Els pacients que sobreviuen a un infart agut de miocardi (IAM) tenen un risc molt més elevat que la població general d’experimentar nous esdeveniments cardiovasculars, inclosa la probabilitat de mort cardiovascular. L’evidència científica indica que aquest risc és màxim durant el primer any després del primer esdeveniment.
Ara, una iniciativa pionera en l’ús intel·ligent de dades liderada per l’Àrea de Malalties del Cor de l’Hospital Universitari de Bellvitge (HUB), co-creada amb Novartis en una col·laboració público-privada, podria canviar el paradigma en la prevenció en els dotze mesos post-infart.
Gràcies a un panell de control digital, el projecte Artemis ofereix una visió en temps real de l’estat dels pacients que han patit un infart, identificant aquells amb major risc i anticipant-se a possibles complicacions amb intervencions preventives més eficaces. Aquest projecte, que és el primer d’aquest tipus en l’àmbit estatal i sense precedents a Catalunya, integra la reenginyeria de processos amb la metodologia de gestió Lean i l’ús de dades intel·ligents per a la presa de decisions mèdiques.
“Estem començant a monitorar a temps real els resultats macro en salut, i ens permetrà detectar i localitzar pacients fora de rang de control de factors de risc cardiovascular”, segons la Dra. Oona Meroño, cardiòloga, directora del Programa de Cardiologia Preventiva i Comunitària (postIAM) i co-coordinadora de la Unitat de Rehabilitació Cardíaca de l’HUB.
“Fins ara, si no és que el pacient contactava de forma proactiva amb el seu equip de Cardiologia, no ens assabentàvem de les incidències de salut més enllà de les visites de seguiment. Ara podrem valorar molts paràmetres d’analítiques, dades biomètriques i altres proves mèdiques que poden influir en la bona o mala evolució del pacient”, ha detallat la Dra. Meroño. “Això ens permetrà saber en el moment què està passant, fer intervencions educatives, específiques i individualitzades, i millorar els resultats a llarg termini”, puntualitza la cardiòloga.
Aquest panell de control s’ha desenvolupat durant mesos amb el treball conjunt de clínics i enginyers especialitzats en l’ús intel·ligent de dades. “Sense la col·laboració público-privada, iniciatives d’innovació com aquesta, amb un benefici clar en l’assistència clínica per al pacient i la investigació biomèdica per a la societat, serien inviables”, ha subratllat la líder del projecte.
Artemis es presentarà al Congrés de la Societat Catalana de Cardiologia el pròxim 30 de maig, on s’espera que generi interès i serveixi com a model per a futures iniciatives en aquest camp.
Exercici físic, autocura, dieta i acompanyament psicològic
El projecte Artemis sorgeix en el marc del Programa de Cardiologia Preventiva i Comunitària (postIAM), que l’Hospital Universitari de Bellvitge està desplegant des del 2021 a la regió sanitària Metropolitana Sud.
Es tracta d’un programa multidisciplinari i centrat en el pacient que atén a més de 250 pacients/any, als quals se’ls realitza un seguiment coordinat durant els dotze mesos posteriors a l’alta hospitalària, incloent-hi tant l’àmbit hospitalari, com l’atenció primària. En aquest programa s’organitzen en l’àmbit territorial i de manera coordinada tots els elements que necessita un pacient per rehabilitar-se i recuperar-se després de patir una síndrome coronària aguda.
“S’ha demostrat que la morbilitat i mortalitat després d’un esdeveniment coronari es redueix orientant els pacients a adquirir hàbits de vida saludables, amb deshabituació tabàquica, junt amb el maneig farmacològic i la implementació d’un programa de rehabilitació cardíaca que aborda el control dels factors de risc cardiovascular en la prevenció secundària, l’entrenament mitjançant l’exercici físic, l’autocura i la dieta, així com l’acompanyament psicològic”, afegeix la Dra. Meroño.
Formació i mentoria per expandir el programa a altres territoris
L’enfocament coordinat i integral del Programa de Cardiologia Preventiva i Comunitària de la regió Metropolitana Sud ha demostrat resultats excel·lents en la millora de la salut dels pacients i en la seva satisfacció percebuda. A fi de compartir el seu coneixement, l’Àrea de Malalties del Cor de l’Hospital de Bellvitge, en el marc de l’Institut Català de la Salut, ofereix una formació amb mentoria sobre aquest programa, basada en un model de rotació-tutorització.
Aquesta rotació formativa s’adreça a facultatius especialistes o en formació, personal d’infermeria i Medical Science Liaisons (MSL), i se centra en les àrees d’interès principals dels participants, permetent una interacció directa amb els equips clínics. Els mòduls formatius inclouen sessions de coordinació i seguiment de pacients, la inclusió d’eines digitals en els programes de prevenció secundària, l’acompanyament de l’equip intrahospitalari en el procés d’avaluació clínica, avaluació integral, psicosocial i planificació i coordinació de l’alta, i la consulta multidisciplinària del programa d’exercici físic.
‘Cor de dona’ és un nou moviment nascut a Espanya i impulsat per metgesses que vol conscienciar sobre els riscos associats a les malalties cardiovasculars, que són la primera causa de mort entre la població femenina.
Cada sis minuts, mor una dona per problemes relacionats amb el cor a Europa. La xifra és de cada 60 segons als Estats Units. A Espanya, el mateix any van morir 265 dones per cada 100.000 habitants per aquestes malalties, enfront de 241 homes per cada 100.000 habitants.
Arran d’aquesta realitat, ‘Cor de dona’ té com a objectiu crear hàbits de vida saludables per intentar reduir la mortalitat associada a les patologies cardíaques en dones. Està inspirat en el moviment ‘Go Red For Women’ de l’Associació Americana del Cor, creat el 2004, que ha aconseguit reduir la mortalitat cardiovascular als Estats Units en un 30%.
Una de les impulsores de ‘Cor de dona’ i de ‘Go Red For Women’ és la doctora Malissa Wood, professora de la Facultat de Medecina de Harvard, cardiòloga clínica del Cardiac Ultrasound Laboratory al Massachusetts General Hospital de Boston i codirectora del Programa Corrigan Women’s Heart Health al Massachusetts General Hospital Heart Center.
Segons la doctora Wood, “gràcies a aquestes campanyes s’han assolit millores en el reconeixement dels riscos de la malaltia cardiovascular en dones i crear subvencions per millorar la salut cardiovascular femenina”.
Cada sis minuts, mor una dona per problemes relacionats amb el cor a Europa | iStock
‘Cor de dona’ està liderat per la doctora Leticia Fernández-Friera, que és sòcia fundadora de la iniciativa i directora de la Unitat de Cardio-Dona a Atria Clinic. Segons afirma, “la creació de noves eines per a l’avaluació de risc, com l’ecografia vascular, la divulgació de directrius per al seu maneig i l’impuls de la investigació específica per sexe, constitueixen els objectius principals de ‘Cor de Dona’ al nostre país.”
Riscos
Les metgesses sostenen que les diferències basades en el gènere en la malaltia cardiovascular han estat tradicionalment poc apreciades i que les dones estan poc representades en la investigació i els assajos clínics. Així, Fernández-Friera remarca que “el risc en les dones sovint se subestima” i, per això, “és crucial un enfocament contemporani que se centri en la dona sana per a la identificació i el tractament precoç de les dones amb risc de malaltia cardiovascular”.
Argumenten que les patologies cardíaques són la primera causa de mortalitat entre les dones. Als riscos tradicionals, com el tabaquisme, l’obesitat, el sedentarisme i la hipertensió, s’afegeixen d’altres com la hipertensió en l’embaràs, la diabetis gestacional o la menopausa precoç.
