Just Deploy It!

Etiqueta: cànnabis

  • Entre un 15 i un 20% de les persones que consumeixen drogues desenvoluparan comportaments addictius

    El consum de drogues canvia la forma en la que es connecten les neurones (morfològiques i funcionals) i perdura en el temps. “Les drogues saquegen el sistema, fent creure al cervell que el seu consum es necessari per a la seva supervivència”, ha explicat Lucia Hipólito, farmacòloga i investigadora a la Universitat de València, durant la segona jornada del XV Congrés de l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC). Ara bé, no tothom que consumeix drogues desenvoluparà una addicció: es calcula que només entre un 15 i un 20% dels consumidors de drogues desenvoluparan un comportament additiu.

    Entre un 40 i un 60% de les persones que presenten addicció a les drogues tenen un important component genètic. També influeixen el context psicosocial i, per descomptat, el tipus de drogues que es consumeixen, la via d’administració i el moment de la vida en que s’inicia el consum. “Un estudi fet a Austràlia mostra que si es consumeix droga durant adolescència hi ha major probabilitat de ser addicte d’adult, especialment en el cas de la marihuana que també afecta el coeficient intel·lectual reduint-lo, mentre que si es comença a consumir a partir dels 20 o 21 anys, el coeficient intel·lectual no es veu afectat”, ha assenyalat Hipólito.

    Segons explica aquesta farmacòloga valenciana, “el problema més gran dels addictes són les recaigudes, i s’ha comprovat que el risc de recaiguda és més alt en les dones que en els homes”. Sobre quins tractaments hi ha actualment per deixar de consumir, Hipólito s’ha mostrat contundent: “No existeix cap fàrmac que sigui 100% eficaç en tots els casos, però en determinats pacients son molt positius els seus efectes en combinació amb la psicoteràpia, especialment en el cas de l’addicció a opiacis on la medicació ha mostrat ser molt efectiva.”

    El consum de cànnabis, un problema creixent entre els adolescents

    Un consum precoç i elevat de cànnabis pot augmentar per cinc el risc de patir psicosis al llarg de la vida. “El consum de cànnabis entre els joves ens ha de preocupar. El consum del cànnabis provoca alteracions permanents en el funcionament normal del cervell i sabem que el 33% dels joves reconeix haver consumit cànnabis o derivats, almenys un cop a la vida, amb una tendència a l’alça des de 2016 i amb un major increment a partir de la pandèmia”, ha explicat Aïda Romero, infermera especialista en Salut Mental, durant la seva intervenció al XV Congrés de l’AIFiCC.

    Com a droga que és, el cànnabis o marihuana, produeix addicció que pot arribar al 10% de les persones que en algun moment de la seva vida l’han consumit. I malgrat el seu perill, els adolescents la veuen com una droga poc perillosa per els mites i creences que hi ha actualment. “Poden arribar a considerar que és un producte inofensiu per la salut, ja que s’extreu d’un producte natural i que té efectes terapèutics, però si ho comparem amb el tabac, el cànnabis conté molts més carcinògens i mutàgens que el tabac i en major quantitat (fins 50% més), A més a més, la seva forma de consumir-ho (fumada, sense filtre i amb inhalacions profundes), augmenta el riscs de patir càncer” explica la infermera especialista en salut mental.

    El consum de cànnabis pot provocar danys immediats com la distorsió de la percepció, dificultats d’atenció, reacció, coordinació i concentració, i dany cerebral. A mig termini pot provocar dependència (en el 7-10% dels casos), i trastorns mentals com ansietat, depressió, trastorns de personalitat, psicosis i esquizofrènia, i malalties orgàniques bronco-pulmonars i alguns tipus de càncer, entre d’altres. Quan es pateix dependència s’observen conductes d’irritabilitat, agressivitat, inquietud, nerviosisme, hiporèxia, insomni/hipersòmnia i conductes d’aïllament.

    En aquest context, Romero ha destacat el paper fonamental i principal de la infermera comunitària pel que fa a la promoció i prevenció de l’abús dels tòxics, detecció precoç del consum, intervenció específica i vinculació als serveis especialitzats.

  • L’hora del cànnabis

    La planta Cànnabis sativa, de la qual s’obté la marihuana, es conrea en pràcticament tots els països. Des de temps immemorials, s’ha utilitzat com a fibra tèxtil, per a extreure oli i com a planta medicinal i psicotròpica. La prohibició de la marihuana a principis del segle XX en bona part del món, l’ha convertit en la droga il·legal més consumida. Un segle després, assistim a un corrent invers de despenalització impulsada per la legalització de l’ús medicinal del cànnabis, a la qual s’han sumat en pocs anys una una trentena de països, incloent-hi Alemanya, Itàlia, l’Argentina, el Canadà i Regne Unit, a part de més de la meitat dels estats dels EUA. La legalització del cànnabis medicinal s’albira com el principi d’una legalització del seu ús recreatiu, un pas que de moment només han donat Uruguai el 2013 i el Canadà el 2018. Aquesta decisió del Canadà (l’únic país del G7 que l’ha pres) ha obert un debat internacional sobre la fi de la prohibició. Així, mentre l’ONU s’ha posicionat en contra, al Regne Unit es preveu que en 5 o 10 anys es produeixi la legalització completa.

    Aquest corrent legalitzador està propiciant un auge de la investigació sobre el cànnabis, des de la genètica de la planta fins als seus efectes en la salut humana. El ventall de possibles usos terapèutics del cànnabis és amplíssim, però les proves científiques són limitades per a la majoria d’ells, de la mateixa manera que falten proves concloents sobre molts dels riscos derivats del seu consum. La revisió més gran de les evidències científiques sobre el cànnabis medicinal, realizatda el 2017 per la National Academy of Sciences dels EUA, assenyala que hi ha proves concloents o substancials que el cànnabis és eficaç per al tractament del dolor crònic en adults, de les nàusees i vòmits provocats per la quimioteràpia i per a millorar els símptomes musculars de l’esclerosi múltiple.

