Just Deploy It!

Etiqueta: Cuba

  • “L’únic requisit per a una bona sanitat és el desig de tenir-la: simplement és voluntat política i voluntat social”

    Aleida Guevara és una dona amb determinació que porta amb si la marca del cognom del seu pare. Més enllà d’això, se la coneix per la seva feina dins del Sistema de Salut Nacional de Cuba a l’illa i fora d’aquesta. Guevara trepitja Catalunya més d’una vegada a l’any convidada per diverses organitzacions. Aquesta vegada ha acudit a diferents xerrades però quedem amb ella en el Centre Cultural la Marineta a Mollet del Vallès on el Casal popular la República al costat de la Plataforma en Defensa de la Sanitat Pública del Baix Vallès, Mollet amb Cuba i Comunistes de Catalunya va organitzar un debat. El tema? Models sanitaris a Cuba i Catalunya. L’acte també va comptar amb la presència d’Antonio López, portaveu de la Plataforma en Defensa de la Sanitat Pública del Baix Vallès.

    Guevara treballa a l’Hospital per a nens William Soler de l’Havana però també ha exercit en múltiples brigades de metges. Algunes d’elles a Angola, Equador o Nicaragua. Parlem amb ella dels avanços en medicina, tecnologia i farmacologia a Cuba, sobre el valor de l’educació i la prevenció en salut i sobre el paper dels metges cubans. Guevara defineix la sanitat cubana com a pública, universal, gratuïta i internacionalista.

    Quins serien els requisits mínims que hauria de tenir una societat per tenir una bona sanitat?

    El desig de tenir-la és l’únic requisit. Cuba és un país bloquejat pels Estats Units, un país anomenat del tercer món que té molts pocs recursos naturals. Així i tot, la majoria del seu pressupost va per a educació i sanitat i aquesta és una decisió d’un poble que pensa que el més important és l’ésser humà.

    Tu no pots demanar a un ésser humà que li posi preu a la vida d’un ser estimat. No hi ha diners per pagar la vida d’un fill, d’un germà o d’un pare… Per tant no pot ser una mercaderia, no té valor. Així que és un dret.

    Com està ara la situació d’embargament dels Estats Units o bloqueig?

    Nosaltres ho anomenem bloqueig perquè si fos embargament, els Estats Units ens impediria comercialitzar amb ells, i estan en el seu dret, però el que fan és impedir que altres pobles del món comerciïn lliurement amb nosaltres.

    A nivell de sanitat, de medicaments, tecnologia… com afecta?

    És duríssim… Perquè de cada 10 medicaments nous que surten al mercat internacional, 8 pertanyen a patents dels Estats Units de Nord Amèrica. Ningú ens ofereix medicaments encara que tinguem diners per comprar-los perquè si una empresa comercialitza amb Cuba, Estats Units té el dret de si aquesta empresa té capital d’ells, retirar aquest capital. Si no en tenen, el què fan és impedir que els productes d’aquesta empresa es puguin vendre al mercat dels EUA.

    Mirant un mapa dels EUA i de Cuba i la capacitat per càpita t’adones que sempre perdem. Aquesta empresa no s’arriscarà a tenir el comerç amb nosaltres llavors. Per sort fa més de 25 anys sorgeix a Europa, primer a Suïssa una organització que es diu MediCuba Suïssa que després s’estén a MediCuba Europa. Amb aquesta associació de solidaritat ells han trencat el bloqueig. Compren material a Europa per fer medicaments i els porten a Cuba. Gràcies a això hem pogut seguir desenvolupant la indústria farmacèutica cubana i donar després medicaments creats per nosaltres a gran part del planeta.

    Hi ha hagut un increment en el nombre de metges, com s’ha gestionat l’obrir més places d’estudis i alhora aconseguir que la població hagi volgut fer medicina?

