Etiqueta: cartell

  • Cuidar i violència són incompatibles

    Cuidar és la raó de ser de la professió infermera. El concepte de cuidar està estretament lligat a l’acte de cuidar de la naturalesa humana i, en aquest sentit, relacionem l’acte de tenir cura amb el mateix desenvolupament humà i de tota la humanitat. Com deia Collière, les infermeres som un recurs per a les persones i comunitats, per mantenir la vida i la supervivència en condicions de salut i de malaltia.

    El nostre objectiu és tenir cura professional, és a dir, l’ajut continuat per mantenir les millors condicions de salut de les persones, les famílies i les comunitats. Un acte de vida que realitzem les infermeres amb interacció amb les persones cuidades.

    Aquest paradigma, orientat a la salut i centrat en les persones no és res nou per a les infermeres. Està arrelat als nostres valors i al nostre desenvolupament professional, sovint invisibles pels mitjans de comunicació, els gestors, els polítics i, fins i tot malauradament, pels mateixos professionals, però essencials per a qui ha de ser cuidat.

    El fet de ser ‘invisibles’ és més comú del que voldríem. No cal anar gaire lluny. Fa uns dies es van fer els exàmens d’accés a les especialitats però els mitjans de comunicació i les xarxes socials només feien esment dels MIR (Metge Intern Resident), tot i que també s’examinaven els IIR (Infermer/a Intern/a Resident), els PIR (Psicòleg/a Intern/a Resident) i els FIR (Farmacèutic/a Intern/a Resident). Però ningú ha fet referència a cap altre col·lectiu que no fos el MIR.

    Els últims dies, però, se’ns ha posat a primera línia amb una qüestió que res té a veure amb la nostra professió i raó de ser. Estem davant d’una professió on la violència no hi té cap cabuda, en cap situació ni circumstància. Qualsevol signe o imatge gràfica que estigui relacionada o inciti a la violència, que reflecteixi estereotips de gènere amb connotacions sexistes, que vinculi llenguatge, rols o fets violents, no poden atribuir-se a la nostra professió.

    Per això ens sorprèn i lamentem que els mitjans de comunicació hagin identificat una infermera en un cartell de convocatòria d’una manifestació en contra de les retallades a la sanitat pública. Una imatge que mostra una dona realitzant una acció violenta. Per quin motiu s’ha establert aquesta relació? Que els mitjans de comunicació associïn de manera generalitzada una imatge violenta a la professió infermera no té justificació.

    En aquesta ocasió sí que es va utilitzar bé el nom infermera per a referir-se al col·lectiu. Curiós que s’utilitzi bé quan la connotació és tan negativa però que no s’utilitzi bé quan són informacions generals o en positiu en què se’ns refereix com a «professionals d’infermeria» o «la infermeria». Termes que despersonalitzen l’infermer o infermera i que és una de les constants reclamacions que fem per a eradicar-ne l’ús. Hi insistim sempre, però difícilment ens en sortim.

    Les infermeres ens trobem constantment demanant que se’ns tingui en compte allà on s’analitza o s’opina sobre qüestions relacionades amb la salut i que són els nostres espais naturals, on podem i hem d’explicar quina és l’aportació infermera. Tot i això, se’ns obvia en les informacions que ens afecten com a col·lectiu fins a arribar a extrems ridículs.

  • Més enllà d’un cartell i dues portades

    Gran espectacle el que ens han brindat des de la facció gabrielista de la CUP i el conseller Comín aquesta setmana. L’estètica dels pòsters propagandístics de les cupaires, digna del modernisme heteropatriarcal dels cartellistes dels 30. De la seva ètica ja ni en parlem. A part de la incitació a la violència, això de recórrer a la bufetada en públic recorda certs tics suposadament masclistes que ara veiem reproduir-se a passos de gegant entre el gremi de les feministes radicals i homomatriarcals. I és que si viatges massa cap a l’Est pots aparèixer a l’Oest.

    Per la seva banda, el conseller Comín s’ha donat de cara amb un marró de proporcions descomunals. Alguna cosa devia intuir quan va rebre l’enverinada invitació a entrar al Govern, però va carregar amb el mort de les retallades com a peatge que li va imposar Esquerra Republicana a l’incentivar el seu transfuguisme amb un càrrec de força. Aquest saltimbanqui de la política al que se li suposa una gairebé total ignorància de la sanitat catalana (almenys en el moment de la seva designació) potser va creure que amb una mica de postureo i alguna desprivatització es ficaria a les cupaires i les marees a les butxaques. Res més lluny de la realitat. Ja sabem que el friquisme polític és insaciable per principi: qualsevol concessió que se li fa queda sempre lluny de les seves exigències. I així li va al Govern i als seus consellers que viuen amb un ai al cor! que no els dóna un minut de respir.

    La demagògia d’unes contra el desconcert de l’altre. I entre les unes i l’altre, la casa sense escombrar. El Vallès és una àrea geogràfica privilegiada per començar a ordenar el sector sanitari. Disposa de quatre hospitals (Taulí, Mútua Terrassa, Terrassa i General de Catalunya) que podrien i haurien de treballar de forma sinèrgica, repartint-se racionalment les càrregues laborals. Ni aquí ni en cap altre lloc funcionaran els pegats. Desprivatizar part de les derivacions del Taulí i enfrontar-se als propietaris i treballadors de l’Hospital General poden proporcionar un parell de portades gratificants, però a mig termini no condueixen a res. En canvi, sí que es faria un salt endavant en la reforma sanitària si es desenvolupés un pla de racionalització de l’assistència especialitzada i superespecialitzada i de les urgències al Vallès, encara que això requereixi més feina, més temps i menys prejudicis ideològics.

    Podem barallar-nos pels malalts als passadissos, pel col·lapse assistencial i les llistes d’espera però, a part que aquest combat fa dècades que es lliura amb un empat crònic, no és el camí cap al progrés i cap a un canvi que beneficiï els pacients. Òbviament cal fer tot el possible per pal·liar aquestes deficiències però amb o sense retallades aquestes seran difícils de solucionar al marge d’una reorganització i d’una racionalització del sector.

    Conseller Comín, té vostè al Vallès Occidental una oportunitat d’or per demostrar que encara hi ha capacitat de propostes dirigides al nucli dels problemes i no a la mera superfície. Té vostè bons professionals que segur col·laborarien en una planificació raonable d’una àrea geogràfica de vital importància. Utilitzi els recursos que té amb cap, reparteixi joc, tanqui serveis amb poc volum de pacients, ampliï els més capacitats, centralitzi els procediments d’alta complexitat, redirigeixi les urgències. Uns milions d’euros més són sempre benvinguts però hi ha vida més enllà dels pressupostos.