Etiqueta: cercle de salut

Recentment hem conegut la creació del Cercle de Salut. S’ha presentat com un “fòrum de debat i reflexió per encarar de manera rigorosa propostes que millorin el sistema de salut de Catalunya», un sistema que els seus creadors reconeixen malmès, en perill i amb greus problemes de sostenibilitat. Tanmateix, el debat i la reflexió que proclamen semblen difícils a partir d’un manifest profundament tendenciós i esbiaixat i la seva pretesa rigorositat podria posar-se en dubte ateses “algunes” afirmacions parcials, no del tot certes o deliberadament incorrectes.

El manifest parla d’un model sanitari referent per la seva universalitat i equitat en l’accés. Podríem repassar conjuntament el concepte d’universalitat, ja que les plataformes LaPasucat i Jo Sí Sanitat Universal no es cansen de denunciar que a Catalunya no existeix. Estem lluny de l’equitat en un sistema que exclou els més vulnerables i que facilita l’accés a aquelles persones que s’ho poden permetre oferint centres privats instal·lats en la pública, com és el cas de Barnaclínic, i cada cop més centres.

Segueix dient que «la LOSC promou l’ús de tots els recursos existents». Deuen referir-se a tots els recursos privats existents, perquè de públics existeixen uns quants que estan en desús. Pregunteu si no a Marea Blanca o Rebel·lió Bellvitge, com els centres públics es veuen saturats i forçats a derivar pacients a centres privats. Això sí, finançats amb recursos públics, a causa dels llits o espais tancats.

Els signants del manifest fan valdre la particularitat de la xarxa catalana, una «xarxa que assumeix el compromís d’atendre a la població amb uns paràmetres de qualitat i uns objectius d’activitat i resultats». Sí, efectivament, els resultats els estem veient aquestes últimes setmanes a les Urgències de tot el territori, epicentre dramàtic de les conseqüències d’un sistema ferit. Per sort, cada cop més treballadores organitzades ens informen puntualment del seu estat. Gràcies @adjuntosdeurgen, @urgenpsmar, @urgenciestauli, etc.

Compartim que és al magnífic personal sanitari a qui cal atorgar el mèrit que el sistema sanitari no s’hagi ressentit tant a causa de les retallades sofertes. Ara bé, això no encaixa amb les gestions que molts/es dels/de les signatàries, que es presenten com a “treballadors” quan són les elits del sistema, apliquen als centres que dirigeixen o gestionen. Els professionals fa anys que pateixen retallades i precaritzacions promogudes per aquestes mateixes persones que enalteixen la seva tasca mentre cobren, la majoria d’elles, sous superiors als 100.000 euros. Gràcies per felicitar a les professionals i agrair-los el seu esforç. Ara només fa falta que aquest es vegi compensat i que les seves condicions laborals deixin de contribuir al baix cost del model que, sobre aquesta base, deixa de ser un mèrit per convertir-se en un greuge més.

També caldria parlar sobre les arrels del model. Si anem a la Generalitat republicana, per què no parlem també de les expropiacions, col·lectivitzacions i altres formes de publificació que es van produir en aquest període? Però n’hi ha prou d’agafar el moment de les transferències, l’any 1981, per descobrir que el tan apreciat model català el que va fer va ser continuar i potenciar el sistema de concerts de la sanitat franquista, seguint un mateix fil conductor que no és altre que la preservació dels interessos privats en el creixent mercat sanitari.

Els sotasignats reclamen un debat fugit d’apriorismes ideològics i desenvolupat amb objectivitat mentre aporten dades -com l’esperança de vida en néixer- amb una ingenuïtat perillosa que obvia, entre altres, les creixents desigualtats en salut a Catalunya. La rigorositat i l’objectivitat no es demostren amb un munt de dades súper-optimistes del sistema (per cert, dades del 2012) eludint o minimitzant la situació de les llistes d’espera, la precarietat en què es troba l’atenció primària i comunitària, les urgències i els cada cop més castigats professionals. Apriorisme ideològic és donar per fet que aquest és un «sistema adient» en la seva constitució. De fet, la col·laboració público-privada que proclama genera cada cop més inequitats, respon a interessos mercantils i s’ha demostrat que beneficia només a uns quants. Els casos de corrupció del model defensat no són casos aïllats sinó efectes directes d’un model mixt que ha resultat ésser una vergonya. Un model sostingut en realitat per la voluntat política i ideològica de deteriorar l’imaginari col·lectiu d’allò públic per justificar la necessitat de recórrer als centres privats, a les gestions compartides, als models de finançament mixtos i a les autogestions amb afany de lucre.

Ens crida poderosament l’atenció que ens segueixin intentant colar el seu discurs: «És més eficient un sistema de salut mixt en el qual col·laborin entitats públiques i privades», «la sanitat pública és per si sola, insostenible, requereix de la col·laboració privada»… Nosaltres pensem que és més aviat el contrari: La sanitat privada és per si sola insostenible, requereix dels recursos públics, de tots i totes, per tal que resulti rendible.

Estem d’acord que els sistemes de salut actuals estan fent front a importants desafiaments. Coincidim que es necessitaran debats i reflexions profundes. Però per tal de fer-ho de forma rigorosa, tranquil·la i solvent posem totes les dades sobre la taula. Posem-les, però sense trampes. El manifest parla de la necessitat d’articular “un projecte d’àmplia base social”. Nosaltres fa temps que hi estem posades en aquesta feina. A més, està en el calendari un Procés Constituent que seria el fòrum més adient on parlar-ne extensament. No serà “el Cercle”, presentat pels mitjans com a un lobby i que només pretén “preservar i millorar el nostre sistema”, qui marqui les normes de participació, qui digui de què sí i de què no es pot parlar, perquè nosaltres no entrarem a posar pegats, sinó a construir un sistema de salut sense apriorismes que, sens dubte, pot millorar molt els resultats del que ara tenim.