Just Deploy It!

Etiqueta: depressió

  • La investigació apunta un nou camí per tractar la depressió major

    La depressió és una malaltia que està entre les principals causes mèdiques de discapacitat. L’OMS la presenta com un trastorn de salut mental comú que pateix un 5% de la població adulta. S’estima que pot afectar quasi 300 milions de persones a tot el món. Es caracteritza per la tristor, la irritabilitat i la sensació de buidor, la pèrdua de l’interès per les activitats i del plaer. Els episodis depressius poden ser lleus, moderats i greus, segons el temps que es perllonguin i la intensitat dels símptomes, així com l’afectació d’aquests en la vida diària de la persona.

    Segons expliquen els especialistes, en aquest trastorn mental, actualment, els tractaments convencionals donen bons resultats en general, però es calcula que entre un 15 i un 20% dels malalts no responen de manera adequada, i la seva situació de malestar tendeix a fer-se crònica. Aquestes formes de depressió resistent, a banda de suposar un major impacte en la qualitat de vida dels pacients, presenten un risc molt més elevat de discapacitat funcional i tenen taxes més elevades de complicacions i fins i tot de mortalitat.

    Pensant especialment en aquests casos de més difícil pronòstic, investigadors de l’Institut de Recerca de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau – IIB Sant Pau han demostrat que hi ha una tècnica que aconsegueix millores en aquest tipus de pacient. Mitjançant l’aplicació d’un tipus d’estimulació cerebral -profunda del gir subcallós cingulat (SCG-DBS, per les sigles en anglès)- han vist que s’obtenen beneficis significatius i duradors per tractar la depressió. Els resultats d’aquesta investigació donen suport a la idea que aquesta intervenció quirúrgica podria ser una alternativa eficaç per als pacients que pateixen formes de depressió major greu i que han deixat de respondre als altres tractaments convencionals.

    L’estudi ha estat publicat a la revista The Journal of Clinical Psychiatry, i és el seguiment més llarg de pacients dut a terme mai a Europa en què s’han analitzat factors clínics relacionats amb els beneficis a llarg termini i la seguretat de l’estimulació cerebral profunda del gir subcallós cingulat a la depressió resistent al tractament, segons expliquen el Dr. Javier de Diego i la Dra. Dolors Puigdemont, investigadors del grup de Recerca de Salut Mental a l’IIB Sant Pau i psiquiatres del mateix hospital.

    La Dra. Dolors Puigdemont i el Dr. Javier de Diego a l’Hospital de Sant Pau.

    L’estimulació cerebral profunda consisteix en implantar uns elèctrodes ultrafins en el cervell que van connectats a uns petits cables que van per sota la pell i arriben fins a un neuro-estimulador -semblant a un marcapassos- i que normalment s’allotja a la regió pectoral o abdominal. Aquest neuro-estimulador genera uns impulsos elèctrics, els paràmetres del qual poden ser modificats mitjançant un comandament extern fins a observar la resposta desitjada. Segons detalla el Dr. Javier de Diego, “l’escorça sub-callosa cingulada és una regió cerebral clau en la depressió. Les evidències suggereixen que la modulació de l’activitat elèctrica en aquesta regió mitjançant l’estimulació profunda, pot restablir el funcionament de circuits cerebrals que són claus en la persistència d’aquests quadres depressius més greus i refractaris”, puntualitza

    Habitualment, segons explica el Dr. de Diego, “en casos de depressió major, a més d’associar el tractament farmacològic amb el psicoterapèutic, tenim l’opció de realitzar estratègies de combinació o de potenciació amb fàrmacs i molècules que actuen amb  mecanismes d’acció diferents. Fins i tot podem optar per intervencions com la teràpia electró-convulsiva, que està adreçada als casos més greus. Però hi ha un petit subgrup de pacients més greus que no les toleren o deixen de respondre a aquestes estratègies, presentant recurrències i freqüents hospitalitzacions, o bé un curs crònic persistent”. I és aleshores quan l’estimulació cerebral profunda” pot ser una alternativa molt esperançadora”, diu l’especialista.

    Seguiment a setze pacients

    L’estudi fet a Barcelona analitza dades de setze pacients amb depressió major resistent, diagnosticats segons els criteris del Manual Diagnòstic i Estadístic dels Trastorns Mentals (DSM-IV o DSM-5), que van rebre estimulació cerebral profunda del gir subcallós cingulat de manera crònica durant un període de fins a 11 anys, des del gener del 2008 fins al juny del 2019. Es van recopilar dades demogràfiques, clíniques i del funcionament general abans de la cirurgia i durant el seguiment.

    Un dels aspectes més destacats, segons indica el psiquiatre de Sant Pau, és que els pacients van mostrar millores clíniques sostingudes després de la intervenció, mesurades mitjançant l’Escala de Depressió de Hamilton de 17 ítems (HAM-D17) i la Impressió Clínica Global, així com l’Avaluació Global del Funcionament.

    Els resultats mostren una disminució significativa dels símptomes depressius al llarg del temps. Segons explica el Dr. de Diego, fins a un 75% dels pacients van respondre al tractament i un 50% van poder assolir finalment la remissió, és a dir, una reducció dels símptomes per sota del llindar considerat patològic, tot i que no tothom podia aconseguir una recuperació funcional completa. “Les repercussions d’un quadre depressiu crònic greu són molt acusades des del punt de vista personal, social i laboral, i els condemna en molts casos a una vida limitada i d’aïllament durant anys”, explica la Dra. Puigdemont.

    “La disminució de la freqüència de les recurrències depressives o l’atenuació de la intensitat dels símptomes ja són fites molt rellevants per aquestes persones. De fet, en la nostra mostra, el 40% dels pacients intervinguts, van assolir nivells de recuperació funcional satisfactoris, poden tornar a gaudir del seu temps d’oci o de la seva vida social i familiar, en alguns casos com abans de l’inici de la malaltia”, detalla aquesta experta.

    Els efectes no són immediats, però acostumen a ser percebuts al llarg dels primers mesos, en concret el 55% dels pacients van assolir la remissió en una mitjana de 139 dies després de la intervenció quirúrgica, expliquen els experts de Sant Pau.

    En conclusió, l’estimulació cerebral profunda del gir subcallós cingulat va produir una millora significativa i duradora en la majoria dels pacients estudiats, cosa que reforça la possibilitat que aquesta tècnica pugui ser una alternativa per a aquells que pateixen depressió major resistent al tractament convencional, quan s’han esgotat totes les altres alternatives. “Un dels reptes actuals consisteix a identificar predictors clínics i neurobiològics de resposta per poder anticipar quins són els casos de depressió que més es podrien beneficiar i determinar de forma més precoç i precisa els paràmetres d’estimulació cerebral profunda més adients”, en paraules del Dr. de Diego.

    “La col·locació dels elèctrodes requereix un estudi previ de neuroimatge minuciós i una intervenció quirúrgica d’elevada precisió i complexitat, i per això és fonamental el treball multidisciplinari entre psiquiatres i neurocirurgians. Posteriorment, i especialment durant la primera etapa post-intervenció, cal continuar fent un estret seguiment d’aquests pacients, que requereixen un pla d’intervenció farmacològic, psicoterapèutic i rehabilitador integral”, recorda la Dra. Puigdemont.

    En aquest estudi, els investigadors del grup de Recerca en Salut Mental a l’IIB Sant Pau, que lidera la Dra. Maria Portella, i diversos professionals del Servei de Psiquiatria del mateix hospital, que dirigeix el Dr. Narcís Cardoner, han treballat en estreta col·laboració amb els neurocirurgians Rodrigo Rodríguez-Rodríguez i Juan A. Aibar-Durán per oferir aquesta alternativa terapèutica dirigida als pacients amb trastorns afectius més greus.

  • Art i pensament creatiu d’un veterà autor de còmics

    Probablement, un dels llibres més influents del segle XX hagi estat L’art del pensament (The Art of Thought, 1926), de Graham Wallas (1859-1932). Wallas va ser professor de Ciència Política a la Universitat d’Oxford i va fundar els primers consells i organismes educatius a gran Bretanya, a finals del segle XIX, així com la London School of Economics. Preocupat pel procés d’aprenentatge, i basant-se en els treballs filosòfics de Plató, Poincaré o Helmholtz, va formular la seva pròpia teoria sobre el pensament creatiu al seu llibre, escrit en la plenitud de la seva carrera, identificant quatre fases vitals: informació, incubació, il·luminació i verificació.

    Per a Wallas, la creativitat és conseqüència del procés d’incubació, una etapa conscient en què la ment analitza i reorganitza la informació, la sintetitza i l’avalua, esdevenint una habilitat fonamental per als creadors de qualsevol àmbit. El procés subconscient de reunió de nous pensaments condueix cap a una idea nova, que Wallas qualificava com «un camí no només cap a la bellesa i la felicitat, sinó també cap a aquesta qualitat que podem descriure com la veritat». El procés de saber quan una idea arriba, de reconèixer-la i de ser capaç de representar-la o explicar-la és part fonamental del sistema d’aprenentatge de totes les persones, i la manera de representar-lo visualment és a través de la llum, per això la denominació de «il·luminació» per a la tercera fase del pensament creatiu, que tindrà la seva culminació amb l’etapa de verificació, en què haurem d’examinar la consistència d’aquesta idea que ha irromput a la nostra ment.

    Pascual Ferrándiz (Barcelona, 1961), que signa la seva obra com a Pasqual Ferry, és un dels autors de còmic més prestigiosos al sector, a nivell nacional i internacional. Guanyador el 1987 del premi a l’autor revelació al Saló Internacional del Còmic de Barcelona, la seva carrera es va catapultar al mercat internacional, on ha destacat, especialment, en el dibuix d’històries dels superherois més populars a editorials com Marvel i DC. El mateix Saló li atorgava el 2008 el Gran Premi del Saló del Còmic de Barcelona per la seva trajectòria professional, gràcies al qual vam poder gaudir, un any després, d’una gran exposició retrospectiva de la seva obra… Fins que un dia, se li va apagar la llum.