    L’exhaustiu informe de la NAS, basat en més de 10.000 articles científics rellevants publicats des de 1999, estableix quatre categories de certesa per a les proves sobre els efectes terapèutics del cànnabis i els riscos associats al seu consum: concloents, substancials, moderades i limitades. En el seu centenar de conclusions, afirma que existeixen proves moderades que el cànnabis pot alleujar la fibromiàlgia, el dolor crònic, l’esclerosi múltiple i el trastorn del somni relacionat amb l’apnea. Quant als riscos derivats del seu consum, hi ha proves substancials que fumar marihuana s’associa amb una major freqüència d’episodis de bronquitis; problemes d’aprenentatge, memòria i atenció; accidents de circulació i tenir fills de baix pes, entre altres problemes. L’informe també constata que existeixen proves substancials que el consum de cànnabis s’associa amb el desenvolupament d’esquizofrènia i altres psicosis, sent els consumidors més habituals els que presenten major risc. De moment, aquesta associació no permet aclarir si fumar marihuana és el que podria afavorir l’aparició d’una esquizofrènia, o bé les persones amb el risc de desenvolupar aquesta malaltia serien més proclius a consumir marihuana.

    Com vulgui que l’única manera de conèixer amb certesa els efectes del cànnabis és realitzar estudis clínics experimentals, s’han posat en marxa diversos centenars d’assaigs clínics, que oferiran resultats en els pròxims anys. Aquest auge investigador té a veure sens dubte amb la consciència creixent que la prohibició d’aquesta planta medicinal durant un segle ha frenat el desenvolupament d’opcions terapèutiques i privat a milions de malalts d’aquests tractaments. I tot sembla indicar que està arribant l’hora de saber amb certesa el que dóna de si aquesta planta medicinal i, també, els riscos reals del seu consum.

  • Regulació medicinal o regulació integral? Així s’ha legalitzat el cànnabis en diferents països

    Les experiències de regulació dels mercats de cànnabis a l’Uruguai, alguns estats dels Estats Units i el Canadà s’han convertit en autèntics laboratoris socials als quals la resta del món mira a la recerca de respostes, solucions i inspiració. Especialment aquells sectors socials que advoquen per la reforma de les polítiques actualment vigents. El mateix succeeix amb aquells països que, no havent fet el pas de la regulació integral, han optat per permetre l’accés legal a les persones que utilitzen cànnabis amb finalitats terapèutics i medicinals.

    En aquests territoris, el cànnabis ha estat regulat de manera consistent i coherent amb la forma en què les seves societats gestionen els assumptes socials i econòmics. L’Uruguai va optar per una regulació estatal, en la qual són les administracions públiques les que proveeixen el cànnabis, alhora que es permet l’autocultiu i l’autoproveïment de les persones usuàries en associacions o en l’àmbit domèstic. El Canadà i nombrosos estats dels Estats Units han optat per la regulació del mercat de cànnabis amb diferents graus d’intervenció pública i diferents normes de funcionament segons el cas. Un estil més d’acord amb els valors individualistes i capitalistes fortament arrelats en aquestes societats, amb una tradició d’intervenció estatal limitada en la vida de la ciutadania i en la gestió dels assumptes públics. Aquells països que han optat per permetre únicament l’accés al cànnabis amb finalitats medicinals i baix supervisió mèdica, almenys en un primer estadi, també ho han fet de maneres diverses.

    Aquests avanços no han de fer-nos oblidar que el cànnabis continua sent una substància fiscalitzada a nivell internacional. Les polítiques de cànnabis en la pràctica totalitat dels països del món es regeixen per la Convenció Única sobre Estupefaents de Nacions Unides de 1961, que limita a finalitats exclusivament mèdiques i científics l’ús, la producció i el comerç de les substàncies fiscalitzades. El cànnabis va ser considerat en aquesta convenció una substància especialment perjudicial i amb un valor mèdic o terapèutic molt limitat, quedant sotmès a les mesures de control més estrictes. La decisió que el cànnabis mancava de valor medicinal va ser presa en base a informació esbiaixada i escassa i no en una anàlisi exhaustiva de l’evidència científica disponible, o de la compilació d’experiències de les persones usuàries. Aquesta decisió ha estat recentment revisada pel Comitè d’Experts en Farmacodependència de l’Organització Mundial de la Salut que, més de 50 anys després, ha conclòs que existeix evidència suficient de les múltiples propietats i aplicacions mèdiques del cànnabis, i que convé revisar la seva fiscalització.

    Els Estats Units: La legalització capitalista

    La situació legal i política del cànnabis a l’interior dels diferents estats dels Estats Units és molt variada, a pesar que la possessió i distribució de cànnabis és un delicte federal sota la Llei de Substàncies Controlades (Controlled Substances Act). En 10 estats l’ús de cànnabis és legal per a les persones adultes, havent-hi tots ells autoritzat prèviament el cànnabis medicinal. Washington i Colorado van ser els estats pioners a regular mitjançant referèndums l’any 2012, sent les dues primeres jurisdiccions del món a fer-ho. Alaska i Oregon els van seguir el 2014, any quan també es va legalitzar el cànnabis en la capital, Washington DC, si bé poc després el Congrés va impedir la venda de cànnabis a la ciutat. Califòrnia, Maine, Massachusetts i Nevada es van sumar el 2016 i, al començament de 2018, Vermont es va convertir en el primer estat a autoritzar la possessió i el cultiu domèstic mitjançant una llei aprovada en un Congrés estatal. Altres estats, si bé no han regulat el mercat d’ús adult, han fet passos importants cap a lleis de cànnabis menys punitives. Una trentena d’estats compten amb lleis de cànnabis medicinal. Varis, a més, han retirat les penes de presó per possessió de petites quantitats de cànnabis.

    Cada estat regula de manera diferent les particularitats del mercat de cànnabis, com el cultiu domèstic, les llicències de producció i comerç, els punts de venda, la traçabilitat del cànnabis o els impostos que s’apliquen. No obstant això, en tots els casos la regulació adopta una òptica capitalista i d’ingerència mínima de les administracions en les decisions individuals. La qual cosa no és estrany, perquè la forma que pren la legalització del cànnabis en cada cas, si pretén ser eficaç i sostenible en el temps, deu ser coherent amb l’enfocament més ampli amb el qual les societats regulen les seves activitats.

    Si bé és d’hora per a extreure conclusions contundents, el fet que molts estats hagin seguit el deixant de Washington i Colorado i que cap vulgui tornar enrere ens dóna una certa clau de l’èxit d’aquestes iniciatives. En l’actualitat, el cànnabis és legal en 1 de cada 5 estats, i el cànnabis medicinal en 3 de cada 5. Segons un estudi de Gallup d’octubre de 2018, el 66% de la població estatunidenca dóna suport a la legalització de l’ús de cànnabis, una opinió transversal en totes les regions del país, grups d’edat i afiliació ideològica. D’acord amb l’avaluació realitzada per l’organització Drug Policy Alliance el 2018, els estats estan estalviant recursos abans invertits a aplicar les lleis de cànnabis i destinant-los, per exemple en el cas d’Acolorit, a programes educatius, construcció d’escoles o prevenció de l’assetjament escolar. També ha tingut efectes positius per a la salut pública, perquè permet el control de qualitat i la traçabilitat dels productes que es consumeixen. El consum entre les persones més joves i la conducció sota els efectes del cànnabis, dos dels temes que més preocupen en aquests processos, tampoc semblen haver-se incrementat en els estats on s’ha regulat.

