Just Deploy It!

Etiqueta: Dependència

  • Cuidadores sobrecarregades

    Gairebé la meitat de les persones que cuiden d’altres persones dependents són familiars directes (un 48%) i en un 89% dels casos es tracta de dones, segons dades de Creu Roja fetes públiques el Dia de les Persones Cuidadores, 5 de novembre.

    Per a l’ONG, “la cura de les persones dependents es conjuga en femení, singular i privat”, i argumenta que el 62% de les persones que cuiden dependents passen més de sis hores al dia fent aquestes tasques, cosa que repercuteix en la manca de temps lliure i afecta la salut física i mental. A això cal sumar que en el 64% dels casos, les cuidadores i els cuidadors no professionals treballen també fora de casa.

    La fatiga, el mal d’esquena i a les articulacions, la frustració, la impotència, la depressió, la soledat, la culpa, l’ansietat, l’estrès o l’insomni són alguns dels principals problemes de les cuidadores davant la creença que no poden arribar a tot.

    Des de la Creu Roja remarquen que l’esforç de les cuidadores no està prou reconegut, ja que només una de cada dues troba el suport i el reconeixement social. Per això, reivindica en el Dia de les Persones Cuidadores, el 5 de novembre, que cal ampliar l’oferta formativa del sector, reduir les llistes d’espera, agilitar els tràmits burocràtics i sensibilitzar la població de la importància de les cures.

    La responsable a Creu Roja de projectes d’Atenció a Persones Cuidadores, Aurora González, destaca que no tot és negatiu en el sector i que les cuidadores tenen un gran sentit de la humanitat i la dignitat de la persona:  “Cuidar a algú també significa intensificar llaços, aprendre a fer coses noves… la cura i el que suposa cuidar és una feina important, seriosa i compromesa, però té la seva part positiva”.

    Entre les propostes de l’entitat, hi ha el projecte ‘Atenció a persones cuidadores’ per tal de donar un respir a qui cuida dels altres. Fan tallers, sessions informatives i trobades per compartir experiències. “Gràcies a aquest espai”, explica González, “se’ls dona l’oportunitat que facin altres activitats, mentre que Creu Roja es queda cuidant la persona dependent”.

    D’aquesta manera, poden aprofitar per fer tasques quotidianes com anar a comprar, fer un passeig o desconnectar amb alguna activitat que li agradi.

    Targeta cuidadora

    Per part seva, l’Ajuntament de Barcelona ha posat en marxa una targeta cuidadora, que és gratuïta i vol facilitar la vida quotidiana a les cuidadores proporcionant informació i diferents recursos de biblioteques, hospitals i centres esportius, entre altres serveis.

    Aquesta nova targeta, que es va crear al setembre, té un telèfon emocional les 24 hores del dia, el 936 420 124. També hi ha un suport psicològic telefònic per a les treballadores de la llar i de les cures de dilluns a diumenge entre les 6 del matí i la mitjanit, el 900 505 805.

    La targeta cuidadora és una iniciativa pionera que vol fer la vida més fàcil a les cuidadores

    Per tal que les cuidadores tinguin moments de respir, la targeta oferirà serveis d’entitats especialitzades. De manera inicial, hi ha acords amb l’Associació de Familiars de malalts d’Alzheimer de Barcelona (AFAB) i l’Associació Contra el Càncer a Barcelona (ACC).

    Algunes farmàcies oferiran gratuïtament un sistema personificat de dosificació per revisar la medicació de la gent gran cuidadora, i els mercats municipals habilitaran zones tranquil·les els matins dels dimecres per tal que les cuidadores puguin comprar de manera més fàcil i fins i tot puguin estar acompanyades per les persones que cuiden.

  • L’Audiència Nacional dona la raó als sindicats i obliga a les empreses de Dependència a augmentar un 6,5% els sous dels treballadors

    Les empreses del sector de la Dependència hauran d’incrementar un 6,5% els sous dels treballadors, després que l’Audiència Nacional donés el passat dijous 23 de juny la raó a CCOO i UGT. Així doncs, reconeix el dret dels treballadors a l’aplicació de l’article vuit del setè Conveni de la Dependència on s’estableix que “s’incrementaran anualment els conceptes retributius en la mateixa quantitat que l’Índex de Preus al Consum (IPC)”, el que suposa un augment dels sous del 6,5%.

    Des d’UGT Serveis Públics de Catalunya afirmen “haver intentat totes les vies de conciliació possibles” però “davant de la negativa d’aplicar el conveni ha estat l’Audiència Nacional qui s’ha pronunciat”.  De fet, els magistrats han recriminat l’actitud de les tres patronals FED; LARES i AESTE, ja que el conveni és molt clar. La sentència, a més de reconèixer l’augment salarial, a instàncies de la UGT, ha imposat a cada patronal una sanció de mil euros i el pagament de les costes dels advocats sindicals per “conducta processal temerària”. El tribunal afirma que “la pobresa argumental de la part denunciada és demostrativa que volen mantenir una posició de resistència injustificada a l’aplicació de la normativa al marc de la negociació d’un nou conveni col·lectiu”.

