Just Deploy It!

Etiqueta: CAPS

  • El CAPS i el model sanitari de Catalunya

    El Centre d’Anàlisi i Programes Sanitaris (CAPS) fa seu el document, fruit d’un ampli debat durant mesos, en la prepandèmia, d’un grup de professionals de la salut (metgesses, infermeres, psicòlegs, epidemiòlegs, economistes i gestors) sobre «Propostes de millora del nostre Sistema Públic de Salut«.

    Sobre aquestes propostes i el necessari i urgent canvi de paradigma, de valors i prioritats del Sistema Públic de Salut, diem: «La salut és el que importa», i hi seguirem treballant.

    És per això que ens adherim a la Marea Blanca de Catalunya que, enfront del creixent deteriorament de l’Atenció Primària i Comunitària, inicia una nova campanya per la denúncia, defensa i millora urgent d’aquesta. Ens adherim a les mobilitzacions del pròxim 30 de juny en els centres sanitaris i, més concretament, el CAPS ens proposem defensar els següents punts:

    Millores urgents en Atenció Primària

    Què li demanem al nou govern de Salut de la Generalitat? Quatre mesures de manera urgent per fer front a les demandes de salut de la ciutadania i dels professionals, per fer front al deteriorament de l’Atenció Primària:

    1. Obertura dels centres d’atenció primària tancats. Caldrà un llistat i calendari.

    2. Calen criteris clars i clínics en les visites no presencials.
    Enfront de la situació actual de l’atenció primària, també en el tipus de visita al pacient per part dels professionals, que ha creat fort descontent en la ciutadania, s’han d’establir uns criteris clars i clínicament ètics sobre visita presencial i no presencial (email, telèfon, vídeo conferència, etc). Aquests criteris generals haurien de ser explicats i pactats en un model concret escollit entre el pacient i els seus professionals de referència. Evidentment, la visita presencial ha de comptar amb les mesures de seguretat epidemiològiques necessàries.

    S’ha de fer sempre una visita presencial, com a mínim, en aquelles visites que es requereixi l’explicació i exploració del pacient, en situacions d’angoixa, en processos que requereixin explicacions per part del professional i en aquells pacients que els hi és difícil la utilització dels mitjans no presencials. La visita no presencial pot ser un bon instrument en aquells pacients que ho acceptin i que utilitzin els mitjans adients, per visites de seguiment de processos, sobretot crònics, seguiment de medicacions, resultats d’analítiques o proves diagnòstiques normals, preguntes o dubtes ocasionals que no comportin presència, etc.

    Tots els criteris han de ser ètics, que assegurin l’accessibilitat (no urgent en 48 hores) i la longitudinalitat dels processos. Això vol dir ser atès per l’equip de primària (metgessa o infermera) de referència de cada pacient, no per professionals diferents del CAP o específics (cronicitat, domicilis, complexitat, etc.). Només els equips específics d’altres especialistes seran demanats si és precís per l’equip de referència (PADES pot ser un exemple).

    3. Reforç urgent de personal. Caldrà decidir el tipus de personal, tenir un pla i calendari.

    4. Constitució de les Comissions de participació en centres d’atenció primària. Objectiu del Consorci Sanitari de Barcelona (CSB) pendent d’aplicar, que es podria estendre a tot Catalunya. El document de Criteris deia això: L’Òrgan Tècnic d’Atenció Primària (AP) del CSB va acordar al mes d’abril de 2016 la creació d’un grup de treball per concretar uns criteris i unes recomanacions de participació ciutadana i professionals en centres d’AP (La Comissió permanent del CSB ho va aprovar).

    Introducció:

    Participar és formar part, prendre part d’una tasca o responsabilitat comuna. Són aquelles accions individuals o col·lectives fetes per la ciutadania en les polítiques o activitats públiques.

    La participació ciutadana, juntament amb la dels professionals de la salut, és un dret i un instrument imprescindible per millorar la transparència, qualitat, eficiència i governança del sistema de salut. Caldrà voluntat política de l’administració, implicació i empoderament de ciutadans i professionals, així com aprenentatge i formació en aquest procés.

