Just Deploy It!

Etiqueta: congrés mèdic

  • Associacions de pacients trasplantats celebren la seva primera reunió en el Congrés bianual de la Societat Europea de Trasplantaments d’Òrgans

    Barcelona ha acollit el 18è Congrés bianual de la Societat Europea de Trasplantaments d’Òrgans (ESOT per les seves sigles en anglès) que ha reunit a 3.300 professionals sanitaris de més de 80 països. El Congrés ha servit per parlar dels nous avenços i dels reptes de futur de la donació i el transportament. Entre els avenços s’han estudiat les millores del coneixement en recerca bàsica i els conceptes clínics, la utilització dels òrgans dels donants vius, els nous dispositius artificial i les noves màquines de perfusió o l’evolució del tractament farmacològic actual.

    Com a novetat, el Congrés de l’ESOT celebrat a Barcelona ha organitzat la primera reunió de pacients trasplantats. L’objectiu d’aquesta reunió ha estat apropar la relació del metge amb el pacient i apoderar-los. L’espai servia per presentar-se i expressar les seves experiències, motivacions, preocupacions o idees de futur.

    Josep Maria Martínez, president de l’Associació de Trasplantats Hepàtics de Catalunya (ATHC), ha considerat «molt gratificant» que aquesta primera reunió de pacients trasplantats s’hagi pogut realitzar. Feia anys que s’hi anava darrera i, finalment, «la iniciativa s’ha pogut introduir dins el Congrés i les associacions han pogut participar». Martínez celebra «aquest primer pas perquè neixi una coordinació real entre les associacions de pacients» i s’hagi establert «un primer contacte real amb la societat científica». De cara la pròxima reunió de pacients, que es celebrarà en el proper Congrés bianual de la Societat Europea de Trasplantaments d’Òrgans, les associacions, segons Martínez, ja s’estan coordinant i faran propostes sobre un document marc que regularà la reunió a Copenhague el 2019. L’organització de la reunió inclou a associacions de tot Europa i això fa que s’hagi de treballar des de la distància.

    1 de cada 10 famílies catalanes diuen sí a la donació d’òrgans

    Catalunya té la taxa més alta de trasplantaments del món amb 135 per milió de població i una de les més altes de donants per milió d’habitants (42). A més, aquesta dada creix any rere any. Els primers 8 mesos de 2017 el percentatge de trasplantaments ha pujat un 5,6% respecte al mateix període de l’any passat. Aquest tant per cent respon a 734 trasplantaments: 511 renals, 110 hepàtics, 38 cardíacs, 63 pulmonars i 12 pancreàtics.

    Dades del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya asseguren que el 86,8% de les famílies catalanes diuen sí a la donació d’òrgans dels seus familiars. Mentrestant, el nombre de donants d’òrgans cadàver també ha augmentat durant aquests mesos fins a un 7,4%. Les donacions per mort en asistòlia (amb el cor aturat) han pujat fins a un 18,8% i les donacions per mort encefàlica (mort cerebral) augmenten un 2,1%.

    No totes les dades són positives doncs les llistes d’espera també afecten els trasplantaments. 1.279 persones estan en espera de rebre un òrgan a Catalunya: 1.036 esperen un ronyó; 150 un fetge; 31 un cor; 42 un pulmó; 20 un pàncrees. Jaume Tort, director de l’Organització Catalana de Trasplantaments (OCATT), opina que «no podem descansar, no hem d’oblidar que 1.300 persones segueixen esperant la seva oportunitat, el seu òrgan» tot i que celebra la tendència d’aquest any valorant que ja «el 2016 va ser un any rècord, ja que es van superar per primera vegada els 1.000 trasplantaments anuals». L’OCATT és el responsable d’informar sobre la donació d’òrgans, teixits i cèl·lules, la coordinació d’intercanvi d’òrgans, el registre i seguiment dels pacients que han rebut un trasplantament, la garantia de qualitat en el procés de la donació, i assessorar el Departament de Salut.

     

  • Iatrogènia, ciutats poc saludables i salut pública a debat en tres grans reunions a Barcelona

    Avui acaba la XXXVII Jornada d’Economia de la Salut que es celebra des de dimecres a Barcelona. Sota el lema “Ciència per l’acció”, les jornades han acollit activitats, ponències i debats de tres societats científiques diferents. Per una banda reuneix l’Associació d’Economia de la Salut (AES), la XXXV reunió científica de la Societat Espanyola d’Epidemiologia (SEE) i el XVII Congrés de la Societat Espanyola de Salut Pública i Administració Sanitària (SESPAS). Així, Barcelona s’ha convertit en la “capital mundial de la salut” segons José María Abellán, president de l’AES, en reunir a més de 1.100 experts d’arreu del món per la coincidència de les tres trobades.