    Alguns dibuixants, després d’una dura jornada de treball davant del tauler o l’ordinador, per desestressar-se i relaxar-se i poder desconnectar de la pressió del lliurament, el que fan és ni més ni menys que dibuixar. Carlos Giménez ho qualifica com a «Por el puritito gusto», que és com ha titulat el seu pròleg de la seva darrera obra publicada el febrer de 2023, Cementerio estelar, que podem gaudir gràcies a l’aposta del segell Reservoir Books per editar-lo, ja que el propi autor reconeix, sincerament, que ho va dibuixar pensant només en ell, sense la idea de posar a la venda el producte final. Giménez afirma en el seu text que distingeix entre treballar i dibuixar, i que quan toca treballar, de vegades, no sempre és divertit per la idiosincràsia de la pàgina i la importància que es comprengui la història que vols explicar, cosa que obliga, evidentment, a aplicar un mètode de treball consistent. Cementerio estelar no és feina, és una meravella per al lector.

    Pasqual Ferry no és diferent en aquest sentit. En el seu rutinari cafè matutí en un cèntric bar de Barcelona, l’acompanyava sempre el seu inseparable quadern, on gargotejava el que li passava pel cap… fins que un dia va aparèixer, de forma sobtada, el personatge que va batejar posteriorment com Mr. Bulb. Una silueta esvelta amb una gran expressió corporal i amb una característica singular: el cap era una bombeta, i la seva brillantor (o la seva absència) evocava la fase d’il·luminació que va escriure Wallas fa unes quantes dècades. El personatge es va convertir en recurrent per a l’autor a principis de la segona dècada del segle XXI, una època complicada per a ell per motius personals i professionals que va tenir conseqüències en la salut del creador i, consegüentment, en la feina.

    Amb el temps, Ferry va incorporar a les originals il·lustracions protagonitzades per Mr. Bulb aforismes, pensaments i preguntes que funcionaven com a títol de cadascuna. I, amb el temps, els dibuixos es van anar fent més complexos, experimentals i singulars, creant un discurs propi amb el protagonista principal i els personatges secundaris que interactuaven, en certa manera, representant les emocions negatives i positives de Mr. Bulb, que no era exactament l’alter ego del dibuixant, sinó la fase tres segons Wallas, o almenys és el que aparenta.

    L’Editorial DQ ha volgut recuperar la primera edició que Ferry va dissenyar el 2013, publicant Yo, Mr. Bulb. Entre la luz y la oscuridad (2022), ara en un format més proper a la concepció de les il·lustracions (en format apaïsat al quadern original), i acompanyat d’un nou text que guia el lector en un viatge interior a través de la conversa entre Mr. Bulb i el seu editor, que fa d’advocat del diable, actuant de forma més racional i, sobretot, interrogativa, per comprendre el comportament i l’evolució de Mr. Bulb. L’editor es permet preguntar pels monstres que s’interposaven a la seva brillantor, sobre els símptomes de la depressió, sobre l’amor i el desamor, sobre l’èxit i el reconeixement, o sobre els efectes de la síndrome de l’impostor.

    En certa manera, Mr. Bulb es va convertir en un catalitzador per al seu creador. La pròpia existència del personatge va servir per recuperar la inspiració perduda i els aforismes i pensaments l’ajudaven a comprendre millor el que passava. El llibre Yo, Mr Bulb funciona, en certa manera, com un exponent del concepte d’Art Brut, encunyat el 1945 per l’artista francès Jean Dubuffet (també conegut en la seva traducció com a «art marginal»). Encara que es fonamenta en la proclama que l’art pot ser creat per persones alienes al món artístic, sense necessàriament tenir una formació acadèmica, una de les singularitats de les obres catalogades com Art Brut era que la majoria estaven realitzades per autors amb problemes de salut mental en el moment de la gestació de les mateixes. Wallas no va viure prou per poder observar com, de vegades, no cal avaluar el resultat final. La quarta etapa de verificació de la seva teoria sobre el pensament creatiu salta pels aires en aquest cas, això sí, dotant l’obra final d’una gran frescor i originalitat alhora que introspectiva.

    El passat 11 de juliol de 2022, el Consell de Ministres va acordar, a proposta del ministre de Cultura i Esport, «declarar el 17 de març Dia del Còmic i del Tebeo, mesura per impulsar el sector, reconeixent el paper dels seus professionals a la vida social i cultural». Aquest primer any, el 2023, se celebrarà per primera vegada, concebuda com una jornada reivindicativa de la contribució primordial i fonamental del sector del còmic a la cultura, com a motor creatiu i industrial, generador d’entreteniment, d’art i de coneixement. Però, recordeu, sense els autors, no hi hauria res a celebrar. Llegiu Yo, Mr. Bulb i ho entendran.

  • Perdre la casa i la vida, la PAH porta la lluita pel dret a l’habitatge a les aules

    Estrenada enguany, la pel·lícula Entre los márgenes ha aconseguit tocar moltes sensibilitats. Amb Penélope Cruz i Luis Tosar com a protagonistes, la pel·lícula planteja tres històries entrellaçades que versen sobre els problemes econòmics i les seues conseqüències en la vida de les persones, des de l’estrès fins a malalties mentals com la depressió o l’ansietat.

    La Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) ha vist en aquest film una oportunitat de donar a conèixer la realitat de moltes persones. I un dels llocs més idonis, on s’aprèn, on les persones es desenvolupen i es formen per a la vida, i on s’ha de parlar de la realitat per poder divulgar-la, són les aules dels instituts i de les universitats. Els alumnes potser no viuran, ni hagen viscut, aquestes situacions, però sí que poden conèixer algú que ho ha sofert i ser conscients d’una realitat amagada.

    Parlar. Eixa és la ferramenta més poderosa per combatre aquesta situació. Parlar-la, mostrar-la, i que no es quede amagada. Que siguen conscients de la situació actual, que cada vegada va més en augment, per combatre-la quan siguen adults.

    De la ficció a la realitat

    Actualment són Catalunya i el País Valencià, respectivament, les comunitats amb més desnonaments de tot l’Estat i les zones en què més creixen per impagament de la hipoteca. Amb un augment del 20% en el País Valencià i amb 19 persones patint cada dia una execució forçosa, aquesta és una problemàtica que segons la PAH no es tracta amb la profunditat que mereix.

    “S’ha parlat poc de les conseqüències que per a les persones suposa perdre la casa i veure’s abocades al carrer, amb els seus fills i filles. La por de pares i mares de perdre la custòdia dels seus fills per haver-se empobrit, víctimes d’un problema estructural del model social, econòmic i laboral”, expliquen els membres de la PAH en la unitat didàctica que han creat.

    Alumnes entrant al cinefòrum de la PAH | Foto: AB

    Emocions com l’estrès, l’ansietat, i fins i tot els pensaments suïcides, són les que es plantegen en aquesta producció i que la PAH vol remarcar. En moltes ocasions, no s’és conscient que una situació econòmica precària pot portar a una tensió que supera el límit de les persones. Ismael Sanz, un dels portaveus de la PAH, assenyala que “a la depressió no se li dona importància encara que afecta molta gent”.

    A tot això s’ha d’afegir la invisibilitat de temes com el suïcidi, tabú en molts contextos i del qual s’evita parlar pel denominat “efecte crida”. Segons la Confederació de Salut Mental Espanya, aquest és el primer problema de salut pública del país, d’Europa i fins i tot d’Occident. Pel que respecta a l’àmbit nacional, aquesta és una de les principals causes de mort del país i cada dia es lleven la vida 11 persones.

    «Per això, en les nostres manifestacions portem pancartes que diuen No és un suïcidi, és un assassinat, perquè hi ha moltes maneres d’arribar a aquesta situació desesperada, tant per la pressió de la banca i els fons voltor, com per la situació econòmica actual que no permet pagar un lloguer», explica Sanz.

    Les aules: zones de combat i aprenentatge

    Tot això ara s’ha convertit en una unitat didàctica. Va ser arran del cinefòrum d’Entre los márgenes, organitzat per l’Institut Jordi de Sant Jordi, amb una gran sensibilitat al voltant d’aquestes problemàtiques, juntament amb la PAH, quan es van adonar que una sessió de 30 minuts per parlar sobre els desnonaments i el dret a l’habitatge no eren suficients. L’alumnat dels cicles formatius d’Animació Sociocultural i Integració Social va començar a debatre i preguntar tantes coses que els membres de la Plataforma es van plantejar l’elaboració del projecte didàctic.

    «L’alumnat que portàrem treballen dins del seu currículum i, de manera indirecta, aquests tipus de problemàtiques, i estan molt entroncades dins la seua tasca», explica Francisco Cano, professor d’aquest institut i organitzador de l’activitat. «Des de l’institut fem servir molt el cinema com a recurs educatiu, i com que tenim un perfil d’alumnat molt vinculat amb l’aspecte social, quan s’estrena cinema social normalment anem a veure’l», conta.

    «El nostre institut està en un barri prou deprimit de València i segurament molt de l’alumnat haja viscut una situació com aquesta. Considerem prou important tractar aquest tema en les aules», afegeix.

    Col·loqui després del passi del film | Foto: AB

    En el document preparat per la PAH es detalla el motiu pel qual és necessari treballar aquesta causa i la seua rellevància actual. En el material preparat es proposen una sèrie d’exercicis perquè l’alumnat es pose en el lloc dels protagonistes de la pel·lícula, que pateixen una situació de desnonament, per empatitzar, prendre consciència i “observar les possibles eixides”, comenta Ismael.

    Amb la intenció d’adaptar-se a totes les edats, aquesta proposta té dues versions, una per a ESO i FP i altra per a batxillerat i per a les universitats. A més a més, s’ha difós arreu de tot el País Valencià i s’ha editat en castellà perquè les comunitats que ho sol·liciten puguen accedir-hi al contingut.

    Més enllà de les activitats que porten a reflexionar sobre la pel·lícula, la PAH ha creat contingut addicional amb la finalitat que els alumnes puguen aprofundir en aquest tema, al qual pot ser en un futur hauran de fer front: pagar un lloguer i fer-se càrrec de totes les despeses, que cada vegada són més altes. És per aquest motiu que es proposa reflexionar sobre per què no es compleixen determinats articles constitucionals que asseguren el dret de l’habitatge, o qüestions similars.

    Aquesta situació, que afecta cada vegada a més persones, continua sent desconeguda i amagada en molts àmbits. És gràcies a aquestes propostes i a parlar dins de les aules, mitjançant recursos didàctics, cinematogràfics i artístics per contribuir a un major enteniment, que la conscienciació pot anar en augment per combatre una problemàtica «prou important per la ciutadania i que no pot passar desapercebuda», tal com defensa Cano.

