (a nivell de salut ja major d’edat) que s’adreça a una oficina de farmàcia sense necessitat de recepta i es troba que la persona que l’atén la comença a interrogar. «Ella es sent jutjada i, per haver fet una presa anterior d’aquesta pastilla, en comptes de rebre l’ajuda se li nega el tractament. Els motius que li donen són dos: per ser menor i per haver pres una altra. Li al·leguen que ha d’esperar 6 mesos cosa que és totalment falsa», explica Vela.
Segons la investigació posterior que han fet, Vela assegura que això no passa en un sol centre. A més, relata que el desenvolupament probable d’aquest tipus de vulneracions a serveis públics, «perquè els serveis de farmàcia ho són», és que finalment aquesta «persona ja vulnerabilitzada, com se li nega el tractament, ja no anirà en lloc més, s’espanta, no pren el tractament i es produeix un embaràs que es podria haver evitat molt probablement».
Es presenta l’Informe 2019 de L’Observatori, el primer document específic sobre l’estat i la qualitat dels DSIR a Catalunya construït des de les denúncies de la pròpia ciutadania / Carla Benito
Reproducció Humana Assistida en dones LGTBI+… desplaçaments i espera
Elena Longares forma part de LesBiCat i de la campanya Feminista pel Dret a la Reproducció Assistida. Denuncien que fins fa ben poc parelles de dones o dones sense parella estaven sense accés al servei. Ara es troben que, «com no hi ha una bona difusió, els ASSIR desconeixen el protocol i la via que hem de seguir… Si no hi ha difusió les usuàries finals no tenen un accés fàcil», explica Longares.
Un altre dels problemes és la centralitat de Barcelona que dificulta encara més l’accés. Longares i la seva parella fa tres anys que van iniciar un procés que les desplaça sovint a Barcelona molt d’hora al matí suposant un alt cost no només econòmic. «No fer ús de mètodes més fàcils fa que hi hagi una llista d’espera molt llarga per accedir-hi: a l’abril érem 900 persones pendents».
L’informe indica que, «tenint en compte que la nostra societat actual viu sota el mandat de l’heteronormativitat obligatòria, la majoria de serveis d’atenció a la salut sexual i reproductiva estaran també dissenyats i encarats a aquesta. Concretament, el col·lectiu LGTBI s’enfronta a certs obstacles en matèria de DSiR que constitueixen la seva vulneració i de discriminació del col·lectiu”. Així, Longares parla d’una atenció principalment patologitzadora: “el cos es posa en qüestió i es vulnera amb preguntes que no tenen a veure amb la reproducció». Longares va haver d’aguantar preguntes com ara ‘des de quan saps que ets homosexual’, altres comentaris masclistes i també gordofòbics.
«Si tens una drogodependència, no pots ser mare»: les violències que es troben les dones que consumeixen
La Marta té 30 anys i viu a Calafell. Té una filla de 5 anys vivint amb una família d’acollida i fa poc s’ha tornat a quedar embarassada. El seu company no consumeix. Ella vol ser mare i els professionals del CAS (Centre d’Atenció i Seguiment a les drogodependències) li van iniciar un tractament de metadona. Després de la coordinació entre el CAS, ginecologia i obstetrícia i d’un seguiment intensiu durant tot l’embaràs ha nascut un nen sa. S’ha acordat que pot mantenir la seva custodia amb seguiment de la DGAIA (Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència). És més, recuperarà la seva nena que fins ara vivia a una casa d’acollida.
Aquesta és la història que ens explica Ana Isabel Ibar, de la Sub-direcció General de Drogodependències. «No considerar-la bona mare, no tenir en compte el seu criteri, la seva situació… Totes aquestes vulneracions de DSIR se les troben molt sovint les dones que consumeixen», denuncia Ibar que, al mateix temps, celebra l’informe de l’Observatori. Creu que és essencial treballar colze a colze entre l’associació de drogodependències i ginecologia per garantir aquests drets i que, una part de tot això, «comença sabent que està passant i l’observatori és una eina clau».
L’Observatori indica una manca d’accés a anticonceptius de llarga durada, als recursos de salut i d’acompanyament postpart, manca d’acompanyament al “dol perinatal” quan es retira l’infant, resistències dels serveis de salut a permetre l’alletament (malgrat que el consum d’algunes substàncies sigui compatible), vulneració del dret a la confidencialitat i a la intimitat (en demanar informació sobre el seu consum davant d’altres persones), estigmatització i visió punitiva, infantilització de les dones associant el consum de drogues amb la incapacitat de fer de mares, manca de potenciació de les capacitats preservades de les dones i poc, o un nul, anàlisi en relació amb altres causes que pugui patir la dona com ara pobresa o violència.
Contra el «Nena, el teu cos serveix per reproduir-se», educació sexual feminista a les escoles
L’úter és on es desenvolupa el fetus durant l’embaràs i la vagina és un passadís elàstic on s’introdueix el penis durant la unió sexual. Aquesta afirmació la van trobar en un llibre de ciències naturals de sisè de primària d’una escola pública membres de la Comissió de Coeducació, Gènre i Feminismes de les Escoles Públiques de Gràcia. Esther Murillo, la seva coordinadora, denuncia que trobar-se aquestes informacions és una clara vulneració del dret a l’educació sexual.
Davant aquesta descripció que per Murillo «és biologicista i finalista i situa el cos de la dona només en la reproducció» que, a més, «sempre depèn d’un òrgan masculí», l’Observatori va demanar a l’editorial que retirés el llibre, cosa que encara no ha passat.
Una de les altres denuncies que han tramitat ha estat respecte les informacions al voltant de la vacuna del papiloma. Un tríptic que es repartia a les escoles per part de l’Agència de Salut deia que «la vacuna només protegia en front algunes de les soques mes freqüents i donava consells per prevenir». Si bé aquesta informació va ser retirada sota demanda, per Murillo respon a una medicalització del cos de les dones i de les nenes. «Si aquesta malaltia la transmeten els nois, perquè no es fa cap intervenció sobre els seus cossos? Aquell tríptic responia a l’heteronormativitat perquè només contempla els cossos de les dones i no treballava en la responsabilització en nois i noies».
Si no tens recursos i vols interrompre el teu embaràs, Déu t’acull durant uns mesos perquè no avortis
Sovint es parla de grups ultracatòlics que esperen a les portes de les clíniques on es practiquen avortament per increpar les dones que s’hi visiten. El cas que va destapar la CUP de Tarragona i Cau de llunes l’octubre de 2018 encara va més enllà.
Llar natalis és una residència d’acollida propietat de la Fundació Obra Pia Montserrat que es ven com una obra caritativa de suport a dones embarassades en risc d’exclusió social. Més enllà del problema dels fonamentalismes quan parlem de drets sexuals i reproductius i de dones, la denuncia va fer-se ressò perquè Llar Natalis rebia finançament públic de l’Ajuntament de Tarragona, el Consell Comarcal del Tarragonès i la Diputació de Tarragona. A més a més, Llar Natalis rebia usuàries de serveis socials. I per si això fos poc, la Fundació es troba en un emplaçament que durant la dictadura franquista feia de presó de dones.
Laia Estrada, de la CUP de Tarragona, denuncia que «s’està oferint un servei suposadament professional i dient que és públic però del què es tracta és d’evitar que avortin per un motiu estrictament religiós». Com expliquen al web de l’informe, va dirigit a dones embarassades sense recursos i sense teixit familiar o social i que volen practicar-se interrupció voluntària de l’embaràs. «Derivades des de Serveis Socials, la Llar Natalis les acull per tal de dissuadir-les mitjançant estratègies com el síndrome post-avortament i reforçant mites, amb l’objectiu que les dones se sentin penedides i continuïn amb l’embaràs». A més, Estrada explica que «és un servei que només compta amb 1 treballadora social i la resta són monges sense cap mena de titulació».