    L’AES afirma que “els problemes de salut de les poblacions són complexes, amb múltiples causes i efectes, que requereixen feina multidisciplinària”. Per això, “l’epidemiologia, l’economia, la gestió sanitària, la ciència jurídica i la sanitat ambiental” han estat part d’aquest Congrés per analitzar els “problemes de salut pública i les seves solucions”.

    Per la seva banda, la reunió científica anual de la Societat Espanyola d’Epidemiologia (SEE) ha centrat la seva temàtica en el paper de la ciència com a element transformador de la societat i també ha servit per proposar “noves formes de treballar perquè la ciutadania tingui una major qualitat de vida i salut”. L’increment de morbiditat i mortalitat que suposa viure en ciutats poc saludables, el consum de begudes ensucrades i l’impacte de l’alcohol, sobretot en els joves, han estat els grans problemes que han tractat. Temes que s’han tingut en compte en estudiar les diferències en matèria de sanitat que també es deuen a les desigualtats socio-econòmiques. Carmen Vives, presidenta de la SEE, ha explicat que s’ha de veure com canvia l’esperança de vida de la població “en funció del lloc en viu” i, per tant, s’han de “treballar els determinants de salut com la nutrició, el canvi climàtic i l’escalfament global”.

    La iatrogènia: el descobriment de la trobada

    La SESPAS i l’OMC (Organització Mèdica Col·legial) han aprofitat la trobada per presentar un informe inèdit sobre iatrogènia. La iatrogènia són els “danys o resultats clínics no desitjats causats per l’atenció sanitària en els processos de diagnòstic o tractament i no relacionats amb la malaltia que pateix la persona afectada”. El document, anomenat “Iatrogènia: anàlisis, control i prevenció”, defineix el concepte i repassa els seus àmbits, les estimacions de l’impacte potencial i els seus costs socials, considera prevenció i control a curt i mitjà termini i estudia les seves possibles causes.

    La presidenta de SESPAS, Beatriz González López-Valcárcel, el president de l’OMC, Serafín Romero i el representant del grup de treball, Andreu Segura, consideren que la iatrogènia s’ha de tractar com un “problema important de salut pública i que la seva prevenció i control han de ser una prioritat efectiva de la política sanitària espanyola”. També han apel·lat a l’opinió dels experts que aposten per “reforçar les estratègies de seguretat existents per tal de protegir els pacients i ciutadans, així com per una cultura sanitària que no promogui el sobrediagnòstic i el sobretractament perquè, en comptes de millorar la salut, la posen en risc”.

    La paraula iatrogènia ajuda a reconèixer, segons l’informe, que “totes les intervencions mèdiques i sanitàries tenen pros i contres, riscos i beneficis, i no és possible garantir absolutament la seva innocuïtat”. El que volen demostrar són les causes i conseqüències de la iatrogènia més enllà de creure que una intervenció inadequada o una omissió d’intervenció necessària sempre provoca dany perquè, a vegades, “una intervenció pertinent procurada de manera adequada també pot provocar una reacció nociva com a conseqüència de l’acció farmacològica primària.

     

    Podem trobar iatrogènia en tots els nivells i àmbits de la sanitat i el sistema sanitari: en l’assistència clínica individual que inclouria la prevenció de malalties i la promoció de la salut i també en el poblacional, és a dir, en el col·lectiu de salut pública. La trobem tant a l’atenció primària com a l’especialitzada o la sociosanitària.

    Tot i que aquest és el primer informe sobre el cas que surt a l’estat espanyol, el terme iatrogènia s’utilitza des de 1924. Així, Estats Units considera que la iatrogènia és la tercera causa de mortalitat al seu territori.

    L’Organització Mundial de la Salut proposa estudiar la iatrogènia en diverses fases. Primer cal determinar la magnitud del dany i el número i tipus d’adversitats i entendre les seves causes. Seguidament, trobar solucions per aconseguir que l’atenció sanitària sigui més segura i poder avaluar l’impacte de les solucions en situacions reals per tal de portar-les a la pràctica.

    L’informe afirma que l’entorn sanitari té molta influència a l’hora de causar esdeveniments adversos. Aquests “factors latents” tenen a veure amb “l’organització dels serveis, la idoneïtat, efectivitat, seguretat o l’adequació dels serveis mèdics que es presten”, entre altres factors com ara les comprovacions rutinàries o la competència dels professionals. “L’entusiasta disposició de la població a sotmetre’s a tot tipus de proves, exploracions, intervencions, recomanacions i informacions sense (re)conèixer els potencials efectes nocius” també provoca aquesta “capacitat nociva de la medicina”. Acusen doncs a la “sinergia entre la cultura mèdica intervencionista prevalent i la galopant cultura de la medicalització” de l’actual exposició de la població a la iatrogènia.

