Javier Pacheco, el secretari general de CCOO de Catalunya, reflexiona sobre el panorama que poden deixar les eleccions europees del 9 de juny i els perills que plantegen una victòria de la ultradreta. El dia després de les eleccions es conforma el Parlament de Catalunya, que dona pas a una nova legislatura encara amb moltes incògnites. Pacheco emplaça a les forces progressistes a posar-se d’acord i “que no abandonin l’esquerra i conformin un govern d’una manera ràpida i clara”. Assegura que les prioritats, ara, passen per garantir l’habitatge, especialment als joves.
En poc més d’una setmana Europa vota i les enquestes apunten a una victòria dels conservadors, però especialment de la ultradreta. Però, què es juga concretament Europa en aquestes eleccions?
Europa es juga que el projecte europeu es consolidi i avanci, més enllà del mercat monetari, cap a una Europa social o retrocedir, no hi ha terme mig. La societat europea va viure durant la pandèmia la necessitat de federalitzar les polítiques en el marc de la Unió Europea. Per tant, cal avançar en aquest projecte i federalitzar encara més les polítiques econòmiques, financeres, fiscals i sobretot desenvolupar el pilar social europeu. Per això es juga: Més Europa o menys Europa, no hi ha terme mig.
I quins són els reptes que té Europa en la propera legislatura?
Les eleccions es dirimeixen entre tornar a regles fiscals que tornin a posar de protagonista al sistema financer europeu com un element de finançament de polítiques europees o que sigui el desenvolupament dels recursos que autònomament els estats membres puguin delegar amb els pressupostos de la Unió Europea per desplegar polítiques d’inversió com s’ha fet amb els fons Next Generation o de protecció com va ser el programa Sure que va permetre finançar en el cas d’Espanya amb gairebé trenta mil milions d’euros el model dels ERTO, que van protegir més de tres milions de persones. Això és el que es dirimeix. Nosaltres plantegem que hem d’integrar la política fiscal europea amb un procés d’harmonització que incrementi la capacitat de recaptació dels gairebé 200 mil milions d’euros que gestiona el pressupost de la Unió per poder triplicar-lo per arribar gairebé al 3% del PIB d’Europa. Amb aquest finançament públic poder sostenir els Estats del benestar social europeu i que són referència al món.
El sistema de salut públic és un dels símbols d’Europa. Ara hem d’afrontar el repte de la gestió de les dades. Acabar amb l’oligopoli de les cinc grans multinacionals de gestió del big data, per poder democratitzar l’accés i la gestió de les dades del conjunt de la població per posar-les a disposició de la gent i no a disposició del capital. Aquí Europa pot jugar un paper molt important. Per últim, també ha de ser referència en les polítiques de lluita contra el canvi climàtic. Estem veient de nou un discurs de fre contra la descarbonització de l’economia i l’electrificació de la mobilitat. Per tant, ens juguem més Europa per la gent o més Europa per les finances.
Hem vist un blanquejament de l’extrema dreta de Meloni i sembla que es busca el seu suport en la propera legislatura. Veurem alguna altra aritmètica o hi haurà pacte amb l’extrema dreta?
Ha de ser un cordó democràtic de cara als acords que es puguin plantejar. És cert que el corrent de fons és escorat cap a la dreta a nivell europeu i mundial. És un problema per a la gent que defensem models de societat com el sindical confederal a Espanya o a Europa. Hem d’intentar plantejar on estan els límits. El vot de la classe treballadora, encara que s’estigui escorant cap a la dreta en termes generals, degut a les incerteses i les pors que apel·len al conservadorisme, hem d’aturar que passin al populisme. Això és al que hem de posar fre, perquè la ultradreta no acabi d’entrar a desmantellar les bases fonamentals d’Europa. Pot ser que siguin les eleccions més transcendentals de les darreres dècades. Hem de saber llegir aquesta realitat. Hi ha altres alternatives encara que siguin més conservadores que les que els hi podria agradar al moviment sindical que representem, però que com a mínim aturin l’entrada de la ultradreta a les administracions europees.
