Just Deploy It!

Etiqueta: desigualtat

  • Les preocupacions i els interessos de la gent

    Perquè són importants els exemples com el de la carn vermella? Cada vegada sentim més opinions i preocupacions, de sectors socials, empresarials, i ideològics sobre determinats temes, que es manifesten corporativament i en els seus mitjans de comunicació (quasi tots) i inicien una guerra sobre propostes o mesures de canvi necessàries i raonables pel bé comú.

    Preocupació del sector turístic, del sector de l’automòbil, del sector carni (carn vermella), de la banca, de l’energia tradicional, de l’especulació i tants altres. A mi i a molta gent, cada cop més, en realitat ens preocupen altres temes: la pobresa i la gana, l’atur i les condicions de treball precàries, la privatització del públic pel lucre i la degradació dels serveis públics, les males condicions del medi i el canvi climàtic, les desigualtats i les injustícies, la immigració sense una bona acollida solidària, el persistent patriarcat, masclisme, violència i odi.

    Aquests dos tipus de temes de preocupació, en principi, són deguts als interessos i valors de cada persona, i també els interessos econòmics del model capitalista i individualista que tenim. La «casta» que ja s’encarrega de reclutar a més gent, per poder tenir l’hegemonia social necessària per anar subsistint, utilitza el seu «relat» ideològic, culturalment ancorat als segles passats: «progrés» (en realitat només d’ells), llibertat individual, modernitat i altres. En realitat, lluita per subsistir en un món que necessita canviar urgentment els valors i paradigmes que ha tingut fins ara, i que fins aquí ens han portat. I perquè cada cop hi ha més gent, institucions i governs que comencen a defensar aquests canvis necessaris.

    Avui, submergits en una crisi global de civilització (econòmica, social, sanitària, ambiental) cal sumar-hi més gent al segon tipus de valors i preocupacions: valors que defensen els interessos i les preocupacions reals de la majoria de persones, no precisament de la «casta», valors del comú, de la salut, del medi i de la vida. Només amb una nova hegemonia ideològica majoritària podrem salvar-nos totes i tots, fins i tot la «casta» perquè, seguint pel mal camí, el planeta Terra podrà continuar existint, segurament molt empobrit, però l’espècie humana (i moltes altres), poden desaparèixer.

    Per això cal ser valents i defensar-nos, exigint a les administracions públiques i als poders privats les mesures necessàries i urgents per implantar els valors dels veritables interessos de la vida i la salut. És veritat que encara tot està per fer i tot és possible.

    Però atenció, no es poden sacralitzar els nostres valors, sempre s’ha de posar en context, i en moltes ocasions uns valors poden condicionar altres. Posem l’exemple de les recomanacions de no consumir carn vermella, perquè pot afectar d’alguna manera la nostra salut (el seu consum excessiu) i empitjora l’escalfament global del planeta, per la seva producció industrial. Per tant, podem dir: recomanem no menjar carn vermella, però si això hipotèticament va en contra de l’única font alimentació d’una persona, haurem de dir que sí que en pot menjar. És mes, a mi m’agrada menjar un bon entrecot (com al president del Govern), però miro de menjar-ne no més d’un al mes.

    Un altre exemple de no radicalitzar les consignes i els valors: Jo sé que el transport individual o en família en cotxe de dièsel o gasolina contamina molt el medi ambient i perjudica la salut, però encara tinc cotxe (de gasolina) i treballo perquè la seva utilització sigui mínima i que a les ciutats del futur el transport sigui majoritàriament a peu, en transport públic o no contaminant. De fet, només agafo el cotxe (encara) per sortir de la ciutat els dies de lleure.

    En resum, hem de treballar per implantar nous valors econòmics, socials i culturals, oblidant-nos del PIB, i treballar perquè siguin acceptats per la majoria i que això obligui als empresaris i innovadors a transformar els seus productes i les seves maneres de produir, en uns temps raonables.

  • Escòcia serà pionera a Europa a combatre la «pobresa menstrual»: tampons i compreses gratis per a les estudiants

    Comprar tampons i compreses cada mes pot ser un luxe per a moltes dones. Tant que la dificultat per accedir a aquest tipus de productes higiènics pot portar a algunes a l’anomenada «pobresa menstrual»: la impossibilitat d’utilitzar productes adequats i en la quantitat necessària per cobrir les seves regles mensuals. Escòcia ha pres la davantera per combatre aquest fenomen: es convertirà en el primer país desenvolupat a oferir productes sanitaris gratuïts a les alumnes de col·legis, instituts i universitats. En total, 395.000 dones es beneficiaran d’aquest pla del Govern per combatre la pobresa menstrual que costarà 5,2 milions de lliures (uns 5,7 milions d’euros).