    En aquest resum formulem una sèrie de criteris mínims i recomanacions a tenir en compte, per a la participació ciutadana col·lectiva en centres d’atenció primària a la ciutat de Barcelona.

    Es configuraria aquesta participació en Comissions de Participació d’Atenció Primària. Serien de creació voluntària, del centre on hi hagi demanda i teixit associatiu actiu, com a ciutadans organitzats en representació col·lectiva. Hi hauria una comissió per ABS o CAP, segons la funcionalitat assistencial de cadascun. Revertiria al Consell de Salut corresponent.

    Objectius:

    • Coproducció de polítiques de salut.
    • Participació en Programes i accions comunitàries.
    • Millorar els resultats i la gestió dels centres de salut, incorporant el diàleg amb la ciutadania

    Funcions:

    • Seguiment de l’avaluació de la gestió del centre.
    • Participació en la definició i seguiment del pla de qualitat de centre i dels resultats amb propostes de necessitats i de millora.
    • Participació en la definició i seguiment del pla comunitari.
    • Participació en la definició i seguiments de projectes i plans d’acció del centre.
    • Seguiment de drets i deures.
    • Treballar per la corresponsabilitat, qualitat, seguretat i sostenibilitat del centre.
    • Participació en la definició i seguiment de la implantació dels objectius de salut al territori (Pla de salut i PAM/PAD).
    • Informació i seguiment del Contracte Programa amb el CatSalut.
    • Informació, anàlisi i propostes de millora sobre queixes i reclamacions.

    Proposta de composició:

    • Direcció del Centre.
    • Professionals del centre (metgesses, infermeres, administratius, treballadores socials, altres).
    • Representant de qualitat i seguretat o del comitè d’ètica del centre.
    • Tècnic/ representant del districte municipal.
    • Representació ciutadana del territori (associacions de veïns, plataformes de salut), seran candidatures acreditades presentades al Consell de Salut.
    • Representants dels pacients experts o d’altres grups de pacients crònics del centre.
    • Representants dels grups de famílies cuidadores.
    • Representants dels usuaris del centre (a concretar el sistema d’elecció). Es recomana no més de 15 persones.

  • El Centre d’Anàlisis i Programes Sanitaris (CAPS), sempre obrint noves fronteres

    El 1983, és a dir, fa 38 anys, el CAPS era la continuació del GAPS (dins del Col·legi de Metges de 1976 a 1982, fa 45 anys), amb la mateixa gent i els mateixos valors, i sempre amb els objectius d’obrir fronteres, de dedicar-se a l’anàlisi, propostes, informació, assessorament i educació en problemes importants i emergents encara no tractats des del Sistema Sanitari establert: en la formació en salut pública (s’havia d’anar a Madrid a la Escuela Nacional de Salut), en la gestió del sistema i centres sanitaris, en temes de danys per la salut de condicions ambientals, de model de sanitat (defensant un Servei Nacional de salut enfront de la Seguretat social establerta), temes de salut diferencial per gènere i altres determinants de la salut. Sempre obrint noves fronteres.

    Del 1979 al 1981, dos comitès d’expertes sobre Atenció Primària, amb dos llibres publicats sobre el seu treball (El metge de capçalera en un nou sistema sanitari i El Centre de salut integral), i entre 1984 i 1988 tres comitès més amb tres llibres més publicats (L’accident nuclear de Palomares, sobre treballar in situ sobre el terreny contaminant, Les radiacions ionitzants i la salut i El medi ambient i la Salut.

    En formació de professionals, el CAPS ha sigut precursor a Catalunya de vàries sessions de seminaris: «Educació sanitària a les escoles» (per mestres), «Introducció a la Salut Pública» (amb vàries edicions), «Seminari sobre Medi Ambient i Salut». I també ha ofert diversos cursos, amb vàries edicions d’un curs de 220 hores sobre «Salut de la Comunitat». També s’han editat Quaderns CAPS sobre temes monogràfics i variats, avui editats fins a 35 números (vegeu el web del CAPS).