    A més d’aquests impactes positius, la regulació d’aquests mercats en el context capitalista estatunidenc ha obert noves reflexions sobre la legalització del cànnabis i les seves conseqüències. Una de les més rellevants ha estat la desigualtat d’accés a la indústria del cànnabis, que està reportant enormes beneficis a una nova classe empresarial cannàbica, en la seva major part conformada per homes blancs de folgada posició social. No precisament el col·lectiu que més ha sofert les conseqüències de les polítiques punitives: les persones afroamericanes i llatines d’origen humil. La popular congressista Alexandria Ocasio-Cortez va portar aquesta qüestió al Congrés el mes de febrer passat: no es pot separar la legalització del cànnabis de les injustícies comeses en nom de l’anomenada «guerra contra les drogues».

    El Canadà: Un model millorat?

    El 17 d’octubre de 2018 entrava en vigor al Canadà l’anomenada Cannabis Act amb l’objectiu de proporcionar accés legal al cànnabis a les persones adultes i controlar i regular la seva producció, distribució i venda. El Canadà es convertia així en el segon país del món a regular el mercat de cànnabis, després de fer-lo l’Uruguai el 2013. El seu govern havia anat anticipant aquesta decisió en els fòrums internacionals sobre drogues ja des de 2016, en la Sessió Especial de Nacions Unides dedicada al «problema mundial de les drogues», amb un discurs molt centrat a evitar l’accés de les persones menors d’edat al cànnabis, i a protegir la salut i la seguretat públiques mitjançant estrictes requisits d’accés al mercat i de qualitat del producte. El mateix president Justin Trudeau va assumir un rol rellevant en la defensa d’aquesta llei, que a més té la intenció de reduir la càrrega del sistema de justícia penal relacionada amb el cànnabis.

    Es considera un model millorat respecte a les experiències dels Estats Units, ja que presta més atenció a la salut pública i a les formes de venda i és més restrictiu amb la publicitat i la incitació al consum. Des de l’entrada en vigor d’aquesta llei, i subjecte a restriccions específiques que cada província i territori consideri convenients, les persones majors de 18 anys poden posseir legalment fins a 30 grams de cànnabis, comprar-ho en botigues amb llicència, i fins i tot en aquelles províncies on no existeix un marc regulat de venda al detall, les persones poden adquirir cànnabis per Internet a productors amb llicència federal. També es permet el cultiu domèstic de cànnabis per a ús personal de fins a 4 plantes per unitat de residència, així com processar productes a casa, com a aliments i begudes amb cànnabis, amb certes limitacions (detalls recollits en la pàgina del Ministeri de Justícia canadenca). Quant a l’ús del cànnabis per a finalitats medicinals, continua funcionant el sistema previ a l’aprovació d’aquesta llei, que data de 2001 i que permet l’accés al cànnabis a aquelles persones que compten amb l’autorització de professionals de la salut. S’estima que existeixen més de 40 productors amb llicència autoritzats pel Ministeri de Salut canadenca, i que milers de persones al país tenen llicència per a possessió i consum de cànnabis medicinal.

    Al Canadà no han estat exempts de les dificultats assenyalades en el cas dels estats dels Estats Units. Malgrat la recent implementació d’aquest model, ja s’identifiquen problemes similars en relació amb l’accés a la indústria per part de les comunitats més afectades per la prohibició. A més, els antecedents penals relacionats amb el cànnabis segueixen presents en les fitxes policials de les persones infractores. Encara que s’està treballant en un programa de clemència (també a Califòrnia) perquè les persones que hagin tingut problemes amb la justícia abans de l’entrada en vigor de la legalització no vegin minvades les seves oportunitats de vida per aquest motiu.

    La regulació de cànnabis medicinal: Polítiques i pràctiques en el món

    Actualment desenes de països de tots els continents compten amb programes de cànnabis medicinal. En el context europeu, per exemple, Països Baixos, Alemanya, Regne Unit, Portugal o Itàlia. També Israel, l’Argentina, Xile, Colòmbia, Mèxic, Tailàndia, Austràlia o Nova Zelanda. Una llista que es va ampliant any rere any.

    El 1996 l’estat de Califòrnia va aprovar en referèndum la legalització del cànnabis medicinal. En els anys següents li van seguir el Canadà i Països Baixos el 2001. Israel va llançar el seu programa de cànnabis medicinal el 2007 (detalls presos del mapa del programa Cannabmed). La Junta Internacional de Fiscalització d’Estupefaents (JIFE), organisme de Nacions Unides encarregat de vetllar per la correcta aplicació dels tractats internacionals sobre drogues, no va trigar a reaccionar. La Junta va criticar a aquests països per contravenir els principis dels tractats, encara que aquests permeten els usos mèdics i científics de les substàncies fiscalitzades. Malgrat això, altres països i territoris es van anar sumant a la regulació medicinal, en considerar que pal·liar el sofriment de les persones que utilitzen cànnabis per a alleujar les seves malalties no constitueix una violació dels convenis internacionals sobre drogues, sinó que garanteix drets humans universalment reconeguts, com són el dret a la salut i el dret de tota persona al gaudi del més alt nivell possible de salut física i mental.

    Això va donar lloc al fet que el 2014 la JIFE es rendís a l’evidència i establís, en el seu Informe Anual d’aquest any, les «Mesures de fiscalització aplicables als programes d’ús del cànnabis amb finalitats metges en virtut de la Convenció Única de 1961 sobre Estupefaents». En aquest informe la Junta declara explícitament que «la Convenció Única permet als Estats parteixes l’ús del cànnabis amb finalitats metges». El Conveni de 1961 defineix cànnabis com les «summitats florides» de la planta. Això vol dir que en parlar de programes de cànnabis medicinal no estem parlant de la comercialització de medicaments que continguin cannabinoides, com és el cas de certs medicaments disponibles en el mercat espanyol i en altres països, i indicats per a determinades malalties, sinó de les flors de la planta i dels nombrosos derivats que es poden elaborar amb elles com, per exemple, els olis de cànnabis, tan populars entre els pacients avui dia.

