Etiqueta: consum fàrmacs

  • L’osteoporosi és realment una malaltia?

    L’osteoporosi no és una malaltia com volen fer-nos creure. Tal com el seu nom indica es tracta de la pèrdua de densitat dels ossos (procés que es produeix amb l’edat) i que podria fer-los més fràgils. No obstant això, convé recordar que la malaltia que ens interessa i que està darrere del concepte osteoporosi són les fractures. Les fractures es produeixen (excepte en casos molt excepcionals com ara metàstasi d’un càncer als ossos) a causa de caigudes. L’evidència científica és molt clara respecte d’aquest fet: les fractures són causades per les caigudes i són un problema de salut molt important que afecta sobretot a les persones adultes grans i fràgils. Sense caigudes no hi ha fractures.

    La biomedicina i els lobbies interessats en la medicalització de les nostres vides confereixen als factors de risc entitat de malalties. El cas de l’osteoporosi és especialment greu i paradigmàtic de sobrediagnòstic perquè és un molt dubtós factor de risc per a les fractures, atès que la majoria es produeixen en persones majors de 65 anys i que no tenen osteoporosi. No obstant, es fan proves per detectar-la (les anomenades densitometries òssies) i es tracten a persones (especialment dones) de menys de 65 anys. L’estudi ESOSVAL, que s’està fent a València i que segueix al llarg dels anys a un grup de dones, mostra que entre les de 50-65 anys només el 0,7% tenien osteoporosi. Tot i així, el 27,4% s’havien fet una densitometria en els últims 24 mesos, i el 22% rebien fàrmacs per l’osteoporosi.

    La pràctica de la densitometria, en molts casos recomanada per ginecòlegs, ha entrat en la rutina «preventiva» d’un sector de les dones en l’etapa de la menopausa. D’alguna manera ha substituït la prescripció d’estrògens en les consultes ginecològiques, com un nou esquer per seguir fent «revisions» en dones sanes. Tot i que en funció de l’actual evidència no està justificat fer densitometries en dones menors de 65 anys (a menys que hi hagi un risc molt elevat de fractures a causa d’altres malalties), ni en els homes de qualsevol edat.

    Com ja hem dit, la majoria de fractures es produeixen en dones sense osteoporosi (2 de cada 3), l’edat mitjana de les dones amb fractura és de 80 anys i sempre són a causa de caigudes.

    Tot i que el risc de fractures a l’estat espanyol és dels més baixos d’Europa, és un esdeveniment greu que redueix l’esperança de vida i produeix limitacions que afecten sensiblement l’autonomia i la qualitat de vida de les persones.

    Se sap també que les persones grans i fràgils amb problemes de mobilitat i debilitat muscular, polimedicades, que prenen psicofàrmacs (especialment pastilles per dormir), i que presenten algunes condicions com ara obesitat, problemes visuals, incontinència urinària, hipotensió ortostàtica, alcoholisme, tabaquisme, etc., són les que tenen més risc de fractures perquè cauen més. Es calcula que una tercera part de la gent major de 65 anys cau com a mínim un cop l’any, proporció que puja al 50% en els majors de 80 anys.

    Aquest grup d’edat, i molt especialment les dones de més de 80 anys, seria l’únic en el qual l’evidència suggereix algun benefici del tractament de l’osteoporosi amb fàrmacs, i en el qual podria tenir algun sentit fer el diagnòstic d’osteoporosi i aplicar mesures de prevenció de fractures. La prevenció pot centrar-se en el tractament farmacològic o en mesures de reducció de caigudes.

    Sabem que cal tractar 175 dones amb bifosfonats (els fàrmacs més utilitzats) durant tres anys per prevenir una fractura. A més es tracta d’un grup de població en el qual habitualment no es fan estudis sobre els efectes beneficiosos ni nocius dels fàrmacs. D’altra banda, les persones grans acostumen a tenir altres malalties i sovint prenen molts fàrmacs, que interaccionen entre ells i que alguns poden provocar caigudes. A més, els fàrmacs utilitzats per tractar l’osteoporosi s’associen amb importants esdeveniments adversos gastrointestinals, fractures femorals atípiques i fractura de mandíbula amb els bifosfonasts, i increment del risc cardiovascular en el cas del ranelat d’estronci i dels tractaments amb calci i vitamina D. S’estima que si es tracten mil persones amb calci i vitamina D o només amb calci es provoquen sis infarts de miocardi o accidents vasculars cerebrals addicionals.