La Llar Natalis, per Estrada, «és l’altra cara de la moneda del Proyecto Raquel. Un projecte que té com objectiu garantir un procés de sanació per aquelles dones que han decidit avortar». A l’estat espanyol, explica Estrada, aquest projecte compta amb el suport de la conferència episcopal i serveix perquè dones que han avortat, a partir de la clausura puguin reconciliar-se amb Déu gràcies a la reflexió amb cites bíbliques».
Un front comú contra la fustigació al qual es veuen sotmeses les dones a les portes de les clíniques a les quals acudeixen per a avortar. És l’objectiu de la campanya #AbortoSinAcoso, llançada aquest dimarts per la Plataforma ProDerechos, que aglutina a més de 60 col·lectius per a exigir mesures a les institucions. L’Associació de Clíniques Acreditades per a la Interrupció Voluntària de l’Embaràs (ACAI) porta anys cridant l’atenció sobre les accions que els grups ultracatòlics duen a terme gairebé setmanalment en diverses ciutats d’Espanya i que suposen «una vulneració de drets», en paraules de l’advocat i assessor jurídic d’ACAI, José Antonio Bosch.
Els ensenyen fotos i fetus de joguina, els parlen de suposades conseqüències de l’avortament o els diuen que en les clíniques es produeixen «assassinats». Quines conseqüències té això per a les mateixes dones que acudeixen a avortar?
Encara que no sóc metge, em consta, segons ens diuen els companys que treballen en les clíniques, que des d’un punt de vista mèdic les dones entren amb les constants vitals alterades, estressades o nervioses. És a dir, no en les millors condicions per a sotmetre’s a una intervenció mèdica. D’altra banda, des del punt de vista legal, aquestes conductes suposen la vulneració dels seus drets i llibertats fonamentals. I d’una manera molt gratuïta perquè en el fons el que hi ha darrere és una posició ideològica molt concreta. Estan en contra de l’avortament, però com no poden impedir que les dones avortin perquè la llei el reconeix, pretenen imposar-los el seu criteri moral mitjançant aquest tipus d’accions.
Des de les clíniques sempre s’ha posat el focus en l’Administració Pública, però malgrat el pelegrinatge de reunions amb diferents institucions, sembla que res s’ha mogut. Quin paper estan jugant?
L’Administració Pública no està assumint la seva responsabilitat. I és responsable, en primer lloc, perquè l’avortament és una prestació sanitària que està reconeguda pel Sistema Nacional de Salut i perquè existeix una norma que reconeix a les dones el dret a interrompre voluntàriament el seu embaràs. Aquesta llei, de 2010, estableix que a aquest dret s’ha d’accedir amb qualitat en qualsevol part d’Espanya. Així que en aquests casos s’està incomplint.
Hi ha dones que acudeixen a avortar i entren a una clínica travessant un passadís de persones que els increpen, els pregunten per què avortaran, resen o els diuen assassines. Això és una vulneració directa de drets i llibertats fonamentals i un atemptat contra les dones. Entre ells, el dret a la intimitat i a la integritat física i moral. Això a una dona que potser s’ha estat pensant la seva decisió, però que ja l’ha pres. Imagina’t el que és trobar-te després amb un grup d’estranys i estranyes que el que intenten és que canviïs de criteri.
Quina resposta han donat les diferents institucions públiques amb les quals s’han reunit aquests anys?
Hem visitat subdelegats del Govern, conselleries de Salut i ens hem reunit amb la ministra de Sanitat, María Luisa Carcedo. És a dir, hem anat tocant a la porta de les diferents administracions competents i la resposta sol ser portar-ho al terreny de la llibertat d’expressió. Però clar, s’obliden de la resta de drets en joc en aquest acte.
En aquest pelegrinatge hem notat que la sensibilitat dels grups d’esquerres és molt major que els de dretes. Però més enllà d’això, el que fan les institucions és passar-se la pilota unes a unes altres.
De fet, solen vincular la impunitat amb la qual actuen aquests grups amb el fet que l’avortament sigui una prestació dirigida a dones.
Pensa per un moment en un centre de transfusió de sang en el qual un grup d’una determinada religió es posés a la porta sistemàticament a dir ‘no entris a donar sang perquè va contra les normes de Déu’. O que hi hagi gent que es posi a la porta d’unes Urgències d’un hospital i comenci a dir als pacients que entren ‘cura, que et mataran’. Creus que durarien molt? Quina diferència hi ha entre aquestes prestacions i l’avortament? Perquè d’una banda un posicionament ideològic i per un altre que és un problema que afecta les dones. Això és el que silencia el tema i provoca que des de determinades posicions es miri per a un altre costat.
Des d’ACAI denuncien que en molts casos aquestes accions traspassen la línia de la mera informació i poden arribar a constituir un delicte.
Sí, en moltes ocasions. Podrien ser delictes d’injúries, calúmnies, lesions a la integritat moral o coaccions. No obstant això ens trobem amb el problema que la majoria requereixen la denúncia per part de la víctima. És a dir, l’acció penal no es pot iniciar d’ofici. Això és complicat perquè aquestes dones han dut a terme un acte íntim i molt personal, han pres la decisió i després és difícil que acudeixin al jutjat. En alguna ocasió que sí que ha ocorregut les denúncies han acabat arxivades. La majoria perquè l’autor és desconegut. Ningú sap qui és l’autor, però tampoc hi ha major interès a esbrinar-lo. És com quan et trenquen una lluna d’un cotxe i vas i poses una denúncia. S’arxiva perquè no saben qui és l’autor. En això ens tracten igual que a les llunes dels cotxes.
Quin tipus de grups són els que duen a terme aquestes accions? Són sempre els mateixos?
No són els mateixos sempre ni actuen a nivell estatal. A Màlaga són uns, a Madrid uns altres i en el Puerto de Santa María (Cadis) uns altres. En molts casos no els tenim identificats, però sí que tots comparteixen ideari. Venen que tenen una preocupació per la dona embarassada i que la volen ajudar. Jo sempre he pensat que haurien de preocupar-se més pels nens que ja han nascut que pels què no han nascut encara, però és així com d’alguna manera es presenten. Què hi ha de fons? Gent que vol imposar la seva moral en la vida civil. I que, com no els agraden les normes perquè són contràries a la seva moral, en aquest cas la Llei de 2010, busquen la via de fer-ho. En el fons són grups fonamentalistes i anti llibertats.
Quines mesures exigeixen a l’Administració Pública?
El que plantegem és que es creï un tipus penal ampli en el qual s’englobés qualsevol tipus d’obstaculització, coacció o difusió d’informació falsa pel que fa a l’avortament. És alguna cosa que ja ocorre a França. Com la situació política ho fa impossible ara, creiem que hi ha una solució fàcil. És alguna cosa semblant al que passa amb el tabac i les escoles: no et prohibeixo fumar però no es pot fer davant d’un col·legi. La idea seria establir una distància mínima perquè a les portes de les clíniques no puguin dur-se a terme aquest tipus d’accions, com ja ocorre en altres països. Informi, resi, manifesti, encengui les espelmes que vulgui… però no en una clínica.
La Llei de l’Avortament de 2010 encara no s’ha desenvolupat completament. Què falta?
Fonamentalment tot el que té a veure amb l’educació sexual a les aules i la formació dels professionals. La norma era molt ambiciosa, però s’ha quedat reduïda a únicament el que és l’atenció a la interrupció voluntària de l’embaràs en si mateixa.