    El  VII Conveni Estatal de la Dependència porta en situació d’ultraactivitat indefinida des de 2019, que suposa que s’activi una clàusula on s’apliqui l’IPC real de l’any anterior. La negativa d’aplicar-la, afecta a més de 300.000 persones treballadores de residències, centres de dia, ajuda a domicili i teleassistència a tot l’Estat. Des dels sindicats qualifiquen l’actitud de les patronals de “desconsiderada” amb la feina dels treballadors i lamenten que “les promeses de millorar les condicions laborals per la dura situació durant la pandèmia hagin quedat en l’oblit”. A més, des d’UGT demanen que “s’acati la sentència i s’incrementin els salaris de manera imminent”.

  • “Cuidem-los i cuidem-nos”: una iniciativa per visibilitzar la cura de fills amb diversitat funcional

    Històricament, la societat patriarcal ha empès les dones a criar soles els fills i filles i a cuidar aquelles persones dependents, mentre que els homes han estat qui treballaven fora de la llar. A poc a poc, aquesta situació ha canviat en moltes famílies i les dones s’han incorporat al mercat de treball, per la qual cosa el paper en la criança i la cura també s’ha anat repartint dins la família. Malgrat això, encara ara ens trobem amb moltes llars on són les dones qui s’encarreguen gairebé de la totalitat de les feines relacionades amb la cura.

    La Sara està separada i té dues filles: la Natalia, de 15 anys, que té Síndrome de Down i Trastorn de l’Espectre Autista (TEA), i l’Alma, de 12. Treballa d’infermera en torns de nit i és qui cuida les seves filles. Explica que va haver de demanar la reducció de jornada perquè amb una jornada completa no podia conciliar la vida laboral amb la familiar.

    El cas de la Sara, però, no és una excepció. Les necessitats de conciliació venen molt condicionades, entre d’altres, per l’assumpció dels treballs de cures, que presenta importants biaixos de gènere. L’últim informe de l’Institut Nacional d’Estadística (INE) mostra que la majoria de les persones que treballen a temps parcial per poder exercir la tasca de cuidadors de persones dependents són dones, concretament, un 93,6%. El 2020, 286.100 dones tenien un contracte laboral a temps parcial a fi de disposar de més temps per la cura d’aquestes persones. El 54,8% d’elles van considerar que no hi ha serveis adequats per a l’atenció a persones dependents o que no poden costejar.

    Persones en situació de dependència

    Un grup de disset mares s’ha organitzat per conscienciar sobre la situació dels seus fills i filles amb diversitat funcional, ja que consideren que no hi ha suficients dades que la reflecteixin. “Està molt bé que s’intentin visibilitzar totes les cures, però necessitem dades pròpies perquè si no els nostres fills i filles queden invisibilitats dins el col·lectiu de persones dependents”, explica la Maria Herrero, portaveu del “Sindicat de Mares en la Diversitat Funcional”.

    La Llei 39/2006, del 14 de desembre, de Promoció de l’Autonomia Personal i Atenció a les persones en situació de dependència estableix que la dependència és l’estat de caràcter permanent en què es troben les persones que, per raons derivades de l’edat, la malaltia o la discapacitat, i lligades a la falta o a la pèrdua d’autonomia física, mental, intel·lectual o sensorial, precisen de l’atenció d’una altra o altres persones o ajudes importants per realitzar activitats bàsiques de la vida diària. La dependència pot ser moderada (grau 1), severa (grau 2) o gran (grau 3).

    Segons les últimes dades del Sistema per l’Autonomia i Atenció a la Dependència (SAAD), actualment a Espanya hi ha 1.141.950 persones en situació de dependència reconeguda. El 71,76% d’aquestes tenen 65 o més anys i, per tant, les persones grans dependents són el col·lectiu més visibilitzat, mentre que d’altres com el de les persones amb diversitat funcional no és tan conegut.

    Grup de mares en la diversitat funcional

    El grup de mares pretén defensar els drets dels seus fills i filles, sobretot tenint en compte que seran persones dependents tota la vida. Al mateix temps critiquen que són unes cures molt feminitzades i que la sobrecàrrega d’aquestes recau en la mare.

    Un estudi elaborat per la Fundació Pere Tarrés, “Calidad de vida de las personas cuidadoras no profesionales” posa de manifest la lenta incorporació dels homes en les cures. D’una banda, vuit de cada deu de les persones cuidadores no professionals són dones; de l’altra, les dones dediquen de mitjana 14,6 hores al dia a les cures, el que suposa dues hores més que els homes.

    A més, un 60,4% de les dones cuidadores es consideren les màximes responsables de la cura de la persona en situació de dependència. Malgrat ser un col·lectiu molt divers, tant per l’edat i estat civil de les mares com per les diferents discapacitats dels fills i filles, al grup l’uneix que totes exerceixen com a cuidadores úniques i que se senten soles i poc compreses per la societat.