    La hipòtesi en vigor actualment en la pràctica mèdica, que assumeix que la fragilitat òssia és predictiva de les fractures i que tractant-la es prevenen, ha demostrat ser errònia.

    Els autors que més coneixen i estudien aquest tema fa temps que proposen reorientar l’abordatge i centrar la intervenció en prevenir les caigudes. Els estudis recents posen en evidència reduccions del risc de fractures en programes que se centren a fer exercici físic regular, mantenir l’activitat física, modificar els estils de vida (deixar de fumar i de beure alcohol), i sobretot a evitar la polimedicació en la gent gran, i molt especialment els tractaments amb fàrmacs relacionats directament amb caigudes com l’omeprazol (mal anomenat protector d’estómac) i els psicofàrmacs (pastilles per dormir i per l’ansietat, per la depressió, neurolèptics…).

    Sembla clar que les fractures necessiten un canvi radical de mirada i les conclusions són:

    • La densitometria per diagnosticar osteoporosi en dones de menys de 65 anys, i en el homes, és una de les proves identificades com d’escàs valor clínic i que s’ha de deixar de fer.
    • El diagnòstic d’osteoporosi i el conseqüent tractament farmacològic en l’únic grup que podria estar dubtosament indicat (dones de més de 65 anys, i sobretot més grans de 80) està en entredit a causa de la feblesa de l’evidència dels efectes beneficiosos i per l’evidència d’efectes adversos.
    • Està clar que la medicina ha d’ampliar la mirada i desplaçar els esforços cap un abordatge no farmacològic en la prevenció de fractures en gent gran, i centrar-ne en prevenir les caigudes. Com assenyala la prestigiosa revista Prescrire: “La prevenció de les fractures associades a fragilitat òssia es basa en prevenir les caigudes i en fer activitat física de manera regular, i només en alguns casos en tractament farmacològic”.
  • L’ús dels serveis de salut mental és deu vegades més alt entre les persones amb menys recursos

    Les persones amb menys recursos tenen, a grans trets, pitjors perspectives de salut. Així ho apunta un primer gran estudi fet per l’Observatori del Sistema de Salut de Catalunya, que constata a través de l’anàlisi de la informació individual de gairebé tota la població de Catalunya, que les desigualtats socioeconòmiques es tradueixen també en desigualtats en salut. L’estudi, presentat aquest dimarts, analitza les diferències en la salut, la utilització de serveis sanitaris públics i el consum de fàrmacs de la població de Catalunya segons el seu nivell socioeconòmic, tenint en compte per exemple la situació laboral i el nivell de renda.

    La tesi no és nova ja que segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS) els determinants socials de la salut, com ara la feina, l’habitatge o les condicions econòmiques, expliquen la major part de les inequitats sanitàries. Algunes de les diferències que posa de manifest l’estudi fet ara per l’observatori és que les persones amb menys recursos presenten més hospitalitzacions per causa psiquiàtrica i més consum de fàrmacs i tenen una probabilitat quatre vegades més alta de morir abans dels 65 anys. Per contra, l’ús de l’atenció primària o de les urgències és molt més igualitari entre nivells socioeconòmics.

    Entre les variables que s’analitzen, la que presenta més desigualtat en funció del nivell de renda de la persona és precisament l’atenció en centres de salut mental. Mentre que el percentatge de persones amb rendes anuals més altes -superiors a 100.000 euros- que visiten un centre de salut mental no arriba a l’1%, la proporció es multiplica per deu en els homes i per nou en les dones que tenen el subsidi d’atur esgotat o viuen amb la Renda Mínima d’Inserció (RMI). “Clarament el fet d’estar aturada, tant per la part material com per la part emocional, té efectes en la salut mental”, apuntava recentment en una entrevista amb aquest mitjà la gerenta de l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB) Carme Borrell.  Ara bé, l’estudi recull que un cop les persones van al centre de salut mental, les diferències són petites quant al nombre de visites.

    Un altre dels indicadors analitzats és el consum de fàrmacs. De l’estudi es despren que el percentatge de persones que prenen psicofàrmacs, ansiolítics, antidepressius o antipsicòtics en les persones amb menor nivell socioeconòmic multiplica per 2, per 3 i per 4 el de les persones amb major nivell socioeconòmic, en tots dos sexes i en tots els grups d’edat.

