La controvèrsia creada fa unes setmanes entre grups a favor i en contra de la gestació subrogada a Espanya ha posat una altra vegada el debat sobre la taula. En aquest cas arran de l’inici d’una campanya per demanar la regulació de la pràctica sota el lema «Nosaltres parim, nosaltres decidim» per part de l’organització Son Nuestros Hijos. La Red Estatal Contra el Alquiler de Vientres va acusar aquesta organització d’apropiar-se d’un lema que havia estat històricament del moviment feminista utilitzat per reclamar l’avortament lliure. En el camp dels feminismes hi ha dues posicions contraposades pel que fa a la maternitat subrogada. Hi ha una part del moviment que pensa que la gestació subrogada forma part de l’autonomia de les dones i una altra ho veu com una forma de cosificació que perpetua la mercantilització del cos de la dona i del patriarcat.
En el manifest del moviment NoSomosVasijas s’oposen fortament a aquest tipus de pràctiques perquè pensen que “l’”altruisme” d’unes poques, no evita la mercantilització, el tràfic i les granges de dones comprant embarassos a la carta. La recurrència argumentativa a l’altruisme i generositat de les dones gestants, per validar la regularització dels ventres de lloguer, reforça l’arrelada definició de les dones, pròpia de les creences religioses, com «éssers per altres» l’horitzó vital és el «servei «, “donant-se als altres”. I per altra banda, des de l‘Asociación por la Gestación Subrogada en España han creat una proposició de Llei de Gestació Subrogada perquè garanteixi “la protecció de tots els comitents, que han de participar en el procediment de manera plenament informada, lliure i voluntària. Es garanteix així la llibertat personal d’accedir a la paternitat/maternitat i, en conseqüència, als diferents models de família que conformen la nostra societat: parelles homosexuals i heterosexuals, homes sols i fins i tot dones soles que ho necessitin podran accedir a aquesta tècnica per veure complert el seu desig de ser pares/mares”.
La gestació subrogada a debat
Només pensar en com anomenar aquesta pràctica, que consisteix en què una dona gestarà un fill però no en tindrà la custòdia, sinó que l’entregarà a una família que per diverses raons no pot tenir fills biològics, ja provoca un debat terminològic. Hi ha qui utilitza el terme gestació per subrogació, maternitat subrogada, gestació per substitució o ventre de lloguer entre d’altres. Segons Serena Brigidi, Antropòloga Mèdica i coordinadora de l’Observatori contra la violència obstètrica, el fet de referir-se a un terme o a l’altre comporta “mirar el marc teòric, la ideologia que es vol adoptar i el coneixement situat de cada dona”.
Per abordar la gestació subrogada cal un debat profund sobre els problemes ètics o morals que pot suscitar la seva legalització. Noelia Igareda, investigadora del grup Antígona i doctora en Dret, està a favor que es reguli; considera que no fer-ho suposa mantenir la “hipocresia” que siguin només les famílies riques les que es poden permetre anar als països on la gestació subrogada està permesa. A més, apunta que la regulació és “una manera de donar seguretat jurídica a totes les parts”. Aquesta, per ella, seria la principal raó, tant pels adults que accedeixen a aquesta pràctica com pels infants i la situació de vulnerabilitat que es pot crear al seu voltant.
A l’altra banda de la moneda, des de l’Observatori de Bioètica i Dret de la UB consideren que estem davant un debat ple d’interessos que expressen que la maternitat subrogada suposa obrir portes a situacions d’explotació de les dones gestants perquè al final allò econòmic passa a controlar els drets. “Hi ha al darrere lobbies molt potents amb interessos econòmics de les empreses intermediàries”. Per a aquests dos actors, si s’arriba a la regulació, s’haurien d’establir uns mínims que garanteixin una regulació molt restringida, que hi hagi control judicial i que s’excloguin els intermediaris.
En la línia de la mercantilització dels cossos és en la que es recolza Marta Busquets, advocada especialitzada en drets sexuals i reproductius de les dones, per a mostrar-se contrària a la pràctica: si s’examina “el contracte de la gestació subrogada el que es contracta és un bebè, tractat com si fos un objecte. Per tant, no estem contractant el cos o la capacitat de gestar d’una dona, sinó un servei que inclou l’entrega d’un producte que és el bebè. No em sembla de rebut que puguis contractar la vida”, opina. Brigidi segueix la mateixa línia i afegeix que “és un retorn, si alguna vegada hem sortit d’això, a una biologització dels cossos de les dones i una trivialització del procés de l’embaràs i el part”. Per ella, un punt que hauria de centrar el debat és “replantejar els significats socials i culturals de tenir descendència. Per què un fill o filla? Un desig, una demanda, un dret?”
