Just Deploy It!

Etiqueta: Cultura

  • ArtGran combat la solitud de la gent gran portant-la al museu

    ArtGran combat la solitud de la gent gran portant-la al museu

    L’art i la cultura són molt més que un producte d’oci i lleure, també tenen beneficis per a la salut i la qualitat de vida dels qui els consumeixen, especialment en aquells col·lectius amb risc de sentir soledat com les persones grans.

    Així ho va confirmar l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB) en l’avaluació del programa ArtGran, una intervenció basada en l’art i les activitats creatives en sis museus i centres culturals de la ciutat adreçada a reduir el sentiment de solitud en persones de 70 i més anys.

    Després dels resultats positius, la intervenció ha entrat a formar part del programa de salut comunitària Barcelona Salut als Barris. Durant aquest any han pogut gaudir del programa persones grans de la Trinitat Vella, Sant Genís dels Agudells, la Taixonera i Montbau, el Carmel, Sant Antoni, La Marina, Trinitat Nova i La Prosperitat.

    Acostament a l’art i més relació social

    ArtGran es proposa a persones de 70 o més anys amb sentiment de solitud. Segons dades de l’Ajuntament de Barcelona, el 19% de les dones i el 13% dels homes que viuen a la ciutat tenen 70 o més anys. D’altra banda, l’Enquesta de Salut de Barcelona 2021 de l’ASPB apunta que el 28% de les dones i el 15% dels homes de 70 o més anys s’han sentit soles alguna vegada o sovint.

    Així doncs, a diferència d’altres experiències en què participen persones grans, són els equips d’atenció primària els qui prescriuen aquesta activitat a aquelles que consideren que se’n poden beneficiar especialment. Aquesta selecció es fa també tenint en compte els determinants socials i les desigualtats socials en salut entre els diferents barris de la ciutat.

    El programa consta de 10 sessions, una per setmana, i hi assisteixen grups d’entre 8 i 12 persones del mateix barri.

    Aquestes es troben en un mateix punt al barri i es desplacen en transport públic acompanyades d’una mediadora social fins al museu o centre cultural. Aquí els rep una mediadora cultural del centre i fan una activitat diferent sempre al voltant de l’art. Així s’apropen a la pintura, l’arquitectura, l’escultura, etc. A continuació, se’ls proposa fer un taller participatiu relacionat amb el tema treballat a l’inici com ara pintar, fer els sons d’una pel·lícula, crear un petit vídeo, fer un collage o fins i tot, una performance. Per acabar, el grup reflexiona i conversa sobre l’experiència viscuda i amb la mediadora social tornen cap al punt de trobada del barri.

    Aquestes sessions permeten que aquestes persones tinguin un espai de trobada i socialització; un acostament a l’art i al patrimoni de la ciutat des dels cinc sentits, de forma activa i atenta; un espai de creació que els permet experimentar amb diferents materials, tècniques i tecnologies a través del qual expressar-se i un espai de reflexió i posada en comú. Com bé explica Alba Aguilar, mediadora cultural del CCCB, “la nostra tasca és crear aquest vincle entre la institució i ells. Acompanyar-los, saber que aquest espai és amable per a ells. Estem creant una bombolla perquè pugui expandir-se”.

    A més, els participants poden fer un diari personal, a través del qual recullen el que passa durant les sessions, i que permet la connexió i reflexió personal entre sessions. Un record que els acompanyarà per sempre.

    Primers passos

    Durant l’any 2022 es va dur a terme la prova pilot del projecte en col·laboració amb l’Ajuntament de Barcelona, atenció primària de Barcelona ciutat de l’Institut Català de la Salut (ICS), Serveis Socials, les xarxes socials i comunitàries dels barris. En aquesta etapa, els museus i centres culturals implicats van ser: el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), el Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA), el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), el Museu Picasso, CaixaForum i el Recinte Modernista Sant Pau.

    Taller creatiu d’ArtGran al Museu Picasso | ArtGran

    Les persones participants eren dels barris de Porta, Prosperitat, Guinardó, Baix Guinardó, Montbau, Vall d’Hebron, Vila de Gràcia, La Salut, Camp d’en Grassot i Sant Antoni. La selecció es va fer per part de les persones professionals d’atenció primària del CAP Guinardó, Pare Claret, Rio de Janeiro, Sanllehy, Sant Rafael i Vil·la de Gràcia-Cibeles (ICS) i Larrard, serveis socials i la taula de salut del barri.

    Es van seleccionar un total de 138 persones, 63 dels quals van poder gaudir del programa i 75 persones no hi van participar. Abans i després del programa es van fer enquestes a ambdós grups per avaluar canvis en l’estat de salut, el benestar emocional i la qualitat de vida.

    Avaluació i resultats

    Els resultats de l’avaluació van mostrar que les persones grans participants en l’ArtGran milloraven en alegria i capacitat per fer les activitats diàries, i es reduïa significativament el sentiment de solitud en comparació amb aquelles que no van gaudir de les sessions del programa. En resum, la majoria es mostrava molt satisfeta amb l’activitat i considerava que els havia ajudat a sortir, relacionar-se i sentir-se millor.

    Visita d’un grup d’ArtGran al CaixaForum | ArtGran

    Pel que fa al sentiment de solitud, els resultats mostraven que el percentatge de persones que sentien un alt nivell de solitud havia disminuït en el grup que havia participat a ArtGran passant de 44% a 40% mentre que en el grup de comparació havia augmentat, passant de 28% a 48%.

    Una de les participants, Rosina Ratera, resumeix així el significat dels vincles que s’estableixen en el grup: “De totes aquestes persones no coneixia a ningú, en canvi, ara fins i tot tinc amics. Estava sola i ho portava molt malament, estava deprimida i els meus fills em van buscar això d’ArtGran. Des que estic allà he reviscut i estic de conya!”.

