Catalunya s’escalfa molt. I tota la Mediterrània
Capítol 1r
Enguany, els cirerers no han donat fruits al Solsonès. Les altes temperatures, quan no tocava, van fer que florissin abans, i després, una glaçada va matar les cireres. Fa dos anys, va passar amb els ametllers. Ho explica Aida Garriga, vigilant de la Xarxa d’Observadors Meteorològics del Servei Meteorològic de Catalunya, a Emergència Climàtica/Vida Verda, programa de Ràdio 4.
L’augment de la temperatura està alterant la fenologia, manifestació directa de l’afectació del clima sobre les espècies vegetals i animals. S’avança la floració, s’allarga el cicle vital, cal més aigua, augmenta l’estrès hídric, les plantes són més vulnerables en augmentar el període vegetatiu…
El canvi climàtic és cada cop més tangible. Ja es pot palpar. I afecta la vida quotidiana i l’economia familiar.
Juny i setembre són els mesos en què el canvi climàtic es manifesta més a CAT. Entre el 10 i el 13 de juny, es va viure un episodi de neu i fred a la meitat nord, i fins quasi la revetlla de Sant Joan, les temperatures van situar-se per sota dels valors normals. La matinada del 12 va ser la més freda en un mes de juny a moltes contrades del país. La nevada fou excepcional a sectors del Pirineu Oriental i Prepirineu, amb neu a 1.800 metres.
Pel contrari, i des del dia 25, la calor es va anar apoderant de Catalunya amb valors no assolits mai durant la revetlla de Sant Pere. A Barcelona, la nit del 28 al 29, la mínima no va baixar de 31 graus a l’Observatori Fabra [inversió tèrmica]. A l’Observatori del Raval, no va baixar de 27, i al de Zona Universitària, de 25. Les temperatures a l’interior, prelitoral i valls pirinenques assoliren, els dies 28 i 29, entre els 40 i els 43 graus, amb rècords històrics com ara 43,6 a Artés (Bages), 43,8 a Alcarràs (Segrià), o 42,4 a Breda ( Selva). Registres fins ara inèdits a la Xarxa d’Estacions Meteorològiques Automàtiques (XEMA). Episodis de temperatura molt alta que no són tan sols esporàdics. Si consulteu les temperatures a l’Observatori de l’Ebre, comprovareu que, des de 1990 ençà, s’han disparat els dies amb temperatures superiors als 35ºC.
El divendres 28 de juny, un altre fenomen meteorològic fou encara més significatiu, la desproporció abismal entre les temperatures mínimes i les màximes. A Fornells de la Selva (Gironès), la mínima fou de 12,8 °C. Hores més tard, la màxima s’enfilava fins als 43,4 °C. Una diferència excepcional de 30,6 °C. A Das (Cerdanya), es va passar de 7,9 a 38,1ºC. 30,2ºC més alta. A Seròs (Segrià), la mínima fou de 12,7 i la màxima de 42,8 °C, 30,1 °C de diferència. Un fet que es va repetir l’endemà amb una distància de 30.1ºC [ de 13,0 a 43,3]. [Dades extretes del Butlletí de Juny del Meteocat]: Les estacions automàtiques de la XEMA mai havien registrat una amplitud tèrmica tan gran. Fou l’onada de calor més important de les últimes dècades a les comarques de l’interior. I castigà tota Europa. Per posar un exemple, a Gallargues-le-Montueux, a la Provença, es va batre el rècord històric de temperatura de França, 45,9.
Totes aquestes dades confirmen una tendència: Catalunya s’escalfa molt i el clima es radicalitza. Ara com ara, la temperatura puja a un ritme de 0,40ºC cada decenni. Un grau en els darrers 25 anys. 1,2ºC des de l’era preindustrial. [La temperatura va anar baixant de promig fins a mitjans segle XX].
Si es manté aquest ritme, i no hi ha res que indiqui el contrari, a Catalunya la temperatura haurà augmentat més de 1,5ºC des de l’era preindustrial, abans de 2030. I s’assoliria el punt de no retorn, – que l’IPCC publicat ara fa un any a Incheon, Corea del Sud, situa en els +1,7ºC -, poc després de 2030. 2ºC a 2040.
La Conca Mediterrània, de la qual formem part, ja ha superat el grau i mig i té un pronòstic del MedEC de + 2,2ºC a 2040 respecte l’era preindustrial.