Per a Fernández-Friera, “es coneixen poc els seus símptomes referencials, a més del típic dolor al braç i el pit, com són el dolor en la mandíbula, el decaïment, les molèsties a l’esquena i les dificultats per respirar”. “A més, acudeix més tard a l’especialista, fet que s’associa a una mortalitat més gran respecte als homes, ja que moren un 20% més després d’un infart”, afegeix la doctora.
Revisions gratuïtes
A més del nou moviment ‘Cor de dona’, hi ha campanyes que alerten que la majoria de les dones ignoren que poden patir patologies cardiovasculars greus. En aquest sentit, la fundació CardioDreams subratlla que un 11% de les dones que han participat en revisions cardiovasculars tenen alguna patologia greu que desconeixia. Aquesta és la principal conclusió que es desprèn de les primeres 650 revisions gratuïtes que l’organització sense ànim de lucre ha realitzat en l’últim any a dones d’entre 50 i 70 anys amb motiu de la campanya ‘Directes al cor’, que va començar al setembre del 2021.
Si es traslladen aquestes xifres al conjunt de la població espanyola femenina d’entre 50 i 70 anys, que és la franja d’edat més sensible a patir aquestes malalties, és probable que més de 700.000 dones estiguin afectades i no ho sàpiguen.
“Aquestes dades són una mostra més de la necessitat de sensibilitzar i divulgar entre la societat l’impacte que tenen les malalties cardiovasculars en la dona, en les quals representa la principal causa de mort, molt per sobre del temut càncer de mama. Cada vuit minuts mor una dona a Espanya per malalties cardiovasculars i ni la societat ni les dones en són conscients”, afirma el fundador de CardioDreams i cap del Servei de Cirurgia Cardiovascular de l’Institut del Cor Quirónsalud Teknon, el doctor Xavier Ruyra.
La fundació indica que el 35% de les dones espanyoles moren per malalties cardiovasculars, segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística i de la Societat Espanyola de Cardiologia, però només el 15% d’elles rep el tractament adequat. Davant aquesta realitat, CardioDreams, en col·laboració amb la fundació ‘la Caixa’, va posar en marxa la campanya ‘Directes al cor’, que preveu fer 2.000 revisions gratuïtes en tres anys.
Hospitalitzacions
Si bé les malalties cardiovasculars són especialment cruentes entre les dones, en el cas dels homes són la segona causa de mort. Un estudi de la Diputació de Barcelona afirma que, a la província, 15 de cada 100 hospitalitzacions el 2021 van ser per malaltia cardiovascular, segons l’anàlisi de les dades dels municipis de més de 10.000 habitants, exclosa la ciutat de Barcelona.
Un estudi de la Diputació de Barcelona afirma que 15 de cada 100 hospitalitzacions el 2021 van ser per malaltia cardiovascular | GettyImages
En concret, van haver 50.000 hospitalitzacions per malalties cardiovasculars. Les persones ateses tenien una mitjana d’edat de 71 anys en el cas dels homes i de 78 anys en el de les dones.
Pel que fa a les principals patologies que causen l’ingrés, en les dones són la hipertensió (22%), les malalties cerebrovasculars agudes (20%) i la insuficiència cardíaca congestiva (17%). En canvi, entre els homes són les malalties cerebrovasculars agudes (19%), la hipertensió (14%) i l’infart agut de miocardi (13%).
L’informe de la Diputació assegura que, en els últims 15 anys, tres de cada deu defuncions en dones i quatre de cada deu morts en homes es deuen a una malaltia cardiovascular. Per evitar-ho, es recomana mantenir una alimentació saludable i equilibrada, no fumar, eliminar o reduir el consum d’alcohol, fer exercici d’intensitat moderada, reduir l’estrès i controlar la pressió arterial i els nivells de sucre i colesterol en sang.
La cardiòloga Leticia Fernández-Friera -nascuda a la Corunya el 1977, però criada a Gijón- és especialista en ecocardiografia i imatge avançada, com la tomografia i la ressonància magnètica cardíaca. Es va formar en aquests camps a l’Hospital General de Massachusetts, la Facultat de Medicina de Harvard a Boston, i a l’Hospital Monte Sinaí de Nova York, entre d’altres.
Entre les seves principals línies d’investigació destaca l’estudi de l’aterosclerosi, amb especial interès en la prevenció de la malaltia cardiovascular de la dona i les tècniques d’imatge no invasives. Els seus estudis s’han publicat en revistes com Nature, New England Journal of Medicine, JACC, Circulation i la Revista Espanyola de Cardiologia.
Amb l’objectiu de millorar la salut cardíaca femenina i impulsar la prevenció, l’experta s’ha posat al front de l’estudi WAKE UP, l’acrònim procedeix de Women health: an Imaging-based cardiovascular risk-reduction Program. Fernández-Friera opina que, a part de la infrarepresentació femenina en els assajos clínics, «hi ha un problema d’educació i una falta de conscienciació social de l’abast de la malaltia cardiovascular en la dona».
Les participants de WAKE UP podran veure directament la placa de colesterol en les seves pròpies artèries, així segurament els canvis en els seus hàbits seran més efectius.
Quin és l’objectiu del projecte WAKE UP?
Volem promoure la salut cardiovascular de la dona i fomentar canvis apropiats en el seu estil de vida. Per a això, utilitzarem tecnologia d’imatge no invasiva, com l’ecografia vascular, una tècnica senzilla, de baix cost i perfil innocu, que es realitza també en el cribratge de càncer de mama i en les embarassades.
La imatge d’ecografia vascular per a la detecció d’aterosclerosi proporciona evidència visual del propi estat de la salut arterial i, el que és més important, de la presència de la placa d’aterosclerosi. Això és interessant per a la conscienciació, ja que en poder veure les participants directament la placa de colesterol en les seves pròpies artèries, segurament els canvis en els seus hàbits seran més efectius.
A l’octubre d’aquest any i es prolongarà fins a desembre de 2023. Comptem fins al moment amb 120 voluntàries i ens queda l’altra meitat per reclutar, però el ritme és bo, inclourem a cinc per setmana i tenim tot el 2022 per aconseguir arribar a les 240 que necessitem. Les participants seran dones sense malaltia cardiovascular amb edats compreses entre els 18 i 70 anys. I han de tenir al menys un factor de risc cardiovascular, com diabetis, tabaquisme, colesterol alt, obesitat, sedentarisme, síndrome metabòlica, preeclàmpsia o altres problemes en embaràs, alimentació inadequada, malaltia autoimmune i familiars joves amb infart.
L’estudi inclou una ecografia vascular no invasiva de les artèries carotídies i femorals a 180 participants per comparar els resultats enfront d’una altra mostra de 60 dones a les quals no se’ls ha de fer la prova.
Les proves es realitzaran al CNIC i el nostre equip multidisciplinari està format per cardiòlegs, estadístics, tècnics d’imatge i biòlegs.
La doctora Fernández Friera (a l’esquerra) amb dues de les investigadores de el projecte WAKE UP. / Foto cedida per l’entrevistada
Com es desenvoluparà?
Comprèn dues visites de les participants, una per abordar la salut cardiovascular i una altra als sis mesos, per tal de valorar canvis en el coneixement d’aquestes malalties i en els hàbits de vida. A la primera visita es realitzaran qüestionaris validats per avaluar la percepció de risc d’aquestes malalties, així com l’existència factors de risc, segons escales tradicionals. Se’ls preguntarà sobre dieta, tabaquisme, activitat física, patrons psicosocials i de son, estil de vida familiar i factors reproductius. També mesurarem la pressió arterial, el pes i l’alçada i es realitzarà una extracció de sang, per analitzar la glucosa, el colesterol, el perfil hormonal i el inflamatori.
A més, farem una ecografia vascular no invasiva de les artèries carotídies i femorals a 180 participants per comparar els resultats enfront d’una altra mostra de 60 dones a les quals no se’ls ha de fer la prova. Als sis mesos, es farà seguiment per avaluar els canvis en l’estil de vida, mitjançant l’índex de risc Fuster-BEWAT.