    En les preguntes de salut emocional quant al sentiment d’alegria, les persones participants obtenien millors resultats en comparació amb aquelles que no hi havien participat. Pel que fa a qualitat de vida, s’observava una millora significativa en la realització de les activitats quotidianes sense problemes. En el grup participant de l’ArtGran passava d’un 72,9% a un 75% el percentatge de persones que deien no tenir problemes. En canvi, en el grup de comparació empitjoraven, passant d’un 87% a un 68% les que deien no tenir problemes.

    A més de l’avaluació quantitativa, l’estudi també va incloure metodologia qualitativa per valorar aspectes com l’impacte en la salut física, emocional i social o la relació amb l’art i els museus, entre altres. Un cop finalitzada la intervenció, es van fer grups de discussió amb les persones participants.

    Així doncs, les persones participants manifesten que l’ArtGran els va fer sentir acompanyades i capaces. Deien que han recuperat la seva autoestima i se sentien respectades i valorades. El grup de les sortides va esdevenir és un espai segur on poder expressar-se sense ser jutjades. I que el trajecte fins al museu els permetia gaudir del temps propi i generar conversa per conèixer-se i ajudar-se els uns als altres.

    Canvi de concepte sobre l’art i la cultura

    Finalment, cal destacar que els resultats també van mostrar que les persones que han participat han canviat el concepte que tenen de l’art i la cultura.

    Taller creatiu al MNAC amb un grup d’ArtGran | ArtGran

    ArtGran les ha ajudat a trencar la barrera que poguessin tenir amb els museus. Després de l’experiència veuen els museus com espais accessibles i amables i la cultura com un patrimoni assequible a tothom. Així doncs, ArtGran té el valor afegit d’obrir els museus a tots i totes com un bé comú i no com un privilegi. “Totes aquestes persones exerceixen un dret fonamental, el de la participació en el món de la cultura, on hi ha encara moltes barreres, no només físiques i intel·lectuals, sinó també de la pertinença. Projectes amb aquestes característiques són capaços de trencar amb aquestes barreres”, afirma Teresa González, cap d’Accessibilitat i Inclusió del MNAC.

    Article publicat originalment al blog d’Arts&Educació del Diari de l’Educació

  • El veritable terror no és a una intel·ligència artificial, sinó a l’addicció en la infància

    La pel·lícula M3gan (2022), dirigida per Gerard Johnstone, està lligada a creatius emblemàtics del gènere de terror, ja que compta amb la producció dels mítics Jason Blum i James Wan, i el guió d’Akela Cooper, noms destacats i prolífics del cinema als darrers lustres. La idea de l’argument sorgeix precisament de Cooper i Wan i la dada és fonamental, perquè tots dos decideixen que el detonant de la por no sigui quelcom fantàstic, sinó quelcom versemblant en un futur pròxim: un robot dotat d’intel·ligència artificial caracteritzat de nina realista que fa la funció de joguina avançada.

    La premissa és conseqüència d’una desgràcia: una enginyera engrescada a la seva feina en l’etapa final d’un projecte d’innovació relacionat amb la robòtica i la intel·ligència artificial, s’ha de fer càrrec com a tutora de la seva neboda de vuit anys, que acaba de perdre tràgicament als seus pares en un accident de tràfic. La seva poca experiència amb infants, el fet que la neboda s’estava educant a casa seva, el trauma viscut per totes dues (pèrdua de la germana per una banda i dels pares per l’altra) i l’exigència dels seus clients per la proximitat d’una data límit de lliurament provoquen conflictes continus en la recentment creada unitat familiar que, a més, ha de tenir la supervisió d’una psicòloga que ha de validar aquesta nova responsabilitat. I la solució estava justament en la recerca que estava realitzant: tenir un robot amb forma de nina que fa els papers de companya de joc i de professora alhora i, sobretot, de cangur, de dia i de nit… cada dia.

    M3gan (2022)

    La inexperta tutora i la seva neboda, interpretades per les actrius Allison Williams i Violet McGraw, respectivament, incorporen a la nina M3gan, encarnada (mai millor dit, dotant de forma magistral una certa sensació d’artificialitat en el moviment mecànic de tot el cos) per la debutant Amie Donald, com una més de la família amb un benefici manifest per a totes dues: la neboda estaria acompanyada i supervisada en tot moment, i l’experta en robòtica tindria una intel·ligència artificial aprenent de forma automàtica a partir de la interacció continua amb la petita de vuit anys.

    Una ordre tan bàsica com «has de cuidar de la meva neboda» pot induir a la intel·ligència artificial a decidir que el més adequat és desfer-se de tot aquell que la molesti, i ja us podeu imaginar el que passa sense haver d’esbudellar la pel·lícula. Quan la dissenyadora del robot detecta el «problema» i decideix desconnectar el robot, apareix un nou conflicte: la de la nina automàtica que no vol ser destruïda. Que un ésser artificial es rebel·li contra el seu creador ja ho va escriure, fa més de dos cents anys, Mary Shelley en el seu reconegut llibre Frankenstein o el modern Prometeu (Frankenstein; or, The Modern Prometheus, 1818), però el que veiem en aquesta producció és la por moderna al que és desconegut: la intel·ligència artificial.

    M3gan (2022)

    Emprar la tecnologia com instrument per a fer més versemblant el fantàstic s’està convertint en una tendència, especialment en el gènere de terror, com ho vam poder veure fa poc a la nova versió de Muñeco diabólico (Child’s play, 2019). Si a la pel·lícula original del 1988, la qual va iniciar una extensa saga, el ninot Chucky era literalment posseït per l’esperit d’un assassí mitjançant una màgia vudú, en aquesta darrera versió la gènesi del comportament violent del ninot és provocada per tenir un sistema d’intel·ligència artificial modificat per tal d’aprendre a partir de diferents estímuls i l’observació.

