Just Deploy It!

Etiqueta: Can Vidalet

  • Els professionals de l’atenció primària reivindiquen recuperar la dotació de personal

    Si bé el CAP Can Vidalet d’Esplugues va ser el primer a queixar-se de la manca de recursos i dels endarreriments de les esperes per ser visitat, ara ja no és l’únic. 47 centres d’atenció primària, un CUAP i l’Ajuntament de Viladecans s’han adherit a un manifest de consens. Sota el lema «Millorar el sistema sanitari: enfortir l’atenció primària», s’han presentat les exigències dirigides al Departament de Salut i que demanen que es duguin a terme en el termini d’un mes. Unes reformes que consideren «imprescindibles i urgents» en un sistema d’atenció primària «col·lapsat». El document està signat per entitats com l’AIFiCC, el TSCAT, la CONFAVC, la FAVB i la CAMFiC.

    Les entitats signants han mostrat el seu rebuig a la disminució dels pressupostos destinats a l’atenció primària, que han passat del 18% l’any 2010 al 14% el 2016, i demanen augmentar-los fins al 20%, per arribar fins al «desitjable» 25%. Segons expliquen, amb aquests recursos es podrà plantejar una bona atenció als centres d’atenció primària, sinó, «no serà possible que la ciutadania rebi l’atenció que necessita i mereix». La presidenta del FoCAP, Nani Vall-Llossera ha manifestat que l’»atenció primària necessita mesures contundents i específiques que reverteixin les retallades».

    «No pot ser que l’atenció primària no sigui l’eix central. Volem ser la porta d’entrada al sistema sanitari, ja que som qui tenim una visió més global de les persones i del seu estat de salut», assegura Marta Rafael, infermera i vicepresidenta de l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC). Per això demanen gestionar les llistes d’espera de primeres visites a consultes externes i de proves complementàries. Afegeixen, que els directius han de mantenir l’activitat assistencial dins dels seus equips.

    En el manifest també es demana recuperar el personal dels Equips d’Atenció Primària, els EAP, perduts arran de la crisi, i posar fi a la precarietat laboral que viu el sector. Denuncien el deteriorament progressiu i la sobrecarrega «insuportable» que viuen els professionals de l’atenció primària per culpa d’aquesta disminució del pressupost. «Els canvis de professionals desorienten i donen desconfiança entre els pacients», opinen. Mentre esperen resposta del Departament de Salut, buscaran augmentar el nombre d’adhesions al manifest.

    Marta Rafael (AIFiCC), Dolors Forés (CAMFiC), Nani Vall-Llossera (FoCAP) i Tamara Sancho (Rebel·lió Atenció Primària) durant la roda de premsa / SÒNIA CALVÓ

  • Un front comú per l’Atenció Primària de Salut

    Era d’esperar, l’equip del Centre d’Atenció Primària de Can Vidalet ha començat, i molts altres professionals, i equips sencers, han signat ja el manifest “La necessària rebel·lió dels metges”, i diferents grups, col·legis i sindicats han sortit a donar suport a les reivindicacions. Una rebel·lió que es venia anunciant: si perdem els bons professionals perdrem el sistema públic; la millora de les Urgències no està només als hospitals; seguim sense fer els deures quan en Primària sabem molt bé quins són.

    És el fruit inevitable de la situació de precarietat ja crònica dels professionals de l’Atenció Primària. Sense haver estat mai considerada seriosament com el fulcre del sistema, les retallades de 2011 endavant es van acarnissar especialment amb la Primària: 334 milions d’euros fins l’any 2015. La resposta, un Pla Estratègic de millora de la Primària (un altre), quan el Departament ja té una munió impressionant de documents estratègics i operatius sobre els canvis que necessita el sistema per donar centralitat a la Primària. I a l’hora de la veritat, als pressupostos 2017, només 13 milions de suplement per la Primària, la xocolata del lloro.

    La reforma de l’Atenció Primària va començar fa ja més de 30 anys: recordem passar dels metges a dos hores al dia en els ambulatoris als professionals de medicina i infermeria de família, en equips de dedicació complerta i tasques assistencials i comunitàries. Fa 10 anys es va intentar l’anomenat Pla d’innovació de la Primària, fallit per pressions externes. Sembla que es vulgui guanyar temps davant la falta de recursos tot esperant a veure el futur del país. No necessitem més comissions d’experts fent plans de futur, necessitem millorar urgentment el present. Millora que passa per una injecció pressupostària seriosa i per escoltar i tenir en compte les necessitats, les opinions i propostes dels professionals del sector i de la ciutadania, que s’han manifestat reiteradament.