    Només sota prescripció mèdica

    Els criteris que han de complir els Estats que desitgen implementar programes de cànnabis medicinal sense deixar de complir les normes internacionals són fonamentalment dues. El primer, el govern ha d’establir una oficina encarregada del control i la distribució del cànnabis. El segon, aquest cànnabis únicament pot ser adquirit baix prescripció mèdica, de tal forma que no pugui ser derivat al mercat il·lícit. La JIFE considera expressament prohibit el cultiu de cànnabis per a ús personal amb finalitats metges: afirma que això suposaria un risc elevat que les persones amb necessitats mèdiques que ho conreen puguin derivar-ho al mercat il·lícit, o afavorir l’accés a tercers d’aquest cànnabis.

    Molts són els aspectes destacables dels diferents programes de cànnabis medicinal existents en el món. Potser els exemples més paradigmàtics són els de Països Baixos i Israel. Als Països Baixos és possible adquirir cànnabis de qualitat farmacèutica, baix prescripció mèdica, en les farmàcies. L’herba de cànnabis es vengui en pots de 5 grams, estant disponibles diferents varietats amb ràtios controlats i estandarditzats de THC/CBD. A Israel es disposa a més d’una gran varietat de productes de cànnabis, entre ells diferents olis realitzats amb la planta. A més, gràcies al seu programa de cànnabis medicinal, el país s’ha convertit en la primera potència mundial en recerca mèdica amb cànnabis. Entre els avanços més recents es troba haver documentat per primera vegada els beneficis del cànnabis per al tractament de l’autisme infantil. A Israel també està permès l’ús del cànnabis en els geriàtrics, on s’ha observat el seu efecte beneficiós en persones ancianes amb malalties neurodegeneratives com el Parkinson.

    Els programes de cànnabis medicinal s’estan mostrant a més beneficiosos en termes de salut pública: cada vegada hi ha més recerques que conclouen que molts pacients substitueixen els seus tractaments amb ansiolítics, antidepressius i analgèsics per l’ús del cànnabis. La qual cosa no és interessant només en termes de reducció de la toxicitat per a l’organisme o d’estalvi en la despesa pública sanitària, sinó que ens convida a reflexionar sobre el tipus de societat hipermedicalitzada en la qual vivim, i sobre les alternatives que estem desaprofitant en termes de sostenibilitat, autocura i autoeducació respecte a la nostra pròpia salut individual i comunitària.

    Sense consens suficient

    Per quan un programa de cànnabis medicinal a Espanya? Associacions de pacients de cànnabis medicinal i els seus familiars i cuidadores porten diversos anys reclamant-ho. La Unió de Pacients per la Regulació del Cànnabis (UPRC) i l’Observatori Espanyol de Cànnabis Medicinal (OECM) han aconseguit portar aquestes reivindicacions a la classe política. Proposicions no de llei sobre aquesta qüestió han estat registrades en alguns parlaments autonòmics i en el Congrés dels Diputats. Però de moment no sembla que existeixi un consens polític suficient, ni entre la classe política ni entre el col·lectiu mèdic, i no s’han fet avanços significatius. Encara que el debat està cada vegada més present en la societat i en els mitjans de comunicació.

    L’elecció entre regulació medicinal o regulació integral del cànnabis és òbviament una decisió política. Una decisió complexa, donat el risc evident que suposa regular únicament un determinat ús del cànnabis, deixant uns altres en la clandestinitat. Analitzar els avanços en altres països és clau, i més encara regular d’una manera coherent amb les necessitats i característiques de la nostra pròpia societat. A Espanya l’ús recreatiu està molt estès i normalitzat. A més, existeix un col·lectiu nombrós de persones que realitzen un ús medicinal del cànnabis. Una regulació que pretengui ser reeixida ha de tenir en compte aquestes realitats. També construir-se sobre la base de les propostes de la societat civil en aquest àmbit. El terreny està adobat, només mancada la voluntat política. La tindran els governs que sorgeixin de les pròximes eleccions?

    Aquest article s’ha publicat en castellà a eldiario.es

  • Per què ens cal regular l’ús terapèutic del cànnabis?

    Entorn del cànnabis i la seva regulació, portem dècades de contradiccions polítiques i legals. De fet, l’autocultiu, el consum i possessió de cànnabis en espais privats no està sancionat, però l’ús i possessió en espais públics si està castigat amb dures sancions administratives. Mentre el codi penal castiga a qui «executin actes de cultiu, elaboració o tràfic, o d’una altra manera promoguin, afavoreixin o facilitin el consum il·legal de cànnabis».

    Si parlem d’un ús terapèutic del cànnabis, la situació encara es torna més complexa. De manera que si bé els usos terapèutics són lícits, la realitat és que, com la legislació actual considera il·lícits els cultius i els sistemes de dispensació autoritzats administrativament, ens trobem que els pacients que en fan un ús terapèutic estan oblidats per la llei.

    Això tot i que la Convenció de Nacions Unides de 1961 sobre estupefaents, i ratificat per Espanya l’any 1967, ja reconeix explícitament l’ús mèdic del cànnabis, i assenyala que «l’ús mèdic dels estupefaents seguirà sent indispensable per mitigar el dolor», per la qual cosa, «hauran d’adoptar-se les mesures necessàries per garantir la disponibilitat d’estupefaents amb aquesta finalitat». Actualment hi ha desenes de països al món, com el Canadà, Israel, Alemanya, Austràlia i Itàlia, i més de 27 estats nord-americans que compten amb programes propis de cànnabis medicinal.

    Més d’un centenar d’assajos clínics amb cànnabis i cannabinoides avalen la seguretat en l’ús d’aquesta planta. Se sap que funciona en persones malaltes de càncer que la utilitzen per prevenir certs efectes secundaris dels tractaments de quimioteràpia, però també s’ha demostrat que el cànnabis pot ajudar a disminuir els símptomes de malalties neurològiques, crisis convulsives de l’epilèpsia i d’altres malalties autoimmunes com les malalties inflamatòries intestinals, el dolor i la rigidesa de l’esclerosi lateral amiotròfica (ELA) o l’espasticitat associada a l’esclerosi múltiple.
    Com ja hem apuntat abans, a casa nostra, però, l’ús terapèutic del cànnabis no està regulat, malgrat que segons l’Observatori Espanyol de Cànnabis Medicinal entre 50.000 i 100.000 persones n’estarien fent ús. I sense llei que reguli, només pot haver-hi desprotecció legal i sanitària i estigma per a les persones que utilitzen el cànnabis per motius de salut.