    La qualitat de vida de les persones cuidadores no professionals

    El grup de mares es queixa de la poca visibilització que tenen: “són cures de per vida, i no se’ns veu”; “no havíem alçat mai la veu perquè estem molt cansades i saturades, però penso que ja és el moment”, “jo vull fer més fortes les meves filles, però no ho puc fer a costa de la meva salut”, comenten algunes mares del grup.

    La qualitat de vida de les persones cuidadores no professionals (PCNP) és pitjor en els casos en què hi ha una gran dependència i quan les hores per dia dedicades a la cura són més de 16. També hi ha una pitjor percepció de la qualitat de vida quan la PCNP està sense treball i quan la responsabilitat de la cura és exclusiva. Aquest és el cas de la Raquel, mare soltera d’un fill de 4 anys amb Paràlisi Cerebral Infantil (PCI): “No puc conciliar la vida familiar amb la laboral, no tinc parella i la cura del meu fill recau tota en mi”.

    La Noèlia viu amb el seu fill Isaac, de 19 anys, que ha tingut diferents diagnòstics d’ençà que va néixer. Fins fa uns mesos estava diagnosticat amb Trastorn de l’Espectre Autista, però el seu diagnòstic està en fase de canvi i els metges creuen que pot tenir una malaltia minoritària. Aquesta incertesa li provoca un malestar emocional continuat, però pensa que les mares també han de cuidar la seva salut, ja que “si no ens cuidem nosaltres, no els podem cuidar a ells”.

    Per la seva banda, l’Alicia té dos fills amb diversitat funcional. El Lucas, de 10 anys, té Síndrome d’Asperger (SA), TDAH i problemes de conducta, i el Max, de 6 anys, té trastorn de l’espectre autista (TEA) i danys cognitius. Reconeix que la seva vida consisteix a superar cada dia i no mirar més enllà. Els seus fills no poden estar amb una sola persona i no té temps per dedicar-se’l a ella. De la mateixa manera que ella, un 80% de persones cuidadores no professionals no se sent lliure per organitzar la seva pròpia vida, i un 79% considera que no disposa del temps necessari per ser ell/a mateix/a.

    La Guillermina reconeix tenir por al futur: el seu fill Guillem, té 31 anys, té TEA, i no saber què passarà amb ell quan ella ja no hi sigui li provoca molta angoixa. “No hi ha recursos per una vida independent: les residències privades són molt cares i en les públiques t’has d’esperar bastant; tot això et crea una ansietat molt gran, perquè penso que si em passa alguna cosa no sé on anirà a parar el meu fill”, explica. Aquesta por al futur la comparteix un 56% de les persones cuidadores no professionals.

    Lluitar pels recursos als quals tens dret

    Conviure amb una persona amb discapacitat suposa, entre altres coses, un increment considerable del volum de despeses a la unitat familiar. Per aquest motiu, la persona amb dependència té dret a diversos recursos i prestacions econòmiques.

    Tanmateix, les famílies es queixen de la manca d’informació i de les dificultats per tramitar les sol·licituds. La Rebeca té dos fills: la Mireia, de 20 anys, amb pluridiscapacitat, i el Martí, de 17 anys, i reconeix que el desgast emocional és molt gran i que està molt cansada d’haver de lluitar pels seus drets. “M’he de barallar constantment amb les places de minusvàlid perquè hi ha cotxes aparcats quan ells no les necessiten. Tenir dret a una plaça de minusvàlids no és un luxe, és una necessitat”, comenta la Rebeca amb ràbia i impotència.

    L’Elena, que té un fill de 9 anys amb Paràlisi Cerebral Infantil, comparteix aquesta càrrega física i emocional. Per aquest motiu, creu que si tinguessin més recursos i ajudes milloraria la seva salut, i això també afectaria positivament a la del seu fill.

    Per la seva banda, la Montse Benito Solanes, llicenciada en Ciències Econòmiques i Empresarials i especialitzada en assessoria juridicofiscal de la discapacitat, explica que hi ha una àrea de prestacions que la gent no sap com funciona i que des de serveis socials no s’explica de manera correcta. “Jo crec que hi ha molts recursos, gestionats per moltes administracions diferents, i que per tant són molt desconeguts i t’obliguen a fer molts tràmits, i la majoria de famílies no té temps a fer tants tràmits”, reconeix la Montse Benito. En aquest sentit, moltes de les famílies coneixen més recursos pel que els diuen altres famílies o treballadors externs que pel que els diuen els assistents socials.

    Des de Nexe Fundació també parlen del desconeixement dels recursos disponibles i de la tardança a rebre ajuts com el de la dependència: “quan una família acaba d’aterrar al món de la discapacitat no sap res perquè no té ningú que els digui què poden sol·licitar”. Per aquest motiu, l’àrea de famílies de Nexe facilita les eines necessàries perquè aquestes es puguin adaptar a la nova situació i dona resposta a les necessitats d’informació, orientació i suport des del primer moment. “Pensem que els fan anar d’un lloc a un altre, portant documents cap aquí i cap allà, però no hi ha ningú que els cridi i els informi”, explica la Marta Piña, coordinadora de l’Àrea de Famílies de Nexe.