En l’home, els infarts solen manifestar-se com mal de pit i braç, mentre que en elles els símptomes són més atípics, com el dolor a l’esquena, a la mandíbula, falta d’aire o nàusees. La mortalitat femenina després d’un primer infart és un 20% major que en homes.
Què espereu obtenir amb aquesta iniciativa que lideres?
Busquem conscienciar la societat de la importància d’aquestes malalties en la dona, que avui dia són la primera causa de mort de les dones. De fet, a Europa l’índex de mortalitat de dones per aquestes malalties és del 49%, mentre que per càncer de mama és del 3%.
També ens hem proposat posar en relleu la importància de la prevenció. És important que ens revisem el cor, igual que fem revisions ginecològiques; i que sapiguem reconèixer els símptomes de l’infart femení, que són diferents dels dels homes.
En quin sentit són diferents aquests símptomes en homes i en dones?
En l’home, els infarts solen manifestar-se com mal de pit i braç, mentre que en les dones els símptomes són més atípics, incloent sovint dolor a l’esquena, a la mandíbula, falta d’aire o nàusees. Ara que anem descobrint aquestes diferències, es podran diagnosticar de forma més precoç infarts en la dona i millorar les estadístiques.
A més, l’infart en la dona moltes vegades és pitjor que en l’home, amb un pronòstic dolent a curt termini. El problema és que elles van a l’hospital molt més tard. Tendeixen a aguantar més el dolor o no el reconeixen com una cosa important. És a dir, des que comencen a notar els símptomes fins que acudeixen a la consulta o a urgències passa més temps; llavors, el múscul cardíac està més temps sense oxigen, de manera que arriba en pitjors condicions. Per això, la mortalitat després d’un primer infart en la dona és un 20% major que en els homes.
Les dones han estat excloses de la majoria d’assajos clínics de malaltia cardiovascular en la suposició errònia que els factors de risc i les recomanacions d’estil de vida són similars per a homes i dones.
Què és el que falla?
Hi ha un problema d’educació i una falta de conscienciació social de l’abast d’aquestes malalties en la dona. Això comporta que no es realitzi una valoració precisa del risc cardiovascular femení i s’ignorin els factors de risc específics.
Les campanyes de càncer de mama han estat molt reeixides, així com les del cor a la dona als Estats Units. No obstant això, en el nostre entorn, encara no hi ha prou consciència del problema de la malaltia cardiovascular femenina, falten estudis per millorar la situació i no hi ha campanyes establertes.
Les estratègies actuals per controlar els factors de risc, com la hipertensió arterial, la diabetis, el tabaquisme, l’obesitat o el colesterol elevat no estan funcionant, de manera que hem de desenvolupar estudis d’investigació que ens ajudin a controlar un dels problemes més importants del món occidental. I també, específicament, la malaltia cardiovascular en la dona.
Està relacionada aquesta infravaloració del risc cardiovascular en dones amb el biaix de gènere dels assajos?
Sí, ja que tots els esforços en l’àmbit de la prevenció i el maneig terapèutic s’han orientat tradicionalment cap al gènere masculí. Les dones han estat excloses de la majoria d’assajos clínics de malaltia cardiovascular en la suposició errònia que els factors de risc i les recomanacions d’estil de vida són similars per a homes i dones.
No obstant això, l’estratificació del risc és especialment difícil en les dones, atès que la majoria es classifiquen en baix risc de patir una malaltia cardíaca només per ser del sexe femení. Com a resultat, són significativament menys propenses a rebre una pauta adequada de prevenció. A més, el risc en dones està influenciat per factors específics, com hormones, complicacions de l’embaràs, menopausa primerenca, etc. Tot i que aquests factors s’han relacionat amb l’aterosclerosi accelerada i menor supervivència, no s’inclouen en l’avaluació tradicional del risc.
Les diferents manifestacions clíniques entre sexes condueixen al fet que la malaltia estigui infradiagnosticada i la seva gravetat subestimada en les dones, el que resulta en un maneig inadequat i major mortalitat.
El nostre propòsit és obtenir informació científica que ens permeti aprofundir en les malalties cardiovasculars en la dona, molt poc explorades fins ara, i trobar eines de prevenció que permetin la seva detecció abans que es produeixi el dany.
Com pot ajudar el projecte WAKEUP a canviar el panorama?
El nostre propòsit és obtenir informació científica rellevant i innovadora que ens permeti aprofundir en les malalties cardiovasculars en la dona, molt poc explorades fins ara, així com trobar noves eines de prevenció que permetin la seva detecció abans que es produeixi el dany cardíac.
En aquest àmbit queda molt per fer. La dona s’ha incorporat a la vida laboral, assumeix múltiples tasques, ha augmentat la taxa de tabaquisme, té un major desconeixement dels símptomes de l’infart o l’ictus, aguanta més el dolor, la qual cosa la fa més vulnerable. Per això, és tan important promoure estudis que ens ajudin a millorar l’educació i la salut del nostre entorn. Unir-nos tots és crucial per a canviar les coses, així com a educar a la nostra societat en aquests problemes, tant a homes com a dones.
Em retrobo amb el doctor Caffarena vint anys després que el veiés un únic cop. Va ser després de les quatre o cinc hores d’intervenció a cor obert del meu fill Martí, per dir-nos que tot havia anat bé. El Martí va néixer amb el que es coneix com un canal auroventricular complet, una patologia freqüent entre els nadons amb síndrome de Down, i, segons ens havien dit els cardiòlegs, si no s’operava abans de fer l’any no viuria més enllà dels 14 o 15. Per circumstàncies diverses la cosa es va anar endarrerint i finalment va entrar al quiròfan amb vuit mesos. Una d’aquestes circumstàncies és que un d’aquests cardiòlegs de Sant Joan de Déu ens va aconsellar que ens esperéssim que la intervenció la pogués fer aquell metge de l’Hospital La Fe de València que passava un cop al mes per Barcelona a fer unes quantes operacions complicades. Si el fill fos seu, no s’ho pensaria, ens va dir. José Manuel Caffarena tenia aleshores 37 anys, una edat molt jove per un cirurgià especialitzat en el cor dels nadons, però la fama ja el precedia. I vam fer cas. El vam esperar.
Durant aquests dos decennis, el meu fill ha tingut revisió del cor pràcticament cada any. I cada vegada, després de mirar-se’l amunt i avall amb l’ecògraf, el cardiòleg de torn ha deixat caure el mateix comentari: “Aquest cor va quedar molt bé”. Per això és difícil que un pare oblidi el nom del doctor que va salvar la vida del seu fill (i la seva!). I per això he demanat una entrevista sense tenir gaire idea del que vull preguntar. Perquè això no és una entrevista, sinó un agraïment. És una excusa per dir-li que tenia raó, que tot va anar molt bé. I que tots els bons moments que m’han donat aquests darrers vint anys no ho haurien estat si no s’hagués creuat a les nostres vides el 4 d’abril de 2001.
Fa uns anys que Caffarena es va instal·lar definitivament a Barcelona, i ara dirigeix tota l’àrea del cor de l’Hospital Sant Joan de Déu. Però segueix operant cada dia. Li porto l’informe de l’operació, que òbviament no recorda. I li pregunto a quants nadons més ha operat. S’ho rumia. Diu que es va decantar per aquesta especialitat el 1992, i que ara més aviat operen 5-6 cors per setmana (sempre parla en plural), però que durant uns deu anys en podien arribar a fer 10, que vol dir 400 anuals. Segueix amb el càlcul mental i arriba a l’estimació que per les seves mans (i del seu equip) han passat els cors diminuts d’uns 6.500 bebès, que són molts més dels gols que ha marcat Messi a la seva vida. I jo em pregunto per dins com ho podríem fer totes aquestes famílies per aixecar-li un monument. Però faré com que l’entrevisto.
