En una economia capitalista, en què el centre de l’activitat és la producció de béns i serveis, queden al marge activitats fonamentals per al desenvolupament de la vida humana, com són les referides a l’economia de les cures.
Les nostres societats han avançat, tot i que de manera parcial, en la incorporació de les dones al món del treball, i en gran part gràcies a la precarització i manca de drets de milers de dones. Elles són les que es dediquen, cada dia, a cura de les nostres llars, els nostres fills i filles i persones grans i dependents en condicions de gran desigualtat.
És cert que l’any 2011 es va fer un gran pas, encara que no suficient, per a la incorporació d’un elevat nombre de persones empleades de la llar a la seguretat social, eliminant la seva exclusió en funció de les hores de treball. Aquesta modificació legal va suposar incrementar en més d’un quaranta per cent el nombre de dones de fer feines d’alta a la seguretat social. No obstant això, aquest avanç es va veure truncat i estancat per la reforma operada pel govern del Partit Popular, que va permetre traslladar l’obligació d’alta a les mateixes treballadores quan el nombre d’hores mensuals sigui inferior a 60. Des de llavors el nombre de persones afiliades com a treballadores de la llar s’ha estancat.
Avui només figuren d’alta unes 430.000 persones realitzant tasques domèstiques, el 95 per cent dones i un percentatge superior al 50 per cent del total són treballadores estrangeres amb permís de treball, a les quals hem encomanat la tasca de cuidar la nostra gent gran i als nostres fills, a canvi d’unes condicions laborals molt precàries. I són precàries perquè no estan equiparades a les de la resta de les persones assalariades.
Per citar algun aspecte, no tenen dret a la desocupació -en la majoria de països del nostre entorn gaudeixen d’aquesta protecció-, i si la persona que ha cuidat mor sense mitjans o és insolvent no poden acudir al Fons de Garantia Salarial a reclamar els seus deutes salarials pendents. La indemnització per desistiment de la persona ocupadora o per acomiadament improcedent és molt inferior a la de la resta de treballadors, i no podrà superar en aquest últim supòsit la quantia equivalent a 6 mesos. Cotitzen per una quantia màxima de 862 euros, encara que el seu salari sigui superior, de manera que les seves prestacions per malaltia o per jubilació seran en quantia ínfima. Parlar de prevenció de riscos laborals per aquest col·lectiu no és un dret, sinó mera ficció.
Aquestes són les que tenen alguns drets. Però, qui no coneix més d’una treballadora domèstica, sense estar d’alta a la Seguretat Social?. Milers de dones invisibles -però no per això inexistents- en situació de desprotecció absoluta i que ja estan en situació de pobresa o ho estaran quan tinguin una malaltia greu o arribin a una edat avançada en què no puguin seguir treballant o durant la situació de maternitat. Els càlculs més optimistes són que almenys el 30 per cent d’aquestes persones estan en l’economia submergida.
El nostre silenci ens fa còmplices, còmplices de la discriminació en el mercat de treball d’aquelles dones que cada dia veiem pels carrers de les nostres ciutats, acompanyant a persones grans i dependents. Persones treballadores sense veu pròpia que faci sortir a la llum la seva falta de drets, i que les converteix en persones invisibles.
És hora d’afrontar aquesta problemàtica i la seva solució. Espanya encara no ha ratificat el Conveni 189 de l’OIT sobre el treball domèstic, vigent des de setembre de 2013, que garanteix que les treballadores domèstiques comptin amb condicions d’ocupació, treball i de seguretat social decents i sense discriminació respecte a la resta dels treballadors.
Remoure els obstacles de la seva baixa o inexistent sindicalització i pràcticament nul poder de negociació col·lectiva, i no hi ha convenis col·lectius aplicables, ha de ser una de les prioritats. Països com Itàlia o França han fet passos en aquest sentit afavorint l’organització d’aquestes treballadores, així com la capacitat negociadora que permeti la subscripció de convenis col·lectius.
El focus de la urgència ha de ser facilitar que aquestes desenes de milers de treballadores de la llar que avui estan en l’economia submergida, puguin tenir drets. El plantejament seria un altre si en comptes de dones fossin homes. No es tolerarien situacions com les que estan patint en ple segle XXI. Facilitar la seva afiliació i alta a la Seguretat Social, amb mecanismes iguals o similars als que existeixen a Bèlgica, Luxemburg o Suïssa (cantó de Ginebra) amb l’anomenat “val servei” pot ser un primer pas. Aquest sistema de xecs ha possibilitat aflorar gran nombre de treballs domèstics que estaven en l’economia submergida, així com aplicar beneficis fiscals a les persones ocupadores.
I, finalment, l’equiparació urgent dels seus drets laborals i de seguretat social al de la resta dels treballadors, mitjançant la modificació de les normes que institueixen aquestes diferències, així com una actuació decidida de la Inspecció de Treball són mesures que no poden esperar més. Reconèixer el seu dret a prestacions com la de la desocupació, l’equiparació de la seva cotització al salari real o la protecció del Fons de Garantia Salarial han de ser prioritari.
Com a societat no ens podem permetre mirar cap a un altre costat davant aquesta discriminació oberta de dones, a les quals estem condemnant a la pobresa tant actual com futura. Els treballs de les cures han d’estar en el centre i els drets de les empleades domèstiques han d’equiparar-sense demora. La solució està en mans de totes i tots, però especialment del poder executiu i legislatiu. Obrim els ulls i donem respostes.
