Just Deploy It!

Etiqueta: Codi Risc de Suïcidi

  • Deixar de culpabilitzar als individus de «fracassos» socials, no assenyalar-los com a malalts mentals i abordar les situacions col·lectivament: claus per reduir els suïcidis

    La crisi dels darrers anys ha dut a la gent a viure nivells elevats de patiment tan a curt com a mitjà termini. S’ha viscut també un augment en la taxa d’intents de suïcidis i de suïcidis reflectits en estadístiques de mortalitat. Tots aquests intents es recullen dins el protocol del Codi Risc de Suïcidi, un codi que desenvolupa el sistema sanitari per intentar reduir la taxa. Aquest codi parteix de la premissa que la majoria d’intents es donen per la prevalença d’una malaltia mental.

    Diverses veus posen en evidència la falta de consistència científica a l’hora d’assegurar que les conductes suïcides s’atribueixen a malalties mentals. Elena Serrano, autora d’un document elaborat pel Fòrum Català de l’Atenció Primària anomenat ‘Consideracions per a un abordatge social i sanitari del suïcidi a propòsit del Codi Risc Suïcidi’, opina que no és creïble que el 90% dels casos, com afirmen, siguin causats per una malaltia mental i valora que no es pot parlar del suïcidi només sobre bases biomèdiques. En aquest sentit, durant la presentació del llibret, Serrano va plantejar la necessitat de comprendre factors socials i de vivència i també impulsar polítiques vinculades a una realitat comunitària.

    En el document, les seves autores defensen que la mort voluntària és un fenomen multi-causal, que respon en part a l’existència d’agressions externes, entre les quals es troben les pèrdues de treball i d’ingressos econòmics o d’habitatge que comporten greus dificultats  per subsistir i posen les persones en situacions límit. També apunten que «el sistema neoliberal ha desenvolupat una societat altament competitiva, amb grans desigualtats, generadora d’expectatives que no es poden assolir i que poden conduir a la frustració. Aquesta mateixa societat traspassa als individus les causes dels fracassos i de les insatisfaccions socials i això pot provocar sentiments de culpa i patiment mental».

    Això xoca frontalment amb la interpretació d’entorns mèdics que apunten que tenir una malaltia mental és la causa en un 90% dels casos de suïcidis o intents de suïcidi. Aquest argument està basat «en la concepció biologicista que ha dominat la medicina des de la meitat del segle passat i menysté els determinants socials de la salut i de la conducta humanes».

    Suport mutu davant el risc de patir problemes de salut mental

    A principis d’abril un informe impulsat per l’Observatori DESC, l’Agència de Salut Pública, Enginyeria Sense Fronteres, l’Aliança contra la Pobresa Energètica i la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca afirmava que la inseguretat habitacional augmenta per quatre el risc de patir problemes de salut mental i física. Eines com la PAH, per Lucía Delgado, la seva portaveu són essencials per fer treball emocional: «afrontar un problema individual de manera col·lectiva amb un resultat transformador i d’apoderament col·lectiu».

    Delgado, convidada a l’acte de presentació del document sobre abordatges del suïcidi, va explicar el relat de creació de la PAH. Un relat que comença amb un grup inicial de persones enfadades amb les lleis i el tracte dels bancs i el fet que la gent perdi casa seva i encara es quedi amb el deute però que segueix amb històries en primera persona de «gent que no estava enfadada, el què estava era feta pols».

    De fet, un vídeo anomenat ‘Llei d’habitatge PAH. Salut i habitatge’ mostra a través de testimonis el procés de benvinguda a la PAH, amb els problemes específics de cadascú i com a partir de compartir les seves experiències han superat situacions extremes. És el cas de Jose Antonio que explica com es va apropar a una de les assemblees però no va ser fins la cinquena trobada que es va decidir a parlar i ara gestiona totes les ordres de desnonaments. «Una persona que venia a buscar una solució individual ara forma part d’un col·lectiu aportant el que ell ha rebut», explica Delgado. Això, el que significa és que en situacions extremes, formar part d’una xarxa acaba sent terapèutic.