    Els infants de famílies pobres, doblement vulnerables

    “Les relacions entre renda i salut no són lineals, però la pèrdua de poder adquisitiu de les famílies i l’empobriment sobtat, si sobrepassa un límit crític, té un impacte immediat sobre la salut, sobretot en els grups més vulnerables com ara la població infantil”, apuntava ja el monogràfic “Efectes de la crisi econòmica en la població infantil de Catalunya” (2014).

    Una de les conclusions rellevants de l’estudi fet per l’Observatori i presentat aquest dimarts és que les desigualtats socioeconòmiques marquen la salut des dels primers anys de vida de les persones. Per exemple, les nenes i els nens de famílies de menor nivell socioeconòmic -les que han esgotat el subsidi d’atur o perceben una renda mínima d’inserció- presenten respectivament 4 vegades i 2,8 vegades més probabilitats de pertànyer al grup de persones que pateixen malalties greus respecte els de famílies amb rendes superiors als 100.000 € anuals.

    De la mateixa manera, la taxa d’hospitalització psiquiàtrica d’un nen amb pocs recursos és gairebé 7 vegades superior a la d’un amb majors rendes familiars. I pel que fa al consum de psicofàrmacs, la probabilitat és de 3,4 vegades superior en infants amb menys recursos.

    “La salut de la infància queda condicionada per l’ambient en què es desenvolupa i les condicions socioeconòmiques que viuen en els seus primers anys de vida es perpetuen més enllà d’una única generació”, resa l’estudi.

  • Per què l’augment del consum de suplements vitamínics és una mala notícia

    Les dades d’evolució del mercat farmacèutic espanyol del 2015, obtingudes d’una mostra de més 3.469 farmàcies, indiquen que les vendes de vitamines van augmentar un 5,2% en volum i un 5,4% en valors en euros respecte a l’any anterior. És sorprenent aquest augment donat l’enorme evidència que hi ha sobre que l’ús de suplements vitamínics, no només no és beneficiós, sinó que pot ser perjudicial.

    La història és bastant llarga. En la dècada de 1980 i començaments del 90 es van publicar nombrosos estudis epidemiològics que mostraven un efecte protector (especialment enfront del càncer de pulmó i altres malalties cròniques), del consum d’aliments (com les fruites i vegetals) que contenen nutrients (com el beta caroteno) i vitamines (com l’E, l’A i la C). Aquests compostos són coneguts per la seva activitat antioxidant; es considerava que l’oxidació produïa un dany en la ADN, per la qual cosa es va estimar que hi havia una oportunitat de prevenir el càncer i altres malalties, mitjançant la suplementació de la dieta amb aquest tipus de vitamines. Per comprovar la seva efectivitat es van desenvolupar estudis experimentals aleatoritzats (en els quals es comparen persones a les quals es donen suplements de vitamines antioxidants amb persones a les quals es donen placebos).

    Un dels primers, més grans i més important, va ser l’estudi ATBC (alphatocopherol, beta-carotene cancer prevention study) realitzat a 29.000 homes fumadors a Finlàndia i publicat el 1994. Sorprenentment després d’entre 5 a 8 anys de seguiment es va trobar que la suplementació amb aquests suplements antioxidants no reduïa el risc d’incidència de càncer de pulmó en comparació al placebo. No només no es va observar un efecte beneficiós, sinó que els que van rebre betacarotè van tenir un 18% més d’incidència de càncer de pulmó i un 8% més de mortalitat total. El segon estudi important va ser l’estudi CARET (de suplementació amb beta-carotè i vitamina A) realitzat als EUA sobre 18.000 homes i dones fumadors i treballadors de l’amiant i publicat el 1996. Els resultats preliminars van confirmar els resultats de l’estudi de Finlàndia, amb un el 28% d’augment d’incidència de càncer de pulmó i d’un 17% de les morts totals per als que van prendre suplements en comparació al placebo, i com a conseqüència es va decidir suspendre la intervenció. Com és possible imaginar, aquests sorprenents i inesperats resultats van generar una llarga controvèrsia científica.