    Avui, 7 d’abril, és el Dia Mundial de la Salut. Els estudis internacionals ho corroboren: els sistemes sanitaris centrats en una Atenció Primària forta i resolutiva obtenen millors resultats en salut. Per molt que aquesta realitat no sigui la que apareix als mitjans de comunicació, polítics i ciutadans ens hem de creure que la Primària ha de ser el centre del sistema sanitari, i no la cua. Realment accessible, resolutiva, de qualitat. I portar a terme aquesta convicció fent front a les resistències de tot tipus dels interessos sectorials, corporatius i privats, dotant urgentment dels recursos perquè això sigui possible.

    L’Atenció Primària i Comunitària necessita fins a un 25% del pressupost de Salut. A Catalunya, això vol dir 800 milions d’euros més, com a molt en quatre anys, per recuperar salaris, augmentar les plantilles, guanyar temps per les consultes i els domicilis, tenir els mitjans per fer front a les noves competències i necessitats. Utilitzar de veritat el nou índex de necessitat social i de salut per redistribuir els recursos entre els equips, de les zones més afavorides a aquelles on les necessitats assistencials desborden. Estabilitzar la majoria de interins i eventuals per fer possible la longitudinalitat de l’atenció. Apostar per l’autonomia de gestió clínica. Forçar el pacte amb els hospitals, i canviar la balança de poder perquè l’Atenció Primària sigui realment el centre i gestora del pacient dins del Sistema. Creiem que cal impulsar urgentment un front professional i social per defensar i fer possible aquesta Atenció Primària i Comunitària que volem, per fer encara més excel·lent el nostre sistema públic de salut, instem altres Ajuntaments, moviments veïnals, entitats i ciutadans a sumar-se a aquest front comú, i confiem que aquestes reivindicacions seran escoltades i fetes realitat.

    Laia Ortiz, Tinenta d’Alcaldia de Drets Socials, i Gemma Tarafa, Comissionada de Salut de l’Ajuntament de Barcelona
    Joan Playà, Alcalde i Regidor de Salut de Castellbisbal
    Maria José Figuera, Regidora de Salut de Montornès del Vallès
    Montse Vergara, Regidora de Salut de Olesa de Montserrat
    Ramon Vidal, Regidor de Salut de Sabadell
    Maria Vallejo, regidora de Serveis Socials i Gent Gran d’ Esparraguera
    Lourdes Borrell, Tinenta d’Alcaldia delegada de Salut Pública i Consum i Mireia Aldana, Presidenta de l’Àrea de Drets de Ciutadania i Polítiques Socials i regidora delegada de Serveis Socials de Sant Feliu de Llobregat
    Isabel Roig i Casas, Regidora d’Acció Social i Drets Civils d’Arenys de Mar
    Montserrat Sanllehy, Tinenta d’alcaldia i regidora d’Acció social i salut de Montgat
    Ma.Carmen Dolores Aguirre, Tinenta d’alcaldia i regidora de Salut Pública i Consum de Santa Perpètua de la Mogoda

  • La tristesa del metge de família

    Molts dels meus companys creuen, com jo, que no hi ha especialitat tan propera a les persones com la de Metge de Família. Una especialitat que entén l’individu en la seva globalitat i on el conjunt de circumstàncies bio-psico-socials determinen l’estat de salut, malaltia, malestar o satisfacció d’una persona.

    Els metges de família estem a les trinxeres, cavalcant entre la medicina hospitalària, els especialistes i el carrer. I això ens porta a haver de remenar moltes variables. Hem de tenir habilitats científiques en constant actualització. Cal saber de tot (i molt) per poder ser responsables de pacients amb patologies cròniques i molts d’alta complexitat que abans no assumíem. I mai ens sobren les habilitats socials per entendre el context en què es mou el pacient, la seva família, feina, domicili i totes les emocions sempre subjectives per ambdues parts. El nostre treball, sens dubte, és molt complex.

    Encara que no dominem moltes tècniques hospitalàries i triguem a manejar els fàrmacs d’última generació, el fet de conèixer bé a les persones del nostre contingent ens permet abordar de manera molt resolutiva les seves demandes, en molts dels casos sense haver de medicalitzar. Escoltar, entendre, comprendre, acompanyar i, sobretot, resoldre, és el que tant la població com els gestors ens exigeixen.