    Més visibilització i recursos

    Segons les últimes dades publicades per la Generalitat, a Catalunya hi ha 72.643 famílies monoparentals. D’aquestes, 68.186 són dones i 4.429 tenen fills i filles amb discapacitat. Aquestes dades, no obstant, són orientatives de la realitat sobre el paper de cura dels fills i filles per part de les mares, ja que no es tenen en compte totes aquelles famílies en què la parella o exparella no es fa càrrec de les seves responsabilitats.

    Des del Sindicat de mares en la diversitat funcional defensen que no demanen els recursos i la visibilització per elles, sinó pels seus fills i filles. “Nosaltres els cuidem el millor possible, però estem cansades i és molt difícil conciliar aquesta sobrecàrrega amb la vida laboral i social; i això a ells també els perjudica”, explica la Maria.

  • Més de 51.000 sol·licitants de dependència han mort a l’Estat el 2020 sense cobrar l’ajut

    Morts en el “laberint de la burocràcia”. Així defineix l’Asociación de Directoras y Gerentes de Servicios Sociales la situació en què han perdut la vida 51.540 persones a l’Estat espanyol; esperant a rebre les ajudes a la dependència enguany. Les dades, actualitzades a finals de novembre, revelen que cada nou minuts mor a l’Estat una persona que estava esperant a cobrar l’ajut.

    En els onze mesos complerts l’any 2020, 31.976 persones que tenien el dret reconegut a rebre la prestació han mort a l’Estat sense cobrar-la. A aquesta xifra se li sumen 19.564 persones amb l’expedient pendent de valoració. La suma, que demostra la saturació del sistema i la poca agilitat que juga en contra d’unes persones sovint en edats molt avançades, arriba als 51.540 decessos a falta de conèixer el balanç de l’últim mes de l’any.

    De fet, la persona mitjana demandant d’aquesta subvenció és d’edat avançada, ja que el 71,7% dels beneficiaris actuals tenen 65 anys o més. Més concretament, el 53.7% tenen o superen els 80 anys. La casuística provoca que tantes persones perdin la vida sense haver rebut mai l’ajuda o sense que el tràmit s’hagi resolt. Amb tot, l’Instituto de Mayores y Servicios Sociales (Imserso) recorda que «el 83,13% de les persones amb dret a prestació que han estat baixa enguany ja estaven rebent la seva corresponent prestació».

    El temps mitjà de tramitació del cas a l’Estat és de 426 dies i a Catalunya de 576

    José Manuel Ramírez, president de l’Asociación de Directoras y Gerentes de Servicios Sociales, felicita el govern espanyol per un projecte de llei de pressupostos «on es reverteixen les retallades del sistema». Amb tot, considera que «és necessari insistir que urgeix assolir els acords necessaris al Consell Territorial per a implementar de manera immediata el repartiment del nivell acordat”.

    Ramírez recorda que «cada nou minuts mor a Espanya una persona atrapada al laberint burocràtic de la llei de dependència» i considera que, «donat el dramatisme de les dades, seria imperdonable que els electoralismes a curt termini i els tacticismes s’imposin a la solució d’una autèntica emergència humanitària que viuen les persones independents».

    Catalunya, la comunitat més afectada

    Pel que fa a la distribució per comunitats autònomes, la regió de l’Estat on més persones han mort sense haver rebut la prestació de dependència a què tenien dret o sense saber si els hi corresponia és Catalunya, amb 13.134 decessos fins al mes de novembre. Al segon lloc hi ha Andalusia amb 10.994 persones mortes a l’espera de rebre la prestació i la tercera plaça és per a la Comunitat de Madrid, amb 5.049 persones.

    El podi de les morts en el “laberint de la burocràcia” concorda amb les dades de població, ja que són les tres més habitades de l’Estat. Amb tot, Catalunya és la segona comunitat en població per darrere d’Andalusia, mentre que en termes de persones mortes esperant l’ajuda de la dependència s’altera l’ordre.

    No en va, la catalana és la comunitat de l’Estat amb més expedients per resoldre en nombre total i en proporció en el nombre de persones beneficiàries. En concret, hi ha un 31,6% de persones pendents de rebre la prestació a Catalunya, mentre que la mitjana de l’Estat és del 17,2% i a algunes comunitats ni tan sols supera el 10%, com és el cas de Castella i Lleó (0,4%), Ceuta (2,7%), Navarra (4,6%), Castella-la Manxa (7,5%) i Galícia (7,8%).

    En el cas de les persones que tenen el grau III i II de dependència existeix un desequilibri de fins a 20 punts percentuals entre les comunitats amb menys casos per resoldre -Castella i Lleó (0,12%) i Ceuta (2%)- i les que en tenen més -Canàries (20%) i Catalunya (19,5%).