Com arriba a dedicar-se a això?
Primer és per vocació, que em va inculcar el meu pare. Ell va ser un dels pioners en la cirurgia de cor d’aquest país. Parlem del Madrid dels anys seixanta, i ell va estar en un dels centres on va començar tot això. Un va ser a Barcelona, amb el doctor Massana, i un altre a Madrid, amb els doctors Rábago, Ortiguera i el meu pare. Ells van desenvolupar l’especialitat al país i a poc a poc la van anar expandint. Parlem d’adults, la cirurgia del nen en aquells dies era pràcticament prohibitiva. És a dir, que la meva infància és veure al meu pare amb els seus llibres, la seva biblioteca a casa, les pel·lícules que portava en format V8, i així és com em vaig anar enamorant d’aquesta feina. Fins avui.
El seu pare portava pel·lícules a casa… de les seves operacions?
Clar, per repassar el que havien fet. I m’apassionava veure-les. Em fascinaven tant com els dibuixos animats dels Picapiedra.
Però vostè es va decantar pel més difícil encara…
En l’especialitat et formes en cirurgia cardiovascular general, però quan vaig acabar la formació em vaig adonar que en el món de les cardiopaties congènites hi havia molt més a explorar, més reptes. Ja hi havia molta gent que es dedicava a l’adult i aquesta cirurgia havia progressat molt més ràpid que la pediàtrica, és a dir, que em va apassionar pel que suposava de repte i per la creativitat de la cirurgia, com es podien fer tantes coses sobre un cor tan petitó i com hi havia tants defectes estructurals tan diferents i complexos. I així va ser quan, poc després d’acabar la meva formació, vaig decidir dedicar-me plenament als infants.
La comunicació amb pares joves que veuen que perilla la vida del seu fill petit ha de ser complicada.
Aquest és un matís molt important de la nostra especialitat. En qualsevol cirurgia del cor existeix el risc que el pacient pugui morir. És evident que el motor ha de tornar a funcionar després, i que si no ho fa les coses es posen molt lletges. Una característica molt important del nostre treball és que nosaltres no podem informar directament el pacient, perquè és un nen i no és capaç d’assimilar el que els diràs, i per tant has d’informar els pares. Però aquesta sensació de no estar informant directament el pacient és difícil, perquè cal saber exactament a cada moment ajustar molt bé la informació per guanyar-te la confiança dels pares, que són els que al final decidiran si el teu fill s’operarà aquí o allà. D’altra banda, acostumen a ser pares molt joves, i no és el mateix estar informant una persona amb una certa edat i més formada que a papàs que estan encara en xoc, perquè els acaba de néixer un bebè amb un problema de cor greu. El fet que un nen s’hagi d’operar de cor i es pugui perdre és molt difícil d’assumir.
Ho passes molt malament, ho sé.
Per la qual cosa, a més de la dificultat que té el nostre treball en el quiròfan, hi ha una part sensible que és molt més forta. Per això a la gent que comença a formar-se en aquesta especialitat jo sempre els dic dues coses. La primera, dedicació absoluta o gairebé absoluta a aquesta professió, perquè estan jugant amb vides de persones, i per tant no valen mitges tintes. Dedicació absoluta que lògicament ha d’anar acompanyada d’una vocació. I, en segon lloc, qualitats. Moltes s’han de tenir i les altres es van adquirint. Però qualsevol no pot fer amb destresa aquesta professió. Fa falta que s’ajuntin una sèrie de circumstàncies per treure un cirurgià que realment resolgui els problemes i treballi amb uns resultats efectius. En aquesta especialitat els mals resultats se’t mengen.
A què es refereix?
Doncs que has de fer el teu treball amb eficiència i uns resultats òptims, disminuint els temps perquè físicament puguis aguantar. Perquè imagina’t el que suposa si els nens que operes no van bé, es compliquen a l’UCI, entren en fallada cardíaca, algun pot ser que mori, uns altres els has de reoperar perquè han quedat amb defectes importants… Això és insuportable, no ho pot aguantar ningú. Això és una càrrega assistencial i a més hospitalària que al final t’has d’apartar. Per això als cirurgians que comencen els dic sempre el mateix: dedicació pràcticament absoluta a la teva vida durant els pròxims 20-25 anys, vocació i qualitats. Les qualitats segurament les tens perquè has arribat fins aquí, però cal desenvolupar-les a base de molt d’esforç, treball, compromís i estudi. Com a cap d’aquest equip, jo no em puc permetre el luxe de posar la vida de cap nen en mans d’una persona que jo consideri que pot posar-la en perill. Hi ha uns esglaons en el procés de formació que cal anar passant i això ens toca controlar-ho als cirurgians sènior, perquè els joves es puguin formar, però sense risc per als pacients.
És a dir que dedicació absoluta i qualitats. Però això de les qualitats no m’ha quedat massa clar què vol dir.
Per què els pintors pinten o els tenistes juguen al tenis? Segur que s’han preparat molt, però després hi ha una cosa innata en un pintor o en un músic, oi? Doncs en un cirurgià exactament igual. En un cirurgià cardíac infantil també hi ha una cosa innata. Hi ha quelcom que es porta dins i en algunes persones agafa més expressió que en altres. De vegades he tingut amb mi a gent formant-se amb una gran vocació i una gran dedicació, però potser li faltaven una mica aquestes qualitats per als reptes i exigències que té la nostra cirurgia, i llavors has de fer-los veure que no han d’intentar arribar a passes més complicades sinó quedar-se en el nivell on estiguin a gust i la vida del pacient estigui assegurada.
Foto: VS
Ha de ser de les poques professions on la plenitud s’aconsegueix molt gran. A Espanya hem tingut presidents amb quaranta i pocs anys, i en governs autonòmics de trenta i poc. Això en medicina ha de ser impensable…
Absolutament. En cirurgia pediàtrica, que engloba des del nounat –fins i tot fem alguns tractaments intra-úter– fins a la resta de la vida del pacient, en tot aquest període hem d’estar actuant nosaltres, i per arribar a una qualificació com a cirurgià cardíac de cardiopaties congènites com a mínim cal passar cinc o sis anys d’especialitat, i cinc anys més d’especialització en cirurgia cardíaca infantil, per tenir una acreditació i poder operar nens del cor. Estem parlant d’una formació que, si incloem la carrera de Medicina, és d’un mínim de 15-16 anys. Això és el que necessita un cirurgià cardíac infantil per operar amb desimboltura i de manera autònoma. Aquí és o caixa o faixa. Els errors es paguen.
Alguna mala notícia li haurà tocat donar en tots aquests anys.
Clar, és que si no tindria una vareta màgica. Però sí que podem reportar que en aquest centre les xifres de mortalitat oscil·len entre el 0,5% i l’1,5% anual, que són uns resultats equiparables als millors centres del món, i això a Sant Joan de Déu ho tenim des de fa molts anys. I per això aquesta institució té el prestigi que té en l’àrea del cor i el camp de les cardiopaties congènites, i per això rebem pacients de tota Espanya i també internacionals.
Als cirurgians que comencen els dic sempre el mateix: dedicació pràcticament absoluta a la teva vida durant els pròxims 20-25 anys, vocació i qualitats
Vaig llegir fa anys que va intervenir a un nounat de molt pocs mesos amb èxit…
N’hem intervingut ja a uns quants. De vegades s’ajunta la cardiopatia congènita, estructural i complexa, que precisa un tractament només néixer, amb un bebè que neix prematur, és a dir, que la gestació no està acabada, i a més amb baix pes. I de sobte et trobes a la incubadora de l’UCI neonatal amb un bebè que pesa 1 quilo 100, que té 36 setmanes de gestació i que a més té una cardiopatia molt complexa. I que si no es fa alguna cosa no sobreviurà. I hi ha vegades que hem hagut de treballar en aquestes condicions, la qual cosa és filar encara més prim de la dificultat. Però hem tingut bons resultats.