    No està en dubte que una correcta entrada al sistema sanitari és una sana i forta Assistència Primària. Els polítics no paren d’omplir-se la boca amb això. Però els temps que corren no afavoreixen precisament aquest camí lògic.

    L’Assistència Primària ha perdut en els últims 5 anys un 20% del seu pressupost. I això es nota.

    Els professionals intentem mantenir el nivell i la qualitat en el nostre treball, però la pressió constant i la manca de recursos, a poc a poc van minvant la nostra resolutivitat i la nostra satisfacció professional amb conseqüències evidents, pacients insatisfets i professionals cansats.

    Podria enumerar moltíssims exemples de les dificultats del nostre dia a dia. Les absències no són cobertes i produeixen una sobrecàrrega de treball per a la resta de la plantilla, començant per l’administratiu, que ha de fer filigranes en reprogramacions. Moltes vegades fins i tot ens hem arribat a sentir culpables d’emmalaltir i en més d’una ocasió treballarem en condicions penoses per evitar que augmentin les llistes dels nostres companys.

    L’accessibilitat a una visita amb el metge de família rarament s’obté abans de les 48 hores. El més habitual és entre una i tres setmanes. Les visites a especialistes i les proves complementàries que sol·licitem tenen demores inacceptables. I això té conseqüències.

    Moltes vegades ens veiem obligats a medicalitzar problemes que es podrien resoldre sense fàrmacs. Per exemple, necessitem més especialistes en psicologia o en rehabilitació. Al meu centre, la visita amb algun professional de rehabilitació té una demora de 3 mesos. Si tinguessim més especialites no serien necessàries tantes medicines, amb la despesa que això suposa, i també del risc d’efectes secundaris que comporta.

    Algunes tècniques que abans es realitzaven a l’hospital, com controls de tractaments anticoagulants, informe de retinografies, infiltracions, crioteràpia, doppler, el mapa i moltes altres s’han traspassat a la primària sense dotació de personal. Ni de pressupost.

    Ens demanen excel·lència, però la formació va a càrrec nostre. Aquells reciclatges per especialitats que podíem fer fa anys han passat a la història. Es poden fer, però ja ningú ens substitueix.

    L’hospital Moisès Broggi, inaugurat l’any 2010, arrenca amb un programa informàtic d’història clínica diferent del que fan servir els centres d’atenció primària dels quals és referent. A poc a poc s’han anat connectant. Però, quant ens haurà costat això?

    Mentrestant, els pediatres del meu centre, Can Vidalet i tots els de Costa de Ponent, encara no poden veure les històries clíniques de l’Hospital Sant Joan de Déu, tan líquid i tan modern per a altres coses.

    La pèrdua de poder adquisitiu en els nostres salaris, la precarietat laboral –sobretot dels joves– i la dificultat de conciliació familiar van omplint el got. La societat ens exigeix solucions i moltes vegades no les podem donar.

    I encara que a vegades em sento com un salmó, nedant a contracorrent, desgastada i trista, em resisteixo a sobreviure en el meu lloc de treball. Em resisteixo i em rebel·lo.

  • Metges de Catalunya demana limitar a 25 les visites diàries per metge de capçalera

    Metges de Catalunya ha demanat a l’Institut Català de la Salut (ICS) que creï amb urgència una comissió per analitzar la situació de l’atenció primària. Amb aquesta comissió es volen definir mesures que «tallin immediatament l’asfíxia amb la qual treballen els professionals», expliquen en un comunicat des del sindicat mèdic.

    Denuncien que és habitual que els metges realitzin entre 35 i 40 visites diàries de mitjana i que aquesta sobrecàrrega de treball els desmotiva i els fa viure en un estat d’estrès i angoixa constant. Per això demanen limitar a 25 les visites diàries per metge de capçalera. Associen aquesta situació al dèficit de finançament i de personal que es viu des de fa més d’una dècada, però que ara «s’ha vist agreujat per les retallades i la incorporació de solucions tecnològiques que han alentit i burocratitzat les consultes». Asseguren que el pressupost destinat pel Servei Català de la Salut a la primera línia assistencial s’ha reduït un 25% des de l’any 2007 (de 1.716 milions d’euros a 1.377) i que la plantilla ha passat de 6.819 metges de família i pediatres el 2007 a 5.747 el 2016.