    Una altra etapa, noves fronteres. El programa «Dones, Salut i Qualitat de Vida»: a partir de la realització a Barcelona del «1r Congrés Internacional de Dones, Salut i Qualitat de Vida», organitzat pel CAPS i liderat per Carme Valls, el 1996, fa ja 25 anys, es crea el Programa sobre Salut i Gènere. La Xarxa de Dones per la Salut hi apareix ja al primer número de la revista ‘Mujeres y Salud’ el 1997, que fins al moment ha tingut 49 números.

    Aquesta activitat, ampliant-se i modificant-se en el temps, ha comportat consolidar en els darrers anys les línies d’acció actuals fins ara: Dones i Salut, Medi ambient i Salut i Polítiques de Salut.

    Què és avui el CAPS? L’Acta fundacional del juliol de 1983 diu així:

    El Centre d’Anàlisi i Programes Sanitaris (CAPS) és una associació científica i sense ànim de lucre. El seu objectiu és contribuir, a través de l’anàlisi pluridisciplinària de la sanitat, a l’intercanvi d’idees, a la reflexió i a la recerca en totes les qüestions que afectin la salut.

    Els fundadors del CAPS concebem la persona com una unitat biològica, psicològica i social indissociable. Creiem que la salut és influïda directament per les condicions de vida i de treball, i que, en conseqüència, l’estratificació de la societat incideix en les expectatives de salut i també de malaltia. Considerem que la llibertat i la tolerància són condicions bàsiques per al desenvolupament de la salut. Entenem que la qualitat de l’atenció primària és fonamental per a l’eficiència dels serveis sanitaris

    El CAPS vol ser pels sanitaris i, especialment, per als joves graduats, una eina i un estímul per a l’estudi de les metodologies d’anàlisi sanitària, i un nucli que faci possible la cristal·lització d’equips pluridisciplinaris de recerca. El CAPS vol oferir-se als sanitaris de Catalunya i d’arreu d’Espanya com a centre de trobada i de debat, i vol promoure així mateix contactes amb els col·lectius d’altres països que treballin amb un esperit semblant.

    Com que considerem determinant la participació dels ciutadans en la definició dels objectius i de les prioritats sanitàries, el CAPS es proposa, a més, oferir a la comunitat la informació i els instruments al seu abast que puguin ajudar-la a ser protagonista de la mateixa salut. El Centre d’Anàlisi i Programes Sanitaris resta obert a tothom qui s’identifiqui amb aquestes idees i vulguin treballar-hi amb rigor.

    Avui, el març del 2021, han passat 38 anys d’aquesta declaració fundacional. La demografia ha canviat, augmentant molt l’esperança de vida en els països desenvolupats. Les causes d’emmalaltir i de mort també han variat, així com els coneixements i tecnologies. Les persones han canviat, els valors de la societat també han canviat i han aparegut, o s’han fet més evidents, nous riscos i nous problemes per la salut humana i la salut del planeta.

    El CAPS sempre ha tingut l’objectiu d’obrir fronteres, posar en prioritat nous problemes de la salut, analitzar-los i fer propostes per fer-hi front. Avui ens proposem, en una nova etapa, prioritzar el nostre treball en els determinants socials de la salut:

    • Qualitat del medi ambient, emergència climàtica, producció d’aliments i alimentació saludables.
    • Diferències i desigualtats de gènere en salut.
    • Model, organització i gestió dels Sistemes Públics de Salut, prioritzant la Salut pública, l’Atenció Primària i Comunitària i les Cures, com el model més eficient i just per la salut la ciutadania.

  • Experts creen un grup de debat per revertir «la crisi profunda del sistema sanitari»

    Des de fa uns mesos diferents professionals del món de la sanitat però també de l’economia han anat realitzant uns debats que els han dut a una única conclusió: el sistema sanitari està en una crisi profunda i, com ha dit un dels seus membre en roda de premsa, Josep Martí, cal passar de la protesta a la proposta.

    Martí va ser un dels fundadors de la Marea Blanca i ja aleshores van redactar un decàleg amb propostes de millora del sistema de salut. Ara hi tornen amb un llistat dels valors què ha de tenir el sistema de salut. Uns valors que, des del grup de debat creuen que s’han perdut per diferents causes.