  • Fins a un 50% de les persones amb una malaltia neurològica pateixen també depressió

    Entre un 30 i un 50% de les persones que tenen una malaltia neurològica pateixen també depressió. Això és molt superior a l’índex de depressió de la població en general, que té una prevalença del 10% al 12% en el cas dels homes i del 20% al 25% entre les dones.

    Aquestes són algunes de les conclusions de l’informe ‘Depressió i Neurologia’ que ha presentat la Societat Espanyola de Neurologia (SEN) durant la seva LXXIV Reunió Anual celebrada a Sevilla del 15 al 19 de novembre. En ell, destaca que la taxa de depressió en persones que han sobreviscut a un ictus és vuit vegades superior a la població en general, la possibilitat de desenvolupar depressió en epilèpsia és de tres a vuit vegades superior, i la prevalença entre les persones amb migranya és el doble.

    A més, el 65% de les persones amb esclerosi múltiple, el 50% amb Alzheimer, el 40% amb Parkinson i el 80% amb ELA presenten símptomes de depressió en diferents graus.

    Un risc 10 vegades superior de morir per ictus

    El president de la SEN, José Miguel Láinez, assegura que “les malalties neurològiques són la principal causa de discapacitat i la segona causa de mort en el món, i la depressió és una comorbiditat que està present en la majoria d’elles”. “A menor simptomatologia depressiva, millor serà la resposta a certs tractaments i millor serà la percepció que té el pacient neurològic sobre la seva qualitat de vida”, afegeix.

    Roda de premsa de la reunió anual de la SEN

    L’informe demostra que les persones que pateixen malalties neurològiques i depressió tenen un risc fins a 10 vegades més gran de morir per ictus, el doble de risc de desenvolupar una epilèpsia farmacoresistent i un nivell de deteriorament cognitiu més elevat davant malalties com el Parkinson, l’Alzheimer o l’esclerosi múltiple. També fa augmentar la intensitat dels atacs de migranya i els brots d’esclerosi múltiple.

    Suïcidis

    L’estudi posa de manifest la vinculació entre la depressió i la conducta suïcida: en els últims 10 anys, els intents de suïcidi entre les persones que pateixen trastorns neurològics ha passat del 3% a l’11%, sobretot entre les que tenen epilèpsia, esclerosi, migranya, Alzheimer, malaltia de Huntington, ELA o Parkinson.

    “La depressió no sempre es diagnostica en els pacients neurològics d’una manera adequada, perquè les manifestacions clíniques de la depressió en els pacients neurològics poden ser diferents de les habituals i es poden arribar a confondre amb els símptomes de fatiga, alteració de la son, apatia, dèficits cognitius…”, adverteix Láinez.

    A Espanya, el suïcidi és la principal causa de mort violenta, superant des de l’any 2009 les defuncions per accidents de trànsit. La depressió és un clar factor de risc de suïcidi, i pot arribar a augmentar el risc fins a 20 vegades. Segons alerta la SEN, fins a un 15% de les persones amb depressió se suïciden.

    La depressió com a factor de risc

    Així com les persones que pateixen malalties neurològiques o neurodegeneratives tenen més riscos de tenir depressió, a l’inrevés també passa: la depressió és un factor de risc a l’hora de patir ictus, epilèpsia, migranya crònica, Parkinson o Alzheimer.

    En aquest sentit, qui ha patit depressió té el doble de possibilitats de tenir epilèpsia o demència, el triple de desenvolupar Parkinson i una “altíssima possibilitat” de patir la primera crisi de migranya.

    Conclusions de la SEN

    Per tot això, l’informe sosté que “la depressió és un procés que s’observa més freqüentment en persones amb malalties neurològiques que en la població general” i conclou que influeix en l’evolució de les malalties neurològiques i en resposta de les persones als tractaments.

    Tot i la freqüència de la depressió, “no sempre es diagnostica d’una manera adequada” perquè els símptomes es poden confondre amb els de la malaltia neurològica, per la qual cosa “és molt important que els neuròlegs detectin i tractin adequadament la depressió en els pacients neurològics per millorar la seva qualitat de vida”.

  • La metàfora de la depressió

    Es diu que patim una epidèmia de depressió i ansietat com si es parlés d’una epidèmia vírica. En una sanitat i una societat que abusen dels antidepressius i els ansiolítics, en què aquests sovint representen un problema més que una solució, podem llegir a la premsa general coses com: «El Observatorio del Medicamento señala que en 2021 se dispensaron casi 51 millones de recetas de estos fármacos, un incremento que responde al aumento de esas patologías psicológicas y psiquiátricas de los últimos dos años”. O també: «La pandemia ha incrementado las enfermedades mentales graves como las psicosis en un 7%,». EL Observatorio del Medicamento és una publicació de la Federación Empresarial de Farmacéuticos Españoles que, pel que es pot veure, defineix el nivell de malaltia en funció de la venda de medicaments. La majoria de mitjans han recollit el titular sense fer-ne una valoració crítica.

    Les paraules les carrega el diable, o millor dit, el poder, que amb la intenció de dominar el relat social s’apodera del llenguatge mèdic i mitjançant la metàfora transforma el contingut i el significat d’un determinat fenomen. També va dir-ho Sontag: «Les malalties sempre han estat utilitzades per donar vida a càrrecs de culpabilitat quan una societat ha estat corrupta i injusta».

    Poques vegades ens preguntem d’on ve tanta ansietat, tanta «depressió» i tanta «psicosi», o si l’ús de psicofàrmacs està justificat i serveix per a alguna cosa més que per millorar temporalment els símptomes. Es dona per suposat que el trastorn mental té unes causes bioquímiques alienes a elements emocionals i al context social en què es produeix. És l’enfocament biomèdic, que en realitat és una fal·làcia perquè mai no s’ha arribat a demostrar la teoria del desequilibri bioquímic del cervell. En la lògica reduccionista de la biomedicina, a qualsevol trastorn li correspon una etiqueta diagnòstica i un tractament farmacològic.

    La pandèmia i les successives crisis del capitalisme han suposat un pas més en els nivells de desigualtat, en l’acumulació de la riquesa i en la concentració del poder de decisió. Cada vegada hi ha més pobres o persones en risc de pobresa i creixen els riscos climàtics que ens pinten un no-futur. Cada vegada hi ha més persones que els costa arribar a finals de mes, mengen pitjor o no poden, encara que treballin, pagar el lloguer. Totes aquestes persones, que són amplis sectors de població, no estan precisament contentes i felices, els costa veure sortides per al seu futur immediat o el dels seus fills, tenen dificultats per dormir (qui no?), estan inquietes i algunes poden pensar que la mort és l’única solució. En podem dir depressió a aquests sentiments? Ja es va veure en la crisi financera de finals dels 2000: l’augment de suïcidis estava directament relacionat amb situacions de pèrdues econòmiques i laborals i la falta de perspectiva de futur, generades tant per la mateixa crisi, com per les mesures que es van prendre per fer-hi front.

    Més que depressió, és agressió econòmica, política i social, que no afecta tothom de la mateixa manera. Tornant als psicofàrmacs, a l’Observatori de salut i impacte de polítiques de l’Ajuntament de Barcelona s’ofereixen dades dels eixos de desigualtat que travessen el seu consum. Segons l’enquesta de salut de l’any 2021, refereixen haver consumit psicofàrmacs (antidepressius, ansiolítics i hipnòtics) un 32% de dones en front del 22% dels homes. Les persones de més de 65 anys consumeixen el doble que les de 15 a 44 anys en el cas dels homes, i quatre vegades més en el cas de les dones. També les dones de classe social més baixa es mediquen més que les de classe social més alta. Per a un altre eix de desigualtat com és el nivell d’estudis, les dones sense estudis consumeixen 2,5 vegades més que les dones amb estudis universitaris. El consum de psicofàrmacs té cara de dona, gran, sense estudis i de classe social baixa.

    De fet, moltes de les persones a qui s’anomena «deprimides» i «ansioses» són dones que assumeixen tasques de cures sense cobrar o treballen amb sous baixos en el sector de serveis poc qualificats. Són dones -i homes- que pateixen sobrecàrrega i desigualtats. Són infants, adolescents i joves als que es va tancar a casa, als qui es va privar de l’espai de relació i socialització que és l’escola. Alguns van estar reclosos en una habitació amb altres tres o quatre o cinc persones més, en ocasions en un entorn de violència masclista. Són, en definitiva, persones que han perdut referències, vincles i relacions en un món cada vegada més volàtil, efímer i incert, en el que sembla que la realitat es construeix al marge d’un mateix.

    Parlar de depressió en aquest context suposa una transformació gens innocent ni arbitrària. Segueix les regles de la medicalització: transformar allò social en individual, i allò individual en biològic. D’aquesta manera, es posa la causa -i la culpa- en la persona, no en la societat, i en comptes de construir discursos col·lectius i llaços i accions comunitaris, se cerquen solucions personals en el consum de psicofàrmacs i les actuacions sanitàries que, amb els seus límits, se centren en intervencions individuals.

    Estem davant d’una «epidèmia» de patiment social que requereix abordatges i solucions socials des de les polítiques públiques. Polítiques que protegeixin les persones, que s’interessin de manera especial en la infància i la joventut, que siguin honestes, que tinguin en compte la realitat individual però també la familiar, escolar, laboral, econòmica i comunitària.

    Seguir utilitzant metàfores ens allunya de la comprensió i la construcció social de la realitat i perpetua l’opressió i el relat que es fa des del poder, sigui polític, econòmic o mediàtic. Més que metàfores necessitem avançar cap a una narrativa social que digui les coses pel seu nom, que interpreti el malestar emocional, que busqui accions de solidaritat i lluita contra  les diverses formes d’opressió. Com ens ha ensenyat l’experiència de la PAH (Plataforma d’afectats per la hipoteca), l’acció col·lectiva té un gran poder de millorar la salut mental, de transformació i d’alliberament dels discursos dominants.

  • “S’ofereix una història molt simplista sobre la depressió i això només porta a una solució: les drogues”

    En Connexions perdudes. Causes reals i solucions inesperades per a la depressió, Johann Hari indaga sobre les causes de l’ansietat i la depressió des d’una perspectiva absolutament diferent de les que coneixem fins ara.

    Ja d’adolescent, el mateix autor va ser diagnosticat de patir un desequilibri químic en el cervell i va haver de prendre antidepressius. Amb el temps, va comprendre que aquest diagnòstic era erroni i l’habitual per a tota una generació. Va pensar llavors que ansietat i depressió tindrien a veure amb la forma en què vivim. Per afirmar la seva tesi, va estar anys investigant i viatjant pel món.