    “El temps d’atenció per pacient no pot superar els sis o vuit minuts, dels quals la meitat es dediquen a introduir dades en el sistema informàtic”, expliquen des del sindicat. Per això reclamen que l’atenció primària representi un mínim d’un 20% del pressupost de Salut i que hi hagi un màxim de 1.000 targetes sanitàries individuals per metge de família i pediatre.

    Segons dades de l’últim baròmetre sanitari del Ministeri de Sanitat, el 64% dels pacients catalans han d’esperar més de cinc dies per aconseguir visita amb el seu metge de capçalera i un 80% mai o gairebé mai poden fer-ho el mateix dia que demanen la cita.

    Des de Metges de Catalunya també demanen la substitució de les jubilacions dels últims cinc anys, les absències programades i les superiors a 48 hores, l’eradicació de contractes precaris i l’elecció de la direcció dels centres per part dels mateixos treballadors.

    Indignació al CAP Can Vidalet

    Els professionals del CAP Can Vidalet es queixen de la manca de recursos i els endarreriments de les esperes per ser visitat que, diuen, en la majoria de casos supera les 48 hores. Per això van fer una crida a la rebel·lió per part dels professionals sanitaris a través d’un manifest adreçat a l’ICS i que ja han firmat més de 3.000 persones.

    Els professionals asseguren en el manifest La necessària rebel·lió dels metges que l’atenció primària “és encara la torna del sistema sanitari” i diuen que es troben en “una posició difícil de donar una bona assistència sanitària disposant cada vegada de menys recursos”.

  • Sí, rebeŀlem-nos (d’una vegada)

    Els professionals de medicina i infermeria d’atenció primària ens sentim com Bill Murray a la icònica pel·lícula ‘Atrapat en el temps’, popularment coneguda com ‘El dia de la marmota’. Fa molts anys que remuguem, rondinem i ens queixem pels mateixos problemes, però mai sortim d’aquest bucle de lamentacions.

    Els últims a fer-ho -amb una capacitat de difusió notable- han estat els professionals del CAP Can Vidalet (Esplugues de Llobregat) que han signat un manifest en què denuncien la situació crítica que viu el seu centre i que fan extensiva al conjunt de l’àmbit d’atenció primària de l’Institut Català de la Salut (ICS). El document, que porta per títol ‘La necessària rebel·lió dels metges’, assenyala l’envelliment de la població, la crisi econòmica, les retallades i els interessos polítics com a factors que expliquen les deficiències del primer nivell assistencial. Els signants del manifest desgranen els problemes que afecten el seu CAP: sobrecàrrega assistencial, visites virtuals sense temps a les agendes, manca d’autonomia, llistes d’espera, protocols de derivació no consensuats, proves diagnòstiques de radiologia no informades, anomalies en el programa informàtic ECAP, etc.

    No són els únics ni els primers que han llançat un crit d’alerta. Sense anar més lluny, fa pocs dies, metges i infermeres de l’ABS de Tàrrega denunciaven retallades en el servei d’Urgències de la demarcació. Les Marees Blanques, la Plataforma pel Dret a la Salut, el Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP) i el sindicat Metges de Catalunya (MC) han fet paleses les mancances de l’assistència comunitària. En el cas del sindicat mèdic, des de fa més d’una dècada.

    Escrits adreçats als diferents consellers de Salut, recollida de signatures, manifestacions, concentracions, vagues… el malestar i les demandes dels professionals s’han expressat per activa i per passiva, sempre al voltant de dos conceptes que comencen amb el mateix prefix de significat negatiu: l’infrafinançament crònic de l’atenció primària i la infradotació del seu personal.

    No és nou, per tant, ni tampoc és desconegut per l’Administració. De fet, en els darrers deu anys són també nombrosos els plans per potenciar, reformular, redefinir, empoderar…l’atenció primària que els dirigents polítics i els gestors sanitaris de torn han elaborat i han presentat de manera altisonant, sempre amb el bonic segell de la participació dels professionals i l’autonomia de gestió.

    Quina és la realitat però? Que el pressupost de Salut per a l’any 2017 només destina un 16% a l’atenció primària. Davant d’això, que deixin de perdre el temps amb plans estratègics.