    S’estima que aproximadament un 6% dels usuaris dels clubs socials de cànnabis són consumidors que fan un ús terapèutic. Però a Catalunya hi ha un important desgavell respecte als clubs socials de cànnabis, de manera que tot i l’existència permesa d’aquestes associacions de persones consumidores de cànnabis, aquests clubs no estan regulats per cap llei.

    Aquesta desprotecció afecta directament al seu dret a la salut. No és una bona solució que els pacients obtinguin el seu cànnabis terapèutic en una associació de persones consumidores de cànnabis on no es faci un control de qualitat rigorós o a on el personal no estigui degudament format, pels mateixos motius tampoc d’un traficant de drogues. És essencial que cada pacient tingui un ple coneixement sobre els medicaments que consumeix (toxicitat, dosi, continuïtat d’estocs, etc.).

    Per tant, en absència de regulació, el col·lectiu de pacients usuaris de cànnabis medicinal queda desprotegit, podent perdre la custòdia dels fills, ser expulsat d’una unitat de dolor o perdre el seu lloc de treball. I pot arribar a rebre multes d’entre 600 euros i 30.000 euros, o fins i tot acabar a la presó.

    Cal fer notar que l’Agència Espanyola del Medicament ha concedit d’ençà el 2016 diverses llicències a empreses perquè cultivin cànnabis medicinal per exportar a altres països on sí que hi ha programes d’accés establers, com el Canadà o Alemanya. És molt hipòcrita que l’administració estatal permeti el negoci d’uns pocs mentre oblida el dret a la salut de la majoria.

    Amb tot, cal dir que l’any 2017 el Parlament de Catalunya va aprovar una Iniciativa Legislativa Popular que regulava aquestes associacions de consumidors de cànnabis, així com el seu cultiu i transport, donant empara legal als seus associats. Però l’any 2018 el Tribunal Constitucional espanyol va anul·lar aquesta llei.

    Sota prescripció i control mèdic

    Per tant, es fa necessari i urgent una regulació de l’ús terapèutic del cànnabis i que s’hi accedeixi sota prescripció i supervisió mèdica, i que es pugui vendre a les oficines de farmàcia o en entitats que involucrin a professionals degudament formats.

    La regulació ens permetria d’una banda introduir mecanismes de control de qualitat i reducció de riscos així com reduir l’estigma associat a l’ús medicinal del cànnabis, i d’altra millorar la pràctica clínica dels professionals de la salut i la recerca científica del cànnabis com a fàrmac. Però sobretot, necessitem regular perquè cal donar resposta a una realitat existent: la del col·lectiu de pacients amb malalties cròniques que en fan ús per millorar la seva qualitat de vida.

    Ja finalment, crec important ressaltar que el Parlament de Catalunya ja es va posicionar per unanimitat a favor de regular l’accés al cànnabis medicinal en una resolució del 25 d’abril de 2001. Han passat 18 anys i el tema ha quedat totalment sepultat en l’agenda política. Si tenim en compte que l’administració catalana té les competències en salut transferides, no podem més que manifestar la sensació d’abandonament resultant del seu oblit.

  • «Som deu milions de pacients amb dolor. Deixeu-nos que el cànnabis sigui una opció»

    La casa de Carola Pérez sempre està en penombra. «El dolor es porta malament amb la llum», s’excusa en obrir la porta. I a la seva llar sempre hi ha penombra perquè sempre hi ha dolor. Un dolor físic insuportable, que la fa estar al llit durant llargs períodes de temps.

    Un dia, quan tenia 11 anys, va sortir a patinar, com tantes vegades, i va caure. Igual que en altres ocasions. Però aquesta vegada no era el mateix. Ella no ho sabia, però aquesta caiguda li anava a canviar la vida per sempre. Trencament de coxis. Amb ella vindria el dolor crònic neuropàtic, la pitjor de les versions del dolor. «Alguna vegada t’has trencat un os? Perquè imagina aquest dolor constantment», tracta d’explicar-lo.

    Avui, 29 anys després, Carola és un referent mundial en cànnabis i dolor. Autodidacta, la criden de tot arreu del món perquè doni xerrades i expliqui la seva experiència. Després d’anys d’un patiment insuportable tractant-se per la via convencional, a base d’opiacis, va acabar recorrent a la marihuana per a pal·liar el seu dolor. Va provar variants, olis, flors. Va barrejar plantes, les va curar, va desenvolupar els seus propis ceps fins a trobar el que el seu dolor necessitava: «Cada dolor necessita una cosa».

    Aconseguida l’estabilitat física pròpia, ara dedica tots els seus esforços a l’aliena, a través de l’associació Dos Emociones, d’ajuda a pacients. I en el temps lliure que li deixa la seva activitat professional fa lobby, «però sense ser lobby, no tenim finançament», per a aconseguir la legalització del cànnabis amb finalitats terapèutiques des de l’Observatori Espanyol de Cànnabis Medicinal, que va fundar.

    S’ha convertit en el rostre visible de la lluita perquè Espanya deixi de ser una anomalia europea amb la seva prohibició total. Al contrari que el seu treball, tot satisfacció, aquesta faceta de moment només ha aconseguit frustrar-la. Especialment el PSOE, afirma. «El que està fent la ministra [de Sanitat] és cruel», dispara.

    La decepció

    Fa tres-quatre anys, Carola estava convençuda que la legalització del cànnabis amb finalitats medicinals estava a punt d’arribar. Ella, i tot el sector. Els senyals se succeïen. Els EUA, un dels impulsors del prohibicionisme, obria la mà. Es van arribar a registrar dues iniciatives en el Congrés a Espanya. Aquí va morir la il·lusió. Les iniciatives legislatives estan bloquejades i no hi ha aspectes que vagin a moure’s abans de les eleccions, siguin quan siguin, el que significarà tornar a començar. «És una qüestió de medalles, de qui se la posi. I com nosaltres sortim amb C’s i Podemos…», lamenta.

    «No crec en ningú ni en res ja. La paraula d’un polític no val per a res», explica Carola, amb el seu màster en política «a les dolentes» a coll. Saca del lot a Francisco Igea, de Ciutadans. Igea, metge de professió, ha estat la persona en la qual ha trobat més suport, explica.

    Però no en el PSOE, més enllà que José Manuel Freire, portaveu de Sanitat en l’Assemblea madrilenya, sí que els hi va donar suport. Però és un càrrec menor, sense força a nivell nacional. «Els arguments de la ministra no són vàlids i la seva obligació hauria de ser atendre les nostres peticions com a pacients», sosté.

