El passat dijous dia 3 de setembre va tenir lloc l’acte «Reactivació econòmica i social: No només esperant a Europa», organitzat per Amics de la UAB. Moderat pel periodista Antonio Franco, el debat va comptar amb Antonio González, d»Economistas Frente a la Crisis’, i Josep Oliver, catedràtic d’Economia Aplicada de la UAB. L’objectiu de debat, com el seu títol indicava, era el d’analitzar les característiques de la reactivació postpandèmia i analitzar què és el que cal fer des del sector públic i privat per avançar en aquesta reactivació, sense haver de dependre, exclusivament, de l’ajut europeu que resultarà cabdal per encoratjar l’economia espanyola.
Antonio González va exposar la dissonància que es manifesta entre, d’una banda, la impressió que Espanya serà un dels països més afectats econòmicament per la crisi sanitària, atenent també a la importància en l’economia espanyola del sector turístic; i, d’altra banda, la de què s’han pres mesures molt importants i innovadores per afrontar la crisi i no deixar a treballadors i aquests sectors endarrere, però que aquestes mesures han estat inferiors a les adoptades per altres països que resultaran menys afectats, especialment en el terreny de les transferències a l’economia real. A més, en el cas espanyol, la retirada dels mecanismes compensatoris d’algunes mesures està resultant massa ràpid el que ocasiona que la reactivació o rebrot de l’economia sigui més dèbil.
Va insistir també Antonio González en què els pressupostos per l’any 2021 poden ser una resposta per reactivar l’economia, però només ho podran ser si són expansius i amb les inversions derivades de l’entrada de fons europeus, però els fons europeus, com va indicar, només arribaran al segon semestre del 2021. De moment, l’economia espanyola seguirà mancada d’impulsos per al creixement econòmic.
Josep Oliver, per la seva part, va remarcar que el diferencial amb altres economies és un element intrínsec, derivat de la debilitat estructural de l’economia espanyola davant de crisis com aquesta. D’una banda, la dependència del conglomerat de serveis turístics i la ultraintensivitat en l’ocupació de baixa qualitat, ja que la recuperació de la crisi econòmica del 2008 es va fer al llarg dels anys 2013 a 2019 en sectors terciaris i de serveis, amb poca productivitat i poc valor afegit. D’altra banda, el sector públic espanyol està molt endeutat perquè els ingressos públics són massa baixos davant les exigències de l’estat de benestar i que això encara seguirà augmentant.
Malgrat que arribin les vacunes al llarg de l’any vinent, Oliver considera que les herències de la crisi seran molt severes i caldrà aplicar polítiques d’austeritat i d’estabilitat pressupostària, amb greus afectacions socials. La pèrdua d’ocupació pesarà com a una llosa i provocarà també la pèrdua de l’interès d’Espanya com a destí de la immigració amb greus conseqüències en molts sectors.
En definitiva, la pandèmia va confluir amb una situació estructural de l’economia espanyola que ja estava en pitjors condicions que la que tenien altres països europeus. Els crèdits i, sobretot, les transferències i subvencions que vinguin de la Unió Europea poden constituir una gran oportunitat i un repte molt gran, que s’ha d’alinear amb els objectius estratègics de la Unió Europea: d’una banda, objectius ambientals i de transició energètica i, d’altra banda, un procés de digitalització i modernització de les economies.
La conclusió a la qual van arribar els dos ponents, amb un cert escepticisme, era que calia aprofitar aquesta conjuntura dels fons de reactivació europeus. Tanmateix, també van reflexionar sobre les possibles conseqüències d’una crisi de l’euro com a reflex de la crisi sanitària, econòmica i social que la Covid-19 ens ha portat aquest any 2020.
La crisi dels darrers anys ha dut a la gent a viure nivells elevats de patiment tan a curt com a mitjà termini. S’ha viscut també un augment en la taxa d’intents de suïcidis i de suïcidis reflectits en estadístiques de mortalitat. Tots aquests intents es recullen dins el protocol del Codi Risc de Suïcidi, un codi que desenvolupa el sistema sanitari per intentar reduir la taxa. Aquest codi parteix de la premissa que la majoria d’intents es donen per la prevalença d’una malaltia mental.