    Nosaltres som un país eminentment agrícola i la majoria de la població cubana durant la revolució era camperola. Ells volien que els seus fills fóssin metges, enginyers, advocats… La revolució va dir que podien ser-ho perquè l’educació seria gratuïta però que hi hauria un compromís: retornar el que es rep al poble. Si tu et formes com a metge després hauràs de treballar d’això.

    Dins de l’illa o fora, mitjançant una brigada de metges.

    En una societat com la nostra on aprens a ser solidari amb altres pobles el metge ha de ser un personatge al qual se li ha de donar importància. Des que inicien la carrera, als alumnes els ensenyem que la medicina és un dret del poble però que també té un caràcter internacionalista, has d’estar disposat a anar a ajudar a qualsevol país del món.

    Evidentment teniu experts en totes les branques però el vostre sistema nacional de salut li dóna molta importància a l’Atenció Primària.

    Sí. Una de les característiques més importants del Sistema Nacional de Salut Cubà és que és preventiu. Ens vam adonar que és més fàcil prevenir una malaltia que guarir-la i això es pot fer millor des de la Primària. S’ha de fer des de baix i també mitjançant l’educació del poble que ha de tenir un nivell cultural per rebre aquesta informació i entendre-la. Si parles sobre fer campanyes de vacunació han de saber perquè i és gràcies a això que la gent té una àmplia confiança en el SNS cubà. Ningú dubta que les vacunes vagin a fer mal a un nen perquè estan ben segures.

    El traspàs d’informació de campanyes o novetats a part des dels centres de salut ho feu a través dels Comitès en Defensa de la Revolució?

    Els CDR són importantíssims per a la prevenció de malalties. Així hem tractat per exemple el càncer de coll uterí: s’ha anat preguntant a totes les dones quant feia de l’última prova citològica i se’ls informa quan poden anar a fer-se’n una de nova amb un ginecòleg.

    La relació amb els nens es fa a través de les escoles?

    Sempre. CDR i escoles estan units en això. Tenim per exemple una campanya de vacunació contra la poliomielitis i es fa en diferents etapes. A la població se la informa per la televisió nacional que de tal dia a tal dia tenim campanya de vacunació per a nens de tal data a tal altra. I la gent acudeix al policlínic. Els nens que estan en edat escolar la reben a la mateixa escola, on va el metge.

    Per fer un símil, aquí la porta d’entrada al sistema de salut també és l’Atenció Primària, on t’atén el metge de família o ell mateix et deriva a l’especialista. Funcionaria igual a Cuba?

    El metge de família a Cuba és part d’un equip de treball on hi ha també un treballador social, un psicòleg, infermer… Estan també els especialistes que una vegada cada poc temps passen visita amb el metge de família i també ho formen.

    La formació completa d’un metge en quants anys es completaria?

    Sis és el bàsic per ser mèdic. A partir d’aquí ets Mèdic General Integral que són tres anys d’especialitat i després pots optar per una altra especialitat. Els que volen fer cirurgia van directament a aquesta especialitat. S’ho guanyen pel seu expedient acadèmic.

    Aleida Guevara a les escales del Centre Cultural La Marineta a Mollet del Vallés abans d’una xerrada / Carla Benito

    Les vostres xifres sobre mortalitat infantil estan entre les millors amb 40 estats. Com aconseguiu anar millorant cada any?

    El 2017 acabem amb 4 morts per cada 1.000 nens nascuts vius. Una de les millors de tot el món. Ho aconseguim treballant molt i amb tota la població. Segons UNICEF i Nacions Unides, el 2045 Cuba serà un dels països més vells del planeta. Estem perllongant el període de vida i alhora estem augmentant la natalitat.