    «Diuen que no hi ha evidència, que està augmentant el consum de tabac entre menors. A mi què m’explica, que consumeixo olis, cremes i vapejo sobretot? Els israelians, els alemanys, els italians, ho estan fent malament? Dóna’m un argument diferent, que el pacient pugui entendre».

    I no són pocs. No existeix estadística oficial dels consumidors de cànnabis amb finalitats terapèutiques (entre altres coses perquè la majoria de les persones no ho admet, és gairebé com «sortir de l’armari», explica Carola), però se sap que gairebé el 8% de la població declara haver consumit cànnabis en l’últim mes. «Posa-li que un 10% d’ells ho fa per qüestions mèdiques. Serien 360.000 persones. Igual creuen que no votem».

    Espanya, un paradís

    Explica Carola que el més sagnant és que Espanya ho té tot per a ser un referent mundial en el cànnabis medicinal. De fet ho és, però no de manera oficial. «Som pioners a treure ceps com aquest», diu mentre assenyala un pot ple de cabdells que ella mateixa prepara, «que després ens copien els israelians i els canadencs. Tenim els millors investigadors del món», cita a Manuel Guzmán, catedràtic de Bioquímica de la Universitat Complutense que treballa amb l’OECM, a Cristina Sánchez, referència en cànnabis i càncer de mama, a Guillermo Velasco, company de Guzmán, o a José Antonio Orgado.

    «Tenim sol, tenim llicències per a conrear marihuana [una empresa anomenada Alcaliber, que haurà d’exportar a altres països tota la seva producció], tenim el projecte europeu que més sap de cànnabis i dolor». Però està prohibit comprar, transportar o consumir cànnabis en la via pública. Es pot conrear a casa si és per a consum personal, es pot fumar en el teu saló. Però fins aquí. «Ningú ho entén. L’altre dia li ho intentava explicar a una periodista belga i no era capaç de comprendre-ho. Creia que el meu anglès no era bo».

    Els pacients i el dolor

    Carola recorda que no lluita per capritx ni té a veure amb la reivindicació dels grups que busquen la legalització integral, també de la marihuana lúdica, a l’estil canadenc o uruguaià (encara que ella en doni suport). «Les necessitats no són les mateixes. El que vol consumir de manera lúdica, consumeix», exposa en referència a la possibilitat de l’autoconsum o l’existència dels clubs de fumadors.

    Per als malalts no és tan fàcil. Se sap científicament que el cànnabis alleuja el dolor, ajuda al sistema nerviós, amb les convulsions, l’epasticitat, obre l’apetit, un aspecte no menor per als pacients. Però cada persona és un món, la planta té diferents substàncies actives (el THC i el CBD són les dues conegudes amb majors propietats mèdiques) i no és el mateix, per exemple, consumir un cànnabis amb un 3% de CDB (que no és psicoactiu) i un 10% de THC que viceversa. I en el mercat –molt propici per a ser negre– no hi ha manera de saber amb certesa què porta una determinada varietat de marihuana o un oli o crema. En l’OECM ho saben bé: van estudiar 15 olis comprats per internet i només en dos dels lots la composició anunciada en l’etiquetatge era real.

    «Hi ha deu milions de persones amb dolor crònic, tres d’elles amb neuropàtic. El 70% dels pacients no trobem cap solució. Deixa’ns que almenys això sigui una opció. No diem que sigui la panacea, ni tan sols que serveixi a tothom ni que ens vagi a curar. El meu coxis trencat segueix aquí. Jo no m’hauria posat els electroestimuladors i no tindria aquesta cicatriu horrible. Que ajudés a, posa-li, un 40% dels pacients ja seria un èxit», reflexiona.

    Perquè, prohibida com està, un metge no pot recomanar un tractament a base de cànnabis. Molt menys dispensar-ho. N’hi ha, de fet, «que ho menyspreen», lamenta Carola. Com quan va anar al Col·legi de Metges i un doctor li va venir a dir que el cànnabis era com el Reiki o com si es prengués un suc de moniato. «Hi ha molta ignorància», exposa una persona que, si no fora pel cànnabis, fa temps hauria deixat de lluitar, segons explica amb la tranquil·litat i serenitat de qui té una certesa gravada en la pell.

    «No es parla del dolor. Com no es veu, és com si no existís. Últimament cada vegada surt més gent i això em posa molt contenta. Però hi ha moltes persones sofrint perquè no volen fer això fins que no sigui legal i es pugui fer bé», exposa.

    Carola explica que l’opció més habitual són els opiacis legals. Fentanil, benzodiazepines, morfina. «Et fan un addicte i després et deixen anar. I estàs enganxat, no t’acompanyen en el procés», explica una situació que coneix de primera persona. «Et veus de sobte en el Centre d’Atenció a la Drogodependència, amb un sentiment de culpa tremend, amb els yonkis del barri. En el CAD de la Casa de Campo la meitat dels 400 pacients que tenen són persones addictes als opiacis», abunda.

    Ajudar el proïsme

    Entre tant disgust, dolor i frustració, Carola ha trobat el seu lloc en el món en l’associació Dos Emociones, que va fundar i presideix. Al costat d’altres tres dones, es dediquen a atendre, aconsellar, donar suport i, si es dóna, ensenyar a conrear marihuana i administrar-se dosi a persones en la seva mateixa situació, sobretot pacients amb dolor crònic. Elles són, per a la seva desgràcia, la seva última esperança.

    «Som el clau cremant, i jo no vull. Jo voldria ser el primer clau, el que et dóna l’impuls per a sortir cap amunt», comenta. Atenen unes 150 famílies a l’any perquè no donen més de si. Tenen una llista d’espera gairebé igual de gran, però els fons són limitats perquè es nodreixen, bàsicament, de la quota dels socis (sis euros al mes) i de donacions desinteressades d’empreses o organitzacions vinculades al món del cànnabis.

    Per la porta de Dos Emociones creuen mares desesperades perquè els seus fills de dos anys convulsionen sense remei fins que proven el cànnabis (en forma d’oli per als nens). «Demà tinc cinc pacients. Cinc persones amb família, amb fills, que necessiten suport, que algú els escolti. A vegades, encara que el cànnabis no funcioni, la gent necessita que algú els escolti, i avui dia els metges no l’estan fent. El dolor té un component emocional molt gran», explica.