    Amb tot, la bretxa és molt més àmplia en els casos de menys dependència. D’entre els demandants de dependència de grau I, la diferència entre les comunitats de l’Estat va del 47,5% de Catalunya o el 45,6% de La Rioja al gairebé inexistent 0,83% de Castella i Lleó. En aquest cas, la mitjana de l’Estat és del 29,1% d’expedients pendents de concessió de prestació.

    Catorze anys de llei, més d’un milió de beneficiaris

    El 30 de novembre va fer catorze anys del dia en què el Congrés espanyol, amb una àmplia majoria, va aprovar la llei «de promoció de l’autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència», molt més coneguda com la «llei de dependència». Amb només quinze vots en contra de CiU, PNB, Eusko Alkartasuna i Nafarroa Bai que la consideraven una invasió de competències autonòmiques, la norma es va validar.

    Des que va entrar en vigor el 2008, gairebé tots els anys hi ha hagut més persones que se n’han beneficiat, en comparació amb l’anterior. Si en el seu primer any només va arribar a 228.613, al tancament de novembre eren 1.119.209 les persones beneficiàries amb prestació. La quantitat rebuda depèn del grau de dependència de la persona que la demana, des del primer en què la necessitat d’ajuda externa és moderada fins al tercer, on es qualifica el beneficiari de persona amb «gran dependència».

    El 2020 el creixement ha estat només de 4.000 beneficiaris

    La subvenció ha anat sempre lligada a una molt lenta gestió dels expedients que, de la mà de l’avançada edat dels que la demanen, produeix la trista realitat de decessos sense tenir la dependència reconeguda o no haver cobrat mai l’ajut.

    Segons denunciava l’Asociación de Directoras y Gerentes de Servicios Sociales a inicis d’any, el temps mitjà de tramitació del cas a l’Estat és de 426 dies. A Catalunya el temps es dilata encara més i arriba a 576 dies de mitjana, és a dir, més d’un any i mig.

    Aquests terminis infringeixen la llei, que a la disposició final primera recull que el període màxim «entre la data d’entrada de la sol·licitud i la de resolució de reconeixement de la prestació de dependència serà de sis mesos [180 dies]».

    La petjada de la Covid-19

    L’impacte de la pandèmia per Covid-19, que és especialment letal entre les persones d’edat avançada o que tenen altres patologies prèvies, ha impactat amb força entre el col·lectiu que percep l’ajuda a la dependència. Fins al mes de novembre, el 2020 han mort 31.980 més beneficiaris dels que havien mort el 2019. La diferència va ser especialment destacada el mes de maig, al primer pic de la pandèmia a l’Estat, amb un creixement del 116% dels decessos en comparació a l’any anterior.

    «La llista d’espera s’ha reduït per les morts de persones, no perquè hagin estat ateses», apunta en aquest sentit José Manuel Ramírez, president de l’Asociación de Directoras y Gerentes de Servicios Sociales.

    El creixement abrupte de decessos també ha modificat una tendència clara en el nombre de persones beneficiàries. Des del 2015, cada any augmentava en unes 50.000 persones, però aquest 2020 el creixement ha estat només de 4.000 beneficiaris. A nou de les comunitats ha augmentat el nombre de beneficiaris, mentre que a la resta ha baixat. Especialment a La Rioja (-7,2%), a la Comunitat de Madrid (-7%) i a Catalunya (-4,6%), algunes de les comunitats més afectades per la Covid-19.

    L’Imserso alerta que a causa de la condició de pandèmia i a les «especials circumstàncies» derivades «és molt probable que es produeixin regularitzacions de les dades que seran informades».

  • “A les residències cada cop hi ha més gent gran que necessita ajuda per valdre’s i no augmenta el personal per atendre’ls”

    Josep Maria Martínez és treballador de geriatria i militant de Comissions Obreres. Ell és una excepció en un àmbit on el 95% dels seus integrants són dones. Quins són els problemes amb els quals topeu?

    Des del punt laboral a geriatria hi ha dues lluites. Una és la que afecta el conveni estatal, que es fa a Madrid, i al qual podem presentar propostes, però està allà a Madrid. Comissions el negocia, però es fa estrany sortir aquí al carrer reclamant una cosa que es tracta a Madrid. Hi tenim els companys, però no estem a la mesa com a Catalunya.  I l’altra és com s’ha de treballar a Catalunya.

    Quines coses fixa aquest conveni?

    És un acord que estableix que el salari base està a 997 euros, comptant la pujada de l’1,2% que hi va haver l’any 2018. També inclou 1.792 hores anuals. Ara has de comptar que això és amb una jornada al 100%. Pensa que no tothom treballa tot el dia, si li treus un 60%, un 50% en les jornades també disminueix en el mateix percentatge el salari.

    No té altres implicacions això

    Una d’important: si no treballes més de 6 hores seguides, no tens dret al temps de descans de 15 minuts. A tot això s’hauria de sumar la precarització que tenim.

    En les residències on treballeu, aquestes condicions de feina com es concreten?