    Per les autores del document, «les xarxes de suport naturals [com seria la PAH] tenen un paper protector de la salut mental en la mesura que contraresten la solitud i l’aïllament i poden operar com a estructures solidàries d’ajuda material i també emocional».

    Imatge de l’acte de presentació del document Consideracions per a un abordatge social i sanitari del suïcidi a propòsit del Codi Risc de Suïcidi del FoCAP / Carla Benito

    «El patiment, com els suïcidis, s’han d’abordar col·lectivament i políticament»

    Com també destaquen dins el document, la complexitat i diversitat de les causes del suïcidi són molt diverses.  Encara que «l’acte suïcida es produeixi en un moment de desesperança i de greu afectació de l’estat d’ànim, això no equival a un estat patològic de depressió». Algunes de les causes sí que són fruit de la depressió o d’altres trastorns, però una part són desencadenats per les condicions de vida i la falta d’expectatives de futur. De fet, les dades epidemiològiques relacionen clarament el seu augment amb episodis de crisis socials i polítiques d’austeritat.

    L’increment en el número i les taxes de suïcidis es va iniciar a Espanya el 2012 i s’ha mantingut durant els anys 2013 i 2014 (les taxes de suïcidis per 100.000 han passat de 7’6 al 2012 a 8’4 a 2014). Les darreres dades publicades per l’Instituto Nacional de Estadística (INE) són del 2015 i sembla que disminueixen lleugerament en els homes, tant el número com les taxes, i es mantenen en les dones.

    Així, com es va comentar durant l’acte, les xarxes són importants alhora de crear teixits que ajudin a contrarestar els efectes biopsicosocials que puguin dur a una persona en pensar en el suïcidi. Com destaca Alberto Ortiz Lobo, psiquiatre al Centre de Salut Mental Salamanca a Madrid, que va fer un recorregut pel significat del suïcidi en diferents moments de la història, cal fer èmfasi en el caràcter col·lectiu i polític del patiment. En aquest sentit, Ortiz denuncia que el relat que es fa majoritàriament del suïcidi és el relat d’un fracàs de l’individu, d’una persona que és la responsable del seu destí i ha fracassat, que està malalta.

    Aquest és el significat actual que se li dóna al suïcidi però la mort voluntària sempre ha acompanyat a l’home i no sempre tenia vincle amb la malaltia. El significat es dóna segons l’època històrica. Per Ortiz, és durant el segle XIX, quan surt la psiquiatria, que es produeix una progressiva medicalització de la vida i es comença a identificar la mort voluntària amb una malaltia mental. A més, «des de fa 40 anys s’ha instal·lat una societat neoliberal i tots som empresaris de nosaltres mateixos, del nostre destí totalment aliè al context i als determinants socials», explica Ortiz que critica que fins i tot els llibres d’autoajuda parlen de les persones en termes econòmics.

    De la mateixa manera, protocols i programes com ara el Codi Risc de Suïcidi, acaben sent, per Ortiz, «productes de la narrativa individualista del neoliberalisme i de l’autoritarisme científic», ja que al seu entendre, «la prevenció individual sanitària és una aproximació ingènua i nociva, cal focalitzar en la persona en particular i no aplicar un protocol estadístic». El suïcidi ha de ser doncs una prioritat multisectorial: «sempre es silencia les persones que pateixen i es fa un abordatge del suïcidi des d’una perspectiva unidireccional i professional però cal teixir aliances i veure que hi ha en allò personal, anar més enllà dels models d’avaluació i comprendre què li passa a cada persona».

    El suïcidi i la salut mental, una tasca multisectorial

    Un dels darrers blocs del document indica que «el suïcidi de causa social expressa una denúncia del fracàs de la societat per garantir unes condicions de vida dignes per a tothom, i expressa també un trencament de la persona amb la societat que l’ha maltractat». Així, a part de les necessitats materials i psicològiques caldrà tenir en consideració les necessitats d’inclusió social de la persona amb ideacions o conductes suïcides. Per tant, s’ha d’abordar també des de fora del sistema sanitari.