    Si el sistema està en regressió, aporta Martí, és primer per una causa financera: «estem infrafinançats i, a més, dels 9.000 milions d’euros que té de pressupost el Departament de Salut, 1.500 milions van destinats directament a pagar el dèficit». Martí a més critica que només es dediqui un 5,4% del PIB al sistema de salut públic, quan la mitjana europea és de 7,5 punts.

    Una altra causa és no haver sabut adaptar-se al canvi demogràfic de la societat. L’envelliment i la conicitat per Martí no són compatibles amb «un sistema que es centra en hospitals i medicaments». I és que el 30% del pressupost de salut se’n va directe a pagar fàrmacs. Per no tenir un sistema sanitari que només es dediqui a l’atenció de la malaltia, Martí aporta que és necessari que s’ampliïn recursos arreu, també en polítiques socials. «Cal augmentar els pressupostos d’habitatge, d’educació, de l’atur… Si tenim més recursos a salut i a polítiques socials el sistema anirà dedicat a la salut de les persones».

    Altres motius serien la manera com s’ha governat fins ara amb «mala gestió, falta de transparència i corrupció», la idea d’arreglar el sistema sanitari amb programes sectorials, ja que, com defensen des del grup de debat el què cal és una anàlisi global, o la falta de professionals en moltes especialitats per la càrrega de treball i el poc reconeixement.

    Maria José Fernández de Sanmamed, membre de la junta del Fòrum Català de l’Atenció Primària i també membre del grup de debat. Des de l’experiència que l’acompanya, defensa que, com moltes evidències científiques defensen, els sistemes sanitaris basats en una Atenció Primària forta i de qualitat obtenen millors resultats en salut.

    «Cal fer un canvi radical i estructural del model, cal un canvi de paradigma» i, per tant, comenta Fernández de Sanmamed, cal arribar a un consens a partir dels valors que ja s’han dibuixat. Com podeu consultar, els valors es divideixen en 11 punts essencials per al grup. Un grup que ha aconseguit ja les adhesions i col·laboracions del Centre d’Anàlisi i Programes Sanitaris (CAPS), la Junta del Fòrum Català d’Atenció Primària (FOCAP) i d’Economistes Davant la Crisis.

    Un d’aquests valors demana «un finançament suficient del Sistema Sanitari amb recursos fiscals, per tal de garantir la contribució solidària i progressiva segons els nivells de renda a la sostenibilitat financera del sistema sanitari públic».

    De fet, des d’Economistes Davant la Crisis asseguren que la manca de recursos ve condicionada per tres factors. Com explica Emili Ferrer, economista membre del grup, el primer factor és que són insuficients: «el sistema pot millorar moltíssim en eficiència de gestió de recursos que té i perquè hi ha unes carències importants en termes d’economia d’escala».

    Com segueix Ferrer, hi ha una diferència gairebé del 30% entre la part de la producció anual destinada a sanitat a l’estat espanyol i la que es dedica a Europa. Una advertència que fa Emili Ferrer però, a l’hora de parlar de dades, és que no són comparables per exemple Catalunya amb França i sí que ho seria amb Escòcia. Per què? La despesa sanitària d’Espanya és superior a la suma de les despeses sanitàries de les comunitats autònomes. A més, afegeix, que «la producció per habitant d’Espanya és el 76% de la mitja de la zona euro però quan comparem la despesa sanitària per habitant resulta que baixem al 64% de la mitja de la zona euro. No és que tinguem menys producció doncs és que directament li dediquem menys recursos». A banda, també planteja que si es compara la pressió fiscal, la part d’impostos en relació amb la producció, hi ha una diferència considerable. A Espanya els ingressos de producció són del 34% mentre que la mitja de la zona euro són del 41%. Aquesta diferència és de 82.000 milions més. Ferrer comenta que «si equiparéssim el que s’ingressa tindríem per cobrir la despesa sanitària d’un any».