    Associacions i ONG adverteixen amb freqüència de les conseqüències que té per a adolescents i adultes no tenir accés a productes o instal·lacions adequades quan tenen la regla: problemes d’higiene i salut, però també absentisme escolar o la seva reclusió en espais privats. Són afirmacions que solen fer-se en parlar de països d’Àfrica, Amèrica Llatina o Àsia. El cas d’Escòcia mostra, no obstant això, que la pobresa menstrual també existeix als països rics.

    Un estudi de Pla Internacional a Regne Unit fet el 2017 va mostrar que el 10% de les noies d’entre 14 i 21 anys no pot permetre’s productes sanitaris durant la seva regla. Una de cada set demana tampons o comprimeses a amigues per poder utilitzar-los. Almenys el 12% havia hagut d’improvisar una solució higiènica en no poder permetre’s aquests productes. I el 19% havia canviat l’ús de productes per uns altres menys idonis però més barats.

    El pla del govern escocès arriba després d’una enquesta que va llançar aquest resultat: una de cada quatre estudiants «lluita» per accedir a aquest tipus de béns de primera necessitat. «En un país tan ric com Escòcia és inacceptable que algú hagi de batallar per comprar productes sanitaris», va dir la secretària de Govern Local de l’Executiu, Aileen Campbell.

    Per al comitè d’autoritats locals escoceses (COSLA), garantir l’accés a aquests productes busca assegurar «que cap jove vegi afectada la seva educació» per aquest motiu, però també contribuir a una «conversa més oberta sobre el tema i a reduir l’estigma associat amb la regla», en paraules de la seva presidenta, Alison Evison.

    Baixar els impostos als tampons

    A diversos països, el debat s’ha dirigit cap als impostos amb els quals estan gravats els productes d’higiene femenina. El 2015, França va reduir l’impost a tampons i compreses fins al 5,5%, la meitat que a Espanya. Canadà ha eliminat els impostos a aquests productes, igual que Índia. A Regne Unit o Austràlia també hi ha hagut intensos debats sobre aquest tema, impulsats per moviments de dones.

    A Espanya, els productes d’higiene femenina suporten un IVA reduït del 10%. Són moltes les veus que reclamen que passin a formar part de productes gravats amb el tipus súper reduït d’aquest impost, del 4%. El 2016, la campanya Tampons from Canada reclamava als llavors candidats a la presidència de Govern abans de les eleccions el seu compromís amb gravar aquests productes amb l’IVA super reduït. En cas que això no succeeixi, deien, farien una comanda massiva de tampons a Canadà.

    La ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, va assegurar al juny que el Govern tenia en ment estudiar la rebaixa de l’IVA d’aquests productes «per raons de discriminació».

    L’associació de consumidors Facua també ha reclamat que aquests articles estiguin gravats amb l’IVA superreduït, perquè són productes «bàsics per a la higiene de les dones». En un estudi, l’associació va trobar diferències de fins al 400% en el preu dels paquets de comprimeses en funció de marques i establiments, i del 185,3% en el cas dels tampons.

    Aquest és un article original de eldiario.es

  • Llums i ombres en la prevenció de l’obesitat infantil

    L’obesitat infantil ha estat reconeguda des de fa anys com un dels problemes més importants de salut infantil. És motiu de preocupació de les autoritats sanitàries i educatives, de les famílies, i de la població en general. Nombrosos articles científics i de premsa han abordat aquest tema, que es considera ja una epidèmia que cada vegada afecta més als més petits.

    Una notícia publicada al diari The Guardian feia referència a l’èxit d’un programa dut a terme els darrers anys a Amsterdam, que ha aconseguit disminuir l’obesitat i el sobrepès de la població escolar de primària. En realitat es tracta d’un programa que està implantat a més de 80 municipis holandesos des de l’any 2009. S’ha anomenat Jongeren Op Gezond Gewicht (JOGG, joves amb pes saludable), i és una intervenció a nivell municipal que intenta encoratjar la participació de tota la ciutat incorporant el menjar saludable i l’exercici físic com a opció atractiva per als joves de menys de 19 anys. Es coordina a nivell nacional i consisteix en cinc pilars: compromís polític, la cooperació entre el sector públic i privat, el màrqueting social, el suport científic i l’avaluació, així com vincular en els mateixos serveis sanitaris la prevenció i la cura de la salut.