    Tot i així, una orientació integral per a la prevenció del suïcidi hauria d’incloure mesures de prevenció primària com ara polítiques socials actives de millora dels condicionants socials. El document explica que «la ideació suïcida relacionada amb la privació econòmica està vinculada amb sentiments de desesperança, injustícia, pèrdua de dignitat personal i d’inutilitat per resoldre les pèrdues i la pobresa». Per contrarestar això, cal que «la societat trobi la manera d’assegurar els mitjans de vida a tots els seus membres».

    En aquest sentit, els metges s’han de preguntar quin és el seu paper. En el text s’observa que, com els serveis d’Atenció Primària són els més propers a les persones i a les comunitats, el paper dels metges i metgesses de família en la prevenció del suïcidi de causes socials pot ser més rellevant del que han tingut fins ara si es porten a terme plans de formació per a la detecció del risc i per a la intervenció.

  • Situacions d’assetjament, abús sexual o anorèxia al teatre per trencar els tabús sobre suïcidi juvenil

    Sis veus. Sis testimonis de joves que desgranen, poc a poc, una història que pertany també a molts d’altres. Un escenari i dos actors que posen cara i cos a les paraules d’uns adolescents que expliquen la seva experiència. Una experiència que parteix, sovint, del trauma, de l’assetjament o de la falta d’estima. Una història silenciada: el suïcidi juvenil. Però la companyia de teatre l’Enjòlit posa veu a aquesta realitat a través de l’obra ‘No m’oblideu mai’, una producció que s’emmarca dins el teatre documental, que es basa en recollir testimonis que cobren vida a l’escenari de la mà d’actors.

    Les veus són les de la Marta Montiel i Elies Barberà que, sota la direcció de Llàtzer Garcia, donen vida a la història de sis joves -tres nois i tres noies- que van ser entrevistats per la companyia i que expliquen una situació de desesperança que els va dur a cometre temptativa de suïcidi. “Però aquesta no és una història trista: és una història de superació, ja que tots sis adolescents van sobreviure i lluiten ara per superar els seus conflictes”, explica Garcia, qui afegeix: “han triat la vida”.

    I és que aquesta obra, que es va estrenar el passat 25 d’abril a la Sala la Planeta de Girona, trenca un dels primers falsos mites que planegen sobre el suïcidi: “parlar-ne el fomenta”. Garcia explica que la producció pot ser feta servir com a eina pedagògica, perquè precisament “afrontar aquest conflicte pot ajudar a alertar de signes que estaven ocults i tots els joves amb qui hem treballat ens diuen que la parla ha estat una gran teràpia, encara que no sempre és alliberadora i pot fer mal, ajuda en última instància”. Així, l’equip de l’Enjòlit es va assessorar amb psicòlegs que els van posar en contacte amb els testimonis i els van guiar per a generar un diàleg positiu i que cridi a la vida.

    “Tot i això hi apareix molta ràbia”, reconeix el director. Els joves que recorden la depressió que van patir mostren testimonis durs que traslladen l’espectador a situacions dures d’assetjament, abús sexual, anorèxia… Tot de situacions que porten a una temptativa de suïcidi de joves d’entre 12 i 15 anys. “És un diàleg potent que intentem reforçar amb l’escenografia”, explica el director. I és que la música, de la mà del baterista Edu Vásquez, és també un protagonista important, ja que “tots els joves tenen un punt en comú: l’art, la majoria de vegades a través de la música, ha estat un salvavides que els ha ajudat a sortir-se’n”.