    Això ho estem aconseguint perquè la dona cubana té dret des d’un mes abans de parir fins a l’any d’edat del nen per quedar-se a la casa. Els primers 9 mesos té el 100% del salari i els tres restants té el 75%. Ara tindrem el debat a l’Assemblea Nacional Cubana de si s’ha d’allargar el 100% del salari fins a l’any. També parlarem que si després dels sis mesos la mare vol tornar a treballar perquè és més socialment útil, el pare pot quedar-se amb el bebè a casa pagant-li també el salari complet. La nova llei també ho contemplarà amb els avis si àdhuc no s’han retirat i són socialment útils però potser la seva filla està just començant una carrera o està desenvolupant alguna cosa científica i vol incorporar-se abans.

    Quina importància li doneu a la recerca?

    Fidel Castro sempre ens va dir que Cuba havia de ser un poble d’homes de ciència. Homes des d’un punt de vista genèric perquè el 72% dels professionals de la salut som dones. Hem de ser un poble de ciència perquè com tenim el bloqueig damunt, d’alguna manera hem d’aconseguir avançar: millorar o perllongar la vida, fer-la més sana… Tenim un gran pol científic. Estem treballant en vacunes contra el càncer de colon, de pulmó, de mama, de coll d’úter… Les dues primeres ja les estem comercialitzant i les altres dues estan en període de prova humana.

    Més enllà de malalties genètiques, teniu en compte altres elements o determinants? Per exemple en termes d’habitatge i salut aquí s’està denunciant moltíssim la pobresa energètica. Com perjudiquen els habitatges a la salut a Cuba?

    Com som un país encara anomenat del tercer món, l’habitatge és un dels problemes més greus que tenim. Tenim un o dos ciclons per any i són devastadors. L’últim ens va passar per tot el nord de l’illa i sí que ens hem recuperat en l’electricitat però en l’habitatge encara arrosseguem el problema. Hem d’aprendre a construir de manera més ferma però sempre per pal·liar el problema de la població fem habitatges senzills ràpidament.

    Cuba com a país encara té moltes coses per resoldre. El primer que ens treguin el maleït bloqueig. Mentrestant, el que estem fent és, gràcies als nostres centres de recerca i amb els metges que tenim a moltes parts del món on es pot pagar aquesta missió, rebre uns bons diners que invertim en habitatges, en centres educatius o millorant hospitals que alguns sembla que els hi hagi caigut una bomba damunt per tants anys d’ús.

    Al meu hospital, que és un hospital gran on tenim 425 llits, fins fa dos anys teníem un aparell de rajos X de 40 anys d’ús continu. Abans era de la RDA, l’antiga República Democràtica d’Alemanya. Ara hem pogut substituir-ho i fins i tot tenim un TAC. Anem millorant però a poc a poc perquè l’ús provoca desgast i aquí no li cobrem a ningú.

    Com heu avançat tan ràpidament tenint aquest tipus de material?

    És el desig. En ple període especial, quan desapareix el camp socialista europeu, cap metge va deixar de treballar. Jo conec dos pediatres que fora del seu horari feien pastissos d’aniversari per poder viure una mica millor però ningú va deixar de fer de metge.

    I els sous?

    Ara van pujar. L’estat cubà li ha apujat el sou als metges que es queden dins del país a resistir l’embat de tots els metges que no estan. Si teníem un metge de família que atenia a 190 famílies, ara hi ha un només per a dues àrees d’aquest tipus. El treball es reforça en aquesta persona i d’alguna manera has de recolzar-ho o estimular-ho.

    Quina quantitat seria més o menys?

    És difícil fer una comparació perquè jo pel meu apartament pago 30 pesos cubans mensuals…

    El que seria 1.20€.

    Clar. No és just comparar-ho.

    També rebeu diners del que es diu turisme sanitari. Com ho gestioneu?

    Nosaltres els hi demanem als pacients que enviïn abans les històries clíniques abans de enviar-se a ells mateixos. Hi ha hagut vegades que s’ha fet tot l’humanament possible per un ésser humà però fer que viatgi tants km de distància per dir-li que no podem fer res més per ell no val la pena. Amb la història clínica, si veiem que podem fer alguna cosa, que vinguin però no gratis.