    En Conexiones perdidas, Hari presenta “nou causes reals contrastades amb científics i proposa solucions radicalment diferents per acabar amb aquesta epidèmia global”. Parlem amb ell sobre tot això.

    En la introducció, parles sobre la teva primera consulta a un metge i expliques que aquest no et va preguntar sobre els motius de la teva angoixa ni de les teves vivències. Parles amb això dels determinants socials de la salut. Per què a la majoria de les consultes no es tenen en compte?

    Durant la major part de la meva vida, hi va haver dos misteris que planaven sobre mi. No els entenia, i si sóc honest, tenia por d’investigar-los. El primer misteri és que tinc 40 anys i al llarg de la meva vida, la depressió i l’ansietat han augmentat a tot el món occidental, inclosa Espanya. Volia entendre: per què ens està passant això? Per què a molts més de nosaltres ens costa tant passar el dia?

    I volia entendre això per un misteri més personal. Quan era adolescent, vaig anar al meu metge i recordo haver-li dit que tenia la sensació que el dolor se m’escapava. No vaig poder controlar-lo; estava bastant avergonyit d’això. El meu metge em va explicar una història que ara veig que no estava totalment equivocada, però que era bastant simplificada. Va dir: “sabem per què la gent se sent així. De vegades, alguna cosa va malament en el cervell de les persones, hi ha un desequilibri químic natural. Tot el que necessitem és donar-te una droga perquè els teus químics tornin a la normalitat”. Així que em va donar un antidepressiu anomenat Paxil. I em vaig sentir molt millor per un temps, vaig tenir un veritable impuls, però després la depressió va tornar. Així que em van donar dosis cada vegada més altes fins que durant 13 anys vaig estar prenent la màxima dosi possible però encara tenia molt dolor. Així que vaig començar a preguntar-me: “estic fent tot el que em diuen que faci; Per què segueixo sentint-me així?”

    I per respondre’t vas viatjar 40.000 milles. Què vas trobar?

    Vaig entrevistar als principals experts científics, i a persones que han passat per la depressió a tot arreu. Vaig aprendre que hi ha evidència científica de nou factors que condueixen a la nostra depressió. Dos d’ells estan de fet en la nostra biologia. Els teus gens poden fer-te més sensible a aquests problemes, i hi ha canvis reals en el cervell que passen quan et deprimeixes i que poden fer més difícil sortir. Però la majoria dels factors que s’ha demostrat que causen la depressió i l’ansietat no estan en la nostra biologia.

    Per exemple, si estàs realment sol, és molt més probable que et deprimeixis. Si estàs sota control a la feina, és molt més probable que et deprimeixis. Si no interactues amb el món natural, és molt més probable que et deprimeixis. Aquests són factors de la forma en què vivim, i una vegada que els entens, s’obre un conjunt molt diferent de solucions que s’han d’oferir juntament amb l’opció de les drogues.

    Tots sabem que tenim necessitats físiques naturals. Òbviament, necessites menjar, refugi, aigua i aire net. Hi ha evidència igualment forta que tots els éssers humans tenen necessitats psicològiques naturals. Necessites sentir que pertanys. Necessites sentir que la teva vida té sentit i propòsit. Aquesta cultura que hem construït és bona en moltes coses, però cada vegada som menys bons per satisfer les profundes necessitats psicològiques subjacents de la gent.

    Una gran part del meu llibre es pregunta quines són les necessitats psicològiques no satisfetes que condueixen a aquesta epidèmia de depressió i ansietat. I llavors, com podem començar a construir una cultura que satisfaci aquestes necessitats?

    El nostre sistema clínic està creat per respondre, principalment, a problemes biològics. Hi ha algunes causes biològiques reals de la depressió, però existeixen juntament amb, i interactuen amb, aquestes enormes causes psicològiques i socials.

    Començaré donant-te un exemple. Tothom sap que el menjar escombraries s’ha apoderat de la nostra dieta i ens ha fet emmalaltir físicament. No ho dic amb cap superioritat… Literalment vaig venir aquí des de McDonald’s. Però hi ha una evidència igualment forta que una espècie de valors escombraries s’han apoderat de les nostres ments i ens han fet emmalaltir mentalment.

    Durant milers d’anys, els filòsofs han dit “si penses que la vida és sobre els diners, i l’estatus, i l’exhibició, et sentiràs com una merda”. No és una cita exacta de Confuci, però és l’essencial de què va dir. Però estranyament, ningú havia provat això científicament fins que ho va fer un home increïble que vaig conèixer anomenat Professor Tim Kasser.

    La seva investigació suggereix coneixements crucials. Com més penses que la vida es tracta de comprar coses i mostrar-les i com et veus davant d’altres persones, més probable és que et deprimeixis i et posis ansiós en una quantitat realment significativa. I com a societat, ens hem convertit en molt més impulsats per aquestes forces.

    Al principi, això sembla bastant obvi. Tots saben que no jauràs en el teu llit de mort i pensaràs en tots els m’agrada que tens a Instagram i en totes les sabates que vas comprar. Pensaràs en moments d’amor i connexió. Però, com em va dir el professor Kasser, vivim en una màquina dissenyada perquè descuidem el que és important a la vida. Estem constantment bombardejats amb missatges que ens diuen que busquem la felicitat en els llocs equivocats.

    El professor Kasser volia esbrinar si podem interrompre aquesta màquina. Va fer un experiment en el qual va fer que la gent es reunís, un cop cada poques setmanes, durant mesos, per parlar dels moments en què realment han trobat sentit i propòsit en les seves vides. Per a algunes persones era tocar música, o córrer a la platja amb els seus fills. El grup va ser dissenyat per preguntar: ¿com pots dedicar més de la teva vida a aquestes coses, i menys a aquests valors escombraries? Van demostrar que només aquesta experiència va conduir a un canvi realment significatiu en els valors de la gent. Els va allunyar de les forces que causaven tanta depressió.

    Aquestes són causes que van molt més enllà de la nostra biologia i el nostre sistema mèdic actual no és bo per a respondre a causes no biològiques.

    Com has comentat aquí, al teu llibre expliques que en el teu llarg viatge vas acabar identificant nou causes de la depressió i l’ansietat. Responen a la dinàmica de la vida capitalista? Per què cal conèixer-les i classificar-les?

    Com a primera idea, crec que és massa simplista dir que aquestes causes “responen a la dinàmica de la vida capitalista”. En primer lloc, diversos d’ells, com els traumes de la infància, per exemple, no tenen res a veure amb el capitalisme. I en segon lloc, en les societats comunistes com la Unió Soviètica i Corea del Nord, hi havia i hi ha una enorme quantitat de depressió, desesperació i ansietat, gairebé amb tota seguretat més que en les nostres societats, de fet. Qualsevol tipus d’economia -capitalista, comunista, socialdemòcrata- pot fallar en satisfer les necessitats humanes subjacents de la gent si no funciona bé. El problema central és que moltes de les necessitats més profundes de la gent com humans no estan sent satisfetes per la forma en què funciona la nostra societat en aquest moment.

    Però per abordar la teva pregunta… Si no entens el que causa un problema, és realment difícil de resoldre. Fins ara, a la majoria de les persones se’ls ha ofert una història molt simplista sobre la seva depressió. Diuen que és única i enterament un problema amb la química del seu cervell. Això només porta a una solució: les drogues. Les drogues donen una mica d’alleujament però per a la majoria, lamentablement, no estan resolent el problema a llarg termini. Les millors investigacions científiques mostren que la majoria de les persones que prenen antidepressius químics es deprimeixen de nou. Així que necessitem tenir una comprensió més profunda del problema, per poder ampliar el menú de solucions.

    Per exemple?

    L’any 2000, un psiquiatre sud-africà anomenat Derek Summerfield es trobava a Cambodja realitzant algunes investigacions sobre els efectes psicològics de les mines terrestres sense explotar, en un moment en què es comercialitzaven per primera vegada al país antidepressius químics. Els metges locals no sabien molt sobre aquestes drogues, així que li van demanar a Summerfeld que les expliqués. Quan va acabar, li van explicar que no necessitaven aquests nous productes químics perquè ja tenien antidepressius. Desconcertat, Derek els va demanar que li expliquessin, esperant que li diguessin sobre algun remei d’herbes local. En canvi, li van parlar d’alguna cosa bastant diferent.

    Li van explicar una història sobre un granger al qual havien tractat. Treballava en els camps d’arròs, i un dia va trepitjar una mina terrestre i li van volar la cama. Li van posar un membre artificial, i amb el temps va tornar a treballar. Però és molt dolorós treballar quan el teu membre artificial està sota l’aigua, i tornar al camp on va ser volat el va posar molt ansiós. Es va deprimir profundament.

    Els metges i els seus veïns van seure amb aquest home i van parlar de la seva vida i els seus problemes. Es van adonar que fins i tot amb el seu nou membre artificial, el seu antic treball era massa difícil, que estava constantment estressat i amb dolor físic, i que aquestes coses es combinaven per voler simplement deixar de viure. Els seus interlocutors van tenir una idea. Li van suggerir que treballés com a lleter, una feina que li causés menys dolor a la cama postissa i li produís menys records pertorbadors. Creien que era perfectament capaç de fer el canvi. Així que li van comprar una vaca. En els mesos i anys següents, la seva vida va canviar. La seva depressió, que una vegada va ser profunda, es va aixecar. Els metges cambodjans li van dir al Dr. Summerfeld: “Veurà, metge, la vaca era un antidepressiu”.

    Amb el temps, vaig arribar a creure que aquesta petita escena al sud-est asiàtic, que al principi sona una mica estrafolària, representa de fet, de manera destil·lada, un canvi de perspectiva que molts de nosaltres hem de fer si volem progressar.

    Només perquè van entendre la causa de la depressió del granger van poder trobar la solució. Així que hem de preguntar-nos: què està causant la nostra depressió, i quina és la vaca per això?

    Com es pot treballar això amb els treballadors sanitaris?