    SESPAS i OMC asseguren que algunes de les mesures a implantar per reduir la iatrogènia i millorar la seguretat del pacient “exigeixen realitzar canvis estructurals en el sistema de salut”. L’informe finalitza amb un llistat de nou recomanacions on apel·len a què autoritats sanitàries reconeguin la iatrogènia com problema de salut pública i juntament amb professionals sanitaris realitzin canvis i apliquin mesures.

  • Anècdota

    Fa anys vaig escriure un llibre titulat El perímetre del congrés en el qual recopilava anècdotes veraces o fictícies (però sempre versemblants) relacionades amb la perifèria dels congressos mèdics. Ja poden imaginar vostès: vanitats, lluites de poder, fantasmes per tot arreu, una ciutat per conèixer, convidats corruptes, una mica de ciència, museus, gastronomia i sexe. La intenció dels diversos contes que allà es narren era mostrar-li al lector la riquesa i amplitud de la vida que discorre al voltant de les anomenades reunions científiques de les societats mèdiques. Encara segueixo recopilant algunes històries plausibles, quan no autèntiques, i avui em ve de gust explicar-los que un dia, a Toronto, en acabar un congrés universal sobre càncer de tiroide…

    … Surto de l’hotel per agafar l’autobús que m’ha de portar a l’aeroport per agafar el vol de tornada cap a casa. La parada, m’assegura el conserge de l’hotel, està just a l’esquerra del vast portal del Sheraton, a la mateixa cantonada de Bay amb Queen. En aquest moment, just en el lloc on m’indica, hi ha ja un minibús al voltant del qual hi ha un grup d’unes quinze dones espanyoles, totes elles ben entrades en els quaranta, aquella edat de pronòstic incert pel sexe femení que als homes ens arriba una mica més tard. Per un instant crec que es tracta de l’autobús regular que m’ha de portar a l’aeroport i m’acosto al maleter on el xofer està carregant l’equipatge del grup. La que sembla portar la veu cantant em mira sorpresa, més encara quan em dirigeixo a ella en castellà i li faig saber que sóc paisà seu:

    – Em sembla que no vas en aquest autobús; l’hem llogat només per a nosaltres i encara que anem a l’aeroport, primer donarem una última volta turística per la ciutat.

    El grup fa broma sobre mi i jo desisteixo d’introduir la meva maleta al minibús i em resigno a esperar l’autobús de línia. En aquestes estem quan una de les viatgeres requereix a crits la nostra atenció perquè just a l’altre costat de la calçada està aparcada una limusina negra de quinze metres i vidres opacs.

    – ¿No serà aquest l’autobús que estàs esperant?
    – Hi, hi, ha, ha…

    Tots riem de l’ocurrència i en aquest mateix instant arriba el comentari que motiva aquestes línies. Una de les presents alça la veu i exclama: «Si és aquest el cotxe que esperes, vaig amb tu». De seguida s’aixeca un murmuri d’assentiment i diverses de les turistes s’apunten a la idea.

    I jo cavil·lo: de nou brolla espontàniament de la insondable psicologia femenina, l’arquetip del rapte consentit. Un arcà que ens porta a recórrer el llarg i alhora curtíssim tros que va des d’Helena de Troia al títol de la recent exitosa novel·la de Niccolò Ammaniti: Ti prendo e ti porto via.

    Aflora en la frase d’aquesta turista, que tot apunta que ha deixat enrere per uns dies la seva quotidianitat, una frase en aparença innocent, burlesca gairebé, el sentir de la dona desinhibida, posseïda pel tèrbol desig de ser robada al seu lloc i al seu temps rutinaris, i transportada no importa on per un home desconegut a qui jutja poderós i seductor. Hi ha consens: el grup en massa confessa, entre la broma i l’inconscient i alhora revelador joc del llenguatge, que si en aquest moment es repetís de nou aquest rapte mític, no oposarien resistència.

    Òbviament, l’espectacular limusina negra que estava aparcada a l’altra banda del carrer no era el meu autobús. Però mentre esperava a la parada, no vaig poder evitar pensar que també a mi m’hauria encantat que en aquell precís moment aquell monstre amb rodes s’hagués posat lentament en marxa, s’acostés a mi, s’obrís una porta del darrere i d’ella emergís una bella dama que amb una veu càlida em digués a cau d’orella, en italià, és clar, dai Antonio, ti prendo e ti porto via.

  • Quina és la utilitat dels congressos mèdics?

    Per raons que no vénen al cas, aquesta tardor està sent una temporada alta pel que fa a congressos, almenys per a mi que he hagut de preparar mitja dotzena de xerrades per complir amb diversos compromisos en diverses ciutats i diferents països. Una mica estressant però, al cap i a la fi, aquesta és també una de les missions o deures que se’ns encomanen als que professem a la universitat.