D’altra banda, només una mínima part dels avortaments es fa en la sanitat pública. La majoria es deriven a clíniques en les quals les dones no paguen res amb les quals l’Administració Pública té concerts.
L’avortament és una prestació que hauria de donar el Sistema Nacional de Salut. En comptes de donar-ho directament als seus hospitals, es practica en les clíniques acreditades, que efectivament són clíniques concertades. Crec que ocorre per diverses raons, la fonamental, que l’avortament té una connotació ideològica i religiosa darrere. En un servei de salut, un ginecòleg que, pel mateix salari que cobra per dedicar-se a revisions o parts, es dediqués a practicar avortaments tindria l’inconvenient que està estigmatitzat, potser no promocionaria… Estaria fent un treball més incòmode. D’altra banda, en el servei públic de salut està reconeguda l’objecció de consciència dels seus professionals. I finalment, com el sistema actual funciona bé i té un nivell de qualitat important, tampoc hi ha hagut mai res d’interès per canviar-lo.
“No volem anar, a Barna a avortar!” era un dels crits que se sentia dissabte per les carreteres d’Andorra. Coincidint amb el dia internacional per la despenalització de l’avortament, vora cent-cinquanta dones van manifestar-se en aquest petit país dels Pirineus per exigir el dret a l’avortament.
I és que a Andorra encara està prohibit avortar. Sota cap supòsit: ni per violació, ni per malformació del fetus, ni per risc per la vida de la dona gestant – els tres motius pels quals reclamen avui en dia des de l’Associació Stop Violències que es legalitzi la interrupció voluntària de l’embaràs. “Evidentment estem a favor de l’avortament lliure, però anem per passos”, deia Vanessa M. Cortés, presidenta de l’associació, en les ponències que van precedir la manifestació de dissabte.
L’avortament com a pràctica punible es va establir a la Constitució del 1993 del Principat, i així ho ratifica el codi penal, que considera que interrompre un embaràs és un “delicte contra la vida prenatal”. Tant és així, que el professional mèdic que practiqui un avortament amb el consentiment de la persona gestant serà castigat amb una pena de presó de tres mesos a tres anys i inhabilitació per exercir qualsevol professió sanitària fins a cinc anys. Inclús està regulada la imprudència professional dels facultatius que causin un avortament, suposant una multa de fins a 30.000 euros i inhabilitació de fins a tres anys.
Pel que fa a la dona o persona gestant, però, el codi penal no és tan clar. “Degut a l’ambigüitat, apliquen la pena que els dóna la gana, depenent de la persona a les circumstàncies, que pot ser des d’un arrest domiciliari, fins a la presó o fins i tot l’expulsió del país”, explica M. Cortés, qui té clar que la seva tasca i la d’Stop Violències és perillosa: “jo podria entrar a presó demà mateix”, afirma. I és que la pena per qui ajuda a avortar també pot ser de fins a tres anys de presó.
“La nostra desobediència és La Meri”, diu M. Cortés, en referència a una xarxa binacional entre Andorra i Catalunya, formada per Stop Violències d’una banda, l’Associació de Drets Sexuals i Reproductius i la plataforma Dret al propi cos de l’altra. Davant la prohibició d’interrompre l’embaràs al principat, les dones andorranes decideixen baixar fins a Catalunya per a avortar. L’any passat ho van fer unes 170 a través d’aquesta xarxa.
La manifestació avortista per Andorra | Victòria Oliveres
Andorra, un “bastió feudal” a Europa
La manifestació de dissabte va fer parada a l’església de Sant Pere Màrtir, a Escaldes-Engordany. Davant de les seves portes, les dones feministes van llançar-hi penjadors – símbols de l’avortament clandestí – i van fer càntics com ara “fora els rosaris dels nostres ovaris”. I és que la religió catòlica té molt pes en el fet que no es pugui avortar en aquest Estat europeu.
Andorra és un principat que funciona com una democràcia parlamentària però amb dos caps d’Estat. Des de fa 700 anys, aquestes figures, que s’anomenen coprínceps, són, d’una banda, el president de França – Emmanuel Macron en aquests moments – i, de l’altra, el bisbe de la Seu d’Urgell – en l’actualitat, Josep-Enric Vives. Totes les lleis que aprova el Parlament andorrà han de ser signades pels dos caps d’Estat, i aquí és on rau el principal problema de la despenalització de l’avortament.
Macron va dir fa unes setmanes de vista a Andorra que “com a home i ciutadà” ha “defensat els drets de les dones”. Tot seguit, però, va afegir que la seva figura serveix per garantir l’estabilitat i la independència del país, fent clares al·lusions a la crisi política que es podria obrir al país pirinenc. I és que mesos abans, el Vaticà va advertir que, si Andorra legalitza l’avortament, el bisbe d’Urgell haurà de renunciar al càrrec de copríncep.
La policia, parlant amb les organitzadores de la manifestació | Sandra Vicente
Un alt cost per decidir
Per a les dones andorranes que decideixen interrompre l’embaràs els costos són alts. Primer de tot, han de pagar el 25% del preu de la consulta ginecològica i la ecografia, que sumen 25 i 185€ respectivament, segons els càlculs de l’associació Stop Violències, ja que la seguretat social andorrana només reemborsa tres quarts del preu de les visites mèdiques.
Si decideixen anar a Barcelona, primer han de creuar la frontera i recórrer 200 km, cosa que els pot costar uns 50€. Un cop a la capital catalana, el cost d’un avortament quirúrgic va dels 300 als 1.000€. En total, entre 400 i 1.100 euros, depenent de la clínica. A més, és recomanable que una dona estigui de baixa tres dies en total per a sotmetre’s a una intervenció d’aquestes característiques, una baixa que a Andorra no es remunera.
Però més enllà del preu, el cost emocional que emprendre aquesta acció suposa. “Primer de tot, la por a perdre la feina si expliques perquè has estat de baixa, les repercussions socials i, per suposat, legals”, argumenta M. Cortés. Aquests preus afecten molt més les dones precaritzades i migrades -en la seva gran majoria, portugueses-, “però aquestes no les veureu pels carrers d’Andorra. No les veureu en general: les amaguem perquè vivim del turisme. Us enganyem”, diu la presidenta d’Stop Violències.
Per això cobra tanta importancia la xarxa de suport La Meri, que sufraga gastos mèdics i de dietes en la mesura del possible i també ofereix allotjament a les dones que no vulguin tornar a Andorra immediatament de sotmetre’s a la intervenció. Així mateix, també proporcionen assessorament sobre clíniques barcelonines fiables i segures.
I és que una de les conseqüències del fet que avortar estigui prohibit és la clandestinitat. Tot i que no hi ha dades dels avortaments clandestins que es realitzen al Principat, des d’Stop Violències afirmen creure que aquesta pràctica s’està instaurant al sistema públic de salut, que és “el pitjor escenari”, afirmen. M. Cortés menciona el cas d’una jove que va aconseguir els medicaments -misoprostol i mifepristona- a través d’una ginecòloga que no li va explicar bé la pauta. “No va morir de miracle i va treure el fetus en tres trossos”, afirma M. Cortés.
Així mateix, també afirmen estar detectant circuits, “en benefici de professionals sanitaris, que recomanen clíniques avortives a Barcelona i que organitzen trasllats clandestins”. Però la situació no és millor per a les que decideixen no interrompre el seu embaràs: “tenim molta maternitat obligatòria i infantil. Molta violència adolescent que, a Andorra, com tot, se soluciona amb sobremedicalització”, denuncia M. Cortés, que de formació és psicòloga especialitzada en violències.