    Reivindicar, s’ha vist, no és suficient. Ha arribat el moment d’exigir. Exigir que es respecti la ràtio màxima de pacients per metge. Exigir límits en el nombre de visites diàries fixades en les agendes. Exigir un temps adequat d’atenció al pacient. Exigir que les tecnologies ajudin, facilitin i agilitzin l’assistència, i no el contrari. Exigir que l’horari laboral permeti la conciliació dels treballadors. Exigir que els directors facin públics els seus objectius variables, com ho són els de la resta de professionals.

    La resposta fins ara ha estat: us escoltem i sabem que heu fet un gran esforç durant les retallades. Però no ens hem de conformar amb què ens escoltin o amb què enviïn una delegació de la conselleria al centre que alça la veu per fer-se la foto i poder dir que atenen les nostres demandes. Volem un full de ruta elaborat conjuntament -amb un procés participatiu obert, transparent i transversal- que defineixi mesures consensuades, amb fases, dates i accions reals i efectives. Tan efectives com definir un percentatge mínim del pressupost de Salut que s’ha de destinar a l’atenció primària o establir el nombre màxim de visites que pot atendre un metge de família en un dia.

    I, per molt que les iniciatives individuals són encomiables i poden ajudar a fer pedagogia, només tindrem èxit si actuem com a col·lectiu, si ens ho creiem i tenim la voluntat i la capacitat de dir prou. I si estem disposats a fer alguna cosa més que signar un escrit.

  • El Coŀlegi de Metges de Barcelona adverteix del perill de cronificar la precarietat laboral

    Els metges i infermeres d’Atenció Primària del CAP Can Vidalet (Esplugues de Llobregat) es van rebel·lar fa pocs dies en contra de la situació que viuen el dia a dia al seu centre. Aquest dijous el malestar dels professionals ha arribat al Parlament per boca del president del Col·legi de Metges de Barcelona, Jaume Padrós, que ha assegurat que el que està passant en aquest CAP «és l’expressió d’un malestar generalitzat».

    Si els treballadors de Can Vidalet denunciaven que es troben en «una posició difícil de donar una bona assistència sanitària disposant cada vegada de menys recursos», Padrós ha denunciat la precarització generalitzada de la professió i ha avisat dels perills que es cronifiqui. El president del COMB ha comparegut davant la Comissió de Salut del Parlament precisament per presentar als diputats l’informe ‘La precarietat laboral del col·lectiu mèdic’, publicat el mes de juny passat.

    ‘Còctel explosiu’ de precarietat laboral entre els joves

    Padrós ha alertat del «còctel explosiu» de la precarietat laboral que s’acarnissa especialment entre els joves. Segons dades de l’informe, un cop acaben els anys de residència, 1 de cada 4 metges no troba feina i dels que ho fan gairebé el 90% té contractes temporals. A més, les repercussions de la crisi econòmica es manifesten en els tipus de contractes. Si el 2006 els contractes laborals temporals afectaven el 27,3% dels joves, el percentatge de contractació temporal ha anat augmentant progressivament en els darrers anys fins a arribar a gairebé la meitat: el 47,2% el 2015.

    El president del COMB, Jaume Padrós, durant la presentació de l’informe al Parlament. / PARLAMENT DE CATALUNYA

    La preocupació creix a més pel fet que un terç de la professió mèdica activa es jubilarà en els pròxims deu anys. «Es jubilaran més de 10.000 metges i metgesses», ha recordat el vicesecretari del COMB. Sobre aquest punt el diputat de Ciutadans Jorge Soler ha advertit que «cal cuidar la població jove perquè és el futur». En aquest sentit Soler ha apuntat a la necessitat de revertir contractes temporals i «fer alguna cosa» per la pèrdua salarial.

    Qui també s’ha referit a les futures jubilacions ha estat la diputada del PSC Assumpta Escarp. La socialista ha assegurat que «d’aquí al 2020 es preveu a l’ICS la jubilació de més de 900 metges». «O comencem a reposar baixes amb contractes a jornada completa o cronificarem la situació i la posarem al límit», ha afegit Escarp.

    Deures pels metges

    A més a més d’exposar la realitat dels professionals a Catalunya, Jaume Padrós ha explicat que per millorar el sistema els primers que s’han de posar deures són els metges. «Hem d’estar disposats a assumir riscos, noves formes de treballar, etc. però hi ha d’haver voluntat política perquè els lideratges puguin emergir», ha recordat.

    Tot i que la prioritat és la suficiència de recursos, ha afirmat, sense recursos també es poden fer moltes coses. «Els temps obliguen a canviar: empoderem els professionals», ha dit.