A mitjans de maig el Cap de Recursos Humans del PSMar contestava a un escrit previ de qui escriu aquestes línies, en el qual criticava el model de contractació i descrivia el maltractament que reben les treballadores d’aquesta institució. La seva resposta presentava una realitat paral·lela on s’està portant a terme un «ambiciós conjunt de mesures per donar una major estabilitat al personal».
Sí, mesures s’estan adoptant. Una d’elles, consisteix a oferir contractes de pràctiques a treballadores que superen els dos anys treballant regularment, mitjançant contractes temporals. Alguna de les persones que han estat «temptades» amb aquesta sucosa oferta, superen fins i tot els set anys. En els mons que no són de fantasia, no sembla gaire lògic ni ètic, oferir a una persona que porta tant de temps treballant a una institució d’aquesta envergadura, un contracte que té com objecte «l’obtenció pel treballador de la pràctica professional adequada al nivell d’estudis cursats» i que té com durada màxima dos anys. Ambició el que és ambició no li trobo gaire a aquesta decisió. Intentar estalviar-se uns euros en cotitzacions, sembla que s’ajusta una mica més a la realitat. Però en fi, tot són percepcions.
Una altra de les «valentes» propostes per estabilitzar la contractació, són els contractes de relleu. En realitat es veuen obligats, ja que han de satisfer tota la demanda de treballadores que sol·liciten acollir-se a la jubilació parcial. S’ofereix a gent amb uns quants anys a la casa ja, amb la seductora idea de saber que té una data de caducitat ben delimitada. Quatre anyets i tornes a ser una suplència. Qui es pot negar?
Per últim i no per això menys «atractius», els «interinatges de fidelització». Una sort de perpetuació de la precarietat. Això sí, tens garantit el sou d’una jornada setmanal de 30 hores. Tot un luxe. Inconvenients? Et poden canviar el pla, inclòs el torn, a 5 dies vista. No et pots negar tret que sigui per causa major. Les vacances te les has de demanar fora de l’època estival. Per descomptat aquest tipus de contractes també s’ofereixen a treballadores que superen els 4, 5, 6 i fins a 8 anys en el Consorci amb contractes temporals. Una altra seductora clàusula d’aquest contracte és haver de sol·licitar les vacances el novembre de l’any anterior. Irresistiblement ambiciós tot plegat.
És cert, com diu Pau Gomar, que les particularitats d’un centre sanitari, obliguen a oferir 24 hores al dia, 365 dies l’any els seus serveis. El que no és tan cert és que això «provoqui una gran necessitat de cobertura de llocs de treball de forma temporal per cobrir les eventualitats i el dret a gaudir festius del personal dels diferents torns de treball». El que ho provoca, és la seva mala concepció, del que és estructural i del que no, tal com queda reflectit a la denúncia que hem interposat davant d’inspecció de treball.
No és pas la primera denúncia que hem fet. Hem interposat 7 demandes per Conflicte Col·lectiu i unes 17 denúncies a Inspecció de treball. Recordo aquell moment en què l’empresa es va veure forçada a reconèixer davant la inspectora de treball que sí, que al personal de nova incorporació els feien contractes de 10 hores però havien de venir 40 h. Ploro d’emoció. O quan el mateix Pau Gomar va afirmar davant el Jutge que havien deixat de contractar al demandant perquè havia denunciat a l’empresa. Sublim. El posterior matís afegit, en adonar-se de l’error, dient que aquest fet havia «enrarecido el ambiente» ja servia de poc. Acomiadament nul. Quins records. Bé, però això és passat, deixem la nostàlgia de banda i tornem al present.
El tema principal del meu anterior escrit abordava la situació d’una Infermera que portava realitzant suplències 7 anys a l’Hospital i que a causa d’una malaltia oncològica, va veure interrompuda la seva contractació durant més de 90 dies. Com molt bé diu el màxim responsable dels RRHH del Consorci, aquest és el temps necessari que diu el nostre Conveni per deixar de tenir vincle amb l’empresa i per tant perdre l’antiguitat. És cert, ningú és perfecte, quan es signen acords es poden passar per alt situacions que de sobte la realitat et posa al davant. Vull pensar que és en aquest context que no es van tenir en compte casos com el de l’Ana López. No entenc doncs, com és que quan li plantegem aquest cas a l’empresa, es tanqui en banda i no vulgui ni parlar del tema. Seria tan senzill com que en la Comissió Paritària de seguiment de conveni arribessin a un acord, tal com van fer amb les embarassades, que en un inici també els hi posaven l’antiguitat a zero en superar els 3 mesos sense contracte. En fi, demostren així la seva gran sensibilitat i preocupació pel benestar de la seva plantilla.
Sobta també que es preocupi tant l’empresa per la possible malversació en la qual podrien incórrer en no complir allò marcat per Conveni, en reconèixer l’antiguitat de l’esmentada Infermera, sense tenir en compte l’opció que acabo d’exposar abans. En canvi, la possible malversació en regalar més de 8000 hores a UGT, CCOO i SATSE, sembla que no els hi preocupa tant. Ni el malbaratament de diners públics en abusar de l’acomiadament improcedent, com va afirmar el Tribunal de Comptes al seu Informe 7/2015 a la pàgina 76, tampoc sembla que els importi gaire.
No vull acabar sense mencionar un fet anecdòtic però que deixa entreveure el tarannà de qui gestiona centres públics. Fa uns dies es va realitzar la «prova competencial» dins del procés de convocatòria de places per la regularització de tots els contractes d’interinitat de més de dos anys. A les preguntes no es parlava pas de pacients o usuàries, tractaven a les persones malaltes de «clients».
En definitiva tots aquests fets són un clar reflex de les conseqüències de gestionar un centre públic com si es tractés d’un negoci privat propi. Tot potenciat per les polítiques sanitàries que s’han anat aplicant des de la transferència de competències en sanitat de l’estat a la Generalitat, obstinades a maleir, desacreditar i deteriorar la gestió pública per afavorir la gestió privada.