Jornades internacionals prèvies a la manifestació | Victòria Oliveres
Internacionalitzar el conflicte
“Ens van dir que a Andorra no es podia parlar d’avortament perquè no i punt, i nosaltres en parlarem, perquè sí i punt”, ironitza M. Cortés, que destaca el desconeixement que hi ha al propi país sobre aquesta prohibició. Stop Violències va començar la seva tasca al 2014, primer de manera molt tímida però destaquen la “publicitat involuntària que ens van fer les persones conservadores, que es justificaven dient que no es podia avortar perquè el bisbe no volia”. I aquí, explica, és quan moltes dones es van adonar que interrompre l’embaràs està prohibit.
I és que la por a la protesta és quelcom que diverses militants d’Stop Violències destaquen: “hi ha molta por a posar la cara, perquè aquest és un país petit [només té 80.000 habitants] i el què diran pot afectar-te a casa, a la feina…”, explica una jove militant. El risc és alt, confirma la presidenta de l’associació, que és qui recorrentment posa la veu, la cara i el nom, “però com que jo no tinc res, més que el meu feminisme, no em poden treure res”.
Poc a poc les concentracions a Andorra s’han anat fent més freqüents -la Policia no comptava amb cos antidisturbis fins l’any passat, tot i que encara no han arribat a actuar mai- tot i que encara no s’han normalitzat. A això, cal sumar-hi “la pressió del govern i la policia”, expliquen des d’Stop Violències. Tant és així, que la manifestació del passat dissabte va ser desautoritzada al darrer moment, de tal manera que la policia va instar les manifestants a anar d’Encamp a Andorra la Vella (uns 8 km) per una vorera d’un metre d’ample, enlloc d’anar per la carretera, tal com s’havia plantejat en un inici.
La xarxa d’Stop Violències va decidir “desobeir” els agents i finalment innundar els passos de muntanya amb crits feministes i avortistes. “És molt freqüent que ens intentin desautoritzar i anul·lar”, diu M. Cortés, però “el problema del poder és que no creu en l’organització popular i, per tant, quan ens reunim, s’ho troben a la cara”, explica l’andorrana, acompanyada d’una xarxa formada per persones de fins a set països diferents que van acudir al Principat a manifestar-se.
Ho van fer les feministes de Ca la Dona, de Catalunya; del Jove Moviment Feminista de Perpinyà, de la Catalunya Nord; de l’associació UMAR, unió de dones de Portugal; de Non Una di Meno, moviment feminista d’Itàlia; de Marea Verde Barcelona, representant la campanya per la despenalització de l’avortament a l’Argentina; de MALI, associació pels drets i les llibertats al Marroc; i del moviment feminista de l’Uruguay.
Totes elles van participar també dissabte al matí a unes jornades per parlar de les lluites per aconseguir el dret a l’avortament i dels problemes que es troben amb l’accés als països on aquest dret ja ha estat assolit, com per exemple l’objecció de consciència dels professionals mèdics o el tancament de centres.
Entre elles van compartir eines per a continuar la lluita, com per exemple les campanyes creatives. La recomanació amb la qual totes van coincidir va ser que seguissin amb les mobilitzacions, assegurant que sempre comptaran amb la sororitat del moviment feminista d’arreu.
El reclam per un avortament universal es vol fer notar a Catalunya. Una campanya iniciada a finals de juliol per 10 entitats de l’àmbit de la salut, la defensa dels drets sexuals i reproductius i de dones per exigir-lo supera de llarg les 250 adhesions al manifest.
El document està dirigit a “totes les autoritats públiques de Catalunya” i, entre altres demandes vitals, exigeix que aquestes estableixin “les condicions per a una atenció sanitària universal, de qualitat, i sostenible sobre la base d’una gestió eficient, eficaç i transparent”. La campanya neix a partir de l’evidència dels buits legislatius i obstacles administratius que els col·lectius denuncien que es troben les persones migrades no residents a Catalunya i sense targeta sanitària. A més, coincideix amb el segon aniversari de l’entrada en vigor de la llei 9/2017 i en un moment en el qual la Generalitat de Catalunya vol realitzar una consulta pública amb l’objectiu d’elaborar un projecte de Reglament per a desenvolupar els continguts d’aquesta Llei.
En un context d’incertesa, diverses organitzacions van constituir una Taula de Treball sobre l’accés a l’atenció sanitària dels menors de 18 anys, dones i persones embarassades i a la interrupció voluntària de l’embaràs. Entre elles es troben L’Associació de Drets Sexuals i Reproductius, la Marea Verde Barcelona, Metges del Món, la Plataforma per una Atenció Sanitària Universal a Catalunya (PASUCat), la Red de Migración, Género y Desarrollo, la Xarxa de Dones per la Salut, la Campanya pel Dret a l’Avortament, Ca la Dona, el Centre d’Anàlisi i Programes Sanitaris (CAPS) i Mika Sororidad Internacionalista. Han estat elles les que han treballat el document que pretén “aconseguir que els drets humans de les persones migrades, amb especial èmfasi de les dones i persones embarassades i els menors de 18 anys, siguin reconeguts de manera real i directa, sense cap mena de discriminació”.
En mostrar aquesta voluntat se sustenten també en les demandes d’organismes com Nacions Unides o el Consell d’Europa, que han subratllat en algunes ocasions que “certes reformes que han realitzat els legisladors espanyols i catalans contravenen els estàndards internacionals de drets humans”. Així, a banda de recordar a les autoritats publiques que se’ls hi ha demanat que garanteixin l’accés a l’atenció sanitària de les persones migrades per diverses vies, també denuncien que “en molts casos la manca d’informació ha afectat les persones migrades en l’exercici del seu dret a salut, a causa dels temors a veure’s davant factures o compromisos de pagament als quals no poden fer front per accedir als serveis sanitaris”.
Per altra banda, i reponsabilitzant al Departament de Salut i al CatSalut, demanen recursos per a la formació del personal administratiu i sanitari, ja que les organitzacions sotasignants asseguren que han comprovat que els hi falta molta informació sobre com informar sobre la declaració de responsabilitat a les persones que no tenen targeta sanitària.
Les demandes concretes de les entitats pels drets de les dones i per una salut universal real es recullen en 9 punts. El mantra que els uneix és l’afirmació que la falta d’accés a l’assistència sanitària de la població migrada i refugiada és racisme institucional i, per tant, “és imprescindible que els sistemes de salut superin les barreres culturals i lingüístiques i es realitzi un abordatge multidisciplinari intercultural”.
En aquest sentit demanen que el Reglament garanteixi l’assistència sanitària dels residents en risc d’exclusió social, de tots els menors de 18 anys, així com l’atenció a totes les persones i dones embarassades que estan a Catalunya estiguin o no empadronades, durant l’embaràs, el part, el postpart i la interrupció voluntària de l’embaràs. Per tant, que l’empadronament no constitueixi un obstacle a l’accés a l’atenció sanitària ni que el període mínim per a acreditar l’arrelament s’estableixi en un termini de 3 mesos.
Per seguir saltant-se traves burocràtiques també consideren esdencial que es redueixi al mínim el temps d’espera per a obtenir la targeta sanitària. A banda, i lligat amb la idea de formar el personal administratiu i sanitari, també demanen que el decret garanteixi que “en cap cas es realitzarà cobraments d’urgències”. Entenen que “negar aquest dret [ser atés d’ugències] és una mesura regressiva i contrària a la universalitat efectiva del dret a la salut de totes les persones”. Paral·lelament a la formació d’uns, també indiquen la necessitat de realitzar campanyes informatives a la ciutadania sobre el dret a la salut, “especialment a les persones i col·lectius d’especial vulnerabilitat, per a què coneguin i exigeixin els seus drets”.