Si ho recordo bé, la intervenció del meu fill tenia un risc del 20 o el 30% de mortalitat. Avui ja no tenen risc aquestes intervencions?
El teu fill va néixer amb una cardiopatia que és freqüent en la trisomia 21, i és que hi ha un defecte dels coixinets del cor, el cor no se septa bé i es produeix el que es diu comunment un canal auriculo-ventricular complet, que comporta també la formació d’una sola vàlvula entre les aurícules i els ventricles. En el 2001 era una cardiopatia complexa que al nostre país tenia una mortalitat no menyspreable. Avui dia, evidentment, la situació ha millorat, ja no sols per la nostra experiència i habilitat quirúrgica i els mitjans que tenim en el quiròfan, sinó que també ha millorat l’anestèsia, els intensius, la perfusió… tot el que es mou al voltant d’una operació de cor, i això ha fet que els resultats millorin. Si llavors, en aquella època, un canal AV complet podria tenir una mortalitat del 15-20%, ara podem estar parlant d’un 2-3%, o fins i tot en centres d’experiència per sota de l’1%. És a dir, que el panorama en 20 anys ha canviat de forma molt important.
Jo sempre li dic a la gent que s’està formant que un cirurgià cardíac infantil no està definitivament format i fet fins que no domina bé la cirurgia del canal auroventricular complet, perquè és un defecte estructural del cor que comporta tots els seus elements: aurícules, ventricles, vàlvules, tracte de sortida… És una cardiopatia que distingeix al cirurgià cardíac que ja està preparat i format, i que es mou bé dins d’aquest cor i no es deixa dominar.
No es deixa dominar?
De vegades la cirurgia cardíaca infantil és com una lluita, al davant tens un cor que intentarà posar-te a prova en tot moment; és a dir, tu comences a operar fins al final, i ell intentarà veure per on t’enxampa, per on veu els teus punts febles, i a mesura que vas tenint experiència i formació tots aquests defectes que vas veient –perquè no hi ha dos canals iguals–, totes aquestes anomalies que et vas trobant, les vas entenent millor i saps millor com tractar-les.
Però amb l’edat suposo que aquesta precisió va a menys… Si més no és el que es veu a les pel·lícules de metges.
Clar que sí. Des que comencem la formació fins a la nostra jubilació és com una campana de Gauss: comences pujant, guanyes experiència, habilitat quirúrgica, qualitats, i arriba un moment que els teus coneixements i qualitats les has desenvolupat al màxim, per la qual cosa la campana s’aplana, i allà hi estàs molt temps, i després arriba un moment de l’impacte inexorable de l’edat: la teva experiència segueix, els teus coneixements segueixen, però la teva destresa manual, la teva resistència en el quiròfan, la teva habilitat quirúrgica lògicament van disminuint, i és a partir dels 65 anys quan jo dic que un cirurgià cardíac infantil ja ha de deixar passar al que en té 50 que és al seu costat, que segur que l’ha format i l’ha preparat i ja està fet. Jo diria que entre els 50 i els 60 és quan aconseguim el màxim nivell.
Ha parlat de la resistència en el quiròfan. Es refereix a la condició física perquè les operacions són llargues?
No són només llargues, sinó també estressants. Cal prendre decisions molt ràpidament, en un segon has de prendre la decisió de si obres per aquí o per allà, i si t’equivoques ho pots pagar car. I sí, moltes tenen durades molt llargues. De vegades fem reintervencions, i són intervencions que comencen a les 8.30 i acaben a les 5 de la tarda. Has de tenir resistència a tots els nivells. Física i mental. I estar preparat per estar de vegades set i vuit hores. Això ho pots fer un dia, però l’endemà, si ja tens 65 anys, et costarà estar una altra vegada vuit hores en el quiròfan. Per això dic que hi ha una determinada edat en la qual evidentment el coneixement i l’experiència són molt importants, però tal vegada l’habilitat i la resistència a l’estrès ja va baixant.
Si no estàs bé físicament tampoc pots pensar amb claredat.
Efectivament. Fixa’t en el contrast amb la política. Una persona que no ha treballat mai en res o no ha tingut mai cap càrrec de responsabilitat pot arribar a ser ministre, però aquí parlem de vides humanes. Seria impensable. Aquí s’imposen els teus resultats. I més en aquesta especialitat. Perquè un mal resultat pot ser que al pacient s’hagi de reoperar, o que es quedi amb una lesió cerebral, o que es quedi amb un cor fos que s’hagi de trasplantar dins de cinc anys, però és que un mal resultat també pot ser que el pacient no surti del quiròfan, i això és insuportable per un centre. Per això, un cirurgià cardíac, o és bo i ho fa bé, o no pot continuar. Hi ha polítics que poden estar anys i anys fent barbaritats i no passa res.
Mai vaig entendre una cosa: si li van reconstruir les cavitats internes a un cor de vuit mesos, per què segueix sense problemes si ara és molt més gran?
El material sintètic protètic que es col·loca per tancar els defectes intracardíacs lògicament no creix, aquest material és allà i té la mateixa grandària ara que tenia en el moment quan es va col·locar. Però la resta del cor, els seus teixits autòlegs sí que van creixent. Si ara veiéssim aquest cor i llevéssim el pegat que nosaltres hi vam col·locar, quedaria un defecte a les aurícules que seria només d’una cinquena part, quan en aquell moment podia suposar les dues terceres parts. Perquè la resta del cor sí que ha anat creixent i aquest forat s’ha fet proporcionalment molt més petit respecte a la grandària del cor. Però clar, això passa perquè ja està tancat, en el cas que no estigués tancat la proporció no canvia i per això els pacients acaben desenvolupant insuficiència cardíaca, hipertensió pulmonar i moren. Un pacient amb un canal AV comú complet sense tractament, en el millor dels casos podria viure fins que acabés desenvolupant una síndrome d’Eisenmenger, una hipertensió pulmonar retractaria irreversible que acaba provocant una insuficiència cardíaca i la mort. Pot variar, però més enllà dels 14-15 anys no sobreviuria, és impossible.
Així ens ho van explicar llavors. No hi havia més opció que operar.
La veritat és que aquest hospital ha desenvolupat una capacitat brutal al voltant d’aquesta especialitat, s’ha bolcat en ella i hi ha destinat un munt de recursos, tant a nivell quirúrgic com cardiològic; tenim uns quiròfans, unes sales d’hemodinàmica, uns còrtex, uns laboratoris, una sala de radiologia, una de diagnòstic per la imatge… de primer nivell tot. I tot això acompanyat d’una estructura de metges, de material humà, d’altíssim nivell. I, és just dir-ho, l’aposta tan forta que ha fet Sant Joan de Déu és el que el converteix en un dels centres més importants d’Espanya i d’Europa en aquesta especialitat. És mèrit de l’hospital i del gerent el fet d’haver vist la possibilitat d’incentivar determinades àrees que necessiten uns recursos especials per al final aconseguir uns resultats també especials.
Als polítics els diria que valorin molt als especialistes i als sanitaris que tenen en aquest país, i que els tinguin com a referència del que haurien de ser ells: responsabilitat, dedicació, vocació, preparació, formació…
Algú criticarà que la gestió és privada…
Jo no puc estar més allunyat d’aquesta teoria. Nosaltres som un hospital concertat, i els recursos que s’utilitzen pel concert aconsegueixen descongestionar els altres hospitals públics perquè també en aquests hospitals hi hagi més recursos. I aquest hospital el que fa és potenciar una especialitat per sobre de les possibilitats que potser pot tenir la sanitat pública, ja que també destina uns recursos propis, molt especials, a desenvolupar aquesta especialitat al màxim, i per tant jo crec que són coses que es complementen i que es potencien mútuament. Si al final tenim un concert aquí i es paga un forfet per tenir un pacient en aquest hospital, el fet de tenir una gestió privada al final aconsegueix que el cost sigui molt baix, perquè aquí es treballa molt l’eficiència, mentre que en un hospital públic es treballa la qualitat però no tant l’eficiència. Amb la qual cosa al final per l’administració és un estalvi concertar amb nosaltres, perquè un pacient operat aquí li surt barat.