    Una salut integral, primarista, amb governança participativa i independent d’interessos

    Els valors que el grup de debat ha volgut transmetre es divideixen en onze punts. Punts que comencen afirmant que la salut de tota la població i l’atenció a les necessitats de salut de les persones són els elements centrals que han de dirigir les polítiques i les actuacions del Sistema. I com «la salut és allò que importa», aposten per un Sistema integral de Salut, no només d’atenció sanitària a la malaltia, orientat als determinants socials de la salut, la promoció de la salut i a les necessitats de les persones i comunitats. Davant d’això, veuen necessari revertir els processos de medicalització i de mercantilització actuals. Una idea que va lligada a crear un sistema centrat en la cura de les persones i no exclusivament en la recerca incansable d’un diagnòstic. Per aconseguir-ho, defensen que el què fa falta és que l’eix bàsic de l’atenció sanitària sigui l’Atenció Primària.

    Una altra de les demandes del grup és que hi hagi participació dels professionals i la ciutadania en la governança i control del sistema sanitari públic. Al mateix temps, i després de les vagues i les mobilitzacions que han protagonitzat, una altra de les necessitats és que les persones treballadores del sistema tinguin garantida la qualitat de les condicions laborals, la qualitat de les condicions de treball, la defensa del prestigi professional, la major autonomia de les unitats assistencials, la conciliació personal i familiar, la qualitat de les retribucions, els temps necessari per a una assistència de qualitat, formació, docència i recerca.

  • La Sanitat a la transició

    El gresol de professionals i polítics de la salut

    El GAPS (Gabinet d’Assessoria i Promoció de la Salut) va néixer en el si del col·legi de metges de Barcelona l’any 1976 amb l’entrada de la primera junta democràtica després de la llarga dictadura. Junta que guanyà les eleccions amb un programa explícit que proposava un model sanitari tipus Servei Nacional de Salut. El GAPS format per una colla de professionals de diverses disciplines, va començar amb els mateixos valors i les accions similars que després trobarem en el seu successor, el CAPS (Centre d’Anàlisi i Programes Sanitaris) fundat pels mateixos professionals quan el 1983 havien sortit del col·legi de metges (nova Junta del col·legi).

    Però cal recordar que aquestes dues entitats no eren casuals sinó que eren fruit del què en podem nomenar la «Renaixença Democràtica» al país dita per molts «la transició»: l’explosió democràtica que va comportar la fi de 36 anys de dictadura i el moviment polític i social d’un període que en podríem dir Constituent del país que volíem (ciutadania i professionals en el cas de la salut).

    Els darrers anys de la dictadura encara varen ser molt cruels i repressius, el vell estava morint, es veia l’horitzó d’esperança, però continuaven els monstres que es resistien a perdre el poder. El 1969 el dictador nomena com a seu successor a Joan Carles Borbó que jura fidelitat als «principios del movimiento». El 1973 tenim encara el procés judicial 1001 contra líders de CCOO, el 1974 l’execució de Salvador Puig Antich i al 1975 mort Franco i al 1977 hi ha les primeres eleccions generals a Espanya (41 anys després de les de 1936). El 1978 s’aprova la constitució espanyola. Aquest període de 1975 a 1978 és l’anomenat «la transició».

    En aquest període intens d’esdeveniments polítics pesaven altres coses molt interessants: la legalització de partits polítics, a Catalunya la constitució de l’Assemblea de Catalunya, òrgan encara llavors unitari de forces polítiques sindicals i ciutadanes de lluita política amb l’exigència de llibertats, democràcia, amnistia i estatut d’autonomia de Catalunya. L’Assemblea va actuar del 1971 al 1977 (les primeres eleccions).

    I en aquest temps en Salut i Sanitat també hi havia molta vida, amb anàlisi, reivindicacions i propostes. El 1976 es va celebrar a Perpinyà el X Congrés de Metges i Biòlegs de llengua Catalana*, ressuscitat després de la llarga dictadura, venia a representar el que avui en diríem (en llenguatge més correcte) Congrés de professionals de la salut, d’aquest Congrés (sobretot de la seva 2a famosa ponència) i del paral·lel procés del Congrés de Cultura Catalana** (del 1975 al 1977 amb 12.500 inscrits) veritable procés constituent de què volíem en el nostre país i en Salut i Sanitat, en l’àmbit d’estructura sanitària. Els dos processos varen servir per definir les característiques del Servei Nacional de Salut i la importància del metge de capçalera i l’Atenció Primària i Comunitària d’una manera participativa.