I com per tot cal que t’informin però també cal poder-ho entendre, per últim, demanen que el Parlament de Catalunya aprovi una reforma de la Llei 9/2017 en lectura fàcil. Encara afegeixen que “mentre s’aprova aquesta reforma, exigim que la Consellera del Departament de Salut emeti una Instrucció que reguli l’atenció sanitària d’urgència a aquestes persones”.
Just a les 12 hores, el cel tapa el migdia de Barcelona, però vàries desenes de dones es concentren a les portes del consolat d’Argentina al Passeig de Gràcia. Un cel que s’adiu a la gravetat de les demandes que el grup exigeix: «anticonceptius per no avortar, avortament per no morir». Com? Fent que els avortaments siguin legals i es realitzin en els hospitals.
En el Dia Internacional d’Acció per la Salut de les Dones, una vintena d’entitats han donat suport a l’acció de la Marea Verda de Barcelona, una plataforma agermanada amb la Marea Verda que va néixer a Argentina per exigir el dret a un avortament legal, segur i gratuït. Que l’acció coincideixi amb aquest dia no és fortuït. Les companyes de la Campanya Nacional pel Dret a l’Avortament Legal, Segur i Gratuït a Argentina presentaran per vuitena vegada el projecte de Llei d’Interrupció Voluntària de l’embaràs al Congrés. I com la solidaritat travessa fronteres i mars, les seves companyes, juntament amb les dues regidores de la CUP Capgirem Barcelona, Maria Rovira i Eulàlia Reguant, han presentat també un seguit de demandes al consolat d’Argentina a Barcelona perquè les traslladin a l’ambaixada a Madrid i d’allà arribi també a Argentina.
El «pañuelazo» que s’ha realitzat a les portes del consolat s’ha gravat per retransmetre’s en directe aquesta tarda a Buenos Aires durant la presentació del projecte de llei al Congrés argentí. Des de la Marea Verda, apunten que «un dels majors fracassos de salut pública en Amèrica Llatina té el seu origen en la idea de la maternitat com mandat social i no com elecció». Aquesta manera de definir la maternitat i les prohibicions que es generen al seu voltant, fan que desenes de dones morin i desenes de milers siguin hospitalitzades cada any arran d’interrompre un embaràs no desitjat amb mètodes perillosos. Per elles, «definir així la maternitat alimenta la idea perversa del patriarcat que és poder legislar sobre els nostres cossos i com conseqüència d’això milers de persones amb capacitat de gestar moren a l’any degut a avortaments clandestins i no segurs». De fet, des la Marea Verda han apuntat que a Argentina l’avortament és la primera causa de mortalitat materna en més de la meitat de les províncies.
Avui aquest projecte de llei afronta el seu major repte. L’any passat, la darrera vegada que es va presentar, la llei es va aprovar al Congrés per 129 vots a favor, només 4 per davant dels 125 vots en contra. Després el Senat la va tirar enrere amb 38 vots en contra i 31 a favor. Ara, en aquest vuitè intent, el carrer vol que s’aprovi sigui com sigui. Passi el que passi, la Marea Verda ha assegurat que seguirà des dels carrers per matenir la pressió i exigir a legisladors i legisladores que permetin un avortament legal i sense riscos. «Exigim que legislin basats en la realitat i les necessitats dels seus votants i no en els dictamens dels fonamentalismes. La vida de milers de dones i persones gestants depen de la seva decisió. La sobirania en els nostres cossos és clau per la igualtat: la maternitat escollida i l’avortament com dret ple són eines d’equitat i salut pública», han declarat des de Barcelona a les portes del consolat. En aquest sentit, les demandes són clares i lògiques: «educació sexual per decidir, anticonceptius per no avortar i avortament legal per no morir».
La Marea Verde Barcelona es concentra a les portes del consolat argentí en el dia que es presenta el projecte de llei al Congrés coincidint en el Dia Internacional d’Acció per la Salut de les Dones / Carla Benito
La concentració ha estat de caire reivindicatiu però no s’ha deixat de banda ni el ritme ni l’alegria. Així, amb el micròfon obert, han realitzat càntics diversos. Un d’ells, amb la melodia de Bella Ciao, deia: «Hoy las mujeres la voz alzamos, chao Macri chao Macri chao, chao, chao, contra el estado y el patriarcado, queremos aborto legal». I un altre que enviava als cures a treballar per quedar-se sense negoci en poder decidir i especular sobre els cossos de les dones.
I és que com ens explicava Sandra Castañeda, Coordinadora General de la Red de Salud de las Mujeres Latinoamericanas y del Caribe, en aquesta entrevista, l’avortament és una eina de control i un negoci per altra banda: «els mateixos metges que públicament s’oposen a l’avortament, després secretament els realitzen per 800 o 1000 dòlars. Clar que volen que sigui clandestí i il·legal. El dia que sigui legal hauran de practicar-lo en el seu servei de salut gratis. Ara poden fer-ho en el seu consultori i guanyant diners». Castañeda també apuntava que per molt que el patriarcat vulgui manar sobre el cos de les dones, «les dones quan volen avortar avorten. Punt. Pot ser il·legal, pot estar penat amb l’infern però quan una dona decideix una cosa la fa». Afegia que, «com a feministes, el nostre deure és transgredir les normes que ens imposa el patriarcat. No hem d’esperar fins que el patriarcat ens doni per si sol el dret. El dret ha anat darrere dels canvis socials i som les dones les que hem de generar aquests canvis». Canvis que avui s’estan presentant per vuitena vegada al Congrés d’Argentina amb el suport de milers i milers de dones d’arreu del món.
Durant segles, les dones han buscat mètodes per impedir o interrompre l’embaràs. Avui dia, hi ha mitjans que faciliten un avortament segur i eficient, tot i que encara hi ha dones que continuen utilitzant mètodes casolans primitius, il·legals i arriscats. En aquest sentit, segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), es produeixen més de 55 milions d’avortaments a l’any a tot el món. Per això, cada any, 47.000 dones moren a causa d’avortaments fallits. Tant és així que els avortaments insegurs són la tercera causa principal de mort materna del món i donen lloc a més a cinc milions de discapacitats en gran mesura evitables, segons l’OMS.
La legislació sobre l’avortament és força diferent a cada país del món, i s’hi pot trobar tant des del lliure accés a l’avortament a serveis sanitaris públics i gratuïts fins a penes de presó per a qui el practiqui. Per tant, la pràctica de l’avortament voluntari està sotmesa a l’ordenament jurídic vigent de cada país, on es pot recollir o bé com a dret o bé com a delicte punible. De fet, l’accés a l’avortament no és només un tema de discussió moral, sinó una qüestió de salut pública. Massa sovint, l’acalorat debat que genera està entelat per la desinformació sobre les veritables repercussions de restringir l’accés a aquest servei de salut bàsic. Penalitzar l’avortament no ho impedeix, només fa que sigui menys segur.
Precisament en aquests moments el tema resulta més actual que mai al nostre país, ja que alguns polítics espanyols estan fent del tema de l’avortament un element de la seva campanya electoral, defensant posicions retrògrades que l’actual legislació semblava haver superat. Una situació que reclamava una denúncia com la que ens proposa la Laia Abril a On Abortion. La fotògrafa ha decidit fer front a aquest conflicte per mitjà d’una investigació complexa i compromesa que convida al públic, mitjançant un íntim acte d’observació, a transitar per camins abans ignorats que condueixen cap a una (nova) reflexió sobre l’avortament, una pràctica de la qual encara no en parlem prou.