    L’actor Elies Barberà i l’actriu Marta Montiel a l’obra ‘No m’oblideu mai’ de Llàtzer Garcia / ‘No m’oblideu mai’

    Trencar amb el tabú i l’estigma per trencar amb l’increment del suïcidi juvenil

    Dos anys enrere el Consell Nacional de la Joventut de Catalunya (CNJC) impulsava una campanya anomenada  “Trenquem tabús! Parlem de Suïcidi” per reivindicar la necessitat de trencar estigmes entorn del suïcidi juvenil i destacar el paper de prevenció i sensibilització del teixit associatiu.

    Més de 800.000 persones se suïciden cada any al món segons l’Organització Mundial de la Salut i hi ha 16 milions de temptatives. A escala mundial el suïcidi ha esdevingut la segona causa de mort entre joves de 15 a 29 anys, i una de les primeres al nostre país. A més, el 20% dels joves d’arreu del món pateix alguna mena d’afecció sobre la seva salut mental, com ara l’ansietat o la depressió, però aquesta realitat és poc visible en l’esfera pública.

    La majoria dels suïcidis no ocorren de manera precipitada i normalment es relacionen amb algun trastorn de salut mental com la depressió major que l’entorn proper pot detectar. Davant d’aquesta possibilitat de detecció i prevenció, el CNJC incideix en la necessitat de trencar tabús i parlar-ne, una recomanació que fan també nombrosos experts. Uns d’ells són Obertament, una plataforma d’entitats que treballen la salut mental a Catalunya i que es dedica a lluitar contra l’estigma i la discriminació, creu que el tabú i l’estigma poden portar al suïcidi.

    De fet, en coordinació amb el CNJC, Obertament realitzava tríptics informatius sobre la magnitud de les conseqüències de l’estigma. Aquestes dades xifren en un 16% els catalans que no estarien disposats a conviure amb una persona amb trastorn de salut mental. A banda, un 17% no els donaria cap tipus de responsabilitat i un 34% no ho sap o no respon. Un 29% dels catalans i catalanes creuen que una de les principals causes del trastorn mental és la manca d’autodisciplina i un 21% considera que no es pot confiar per a la cura d’altres en persones que han estat pacients en hospitals de salut mental.

    La depressió que porta cap al suïcidi o la temptativa és un procés llarg que va desgastant, com “portar un got d’aigua que poc a poc es va omplint: al principi no pesa però després se’ns cansen els braços”, apunta Fina Trullàs, psicòloga, educadora social i promotora de la resiliència. Aquesta experta, que participarà en un dels col·loquis posteriors que se celebraran després de totes les representacions de ‘No m’oblideu mai’, apunta cap a la percepció personal com a factor important. “No és suficient pensar en si una persona té una bona situació vital; hem de saber com ho veu ell. Un nen, pot ser que amb un sol petó ja se senti estimat, però n’hi ha d’altres que en necessiten vint”.

    Així, també expressa que és necessari el temps per a detectar les necessitats dels qui tenim a la vora i sobretot “trencar amb l’estigma de la depressió i dels psicòlegs”, assegura. “Si quan se’ns espatlla el cotxe anem al mecànic, per què no acceptem que quan estem passant una mala època hauríem d’anar al psicòleg?”, i afegeix que hem de superar la por a demanar ajuda, perquè hi ha coses que “en solitud no es poden resoldre”. Així, considera que l’estigma de la depressió i el suïcidi provenen d’una cultura de portes tancades, “catòlica i religiosa. Venim del trauma d’una guerra que es va superar callant, assumint que les males èpoques passarien i sabent que el que succeïa dins una casa allà s’havia de quedar”.

    El jovent d’avui vol obrir les portes i aposta per tenir cura de la salut emocional com a eina per evitar un increment dels suïcidis. El CNJC publicava en aquest sentit un recull de 5 recursos que aporten informació sobre la situació actual del suïcidi juvenil a Catalunya, trenquen alguns dels mites existents, proposen activitats per realitzar en el si de les entitats per tractar el suïcidi i l’educació emocional i donen eines enfocades a la detecció i prevenció. A més, també posava a disposició de les entitats la guia “Tenim la salut en ment: #AssociativaMent” elaborada amb la col·laboració de Fil a l’Agulla.