    Només ho fem gratis per als cubans o per a llocs que ja sabem que no poden pagar com per exemple Haití. Tenim una brigada de 400 professionals de la salut cubans i Haití no paga ni un centau. A Bolívia per exemple teníem 4.000 professionals, després els vam reduir a 2.000 i ara hi ha menys i els estem reemplaçant per estudiants que surten de l’Escuela Latino Americana de Medicina de Cuba (ELAM). Vam fer aquesta escola perquè nois de l’Amèrica Llatina, Àfrica, Àsia i fins a nois dels Estats Units puguin estudiar gratuïtament. Als EUA també hi ha un tercer món: els chicanos, els llatins, els afros… Ells tenen beques a Cuba i ja hem format a més de 500.

    La idea és que després treballin a les seves comunitats d’origen en projectes.

    Exacte. Ara quan torni aniré a Argentina a treballar a la Brigada Che Guevara on els metges han sortit de l’ELAM i estarem diagnosticant cataractes o pterigi, que provoca ceguesa i requereix cirurgia. És una tasca que Cuba estem realitzant amb els països de l’ALBA: Veneçuela, Bolívia, Equador, Nicaragua… Ja portem dos milions de persones operades al món. És un esforç extraordinari per a un país bloquejat, sense recursos… però retornem la vista a la gent.

    Amb aquest sentiment de solidaritat, quin missatge donaries perquè pari el tracte indiscriminat en la sanitat i existeixi l’assistència universal?

    Jo no puc dir-li a una altra gent el que ha de fer, sóc incapaç. Només dic que mirin l’exemple de Cuba: si nosaltres podem, per què vostès no? Simplement és voluntat política i voluntat social.

  • Els metges cubans es tornen imprescindibles en el sistema sanitari brasiler

    Són les vuit del matí i el sol ja pica fort a la petita ciutat de Salgado, a l’Estat de Sergipe, al Nord-est de Brasil. Jaquelin Matos es puja al cotxe de la seva unitat mèdica juntament amb el xofer i la infermera i comença la seva gira quotidiana a la zona rural del municipi. El recorregut transcorre per una de les zones més pobres del país: les cases són humils i les carreteres, sense asfaltar. Més del 57% de les famílies estan per sota del llindar de la pobresa.

    El cotxe para a casa d’Edjane Bastita, una dona que va donar a llum a la seva nena Maria Isabel fa només cinc dies. Després de donar-li els consells d’higiene i de lactància, accepta el plat de menjar que se li ofereix. Perfectament integrada en la comunitat, solament el seu accent i les seves ocasionals faltes de gramàtica revelen que porta menys de 3 anys al país. Jaquelin és una dels 11.000 metges cubans que es troben actualment en territori brasiler i que atenen les zones rurals i urbanes del país amb manca de professionals de la medicina. La seva presència es deu a un acord entre els governs de Brasil i de Cuba de 2013 anomenat “Más médicos”.

    Malgrat el considerable progrés social dels anys 2000 a Brasil: eradicació de la gana, disminució de la pobresa, creació d’ocupacions, la medicina va quedar com a assignatura pendent. L’objectiu de l’acord era contractar durant un període limitat a metges cubans en l’àmbit de l’atenció primària mentre s’accelerava la formació de professionals al país. “L’eficiència de la medicina cubana és reconeguda internacionalment per la força de la seva atenció primària i nosaltres volem aprofitar aquest intercanvi per millorar la nostra assistència i la formació dels nostres metges”, explica João Cavalcante, responsable de l’acompanyament dels metges cubans a l’Estat de Sergipe. El programa va permetre un increment del 29% de les consultes mèdiques en els municipis beneficiaris de “Más médicos”.

    No obstant això, aquesta arribada no va ser exempta de polèmica. D’una banda, l’oposició va acusar al govern llavors presidit per Dilma Rousseff de finançar el règim castrista. I és que el govern cubà recupera la major part del sou pagat per Brasil als metges cubans: d’11.000 reals (euros), el metge només cobra 2.900.