L’avortament clandestí, una condemna
Laia Abril dedica part del seu treball en explicar històries íntimes sobre realitats incòmodes relacionades amb la feminitat. Però més enllà de la temàtica, basa la seva metodologia en projectes de llarg abast que es presenten en diverses plataformes, ja sigui en una exposició, un web o un llibre. La mostra On Abortion, guanyadora del premi de fotografia Madame Figaro-Arles, és el primer capítol del projecte titulat A History of Misogyny. Abril ja està treballant en la segona part de la trilogia que se centrarà en casos de violació a dones i preveu que pugui presentar-lo l’any que ve.
Amb una meticulosa metodologia d’investigació, Abril recorre al passat per ressaltar la llarga i contínua erosió dels drets reproductius de les dones fins als nostres dies. En paraules de la mateixa Laia Abril, es tracta de construir «un mapa conceptual de les repercussions de no tenir accés a l’avortament al món». Aborda el problema de la restricció de l’accés a l’avortament i de les pràctiques il·legals d’interrupció de l’embaràs des d’una perspectiva «polièdrica», com l’han denominat des de Foto Colectania.
A l’exposició trobem un variat catàleg d’artefactes que van ser utilitzats com a anticonceptius i mètodes abortius: condons de bufeta de peix o de bosses d’intestí d’ovella, dutxes vaginals, gossypol; xeringues de sabó i ènema, canyes de fusta i plàstic; testimonis de dones que han interromput el seu embaràs de forma il·legal, anuncis de diaris de països on avortar és delicte i que ofereixen aquestes pràctiques amb informació enganyosa, imatges de dones mortes per aquestes causes i fins i tot un arxiu d’àudio amb amenaces a una integrant d’un equip mèdic que realitza, de forma legal, aquests procediments.
Una veritat tabú
«El que pensem que és part de la història de l’avortament, en realitat, segueix sent actual, no és tan del passat com pugui semblar», aclareix Abril. Sense anar més lluny, assenyala a les tres dones salvadorenques que van ser excarcerades a principis de març després de passar diversos anys a la presó per practicar i fins i tot per patir avortaments. També crida l’atenció una fotografia d’un embull d’herbes i plàstics que van ser trobats a l’interior de l’úter d’una dona a l’Àfrica. La foto és de 2002.
Les històries a les quals dóna veu aquesta investigació visual, procedeixen, en gran mesura, de països d’Àfrica i d’Amèrica del Sud; però algunes es troben molt a prop. Algunes de les dones que apareixen en els documents exposats procedeixen de països amb estrictes lleis abortives, com Magdalena (Polònia), Justyna (Polònia) o Lucía (Xile). Una col·lecció d’evidències visuals, auditives i textuals que teixeixen una xarxa de preguntes sobre ètica i moralitat, i revelen una sorprenent sèrie de desencadenants socials, estigmes i tabús sobre l’avortament que han estat invisibles fins ara.
Abril posa rostre a una qüestió difícil, anònima i íntima, mostrant a dones que han posat en perill la seva vida explicant la seva història en primera persona. També per a molts dels metges que practiquen l’avortament, sovint amenaçats per grups antiavortistes, com el 2015, a Colorado, Estats Units, on van ser assassinats tres metges per practicar avortaments. «És un tema complicat perquè té a veure amb moltes coses: la religió, la moral, els diners, l’estigma i les lleis», explica Abril. El debat sobre l’avortament sorgeix del reconeixement d’una veritat tabú: penalitzar l’avortament no vol dir que no existeixi.
Si no hagués sortit de la clínica no li hauria passat, però va haver d’absentar-se un moment per a parlar per telèfon. Després de penjar, es va disposar a tornar a entrar, però una dona amb un rosari a la mà que s’havia col·locat en la vorera de davant es va dirigir a ella i li va tallar el pas. Va passar fa uns nou mesos en la clínica Iris, d’Albacete, on habitualment es practiquen avortaments. Rocío (nom fictici) no acudia per a això, però la dona amb la qual es va topar va creure que sí. «Quan anava a entrar, la senyora em va agafar del braç pensant que anava a avortar i em va dir ‘no ho facis’», explica aquesta jove en conversa amb eldiario.es.
Encara que només era una persona la que esperava a les portes de la clínica, el cas il·lustra el que passa setmanalment en diversos centres mèdics que practiquen avortaments a Espanya, on grups d’ultracatòlics intercepten, assetgen i intenten convèncer a les dones que entren perquè no avortin. L’Associació de Clíniques Acreditades per a la Interrupció Voluntària de l’Embaràs (ACAI) fa anys que denuncia la situació i ara el Defensor del Poble ha començat a investigar i recaptar informació sobre això. De fet, el cas de Rocío forma part de les seves indagacions. Aquesta setmana, l’avortament ha tornat a posar-se sobre la taula després que el número dos de la candidatura de Pablo Casado, Adolfo Suárez Illana, hagi assegurat que «els neandertals també l’usaven: esperaven que naixessin i els tallaven el cap».
«Jo no tenia molt clar a què es referia, però vaig començar a trobar-me molt incòmoda», diu Rocío, que prefereix no fer públic el seu nom real. –»Què no faci què?», li va preguntar. –»Que no avortis». –»Ah, Què no véns a això?», va prosseguir la dona en veure la seva cara de sorpresa. La jove, que viu a València però aquests dies es trobava en el seu Albacete natal, explica que, entre espantada i descol·locada, no li va voler respondre i li va preguntar si treballava a la clínica. «La senyora, molt indignada em va dir que no, que pertanyia a una associació provida i que ajudaven les dones que estan embarassades perquè no avortin».
Les ajudes a dones embarassades solen ser ofertes per associacions antiavortistes, que utilitzen bona part del contingut de les seves pàgines web per a induir temor, mitjançant afirmacions falses i exageracions, a les dones respecte a la interrupció voluntària de l’embaràs, actualment regulada per una llei de 2010 que permet l’avortament lliure fins a la setmana 14. És el cas de Red Madre, l’organització de la qual precisament és patró Suárez Illana i que en els últims dies diversos líders del PP, entre ells Casado, posen com a exemple en parlar de la seva proposta d’una Llei de Suport a la Maternitat.
Segons explica Rocío, la dona li va dir que en la seva associació tenien recursos econòmics, roba de bebè i advocats –»per a tramitar les adopcions», explica que li va comentar–. «La dona no va utilitzar la violència en cap moment, però jo sí que em vaig sentir violentada i jutjada», assenyala la jove. Quan va tornar a casa seva, va començar a buscar informació sobre aquest tipus de grups i va recordar les notícies que havia llegit sobre el que solen fer a les portes de les clíniques, alguna cosa que a més d’Albacete passa en ciutats com Madrid, Màlaga o Córdoba, segons denúncia ACAI.
I si hagués anat a avortar?
«Vaig entrar en diferents pàgines web i em va semblar increïble el que allí deien. Sóc química i crec que tinc formació científica suficient per a saber que el que asseguren aquestes dones sobre l’avortament és mentida». Rocío es va posar llavors a pensar què hauria ocorregut i com s’hauria sentit si efectivament hagués estat embarassada i qui hagués acudit a la clínica anés a avortar. «L’últim que em vindria de gust seria trobar-me a una senyora resant el rosari que m’agafi del braç i em digui ‘no ho faci’ i que pot ajudar-me amb roba i un advocat. Tu has pres una decisió difícil i que has pensat molt i que de sobte vingui algú a qüestionar-te crec que és dur i indignant».