    El preu i el futur

    El seu activisme, haver-se fet un rostre públic reconeixible al seu pesar a força de sortir a televisió i donar entrevistes, ha vingut amb un preu. El menyspreu de molts, l’estigma social que encara té el cànnabis en certs sectors de la població, malgrat que el 84% de les persones donaria suport a la legalització amb finalitats terapèutiques, segons l’última enquesta del CIS. «No vaig ser conscient del que estava passant, i si hagués de tornar a fer-ho ho faria d’una altra manera», explica. «Perquè la gent es creu que m’estic enriquint amb això, quan he rebutjat ofertes de les farmacèutiques i dels partits polítics. Com em veuen bé, com el dolor no es veu, no són conscients del que passa quan me’n vaig a casa. Quan hi ha dies que t’aixeques amb tal dolor que només esperes que sigui de nit per adormir-te una altra vegada. O no despertar-te mai més».

    Però de moment només queda seguir cap endavant: «Mentre tingui forces lluitaré pel dolor, no ja pel cànnabis. El dolor, una patologia abandonada que pateix molta gent, i ningú fa res. Jo ja no sé què més puc fer. No em queda res. No puc sortir més a la tele».

    Aquesta és una entrevista d’eldiario.es

  • Evadir-se és el primer motiu pel consum entre els estudiants de 1r i 2n d’ESO que es droguen

    El Ministerio de Sanidad, Consumo y Bienestar Social realitza cada dos anys una enquesta sobre l’ús de drogues a l’Ensenyament Secundari a l’estat (ESTUDES). Els subjectes amb els quals es compta per l’estudi són estudiants de 14 a 18 anys que cursen 3º i 4º d’ESO, 1º i 2º de Batxillerat, així com Cicles de Formació Professional Bàsica i de Grau Mig.

    Aquesta enquesta comença a l’edat de 14 anys. Una edat que alguns ja consideren com a massa tardana. I és que un estudi de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC) ha analitzat les motivacions per les que els joves consumeixen drogues amb estudiants de 1º i 2º d’ESO de Salou, a Tarragona i un terç dels que ja les han provat ho fan per evadir-se.

    Els resultats reflecteixen que aproximadament un 11% dels joves ha provat en alguna ocasió alguna droga i que li ha agradat. Només un 2% reconeix haver-les provat i que no repetirà. Un 29% dels joves van dir que provaven les drogues per evasió, un 27% per diversió, un 18% per provar noves experiències, un 10% per seguir la moda, un 2% perquè no hi veu cap risc, i un 3% per perdre la vergonya.

    Per altra banda, entre les principals motivacions per no provar les drogues, els joves van dir en un 50% perquè son perjudicials per la salut, un 10% perquè provoquen addicció, un 13% per la família, un 8% per la mala imatge, un 7% va al·ludir al cost econòmic, un 4% perquè són il·legals. De fet, un 6% va declarar que no tenien curiositat pel tema.

    Un estudi comunitari i en comunitat

    El projecte de recerca es va iniciar amb la pregunta «Per què proven els adolescents les drogues?» per part de professionals, tant metges de família, com residents de família i infermeres, d’un Centre d’Atenció Primària a Salou. 

    Per Yolanda Ortega, metgessa de família, vocal de docència de la CAMFiC i impulsora de l’estudi “que un 50% dels joves refusi provar les drogues perquè perjudiquen la salut és un símptoma de la feina ben feta per part dels professionals de la salut, dels formadors i dels pares. Però és també cert, que ens ha d’alarmar que fins a un 11% dels joves que han provat les drogues reconeguin que els hi va agradar i que continuaran consumint».  En aquest sentit, afegeix que el missatge que transmeten els joves amb aquesta resposta és que fins i tot a 1º i 2º d’ESO «s’arriba tard». 

    Els resultats de l’estudi, que va començar quasi de forma espontània, serviran ara per iniciar un projecte més extens al llarg del curs escolar. Inicialment es van fer 8 sessions en les que metges de primària i mossos d’esquadra explicaven als joves els riscos sanitaris i legals del consum de substàncies. Es va aprofitar aquestes sessions informativa per preguntar-los sobre els motius pels quals consumien. Ara, el que preveuen és iniciar «un projecte de gamificació, de jugar amb els alumnes, per tal de, a través de jocs, copsar allò que no saben respondre sobre les drogues», explica Ortega. També apunta que els joves d’avui tenen tota la informació al seu abast però que no la busquen. «Si nosaltres no sabem que és el que saben i el que no, no podem decidir com enfocar la formació i la prevenció», explica Ortega, que entén que un cop es sàpiga això es podrà treballar amb directrius molt més específiques amb els alumnes. 

    Així, el projecte, entès com a projecte de salut comunitària, compta amb tot el suport de la comunitat educativa. Per Ortega, que es descriu com una persona de «projectes petits» per després «estendre’ls com una taca d’oli», treballs com aquest també serveixen per mostrar als residents de medicina d’atenció primària la importància de l’atenció comunitària. De fet, han estat ells els principals actors del projecte. «Els Mossos van a les escoles a parlar de lleis però la distància que creen amb els alumnes és molt gran. La idea que anessin els metges residents amb un paper de germà gran serveix per als alumnes», explica Ortega. 

    L’alcohol, el tabac i el cànnabis: les tres drogues més consumides pels adolescents

    De manera global, les dades de ESTUDES 2016-2017 confirmen que les drogues consumides per un major percentatge d’estudiants, en els últims dotze mesos, continuen sent les de lícit comerç entre majors d’edat. En primer lloc, l’alcohol (75,6%) i en segon lloc el tabac (34,7%). El cànnabis se situa en tercer lloc -primera droga il·legal- amb una prevalença (proporció de població que ho consumeix) del 26,3%, seguit dels hipnosedants (amb i sense recepta), que aconsegueixen el 11,6%.

    La dada més significativa que ha proporcionat aquesta última edició d’ESTUDES és que l’edat mitjana d’inici al consum d’alcohol es retarda per primera vegada als 14 anys, quan el primer contacte amb l’alcohol segons la primera edició d’ESTUDES (1994) era als 13,5 anys de mitjana.

    També per primera vegada, l’edat mitjana d’inici al consum de tabac es retarda fins als 14 anys (14,1 anys, concretament), la qual cosa suposa un retard progressiu d’un any en el primer contacte amb aquesta substància, que el 2006 se situava en els 13,1 anys. Aquesta tendència positiva varia en el cas dels hipnosedants (amb o sense recepta), l’edat de la qual d’inici en el consum ha caigut lleugerament fins als 13,7 anys, continuant així el descens iniciat el 2012.

    El consum de cànnabis comença, de mitjana, als 14,8 anys; el de cocaïna i amfetamines als 15,1 anys i el d’èxtasi als 15,2 (tot això referit a aquells adolescents que comencen a consumir en les edats incloses en l’enquesta).