De quines opcions parlem?
Mantenir l’acord tradicional entre la socialdemocràcia i els conservadors. Les enquestes no donen una altra alternativa. Si això no té la majoria del Parlament Europeu, poden entrar a jugar opcions ecologistes per conformar una majoria suficient.
I què pot fer el sindicalisme per frenar la ultradreta?
Nosaltres hem iniciat una campanya de sensibilització en totes les xarxes de comunicació del sindicat. Hem organitzat actes i manifestos amb altres organitzacions socials… Nosaltres primer volem superar la desafecció política que hi ha en el marc de la participació a aquestes eleccions de manera tradicional i més ara que venim borratxos d’eleccions i poder passar després de la participació al vot progressista.
Ens juguem més Europa per la gent o més Europa per les finances
El dia després de les eleccions europees es configura el Parlament, per donar pas a una nova legislatura i deixar enrere una altra que ha estat moguda per a molts sectors. L’informe PISA, que més enllà d’uns mals resultats mostrava com s’ampliaven les diferències socioeconòmiques entre els alumnes, els professors també han demanat menys ràtios en un moment en què hi ha més professors que mai. Què queda pendent?
Hi ha més professors que mai perquè ja no som la Catalunya dels sis milions, som la dels vuit milions. Encara que la natalitat no és la palanca de creixement, sí que ho és el procés de migració i les persones estrangeres que arriben amb la seva família i accedeixen a l’educació. Nosaltres venim denunciant des de fa temps que els efectes de les retallades del 2008, no recuperades en tot aquest temps i dècada en el marc pressupostari de la Generalitat ha estat la causa de la pèrdua de la qualitat del sector educatiu a Catalunya que era una referència a Espanya i que va demostrar que no només garantia un espai de qualitat i d’accés igual a les oportunitats, sinó que es feia en un procés d’inclusió molt important de totes les persones que venien de fora de Catalunya. En una primera fase de migracions internes i després de persones que venien de l’estranger. Això s’ha anat deteriorant per una falta de recursos, per sobre ràtios a les aules, per manca d’inversió en infraestructures per poder adaptar les aules a les situacions actuals quan patim les conseqüències del canvi climàtic que causa en la canalla fred i calor en funció del caràcter més extrem de la temperatura. Les polítiques d’inclusió tenen manca de recursos per poder desenvolupar un sistema educatiu integral.
L’última fase de conflictes on el Departament d’educació volia negar la participació dels docents i les docents com a element fonamental de la pràctica diària, ha estat un procés de miopia política de confrontar i no comptar amb una reorientació d’aquesta realitat, quan després les dades han estat incontestables, com l’informe PISA o altres informes previs. Hem recuperat amb l’últim acord el revertiment de les retallades més importants, però no és suficient. Torno a repetir que estem a la Catalunya dels vuit milions. Hem de començar a plantejar quins són els mecanismes i els recursos disponibles, que no és només de caràcter quantitatiu sinó també de caràcter específic. Per tant, s’ha de canviar un model educatiu que es dedica a segregar persones segons la seva capacitat d’accés a un tipus de model educatiu (privat, concertat o públic) i sobretot garantir que la gratuïtat està a la disponibilitat de tothom. Hi ha alguns districtes de Barcelona que tenen manca d’infraestructures per garantir les places que tenen al seu abast i han de marxar fora dels seus barris per poder anar a l’escola i tenim pobles amb dificultats per garantir la cohesió territorial en l’àmbit educatiu. Per tant, queda molta feina més enllà de recuperar retallades. Nosaltres tenim diverses taules al respecte. L’altre dia presentàvem una campanya a la taula del 0-3 per poder ampliar l’etapa educativa també als primers anys de vida, en el que el Govern que es conformi ha d’emprendre d’una manera proactiva i participativa. Si es torna a fer una lectura com la que s’ha fet amb el conseller Cambray amb conflictivitat continua, el conflicte porta conflicte.