    El nou ninot Buddi (que substitueix a la nova versió al mític Chucky), amb la inquietant veu del llegendari actor Mark Hamill, observarà el seu entorn, el comportament de les persones i, en especial, què agrada i què no al seu nou propietari, un adolescent que comença a patir i gaudir de les seves primeres pel·lícules de terror. I, justament, veure una pel·lícula de terror tan sanguinària com La matanza de Texas 2 (The Texas Chainsaw Massacre 2, 1986), pot ser divertit vista al sofà de casa comentada amb els amics i sense els pares… i pot donar moltes idees a una intel·ligència artificial que està aprenent del que veu, encara que sigui a la pantalla del televisor. I si el que veu és que cada cop que l’assassí de la pel·lícula mata a algú, automàticament el seu nou amo riu a riallades, doncs ja sap què ha de fer per a entretenir-lo. Tot plegat, tenint en compte que suposem que a una intel·ligència artificial no li és fàcil distingir entre el que està bé i el que està malament, i que li és més fàcil actuar per mimetisme. És evident que no sap distingir, en aquest cas, entre ficció i realitat o, millor dit, entre entreteniment a la ficció i conseqüències en el món real.

    M3gan (2022)

    Tornem a M3gan, per cert, acrònim a la ficció de Model 3 Generació Android. En aquest cas, a més a més, la pel·lícula explora dos terrors quotidians i propers per a tothom: en primer lloc, la por a haver de cuidar d’un infant a temps complet i sense experiència prèvia i per obligació i, en segon lloc, la dependència de la tecnologia i els seus efectes sobre les persones. L’actriu que interpreta a la inesperada tutora resulta molt creïble en la seva nova responsabilitat (també com a experta en robòtica), alterant la pressió per la feina amb l’angoixa de la criança i la culpa per solucionar-ho amb un cangur tecnològic que, en certa manera, l’allibera de les seves noves obligacions.

    L’externalització de la supervisió dels pares emprant la tecnologia provoca uns efectes que ho podem veure a la mateixa pel·lícula, en la reacció de la neboda quan li volen treure la seva nova nina, amb una explosió d’ira i violència desconcertant i inèdita fins aquest instant respecte del caràcter manifestat durant tot el llargmetratge. Aquest comportament és producte de l’addicció de la noia de vuit anys a la tecnologia i de la qual ja ens va advertir el documental Pantalles addictives («Nens addictes a les pantalles», Enfants accros aux écrans, 2018). El reportatge de Paul Moreira i Adèles Flaux era un crit d’alerta convençuts que cal actuar urgentment: alguns experts feia temps que intentaven fer sentir les seves veus per advertir-nos d’una epidèmia silenciosa i perillosa que amenaça els nens en els seus primers anys de les seves vides. Cada cop hi ha més estudis concloents que afirmen que l’ús abusiu de les pantalles de mòbils i tauletes pot provocar trastorns del llenguatge i del son en els més petits, a més de l’aïllament i la baixa tolerància a la frustració que provoca.

    M3gan (2022)

    En el documental podem observar com, a França, un col·lectiu de pediatres, logopedes i psicòlegs demanen a les autoritats que facin campanyes institucionals per informar dels efectes de la sobreexposició dels infants a les pantalles com es fa amb les addiccions a l’alcohol, al tabac o a les drogues. Els pares no en són conscients, de fet, és ben bé al contrari, es pensen que li estan donant tot el que poden donar o el que ells (nosaltres) no vam poder tenir a la nostra infantesa. En el programa asseguren que, si el culpable del comportament estrany dels nens són les pantalles, la solució és molt fàcil: només retirant-les fa que els infants es recuperin completament.

    El Dr. Nicholas Kardaras, autor del llibre Glow Kids: How Screen Addiction Is Hijacking (2016), parla de «l’heroïna digital». A la seva investigació ha observat en nens petits els mateixos símptomes clínics que en els casos d’addicció a les drogues: la síndrome d’abstinència, la impulsivitat i l’agressivitat. Va descobrir que les pantalles ens fan generar dopamina, que és la substància que ens fa mirar constantment el mòbil i la que alimenta l’anomenat circuit de recompensa cerebral. La dopamina és coneguda com l’hormona de la felicitat.

    El documental Pantalles addictives ens mostra un estudi utilitzant un escàner cerebral realitzat a adolescents addictes a internet, que  va donar uns resultats inesperats i sorprenents: la circulació dels fluids estava alterada. Una zona del cervell s’encongeix (el còrtex frontal), amb un impacte sobre la comunicació que poden provocar símptomes similars a l’autisme o als trastorns bipolars, provocant un comportament més impulsiu i addictiu, i impedint poder prendre decisions encertades ja que la capacitat de fer encadenaments lògics està alterada.

    I això sí que ens hauria de fer por. Resulta sorprenent que el que és més sinistre a la pel·lícula M3gan no és un robot amb una cara de plàstic i fent uns moviments pseudoartificials, el que és veritablement sinistre i esgarrifós és el que no veiem en els humans.

  • Propostes culturals per treballar la violència masclista a l’aula

    Al segle XXI, encara que alguns ens vulguin fer creure el contrari, hi ha moltes dones al món que pateixen la violència per part dels homes. La violència masclista és la manifestació més esfereïdora del patriarcat i representa un greu atemptat contra els drets humans, la dignitat i la llibertat de les dones. Però encara és més esfereïdor quan aquestes dones són menors.