    El fenomen principal és que ara falta gent per treballar. I per tant, les empreses ho agafen tot. Això mostra que el sector no està professionalitzat.

    Quan parles d’això què vols dir?

    Doncs que entra molta gent sense titulació professional. Això passa perquè hi ha més demanda de llocs de treball, que oferta de persones preparades. Passa això perquè la gent amb formació marxa a causa dels baixos salaris. Fa un camí habitual. De les residències privades o concertades passa a la sanitat privada o que té concert, i d’allà intenten entrar al sector sanitari públic, que és el seu objectiu final. La prova de tot plegat  és que a les residències que són directament públiques aquest moviment cap a entitats amb més futur no es produeix.

    Vol dir això que baixa la qualitat assistencial a la nostra gent gran?

    És clar, baixa per la falta de personal preparat i especialment perquè no tenim ni el temps ni els recursos que es demanen avui. No és la mateixa qualitat assistencial que es donava el 2008 que la que es pot oferir el 2019.

    Josep Maria Martínez, treballador de la dependència durant l'entrevista foto: Tomeu Ferrer

    Josep Maria Martínez, treballador de la dependència durant l’entrevista foto: Tomeu Ferrer

    Vols dir que ara l’exigència és més alta?

    A 2008 segurament que en una residència de, posem, 100 persones, n’hi podia haver unes 75 que podien menjar soles, i avui, a 2019, hi ha 25 persones que mengen soles. Les ràtios són les mateixes, els professionals són els mateixos i la gent paga el mateix.

    Entenc que ara el deteriorament mitjà dels interns és més gran. Dit d’una altra manera, no era igual pagar 1.800 euros per una plaça de grau 3 de 2008 que pagar el mateix ara, amb el mateix personal.

    Aquests preus es paguen?

    I més, fins i tot es pot arribar a pagar 3.400 euros, amb IVA suposo, per una plaça en una residència privada. Jo sempre dic que una empresa privada pot tenir, diguem un 15% de beneficis. A Catalunya hi ha residències que són propietat de fundacions privades, entitats consorciades, entitats públiques, i d’aquest benefici, el treballador no en rasca res.

    També hi ha una cosa que afecta Catalunya especialment. Aquí les tarifes de les empreses s’apugen un 1,4% per l’IPC català, però als treballadors ens apugen el sou només un 1,2% que és l’increment espanyol. La diferència, aquest 0,2, és més benefici per a l’empresa.

    Això passa cada any?

    Ho ignoro, jo només sé que aquest any han apujat la tarifa corresponent a l’atenció de les persones amb grau 2, perquè les patronals es queixaven que feia deu temporades que tenien les tenien congelades i deien que han perdut el poder adquisitiu durant deu anys. Però, clar, cap residència tanca.

    A més, això explicaria la compra de residències per part de grans multinacionals.

    Sobre això afirmo que quan les multinacionals venen aquí a invertir en residències i empreses per a la gent gran, venen només a fer negoci. S’ha de pensar que aquestes empreses procedeixen de països amb un salari mínim de 1.200 o 1.300 euros i quan veuen el que es paga aquí han d’entendre que el negoci és rodó. Si són capaces de guanyar diners a Holanda o a Gran Bretanya, el que fan aquí és un gran negoci.

    I el paper de l’administració?

    Nosaltres sabem que les inspeccions s’avisen. Això ho notem perquè a les residències ens diuen als treballadors: “hi ha inspecció, tothom a planta, que tot el recinte estigui impol·lut, etc. Per això quan venen els inspectors mai parlen amb els treballadors o amb els agents sindicals, o ho fan amb els que abans tria l’empresa”.

    Quina és la preocupació de l’Administració quan fa inspeccions?

    Què pot mirar? Si els avis dinen a la seva hora, si estan  ben servits, ben atesos?, però clar, no veuen si un treballador ha aixecat entre les 7 i les 9 del matí a 14 avis. Quan els inspectors hi van veuen els avis formats en una sala i no poden veure el que això implica per als treballadors o treballadores: l’esforç d’aixecar-los i vestir-los, i tot sense una mala cara.

    Em sembla que en les teves paraules hi ha la sensació que no us reconeixen l’esforç.

    No, no es reconeix. Mireu, ara està en voga parlar del maltractament a la gent gran, estigui ingressada o no. Jo crec que el maltractament no es pot justificar de cap manera. Però ningú es fixa en la situació de maltractament que afecta els treballadors. Què es pot dir de la persona que està treballant sense el descans de dotze hores entre jornada i jornada. La persona que treballa tots els caps de setmana, la que té criatures a casa i només les veu dormint perquè a la feina no accepten la conciliació familiar? Tot aquest maltractament queda invisible per a l’administració i per al públic.

    A més, sembla que darrerament teniu situacions de tensió per la feina?