Aigua i precipitacions
A Catalunya, estem condemnats a disposar de menys aigua, sobretot per l’augment de la temperatura i de l’evaporació. Contràriament, hi haurà més demanda, tant per part dels ecosistemes com per a les activitats humanes. Pel que fa a les precipitacions, els indicis no són prou robustos però no és forassenyat parlar d’una disminució del 15/20%. També es constata una pèrdua d’entre el 20 i el 40% de l’aigua disponible a les capçaleres dels rius catalans. A mitjan segle, els models assenyalen una disminució dels recursos hídrics (aigua blava) del 9,4% al Pirineu i Prepirineu (bàsics per a la regulació dels embassaments i la gestió antròpica i ecològica), del 18,2% a les comarques interiors, i de fins al 22% al litoral. A la zona meridional, la disminució dels recursos hídrics serà molt més elevada: el 40% dels valors actuals respecte als anys 80. El 70%, si ho comparem amb els anys 40. Augmentaran els períodes de sequera – més llargues i continuades – arreu del país i avançarà la desertificació.
La pèrdua de pluja i d’aigua disponible serà més accentuada als països del sud de la conca mediterrània. La disponibilitat d’aigua dolça caurà. L’augment de la temperatura incrementarà la demanda per irrigació i quedarà compromesa la quantitat d’aigua disponible per a la població. Una primera i evident conseqüència és que s’enduriran molt les condicions de vida per a les persones, els animals i vegetals. L’excés de temperatura, la manca d’aigua, les llargues sequeres i la falta d’aliments incrementaran els processos migratoris que miraran cap a la riba nord.
Tempestes
Malgrat la disminució de les pluges i l’augment dels períodes de sequera, que s’allargaran, les tempestes, quan caiguin, seran més intenses. Ho hem comprovat els dies 22 i 23 d’octubre de 2019. Per fer-nos una idea. Segons l’ACA, es van registrar 1.230 m/segon al riu Francolí la mitjanit del 22 al 23. Quasi 10 vegades el cabal de l’Ebre. Dies abans només portava 1m3/segon.
Tot i que en altres episodis ha plogut més, el dimarts 22 fou el dia més plujós de les últimes dècades si el consideren en el conjunt de Catalunya. En l’últim mig segle no hi ha precedents d’un dia tan plujós a les Garrigues, Pla d’Urgell, sud de la Noguera i est del Segrià. Ha plogut més en un dia que en 10 mesos. Cinc de les estacions de la XEMA han registrat el dia amb més pluja d’una sèrie amb més de 25 anys de dades: Vinyols i els Arcs (Baix Camp), el Poal (Pla d’Urgell), Amposta (Montsià), Vallfogona de Balaguer (la Noguera) i la Granadella (Garrigues).
Les poblacions més afectades i amb pluges de rècord s’han concentrat sobretot al Baix Camp, on Prades, Montbrió del Camp i Vinyols i els Arcs, han arribat a 292.6 mm, 208.8 mm i 199,7 mm, respectivament. També han estat registres mai assolits abans els 254.4 mm de la Pobla de Cérvoles (Garrigues) i els 206.3 mm de Torroella de Fluvià (Alt Empordà).
La pluja en molts casos ha anat acompanyada de tempesta: 11.851 llamps núvol – terra. Un tornado al Maresme.
Al mar es van enregistrar onades de fins a quatre metres i una disminució de la pressió atmosfèrica que, acompanyada de la tempesta, va augmentar el nivell de la Mediterrània, – rissaga: oscil·lació extraordinària del nivell del mar -, fins a mig metre a l’Estartit.
Les rierades, a causa de les construccions humanes, incrementen l’exposició i la vulnerabilitat. Això hauria d’obligar a no construir i a treure/apartar habitatges/infraestructures de zones inundables, lleres de rius desviats i terrenys robats al mar. Un mar més elevat i rius i rieres plens d’aigua per les tempestes més radicals inundaran les zones costaneres quan es trobin les dues aigües. La radicalització de la climatologia incrementarà els estralls si no canviem la manera de relacionar-nos amb el medi ambient. Polítics, constructors, societat en general, han d’entendre que el canvi climàtic causarà que la natura recuperi territoris ocupats. La societat ha de comprendre que és la natura qui té el control de la biosfera i ha de treure’s del cap el somni de que és la humanitat qui la governa.
El mar
La temperatura del mar ha arribat a 26,6ºC a l’Estartit a primers d’agosts d’aquest 2019. Un nou rècord. A la Mediterrània, de mitjana, ha pujat 1,2ºC en els darrers 40 anys i les aigües s’han elevat 13 cm des de 1990. Més de mig pam. En els darrers 20 anys, la línia de la costa ha retrocedit 12 metres de promig entre l’Estartit i Begur – 60 cm per any – , zona on fa les mesures en Josep Pascual, també de la XOM.