    Segons dades recollides el darrer any per part de la Unitat d’Atenció a les Violències en la Infància i l’Adolescència de l’Hospital Vall d’Hebron, 1 de cada 3 agressors sexuals és menor d’edat i majoritàriament aquestes es produeixen dins l’àmbit intrafamiliar. Adolescents amb un entorn desestructurat que no han rebut cap mena d’educació afectivosexual i que sovint acudeixen a la pornografia per instruir-se.

    Calen polítiques a tots els països per eliminar la violència masclista, però encara és més urgent treballar-la a l’aula i des d’edats primerenques, no només en adolescents.

    Aquí teniu un recull de propostes culturals que us poden donar idees de com fer-ho a partir de contes i àlbums il·lustrats, pel·lícules i curtmetratges, exposicions fotogràfiques i mostres d’art, cançons i espectacles teatrals.

    Contes per a coeducar

    La coeducació és l’eina que permet prevenir i abordar les violències masclistes des de les primeres edats. Cal incorporar la coeducació a tots els nivells i modalitats del sistema educatiu, en la programació educativa i el currículum, per tal de potenciar la igualtat d’oportunitats i drets de tota persona, sense estereotips sexistes i evitant tota discriminació associada al sexe o gènere.

    En aquest sentit, trobem dues propostes ben interessants i elaborades amb molta cura.

    Per una banda, trobem la selecció Noies i nois, tants a tants de la Biblioteca de l’Associació Rosa Sensat. Un treball bibliogràfic i de recerca ha estat desenvolupat per Rosa Mut Carabasa i Amàlia Ramoneda  Rimbau. Per aquest treball, la Biblioteca de Rosa Sensat va obtenir l’any 2011, el Premi 8 de març-Maria Aurèlia Capmany de l’Ajuntament de Barcelona en la XXV edició.

    Materials de Noies i nois, tants a tants de la Biblioteca de l’Associació Rosa Sensat / Foto: Associació Rosa Sensat

    Es tracta de tres maletes amb una acurada selecció de llibres de ficció infantils i juvenils adreçats a alumnes d’educació infantil, primària i secundària. Obres que els permeten una mirada i una reflexió en favor de la igualtat d’oportunitats, la superació dels estereotips de gènere, culturals i socials, i la defensa de la dignitat personal, i aporten recursos als docents per treballar la coeducació. Aquestes maletes se cedeixen en forma de préstec a les escoles i instituts de Barcelona i comarques.

    I per l’altra, Explica’m un conte. Coeducar en la petita infància a través dels contes una guia fruit d’un treball col·laboratiu entre l’Escola Bressol Municipal Canigó, l’Associació CoeducAcció, la Direcció de Serveis a les Persones i al Territori del Districte de Ciutat Vella i la Direcció de Feminismes i LGTBI de l’Ajuntament de Barcelona.

    Un recurs formatiu i pràctic per a educadores, educadors i mestres de l’escola bressol, interessades a incorporar una mirada coeducadora als contes infantils. Una eina que ens permetrà reflexionar i revisar quins són els imaginaris culturals que oferim a nens i nenes, a través dels contes, i generar així noves eines lliures de sexisme.

    Una contacontes que trenca amb els estereotips de gènere

    La Fotògrafa Mira i les seves històries és una nova producció de Viu el Teatre, plataforma de desenvolupament de creacions escèniques, contemporània i multidisciplinar, per a públic familiar i primera infància. Una proposta adreçada a infants de 4 a 12 anys que busca trencar amb els estereotips de gènere i reivindicar noves maneres de relacionar-se des de la no-violència.

    Imatge de la Fotògrafa Mira i les seves històries / Imatge: Viu el Teatre

    En aquest contacontes-espectacle la seva protagonista, la fotògrafa Mira explica a través de fotografies i els seus viatges tres històries basades en tres contes de tres autores que no ens deixaran indiferents: L’Artur i la Clementina, El club dels valents i El cavaller que no volia lluitar.

    Un viatge teatral que aporta noves mirades als infants i els seus acompanyants per caminar cap a un món més equitatiu, respectuós i amable. Aquesta proposta també està disponible per a escoles que la solicitin.

    Un treball a partir de l’imaginari audiovisual

    A Drac Màgic fa més de 50 anys que pensen les imatges per entendre el món i imaginar futurs possibles. Així doncs, tenen un ampli ventall de projectes propis i compartits a on treballen la cultura audiovisual. Com ara, les propostes d’activitats cinematogràfiques amb perspectiva feminista per a diferents públics en dates assenyalades.

    Dins el seu projecte educatiu Construir Mirades hi ha diferents propostes de programació destinada a entitats, institucions i centres educatius (primària, ESO, batxillerat i cicles formatius) per a treballar el 25 de novembre: Dia internacional per a l’eliminació de la violència envers les dones.

    Propostes de tallers amb visionats, activitats a l’aula, aprenentatge i servei i recursos en línia que des d’una perspectiva feminista ensenyen a l’alumnat qüestionar la recepció audiovisual automatitzada i a desenvolupar la pròpia creativitat. Com ara el taller Les violències que no es veuen o les sessions cinematogràfiques com Si en toquen a una, ens toquen a totes o Masculinitats en revisió, nois en acció.

    Fotograma de Les violències que no es veuen / Imatge: Drac Màgic

     

    Totes les activitats parteixen del seu àmbit d’expertesa que és la cultura audiovisual i de la comprensió que aquesta és configuradora d’identitats i de models de relació. En els tallers es comparteixen eines per a descodificar els mecanismes de construcció de les imatges que fixen estereotips i tabús, posant en qüestió la naturalització d’arquetips de masculinitats i feminitats presents en la tradició visual. Així mateix, s’intenta difondre referents positius i favorables a la creació d’imaginaris lliures de violències.