    Així el GAPS primer el 1976 i el CAPS després al 1983 varen ser instruments de desenvolupament i servei d’aquells valors i aquell model de Salut i de Sanitat.

    *El X Congrés de Metges i Biòlegs de llengua Catalana, celebrat encara a Perpinyà el 1976, el primer reprès després de la dictadura i la seva II Ponència «La funció social de la Medicina» va ser una fita història per la seva innovació conceptual: la nova definició de Salut, el paper del metge de capçalera, els criteris per un SNS a Catalunya, les perspectives de futur amb 21 ponents, etc. Hi ha editat el llibre de Ponències. Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears. 1976

    **L’Àmbit d’Estructura Sanitària del Congrés de Cultura Catalana, un veritable marc de definició de la Sanitat que volíem a Catalunya, treball en grups i comissions sectorials, president Ramón Espasa (posteriorment primer conseller de salut de la primera generalitat restaurada); secretari Josep Martí (posteriorment va ser delegat de sanitat del primer ajuntament democràtic de Barcelona). Les resolucions dels quals estan recollides en 77 pàgines al llibre de resolucions II. Editorial 62, Barcelona 1978

    Els processos socials i ciutadans en demanda de qualitat de vida i una sanitat de qualitat, confluència de professionals i ciutadans

    Tant el GAPS com aquests processos congressuals i participatius tenien unes característiques comunes que es nodrien de les confluències polítiques, socials i sindicals d’aquells moments de nova democràcia i així tenien una participació conjunta d’ideologies, participaven en els mateixos documents i publicacions, persones de corrents lliberals democràtiques (CDC) de corrents socialistes (PSC) i comunistes (PSUC). Així ho podem comprovar en la composició de les persones de les ponències dels congressos com de les abundants publicacions i llibres editats aquests anys sobre el tema (recordem que en aquella època no hi havia ordinadors personals, ni telèfons mòbils, ni Internet):

    • N. Acarin, R. Espasa, H. Pardell, C. Sans, F. Soler Sabaris i J. Verges «La Sanidad hoy. Apuntes críticos y una alternativa». Ed. Avance, Barcelona 1975
    • N. Acarin, R. Espasa, J. Verges, M. Campo. «La Salud, exigència popular» Ed. Laia, Barcelona 1976.
    • N. Acarin, R. Espasa, C.Sans, J. Veges. «Servei Nacional de Salut. Una alternativa democràtica a la Sanitat» col. Les eines, Ed. Laia, Barcelona 1977
    • J.Gol, J. Artigas, J. Raventos, Ll. Bohigues, M. Baselga, F. Sole Sabaris i fins a 20 autors. «Salut sanitat i societat. Per una resposta socialista a la situació sanitària». Col. Alternativas, Ed. 7 x 7, Barcelona 1977
    • J. Gol, J. Raventos, A. Segura, F. Sole Sabaris. «La sanitat als Països Catalans». Ed. 62, Barcelona 1978
    • V. Navarro. «La medicina bajo el capitalisme» Ed. Crítica/Grijalbo Barcelona 1978, (traducció del llibre en angles publicat a Baltimore al 1976)

    El 15 de juny de 1977 hi ha les primeres eleccions generals a l’estat espanyol. El 23 d’octubre torna a Catalunya J. Tarradellas, president a l’exili des de 1939 i el 5 de desembre del 1977 es constitueix el govern unitari de la Generalitat restaurada amb Ramón Espasa de Conseller de Salut, comença així el període de govern que es posa a treballar per la nova sanitat, la primera tasca va ser l’elaboració del «Mapa sanitari de Catalunya» que proposava una estructura sanitària integrada, planificada, territorialitzada i d’accés universal, és a dir un model S.N.S. De fet, aquest projecte, és vist per molts com un antecedent que inspirà la futura Llei General de Sanitat.