    El programa ‘Más Médicos’ visita nadons i dóna eines a les mares per tenir-ne cura / HANS VON MANTEUFFEL

    Per part de la comunitat mèdica, les crítiques són també virulentes. Per al Dr. Florentino Cardoso, president de l’Associació Mèdica Brasilera, el programa Més mèdics és un programa “electoralista”. “Es difon una propaganda enganyosa que consisteix a dir que la medicina cubana és bona”, critica, malgrat que l’Organització Mundial de la Salut considera el sistema mèdic cubà com “un dels més eficaços del món”.

    La cooperació cubana en matèria mèdica no és alguna cosa recent. El país del Carib va enviar per primera vegada una brigada mèdica a l’exterior el 1960. Va ser a Xile després del gran terratrèmol que va afectar la ciutat de Valdivia. El 1963, el govern d’Algèria, que acabava d’aconseguir la seva independència, va demanar ajuda a Cuba davant l’èxode massiu de metges francesos. Avui dia, l’assistència mèdica cubana es compon d’una banda de brigades mèdiques enviades en cas de catàstrofes naturals, com va ocórrer després del gran terratrèmol que va afectar Haití.

    D’altra banda, Cuba té acords amb altres països per efectuar tasques d’assistència primària. En el cas de països pobres, com Bostwana, Guinea Equatorial o Guatemala, el govern receptor només ha de proporcionar espais de treball, allotjament, alimentació i una petita retribució per a despeses personals que no supera els 200 dòlars al mes. En el cas de països més rics com Brasil, 35 dels 62 països amb els quals Cuba té acords en matèria mèdica, els serveis no són gratuïts, sent Qatar i Aràbia Saudita els seus “clients” més rics. Segons l’exministre d’Economia José Luis Rodríguez, aquests serveis van generar una mitjana d’ingressos d’11.543 milions de dòlars anuals entre 2011 i 2015, sent la major font de divises del govern, per sobre del turisme. Però potser l’acord més emblemàtic és el de Veneçuela, que envia uns 100.000 barrils de petroli per dia a la illa a canvi dels serveis mèdics.

    Per als professionals, la participació a aquests programes suposa una millora dels seus ingressos. És el que explica per què Jaquelin participa per segona vegada en un servei a l’estranger, després de passar dos anys a Hondures. A Cuba només cobrava 50 pesos convertibles, és a dir menys de 50 euros. A Brasil, gairebé 1000 euros.

    Dins el programa ‘Más Médicos’, metges cubans visiten a zones rurals i urbanes / HANS VON MANTEUFFEL

    A Jaquelin li queden poques setmanes a Brasil i avui comença a acomiadar-se d’alguns pacients. Arribant al llogaret de Cabral, entra a la petita casa de Joaquim Andrade. Aquest senyor de 99 anys ha perdut la vista i amb prou feines s’aixeca de la butaca. Jaquelin li anuncia que el visita per última vegada. Joaquim no aconsegueix pronunciar una paraula però immediatament li cauen unes llàgrimes. A la seva doctora també.

    Si bé Jaquelin preveu tornar a Cuba per retrobar-se amb el seu fill, el programa «Más médicos», com els altres programes d’assistència mèdica a l’exterior, són també una oportunitat per escapar de Cuba i anar-se a un altre país. Yvonne, una companya de Jacquelin que treballava amb ella des del principi, va aprofitar aquesta oportunitat. Un dia, quan faltaven pocs mesos per a la fi del seu contracte i la seva renovació no estava assegurada, va desaparèixer amb el seu fill, que es trobava a Brasil en una de les visites anuals permeses. Ningú va saber el que havia passat fins que van veure a Facebook les seves primeres fotos preses a Estats Units.

