Són les vuit del matí i el sol ja pica fort a la petita ciutat de Salgado, a l’Estat de Sergipe, al Nord-est de Brasil. Jaquelin Matos es puja al cotxe de la seva unitat mèdica juntament amb el xofer i la infermera i comença la seva gira quotidiana a la zona rural del municipi. El recorregut transcorre per una de les zones més pobres del país: les cases són humils i les carreteres, sense asfaltar. Més del 57% de les famílies estan per sota del llindar de la pobresa.
El cotxe para a casa d’Edjane Bastita, una dona que va donar a llum a la seva nena Maria Isabel fa només cinc dies. Després de donar-li els consells d’higiene i de lactància, accepta el plat de menjar que se li ofereix. Perfectament integrada en la comunitat, solament el seu accent i les seves ocasionals faltes de gramàtica revelen que porta menys de 3 anys al país. Jaquelin és una dels 11.000 metges cubans que es troben actualment en territori brasiler i que atenen les zones rurals i urbanes del país amb manca de professionals de la medicina. La seva presència es deu a un acord entre els governs de Brasil i de Cuba de 2013 anomenat “Más médicos”.
Malgrat el considerable progrés social dels anys 2000 a Brasil: eradicació de la gana, disminució de la pobresa, creació d’ocupacions, la medicina va quedar com a assignatura pendent. L’objectiu de l’acord era contractar durant un període limitat a metges cubans en l’àmbit de l’atenció primària mentre s’accelerava la formació de professionals al país. “L’eficiència de la medicina cubana és reconeguda internacionalment per la força de la seva atenció primària i nosaltres volem aprofitar aquest intercanvi per millorar la nostra assistència i la formació dels nostres metges”, explica João Cavalcante, responsable de l’acompanyament dels metges cubans a l’Estat de Sergipe. El programa va permetre un increment del 29% de les consultes mèdiques en els municipis beneficiaris de “Más médicos”.
No obstant això, aquesta arribada no va ser exempta de polèmica. D’una banda, l’oposició va acusar al govern llavors presidit per Dilma Rousseff de finançar el règim castrista. I és que el govern cubà recupera la major part del sou pagat per Brasil als metges cubans: d’11.000 reals (euros), el metge només cobra 2.900.
Per part de la comunitat mèdica, les crítiques són també virulentes. Per al Dr. Florentino Cardoso, president de l’Associació Mèdica Brasilera, el programa Més mèdics és un programa “electoralista”. “Es difon una propaganda enganyosa que consisteix a dir que la medicina cubana és bona”, critica, malgrat que l’Organització Mundial de la Salut considera el sistema mèdic cubà com “un dels més eficaços del món”.
La cooperació cubana en matèria mèdica no és alguna cosa recent. El país del Carib va enviar per primera vegada una brigada mèdica a l’exterior el 1960. Va ser a Xile després del gran terratrèmol que va afectar la ciutat de Valdivia. El 1963, el govern d’Algèria, que acabava d’aconseguir la seva independència, va demanar ajuda a Cuba davant l’èxode massiu de metges francesos. Avui dia, l’assistència mèdica cubana es compon d’una banda de brigades mèdiques enviades en cas de catàstrofes naturals, com va ocórrer després del gran terratrèmol que va afectar Haití.
D’altra banda, Cuba té acords amb altres països per efectuar tasques d’assistència primària. En el cas de països pobres, com Bostwana, Guinea Equatorial o Guatemala, el govern receptor només ha de proporcionar espais de treball, allotjament, alimentació i una petita retribució per a despeses personals que no supera els 200 dòlars al mes. En el cas de països més rics com Brasil, 35 dels 62 països amb els quals Cuba té acords en matèria mèdica, els serveis no són gratuïts, sent Qatar i Aràbia Saudita els seus “clients” més rics. Segons l’exministre d’Economia José Luis Rodríguez, aquests serveis van generar una mitjana d’ingressos d’11.543 milions de dòlars anuals entre 2011 i 2015, sent la major font de divises del govern, per sobre del turisme. Però potser l’acord més emblemàtic és el de Veneçuela, que envia uns 100.000 barrils de petroli per dia a la illa a canvi dels serveis mèdics.
Per als professionals, la participació a aquests programes suposa una millora dels seus ingressos. És el que explica per què Jaquelin participa per segona vegada en un servei a l’estranger, després de passar dos anys a Hondures. A Cuba només cobrava 50 pesos convertibles, és a dir menys de 50 euros. A Brasil, gairebé 1000 euros.
A Jaquelin li queden poques setmanes a Brasil i avui comença a acomiadar-se d’alguns pacients. Arribant al llogaret de Cabral, entra a la petita casa de Joaquim Andrade. Aquest senyor de 99 anys ha perdut la vista i amb prou feines s’aixeca de la butaca. Jaquelin li anuncia que el visita per última vegada. Joaquim no aconsegueix pronunciar una paraula però immediatament li cauen unes llàgrimes. A la seva doctora també.
Si bé Jaquelin preveu tornar a Cuba per retrobar-se amb el seu fill, el programa «Más médicos», com els altres programes d’assistència mèdica a l’exterior, són també una oportunitat per escapar de Cuba i anar-se a un altre país. Yvonne, una companya de Jacquelin que treballava amb ella des del principi, va aprofitar aquesta oportunitat. Un dia, quan faltaven pocs mesos per a la fi del seu contracte i la seva renovació no estava assegurada, va desaparèixer amb el seu fill, que es trobava a Brasil en una de les visites anuals permeses. Ningú va saber el que havia passat fins que van veure a Facebook les seves primeres fotos preses a Estats Units.
Davant l’elevada quantitat de metges que acaben instal·lant-se a Brasil gràcies a les facilitats donades pel govern brasiler, el govern de la illa va anunciar a l’abril passat que no enviaria el contingent de 710 metges que anaven a substituir a alguns dels quals havien acabat la seva missió. No obstant això, el programa no sembla amenaçat a curt o mig termini. És més, al setembre de l’any passat, el govern de Michel Témer, que sempre va ser molt crític pel que fa al règim castrista i que va barrejar cancel·lar el programa, no va tenir una altra opció que la de prorrogar-ho per a tres anys donada la seva alta acceptació entre la població beneficiària.
Aquest projecte ha estat finançat pel Centre Europeu de Periodisme (EJC) a través del Innovation in Development Reporting Grant (www.journalismgrants.org).