    He vist la resposta a aquesta pregunta posada en pràctica. Som la societat més solitària de la història de la humanitat. Un estudi recent va preguntar als americans “quantes persones et coneixen bé?” La meitat d’ells va dir que ningú. No és tan dolent a Espanya, però està empitjorant. Vaig passar molt de temps parlant amb un home anomenat Professor John Cacioppo a Chicago, que era el principal expert del món en soledat. Em va dir: per què existim? Tots en aquesta habitació, tots nosaltres? Una raó és que els nostres avantpassats de les sabanes d’Àfrica eren molt bons en una cosa. No eren més grans que els animals que van derrocar; no eren més ràpids que els animals que van derrocar; però eren molt millors per a agrupar-se i cooperar. Igual que les abelles van evolucionar per viure en un rusc, els humans van evolucionar per viure en una tribu.

    Som els primers humans a tractar de dissoldre les nostres tribus.

    Però hi ha una solució. Un dels meus herois és un doctor anomenat Sam Everington. És metge general en una zona pobra de l’est de Londres, on vaig viure durant molt de temps, i estava molt incòmode. Tenia un munt de pacients que venien a ell amb depressió, i com jo, no s’oposa als antidepressius químics, que per a algunes persones són un avantatge, però va poder veure que per molts dels seus pacients, no estaven resolent els seus problemes. Així que un dia, va decidir intentar alguna cosa diferent.

    Una dona va venir a la seva oficina anomenada Lisa Cunningham. La vaig conèixer més tard. Lisa havia estat tancada a casa amb una depressió paralitzant i ansietat durant set anys. Tot just havia sortit de casa seva. Sam li va dir: “No et preocupis, seguiré donant-te aquestes drogues”. Però també receptaré una altra cosa.

    Hi havia una àrea darrere de la suite de consultoris mèdics que era només un solar nu. Sam li va dir a Lisa: “el que m’agradaria que fessis és venir, unes quantes vegades a la setmana, a aquest solar, i reunir-te amb un grup d’altres persones deprimides i ansioses, per trobar alguna cosa significativa que fer junts”.

    La primera vegada que el grup es va reunir, Lisa estava literalment malalta físicament. Però el grup va començar a parlar, i van preguntar: què podem fer? I van decidir que construirien un jardí. Eren gent del centre de Londres com jo, que no sabien res de jardineria. Així que van començar a llegir llibres, a veure vídeos. Van començar a ficar els dits a terra. Van començar a aprendre els ritmes de les estacions. Hi ha moltes proves que l’exposició al món natural és un antidepressiu molt poderós.

    Però van començar a fer alguna cosa encara més important. Van començar a formar una tribu. Van començar a formar un grup. Van començar a preocupar-se l’un per l’altre. Si un d’ells no es presentava, anaven a buscar-lo.

    Com Lisa em va dir, quan el jardí va començar a florir, nosaltres vam començar a florir. Aquest enfocament es diu prescripció social, i hi ha un creixent conjunt de proves que demostren que produeix caigudes substancials en la depressió i l’ansietat.

    En aquesta cultura ens diuen constantment, quan ens sentim ansiosos o deprimits, que siguem tu. Sigues tu mateix. Com si l’individualisme fos el que hauríem de buscar. Però en realitat, el que la depressió em va ensenyar és… no siguis tu. No siguis tu mateix. Siguem nosaltres. Siguem nosaltres. El que hauríem d’aspirar és a ser part d’una tribu.

    Quin tipus de difusió s’ha de fer sobre les causes? De quina manera perquè baixi la quantitat de persones que pateixen aquestes situacions?

    El més important és explicar-li a la gent que si està deprimit o si està ansiós, que no és feble. No està boig. No és, en general, una màquina amb parts trencades. És un ésser humà amb necessitats insatisfetes i el que mereix és amor i suport per aconseguir aquestes necessitats més profundes. Una vegada que entengui això, podrà començar a resoldre alguns dels problemes que causen tanta depressió.

    Podem preguntar-li a la gent si odia la seva feina. Hi ha fortes evidències que els éssers humans necessitem sentir que les nostres vides tenen sentit, que estem fent alguna cosa amb un propòsit que marca la diferència. És una necessitat psicològica natural. Però entre 2011 i 2012, l’empresa d’enquestes Gallup va realitzar l’estudi més detallat mai fet sobre com se sent la gent pel que fa al fet que passem la major part de les nostres vides desperts fent la nostra feina remunerada. Van trobar que el 13% de les persones diuen que estan “compromeses” amb el seu treball, el troben significatiu i ho esperen amb ànsies. El 63% diu que “no estan compromesos”, el que es defineix com “somnambulisme en el seu dia de treball”. I el 24% està “activament desconnectat”: l’odien.

    La majoria de les persones deprimides i ansioses que conec, em vaig adonar, estan dins del 87% que no els agrada la seva feina. Així que vaig començar a indagar per veure si hi ha alguna evidència que això podria estar relacionat amb la depressió. Va resultar que un científic australià anomenat Michael Marmott havia fet un gran avanç en respondre a aquesta pregunta en la dècada de 1970. Volia investigar què causa l’estrès en el lloc de treball, i creia que havia trobat el laboratori perfecte per descobrir la resposta: l’administració pública britànica, amb seu a Whitehall. Aquest petit exèrcit de buròcrates i funcionaris es va dividir en dinou capes diferents, des del Secretari Permanent en la part superior, fins als mecanògrafs a la part inferior. El que volia saber, al principi, era: qui és més probable que tingui un atac al cor relacionat amb l’estrès: el gran cap de dalt o algú per sota d’ell?

    Tothom li va dir: estàs perdent el temps. Òbviament, el cap estarà més estressat, perquè té més responsabilitat. Però quan Michael va publicar els seus resultats, va revelar que la veritat era exactament el contrari. Com més baix estigui un empleat en la jerarquia, més alt serà el seu nivell d’estrès i la probabilitat de tenir un atac al cor. Ara volia saber: per què?

    I va ser llavors quan, després de dos anys més estudiant als funcionaris, va descobrir el factor més gran. Resulta que si no tens control sobre el teu treball, és molt més probable que t’estressis i, el que és més important, que et deprimeixis. Els humans tenen una necessitat innata de sentir que el que estem fent, dia a dia, és significatiu. Quan estàs controlat, no pots crear un significat a partir del teu treball.

    Tot d’una, la depressió de molts dels meus amics, fins i tot els que tenen treballs de luxe, que passen la major part de les seves hores de vigília sentint-se controlats i no apreciats, va començar a semblar no un problema amb els seus cervells, sinó un problema amb els seus entorns.

    Vaig aprendre que hi ha moltes causes de depressió com aquesta, de les que escric en el meu llibre Conexiones perdidas. Però el meu viatge no va consistir simplement a trobar les raons per les quals ens sentim tan malament. El nucli consistia a esbrinar com podem sentir-nos millor, com podem trobar antidepressius reals i duradors que funcionin per a la majoria de nosaltres, més enllà dels paquets de píndoles que ens han ofert tan sovint com l’únic article de menú per als deprimits i els ansiosos. Hem de lluitar amb els problemes més profunds que estan causant tota aquesta angoixa.

    A quin públic va dirigit el llibre, doncs?

    Qualsevol que se senti deprimit o ansiós, o que estimi a algú que se senti així. Els nou factors sobre els quals escric a Conexiones Perdidas que ens deprimeixen a alguns ens fan menys feliços del que haurien.

    Una de les formes en què vaig arribar a entendre això va ser quan vaig entrevistar a una persona interessant anomenada Dr. Brett Ford, qui amb els seus col·legues va fer aquest estudi realment simple però interessant.

    Diguem que vas decidir que conscientment i deliberadament volies prendre mesures per ser una persona més feliç. Diguem que vas decidir dedicar dues hores al dia a ser més feliç. Volien esbrinar… Fer això et fa més feliç? Funciona? Van estudiar això en quatre països: els Estats Units, Rússia, Japó i Taiwan.

    I el que van descobrir va ser que al principi es veia molt estrany. Als Estats Units, si tractes de fer-te conscientment més feliç, no et tornes més feliç. Però en els altres països si intentes fer-te més feliç, ho fas. Eren mitjanes, hi havia excepcions.

    Per què seria això? Què està passant aquí? Van anar i ho van estudiar més. El que van descobrir és que als Estats Units, en general, si tractes de fer-te més feliç, fas alguna cosa per tu mateix. Compres alguna cosa, treballes més dur per aconseguir un ascens, et tractes a tu mateix, sigui el que sigui. En els altres països en general, si tractes de fer-te més feliç, fas alguna cosa per una altra persona, els teus amics, la teva família, la teva comunitat. Així que tenim una història implícitament individualista sobre la felicitat. Tenen una història col·lectivista implícita sobre la felicitat. I resulta que la nostra visió de la felicitat no funciona. Una espècia d’individualistes hauria mort a les sabanes d’Àfrica.

    I després que m’ho expliqués, em vaig adonar que durant molt de temps, la meva història sobre la felicitat havia estat equivocada. Quan vaig sentir que s’acostaven aquests sentiments dolorosos, els vaig afrontar amb algun assoliment individual, comprant alguna cosa per a mi, fent una cosa “impressionant” a la feina, fent algun tipus d’assoliment extern. I poques vegades va funcionar. Poques vegades em va fer més feliç.

    Ara, quan sento que vénen aquests sentiments dolorosos (i de vegades ho faig), intento fer alguna cosa per una altra persona. Pot ser tan simple com deixar el meu telèfon a casa, visitar-los i escoltar-los de veritat. En una societat on la gent està tan sola, ser escoltat és un regal increïble.

    I aquest simple canvi, d’adonar-me que la meva felicitat només pot venir d’impulsar la felicitat dels altres, ha tingut un fort efecte en mi. És un dels molts canvis que vaig fer en la meva pròpia vida que descric en el meu llibre sobre la depressió i l’ansietat.

    Què és el que busques? Donar eines a algú que està en la mateixa situació que tu, obrir els ulls dels terapeutes i psiquiatres o també trencar l’estigma?

    Tot això és molt important. Per progressar, necessitem començar per canviar la nostra comprensió del que la depressió i l’ansietat són en realitat. Hi ha contribucions biològiques molt reals a la depressió i l’ansietat. Però si permetem que la biologia es converteixi en el quadre complet això li diu implícitament a la gent: el teu dolor no vol dir res. És un problema de cablejat en el teu cervell, com una error en un programa d’ordinador.

    Només vaig poder començar a canviar la meva vida quan vaig aprendre que la teva depressió no és un problema. És un senyal. El teu dolor té sentit. Un se sent així per raons, i aquestes raons poden ser tractades. Em va portar molt temps arribar a aquesta conclusió, però el missatge dels científics i de la crisi que ens envolta és cada vegada més clar. Hem de deixar d’insultar aquests senyals i començar a escoltar-les, perquè ens diuen alguna cosa que realment necessitem escoltar.