    La resta de drogues tenen unes prevalences més reduïdes. Les noves substàncies psicoactives aconsegueixen el 3,1%; la cocaïna es queda en un 2,5%; l’èxtasi en un 1,6%; les amfetamines en un 1,2% i la resta de les substàncies estudiades (més de 20) se situen en l’1% o per sota.

    El consum de totes les drogues il·legals està més estès entre els homes que entre les dones, si bé amb les drogues de lícit comercio -alcohol, tabac o hipnosedants– succeeix el contrari. Quant a la percepció del risc, l’alcohol és la substància que es percep com menys perillosa, amb una notable diferència enfront de totes les altres.

  • L’alcoholisme acapara la meitat dels tractaments per desintoxicació de drogodependències

    De totes les drogodependències que es tracten a Catalunya a través de la Xarxa d’Atenció a les Drogodependències (XAD), és l’alcohol la droga que més teràpies va motivar el 2015. En total va suposar un 47% de tots els tractaments iniciats el darrer any. Seguida per la cocaïna, que va motivar el 18% dels casos, el cànnabis (14%) i l’heroïna (12%).  Així s’extreu de les dades presentades aquest dimecres per l’Agència de Salut Pública de Catalunya. Segons l’informe els inicis per consum de cocaïna presenten una tendència lleugera a la baixa, mentre que els de cànnabis presenten una lleu tendència a l’alça.

    Segons ha informat el Secretari de Salut Pública, Joan Guix i el subdirector general de drogodependències del Departament de Salut, Joan Colom, el nombre de tractaments iniciats per drogodependències a Catalunya es va estabilitzar el 2015 en relació a anys anteriors. En total es van iniciar 14. 000 tractaments ambulatoris per abús o dependència de les drogues. Això, tal com ha explicat Colom, no vol dir que el nombre de persones que consumeix drogues s’hagi estabilitzat – és una dada que no és objecte d’estudi d’aquest informe- sinó que el nombre de persones que inicien tractament per afrontar l’addicció s’estabilitza.

    Per exemple, Colom ha recordat que només inicien tractaments un 20 o un 25% del total de les persones afectades per l’addicció a l’alcohol. Això es deu, en part, ha explicat, a una major acceptació per part de la societat del consum d’aquesta substància. Per tant, ha recordat que el que seria bo és atendre encara a més persones.

    L’alcohol és la droga que més ha evolucionat pel que fa al nombre de casos tractats. Ha passat de menys de 3.000 teràpies el 1991 a més de 6.500 tractaments iniciats el 2015. I en canvi, l’inici de tractaments per heroïna ha disminuït d’uns 4.000 als anys noranta a 1.700 l’any anterior, dada que sí que podria fer pensar que ha disminuït el consum d’aquesta substància. Per la seva banda es van iniciar més de 2.400 teràpies per superar l’addicció a la cocaïna el 2015, 1.900 pel consum de cànnabis i 502 pel tabac.

    Els pacients: pitjor situació d’atur i baix nivell d’estudis

    El perfil mitjà del pacient que acudeix a la xarxa per ser tractat pel consum de drogues respon al d’un home d’entre 30 i 50 anys, de nacionalitat espanyola i que té el doble de possibilitats d’estar a l’atur que la resta de la població i amb un nivell d’estudis molt baix. Aquest perfil fa pensar als responsables de Salut Pública que els determinants socials de la salut –tot allò que condiciona la salut de les persones i que es troba al seu entorn- juguen un paper fonamental en aquest problema.

    Pel que fa a l’edat dels pacients més del 50% tenen entre 31 i 50 anys, la majoria són homes (76%). El cànnabis és l’única substància on el grup d’edat que més es tracta es troba per sota d’aquesta edat. El 40% tenen entre 18 i 25 anys, i en menor percentatge, però també elevat, tenen menys de 17 anys.

    Pel que fa a la seva situació laboral, l’índex d’atur és més elevat que el de la població general, i destaca la situació dels pacients tractats per addicció a l’heroïna, ja que un 46% es troben sense feina. En el cas de l’heroïna la majoria no tenen estudis secundaris, la resta tenen estudis secundaris però no superiors.

    Disminueix l’ús de la via injectada

    Segons les dades del departament l’heroïna ha passat de ser la droga principal als anys 90 a baixar fins al quart lloc, i asseguren, el seu consum s’ha estabilitzat. A més ha disminuït el nombre de pacients que prenen la droga per via injectada.

    El 24% dels pacients que va iniciar tractament el 2015 per consum d’heroïna i l’1,5% dels consumidors de cocaïna s’administraven aquestes drogues principalment per via parental, és a dir, injectada, una mètode que augmenta el risc de transmissió de malalties, com les hepatitis víriques o el VIH.

    El consum injectat d’heroïna entre els pacients ha disminuït des dels anys 90. El 1991 gairebé un 90% dels pacients s’injectava la droga, i en canvi el 2015 només ho feien el 24%. Això, segons Colom és una bona notícia, ja que permet evitar moltes d’aquestes malalties infeccioses. Segons les dades de l’Agència la incidència del VIH i de l’Hepatitis C també ha disminuït entre els pacients tractats per drogoaddicció, gràcies en part a la disminució del mètode injectat. Un 27% del total que va iniciar tractament el 2015 per addicció a l’heroïna presentava infecció per VIH i un 47% del total tenia hepatitis C.

    Eines a l’abast dels pacients

    Les dades que es presenten en aquest informe corresponen als pacients tractats als 59 Centres d’Atenció i Seguiment de Drogodependències, a les 11 unitats hospitalàries de desintoxicació o als 28 serveis de reducció de danys que hi ha a tot Catalunya.

    A banda de l’atenció oferta a les persones que consumeixen drogues i de les unitats hospitalàries el servei de reducció de danys està format per diversos centres, sales de consum, unitats mòbil i equips de carrer. Aquest servei vol fer una escolta activa a peu de carrer de la situació de les drogodependències i, independentment de què el pacient vulgui o no deixar la droga, fer un acompanyament i intentar evitar la transmissió de malalties infeccioses, és a dir, disminuint els danys associats al consum de drogues.

    Aquest servei va atendre a més de 4.000 persones el 2015, es van oferir 85.300 intervencions sanitàries i 129.000 de socials. En total a les sales de consum i va haver-hi 123 casos de sobredosis, però cap va ser mortal, segons han dit els representants de Salut Pública, gràcies a  l’atenció permanent dels professionals que treballen en aquest servei.