Tot i que no se sap amb precisió quines seran les conseqüències del desglaç a la Mediterrània, les previsions no dubten en indicar que abans de final de segle el nivell del mar haurà augmentat més d’un metre. El mar anirà avançant poc a poc i recuperarà terren. Els deltes de l’Ebre, del Llobregat i la Tordera estan en perill evident. Tant per la salinització, com per la seva possible inundació/desaparició. I això afecta una infraestructura bàsica com és l’aeroport del Prat. Un bon moment, doncs, per plantejar-se el futur d’un sistema de transport de costos climàtics molt alts. De fet, tota la línia de costa és cada dia més vulnerable. Cal replantajar-se les infraestructures que hi ha i les que es puguin fer, començant per ports, espigons i passejos marítims, en definitiva< totes les construccions fetes a costa del mar i massa a la vora del mar.
Insolació
La tendència també assenyala un augment de la insolació. Tant l’Observatori de l’Ebre com l’Observatori Fabra han comprovat fa temps que pugen les hores de sol: 63 hores més cada decenni a l’Ebre, i 93, al Fabra, des de 1968. És a dir, que a Barcelona ara hi ha més de 450 hores de sol més cada any. I a l’Ebre més de 300. A més insolació, més evaporació i més pèrdua d’aigua, cosa que agreuja encara més les condicions de vida.
Tampoc no s’han de menystenir les conseqüències sobre la salut que té una major exposició al sol.
Algunes reflexions i conceptes finals
El canvi climàtic és la conseqüència de la mala gestió que la humanitat fa de la biosfera – entre les quals i fonamental, la combustió de matèria orgànica, de la qual els combustibles fòssils en són un derivat – i no la causa dels problemes que l’amenacen: canvis en la temperatura de l’aire i de l’aigua, en les precipitacions, els sòls, els aqüífers, els oceans, els corrents marins, el gel/desglaç, la pèrdua de permafrost, l’efecte albedo, els vents, la insolació, la desertificació, la fenologia, els pol·linitzadors, la capacitat de fotosíntesi, la pèrdua de biodiversitat, els aliments, les migracions.
La combustió de matèria orgànica que alimenta l’actual sistema econòmic, el capitalisme, suposa contaminar l’aire i abocar tòxics que enverinen l’espai que habitem amb les altres espècies.
El planeta és finit i finits són els seus recursos, que s’esgoten
Com més energia i materials es fan servir, més residus es generen i, per tant, augmenten els costos ambientals, perquè les economies estan esgotant la capacitat d’emmagatzematge de què disposen els sistemes ambientals.
La salut està amenaçada. De fet, ho està la supervivència de les espècies, totes, que habitem la biosfera.
És molt dur comprovar que la classe política catalana, espanyola, mundial, assisteix impertèrrita a un ecocidi de totes les espècies. Referint-nos a l’espècie humana, no s’immuta davant la mort prematura, evitable, de 350 persones cada any a Catalunya pel cap baix, per excés de calor. 1.400, a Espanya. Segons Ecologistes en Acció, 39,8 milions de persones respirem a Espanya aire contaminat per ozó, si ho mesurem amb els nivells marcats per l’Organització Mundial de la Salut. 9,8 milions, segons la normativa europea i espanyola Moren prematurament per ozó entre 1.500 i 1.800 persones a l’Estat. Els costos, segons el Banc Mundial, foren 5.000 milions d’euros l’any> 2013.
En tot cas, a Catalunya moren 3.500 persones cada any per la mala qualitat de l’aire, 10.000 a tot l’Estat i 12,5 milions arreu del món. Tant és així que l’Agència Europea del Medi Ambient situa en 2,2 anys la pèrdua d’esperança de vida a tot Europa.
A Catalunya, estan augmentant les nits en què la temperatura no baixa de 20ªC, nits tropicals, en diuen. A Barcelona, en són 90 de mitjana, però a l’Observatori del Raval superen el centenar. El descans nocturn és més difícil i les conseqüències sobre la salut, notables. De fet, l’augment de la calor té efectes tant sobre la salut física com sobre la mental. A banda de l’estrès que suposa conèixer i acceptar que el món tal com l’hem conegut ja no serà i que hem de canviar hàbits i estructures mentals. De tot plegat, en parlarem en el decurs de la sèrie.
Enguany les cigonyes van arribar abans al Solsonès, desconcertades. Totes les espècies ho estan. Les persones, també. Amb una diferència: una part, no totes, però una part, les que controlen el sistema econòmic, en són les causants. La resta som col·laboradors necessaris. No podem continuar ni callades ni resignades. Ens hi va el futur, ens hi va la vida.