On més es fa cirurgia cardíaca infantil a Catalunya?
En aquest hospital i a l’Hospital Vall d’Hebron. No hi ha més. I per això dic que no és una privatització de la sanitat i que aquest hospital té un rol tan important que se l’hauria de portar a collibè, perquè aporta prestigi a la sanitat catalana i espanyola el fet que hagi aconseguit les cotes de qualitat assistencial que té. No sols en la cirurgia cardíaca pediàtrica, sinó també en altres especialitats tan complexes i difícils com poden ser la neurociència pediàtrica o l’oncologia pediàtrica, entre altres. El que fa això és enriquir la sanitat, és igual que sigui pública o que sigui privada, i tots els catalans ens hauríem de sentir orgullosos de tenir un hospital com aquest, que és una veritable referència nacional i internacional.
Foto: VS
La Covid els ha afectat?
No directament, però ens ha afectat. Afortunadament el virus ha respectat la població pediàtrica i, sorprenentment, els nens amb defectes congènits són igual de resistents a la Covid que qualsevol altre nen normal. I hem tingut nens que han donat positiu i eren completament asimptomàtics, com la resta de la població pediàtrica en general. No obstant això, sí que ens ha afectat des del punt de vista de l’ocupació hospitalària, perquè hem hagut de dedicar llits d’intensius a portar pacients quan les UCI estaven plenes en altres hospitals, i a causa d’això nosaltres hem hagut de baixar la nostra activitat, perquè tots els pacients que operem van després a les UCI, i calia deixar els llits lliures per pacients amb aplicació greu de Covid.
És a dir, que les UCI s’han usat per adults que venien d’altres hospitals?
Així és. La conselleria va dir que aquí calia guardar un sector de llits per adults que no ens càpiguen en altres hospitals. En l’època aguda aquí hem tingut tots els llits plens, i encara n’hi havia cinc o sis fa unes setmanes.
Amb la qual cosa això haurà obligat a posposar intervencions.
Clar, encara que al final l’any passat l’activitat en cirurgia cardíaca infantil només va baixar un 20%. La qual cosa, tenint en compte l’afectació tan brutal que hi va haver, crec que és una baixada relativament petita, i que vam poder mantenir relativament bé l’activitat sobretot gràcies al fet que és un hospital purament pediàtric. En els altres hospitals l’activitat quirúrgica cardíaca infantil va baixar del 40 al 50%.
Si hi ha algun missatge que vulgui enviar a les administracions, aquest és un bon moment.
Doncs sí que vull apuntar una cosa. Afortunadament, el nostre estatus professional ha millorat molt amb la pandèmia. Crec que el món sanitari ara té un respecte i una consideració que abans no tenia, però el que jo els diria als polítics és que valorin molt, molt, molt als especialistes i als sanitaris que tenen en aquest país, i que els tinguin com una referència del que haurien de ser ells. Responsabilitat, dedicació, vocació, preparació, formació… Aquests valors en la política jo moltes vegades no els veig. I no vull dir que no hi hagi grans polítics, que n’hi ha, però en general sembla que no van als interessos de tots, sinó als seus interessos personals, important-los poc el mal que de vegades fan a la convivència.
Els responsables de les unitats de cardiologia i hemodinàmica dels deu principals hospitals públics de Catalunya han difós un inquietant missatge d’alerta, dirigit a la població en general i als pacients coronaris en particular, en què adverteixen que des que es va iniciar l’estat d’alarma a conseqüència de la pandèmia de la SARS COV-2 no estan arribant als centres sanitaris els malalts amb infart de miocardi o patologia coronària que es podia preveure.
Els cardiòlegs demanen que qui aquests dies senti algun malestar que els recordi anteriors episodis cardíacs, dolor intens al pit o forta sensació d’ofec no vinculada amb cap refredat, truquin al 112. Aquesta crida activarà el Codi Infart, un circuit d’atenció urgent que coordina als hospitals amb el servei d’ambulàncies i que permet una atenció mèdica hospitalària el més immediat possible de qui està patint un infart de miocardi.
La por a molestar, el convenciment que els metges estan desbordats i no poden atendre a res que no sigui el coronavirus, i fins i tot algunes informacions recents que advertien que el sistema sanitari està centrat, en un 85% de les seves capacitats, al covid -19 està tenint com a conseqüència una injustificada absència de pacients coronaris, assenyalen aquests especialistes, entre els quals es troben els doctors Fina Mauri i Antoni Bayés, de l’Hospital Germans Trias i Pujo; Marta Sitges i Manel Sabaté, del Clínic; Josep Comín i Joan Antoni Gómez, de Bellvitge i Ignacio Ferreira i Bruno García, de la Vall d’Hebron, tots ells de Barcelona. Els especialistes dels hospitals de Sant Pau i el Mar, també de Barcelona, i Josep Trueta, Arnau de Vilanova i Joan XXIII de la resta de Catalunya subscriuen l’alerta. Molt possiblement, passa el mateix en els de la resta d’Espanya.
Els cardiòlegs adverteixen així mateix que els escassos pacients coronaris que estan acudint a l’hospital aquests dies pateixen processos avançats, amb complicacions més difícils de remuntar que les dels que han sol·licitat ajuda mèdica davant els primers signes de malestar cardíac. «Havíem aconseguit reduir algunes de les complicacions més greus de les patologies cardíaques -indiquen-, com són la mort sobtada, el trencament cardíac o l’infart de miocardi que deixa el cor pràcticament sense forces per bategar».
Temen aquests metges que, després de l’epidèmia del covid-19, es descobreixi una inadvertida proporció de malalts cardíacs que han empitjorat greument en els seus processos, o que directament hagin mort per aquesta causa. Demanen, en conclusió, que qui reuneixi les característiques esmentades truqui al seu hospital o al 112. «Els estem esperant», reiteren, ja que les unitats coronàries i d’hemodinàmica no han estat suprimides ni reduïdes a conseqüència de la pandèmia. Com tampoc ho han estat les oncològiques. Una de les signants, la doctora Fina Mauri, subratlla que els cardiòlegs estan revisant aquests dies totes les fitxes clíniques dels pacients i demana als malalts que si reben una trucada instant-los a anar a l’hospital «han d’acudir immediatament».
Per finalitzar, els especialistes en cardiologia i hemodinàmica recorden que les persones amb hipertensió, diabetis i colesterol elevat, especialment si ja han estat diagnosticades d’alguna patologia cardíaca o coronària, han de mantenir aquests dies un estricte control dels seus paràmetres habituals, així com seguir en el possible el ritme de vida, dieta i exercici que els van ser pautats.
Tots tenim molt clara la idea que practicar esport o exercici físic amb freqüència és un hàbit saludable. No és només una percepció generalitzada, aquesta idea està sostinguda per multitud d’estudis que mostren que la realització d’exercici físic quotidià pot resultar beneficiós no només per a la salut física, sinó també per la psíquica i social. A més d’augmentar l’esperança de vida, disminuir el risc de patir malalties cardiovasculars, obesitat, diferents tipus de càncer i diabetis (entre moltes altres malalties), l’exercici físic disminueix el risc de patir trastorns de l’ànim (depressió, ansietat …) i pot fomentar la creació de vincles socials amb altres persones de la comunitat. Tot això amb un risc mínim d’efectes adversos.