    Posteriorment s’han publicat nombrosos estudis d’intervenció que han confirmat aquestes primeres investigacions. Una àmplia revisió sistemàtica i meta-anàlisi (anàlisi que resumeix els resultats d’un conjunt d’estudis) que representa una evidència molt sòlida i definitiva sobre l’efecte de les vitamines antioxidants, realitzat per un grup de la reconeguda «revisió Cochrane«, va publicar el 2007 els resultats de 68 estudis aleatoritzats que van incloure a més de 200 mil participants, comparant consum de betacarotè, vitamina A, vitamina C, vitamina E i/o seleni amb placebos. Es va trobar que la suplementació amb beta-carotè, vitamina A o vitamina I, en forma simple o combinada incrementaven significativament la mortalitat total (entre un 5 a un 16% comparats amb placebo). La suplementació amb vitamina C i seleni no van tenir per contra un augment de la mortalitat, però tampoc un efecte beneficiós. Una altra àmplia i més recent revisió i metanàlisi, va ser realitzada per la «Preventive Services Task Force» dels EUA que incloïa estudis amb una participació de més de 324.000 individus sobre 24 estudis d’alta qualitat, i va ser publicada el 2013. Confirma que l’ús de suplements de vitamines A, C, E o D, àcid fòlic, betacarotè, seleni o calci no presenten una clara evidència de benefici ni davant del càncer ni enfront de malalties cardiovasculars i alguns d’aquests compostos en alguns estudis augmenten la mortalitat. Un recent ampli estudi aleatoritzat als EUA amb participació de més de 35.000 homes més 400 hospitals, sobre suplements de seleni i vitamina I, per prevenir el càncer de pròstata, ha mostrat que el seleni no té efecte mentre que la vitamina E augmenta un 18% el risc de patir un càncer de pròstata.

    Existeixen també estudis aleatoritzats d’intervenció, sobre l’ús de múltiples suplements vitamínics (com la vitamina A, C, D, E, B1B6 i B12) i minerals (com magnesi, zinc, i seleni) durant més de 4 anys, que mostren que no redueix el risc d’esdeveniments cardiovasculars en pacients que han tingut prèviament un infart de miocardi. Un altre ampli estudi aleatoritzat ha mostrat així mateix, que el consum de complexos vitamínics (A, C, E B i betacarotè) no augmenten la capacitat de la memòria ni la funció cognitiva en persones majors de 65 anys.

    Es poden fer sobre aquests resultats diferents interpretacions, d’una banda cal tenir en compte que les vitamines que es fan servir en aquests assajos són compostos de síntesi, és a dir, no són naturals sinó fabricats a partir d’una fórmula química. Les vitamines antioxidants que contenen els aliments són naturals, i per a certs tumors com hem vist tenen per contra un efecte beneficiós. D’altra banda en els suplements es consumeixen aïllades mentre que en l’alimentació es consumeixen conjuntament amb altres compostos i és possible que tinguin algun tipus d’interacció. Per això s’ha de recordar que la font més important d’antioxidants ha de provenir de la dieta (del consum de fruites i verdures) i no del consum de píndoles de suplements. Finalment hi ha actualment una evidència que mostra que els compostos antioxidants, quan el seu nivell en l’organisme és suficient i adequat, actuen per contra com oxidants. Per això en població relativament ben nodrida (sense dèficit de vitamines) l’ús de suplements no solament no és beneficiós sinó que és perjudicial. Tot i això, l’ús regular de suplements vitamínics, especialment en els països occidentals més rics, sorprenentment arriba a més del 50% de la població adulta. No hi ha dades d’Espanya, però podria arribar a un 10%.

    És incomprensible que segons les dades d’evolució del mercat farmacèutic es malgastin més de 172 milions d’euros en la compra de suplements vitamínics. Cal tenir en compte que és una estimació parcial, atès que no inclou les vendes d’herbolaris i botigues naturistes. El que és més xocant, és la comparació del creixement del consum per comunitats autònomes, que mostra que Catalunya (que presumeix del seu sistema sanitari) és on més ha crescut el consum, aconseguint al 13,4% respecte a l’any anterior, és dir triplicant el consum mitjà espanyol. La població consumeix suplements vitamínics per prevenir malalties, ajudar a augmentar les defenses del sistema immune i combatre el cansament, ignorant que el seu consum és innocu i/o perjudicial. En són conscients, d’aquesta realitat, les autoritats sanitàries de Catalunya? Els interessos de la indústria farmacèutica fabricants de vitamines són enormes, i per això tracten d’ocultar els seus efectes nuls o perjudicials. Les societats mèdiques i farmacèutiques, els gestors sanitaris fan alguna cosa per contrarestar-ho?