    Fa poc m’explicaven que en una residència havien de dur 130 persones als serveis en una hora. Es miri com es miri, no es pot fer aquesta feina amb totes les de la llei, perquè les persones necessiten atenció i més quan els hi costa valdre’s o directament han de ser ajudades. Això causa tensió, perquè veus que no es poden atendre com cal aquestes persones.

    Perdona que canviï de tema, tot el temps es parla de les ràtios que fixa la Generalitat. Pots explicar en què consisteixen aquestes mesures i com us afecten als treballadors?

    Les ràtios, per entendre’ns són hores. Poso un exemple, la Generalitat pot dir: per una persona amb un grau 3 de dependència la ràtio d’atenció poden ser 590 hores a l’any. Per una persona amb un grau 2, podrien ser 480 hores i per un grau 1, 230 hores. Llavors el càlcul és comptar quanta gent hi ha a una residència que estigui en un grau 3, el de més atenció. Un cop tens la ràtio has d’esbrinar la gent que fa falta. Si hi ha 50 persones de grau 3 l’atenció que es necessita és el resultat de multiplicar les 50 persones per les 590 hores: són 29.500 hores d’atenció.  En grau 2 posen que facin falta 12.000 hores, i en grau 1 3.000 hores més. Això sumat serien 44.500 hores d’atenció directa, que si es divideixen per les 1.792 hores de jornada anual, vol dir que farien falta 25 auxiliars, perquè aquí no es compta, per exemple infermeria, per atendre directament les persones ingressades, a la qual cosa s’ha de sumar les hores indirectes, és a dir, les hores de direcció, administració, etc.  I torno al càlcul, dels 25 auxiliars cal assegurar, que hi hagi 3 treballadors al torn de nit, cosa que redueix la presència durant la jornada, però si durant el dia es fan dos torns, s’ha de repartir això. I si a més la residència té quatre plantes, és gairebé impossible atendre bé.

    Si es divideixen les 590 hores entre 365 dies, el resultat són 1,62 hores. Això vol dir que en aquest temps al malalt se li ha de fer: aixecar-lo, vestir-lo, donar-li l’esmorzar,  el dinar i el sopar i la infermera li ha de fer la glicèmia, el metge l’ha d’atendre, etc.

    I la foto no és estàtica, oi?

    S’ha de pensar que el 2008 en una residència el 20% dels ingressats eren de grau 3 i ara la relació és inversa, el 80% dels pacients tenen grau 3. Quina és la resposta de les empreses? Doncs intentar fer aquest escreix de feina amb el mateix personal. Només les residències públiques incrementen personal.

    A banda d’estrès, que us suposa aquest ritme de treball?

    Això suposa lesions musculars, malalties professionals no reconegudes, baixes llargues, etc. I això fa també que es donin casos en els quals hi ha una persona de baixa i una altra la substitueix, però aquesta segona cau també de baixa i hi ha d’anar una tercera per assumir la feina.

    Quina és la tipologia de persones que treballen a les residències?

    Dones, dones grans, i no hi ha relleu. En molts casos són famílies monoparentals. En alguns llocs de treball les dones són immigrades. Això passa perquè fins fa poc amb 18 anys i graduat escolar es podia entrar a treballar en aquest sector. Ara hi ha molts organismes que fan cursos de 300 i 400 hores de formació professional per treballar en aquest àmbit.

    Fa anys l’informe Delors sobre jaciments d’ocupació parlava de l’atenció a la gent gran i al medi ambient com dos àmbits que aportarien més feina de qualitat. Vostè creu que això s’ha aconseguit?

    Jo crec que la vellesa no ha de ser un negoci. I ho és. Ara hi ha molta gent que comenta: “a mi em fa por fer-me gran”. Persones que ara tenen 50 anys diuen: “quan sigui gran, on aniré?”. Fixi’s en el meu cas, jo estic cobrant poc més de 900 euros al mes, però quan tingui 80 anys i hagi d’anar a una residència, no podré pagar 3.400 euros que estan cobrant en una privada per una habitació individual. Qui ho pot pagar això?  I, si a més vas a una residència i veus parets brutes, que no hi ha grues i que falta gent, la pregunta és: on van aquests calers?

  • Obre el nou espai Barcelona Cuida, un centre per a la cura de les persones cuidadores i cuidades

    La ciutat de Barcelona compta des d’aquest dimecres amb un nou recurs obert a tota la ciutadania i pensat específicament per acompanyar i facilitar la tasca de les persones cuidadores i les que són cuidades. L’espai Barcelona Cuida està ubicat al número 22 de l’Avinguda Marquès de l’Argentera, al costat de l’Estació de França, i obre tots els dies laborables en horari de matí i de tarda, a banda del primer cap de setmana de cada mes. Igualment, també disposa d’un servei d’atenció telefònica i respon les consultes telemàtiques que es facin arribar a través del web.