    Relats fotogràfics

    Hèlia és una associació feminista sense ànim de lucre que des de 2008 ofereix acompanyament comunitari, feminista i integral a dones en tota la seva diversitat que travessen processos de violència masclista. Treballen en xarxa amb organitzacions a Catalunya i Palestina generant projectes d’intervenció i millora en l’àmbit de l’erradicació de les violències masclistes.

    El 2019 en col·laboració amb Apropa Cultura i la Fundació Miró va néixer l’exposició fotogràfica Senyes d’Identitat. Retrats de Dones. 12 dones supervivents de violències van participar en un taller de fotografia. La mostra és el resultat del procés d’introspecció i d’aprenentatge, i la fotografia l’eina per mostrar allò que desitgen de la seva realitat.

    Exposició Senyes d’Identitat. Retrats de Dones / Foto: Hèlia

    En un primer moment l’exposició es va veure a la Fundació Miró i en l’actualitat s’ha adaptat el seu format perquè pugui ser itinerant. Actualment, fins a principis de desembre, es pot veure a l’Espai Jove La Fontana. I aviat, estarà en altres centres cívics.

    En clau de gènere a la Fundació Vilacasas

    La Fundació Vilacasas ofereix activitats educatives a escoles i instituts. Per a Eso i Batxillerat proposen En Clau de Gènere, recorregut per la col·lecció. Una visita per les diferents sales per conèixer el treball de les artistes presents a la col·lecció Vila Casas, tot posant de manifest la diversitat en les pràctiques en el context de l’art català contemporani i actual alhora incentivar el debat i la crítica adaptada a les diferents edats. La dona pintada, el nu femení, el pintor i la model són la imatge de la dona com a part d’un paisatge estereotipat de gèneres i construccions socioculturals.

    Grup d’institut fent visita dinamitzada a Can Framis / Foto: Fundació Vilacasas

    Per mitjà d’aquesta activitat es presenten materials inèdits que permeten conèixer una part de la col·lecció, al mateix temps que hi aporten una lectura des de la perspectiva de gènere per tal de contribuir al coneixement i estudi de la situació de la Dona Artista a Catalunya des de la dècada dels seixanta fins a l’actualitat. Ella, la gran oblidada de la història, encara és una assignatura pendent de la igualtat entre homes i dones, tant dins com fora de les col·leccions d’art.

    A més, fins al 22 de gener a Can Framis es pot visitar l’exposició Ella, una i altra vegada d’Eugènia Balcells. Una exposició en què els arquetips femenins –tot incloent-se i excloent-se mútuament– van dibuixant un vocabulari propi des del qual repensar les relacions humanes en què avui ens movem.

    Amb veu de dona

    A través de les cançons també podem visibilitzar i reivindicar el punt de vista de la dona i les seves històries. Inspirades en el cançoner en línia del Càntut, recull del patrimoni musical de transmissió oral de les comarques gironines i Premi Nacional de Cultura el 2022, Paula Grande i Anna Ferrer van presentar el treball discogràfic Vega. Un disc que dona veu a les mares, filles, nenes i joves de generacions passades. Deu cançons que fan viure els textos i les històries de les dones d’abans, però amb peces ballables i actuals que enllacen tradició i modernitat.

    Paula Grande i Anna Ferrer / Foto: Càntut

    Per altra banda, en el Centre de documentació de l’Institut Català de les Dones trobem una selecció d’enregistraments musicals que són una mostra representativa de música pop i rock and roll interpretada per dones de Catalunya. Es tracta tant de música instrumental com vocal, interpretada o composta per dones. Aquests es poden sol·licitar en préstec.

    L’Institut Català de les Dones també disposa de tot un seguit de propostes expositives itinerants, formacions i altres recursos que es poden sol·licitar des dels centres educatius.

    Teatre per a joves amb Scratch a La Villarroel

    Aquesta és la nova proposta de la productora teatral AKA Teatro creada per Daniel J. Meyer i Montse Rodríguez Clusella. Després de l’èxit d’A.K.A (Also Known As) ara ens proposen un nou espectacle que posa el punt de mira a temes controvertits com els pactes del desig, els límits propis i els límits imposats socialment a la sexualitat de la dona, l’aparença/simulació dels estats anímics, l’abús i la culpa, entre d’altres.

    Escena de l’espectacle Scratch d’AKA Teatro / Foto: Grup Focus

     

    A Scratch la protagonista és una DJ que ens explicarà, a ritme de sessió de música electrònica, el seu món i les seves experiències. Veurem com és el seu dia a dia, tant al món de la nit, com a casa seva amb la seva parella. I descobrirem el seu anhel més amagat de tornar a tocar la guitarra, tenir la seva pròpia veu, de ser compositora indie. Posarà en conflicte les conseqüències de l’exposició social, els pactes dels flirtejos de la nit, els límits permesos a les dones en la sexualitat i la seducció i els possibles malentesos, dubtes i les contradiccions en les decisions pròpies.

    Són totes vàlides? Han de ser permanents o poden canviar instant rere instant? I sobretot, som capaços, com a espectadors/societat, d’acceptar-les sense prejudicis?

    Un teatre amb llenguatges físics, lingüístics i d’estil que novament (com a A.K.A) s’acosta tant al públic jove com a l’adult. Una proposta que ben segur generarà debat a l’aula i a casa.

    Aquesta la podeu anar a veure a La Villarroel a partir del 27 de febrer. I també hi haurà funcions per a alumnes de batxillerat al febrer i març a través de la programació teatral per a escoles del Grup Focus.