Les polítiques d’inclusió tenen manca de recursos per poder desenvolupar un sistema educatiu integral
I què queda per aconseguir una escola inclusiva?
Queda integrar el 0-3, la gestió pública de les vetlladores i el lleure educatiu, que la pedagogia i les educacions especials tinguin realment els professionals necessaris, fer un esforç en la inclusió de les persones estrangeres per poder garantir un accés qualitatiu en la llengua i els costums del nostre país, intentar fer un plantejament de ràtios suficient amb infraestructures i prestigiar la professió per mitjà de millora de les condicions laborals idònies.
Pel que fa al sector sanitari, el III acord de l’ICS va generar mobilitzacions de sindicats com Infermeres de Catalunya, però CCOO s’hi ha posicionat a favor.,,
Amb el procés explicatiu s’ha demostrat que no era veritat que fos un acord esbiaixat només per a una professió. Hi ha hagut un procés d’adequació, millora i actualització d’un acord que portava més d’onze anys sense renovar-se en l’àmbit de la sanitat pública del país i que ha afectat en condicions de jornada, de classificació professional i salaris a totes les professions de la sanitat pública catalana. La primera instrumentalització de l’acord que es plantejava sense conèixer el contingut de l’acord ha anat apavaigant-se una vegada els professionals han anat coneixent i cobrant les condicions que s’estaven pactant. Per tant, aquí hi ha hagut un procés d’instrumentalització que atén sobretot a un element que jo penso que tothom ha de tenir molt en compte i fer una lectura correcta. És a dir, hi ha coses que un acord normatiu pot acabar de solucionar, com les condicions establertes en el marc laboral, però hi ha coses que no poden acordar-se i que no estan encara suficientment resoltes i sobretot compensades en el que ha estat un procés de compromís i sacrifici no reconegut suficientment ni per les administracions públiques, ni per la pròpia societat, ni per la pròpia articulació de la gestió de les seves condicions laborals.
El sacrifici que van fer a la pandèmia és un esforç que no ha estat suficientment compensat per al conjunt de la societat. Aquest sentiment que tenen els professionals i les professionals de la salut ha de tenir una lectura correcta per al conjunt de la ciutadania i sobretot de les institucions, també dels sindicats. Hi ha diferents àmbits que també conformen part, que no poden pactar-se en un acord laboral, però que conformen part del que ha de ser una política de gestió dels professionals i les professionals del sistema de salut. Nosaltres hem llegit aquestes mobilitzacions d’aquesta manera. I volem emplaçar el govern, les administracions, el Departament de Salut a què puguem conformar un marc de gestió de les professionals i els professionals que donin resposta al que ha estat realment un agravi de la situació. I que no es faci un desequilibri, que és inqüestionable per a tothom, que hi ha un desequilibri entre el que es van aportar a la pandèmia i el que estan rebent realment del reconeixement de la seva condició com a professional de la salut. Però torno a dir, la instrumentalització que es va fer de l’acord de l’ICS, s’ha anat apaivagant una vegada la informació ha arribat als treballadors. L’altra cosa és que queda i resta pendent resoldre el que és el just reconeixement del que significa ser un professional i una professional de la salut. Jo penso que no n’hi ha cosa més honorable que dedicar-se a salvar la vida de la gent.
Queda pendent resoldre el que és el just reconeixement del que significa ser un professional i una professional de la salut
Els resultats de les eleccions a Catalunya han deixat un Parlament amb majories més complicades i amb un creixement de la dreta i de la ultradreta i uns mals resultats per als partits més a l’esquerra. Com analitzes els resultats?