No es tracta només que l’exercici físic disminueixi el risc de múltiples malalties entre la població sana, també millora la salut de persones afectades per diverses malalties que van des del sobrepès o l’obesitat, passant pel càncer, fins a l’ansietat o la depressió. Així, per exemple, s’ha vist que la pràctica d’exercici millora el pronòstic en els tractaments d’ansietat i depressió. A més, també disminueix el nombre d’hospitalitzacions i millora el pronòstic de pacients afectats per diferents tipus de càncer.
Entre els nombrosos estudis que mostren els beneficis de l’exercici físic, es troba un metanàlisi que recull els resultats de 33 assaigs clínics controlats realitzats sobre 2.659 supervivents de càncer de mama. Comparades amb el grup control, les dones que realitzaven exercici físic tenien una qualitat de vida significativament millor, especialment en la seva salut mental, així com una millor sensació de benestar, tant en l’àmbit emocional com social. D’altra banda, tenien major força muscular i una millor composició corporal (percentatges de greix, múscul, ossos i aigua en el cos humà).
Si els beneficis de l’exercici físic es poguessin concentrar en un fàrmac, el seu èxit a tot el món seria descomunal, seria un supervendes. No obstant això, el paper de l’exercici físic en les consultes dels metges és secundari, en el millor dels casos, o irrellevant, en el pitjor. L’absoluta majoria dels tractaments mèdics se centren en la prescripció de fàrmacs ràpids i còmodes. És complicat anar molt més enllà, considerant els factors socioeconòmics dels pacients, perquè el mateix sistema de consulta mèdica d’Atenció Primària de 5-10 minuts per pacient obstaculitza amb força l’aplicació de mesures terapèutiques més complexes.
A més, com explica Raquel Blasco, metgessa especialista en Medicina Interna i Experta en Medicina Esportiva, «els metges no solen estar formats per receptar exercici físic. Les recomanacions generals al pacient com ‘faci vostè exercici físic’ o ‘camini 10.000 passos al dia’ han demostrat ser inútils. La manca de personalització de la prescripció d’exercici físic i l’absència de control i vigilància fan que el pacient poques vegades compleixi aquestes recomanacions o que quan es realitzen no tinguin un efecte positiu sobre la salut, perquè estan mal formulades» .
Així, per exemple, en aquest afany mèdic per reduir el colesterol en sang, la mesura estrella ha estat la prescripció d’estatines, malgrat els seus efectes adversos i de la gran controvèrsia científica sobre els seus beneficis en la població sana. L’exercici físic, que a més dels seus efectes positius descrits anteriorment, ha demostrat incrementar el colesterol HDL (el «bo») i disminuir l’increment de triglicèrids i colesterol LDL (el «dolent»), ha tingut un paper limitat com una de les mesures mèdiques contra el colesterol. I no perquè els metges no aconsellen als seus pacients la realització d’exercici físic, sinó perquè les recomanacions generals solen ser inútils.
La població espanyola està molt necessitada d’exercici físic i esport. La inactivitat física és el quart factor que causa més mortalitat al món (darrere del tabac o la hipertensió) i, segons l’Eurobaròmetre de 2018, Espanya estava a la cua a Europa en la pràctica esportiva, sent un dels països més sedentaris d’Europa Occidental. Un 45% dels espanyols va reconèixer no haver practicat cap esport el 2017.
Mentrestant, les xifres de sobrepès i obesitat van pujant cada any al nostre país. Ara mateix, el 25% de la població espanyola té sobrepès o és obesa. Si continua aquesta tendència, un estudi publicat a la Revista Espanyola de Cardiologia pronostica que el 80% dels homes i el 55% de les dones han de ser obesos a Espanya el 2030. L’exercici físic, juntament amb l’alimentació, té un paper vital per frenar aquesta epidèmia d’obesitat, però la seva promoció com a inversió i mesura prioritària de salut pública està fracassant estrepitosament en l’àmbit nacional, exceptuant iniciatives aïllades.
Un estudi realitzat entre l’Agència de Salut Pública de Barcelona i l’Ajuntament de Barcelona el novembre passat relacionava els episodis de màxima contaminació amb un major nombre de complicacions sanitàries. A més, s’estimava que fins a 250 morts i 1.500 ingressos hospitalaris es podrien haver evitat l’any passar si Barcelona complís amb els límits de contaminació recomanats per l’Organització Mundial de la Salut.
Un estudi publicat a British Medical Journal (BMJ) fet per la Universitat de Glasgow assegura que totes les persones que van amb bicicleta a la feina redueixen en un 41% el risc de morir en el trajecte. També redueixen un 52% la possibilitat de mort per malaltia cardíaca i un 40% la de mort per càncer. De fet, els tres factors relacionats amb la mobilitat en bicicleta que més incideixen sobre la salut són la pol·lució de l’aire, els accidents i l’exercici físic, amb tot el que aquest comporta).
Les dades que mostra l’article al BMJ s’han extret a partir de la participació de 264.377 persones, de mitjana d’edat de cinquanta-tres anys, amb un seguiment durant cinc anys. Aquestes dades també indiquen que fent ús de la bicicleta es redueix un 46% la possibilitat de desenvolupar malalties del cor i un 45% la de desenvolupar càncer.
L’Ajuntament de Barcelona va presentar un nou informe realitzat junt a l’Agència de Salut Pública de Barcelona sobre l’impacte a curt i llarg termini de la contaminació sobre la salut de les persones.
L’estudi calculava que la superació dels 40 μg/m3 diaris de diòxid de nitrogen (NO2) que recomana l’OMS com a límit ha provocat durant el període 2006-2016 la mort de 90 persones cada any i l’hospitalització de 67 per causa cardiovascular. La superació dels 10 μg/m3 diaris de partícules en suspensió PM2,5 que també indica l’OMS ha provocat 162 morts per causa cardiovascular i 1.386 urgències per malaltia respiratòria. El que suma 250 morts cada any i 1.500 ingressos.
Així, tot i conèixer els beneficis per a la salut que aporta l’ús de la bicicleta, es diu que respirar aire contaminat des de la bicicleta és més perjudicial que respirar-lo des del cotxe. La solució però per reduir la contaminació és, en part, reduir els cotxes. Així ho explica en un article la Universitat Oberta de Catalunya després d’entrevistar Laura Calvet Mir, investigadora de la seva mateixa Universitat i doctora en Ciències Ambientals. Calvet desmenteix que sigui així i reivindica que la solució per a reduir la contaminació requereix necessàriament que hi hagi «més bicis». Afegeix també que el «simple fet de moure’t, caminar o anar amb bici implica un augment del metabolisme» i recorda que «el sedentarisme és un dels principals problemes de salut pública mundials».
Les malalties cardiovasculars són la principal causa de mort al món. La innovació ha estat l’eix central del Congrés de la Societat Europea de Cardiologia celebrat a finals d’agost a Barcelona. Manel Sabaté, cap del Servei de Cardiologia de l’Institut Clínic Cardiovascular (ICCV) i de l’equip IDIBAPS d’Aterosclerosis i Malaltia Coronària, ha estat responsable del comitè local del Congrés.
Com ha anat el Congrés de la Societat Europea de Cardiologia que es va celebrar a Barcelona a finals d’agost?
El congrés ha estat un èxit. És la tercera vegada que ve a Barcelona en menys de 10 anys. En total ha estat 6 vegades. Això vol dir que la societat europea ha apostat per Barcelona un cop més i la ciutat ha estat a l’altura. És una ciutat molt atractiva i és ideal per tenir el congrés de cardiologia més gran del món doncs reuneix fins a 30.000 companys. S’han presentat dades molt rellevants i estudis amb impacte immediat. Organitzativament ha estat un èxit.
Ha estat el responsable del comitè local del Congrés, com va anar el procés?