    Un dels punts més importants és la campanya “beu aigua”, que promou l’aigua com la beguda bàsica i rebutja les begudes ensucrades. I ho fa amb la participació activa de la família, l’escola i el seu entorn, i amb l’absència d’oferta d’aquestes a l’entorn escolar i familiar. El programa té suport polític dels municipis, que a més s’han compromès a avaluar-ho i han comprovat descensos de l’obesitat entre 5 i 20% en menors d’escoles primàries. D’altra banda alguns aspectes d’aquest programa resulten molt controvertits com ara que afavoreixen també la participació i col·laboració d’empreses multinacionals d’alimentació en la promoció del programa.

    En realitat el JOGG està basat en un programa previ que s’havia iniciat al començament dels anys 90’ a alguns municipis de França, anomenat Ensemble Prévenons l’Obésité Des Enfants (EPODE, junts anem a prevenir l’obesitat infantil), que s’ha estès no solament a Holanda, però també a d’altres països de la Unió Europea. D’aquest programa s’han dut a terme diverses avaluacions de la seva efectivitat comparant municipis on es fa la intervenció amb municipis on no es fa, que han mostrat una disminució de l’obesitat als municipis que tenen implantada la intervenció.

    Els programes que es fan a Catalunya, el Pla Integral per a la Promoció de la Salut mitjançant l’Activitat Física i l’Alimentació Saludable (PAAS, implementat des de fa 10 anys) i d’altres a l’Estat espanyol i a nivell municipal com ara el Programa contra l’Obesitat infantil de Barcelona (POIBA), tenen aspectes semblants als esmentats i se centren a promoure canvis de conducta. També han mostrat un cert impacte positiu a nivell escolar, de fet, aquests programes sembla que han aconseguit controlar l’obesitat als escolars de primària. Així, segons l’estudi ALADINO l’obesitat i el sobrepès infantil entre els 6 i 9 anys ha disminuït del 44% al 41% entre els anys 2011 i 2015 a l’Estat espanyol.

    Ara bé, l’efecte positiu d’aquests programes també es pot relativitzar i qüestionar si es té en compte que al nostre entorn, per exemple, un de cada 2-3 menors de 6-9 anys presenten excés de pes, i que una reducció del  5-7% en 4 anys es podria considerar un èxit bastant relatiu. D’altra banda, els resultats aconseguits se centren en població escolar de primària, i l’obesitat està augmentant també a d’altres edats, sobretot preescolar.

    Les avaluacions han mostrat que les intervencions han de ser multidimensionals -incorporar la família, l’escola i la comunitat- i s’han de mantenir en el temps. Si no es mantenen en el temps, els resultats deixen de tenir impacte. Com a exemple, quan s’han fet intervencions d’aquest tipus d’un any de durada i s’ha avaluat un any després, la millora ha estat molt irrellevant. A més, tots els programes fan menció dels determinants socials de l’obesitat (les condicions de vida i els ingressos econòmics familiars, la classe social ocupacional dels pares, el nivell d’estudis de la família, les condicions de treball, el lloc de l’habitatge, etc) com a factors determinants de l’obesitat infantil, però en molt pocs casos s’implementen intervencions concretes sobre aquests.

    En general se centren solament en els canvis d’hàbits i haurien de posar molta més èmfasi en els determinants socials de l’obesitat infantil i centrar-ho en la disminució de les desigualtats. Hi ha una probabilitat elevada que els missatges de canvis d’hàbits i conductes arribi amb més facilitat als menors de famílies amb millors condicions de vida, que habitualment són els qui menys el necessiten (l’anomenada llei de cures inverses).

    Segon l’estudi ALADINO mencionat anteriorment, la proporció de menors amb sobrepès ha estat del 50% entre els menors de famílies que declaraven ingressos de menys de 18.000 euros l’any, i del 38% als qui declaraven més de 30.000 euros. En menors de famílies amb nivell d’estudis universitari, un 10% més baix respecte de la resta de nivells d’estudis.