Diverses veus posen en evidència la falta de consistència científica a l’hora d’assegurar que les conductes suïcides s’atribueixen a malalties mentals. Elena Serrano, autora d’un document elaborat pel Fòrum Català de l’Atenció Primària anomenat ‘Consideracions per a un abordatge social i sanitari del suïcidi a propòsit del Codi Risc Suïcidi’, opina que no és creïble que el 90% dels casos, com afirmen, siguin causats per una malaltia mental i valora que no es pot parlar del suïcidi només sobre bases biomèdiques. En aquest sentit, durant la presentació del llibret, Serrano va plantejar la necessitat de comprendre factors socials i de vivència i també impulsar polítiques vinculades a una realitat comunitària.
En el document, les seves autores defensen que la mort voluntària és un fenomen multi-causal, que respon en part a l’existència d’agressions externes, entre les quals es troben les pèrdues de treball i d’ingressos econòmics o d’habitatge que comporten greus dificultats per subsistir i posen les persones en situacions límit. També apunten que «el sistema neoliberal ha desenvolupat una societat altament competitiva, amb grans desigualtats, generadora d’expectatives que no es poden assolir i que poden conduir a la frustració. Aquesta mateixa societat traspassa als individus les causes dels fracassos i de les insatisfaccions socials i això pot provocar sentiments de culpa i patiment mental».
Això xoca frontalment amb la interpretació d’entorns mèdics que apunten que tenir una malaltia mental és la causa en un 90% dels casos de suïcidis o intents de suïcidi. Aquest argument està basat «en la concepció biologicista que ha dominat la medicina des de la meitat del segle passat i menysté els determinants socials de la salut i de la conducta humanes».
Suport mutu davant el risc de patir problemes de salut mental
A principis d’abril un informe impulsat per l’Observatori DESC, l’Agència de Salut Pública, Enginyeria Sense Fronteres, l’Aliança contra la Pobresa Energètica i la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca afirmava que la inseguretat habitacional augmenta per quatre el risc de patir problemes de salut mental i física. Eines com la PAH, per Lucía Delgado, la seva portaveu són essencials per fer treball emocional: «afrontar un problema individual de manera col·lectiva amb un resultat transformador i d’apoderament col·lectiu».
Delgado, convidada a l’acte de presentació del document sobre abordatges del suïcidi, va explicar el relat de creació de la PAH. Un relat que comença amb un grup inicial de persones enfadades amb les lleis i el tracte dels bancs i el fet que la gent perdi casa seva i encara es quedi amb el deute però que segueix amb històries en primera persona de «gent que no estava enfadada, el què estava era feta pols».
De fet, un vídeo anomenat ‘Llei d’habitatge PAH. Salut i habitatge’ mostra a través de testimonis el procés de benvinguda a la PAH, amb els problemes específics de cadascú i com a partir de compartir les seves experiències han superat situacions extremes. És el cas de Jose Antonio que explica com es va apropar a una de les assemblees però no va ser fins la cinquena trobada que es va decidir a parlar i ara gestiona totes les ordres de desnonaments. «Una persona que venia a buscar una solució individual ara forma part d’un col·lectiu aportant el que ell ha rebut», explica Delgado. Això, el que significa és que en situacions extremes, formar part d’una xarxa acaba sent terapèutic.
Per les autores del document, «les xarxes de suport naturals [com seria la PAH] tenen un paper protector de la salut mental en la mesura que contraresten la solitud i l’aïllament i poden operar com a estructures solidàries d’ajuda material i també emocional».
Imatge de l’acte de presentació del document Consideracions per a un abordatge social i sanitari del suïcidi a propòsit del Codi Risc de Suïcidi del FoCAP / Carla Benito
«El patiment, com els suïcidis, s’han d’abordar col·lectivament i políticament»
Com també destaquen dins el document, la complexitat i diversitat de les causes del suïcidi són molt diverses. Encara que «l’acte suïcida es produeixi en un moment de desesperança i de greu afectació de l’estat d’ànim, això no equival a un estat patològic de depressió». Algunes de les causes sí que són fruit de la depressió o d’altres trastorns, però una part són desencadenats per les condicions de vida i la falta d’expectatives de futur. De fet, les dades epidemiològiques relacionen clarament el seu augment amb episodis de crisis socials i polítiques d’austeritat.
L’increment en el número i les taxes de suïcidis es va iniciar a Espanya el 2012 i s’ha mantingut durant els anys 2013 i 2014 (les taxes de suïcidis per 100.000 han passat de 7’6 al 2012 a 8’4 a 2014). Les darreres dades publicades per l’Instituto Nacional de Estadística (INE) són del 2015 i sembla que disminueixen lleugerament en els homes, tant el número com les taxes, i es mantenen en les dones.