És una decisió lliure?
A Espanya, les persones que estan a favor de la legalització de la maternitat subrogada demanen que es faci de manera altruista, sense que la dona gestant pugui lucrar-se de tenir un fill. El debat està centrat en si és una decisió lliure per a la dona. Serena Brigidi no veu altruisme en un contracte entre mare gestant i família: “quan hi ha un contracte que inclús marca les regles de la vida de la dona gestant o les seves pràctiques quotidianes (quan tenir sexe, que menjar, quins productes utilitzar….) no hi ha espontaneïtat, voluntarietat ni altruisme, sinó necessitat per les dues parts”.
L’explotació de les dones gestants també és un punt clau en el debat. Noelia Igareda explica que als Estats Units és un negoci i que hi ha dones que es dediquen a això però “amb un fort component altruista. Tampoc compensa perquè dels 150.000 euros que costa aproximadament la gestació subrogada allà, la dona gestant se’n porta 25.000 per nou mesos”. Per ella, és important que hi hagi una regulació d’aquesta pràctica precisament perquè no hi pugui haver casos d’explotació de les dones com els bordells reproductius de l’Índia. Explica que la falta de regulació de la pràctica a l’Índia és el que va provocar l’explotació “i per això, el govern de l’Índia va legislar-ho i va prohibir que els pares d’intenció fossin estrangers, és a dir, va tallar la possibilitat que allò es convertís en un negoci on fos fàcil explotar la gent més pobra i en situació més vulnerable de l’Índia”. Afegeix que és important tenir en compte que “no hi ha cap tipus de legislació que asseguri cap tipus d’explotació. En els països del tercer món hi ha gent esclava i no per la gestació subrogada. Gent que treballa en condicions infrahumanes en la industria tèxtil i no ho prohibim. Són condicions d’esclavitud que aquí no permetríem sota cap concepte”.
A més a més, per Busquets s’ha de tenir en compte la globalització, ja que “la major part de les dones productores de bebès estan en el tercer món, tornem a parlar de dinàmiques colonialistes on les dones que estan gestant i parint són les que tenen menys drets”. Ella pensa que defensar l’argument que “puc fer el que vulgui amb el meu cos” és “un argument liberal. Per exemple, Ciutadans no promou una llei perquè com a Filipines es puguin vendre els ronyons. El cos de les dones sempre està a debat per la seva capacitat reproductora. Al final la maternitat subrogada mou molts diners i hi ha una part de l’electorat a qui li encaixa aquest discurs”. En tot cas, és important centrar el debat en la protecció dels drets de les dones gestants perquè no hi hagi condicions d’explotació. Serena Brigidi explica que “vivim en una època on el dret es confon amb el desig i així es neguen els drets fonamentals”.
Quina és la regulació a Espanya?
Pel que fa a la situació actual de la maternitat subrogada a Espanya, és important destacar que l’article 10 de la Llei 14/2006, de 26 de maig, sobre tècniques de reproducció humana assistida explica que tots els contractes de maternitat subrogada es consideraran nuls en el nostre dret. Però per altra banda, la Instrucció de la Direcció General de Registres i del Notariat, de data 5 d’octubre de 2010 contempla la inscripció de les criatures nascudes sota aquesta tècnica sempre que un dels dos progenitors tingui la nacionalitat espanyola i que hagin portat a terme la maternitat subrogada en un país on aquesta pràctica està regulada i existeixi una resolució judicial que garanteixi els drets de la dona gestant i la garantia que en el moment que la dona gestant renuncia a l’infant està en ple ús de les seves facultats.
Busquets explica que quan es parla de regular “ens estan mentint, no ens estan parlant de regular-la sinó de despenalitzar-la”. I és que també hi ha controvèrsia sobre l’estatus legal de la gestació subrogada; així com hi ha qui, com Igareda, no la considera una pràctica penada “és una situació de no admissió”, d’altres com Busquets apunten a l’article 221 del Codi Penal per afirmar que sí que ho està:
“Aquells qui, mitjançant compensació econòmica, entreguin a una altra persona un fill, descendent o qualsevol menor encara que no hi hagi relació de filiació o parentesc, eludint els procediments legals de la guarda, acollida o adopció, amb la finalitat d’establir una relació anàloga a la de filiació, seran castigats amb les penes de presó d’un a cinc anys i d’inhabilitació especial per a l’exercici del dret de la pàtria potestat, tutela, curatela o guarda per un temps de quatre a 10 anys”.