Davant això, i «per la incomoditat que jo havia sentit i la que no em volia ni imaginar que haurien sentit altres dones», va decidir interposar una denúncia davant la Policia Nacional. Així que, al voltant de les 21.00 hores del dia 4 de juliol de l’any passat, segons consta en aquesta, Rocío es va dirigir a la comissaria d’Albacete, on va explicar el que havia viscut. Segons relata la jove, els agents li van comentar que no veien cap delicte en els fets, però «després de molt insistir» van tramitar la denúncia. No va tornar a saber res d’això fins fa unes setmanes, quan es va dirigir de nou a la comissaria per a preguntar sobre l’estat.
«Em van dir que havia canviat la llei fa poc i que com no hi havia autor conegut no podien enviar-la al jutge», diu Rocío referint-se a la reforma de la Llei d’Enjudiciament Criminal, modificada el 2015 per a introduir aquest canvi –excepte en el cas d’alguns delictes greus–. Eldiario s’ha posat en contacte amb el gabinet de premsa de la Comissaria Provincial d’Albacete per a preguntar pel cas sense obtenir de moment resposta. Rocío, per part seva, ha registrat recentment una comunicació davant la Subdelegació del Govern per a sol·licitar informació sobre l’estat de la denúncia.
El seu cas forma ara part de la recerca que està duent a terme el Defensor del Poble, que està sol·licitant informació a ACAI i en els últims dies li ha demanat a Rocío una còpia de la denúncia. La jove espera que les perquisicions tinguin el seu efecte perquè la porta d’una clínica –»en la qual les dones decideixen lliurement», assumeix– «no és un lloc en el qual fer això i menys d’aquesta manera, donant per fet que tota persona que passa per allí avortarà i sense buscar explicacions (que tampoc són de la seva incumbència) sinó seguint el principi ultraconservador que tota dona que vulgui avortar simplement no ha de fer-ho», esgrimeix Rocío en un escrit que ha enviat al Defensor del Poble.
ACAI celebra que la jove hagi volgut fer públic el cas, ja que hi ha molta dificultat perquè dones que «abans de res volen preservar la seva intimitat» i «fugir de l’estigma associat a l’avortament» denunciïn. Això no significa que no pateixin les conseqüències, com ha posat de manifest l’associació en la primera recerca realitzada sobre aquest tema, per a la qual va entrevistar a més de 300 dones que van avortar en diferents clíniques. «M’han fet sentir com una assassina, m’han dit que anava a anar a l’infern, que estava matant al meu fill (el nen venia malament), horrible, no sé si això és legal» o «es posaven davant i no em deixaven tranquil·la» són alguns dels testimoniatges recopilats. Un 89% i un 66% de les dones van declarar haver-se sentit assetjades i amenaçades, respectivament.
El Defensor del Poble ha començat a interessar-se per la situació que travessen moltes de les clíniques que practiquen avortaments a Espanya, que setmanalment veuen com grups d’ultracatòlics se situen a les portes i increpen a les dones que entren. La fustigació i l’assetjament ha arribat a les mans de l’organisme a través de diverses organitzacions que es van reunir amb alguns dels seus integrants el mes de gener passat. Després, el Defensor del Poble els va sol·licitar un informe sobre l’estat de la qüestió que ja està estudiant i, aquesta mateixa setmana, ha demanat una ampliació d’informació, segons confirmen fonts del mateix a eldiario.es.
Tot i que encara no s’ha obert un expedient de recerca oficial, alguna cosa que dependrà del curs de les perquisicions, l’actuació del defensor podria derivar en una proposta de modificació normativa o una trucada d’atenció a l’Administració Pública, entre altres possibilitats. «Les dones que acudeixen a interrompre voluntàriament el seu embaràs estan veient vulnerats els seus drets fonamentals davant la mirada passiva de les institucions públiques», explica José Antonio Bosh, assessor jurídic de l’Associació de Clíniques Acreditades per a la Interrupció Voluntària de l’Embaràs (ACAI).
Aquest és un dels fronts oberts que tenen les clíniques des que el Govern socialista aprovés en 2010 la Llei de l’Avortament que va establir el sistema de terminis i va derogar el de supòsits i va instaurar l’avortament lliure fins a la setmana 14 de gestació. En aquest sentit, l’informe que han lliurat al Defensor del Poble fa un resum de la situació actual, caracteritzada per la presència de grups ultracatòlics que aborden a les dones amb fotografies, fetus de joguina i proclames contra l’avortament abans que entrin a la clínica. L’objectiu és que facin marxa enrere en la seva decisió.
Encara que «les accions, la ubicació i el grau de pressió varia geogràficament», assumeix l’estudi, des d’ACAI han identificat diversos focus en els quals la fustigació és més intensa i recurrent, entre ells, Madrid, Màlaga, Albacete, Córdoba i Algesires (Cadis). En aquests llocs, les accions s’empitjoren en determinades dates assenyalades com cada 28 de desembre, el Dia dels Sants Innocents. Dimecres passat van començar els anomenats 40 dies per la vida, una campanya internacional que se celebra coincidint amb la quaresma, és a dir, els 40 dies anteriors a Dijous Sant.
Un grup de persones, a les portes de la clínica Dator, obstaculitzen a les dones que entren a avortar / PATRICIA J. GARCINUÑO (eldiario.es)
La bateria d’accions sol centrar-se en «el bloqueig dels accessos a les clíniques, consignes, crits i amenaces a les dones i acompanyants i a les i els professionals de les clíniques» a més d’intents de dissuasió individual a les dones que avortaran. Una cosa que fan «parant-les i abordant-les parlant amb elles en un intent de canviar la seva decisió, mostrant diversa propaganda antiavortament arribant fins i tot a perseguir-les fins que es fiquen en els seus vehicles o transport públic», especifica l’informe. Aquest tipus d’actuació, «aparentment de to menor i sense agressivitat manifesta», prossegueix, «exerceix un efecte potser més nociu». D’altra banda, de tant en tant apareixen pintades en el sòl i façana d’algunes clíniques amb frases com «avortament assassinat» o «maten nens. Assassins».
Una resposta conjunta
Per a enfrontar-se a la «recrudescència de les accions del moviment anti-elecció» i «de les accions intimidatòries contra els/as professionals que faciliten la prestació de l’avortament», unes 59 entitats, entre elles ACAI, l’Associació de Dones Juristes Themis, o la Federació de Planificació Familiar Estatal (FPFE), s’han unit per a coordinar la resposta. En aquest moment, i encara que el seu enfocament és general, s’estan centrant en l’assetjament que sofreixen les dones que acudeixen a les clíniques i amb aquesta intenció es van dirigir al Defensor del Poble i a la ministra de Sanitat, María Luisa Carcedo, amb qui es van reunir la setmana passada.
«Es requereix que sigui la dona individualment la que denunciï i això és molt difícil. Les denúncies són pràcticament inexistents», explica Gema González Díaz, directora executiva de la FPFE, que posa l’accent que la difícil situació que ja per si mateix travessen aquestes dones s’uneix al fet que la majoria l’única cosa que desitja en aquest moment és seguir amb la seva vida. «Els poders públics haurien de regular la situació en comptes d’empènyer a les víctimes a iniciar un periple judicial per si mateixes».
Un dels tríptics que es reparteixen els dissabtes a la clínica El Bosque de Madrid / eldiario.es
Abans d’acudir al Defensor del Poble han estat diverses les interaccions que ACAI ha mantingut amb diverses administracions públiques per a denunciar la situació: reunions amb Conselleries de Salut de diferents comunitats autònomes, amb subdelegats del Govern i amb diversos regidors, a més del requeriment en moltes ocasions de la Policia Local o Nacional. El resultat, explica Bosch, és que «res ha canviat» i «els fonamentalistes continuen coaccionant, assetjant i insultant a les usuàries» d’una prestació recollida en la llei i, en una immensa majoria dels casos, derivades per la sanitat pública als centres.