Així, com es va comentar durant l’acte, les xarxes són importants alhora de crear teixits que ajudin a contrarestar els efectes biopsicosocials que puguin dur a una persona en pensar en el suïcidi. Com destaca Alberto Ortiz Lobo, psiquiatre al Centre de Salut Mental Salamanca a Madrid, que va fer un recorregut pel significat del suïcidi en diferents moments de la història, cal fer èmfasi en el caràcter col·lectiu i polític del patiment. En aquest sentit, Ortiz denuncia que el relat que es fa majoritàriament del suïcidi és el relat d’un fracàs de l’individu, d’una persona que és la responsable del seu destí i ha fracassat, que està malalta.
Aquest és el significat actual que se li dóna al suïcidi però la mort voluntària sempre ha acompanyat a l’home i no sempre tenia vincle amb la malaltia. El significat es dóna segons l’època històrica. Per Ortiz, és durant el segle XIX, quan surt la psiquiatria, que es produeix una progressiva medicalització de la vida i es comença a identificar la mort voluntària amb una malaltia mental. A més, «des de fa 40 anys s’ha instal·lat una societat neoliberal i tots som empresaris de nosaltres mateixos, del nostre destí totalment aliè al context i als determinants socials», explica Ortiz que critica que fins i tot els llibres d’autoajuda parlen de les persones en termes econòmics.
De la mateixa manera, protocols i programes com ara el Codi Risc de Suïcidi, acaben sent, per Ortiz, «productes de la narrativa individualista del neoliberalisme i de l’autoritarisme científic», ja que al seu entendre, «la prevenció individual sanitària és una aproximació ingènua i nociva, cal focalitzar en la persona en particular i no aplicar un protocol estadístic». El suïcidi ha de ser doncs una prioritat multisectorial: «sempre es silencia les persones que pateixen i es fa un abordatge del suïcidi des d’una perspectiva unidireccional i professional però cal teixir aliances i veure que hi ha en allò personal, anar més enllà dels models d’avaluació i comprendre què li passa a cada persona».
El suïcidi i la salut mental, una tasca multisectorial
Un dels darrers blocs del document indica que «el suïcidi de causa social expressa una denúncia del fracàs de la societat per garantir unes condicions de vida dignes per a tothom, i expressa també un trencament de la persona amb la societat que l’ha maltractat». Així, a part de les necessitats materials i psicològiques caldrà tenir en consideració les necessitats d’inclusió social de la persona amb ideacions o conductes suïcides. Per tant, s’ha d’abordar també des de fora del sistema sanitari.
Tot i així, una orientació integral per a la prevenció del suïcidi hauria d’incloure mesures de prevenció primària com ara polítiques socials actives de millora dels condicionants socials. El document explica que «la ideació suïcida relacionada amb la privació econòmica està vinculada amb sentiments de desesperança, injustícia, pèrdua de dignitat personal i d’inutilitat per resoldre les pèrdues i la pobresa». Per contrarestar això, cal que «la societat trobi la manera d’assegurar els mitjans de vida a tots els seus membres».
En aquest sentit, els metges s’han de preguntar quin és el seu paper. En el text s’observa que, com els serveis d’Atenció Primària són els més propers a les persones i a les comunitats, el paper dels metges i metgesses de família en la prevenció del suïcidi de causes socials pot ser més rellevant del que han tingut fins ara si es porten a terme plans de formació per a la detecció del risc i per a la intervenció.
L’Ignasi, nét de la senyora Joana, aquest any no ha fet les activitats extra escolars com havia fet anys anteriors. Fins a l’any passat sí que les havia pogut pagar, quan encara no ho passaven tan malament per arribar a final de mes, quan la seva filla encara cobrava l’atur. Però això s’ha acabat, ara no hi ha cap més font d’ingressos a la família que la seva pensió.
Pitjor ho passa la Dàcia amb la seva filla Andrea. Com que els ingressos de la família estan per sota de les necessitats mínimes, els darrers mesos ha anat sovint al banc d’aliments a demanar ajuda per tal de donar-li menjar a la seva filla.
Aquests dos casos no són aïllats. Han augmentat des de l’inici de la gran recessió i han estat fomentats per la implementació de les mesures anomenades “d’austeritat”. La situació ha empitjorat de manera progressiva i s’ha estès a una part cada vegada més important de la població. Els indicadors de desigualtat socioeconòmica mostren any darrere any un empitjorament de les desigualtats socioeconòmiques, del risc de pobresa, i de les condicions de vida infantil. Així, 1 de cada 3 menors viu en risc de pobresa, 1 de cada 10 en llars sense treball, 1 de cada 2 joves de 15 a 24 anys és “ni-ni” (ni estudia ni treballa), i les desigualtats entre les famílies més i menys benestants ha augmentat un 20% des del 2007. La infància està patint les conseqüències més que qualsevol altre grup de població i no té cap possibilitat de solucionar-ho per si mateixa.
