L’any 2015 les Nacions Unides (NU) van proposar els objectius de desenvolupament sostenible (ODS) 2030. Aquesta ambiciosa proposta de 17 objectius a complir els propers 12 anys inclou, de manera resumida, el fi de la pobresa i la fam, promoure el benestar i la salut, l’educació de qualitat, la igualtat de gènere, el sanejament ambiental i energètic, el treball digne i creixement econòmic, la reducció de les desigualtats, les ciutats sostenibles i el consum responsable, el control del canvi climàtic, de la vida submarina i terrestre, promoure pau i justícia i establir aliances per aconseguir aquests objectius (veure figura). Tots els països s’han de comprometre a assolir un seguit d’indicadors específics i amb controls periòdics per tal d’assolir cada objectiu proposat. Els ODS pretenen ser l’actualització, ampliació i millora de propostes prèvies com ara els objectius de desenvolupament del millenium. A partir d’aquesta declaració s’han publicat estudis que presenten l’evolució dels indicadors des de l’any 1990 fins al 2015 a 188 països, i molt recentment l’anàlisi de l’accés als serveis sanitaris i l’evolució de la qualitat i resultats dels sistemes sanitaris a 195 països. A més, les NU ha proposat un pla estratègic pel propers 5 anys. A Catalunya s’ha començat a treballar des del Consell Assessor per al desenvolupament sostenible i s’han acordat 750 compromisos per tal d’assolir els objectius plantejats.
Quan es tracta de propostes a curt, mitjà, i llarg termini, la població infantil és un dels grups poblacionals més implicats atès que representa la cohort dels qui poden afavorir-se més i a més llarg termini de les mesures preses avui per millorar les condicions de vida futures. UNICEF ha publicat l’estat actual dels ODS respecte de la infància a 41 països de la Unió Europea i l’OCDE. UNICEF Catalunya també ha presentat un informe que porta un subtítol encertat: no val a badar, sobre l’estat actual dels ODS a Catalunya en relació amb la infància. Aquest informe s’ha centrat en 7 dels 17 objectius. ODS1: erradicar la pobresa en totes les seves formes; (ODS3) garantir una vida sana i promoure el benestar per a tothom a totes les edats; (ODS4) garantir una educació inclusiva, equitativa i de qualitat i promoure oportunitats d’aprenentatge durant tota la vida per a tothom; (ODS11) aconseguir que les ciutats i els assentaments humans siguin inclusius, segurs, resilients i sostenibles; (ODS13) adoptar mesures urgents per combatre el canvi climàtic i els seus efectes; (ODS16) promoure societats pacífiques i inclusives per aconseguir un desenvolupament sostenible, proporcionar accés a la justícia per a totes les persones i desenvolupar institucions eficaces, responsables i inclusives a tots els nivells; i (ODS17) enfortir els mitjans per implementar i revitalitzar l’Aliança Mundial per al Desenvolupament Sostenible. Les anàlisis de la situació dels darrers anys, l’evolució de cada indicador, i les propostes específiques per tal d’assolir els ODS es mostren de manera concreta i es basen principalment en l’augment de la inversió pública en la infància, millora de les condicions de treball familiar i l’assignació per fill, entre altres mesures. També es presenten propostes intermèdies per assolir l’any 2020.
Però, analitzant l’evolució dels darrers anys, la majoria de polítiques actuals van en sentit contrari a les propostes i no només no han aconseguit millorar, més aviat molts dels indicadors que es pretén assolir han empitjorat. Com a exemple, la inversió en polítiques d’infància i de família mostren un estancament i/o disminució en contrast amb la situació d’augment de les necessitats dels darrers anys. La pobresa infantil, les desigualtats, l’accés als serveis sanitaris, l’habitatge accessible a famílies amb menors també mostren pitjors resultats els darrers anys o en el millor dels casos un estancament dels resultats.
Com fer que aquestes propostes siguin realment efectives? Com evitar “fer bullir l’olla sense canviar res”? Com evitar que les propostes es transformin en eslògans buits de continguts?
Si s’analitzen alguns exemples històrics, com ara els drets dels menors, declarats l’any 1989, quants d’aquests drets s’han assolit? És veritat que s’ha millorat molt però ni de bon tros s’han aconseguit els objectius proposats, o en tot cas s’han assolit de manera molt desigual per regions i països i amb molta variabilitat.
El primer pas per aconseguir els ODS és fer un diagnòstic acurat de la situació. L’anàlisi dels indicadors socials i de salut mostren que no solament ha estat la crisi econòmica la responsable dels retrocessos. Més aviat, els països que han aplicat i continuen aplicant polítiques més neoliberals i retallant els beneficis socials, els pressupostos sanitaris i d’educació, són els qui han retrocedit més a la majoria dels indicadors proposats i analitzats. I si el diagnòstic és aquest, la solució és enfrontar-se obertament i revertir aquestes polítiques que afavoreixen l’augment de la pobresa infantil, les desigualtats socials, i planteja barreres per accedir a unes condicions de vida bàsiques sobretot als més vulnerables.
En el cas específic dels objectius relacionats amb la salut s’haurien de revertir les mesures d’exclusió sanitària i assolir l’accés universal efectiu amb l’anul·lació del Reial Decret 16/2012, així com millorar l‘equitat. El diagnòstic de la situació i l’evolució dels darrers anys indiquen que la millor manera d’assolir el nivell d’equitat desitjat és donar prioritat pressupostària i recuperar la inversió en l’atenció primària de salut, així com posar-la en el centre del sistema sanitari en termes reials. En el cas dels menors, a més, s’hauria d’invertir en l’atenció odontològica, com per exemple es fa a Euskadi, i oftalmològica.
Finalment, també s’hauria de resoldre un dels obstacles més importants per fer efectives les propostes: els conflictes d’interessos dels actors implicats en la promoció i posada en marxa dels ODS. Qui són els patrocinadors dels esdeveniments? Qui s’aprofita de la imatge dels ODS? S’hauria d’evitar que sota les bones intencions hi hagi el doble missatge d’empreses que es beneficien de recolzar aquests objectius com a finestra de propaganda, i que majoritàriament formen una part important dels factors que impedeixen assolir els objectius proposats. Ha estat comprovada la influència de les multinacionals de la beguda en l’estudi i la prevenció de l’obesitat infantil, la influència de la indústria del tabac en el control de les mesures adreçades als joves, o dels bancs en problemes d’habitatge.
La funció que compleixen les institucions i les polítiques que se’n deriven són molt importants, però s’han de fer diagnòstics acurats, i evitar tant els discursos buits de continguts com ara evitar posar la pastanaga davant el ruc.