ACAI va intentar llançar llum sobre aquesta situació el mes de setembre passat, quan coincidint amb el Dia en defensa dels Drets Sexuals i Reproductius va fer pública una recerca pionera basada en 300 entrevistes a dones que van acudir a avortar i van ser abordades pels manifestants ultres. A la pregunta de si s’han sentit assetjades i amenaçades, un 89% i un 66%, respectivament, respon afirmativament, i la gran majoria, un 73%, es va sentir «molt molesta».»Avortar no és fàcil, però per a mi el pitjor ha estat l’assetjament (…) He volgut plorar i anar-me’n a casa meva», explicava una d’elles. «M’han fet sentir com una assassina, m’han dit que aniria a l’infern, que estava matant al meu fill (el nen venia malament), horrible, no sé si això és legal», deia una altra de les entrevistades.
«Vull que em treguin això que em va posar dins el vell». Aquestes paraules de Lucía han suposat un punt d’inflexió en la vida de José Gijena i la seva esposa, Cecilia Ousset. «Cal tenir una ànima molt ombrívola per a no reaccionar davant el dolor d’aquesta nena d’11 anys embarassada pel seu violador i torturada per un sistema de salut que li nega el seu dret a l’avortament».
Aquests ginecòlegs van practicar una cesària a la petita –que després de nombroses dilacions portava ja 23 setmanes de gestació– i ara s’enfronten a una denúncia d’homicidi qualificat d’advocats ‘provida’ a causa de la mort del bebè.
«Entrem a l’habitació de l’hospital i ens trobem a una nena petiteta, d’11 anys però amb escàs desenvolupament genital, en un estat psicològic molt inestable. Ja havia tingut dos intents de suïcidi. Ella i la seva mamà ens van demanar si us plau que les ajudéssim a interrompre aquest embaràs», explica Gijena. Per a llavors Lucía (nom amb el qual es protegeix la seva veritable identitat) portava setmanes demanant-ho en va.
Gairebé dos mesos abans havia anat per un dolor de panxa al centre de salut de 7 d’abril, un petit poble a 150 quilòmetres de la ciutat de Tucumán, en el nord de l’Argentina. Allí van descobrir que tenia un embaràs de 16 setmanes, que va revelar al seu torn que la tortura per a ella havia començat molt abans, amb els abusos sexuals de la parella de la seva àvia, un home de 62 anys.
Però la següent tortura acabava de començar. L’avortament és legal a l’Argentina des de 1921 en casos de violació o de perill de mort per a la gestant. De fet, ni tan sols es requereix l’autorització d’un jutge. Però la província Tucumán és l’única del país que no ha adherit al protocol sanitari per a aquests casos. «Les pressions de l’Església catòlica i els grups antiderechos han deixat aquesta província al marge de la justícia», protesta Gijena.
Els dies van anar passant per a Lucía sense cap solució, entre escenes en les quals metges li preguntaven, amb una mà en el seu ventre, si de debò volia ‘matar al seu bebè’, i declaracions de responsables polítics que assenyalaven que el millor per a ella era seguir endavant amb l’embaràs i fins a una fiscal buscant advocat per a protegir al fetus. Finalment, una jutgessa va instar a les autoritats sanitàries que en menys de 72 hores atengués la voluntat de la nena d’avortar. Però no hi havia metges disposats a fer-ho.
Per això el Ministeri de Salut ha d’acudir a un metge privat. José Gijena accepta, amb la condició d’avaluar el cas i prendre la decisió mèdica que cregui més convenient. Tercera sessió de tortures: l’avortament ja no és possible. L’obstetre entén que el cos de la nena és massa immadur per a interrompre l’embaràs amb pastilles. Hauria suposat almenys tres dies de fortíssims dolors i hemorràgies, amb possibles conseqüències físiques i psicològiques. Seguir amb l’embaràs també hauria estat un risc: una nena de la seva edat té quatre vegades més possibilitats de morir en el part que una dona adulta.
«Decidim fer-li una microcesària, el menys invasiva possible. Però ens trobem en el quiròfan amb que ni les infermeres ni l’anestesista volien participar. S’emparaven en l’objecció de consciència. La meva esposa, que és catòlica practicant i també és objectora, va tenir un gest de generositat molt gran: va deixar de costat les seves idees per a fer el que devia, que era ajudar aquesta nena», explica emocionat el metge.
A mitjanit, la parella d’obstetres aconsegueix, amb l’ajuda d’una anestesista amiga, realitzar la intervenció. No resulta senzilla, perquè Lucía va desenvolupar preeclàmpsia, una complicació molt greu. La bebè va néixer amb vida, però va morir al cap de pocs dies. És llavors quan es posa en marxa la denúncia per homicidi. «Argumenten que va ser extret del ventre matern en forma prematura àdhuc sabent les seves poques probabilitats de sobreviure, i per això se’ns suposa la premeditació. Clar que haguéssim volgut que aconseguís viure! Però aquí el focus no sóc jo ni el que lamentablement va passar amb la bebè, sinó conservar la integritat física de la nena violada i el dret que li correspon per llei», sosté Gijena.
Assetjament, amenaça, denúncies…
Les conseqüències per a aquests metges amb dues dècades d’experiència a la seva esquena són imprevisibles. I no només per a ells, sinó també per a la seva família. Aquest dilluns, quan rebien la notícia de la denúncia per homicidi, Gijena i Ousset estaven acompanyant als seus quatre fills en el seu primer dia en una nova escola. L’assetjament constant des que els seus pares es van manifestar a favor de la regularització de l’avortament no els va deixar més opció que el canvi de centre. «Van estar tots en tractament psicològic i un d’ells va sofrir una depressió», relata el metge.
Quan l’Argentina estava immersa en el debat públic i legislatiu sobre la legalització de l’avortament, Cecilia Ousset va escriure en el seu Facebook una carta on defensava, com a ginecòloga catòlica, la necessitat d’una llei que garantís avortaments segurs per a les dones pobres. El text va ser compartit per més de 50.000 persones en 48 hores. Des de llavors, l’obstetra i la seva família han estat assenyalats i assetjats pels autodenominats ‘provida’ en una província històricament molt conservadora.
De fet, el rebuig de la llei de terminis al Senat el van decantar en bona mesura els senadors de les províncies del nord argentí, on l’església continua tenint un important pes polític.
«Aquests grups antiderechos es creuen per sobre de la llei. Diuen que el seu lema és ‘Salvem les dues vides’ però en realitat és ‘O salvem les dues vides o cap’. S’escuden darrere d’un rosari o una verge per a justificar la seva accionar malèvol i mafiós. Volen confondre a la població dient que l’avortament no és legal. En el cas de Lucía ja era legal gairebé 100 anys enrere», s’encén Gijena.
Un grup d’advocats s’ha acostat a ells per a assistir-los en la causa i diverses associacions feministes estan promovent un escrit de suport als metges. Gijena diu no estar preocupat. «Cal donar aquesta batalla. Perquè l’important no és el que ens passi a nosaltres. No m’importen tant les amenaces de mort com que aquesta fustigació no aconsegueixi acoquinar ni als professionals ni a les dones que es vegin en aquesta situació. No volem més Lucías».
Per a José i Cecilia, el pas que han donat és definitiu, però també inevitable. «No és fàcil fer el que vam fer: obrir-li la panxa a una nena per a treure una bebè que seguia amb vida. Però hi ha drets inalienables i no podem desconèixer-los. Tampoc podem mirar cap a un altre costat davant el sofriment d’una nena violada i després torturada. Això és el que volen els que ens denuncien: fer com que no ho veuen, condemnar a Lucía i a altres com ella a la clandestinitat i a la mort».