  • Trencar l’estigma de les malalties mentals des de l’escenari

    La Raquel té prop de cinquanta anys, és veïna del tercer segona i treballa en un supermercat fent de carnissera. Avui ha sortit abans de la feina per arribar a temps a la reunió de l’escala, on no hi acostuma a assistir. Aquest cop, però, ha d’explicar una cosa important als seus veïns i veïnes. El seu fill, que té una malaltia mental, ha destrossat les bústies de l’escala. Durant l’espai de precs i preguntes de la reunió ella, que és una persona solitària i no està acostumada a parlar davant de tanta gent, els explica què ha passat i els demana un favor molt important. Com qualsevol altra mare, només vol que el seu fill estigui bé. Però la resposta al problema és difícil de trobar.

    La dona del tercer segona és una obra de Víctor Borràs, dirigida per Ivan Benet i interpretada per Àurea Márquez, qui, amb un intens monòleg que dura 70 minuts, aconsegueix captar completament l’atenció del públic i submergir-lo en una història que podria ser també la de qualsevol altra persona. Una història que reflexiona sobre l’estigma que arrosseguen les persones que pateixen algun tipus de trastorn o malaltia mental.

    Es tracta d’una nova proposta de Teatre Nu, una companyia amb seu a Sant Martí de Tous (l’Anoia), que considera el teatre com un art comunitari i que, en vint anys de vida, ha produït fins a dinou espectacles. Després de preestrenar-se al Festival Grec, es va estrenar el 8 de setembre a la Sala Atrium de Barcelona, on es pot veure fins al 3 d’octubre.

    En l’obra, la Raquel trenca el silenci. Parla del tabú, del rebuig, de la desconfiança i de la incomoditat que senten les persones davant el seu fill. També denuncia la falta de mitjans i recursos en la sanitat pública adreçats a atendre les persones amb problemes mentals, la falta de llits d’ingrés hospitalari i la sobremedicalització dels qui pateixen aquest tipus de malalties. Subratlla també una veritat punyent: només s’actua i s’atén correctament a la persona malalta quan la situació ja és molt crítica.

    L’obra parla del tabú, del rebuig, de la desconfiança i de la incomoditat que senten les persones davant les malalties mentals / Sílvia Poch

    La veïna del tercer segona ens explica la seva història i la del seu fill mentre ell apareix en un videomuntatge que es projecta al fons de l’escenari. La Raquel es mostra avergonyida i angoixada, però també enfadada. Enfadada amb tots aquells qui fan la vida del seu fill més difícil. Alhora, pateix perquè el seu fill no faci mal a ningú i, sobretot, perquè no es faci mal a ell mateix.

    L’espectacle, doncs, tracta un tema complex i que ens toca de prop. L’autor, Víctor Borràs, i el director, Ivan Benet, ja havien treballat plegats en un dels últims espectacles de la companyia, La lleugeresa i altres cançons. L’actriu, Àurea Márquez, té una extensa carrera al teatre i també ha treballat en nombroses produccions televisives catalanes -com La Riera, Ventdelplà o Com si fos ahir– i al cinema. Un cop acabades les funcions a la ciutat de Barcelona, La dona del tercer segona es podrà veure durant la tardor a La Casa del Teatre Nu (Sant Martí de Tous), al Teatre Municipal de Banyoles i al Teatre Kursaal de Manresa, entre d’altres.

  • ‘Cuando ya no puedes más’: la deriva d’un metge de família per la inestabilitat del sistema feta llibre

    Vuit mesos amb la Capella de la Misericòrdia ocupada per la Plataforma veïnal i de treballadores en defensa d’un nou CAP Raval Nord. Vuit mesos fins que finalment se’ls hi ha reconegut que aquest és i serà l’espai idoni pel nou CAP. I tot aquests mesos també fa que els seus membres han seguit treballant, com fan des del CAP actual, per dignificar la vida al barri. La xarxa i la comunitat han estat la prioritat durant aquests mesos de lluita. Al mateix temps, la comunitat també s’ha bolcat amb la lluita del CAP i s’han teixit aliances més enllà de l’assistència sanitària. Perquè com sempre han defensat: una atenció primària forta s’aconsegueix fent barri, fent i sent salut comunitària.

    Així, més enllà de reclamar un espai digne per poder treballar i atendre els veïns i veïnes del barri, el CAP Raval s’organitza en altres lluites i s’ofereix per donar veu. Per exemple, aquest diumenge passat, arran de la convocatòria de manifestació per part de la plataforma Aturem la Llei Aragonès, el CAP Raval Nord Digne va quedar mitja hora abans del seu inici per anar cap el punt de sortida. «Us convidem a assistir a la manifestació contra la Llei Aragonès, que pretén perpetuar la privatització dels serveis bàsics», tuitejaven.

    Diumenge es movien pels serveis públics i avui dijous es queden a casa per la cura dels professionals de l’Atenció Primària. Ho fan acollint la presentació del llibre «Cuando ya no puedes más. Viaje interior de un médico» del metge de família Enrique Gavilán. L’acte serà moderat per Esperanza Martín també metgessa de família i comunitària que ha posat veu a moltes de les mobilitzacions de l’Atenció Primària.

    Com ella mateixa ens explica, l’acte s’iniciarà amb una intervenció de la Plataforma en defensa de la Capella de la Misericòrdia com espai per acollir el nou CAP Raval Nord. «Justificaran la localització però també ens faran entendre la relació que aquest espai té amb la defensa del sistema públic de salut i l’Atenció Primària», diu Martín. Després, ella s’encarregarà d’introduir el llibre i també a Enrique Gavilán: «cal saber qui és ell com a referent dins la medicina de família però també les tres línies que té el llibre».

    Esperanza Martín troba important fer entendre que ni l’acte ni el llibre estan dirigits exclusivament a professionals: «als professionals els hi pot interessar l’aspecte laboral que ell narra i viu però en el llibre també parla de la seva vessant com a pacient. Aquest llibre pot ser de gran utilitat per la ciutadania i perquè els pacients entenguin què passa a l’Atenció Primària. Pels professionals també és important veure les paradoxes que es troba un quan es converteix en pacient i de sobte es troba prenent pastilles o anant a teràpia quan mai s’ho havia plantejat».

