Fa un parell de setmanes vaig publicar a Catalunya Plural un article que parlava de l’estudi de les mesures de benestar subjectiu dins del camp de l’economia. En aquest, explicava per què és important acompanyar les anàlisis de les polítiques públiques amb mesures de benestar subjectiu, no sols perquè ens garanteixen tenir unes dades més completes i rigoroses, sinó també perquè ens permet estudiar divergències en l’impacte de qualsevol mesura aplicada des de les institucions. Aquest article va estar motivat per la creació del nou índex de benestar subjectiu de la Generalitat de Catalunya. Tot seguint la línia argumental i tenint en compte que aquestes setmanes ens bombardegen amb articles, actes, presentacions i intervencions sobre gènere i desigualtat, m’agradaria parlar sobre les diferències de gènere en matèria de benestar subjectiu. En resum, i des d’un punt de vista més sensacionalista, qui són més feliços els homes o les dones?
Quan parlem de desigualtat, i especialment quan parlem de desigualtat de gènere, existeixen discrepàncies estadístiques dins l’acadèmia sobre la importància dels resultats trobats, és a dir, sobre si són prou rellevants per a ser teoritzats o estudiats. En qualsevol cas, existeixen informes i articles científics que assenyalen com històricament les dones mostren nivells de benestar subjectiu més alts que els homes. Això és, a l’hora de fer enquestes sobre felicitat i satisfacció de vida, dues mesures que s’utilitzen gairebé com sinònimes en el camp de l’economia de la felicitat, les dones responen, de mitja, amb nivells més alts que els homes. Aquest resultat es coneix com la bretxa de gènere en la felicitat. Fàcilment, ens pot sorprendre aquest resultat, ja que en una societat que legitima i empara les desigualtats entre homes i dones, i beneficia els primers amb un sistema fonamentat en la dominació, siguin les dones les que mostren taxes de felicitat més altes. En aquest sentit, existeixen diferents hipòtesis que expliquen el perquè de la disparitat d’aquestes dades, tot i que en aquest article em centraré en dos punts rellevants que permeten començar a desxifrar què passa amb la felicitat d’homes i dones.
El primer punt a tenir en compte són els biaixos potencials en què cauen les persones que responen les enquestes, un dels més habituals dels quals és el biaix de desitjabilitat social. Aquestes quatre paraules fan referència a la necessitat dels subjectes de respondre a les preguntes amb allò que es considera socialment millor o desitjable, en comptes de fer-ho amb total honestedat, de manera que embruten les dades i les conclusions que es poden extreure després. Aquest biaix podria fer que els resultats de nivells alts de felicitat estiguin sobrerepresentats. Les persones que socialitzen com a dones poden interioritzar una cerca constant de l’aprovació aliena, que en aquest marc concret es traduiria a respondre amb nivells més alts de felicitat que els homes, no sols perquè “hagin de”, sinó també perquè “no volen molestar”. Entrellaçant aquesta idea amb el concepte de socialització femenina i expressió de les emocions, podem extreure algunes intuïcions interessants. Si bé és cert que pot ser que les dones es trobin en aquesta barreja de “no vull molestar i alhora vull agradar”, també són les que estan més habituades a parlar i expressar les seves emocions. Així doncs, fins a quin punt la pressió d’agradar i no molestar intervé quan tenen més facilitat a l’hora d’identificar les seves emocions i potencialment respondre amb més sinceritat a aquest tipus de preguntes?
Com a segon punt cal destacar que la bretxa de felicitat per raons de gènere no és un fenomen estàtic. El més rellevant d’aquest resultat és que, des de fa uns anys, ha anat decreixent en un conjunt de països. Diferents estudis apunten a una reducció de la bretxa pel fet que els homes mostren nivells de satisfacció més alts, i les dones més baixos. Aquest fet fa que en termes absoluts i relatius la bretxa es redueixi. Una de les claus que explica aquest resultat és la relació que existeix entre el canvi d’expectatives socials per a les dones, la persistència de les desigualtats per raó de gènere i les taxes de felicitat.
No només s’han doblat les expectatives socials imposades sobre les dones, en passar de cuidadores de la llar a també treballadores, sinó que alhora aquestes expectatives es troben amb un entorn social ple de reptes i dificultats. Les respostes que es donen a les preguntes tipus “índica de l’1 al 10 quant de feliç ets” no capten únicament la felicitat individual, sinó també la comparada. Com responem depèn de l’entorn amb el qual ens comparem. És per això que si les dones es comparen no sols amb altres dones, sinó amb el seu entorn masculí a l’hora de respondre a aquestes preguntes, és normal que trobem respostes més baixes en els nivells de felicitat, per una simple qüestió de desigualtat. Si com a treballadora trobo moltes més traves que el meu company per qüestions de desigualtat de gènere, donat que sabem que l’estatus laboral i el tipus d’ocupació tenen relació amb els nivells individuals de benestar subjectiu, és d’esperar que la meva felicitat mostrada no sigui necessàriament molt elevada. De fet, és interessant tenir en compte quin grau de consciència o ideologia sobre desigualtat de gènere tenen els individus que responen a aquestes preguntes per a veure com es correlaciona amb la seva felicitat i, en conseqüència, si explica la disparitat de resultats esmentada.
Quan es parla de desigualtat i grups discriminats, les dades solen indicar unes pitjors condicions, en gairebé qualsevol matèria, per a aquells individus que no pertanyen al col·lectiu normatiu o privilegiat. Un camp d’estudi on es replica aquest resultat és el de la salut mental de les persones que pertanyen a la comunitat LGBT+. És habitual que els resultats d’informes indiquin uns nivells més alts de malestar per a aquelles persones que surten de la norma. Doncs bé, trobem el mateix en el cas de les dones; sí, mostren (o mostraven) nivells de felicitat més alts que els homes, però a quin preu. Estem parlant d’un resultat esbiaixat per naturalesa o que ara es veu molt més influenciat per les expectatives laborals i, per tant, per la discriminació per raó de gènere en aquest àmbit?
El més rellevant a l’hora de parlar de diferències de gènere, especialment en el camp de l’economia, és ser conscient des d’on s’està enunciant un judici sobre un resultat estadístic. Durant anys es va creure, dins del món de l’economia laboral, que els membres d’una família, tradicional i heterosexual, negociaven quin dels dos assumia les tasques domèstiques i quin entraria en el món laboral. D’aquesta frase és molt senzill derivar que, si el treball de l’home està més ben remunerat que el de la dona, és lògic i eficient que es divideixin així les tasques.
Sota una capa d’eficiència matemàtica s’encobreixen dues suposicions ideològiques extremadament fortes. Primerament, si el salari de l’home en el mercat laboral és superior al de la dona es tracta d’un tema casual i, en segon lloc, que existeix una preferència natural i un avantatge comparatiu de les dones per assumir les tasques de cures, com si les preferències no estiguessin modelades socialment. Si ara sabem què impliquen per l’estudi de l’economia laboral aquest tipus de suposicions, és el moment de començar a fer-se les mateixes preguntes en estudiar les mesures de benestar subjectiu i felicitat: quines diferències existeixen en els resultats de felicitat entre homes i dones, però sobretot per què. Si assumim una vegada més la norma social com a neutral i no identifiquem l’impacte que poden tenir els patrons de socialització de gènere o els canvis institucionals a l’hora de respondre a les preguntes de benestar subjectiu, les nostres anàlisis no només estaran esbiaixades, sinó que a més serviran de poc.