Catalunya no està tan fora de la realitat. Existeix una dretanització de les ideologies polítiques arreu del món i que arriba també aquí. Catalunya ha de tenir en compte que abandonar durant molts anys les coordenades dels eixos dreta-esquerra pot obrir la porta a escenaris perillosos. I també obrir camí a unes altres opcions que no haurien d’estar implantades. A Euskadi, no tenen implantació els espais d’ultradreta. I aquí a Catalunya han tingut un resultat molt preocupant amb la irrupció de l’independentisme amb l’Estelada, que representa el partit d’Aliança per Catalunya, que s’ha quedat a les portes de tenir quatre parlamentaris. Ha tingut dos, però s’ha quedat a les portes de tenir quatre. Quan abandones l’eix ideològic, corres el risc que la dreta acabi radicalitzant la seva posició. I per tant l’esquerra ha de fer aquesta lectura. I ara no pot enredar-se en qüestions que no siguin aquesta realitat, perquè ha d’enfortir l’espai ideològic. Els catalans i les catalanes, encara que s’ha dretaritzat la representació al Parlament, hem mantingut una majoria sobre les opcions d’esquerres. Tenim l’obligació de demanar-los que conformin un govern, i ells l’obligació de conformar-lo, per combatre, precisament, amb l’acció d’un programa progressista, aquestes inèrcies que s’estan plantejant i arribant al nostre país d’una manera molt, molt perillosa. Si algú s’està pensant repetir les eleccions catalanes és que ha abandonat l’esquerra des de fa temps.
Sobre la conformació del nou Govern, el PSC ha plantejat en campanya l’ampliació de l’aeroport, la B-40 i el Hard Rock com a projectes prioritaris i els Comuns sembla que retiraven la línia vermella. Són projectes prioritaris per al país?
No son projectes prioritaris. Jo penso que són projectes electorals i que en aquest cas el que toca no és definir el programa electoral, sinó conformar els acords polítics que garanteixen una majoria i un programa progressista. I aquí hi ha un partit que pot tenir una orientació cap a unes polítiques en relació a les infraestructures, però els altres que poden conformar una majoria tenen una altra opinió diferent. S’han de posar d’acord i conformar. En aquest sentit, el mínim comú denominador està en desenvolupar un programa real que li doni resposta al sistema de salut, al sistema d’educació, a la lluita contra el medi ambient, el desplegament de les energies renovables, l’aposta clara per la reindustrialització, garantir espais i escenaris cap a la plena ocupació. Aquí hi ha un programa progressista de comú denominador que està probablement en la principal prioritat que té la gent ara mateix per poder donar-li respostes a les seves necessitats. Per tant, enredar-se en altres coses és que estàs abandonant l’espai de l’esquerra. Em sento legitimat per plantejar-li als tres partits d’esquerra que tenen 68 diputats, que no abandonin l’esquerra i conformin un govern d’una manera ràpida i clara.
Catalunya ha de tenir en compte que abandonar durant molts anys les coordenades dels eixos dreta-esquerra pot obrir la porta a escenaris perillosos
Respecte al Hard Rock, alguns partits l’han definit com a un projecte de turisme de valor afegit i altres de precarització. Què representa per a tu?
No és el model de turisme que nosaltres estem defensant. Defensem el turisme que hem pactat a la taula, l’acord nacional que vam fer per al turisme responsable. Tenim una oferta que és plural, és cultural, és geogràfica. Evidentment també és d’oci, però sobretot és fer una marca de concentració per una orografia, que té Catalunya, que afavoreix que el turisme pugui estar durant tot l’any i sigui sostenible, que respecti l’espai públic, que garanteixi una mobilitat sostenible. Els qui promouen el Hard Rock també han conformat l’acord nacional per un turisme responsable. Jo penso que hi ha una iniciativa i una inèrcia de mobilitzacions ciutadanes sobretot en alguns àmbits molt concrets, com és el cas de Tenerife o a la Palma, i que segurament a Barcelona s’està començant també un embrió de mobilitzacions en aquest sentit que tenen tota la raó. Aquí és on hem de plantejar la proposta i realment les orientacions i les prioritats. Les infraestructures que s’arrosseguen del passat no haurien d’estar la prioritat del proper govern.
El PSC tindrà l’opció d’aprovar propostes amb el tripartit i amb la sociovergència. Quin PSC creus que veurem? Creus que tindrem un Govern més conservador que el darrer?