    Com cultura, ens hem tornat profundament individualistes. Ens ha entrenat per buscar la felicitat en tots els llocs equivocats.

    Per què vas decidir començar aquesta aventura i quina valoració fas ara?

    En el meu cas, una de les nou causes de depressió sobre les que escric es va desenvolupar severament. Vaig tenir una depressió bastant greu durant molt de temps, des de la meva adolescència. Vaig experimentar un abús bastant sever per part d’un adult quan era nen. Mai vaig voler pensar en això o parlar-ne, no volia donar-li a aquest individu poder sobre mi ara.

    Però en el procés d’escriure el meu llibre, vaig entrevistar als principals experts que han demostrat com els traumes de la infància poden causar depressió i tota mena de problemes en els adults, com l’obesitat i l’addicció.

    I em van ensenyar una cosa molt important que havien trobat en la seva investigació. No és l’abús el que et destrueix. És la vergonya de l’abús. I si pots trobar llocs segurs per alliberar la vergonya que sents, això pot alliberar-te de la teva depressió. Les persones que pateixen abusos en la infància solen interioritzar la veu del seu abusador, pensen que no mereixen ser tractats amb amor i cura. Una connexió segura i amorosa que t’ajuda a alliberar la teva vergonya ajuda a alliberar aquestes veus abusives de la teva ment.

    L’evidència mostra que reduir la vergonya et cura profundament, i pot reduir la teva depressió i ansietat.

    Durant més de 30 anys, hem explicat, com a cultura, una història primària sobre la depressió i l’ansietat, i aquesta història ha arribat a dominar la discussió. Quan era adolescent i vaig anar al meu metge i li vaig explicar que sentia que l’angoixa sortia de mi incontrolablement, com una olor fètida, em va explicar una història. Va dir que la depressió és causada per la falta espontània d’una substància química al cervell anomenada serotonina, i que simplement necessitava prendre alguns medicaments per elevar els meus nivells de serotonina a un nivell normal. Fa poc, un jove amic d’un dels meus nebots, no gaire més gran que jo quan em van diagnosticar per primera vegada, va anar al seu metge i li va demanar ajuda amb la seva depressió. El seu metge li va dir que tenia un problema amb la dopanina al seu cervell. En 20 anys, tot el que ha canviat és el nom del producte químic.

    Vaig creure i vaig predir aquesta història durant més d’una dècada. Però quan vaig començar a investigar les causes de la depressió i l’ansietat, per al meu nou llibre, em va sorprendre trobar organitzacions científiques líders que deien que aquest enfocament estava basat en una mala interpretació de la ciència. Hi ha factors biològics reals que contribueixen a la depressió, però estan molt lluny de ser la història completa.
    Em vaig assabentar que l’Organització Mundial de la Salut va explicar el 2011: “La salut mental es produeix socialment: la presència o absència de salut mental és sobretot un indicador social i per tant requereix solucions socials, així com individuals”. Les Nacions Unides, en la seva declaració oficial amb motiu del Dia Mundial de la Salut el 2017, van dir que “la narrativa biomèdica dominant sobre la depressió” es basa en “l’ús esbiaixat i selectiu dels resultats de les investigacions” que “causen més mal que bé, soscaven el dret a la salut i s’han d’abandonar”. Hi ha una “creixent base d’evidència”, afirmen els autors de l’ONU, que hi ha causes més profundes de la depressió, així que mentre que hi ha algun paper per als medicaments, necessitem deixar d’usar-los “per abordar temes que estan estretament relacionats amb els problemes socials”. Hem de passar de “centrar-nos en els “desequilibris químics” a centrar-nos en els “desequilibris de poder”.

    Al principi em van desconcertar declaracions com aquesta, que anaven en contra de tot el que m’havien dit. Així que vaig passar tres anys entrevistant als principals científics del món sobre aquestes qüestions per tractar d’entendre el que realment està passant en els llocs on la desesperació en la nostra cultura és pitjor, des de Cleveland a Sao Paulo, i on la incidència de la desesperació és menor, incloent-hi les comunitats Amish.

    Vaig saber que hi ha un ampli acord entre els científics que hi ha tres tipus de causes de la depressió i l’ansietat, i que les tres es donen, en diferents graus, en totes les persones deprimides i ansioses. Les causes són: biològiques (com els teus gens), psicològiques (com penses en tu mateix) i socials (les formes més àmplies en què vivim junts). Molt poques persones discuteixen això. Però quan es tracta de comunicar-se amb el públic i oferir ajuda, les solucions psicològiques s’han descuidat cada vegada més, i les solucions ambientals han estat gairebé totalment ignorades.

    Quan entenem aquest problema de manera diferent, podem començar a trobar solucions reals.

  • Les dones tenen més diagnòstics i més comorbiditat per depressió però menys atenció i despesa sanitària

    El Servei Català de la Salut disposa d’un programa anomenat «d’harmonització farmacoterapèutica (PHF)» que vol garantir «l’equitat en l’accés als medicaments hospitalaris i medicaments en recepta en l’àmbit del SISCAT, la millora en els nivells d’eficiència i efectivitat i en el nivell d’utilitat terapèutica, d’acord amb els principis d’ús racional, tenint en compte el marc de disponibilitat i la necessària optimització dels recursos». Per arribar a aquesta equitat hi ha un equip darrere treballant en l’anàlisi d’on hi ha més desigualtats i per què.

    Caridad Pontes, gerent d’aquest programa, va explicar el funcionament del grup durant la primera Jornada “Incorporem la perspectiva de gènere en salut” de l’Institut Català de la Salut. «Fem anàlisi de consum, de despesa… però també fem anàlisi de l’adequació de la prescripció», explica. «Podem tenir informació molt detallada no només de quantitat de caixes dispensades, sinó també de quins són els resultats i algunes dades de pràctica real de quines són les conseqüències de les prescripcions», segueix. Donat que la seva exposició havia de cursar sobre sexe i gènere, Pontes va explicar que quan van començar a fer anàlisis a hospitals també i des del principi es van plantejar com contemplar les variables del sexe. Tot i intentar aplicar aquesta anàlisi sistemàtica, quan la presentaven a molts tècnics rebien com a resposta que era massa informació i no calia posar-ho tot: «s’ha de dir que hi ha clínics amb sensibilitats molt variables».

    En tot cas, Pontes durant la ponència va intentar desenvolupar el perquè d’aquesta importància amb un cas que s’adiu molt al dia d’avui, el Dia Mundial de la Salut Mental i la malaltia de la depressió.

    Com ja revelava l’Enquesta de Salut de Catalunya, el 7,6% de la població de 15 anys i més pateix depressió major o depressió major severa. Això suposa el 3,9% dels homes i l’11,2% de les dones. L’ESCA també mostrava que aquest percentatge augmenta amb l’edat (sobretot a partir dels 75 anys, que és del 13,9%) i és més elevat en les persones que pertanyen a la classe social menys afavorida (8,5% la classe III i 4,6% la classe I) i en les persones amb un nivell
    d’estudis més baix (11,5% les que tenen estudis primaris o no en tenen i 3,4% les persones amb estudis universitaris). El paràgraf dedicat a aquesta malaltia de salut mental acabava afirmant que el percentatge de població amb depressió major o depressió major severa ha augmentat en el darrer any en més d’un punt de percentatge sobretot en les dones.

    Diapositiva del consum d’antidepressius durant la Jornada de l’ICS

    En aquest sentit, Francesca Zapater escrivia per aquest diari que «la millora de l’estat de salut de les dones ha de passar per mesures actives de reducció de les desigualtats socials que es produeixen pel fet de ser dones. Mesures actives que són urgents, perquè la situació està empitjorant. A ESCA del 2013, per exemple, les diferències en el percentatge de percepció de salut excel·lent, molt bona i bona en dones de més de 75 anys era de 6 punts, quan en el 2018 la diferència és de 18 punts».

    Una sèrie d’anàlisis que va voler treballar l’equip d’harmonització farmacoterapèutica va centrar-se en la depressió. Per què? Per ser un dels grups terapèutics en el qual la diferència per sexe en la prescripció és més gran. Pontes explica que «les dones consumim antidepressius en una proporció molt més elevada i molt més intensa que els homes» i que «els analgèsics són un altre dels candidats de recepta més elevat».

    La prevalença de depressió és molt més elevada en dones que en homes. Pontes creu que pot haver-hi moltes causes que expliquin això però que, en tot cas, «els números al final ens diuen que la prevalença en dones és de tres vegades més». I això passa en totes les franges d’edats: la prevalença és continuada i es nota encara més en edats avançades.

    Com a banda dels fàrmacs, on les dones estan molt més medicades, cal també saber quin ús es fa dels serveis de salut, Pontes va explicar que en mirar la taxa de salut mental ambulatòria, es veu que els homes no fan un ús menor d’aquests alhora que «hi ha 2-3 vegades més dones amb diagnòstic i el consum d’antidepressius és fins a 3-4 vegades més». «Això és inesperat però potser és que s’atenen en altres tipus de dispositius, no? Doncs si mirem quin grau de salut tenen en general les dones que tenen depressió respecte els homes que tenen depressió… Si fem un anàlisi de comorbiditat veiem que els dones amb depressió tenen una càrrega de comorbiditat molt més gran que la dels homes», segueix Pontes. Aleshores planteja que «hauríem d’esperar que les dones fessin un consum de recursos sanitaris molt més gran que els homes». No és així en comparar les taxes d’ús de serveis sanitaris a partir de taxa d’ingressos, taxa d’ingressos urgents i ús de serveis ambulatoris per dones diagnosticades de depressió o per homes.

    Un altre dels elements analitzats va ser la despesa sanitària en depressió (farmàcia, hospitalització…). La despesa sanitària en homes amb depressió és de nou més elevada que la què fan les dones amb depressió. «Tenint en compte que tenen més comorbiditat les dones i que fan molt més consum de fàrmacs…», valora Pontes.