Em van seleccionar des de la Societat Europea de Cardiologia. Segurament, a part del reconeixement, em van triar pel fet de ser de Barcelona doncs sempre intenten buscar metges de l’àrea on es celebra el congrés. És més fàcil la comunicació d’aquesta manera.
Què tal l’experiència?
No estem acostumats a treballar amb agències de comunicació més enllà d’explicar l’últim estudi que hem tret. Per nosaltres és més fàcil llegir els nostres conceptes que no pensar com el públic pot arribar a entendre allò que per a nosaltres és essencial. Tot i haver triat quins eren els abstracts o treballs que podien tenir un aspecte divulgatiu més important per enfortir la comunicació no hem perdut de vista la part científica.
En aquesta edició s’han presentat 4.500 casos, 300 de l’estat espanyol, i s’ha apostat per la innovació com a tema principal. Ens pot fer un balanç de la qualitat del Congrés?
Sí. Aquest any s’ha donat l’efemèride dels 40 anys del primer cateterisme i això ha afavorit que es focalitzés un dels temes en la innovació. La història del cateterisme ve d’un senyor alemany que va pensar: anem a intentar desobstruir una de les arteries del cor. Amb els anys es va acumulant greix i finalment es pot trencar la placa i això provoqui un infart o que es vagi obstruint a poc a poc i provoqui per exemple una angina de pit. Per tractar aquestes obstruccions aquest metge va voler inserir un baló i desobstruir les arteries. Va fer mil estudis amb cadàvers i animals i finalment ho va provar amb un malalt que avui encara segueix viu. Evidentment s’ha anat perfeccionant la tècnica. Ara també s’introdueixen molles metàl·liques que es fixen i eviten que l’arteria es torni a tapar. Aquestes molles tenen un medicament que s’allibera a les parets perquè el greix no torni a créixer. A més, a través d’aquests catèters també es poden tractar les vàlvules. Ja som capaços de canviar-les a través d’ells.
Quin nivell d’agressivitat té sobre el pacient aquesta intervenció?
És una operació molt corrent. L’any passat a Espanya se’n van fer 67.000 mentre cirurgies coronàries només se’n fan 6.000. I justament Espanya no és el país on més operacions es fan. És la intervenció més freqüent de la medicina a tot el món.
És un dels processos menys mínimament invasius. De cara a un postoperatori obrir el pit fa que el malalt ho passi pitjor. Amb aquestes tècniques reduïm l’estada del malalt a l’hospital i fem que tingui menys complicacions. L’únic impediment actual és l’economia perquè tota la innovació va lligada a més inversió i més pressupost.
El Dr. Manel Sabaté mostra com s’insereixen els catèters en una intervenció coronària percutània / SANDRA LÁZARO
A banda de la celebració dels 40 anys de la primera intervenció coronària percutània, què més s’ha presentat durant el Congrés?
Tractament i prevenció han estat dos dels temes més importants.
Sobre prevenció; es parla d’exercici, dieta sana, evitar hàbits que afavoreixin aquests factors de risc…
Sí. El 80% de les morts cardiovasculars es podrien prevenir controlant bé els factors de risc que coneixem com ara el tabac, el colesterol, el sucre… Som uns privilegiats perquè a la nostra àrea, la mediterrània, la prevalença de malalties cardiovasculars és molt inferior a la del nord. És per la dieta rica en fruita, en llegums, en verdures, en oli d’oliva… ara hi ha el risc que això es vagi perdent per un canvi d’hàbits que ens pot perjudicar. És més fàcil comprar un croissant que no fer un entrepà.
Com ho canviem això i ho traslladem a la societat? S’estan fent diverses campanyes al respecte. Una d’elles, durant el Congrés, anomenada ‘Més val cuidar-se que curar-se’.
Sí. Sempre que hi ha el congrés europeu es fan activitats dirigides a la població on s’explica per exemple com fer un massatge cardiovascular que, no ho valorem, però pot salvar una vida. Se’ls hi ha d’ensenyar als nens tècniques de reanimació. S’ha d’ensenyar què s’ha de fer i què no s’ha de fer i també ensenyar hàbits saludables.
S’hauria de fer des de les escoles?
Sí, hauria de ser obligatori fer cursos i tallers de reanimació i hàbits saludables perquè el que aprens de petit és el que se’t queda. Ara s’està fent a partir d’iniciatives privades i hauria d’implantar-se com una assignatura obligatòria.
Les dades de mortalitat cardiovascular reflecteixen que a escala europea arriba al 45% i dins la Unió Europea a un 35%. Quines són les afeccions més corrents que sumen aquesta taxa?
Si ens centrem en el ‘cardio’ tenim la cardiopatia isquèmica que són les obstruccions de les coronàries. Isquèmia vol dir falta de reg sanguini. Ve relacionada amb els factors de risc. La segona malaltia més corrent és la insuficiència cardíaca on el múscul perd força i poden haver-hi malalties de les vàlvules o infarts. El cor no deixa de funcionar però s’ofega i acaba requerint un trasplantament que és una tècnica limitada pel nombre de donants. Aquí som líders de donacions però no s’arriba i s’han començat a implantar assistències ventriculars de llarga durada per mantenir aquest cor dos, tres, quatre anys sense que funcioni. En això s’ha d’invertir i és molt car perquè hi ha molts malalts que per edat, contraindicacions o perquè no hi ha tants donants. Afortunadament, però. Això vol dir que no hi ha tants accidents. Hi ha també malalties a les vàlvules: hi ha greix, es creen vels i no tanquen bé. El malalt pot tenir pèrdues de coneixement i ofegar-se. Per últim trobaríem també les arítmies. Perquè es contragui el cor cal un sistema elèctric que dóna estímuls i fa que el múscul deixi passar la sang. Funciona per contraccions separades, primer a l’aurícula i després al ventricle. Quan hi ha alteracions en aquest sistema elèctric es produeixen arítmies: va més a poc a poc o més de pressa.
Aquestes quatre malalties ocupen el 90% del què li pot passar al cor. En l’àmbit vascular ja entraríem en la mateixa aorta o en problemes d’ictus i accidents vasculars cerebrals.
El Dr. Sabaté explica amb una mostra del cor els tipus de malalties cardíaques més corrents / SANDRA LÁZARO
El seu equip al Clínic treballa molt la investigació i el quiròfan. La part més humana amb el pacient, com es viu dins el món de la cardiologia?
El pacient és el centre. És ell el que en el seu procés va passant per les diverses àrees o seccions. Entra a l’hospital i passa per la sala d’hemodinàmica on es fan els cateterismes, després passarà a una unitat de cures intensives, després passarà a planta i finalment seguirà a l’ambulatori on metges del mateix hospital li faran seguiment. Aquest procés que fa el malalt el fa amb interacció per part de l’hospital. Quan entra amb un infart el primer és operar-lo però en tot moment se li explica el que està passant. Es cuiden tots els aspectes. És veritat que a vegades la massificació impedeix dur bé les urgències però la idea és posar el malalt al centre i això hauríem de tenir-ho tots al cap.
Cap a on camina ara la cardiologia? Quins reptes s’han de recollir ara que aquest Congrés ha acabat?
L’envelliment de la població seria un. Cada cop vivim més anys i els volem viure millor. Per tant, cal adaptar els avenços a l’envelliment de la població. Ens hem de centrar a treballar com podem sobreviure econòmicament al fet què la gent treballi fins als 65 anys i visqui bé fins als 100.
Un altre aspecte seria personalitzar la medecina. Si posem el malalt al centre veiem que no tots els malalts són iguals, no tots es beneficien de portar una vàlvula concreta. Cal veure com seleccionar el millor tractament per cada malalt.
Un tercer apartat seria com introduir la innovació de recerca en un ambient com el que tenim a la sanitat des de fa uns anys per culpa de la crisi que no hem vist que aquest camp se’n surti.