Si l’aritmètica és conformar un govern amb Junts, evidentment serà un govern conservador. És una aposta d’abandonament de l’espai de la coordenada de l’esquerra per part del PSC si apostés per un acord amb Junts per Catalunya. Nosaltres no som partidaris que aquest acord es doni. Ja vam veure algunes converses a l’Ajuntament de Barcelona, no sé per on aniran encara aquestes negociacions, sembla que la campanya electoral europea les té una mica en stand-by. Jo confio que no sigui aquesta l’aposta. També veig molt difícil ara que el lligam entre Puigdemont i Illa sigui possible i viable en el curt termini per conformar un govern entre els dos partits. I també perquè confio que hi ha una part important de les bases del PSC que vol un acord d’esquerres. Crec que l’Illa també ha de donar resposta al que està sustentant bona part dels seus resultats, que són les bases socialistes que venen dels barris obrers. Per tant, si li dona resposta a la seva base electoral no pot anar a un govern, com diuen alguns transversals, que és al que apel·len a Foment del Treball, aquest eufemisme de la transversalitat per intentar tenir un govern de concentració conservador amb el PSC i Junts. Seria el somni de la patronal, que jo crec que les bases obreres del Partit Socialista de Catalunya no estarien gens d’acord, amb què la direcció del partit obrís un espai de negociació amb Junts.
Em sento legitimat per plantejar-li als tres partits d’esquerra que tenen 68 diputats, que no abandonin l’esquerra i conformin un govern d’una manera ràpida i clara
Però més enllà de la conformació del govern sí que podem arribar a veure un hipotètic suport de Junts a l’aprovació de projectes com els que hem mencionat.
Segurament moltes polítiques es podran dur a terme amb aquest suport i no en una línia més progressista. Els acords en un Parlament és la pràctica de la democràcia.
Per tant, els partits d’esquerra hauran de trobar els mecanismes per poder desenvolupar un programa realment progressista. Independentment que després puguin haver-hi alguns elements de controvèrsia que puguin utilitzar-se per la geometria variable. Això és democràcia, i no seré jo qui posi en qüestió la democràcia. El que sí que dic és que el carril gran del programa de govern ha de virar cap a l’esquerra amb un programa progressista. Si això no és així, estarem defraudant probablement una part del vot i sobretot estarem obrint de manera molt perillosa la porta a espais de conformació d’una altra majoria on la ultradreta, igual que passa a Espanya, tingui protagonisme per conformar algun govern de cara al futur. Torno a dir, Catalunya no és tan diferent que la resta d’Europa i que la resta d’Espanya. Per tant, nosaltres hem de tenir molt clar que si volem parar l’entrada a les institucions de l’ultradreta, de la mà de la dreta, hem de fer clarament polítiques d’esquerres, alternatives visibles per al conjunt de la majoria social que són treballadors i treballadores.
Els qui promouen el Hard Rock també han conformat l’acord nacional per un turisme responsable
La reducció de la jornada laboral va ser la proposta més votada en la darrera ASO i protagonista l’1 de maig. L’acord de Govern contempla que l’any que ve s’hauria de situar en les 37,5 hores. Creus que es podrà arribar a un acord amb la patronal?
Veig molt difícil l’acord amb la patronal. Els seus posicionaments estan pràcticament en la declaració d’insubmissió del diàleg social. Estan intentant barrar el pas d’un govern progressista i d’acords en l’àmbit tripartit. No veig tan difícil arribar a un acord amb el govern. Arriba el moment, i ha de ser abans d’estiu, de veure com acaba en el BOE. Hem de començar a conformar els propers calendaris de l’any vinent per poder fer efectiva la reducció de jornada. Hi ha molts convenis col·lectius que estan sent utilitzats per la patronal bloquejant els increments salarials mirant si han d’encabir o no l’increment de la despesa que li pot significar una reducció de jornada laboral. Hem de començar a desbloquejar aquests convenis col·lectius també per aquestes raons. Emplaçarem un procés de mobilitzacions per acompanyar la proposta, no sigui que alguns de la majoria d’investidura acabin tenint dubtes i vulguin fer de lobby patronal.