    Ús de recursos sanitaris en dones amb depressió

    Li planteja aleshores al públic que «igual és que tenen una mica menys de gravetat les dones o pot ser que hi hagi una major queixa». Però aquests són supòsits que des del grup no poden comprovar amb les dades que fan servir per l’anàlisi de fàrmacs. Sí que van mirar un factor que podia ajudar-les a tenir més concreció: les dades d’intents d’autolisis que «és una marca de gravetat, és el factor de risc més elevat per tenir un suïcidi consumat posteriorment». Pontes, sobre això, a més, va valorar que «hi ha una discrepància molt gran en la incidència d’intents d’autolisis en dones i homes» que a més «no correlaciona gens amb la incidència de mort per suïcidi que és molt més elevada en homes que en dones». És a dir, com a indicador de gravetat van veure si hi havia menys intents d’autolisis entre les dones i la resposta va ser que no: les dones tenen dues vegades més d’intents d’autolisis que els homes.

    Així, en salut mental el sexe també importa. «Hi ha coses que són esperables perquè depenen del sexe però altres que són inevitables que depenent de la cultura i la societat que, si estan produint inequitats, hauríem d’intentar analitzar i afrontar. El primer pas és mirar-les», va tancar Pontes.

  • Ansietat, rebuig i altres sentiments freqüents després del part: «Tothom celebrava l’arribada de la meva filla menys jo»

    En introduir les paraules «fòrum postpart» en el cercador d’Internet, la pantalla retorna milers de resultats. Són majoritaris els missatges que parlen de depressió o d’ansietat, molt menys freqüent és trobar a dones que acudeixin als fòrums per parlar de les meravelles de les primeres setmanes de la maternitat. És fàcil visualitzar a les milers d’autores d’aquests post, somnolentes i tristes, adolorides i desconcertades, enfront de l’ordinador, buscant una resposta al malestar que senten en les experiències d’altres dones desconegudes que de sobte semblen molt properes. Preguntant-se si el que els passa és normal, enfrontant-se a emocions que no es corresponen a les esperades.

    Així estava Elena poc després de ser mare amb 23 anys recentment complerts. En un moment estava embarassada i en despertar de l’anestèsia, després d’una cesària programada, ja no ho estava. «Sempre m’ha deixat una mica de marca, despertar i veure a la meva filla aquí en un llum de calor allunyada de mi». Al principi només aconseguia agafar-la per donar-li el pit. «Al segon dia d’haver nascut la nena vaig començar a sentir-me trista i amb bastanta ansietat, era incapaç de dormir de nit ni de dia, ho vaig atribuir a l’estada de l’hospital, així que en donar-nos l’alta vam anar a casa, però seguia sense alliberar-me d’aquesta sensació, tenia una nena preciosa, sana, meravellosa, tothom em felicitava i celebrava el naixement de la meva filla, menys jo».

    Explica Elena que no entenia on estava la felicitat promesa, per què en lloc d’això hi havia penediment, ganes de tornar enrere i recuperar la seva antiga vida. «Em limitava a fingir amb un somriure fals que tot estava ben i a plorar desconsoladament quan estava sola», diu.

    Lucía Martínez i María Teresa Villar són, respectivament, la presidenta i vicepresidenta de l’Associació de Matrones de Madrid (AMM). Les matrones, expliquen, són el referent en el sistema de salut de les mares i famílies, a elles arriben molts dels dubtes que sorgeixen durant embaràs i postpart. «És normal que les dones tinguin sentiments contradictoris en aquesta època, labilitat emocional, o dubtes sobre la seva capacitat per cuidar. Aquestes emocions, sens dubte, estan influenciades per l’entorn, els consells que reben, i els rols de gènere».

    «En consulta, les matrones fem una valoració de l’estat emocional en el postpart i, si als 10-14 dies després del part, no s’han resolt símptomes com el plor, l’ansietat o l’estat d’ànim baix, avaluem la possibilitat d’una depressió postpart i valorem derivació a altres professionals», comenten les matrones. «El Ministeri de Sanitat, Política Social i Igualtat va elaborar el 2014 una Guia de Pràctica Clínica d’atenció en l’embaràs i puerperi, amb recomanacions basades en evidència científica, entre les quals s’inclou l’estat emocional», expliquen.

    La psiquiatra especialitzada en salut mental perinatal Ibone Olza pensa que caldria començar, més enllà de protocols, per «escoltar a les dones, preguntant-los com se senten i quina ajuda necessiten. Els obstetres, per exemple, gairebé redueixen tota la seva atenció a l’evolució física de l’embaràs i de vegades fiquen una por infundada a l’embarassada, la qual cosa es coneix com a ‘efecte nocebo’. El paper de les matrones és clau en tot això, però moltes dones ni tan sols coneixen a la seva».

    La psiquiatra dóna algunes claus sobre com saber que ha de demanar-se ajuda: «Si una mare no està bé, si es preocupa a l’excés, si no dorm amb prou feines, si no gaudeix de la maternitat o té por a fer mal al seu bebè, si se sent fracassada com a mare, si hi ha hagut un part traumàtic, o el bebè roman hospitalitzat per prematuritat o altres causes… En totes aquestes situacions seria recomanable buscar ajuda professional. Però l’ideal és que els psicòlegs perinatals siguin part dels equips de l’atenció perinatal, que l’atenció sigui integral».

    «El context de criança en les nostres societats occidentals és el resultat de la solitud física, de la falta de referents i del desconeixement real de la maternitat», contextualitza l’antropòloga especialitzada en maternitat María José Garrido. «Un dels problemes en la nostra cultura és que arribem a la maternitat amb unes expectatives bastants irreals i un enorme desconeixement sobre els bebès: en la majoria dels casos, la primera vegada que tenim un bebè en braços, és el nostre», afegeix.

    Quan el part és un trauma

    «La nena es va quedar morta en el budell», rememora Luna. Fa gairebé tres anys d’allò, quan gairebé 15 dies després de sortir de comptes, i després de diverses anades i vingudes a l’hospital, amb la sensació que alguna cosa no anava bé, l’equip mèdic no va captar el batec de la seva filla. Després d’una cesària d’emergència, Luna va despertar i la seva filla no estava allà, l’havien traslladat en helicòpter a un hospital amb majors recursos. Havia patit taquicàrdia, empassat meconi. Va passar una setmana a l’UVI, els primers dies van ser una batalla de la mare perquè la traslladessin al mateix hospital que la seva filla.

    Les setmanes següents tampoc van ser fàcils: «Estava sempre molt preocupada, amb les hormones revolucionades, qualsevol cosa que li passés a la nena em posava molt malament». Amb la convicció que si hagués seguit les instruccions dels doctors que insistien a esperar, la nena no hauria sobreviscut, li va costar diversos mesos superar aquesta por al fet que li succeís alguna cosa. Per a això, va comptar amb el suport de la seva família i amb ajuda psicològica.

    Segons explica Ibone Olza, les experiències traumàtiques durant el part estan entre les causes de consulta més comunes. «S’estima que probablement un 20% de les mares recents pateixin algun trastorn mental, i en la meitat això ja estava aquí durant l’embaràs. La prevalença varia segons el tipus de trastorn: l’ansietat i la depressió són freqüents tant en l’embaràs com el postpart, l’estrès posttraumàtic és freqüent després del part, les psicosis puerperals i els trastorns obsessiu compulsius són molt menys freqüents».

    Un factor de risc per travessar aquest tipus de problemàtiques, explica Olza, és tenir antecedents psiquiàtrics. Aquest va ser el cas de Marta, mare d’una nena molt desitjada, fruit d’un embaràs aconseguit després de quatre anys de cerca i sis processos de reproducció assistida.

    «Jo sempre vaig pensar que el dia que aconseguís que progressés l’embaràs se’m treurien totes les pors. Mentida. Durant tot l’embaràs vaig sentir molta por», recorda Marta. En aquells primers mesos de gestació, va tenir una amenaça d’avortament i la seva vesícula va començar a generar pedres i fang. A la por se li va sumar el dolor. «Al final de l’embaràs vaig anar avisant a la meva família que probablement tindria depressió postpart. Ho veia venir perquè sóc pacient psiquiàtrica des dels 20 anys», relata.

    No només eren les complicacions de l’embaràs, també se sentia sola, li faltava suport emocional per part de la seva parella, li sobraven conflictes i diferències amb la família. Ibone Olza destaca dos aspectes de la salut mental perinatal: «D’una banda, el seu enorme impacte. Quan una embarassada o mare recent pateix un trastorn mental i no rep el tractament adequat, no només ho pateix ella, li afecta moltíssim al bebè i segurament també a la parella, i aquest impacte pot durar anys o fins i tot per a tota la vida. D’altra banda, en molts casos a causa de l’estigma que envolta la malaltia mental, sumat a la idealització de la maternitat i el desconeixement social, moltes mares no expressen el seu patiment ni reben un tractament adequat».

    El part de Marta va anar bé, però al cap de poc la situació la va desbordar. «Què cony he fet amb la meva vida? Jo no vull això!», es deia, ja a casa, amb aquella bebè que plorava i plorava sense parar. «Li cridava, calla! Per què plores? Em vaig tornar boja, no sabia què estava passant, només volia tornar enrere. Em va costar com un mes i mig fer-me càrrec de la situació».

    Terrorífica solitud

    «La solitud en el postpart és terrorífica. Les mares necessiten ajuda, companyia, escolta, no sentir-se jutjades, i donar-se molt temps per retrobar-se amb si mateixes i amb els seus cossos… Les famílies poden oferir molta ajuda pràctica, però crec important també que les mares aprenguem a nomenar les nostres necessitats sense jutjar-les, a demanar i a rebre», defensa Olza. Les matrones coincideixen que el rol de la família és fonamental: «El més important és que la dona se senti acompanyada i recolzada» afirmen Martínez i Villar.

    «El naixement d’un bebè i la seva arribada a casa és una ‘revolució’ de parella i familiar. Per molt preparat que s’estigui gairebé sempre sorgeixen dubtes i disparitat d’opinions en l’entorn, que propicien l’aparició de moments tibants i difícils. En el cas de la mare, aquesta situació s’agreuja amb el cansament i la falta de somni», afegeixen.

    Però no es tracta d’una problemàtica individual ni que es resolgui en el marc de les famílies, coincideixen Olza i Garrido. L’experta en salut mental perinatal recorda que «l’important és reconèixer que en molts casos la causa del trastorn és psicosocial: des de la violència de gènere i la violència obstètrica fins a l’estrès laboral, passant pel perfeccionisme o la solitud. És a dir, la salut mental perinatal és un reflex i un indicador de com tracta cada societat a les mares».