Risc de pobresa a Catalunya segons grup d’edat i sexe entre 2005-2014:
La població major de 65 anys és la menys afectada. Sembla que són els pensionistes qui estan sostenint moltes de les famílies en situació de precarietat laboral o d’habitatge. Però, si aquesta situació d’estrès econòmic es perllonga més temps i es fa crònica, els recursos familiars també s’acaben.
La pobresa infantil i els gradients socials en salut en la infància -a pitjor posició social pitjor salut- estan associats amb pitjors resultats no solament en salut però també en rendiment acadèmic i posició socioeconòmica en l’edat adulta. Els determinants socials de la salut prenen així un protagonisme més visible i important davant la situació actual de crisi econòmica.
L’augment del preu dels aliments bàsics, de l’energia i els combustibles, així com la dificultat d’accés als crèdits afecten tota la població, però amb més força a les famílies més vulnerables, com ara les d’origen immigrant o les monomarentals i amb escassos recursos. El nombre de famílies que acudeixen a organitzacions no governamentals a demanar ajuda per cobrir les seves necessitats bàsiques s’ha triplicat des del 2007 a l’Estat espanyol i a Catalunya.
Els coneixements actuals mostren que la perspectiva de la trajectòria vital, les condicions de vida prenatal i durant els primers anys de vida són factors amb gran influència en la salut i la participació social del futur adult.
Des del començament de la crisi econòmica s’han trobat pocs efectes immediats en la salut de la població general infantil, tant a Catalunya com a l’Estat espanyol. En canvi, ja s’han constatat efectes en la salut de la població infantil més vulnerable. L’estudi del projecte SOPHIE i Càritas, fet amb famílies amb menors amb risc de desnonament o que han estat desnonades, ha mostrat pitjor salut general i salut mental en comparació amb la població general infantil.
És conegut, també, que les societats amb més desigualtats socioeconòmiques tenen pitjor salut i menor esperança de vida a mitjà i llarg termini. El creixement de l’escletxa social incideix en un empitjorament de la salut física i mental de la població i genera major necessitat i demanda del sistema sanitari.
El Reial Decret Llei RD 16/2012 d’exclusió sanitària ha provocat una enorme variabilitat i iniquitat en l’accés als serveis sanitaris de la població infantil més vulnerable. Aquest RD ha fet evident un dels principis de l’anomenada llei de cures inverses: els qui pateixen més necessitats en salut són qui menys poden utilitzar els serveis. En teoria, l’atenció a les embarassades i menors de 18 anys estava garantida segons aquest decret, i a Catalunya s’han començat a prendre mesures per resoldre el problema però un percentatge elevat de denúncies fetes a Catalunya l’any 2015 per vulneració del dret a l’atenció derivades d’aquest decret ha estat en població infantil.
Malgrat que aquests fets són coneguts i han estat difosos tant en l’àmbit polític com ara dels mitjans de comunicació, no es prenen les mesures mínimes necessàries per revertir el procés de desigualtat social. Aquesta és una qüestió que s’ha comentat de manera repetida a diversos fòrums de discussió sobre el tema, com ara a la reunió anual de l’International Network for Research on Inequalities in Child Health (INRICH) de juny passat a Barcelona o a la presentació Report Card 13, UNICEF Innocenti. Hi ha una distància entre el discurs polític i els moviments de defensa dels drets de la infància. Els infants estan en els discursos però no en les mesures polítiques efectives. La inversió en polítiques públiques per a la infància a Espanya els darrers anys ha estat d’un 40% per sota de la mitjana de la Unió Europea.
Des de la majoria d’organitzacions de defensa dels drets dels menors, les societats científiques i les ONGs es reclamen una sèrie de mesures per tal de posar l’equitat infantil al centre de l’agenda: promoure el treball familiar digne i de qualitat de les mares i pares prioritzant les famílies més vulnerables (monomarentals, aturats de llarga durada, etc.); implementar el salari social garantit; assegurar el dret a l’habitatge i lluitar contra la pobresa energètica de totes les llars amb menors; garantir els menjadors escolar oberts tot l’any i, sobretot, en les àrees amb població amb més necessitats; i garantir l’accés als serveis sanitaris a tots els menors i derogar les disposicions del RD 16/2012.