    De la frustració a la crisis fins a fer teràpia i deixar la professió: una història a l’Atenció Primària

    A la contraportada del llibre, l’editorial Anaconda Editions explica que «Cuando ya no puedes más és el relat de la crisi personal viscuda per un metge de poble». I és que el doctor Gavilán, metge de primària i de poble, va començar a exercir la medicina a petits pobles del nord de Cáceres. En un moment donat es va veure superat per la situació de la medicina, l’atenció primària i va caure en una depressió. El què ell descrivia com vocació i entusiasme inicials, rebutjar les pressions de les farmacèutiques, posar els pacients per davant de tot va xocar amb un sistema que amb retallades, privatitzacions, caos organitzatiu i que deshumanitza la sanitat, acaba derrotant l’individu.

    «Enrique Gavilán va tenir primer la força necessària per demanar ajuda i superar el seu enfonsament, i després ha tingut la valentia d’explicar aquesta dolorosa experiència», tanca la contraportada. I és que el llibre, com ens explica Gavilán per telèfon dies abans de la seva visita a Barcelona, va nèixer fa 4 anys amb un motiu únicament terapèutic. El va escriure al mateix temps que passava per una crisi personal «que estava durant massa» i va ser aleshores quan va decidir asseure’s i posar ordre a tot el que li estaba passant, els seus fracassos i els encerts. No tenia cap intenció de publicar-ho.

    Per què ho va fer doncs? L’auge de mobilitzacions arreu de l’estat espanyol que aquí a Catalunya es van materialitzar sobretot amb la setmana de vaga del sector sanitari de finals de novembre, just ara fa un any, va ser un dels motius? «En veure que hi havia molta gent indignada per la situació, que no era l’únic que es sentia així… Em vaig veure reflectit a les imatges de les notícies, en aquella situació d’indignació i ràbia. Va ser aleshores quan vaig decidir publicar la història perquè no era només meva», ens declara el doctor Gavilán.

    A «Cuando ya no puedes más» el doctor Gavilán diu «Gran part de la culpa de la pèrdua d’identitat de molts professionals d’atenció primària està relacionada amb el rol social que actualment se li atribueix al metge de capçalera: el metge dels papers. Volants, receptes, informes, justificants i certificats s’amunteguen a la taula de les consultes de qualsevol centre de salut. La gent té dret a demanar, i demana. El metge té el deure de donar, i dóna. I com més dóna, obligat per la petició dels altres sense poder atendre el seu criteri professional, més autòmat se sent i menys persona».

    I aquesta situació que descriu en el seu llibre encara no ha canviat malgrat totes les millors que es diuen estar adquirint. El doctor Gavilán actualment gaudeix del què fa. Va deixar la seva feina per ser «insofrible la situació». A més «la relació amb els pacients s’havia ressentit» i va considerar que «era el moment de deixar-ho». El va ajudar molt haver estat en teràpia i haver escrit el llibre. Així i tot, és conscient de la situació. Assegura que l’Atenció Primària no ha millorat i que segueixen havent-hi «moviments respecte a les últimes vagues al sector reflectint aquesta situació de descontentament i abandonament».

    I és que el doctor Gavilán assegura que «el terreny està preparat, ja que la sequera en Atenció Primària és tan gran que qualsevol gest serveix, qualsevol espurna es propaga». Així i tot, també fa una lectura derrotista. Explica que a Extremadura, a prop de Placencia, van haver-hi mobilitzacions i fins a un parell de reunions amb el servei extremeny de salut: «es van concretar algunes mesures però van arribar les eleccions d’abril i tot això s’ha oblidat… Si hi va haver promeses de canvi però aquí no s’ha mogut res». Per Gavilán, aquests moviments el què fan és desmobilitzar moltíssima gent.

    Justament per la gent que no es desmobilitza està feliç de presentar aquest llibre a la Capella de la Misericòrdia. Enrique Gavilán coneix a Esperanza Martín des que eren residents i després van seguir sent «companys de lluita». «Quan li vaig comentar la possibilitat de presentar el llibre a Barcelona i li vaig dir de què tractava es va prestar a organitzar-ho. Que escollís al CAP Raval Nord em va semblar molt bé perquè no deixa de ser un símbol molt important d’una lluita no només d’un col·lectiu sinó d’un barri sencer». I és que per al doctor Gavilán, «l’Atenció Primària no és res si no és per la comunitat on està inserida».

     

    «Cuando ya no puedes más» d’Enrique Gavilán

  • El centre LGTBI dedica tres mesos a reflexionar sobre el passat, present i futur del VIH i la SIDA

    Anticipant-se a la propera celebració del Dia Mundial de la sida, que té lloc l’1 de desembre, el Centre LGTBI de Barcelona estrena un cicle d’activitats trimestral dedicat a reflexionar, debatre i conèixer els reptes presents i futurs del VIH i la sida.

    L’exposició ‘Gent Positiva. VIH i sida, relats locals d’una història global’ és el fil conductor de la nova programació. Comissariada per Nancy Garín i Linda Valdés, la mostra fa un viatge als anys vuitanta i noranta per activar la memòria dels moviments i col·lectius de Barcelona que van ser capaços de generar espais de resistència a la crisi de la sida. A través de documents i materials provinents d’organitzacions i artistes, es viatjarà als inicis dels activismes de la sida, que van ser capaços de treballar  en un ampli espectre d’àmbits relacionats amb les cures: la prevenció, la recerca de tractaments, la reivindicació de drets, la generació d’informació, l’atenció i el suport mutu, etc. ACT UP Barcelona, els Comitès Ciutadans Antisida, Casal Lambda, FAGC, Coordinadora Gai – Lesbiana, Stop SIDA, SIDA STUDI, ACTUA, Projecte dels NomsHispanosida i Gais Positius són algunes de les entitats locals que s’hi referencien, juntament amb altres associacions i artistes de l’Estat (COGAM, Comitè Antisida de València, La Radical Gai, LSD, Miguel Benlloch i Pepe Miralles) i d’altres països, com Brasil, Mèxic i Xile.