    Per la seva banda, l’antropòloga apunta a les pressions socials que han d’enfrontar les mares i que se sumen a aquesta solitud en la criança. «S’espera de les mares que tornin a la seva vida normal el més aviat possible, a sortir amb la seva parella o amics, al gimnàs, a realitzar tot el que feien abans de ser mares, com si res hagués canviat, com si la maternitat no fos important».

    Per trobar sortides

    Més enllà del suport familiar o l’ajuda professional, moltes mares integren espais virtuals o presencials, formats per altres mares per compartir aquestes vivències. «A la setmana de néixer la nena em vaig incorporar a un grup de lactància, i va ser aquí on va començar el canvi. Vaig començar a acceptar que era normal, que eren les hormones, que no era jo la que sentia aquest rebuig, que volia a la meva filla». Per a Marta, aquest espai va ser fonamental per a la superació de la seva depressió.

    Maria José Garrido és autora del llibre ‘Xarxes de Maternitat i Criança’, de recent publicació. L’antropòloga entén aquests espais com «una versió actualitzada dels grups de dones tradicionals al voltant de la criança. Les seves funcions més rellevants destaquen l’assessorament i la resolució de problemes i dubtes, compartir vivències o el suport mutu i la sustentació emocional: són mares que sostenen a altres mares establint xarxes afectives de criança».

    Incloure major informació sobre el puerperi en els cursos de preparació al part, la possibilitat de compartir experiències amb altres mares que hagin passat per aquest procés, el suport psicològic com a part de l’atenció de la seguretat social a les noves mares, o la garantia que els pares puguin usar íntegrament els permisos de naixement que els corresponen, són algunes de les idees que proposen les dones que van oferir el seu testimoniatge per a aquest reportatge. Iniciatives que, en la seva opinió, facilitarien el trànsit per aquestes primeres setmanes de solitud i desconcert que, molt freqüentment, segueixen al part.

    Aquest és un article de eldiario.es

  • L’ansietat i la depressió seran la primera causa de baixa laboral a Espanya l’any 2020, segons l’OMS

    Les alteracions de salut mental són actualment la segona causa de baixa laboral a Espanya i les previsions de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) és que a l’any 2020 sigui la primera. A la Unió Europea també tindrà una incidència molt similar. Quan es parla de malalties mentals «ens referim bàsicament a l’ansietat i la depressió», afirma Núria Martínez, secretària de la junta d’AMMFEINA, una organització sense afany de lucre que des de l’any 2005 agrupa i representa les 31 entitats d’iniciativa social de l’àmbit català, que afavoreixen la inclusió i la no exclusió laboral de persones amb un problema de salut mental.

    Martínez especifica que el concepte «malaltia mental és molt ampli, però en l’entorn laboral la depressió i l’ansietat són les més recurrents». Afegeix que si no es fa un tractament adequat «hi ha el perill que es cronifiqui  i esdevingui un trastorn mental sever». Per combatre aquestes situacions, AMMFEINA reclama «l’impuls d’estratègies públiques i privades orientades a la promoció d’un clima laboral saludable». L’entitat assenyala que «el principal risc perquè una persona presenti problemes de salut mental en el lloc de feina està relacionat amb factors psicosocials».

    Mala organització del treball

    Per a l’Organització Internacional del Treball (OIT) aquests factors són, per una banda, les interaccions entre el treball, el medi ambient, la satisfacció a la feina i les condicions organitzatives; i de l’altra, les capacitats del treballador, les seves necessitats, la seva cultura i la seva vida personal. Històricament, hi havia hagut la sensació que l’estrès i l’ansietat només afectaven persones amb determinades responsabilitats a la feina. Ara, reconeix Martínez, «tot és molt més interclassista». Amb les noves tecnologies tothom està molt més controlat, «tots portem una vida on hi ha més terminis urgents per acabar les tasques, on s’ha de treballar de pressa, que no es pot desconnectar mai, sempre pendent del mòbil…».

    La secretària d’AMMFEINA creu que «això no és culpa de ningú i és culpa de tothom». Assegura que «en general hi ha molt poca consciència sobre aquest problema. Tenir feina és un element de bona salut, però també ho pot ser de mala salut». Explica que en matèria de salut laboral s’han pres moltes iniciatives per evitar riscos per a qüestions físiques, com l’ergonomia o l’alimentació però, en canvi, els riscos mentals «s’han deixat de banda». Per prevenir-les, Martínez proposa la realització d’una enquesta psicosocial a les empreses entre els seus treballadors. A Catalunya, «només un 2% de les empreses l’han feta». Aquestes enquestes –«que són difícils d’aplicar»- poden detectar, per exemple, situacions de mòbing entre caps i empleats o entre empleats i tenen com a objectiu millorar el clima laboral a les empreses.

    L’estrès afecta el 51% dels treballadors segons un informe de l’Agència Europea per a la Seguretat i la Salut en el Treball (OSHA), que titlla «d’alarmants» aquestes dades. AMMFEINA aporta xifres d’altres aspectes sobre la salut mental en l’entorn laboral en l’informe que va elaborar per al 28 d’abril passat, Dia Mundial de la Salut i la Seguretat en el Treball. Totes aquestes estadístiques fan que Martínez reclami que «la salut mental hauria de ser un element prioritari per a qualsevol govern». En canvi, lamenta que «als programes electorals de cap partit aquesta qüestió hi és inclosa».

    Les polítiques i estratègies de prevenció «cal adaptar-les al territori, ja que no és el mateix el que s’ha de fer en una gran multinacional, en una empresa mitjana o en una de petita». Recorda el gran pes que té a Catalunya la petita i mitjana empresa, «que suposa el 75% de l’ocupació».

    El problema de l’estigmatització

    Un problema afegit és «l’estigma que suposa patir una malaltia mental». Martínez assenyala que «el cervell forma tanta part del cos humà com una cama. Si te’n trenques una, al cap d’un temps tornes a treballar. Amb una depressió ha de passar exactament igual». Per lluitar contra aquest tipus de discriminacions, les entitats agrupades a AMMFEINA es dediquen a ajudar «persones amb trastorns greus que normalment, o encara no són al mercat de treball o bé n’han estat expulsats». Però més enllà d’aquests casos, «a totes les empreses hi ha gent amb problemes». I el que cal és evitar que finalment «aquestes persones siguin acomiadades», que és el que succeeix habitualment.

    Però les empreses han viscut fins ara d’esquena a aquesta problemàtica, «tot i que darrerament –admet– hi ha un canvi molt tímid i incipient» Però és encara força testimonial que les empreses vagin a buscar ajuda per tractar els casos que puguin tenir entre el seu personal. AMMFEINA i les entitats que en formen part promouen cursos de formació destinats a directius de Recursos Humans o càrrecs intermedis.

  • Un Hospital de Dia Mare-Bebè acompanyarà les dones que pateixin trastorns mentals pre i postpart

    Segons estudis internacionals s’estima que una de cada quatre dones embarassades podria presentar algun problema de salut mental. Els que més es desenvolupen són l’ansietat i la depressió. A més, fins el 4% d’aquests trastorns serà greu o complex. En el postpart, una de cada deu mares pot partir depressió i una de cada mil presentarà una malaltia aguda greu com psicosi postpart. Les mares amb patologies mentals prèvies, especialment amb trastorn bipolar i trastorns depressius, tenen un alt risc de descompensació en els primers mesos postpart. Els problemes de salut mental en el període perinatal es poden associar a més dificultats en el funcionament social i personal.

    Per afrontar aquestes situacions, l’Hospital Clínic de Barcelona ha creat el nou Hospital de Dia Mare-Bebè de l’Institut Clínic de Neurociències per a mares amb trastorns mentals que acaben de tenir un fill. El centre, el primer de l’estat, es troba dins el recinte de la Maternitat i forma part de la nova Unitat de Salut Mental Perinatal del Clínic, que des de l’any 2000 disposa d’un programa específic de psiquiatria i psicologia perinatal. Aquesta unitat compta amb professionals de psiquiatria, psicologia d’adults i infantil, treball social i infermeria.

    Un dels objectius del nou Hospital de Dia Mare-Bebè és el d’assegurar, en un espai terapèutic confortable, la continuïtat de l’atenció de la mare i del bebè, que afavoreixi el vincle i la cura. Les dones que se’n podran beneficiar són tant les que tenen un trastorn mental greu previ a ser mares, com les que en pateixen un després del part. En aquest sentit, han explicat, l’hospital treballa per millorar la prevenció, la detecció i la intervenció dels trastorns mentals greus mitjançant l’ús de tractaments especialitzats en les patologies mentals perinatals.

    Els programes que es desenvolupen són individuals: es tracta de teràpies intensives i específiques que s’adeqüen a les necessitats de cada dona i nadó, tant durant l’embaràs com en els primers dotze mesos de l’infant. Els tractaments, han explicat en una visita del director del CatSalut, David Elvira, es basen en intervencions que afavoreixen l’alletament matern, la interacció entre la mare i el bebè, la criança respectuosa i positiva, així com la incorporació progressiva a la quotidianitat, fomentant el vincle amb la comunitat i  la família de manera supervisada, acompanyada i assistida.

    Durant la visita a les instal·lacions, David Elvira ha destacat que “l’embaràs i el part fa que moltes dones estiguin en una situació de més vulnerabilitat i aquesta és una iniciativa que aposta clarament per solucionar problemes de salut mental amb clara perspectiva de gènere i amb grups vunerables”.

    El centre disposa de 10 places per a mares i 10-12 bebès amb una estada aproximada de 3 mesos. Per tal d’atendre el nombre més elevat de mares i adequar els horaris a les diferents necessitats, l’estada pot ser parcial o completa, cosa que amplia l’oferta fins a 15-18 places. Es calcula que, anualment, es podran atendre 50-60 mares i els seus bebès.

    El nou hospital ofereix avaluació diagnòstica i atenció tant individualitzada com grupal, i disposa de programes específics per afavorir els processos de millora, com la depressió postpart, la bipolaritat i la psicosi puerperal, així com altres patologies mentals amb alteració del vincle. De manera conjunta amb la mare es valoren els riscos i els beneficis de diferents opcions terapèutiques, incloent-hi els tractaments psicofarmacològics compatibles amb la lactància materna. Les mares i els bebès també poden fer activitats relacionades amb la lactància materna i la cura del nadó, el massatge infantil, l’educació per a la salut en àmbits com la nutrició, la higiene o els hàbits del son.