    Els congressos mèdics deixen bastants buits per a altres activitats que, sobretot si visitem una ciutat que desconeixem, se centren en la cultura i la gastronomia locals. També ens deixen temps per reflexionar sobre el sentit d’aquest tipus d’activitats; vull dir la seva utilitat pràctica, la seva eficiència, podríem dir fins i tot. Com que els organitzadors i els nostres amfitrions inverteixen uns diners en convidar-nos a participar i a presentar els nostres treballs, seria lògic pensar en alguna forma d’objectivar els beneficis de tanta despesa. Encara estem lluny.

    Tan lluny estem de provar que les comunicacions i conferències que es dicten en els congressos reverteixen d’una manera clara en benefici dels pacients, que la seva utilitat i conveniència s’han posat més que en entredit. Això no vol dir que s’acabin, ja que en realitat els congressos mèdics són ja de per si una indústria consolidada de la qual viuen molts agents involucrats i tenen, per això, una dinàmica pròpia que poc té ja a veure amb la ciència i cada vegada més amb l’economia i el PIB. Les reunions mèdiques són en l’actualitat un negoci de gran calibre, especialment per a les ciutats amb major atractiu turístic, cosa que sempre es busca en aquestes ocasions. La indústria relacionada amb fàrmacs, proves de laboratori o instrumental quirúrgic és la que realitza les inversions més quantioses de les que viuen les agències de viatges, les empreses organitzadores d’esdeveniments, els hotels, les companyies aèries, etc. Per aquest motiu, entre altres raons de menys pes, els preus dels medicaments i dels aparells quirúrgics quadrupliqun o quintupliquin, almenys, els costos reals de producció. Avui en dia, les inversions realitzades en el màrqueting sanitari sumen quantitats tan grans que sorprenen qualsevol.

    No obstant això, segueix sent pertinent preguntar-se per la conveniència i utilitat dels congressos. No es tracta aquí d’amenaçar a tots els actors interessats en aquest avantatjós negoci, sinó d’introduir certa racionalitat i propiciar una reflexió sobre el que fem. En un clarivident article publicat el 2012 a JAMA -el vaixell insígnia de la poderosa American Medical Association John Ioannidis es preguntava si els congressos mèdics tenen encara alguna utilitat i, si aquest fos el cas, per a qui? Escriu Ioannidis que el mètode de selecció i presentació dels resums és clarament permissiu (cal congregar el màxim nombre de congressistes possible) i, a més, la gran majoria de comunicacions que es presenten mai arriben a ser publicades com a treballs complets. La influència de la indústria en els programes científics és cada vegada més patent, ja no en sessions esponsoritzades directament sinó fins i tot en sessions plenàries. Un recent estudi sobre els congressos que anualment celebra l’Association of Clinical Oncology (ASCO) revela que el percentatge de presentacions orals finançades per la indústria augmenta en funció de la rellevància i l’audiència de la sessió. Ioannidis conclou que la importància científica dels congressos mèdics és pràcticament nul·la, particularment en l’era de la comunicació ràpida i fàcil en la qual ens movem i que faríem millor en invertir els diners que es dissipa en ells en desenvolupar mètodes de comunicació i formació alternatius més eficients i menys contaminants. Per si els arguments sobre l’eficiència dels congressos fossin pocs, Ioannidis ens proporciona una dada interessant: la petjada de carboni d’un congrés de mida mitjana aconseguiria les 10.000 T de CO2.

    Una última reflexió: la gran majoria dels congressos estan promoguts per societats científiques (i les seves corresponents fundacions) cada vegada més nombroses i cada vegada més (super) especialitzades amb el suport econòmic d’aquella part de la indústria que té interessos concrets en l’especialitat en qüestió. Aquestes societats, a través de les seves fundacions, solen repartir prebendes entre els seus quadres directius que tendeixen a perpetuar-se en el càrrec derivant així, amb el temps, en una gerontocràcia. Són els càrrecs que viuen, més o menys literalment, dels grans beneficis que deixen els congressos a les arques de les anomenades fundacions científiques: no paguen la inscripció en els seus congressos, s’autoconviden si han de viatjar, mengen en bons restaurants a la salut i de les quotes dels afiliats, i un llarg etcètera de bonus que tenen alguna cosa de les famoses targetes black. Aquest tipus de corrupció soterrada és particularment visible en societats científiques del món mediterrani com he pogut comprovar repetidament a Grècia, Itàlia, Egipte o Espanya. Es tracta de societats poc protegides dels abusos dels seus quadres directius i en les que la renovació dels seus càrrecs té un caràcter quasi dinàstic en el qual es premia especialment la fidelitat històrica i l’immobilisme.