I creus que s’ha de buscar l’acord amb la patronal?
Evidentment que seria desitjable. Els acords que són compartits per les contraparts són més estables en el temps. S’ha demostrat que la pujada del salari mínim entre professionals, que no ha tingut cap acord i suport de la patronal, ha estat un benefici, no només per a les treballadores i treballadors que tenien aquestes condicions de salari, sinó per al desenvolupament econòmic i del mercat de treball en aquest país. Per tant, no cal sempre que la patronal estigui. Evidentment, és més desitjable que estiguin en els acords. Hem d’encetar un impuls cap al govern, una mobilització perquè els treballadors i treballadores aixequin la mà, diguin als grups parlamentaris: no us equivoqueu, volem reduir la jornada, alliberar temps per poder viure millor i per tant, a partir d’aquí, tenir la primera pedra posada en el que és un canvi de tendència de la utilització dels horaris al món del treball en el que arribem a assolir alguns dels objectius que tenim a mig termini, que és la plena corresponsabilitat entre homes i dones en l’utilització del temps i poder seguir alliberant més temps també per la socialització i col·lectivització d’algunes espais de convivència, com per exemple polititzar la societat amb disponibilitat de més temps, sobretot per aturar aquest aïllament que la ultradreta pregona i incentiva per acabar de convèncer adeptes del seu programa de desmantellament de la democràcia. Si volem més democràcia hem de polititzar-nos i necessitem temps. Per tant també volem anar més enllà d’aquestes 37 hores i mitja, però aquesta és una pedra necessària a fer efectiu l’acord de govern i ho haurem de fer abans de l’estiu.
I podrem veure en un curt termini una jornada laboral de menys de 37 hores i mitja?
En alguns sectors ja les tenim. Hi ha uns quants milions de persones que estan treballant en la funció pública que ja tenen menys de 37 hores i mitja. Clar que és possible mitjançant la negociació col·lectiva millorar les condicions establertes en l’Estatut dels Treballadors i les Treballadores. La jornada mitjana ja està per sota, les 40 hores. Tenim un dret i seguim conquerint-ne d’altres. Això és la pròpia funció sindical de la negociació col·lectiva. No oblidem que aquest país té la cobertura per conveni col·lectiu d’un 93% dels treballadors i que ha millorat les condicions de vida, tant de salari com de jornada. Per tant, sí que crec que podrem veure una jornada de menys hores en el curt termini.
S’està fent molt difícil accedir a un habitatge per a la classe treballadora, impossible per al jovent
I quins reptes són prioritaris pel sindicat de cara a la propera legislatura?
Estem veient com el món del treball i el mercat laboral està incorporant moltíssima gent a treballar. I que això encara manté algunes bosses de precarietat que han de ser corregides. Alguns sectors d’activitat econòmica pateixen condicions, algunes fixades per polítiques públiques, com totes les empreses que estan sota processos de licitació de serveis de les administracions públiques, altres que pateixen unes condicions normalment més precàries, aquelles que estan sempre dirigides a l’atenció de les persones, curiosament perquè estan feminitzades i per tant sembla que la societat podem compartir que puguin tenir unes condicions més precàries. Això s’ha de corregir amb una aposta d’un moviment sindical feminista. A mi em va agradar molt el resum de la memòria d’aquest any en relació a la negociació col·lectiva quan vaig veure que l’increment mitjà salarial havia estat major a les dones que als homes. Que comencem des de la negociació col·lectiva a capgirar aquesta tendència, penso que és com comencem a canviar des d’aquest sindicalisme feminista la realitat que pateixen molts sectors de precarietat. Aquesta és una base fonamental que hem de plantejar. L’altra és a l’altra punta, és a dir, com nosaltres organitzem el treball qualificat que s’està generant perquè s’està produint un canvi de model productiu i hi ha una creació important de llocs de treball de major qualitat en el que normalment no està relacionada amb aquesta acció col·lectiva d’organitzar-se els seus drets, i que nosaltres tenim un repte com a sindicat d’organitzar aquests treballadors i treballadores. Sectors tecnològics, sectors de la biomedicina, és a dir, hi ha molts sectors de la recerca que estan creixent a Catalunya d’activitat amb moltes treballadores i que el sindicat té el repte de donar-los una cobertura col·lectiva efectiva.