    Davant l’elevada quantitat de metges que acaben instal·lant-se a Brasil gràcies a les facilitats donades pel govern brasiler, el govern de la illa va anunciar a l’abril passat que no enviaria el contingent de 710 metges que anaven a substituir a alguns dels quals havien acabat la seva missió. No obstant això, el programa no sembla amenaçat a curt o mig termini. És més, al setembre de l’any passat, el govern de Michel Témer, que sempre va ser molt crític pel que fa al règim castrista i que va barrejar cancel·lar el programa, no va tenir una altra opció que la de prorrogar-ho per a tres anys donada la seva alta acceptació entre la població beneficiària.

    Aquest projecte ha estat finançat pel Centre Europeu de Periodisme (EJC) a través del Innovation in Development Reporting Grant (www.journalismgrants.org).

  • El gerent-propietari

    La mort de Fidel Castro, que obre una esperança de democràcia efectiva a Cuba, m’ajuda a entendre per què a casa nostra no prosperen les iniciatives de participació professional efectiva al Govern i la gestió de les institucions sanitàries. Fa pocs dies el tercer Congrés de la Professió Mèdica a Girona tornava a recomanar-ho i el Conseller de Salut Toni Comín presentava la participació professional com una política prioritària del seu departament. Però no hi ha manera. La direcció de la majoria de centres que treballen pel CatSalut desaprofiten el coneixement professional. Les decisions es prenen de dalt cap a baix. L’Hospital Clínic és una de les poquíssimes institucions sanitàries catalanes que disposa d’una estructura formal i efectiva de participació professional. Malauradament el model no arriba a les seves filials.

    D’alguna manera ens passa el mateix que a Cuba. Tenim moltes comissions clíniques consultives però el gerent pren autoritàriament decisions. El model sanitari català, basat en empreses públiques i consorcis que treballen en un entorn planificat ha afavorit l’aparició del que podríem anomenar el «gerent-propietari». Una perversió de la figura de gerent introduïda als anys vuitanta per aportar eficiència i rigor al sistema.

    Malauradament Catalunya no disposa d’un sistema meritocràctic, objectiu i transparent d’accés als càrrecs de gestió. Aquests es consideren càrrecs «de confiança». Es cobreixen per vinculació política, amistat personal o senzillament per estar en el lloc adequat en el moment adequat. A partir del nomenament, i no abans, els gerents més responsables comencen a formar-se. Molts no ho fan. La majoria té una vida curta lligada al poder polític del seu mentor, però alguns, amb un gran olfacte pel poder es perpetuen en el càrrec. Es converteixen en «propietaris» de la seva organització. Blinden la seva posició afavorint els veritables poderosos del sistema de salut. Teixeixen una complicada xarxa clientelar mitjançant la contractació de personal i de serveis. Si tenen la sort d’estar en un centre petit, allunyat dels focus mediàtic, influeixen sobre la composició del patronat que hauria d’anomenar-los i controlar-los. Gestionen curosament la informació per fer-se’n imprescindibles, renten la roba bruta a casa i no perden l’ocasió d’exercir tot el seu poder sobre els més dèbils de l’organització.

    En aquest context, el pacient, la innovació o la millora tenen molt poc espai. El gerent-propietari només afavoreix les persones i les iniciatives orientades a perpetuar-se. Com Fidel feia a Cuba, el gerent-propietari bloqueja tota maniobra que limiti la seva capacitat de decisió. Impedeix qualsevol projecte de participació professional perquè el considera una amenaça al seu estatus. Elimina tota veu dissident. Prefereix mantenir una estructura immobilista orientada al poder que aprofitar la intel·ligència col·lectiva de l’organització per prosperar. Es converteix en l’obstacle al progrés i els pacients en pateixen les conseqüències.

    Penso que les institucions que anteposen els interessos personals del gerent a la millora assistencial mostren molt poca sensibilitat amb la població que cobreixen. A Cuba ha arribat l’esperança, aquí la tindrem quan eliminem els lideratges tòxics que impedeixen una participació professional efectiva per millorar l’atenció clínica als ciutadans.