Amb tota aquesta controvèrsia, una de les preguntes que sorgeix és si la llei diu que el contracte serà nul perquè les famílies poden inscriure les criatures al registre espanyol quan han passat pel procés de maternitat subrogada a un altre país. En aquests casos, segons Igareda i Busquets, s’ha de tenir en compte que s’al·lega l’interès del menor, es diu que seria pitjor privar al menor d’una família. Cal destacar que la filiació al registre espanyol és molt més fàcil quan s’ha recorregut a fer la pràctica a països on hi ha una sentència judicial que dóna la paternitat als pares per subrogació, perquè, com diu Igareda: “els països es reconeixen mútuament les sentències judicials, per tant, a Espanya l’únic que es fa és reconèixer la validesa de la sentència”.
Tot i això, països com Ucraïna, on no hi ha una sentència judicial, el procediment és més complicat però el que es fa es reconèixer l’interès del menor”. Però segons Marta Busquets “s’està utilitzant la interpretació de l’interès del menor en favor del tràfic econòmic i els interessos del capital”, ja que l’interès del menor es pot interpretar també en el sentit que és perillós posar els menors en situació d’inseguretat jurídica i que corrin el risc que aquest menor pugui quedar desemparat.
Situació dels països on la gestació subrogada està regulada
Els països que permeten la gestació subrogada són Estats Units, Grècia, Ucraïna, Regne Unit, Tailàndia o Rússia entre d’altres. Entre aquests hi ha diferents legislacions. La majoria de persones d’Espanya recorren als Estats Units, perquè hi ha molta seguretat jurídica, o a Ucraïna, perquè el procés és més barat. En aquests països la gestació subrogada és comercial, és a dir, es paguen uns diners a la dona gestant pel fet de ser-ho. Com explicava Igareda, als Estats Units accedir a la maternitat subrogada té un cost molt elevat, el procés oscil·la entre 80.000 i 240.000 euros depenent de l’Estat on es practiqui. És important tenir en compte que tots els nens que neixin als Estats Units tindran la ciutadania i seran considerats com a ciutadans de ple dret. A més, després obtindran la nacionalitat espanyola per ser fills de pares espanyols.
Per altra banda, Ucraïna s’ha convertit en un país rentable perquè el preu no és tan elevat com als Estats Units, costa entre 26.000 i 60.000 euros. Pel que fa al procediment per registrar un bebè nascut per gestació subrogada a Ucraïna hi ha alguns aspectes que criden l’atenció. La dona gestant, mitjançant un document, renuncia a la maternitat i es fa una prova d’ADN del pare d’intenció per demostrar la filiació amb el pare. Una vegada a Espanya, el bebè es registra només amb el nom del pare i la mare d’intenció ha d’esperar 6 setmanes per demanar l’adopció d’aquest bebè nascut per gestació subrogada perquè a Espanya només es reconeix com a mare la dona que dona a llum, tot i que la mare d’intenció hagi donat els seus òvuls.
Als països europeus la maternitat subrogada es fa de manera altruista com en el Regne Unit. Segons Busquets això és “una trampa enorme” perquè si es llegeix la llei podem arribar a la conclusió que està bastant bé, apart que és altruista, la dona que gesta pot decidir fins a l’últim moment si vol o no entregar el bebè. La trampa es troba en el fet que, per exemple, a l’Índia es va blindar la pràctica als estrangers excepte que en el seu país sigui legal, és a dir, “si al teu país està regulat i es permet altruísticament aleshores els anglesos poden anar a comprar bebès a l’Índia” on és menys restrictiu.
Fora dels tractats internacionals de drets humans no hi ha cap marc legal que reguli aquesta pràctica, ja que en relació a aquesta matèria cada país és sobirà i regula com creu convenient. Segons Marta Busquets crear un marc conjunt és difícil, “el país per excel·lència on és legal és EEUU i aquesta gent no promourà que hi hagi legislació especifica”. A més, Igareda explica que per exemple, “Espanya o el Regne Unit té una legislació permissiva i després hi ha altres països com Polònia o Itàlia on tot és pecat. Així és impossible arribar a un consens”.