I després, probablement del caràcter sociopolític de la nostra acció sindical, és acabar amb l’especulació de l’habitatge. Està sent probablement el principal problema de la classe treballadora d’aquest país. Ja no dic dels joves. S’està fent molt difícil accedir a un habitatge per a la classe treballadora, impossible per al jovent d’aquest país. Per tant, resoldre el que és tota una estratègia de regulació dels preus i acabar amb l’especulació de l’habitatge, inundant d’habitatge públic, regulant el preu del lloguer, intentant acabar amb la mercantilització de la utilització de l’habitatge, com és el cas de tots els habitatges turístics. Penso que hi ha tot un treball en què el sindicat vol encetar una campanya confederal aquí a Catalunya, que territorialitzem, per intentar realment començar a construir un ideari del conjunt de la ciutadania de pressió i de reivindicació cap a la política de que l’habitatge hagi de tenir una resolució el més aviat possible i acabar amb aquesta xacra. Un treballador per comprar un habitatge necessita 40 anys de la seva vida per dedicar-li el 30% dels seus ingressos, que és l’ideal per poder accedir. És que són ja dades que no són sostenibles, i si mires un jove són 87 anys, és a dir, que no té vida per pagar-lo. Per tant, penso que són elements que s’han de corregir de manera molt clara. Això ho intentàvem plantejar el primer de maig, plena ocupació, és a dir, treball digne per tothom i sostre per tothom.
La democràcia no està plenament a l’abast del jovent
I als joves quines altres respostes se li han de donar? Perquè són un dels principals objectius de la ultradreta amb una estratègia digital clara que els apel·la i sembla que està funcionant.
Els hi hem de donar respostes reals. És a dir, els joves estan plantejant-se que el sistema d’avui no els hi donen les respostes que necessiten. Sembla que els joves sempre s’han de menjar les misèries de les empreses. Doncs si nosaltres estem oferint aquesta situació, evidentment el jovent està posant en qüestió si la democràcia li dona resultats. I, clar, els cants de sirena d’uns altres que diuen protegir-los per utilitzar-los, instrumentalitzar-los, doncs poden tenir més entrada en les seves consciències. I això s’ha de combatre garantint les condicions materials de vida de la gent en cada moment. I el jovent necessita ara tenir un salari. Perquè necessita una condició més digna de la que té, una estabilitat que la reforma laboral pot afavorir amb la modificació de la contractació, però necessita també accedir a un habitatge en condicions habitacionals i per poder pagar-lo en normalitat. No cal que tinguin que compartir un pis entre quatre persones per poder emancipar-se. Necessiten emancipar-se en projectes individuals, de parella, de família, com cadascú vulgui, però ha de fer en condicions, evidentment, accessibles. Si li donem aquestes condicions materials, el jovent tindrà una incorporació de defensa dels models democràtics, perquè són els espais de solidaritat més clars que tenim. La societat contemporània no coneix una altra forma que la democràcia, per articular una convivència solidària, justa i de promoció de pau. Quan falta la democràcia comencen a aparèixer escenaris més conflictius amb la societat i que fins i tot porten a guerres. Si volem viure amb seguretat, amb convivència, amb solidaritat, la democràcia s’ha de preservar sobre les condicions de poder practicar-la. I avui un jove no pot practicar lliurement la democràcia. No pot accedir a la cultura, no pot accedir a una educació en condicions, no pot accedir a un treball ni a un habitatge. La democràcia no està plenament a l’abast del jovent. Això s’ha de corregir com a societat. Per això calen polítiques públiques. Més estat, més Europa, més Catalunya, més Espanya. Això no va de carreres ni competències, això va de solidaritat.