    Barcelona Cuida – Espai d’Informació i Orientació compta amb un pressupost anual al voltant dels 450.000 euros i la implicació directa de diferents àrees municipals. Hi treballen 7 professionals a temps complert amb perfils diferents i complementaris, a més del personal de recepció i professionals especialitzats en horaris establerts, i s’ha dissenyat amb el suport  de professionals de serveis socials, de salut i d’entitats de l’àmbit de la cura com les que formen part de la Xarxa pel suport a les famílies cuidadores i de la Xarxa treball de la llar just, a més de col·lectius d’autoorganització de les treballadores de la llar com Libélulas, Mujeres Diversas, Sindillar o Mujeres Pa’lante. Les professionals d’àrees diferents i les entitats socials conformen un consell assessor ideat per ajudar a millorar el funcionament del centre, dissenyar la programació dels tallers formatius que s’hi facin i potenciar espais puntuals de trobada, entre d’altres aspectes. De fet, el centre s’ha pensat com un punt neuràlgic per recollir tota la informació que es genera al voltant de la cura i el web que s’ha posat en marxa també aquest dimecres ja recull un primer llistat de més de 800 recursos presents a la ciutat que estan dirigits a persones que són cuidades o que cuiden. L’espai Barcelona Cuida s’ubicarà definitivament a partir del proper any al carrer Viladomat 127, on abans estaven les instal·lacions de l’antiga mútua municipal PAMEM, un cop finalitzin les obres d’adequació d’aquest espai.

    La posada en marxa del centre Barcelona Cuida és una de les 68 actuacions previstes en la Mesura de Govern per una Democratització de la Cura 2017-2020, dissenyada per l’Ajuntament amb l’objectiu de posar les cures al centre de les polítiques municipals. El motiu és doble, ja que no només l’economia de les cures és un aspecte fonamental de la vida econòmica, imprescindible per al sosteniment de les necessitats humanes, i que qualsevol persona serà cuidada i/o cuidarà en algun moment de la seva vida, sinó que també el progressiu envelliment de la població fa pensar que aquesta necessitat anirà en augment i és convenient preveure-ho amb antelació.

    Barcelona cuida / Ajuntament de Barcelona

    El nou centre funcionarà com un servei per informar i assessorar la ciutadania sobre els recursos existents al voltant de la cura, donant informació sobre tràmits concrets, serveis especialitzats o necessitats emergents al voltant d’aquesta realitat, com poden ser el reconeixement del grau de dependència, la formació de les persones cuidadores i els drets laborals de la feina que fan aquestes persones, per exemple. Per aquesta raó, el centre neix amb la voluntat de donar resposta a tots els perfils.

    • Persones que tenen cura de familiars o persones properes. A Barcelona una de cada quatre persones cuida una altra persona de la seva xarxa familiar o de convivència. La responsabilitat i la dedicació a les cures de manera sostinguda pot ocasionar esgotament físic i emocional.
    • Persones cuidadores professionals a la llar. El servei també s’adreça a les persones que cuiden a la llar de manera remunerada, independentment de la relació laboral i de la situació administrativa, per facilitar-ne la formació, l’acreditació i la defensa dels drets.
    • Professionals de serveis socials, comunitaris i de salut. Les persones i equips de serveis socials, espais comunitaris i de l’àmbit de la salut són un col·lectiu fonamental en l’atenció directa tant a persones receptores de cura com a famílies cuidadores i persones treballadores del sector. El Barcelona Cuida treballarà com un espai de segon ordre i es coordinarà amb totes elles.
    • Entitats. Les organitzacions, entitats i col·lectius de l’àmbit de la cura constitueixen un ampli ventall de recursos, xarxes i relacions que representen un suport fonamental per a les persones implicades en la cura.
    • Persones que vulguin planificar la seva cura. L’objectiu és donar informació a persones preocupades pel seu present o futur, ja sigui per una situació de dependència, discapacitat o bé per l’envelliment.

    Igualment, el centre aspira a demostrar la seva necessitat i el seu potencial oferint informació, orientació i assessorament sobre els recursos existents a la ciutat per tal de proporcionar de forma integral una primera orientació a les persones usuàries i, en funció de les seves necessitats i demandes, derivar-les vers els serveis més adequats. Així es busca enfortir i potenciar el que ja s’està fent, evitant duplicar serveis existents, però facilitant que les persones trobin la informació sistematitzada i en un únic lloc. La informació inclou suports pràctics dins i fora del domicili per a la cura d’infants i persones dependents o malaltes; ocupació i formació de la persona cuidadora; aspectes jurídics per abordar temes relacionats amb la contractació de la persona cuidadora i dels seus drets laborals; i suports emocionals i activitats grupals per a persones cuidadores.

    El servei aspira a afavorir l’intercanvi i la relació entre persones, professionals i organitzacions, amb tallers formatius, accions de difusió i l’organització d’espais de trobades. Aglutinarà els estudis, eines o recursos web relacionats amb aquest àmbit.

    A més, els professionals del centre vetllaran per tenir actualitzat el mapa de recursos de la cura, en constant interacció amb els agents i entitats del territori. D’aquesta manera detectarà els agents clau i generarà una xarxa de referents, amb els quals es podrà reunir de forma periòdica per tal d’actualitzar la informació disponible.