    Veus expertes i activistes

    El cicle d’activitats, que comparteix títol amb l’exposició, també ha volgut aproximar-se als àmbits de treball de les entitats i a les línies de recerca en relació al VIH i a la sida que porten a terme diverses persones acadèmiques. Per fer-ho s’han organitzat diverses conferències. La programació de xerrades va començar el 4 de novembre amb Mercè Meroño, presidenta del Comitè 1r de Desembre, qui va analitzar els àmbits d’actuació i els reptes pendents del Pacte Social, l’acord amb què des de l’associacionisme s’està lluitant per posar fi a la discriminació de les persones que viuen amb VIH. Ahir dia 11, en una altra jornada, Luis Villegas, coordinador de programes d’STOP SIDA, va analitzar el fenomen del Chemsex; mentre que el dia 18, José Luis Terrón, professor de la UAB, parlarà sobre l’estigma que encara és projectat pels mitjans de comunicació.

    Coincidint amb la recent aprovació de la profilaxi preexposició, Ferran Pujol, president de BCN Checkpoint farà una xerrada sobre aquesta estratègia de prevenció del VIH i el funcionament del PrEP Point (2 de desembre). Per la seva banda, Montse Pineda, coordinadora d’incidència política de Creación Positiva, parlarà de la necessària inclusió de la perspectiva de gènere en l’abordatge del VIH i la sida (9 de desembre); i l’escriptor i acadèmic Isaias Fanlo ens farà viatjar als anys vuitanta i noranta per descriure la resposta que es va donar des de l’escena cultural catalana a la crisi de la sida (19 de desembre). La darrera de les conferències anirà a càrrec de Julio Gómez, coordinador general de Trabajando en Positivo, qui posarà sobre la taula la discriminació laboral que encara avui dia pateixen les persones que viuen amb VIH (13 de gener).

    Cinema i història

    El setè art tampoc no ha estat aliè a la crisi del VIH i la sida. Per això, Antoine Leonetti, codirector de la Mostra FIRE!!, ha curat per al Centre LGTBI una selecció de pel·lícules basades en aspectes relacionats amb el VIH i la sida: de l’activisme d’ACT UP, a la por a la discriminació, passant per la tristesa vers la pèrdua d’éssers estimats. La cinta que va iniciar el cicle és la comèdia romàntica Jeffrey, la història d’un home que decideix deixar de tenir relacions sexuals per por a la sida, fins que s’enamora d’un home que viu amb VIH. També es projectarà l’exitosa producció francesa 120 pulsaciones por minuto (20 de novembre), juntament amb Vivir deprisa, amar despacio (4 de desembre), Los amigos de Peter (18 de desembre) i Las noches salvajes (8 de gener).

    Després de l’èxit de les les tres rutes històriques realitzades durant el cicle Barcelona– Stonewall, l’historiador Leopold Estapé ha dissenyat La malaltia i l’estigma, del càstig públic al VIH i la sida. En aquest recorregut, que començarà dissabte 14 de desembre, a les 17 h, a Plaça Universitat, Estapé proposarà un passeig pels espais de la ciutat que recorden la manera com s’han abordat malalties que, en diferents moments de la història, han provocat estigma i discriminació fruit de la desinformació, els dogmes i els prejudicis morals. La ruta transcorrerà, entre altres indrets, per Plaça Universitat, per parlar de l’evidència científica i del negacionisme; el carrer Tallers, per reviure l’inici de l’activisme; la Plaça dels Àngels, per posar en valor el mural de Keith Haring, entre altres racons.

    Literatura i escriptura, un protagonisme destacat

    L’escriptor Sebastià Portell serà l’encarregat de dinamitzar una nova edició del Club de Lectura del Centre LGTBI. En aquesta ocasió, Portell proposarà la lectura d’Antes que anochezca, de Reinaldo Arenas, per conèixer el testimoni de l’autor com a dissident castrista i seropositiu; Tallats de lluna, de Maria – Antònia Oliver, una història d’amor que traspassa els límits del gènere, les concepcions caduques de parella i la noció tradicional de salut; i Les Hores, de Michael Cunningham, que relata la vivència seropositiva de l’escriptor Richard Brown.

    A més, per primera vegada, el Centre LGTBI programa dos tallers d’escriptura creativa. El primer, que tindrà lloc els dies 8, 15, 22 i 29 de novembre, i 5 i 13 de desembre, porta per títol Arxiu sexual (im)propi. Des d’una metodologia crítica i queer, Duen Sacchi i Magda De Santo proposaran crear arxius sexuals singulars i experiències d’escriptura a partir de fotografies, coreografies, cartes i històries clíniques. Els hi agafarà el relleu, els dies 21 i 23 de gener, Diego Falconí, qui coordinarà La literatura seropositiva llatinoamericana: corpus i cos, un taller que convidarà a practicar l’escriptura a través de fragments d’obres de Reinaldo Arenas, Fernando Vallejo, Martha Dillon i Luis Negrón.
    D’altra banda, dilluns 16 de desembre, el Centre acollirà la presentació de De vidas y virus. VIH/SIDA en las culturas hispánicas, el nou volum en què Rafael M. Mérida recull com la literatura, les arts i els gèneres audiovisuals han sigut capaços de despertar consciències i acompanyar múltiples activismes.