  • Salut i el Consell de l’Audiovisual presenten 12 recomanacions per tractar el suïcidi als mitjans

    L’any 2014 van morir a Catalunya 526 persones per suïcidi, de les quals un 10% tenia entre 18 i 25 anys, duplicant el nombre de morts en la mateixa franja d’edat per accident de trànsit. Malgrat la incidència del suïcidi en la societat -es calcula que per cada persona que se suïcida n’hi ha vint que ho intenten- continua sent un tema tabú i els mitjans poden jugar un paper crucial en la concepció social.

    Si bé l’Organització Mundial de la Salut reconeix que una cobertura informativa sensacionalista del suïcidi pot augmentar el comportament suïcida, cada vegada guanya més pes la teoria que diu que l’efecte pot ser preventiu si se’n parla amb responsabilitat.

    Fa uns anys parlar del suïcidi era vist directament com un factor de risc que podia induir a altres persones a una temptativa de llevar-se la vida. Ara, experts de diferents disciplines coincideixen a veure els mitjans de comunicació com una eina pedagògica social tant en l’abordatge del suïcidi com de les seves conseqüències sempre que sigui una cobertura responsable.

    Per contribuir a què la cobertura sigui responsable el Departament de Salut, el Consell de l’Audiovisual de Catalunya i l’Associació Després del Suïcidi – Associació de Supervivents han presentat aquest divendres una sèrie de recomanacions als mitjans audiovisuals sobre el tractament informatiu. Entre les recomanacions hi ha, per exemple, evitar la descripció detallada del mètode emprat o evitar relacionar-ho amb idees d’heroïcitat o valentia. «El comportament suïcida no s’ha de mostrar mai com una solució vàlida per afrontar problemes personals, per contra, abordar el dany emocional en la família i amistats pot impulsar una persona amb pensaments suïcides a buscar ajut professional», es diu en el text.

    De fet, un estudi sobre el tractament del suïcidi per part de la premsa espanyola revelava que les variables que fan referència al patiment de la família o la disponibilitat de xarxa de suport eren recomanacions que s’incomplien en major mesura a l’hora de publicar notícies sobre suïcidi.

    El document presentat també recomana no atribuir la mort a una causa simplista i defugir d’identificar-la amb una malaltia mental com a causa única directa o curar el llenguatge que s’utilitza. Per exemple, des del CAC recomanen evitar expressions com «s’ha suïcidat» i consideren preferible dir «s’ha mort per suïcidi». «S’ha de normalitzar conceptualment el suïcidi: morim per accidents de trànsit, per malalties o per suïcidi», ha dit durant la presentació Cecília Borràs, presidenta d’ADSAS. “Forma part de la realitat i n’hem de parlar per poder prevenir i, així, poder salvar vides”, ha conclòs Borràs.

    Objectiu: reduir el nombre de suïcidis

    «Els mitjans de comunicació tenen una importància cabdal pel seu impacte», ha reconegut el conseller de Salut Toni Comín, que ha recordat que la mort per suïcidi és un indicador que no ha evolucionat bé durant la crisi. De fet les morts per suïcidi de 2014 a Catalunya són les més baixes des del 2007. Un descens que Comín ha atribuït en part a l’inici el mateix any de la implementació del Codi Risc de Suïcidi (CRS).

    Aquest codi, impulsat per Servei Català de la Salut i ja desplegat arreu del territori, és un instrument que atén i fa un seguiment a les persones amb risc de temptativa. Segons dades del departament, des de l’inici al juny del 2014 fins a l’agost del 2016, s’han registrat 3.530 persones que s’han trobat en situació de risc a Catalunya. De fet un dels objectius que conté el Pla de Salut de Catalunya és el de disminuir la taxa de suïcidi en un 10% d’aquí a l’any 2020.