    El 1979 s’aprova l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i al 1981 hi ha el traspàs de competències sanitàries estructurals i legislatives que permeten ja crear la XHUP (Xarxa d’utilització pública dels hospitals existents) i la primera Reforma de l’Atenció Primària de Salut. El 1986 s’aprova per unanimitat al Congrés de Diputats la Llei General de Sanitat (E. Lluch de ministre) que constitueix un autèntic Servei Nacional de Salut, Públic, universal, finançat per pressupostos estatals i amb descentralització a les autonomies, acabant així amb l’antiga Seguretat Social del franquisme.

    Aquest període de temps també es va caracteritzar per la riquesa de moviments socials defensant la sanitat publica i la seva qualitat, així com demanant millors condicions socials i ambientals als barris i pobles de Catalunya per millorar la seva qualitat de vida. Així ho recull l’autor Josep Martí en la seva tesi doctoral de l’any 1980***.

    Avui, enfront de la degradació del model de Sanitat que tenim i que l’entorn també ha canviat després de 40 anys, ens cal tornar a repensar els canvis profunds (radicals) que la sanitat pública necessita per estar al servei de la salut de totes les persones i no parasitada per interessos privats.

    ***J. Martí Valls. «Moviments Socials i Reivindicacions Sanitàries a Catalunya. 1970-1976» Resum a Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona. Bellaterra 1981

  • Hem de dedicar un dia internacional per la salut de les dones?

    Ser dona no és pas una malaltia, però és ben cert que la salut de les dones i els seus riscos poden ser a vegades ben diferents que els dels homes. Donat que la Medicina s’ha construït a partir de la recerca i la ciència que s’han desenvolupat des dels hospitals a on ingressen majoritàriament homes, és possible que tant per l’objecte d’estudi com pels estereotips de gènere dels professionals que la fan, les Ciències de la Salut, com tantes altres, han nascut androcèntriques. Es necessita doncs un esforç voluntarista i suplementari per fer visibles les diferències en la salut i la malaltia de dones i homes.

    Ja va ser una primera exigència la que va posar en marxa la Dra Bernardine Healy l’any 1993, quan va ser directora de la National Institut of Health (NIH), l’agència per la recerca de la salut nord-americana. No s’ajudaria a cap recerca des de la NIH que no diferenciés els seus resultats per sexe. Només aquesta decisió i la que va prendre Marcia Angell, estimulant que les grans revistes científiques no acceptessin treballs que no diferenciessin els seus resultats per sexe, ja ha suposat un primer pas per fer visibles moltes diferències en mortalitat i morbiditat.

    Encara queda una gran assignatura pendent que és la introducció de la Ciència de la diferència en les Ciències de la salut. Malgrat que aquesta va ser una de les principals conclusions del Primer Congrés Internacional de Dones, Salut i Treball, celebrat a Barcelona el 1996. El CAPS (Centre d’Anàlisi i Programes Sanitaris) va organitzar-lo amb la presència de representants de 53 països, però 20 anys després els avenços són encara molt tímids i depenen de la voluntat específica de cada docent, més que d’una planificació docent. És ben cert que al mateix temps és necessari desenvolupar recerca sobre la morbiditat diferencial, que acumuli dades científiques, sobre l’epidemiologia de les diferències en mortalitat, i morbiditat, en la diferent farmacocinètica d’alguns fàrmacs segons el sexe de la persona que els rep, i les diferents estratègies en tractament i prevenció. Ens congratulem del treball que està fent la Dra Londa Schienberg a la Universitat de Stanford, que està ja organitzant l’acumulació de treballs sobre les diferències entre la biologia cel·lular i el metabolisme diferencial de les exploracions amb noves tecnologies entre dones i homes. No podem oblidar que el malestar i la morbiditat tenen relació també amb condicionants psicològics i determinants socials i mediambientals. La relació del mediambient amb la salut, i la influència que tenen la pol·lució de l’aire, els insecticides en els aliments i els productes derivats de plàstics dissolts a l’aigua, amb l’aparició d’un increment de càncer i malalties respiratòries i cardíaques, també té aspectes diferencials, ja que la majoria de contaminants ambientals són disruptors endocrins. I un d’aquests disruptors que tenen en comú ambos sexes és l’increment de l’esterilitat masculina i femenina a la societat industrialitzada. A la llarga la relació del medi ambient amb la salut formarà part al meu parer de la Ciència de la diferència.