    En resum, la implementació de programes de prevenció de l’obesitat infantil ha de començar des de ben aviat en el moment del naixement, i fins i tot abans. Han de ser impulsats i implantats des de la política i incorporar tots els agents socials. Els programes s’haurien d’implementar tenint en compte els determinants socials de l’obesitat infantil i, sobretot, s’hauria d’evitar la participació de la indústria de l’alimentació en la promoció dels programes. Ben al contrari, pel conflicte d’interessos s’hauria de legislar i evitar la participació de les empreses que produeixen i promocionen les begudes i aliments no saludables en les intervencions dirigides a evitar-ne el consum. No podem posar la guineu a cuidar de les gallines.

  • Una de cada quatre adolescents de Barcelona reconeix haver patit assetjament sexual

    Les adolescents declaren cada cop més haver estat víctimes d’assetjament sexual, sobretot mentre anaven pel carrer i quan ja tenen una certa edat, de 16 a 18 anys. Una de cada quatre (26,4%) alumnes de Segon de Batxillerat i de Segon de Cicles Formatius de Grau Mitjà de Barcelona ha afirmat haver patit agressions verbals o físiques de caràcter sexual, segons una enquesta de l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB). La xifra ha crescut des de l’última edició de l’estudi, feta l’any 2012, quan les víctimes representaven el 16,3%.

    La magnitud de la xifra és «molt preocupant», segons Lídia Casanovas, educadora del col·lectiu Fil a l’Agulla especialitzada en visió de gènere. Però alhora cal relativitzar el fet que hagi crescut la xifra de víctimes. «Una explicació de l’increment pot ser que la sensibilització feminista té cada cop més impacte, hi ha més consciència», expressa, i concreta en altres paraules: «Abans quan a una noia li tocaven el cul, potser no ho percebia com assetjament; ara cada cop s’hi oposen més», celebra.

    L’enquesta, que pregunta a gairebé 3.888 joves sobre diferents àmbits del seu benestar, evidencia també que l’assetjament sexual es fa més intens a mesura que les noies es fan grans. Mentre que només el 6,8% de les enquestades de Segon d’ESO reconeix haver estat víctima, al Batxillerat el percentatge arriba al citat 26,4% (enmig queda el 14,6% de Quart d’ESO). «És quan es construeixen com a dones que els assetjadors les identifiquen més com a objecte de desig», conclou Casanovas.

    Ara bé, els experts alerten també que la concentració de casos entre les joves en la cruïlla de la majoria d’edat no ha de fer que s’obviïn els que pateixen la resta de nenes. «També en pateixen, i s’ha d’anar amb compte perquè són més vulnerables: en un taller recent una noia de Sisè de Primària m’explicava com un home l’havia increpat pel carrer i ella havia hagut d’accelerar el pas», sosté Casanovas.

    I és que, tal com constata l’estudi, la gran majoria de les víctimes asseguren haver-ho estat a l’espai públic. Tant és així, que el 13% d’elles situa l’agressió al carrer, mentre les que l’han patit a casa o a l’escola no arriben al 3%. Segons detallen resultats de l’enquesta, s’observa un augment especialment en el nombre d’assetjaments al carrer però també en altres llocs com festes, bars o discoteques. Així doncs, és el carrer un lloc més perillós per a l’assetjament que la llar o el centre educatiu? No necessàriament. «Les males experiències al carrer són més fàcils de verbalitzar, parlar del que passa a casa costa molt més», matisa Casanovas. «Als tallers amb joves es parla molt més dels piropos masclistes, les agressions, els comentaris…», opina.

    Maltractament psicològic en les parelles

    A banda de l’assetjament, una altra dels perills entre els adolescents és la violència de gènere dins les parelles. En aquest sentit, a l’estudi aflora com gairebé una de cada cinc joves (el 18,3%) ha patit maltractament d’algun tipus per part de la seva parella. En el cas dels nois, el percentatge és del 12%. Com amb les agressions, aquestes conductes s’intensifiquen amb l’edat: entre els de 16 a 18 anys aquesta xacra és molt més present (l’han patit el 23%) que entre les de 13 i 14 (6,6%).

    La forma de maltractament més estesa entre els joves és l’emocional –o psicològica–, que consisteix en una conducta hostil sostinguda per part d’un membre de la parella cap a l’altre, sigui amb insults, amb amenaces o amb humiliacions, que té com a objectiu minar la seva autoestima. Gairebé totes les noies que han estat víctimes han patit aquesta forma de maltractament.

    Però el que més preocupa és el maltractament físic i el sexual. I tot i que els percentatges són en aquests casos molt més reduïts, no deixen de ser preocupants. Al voltant del 4% de les adolescents de Quart d’ESO i de Segon de Batxillerat s’ha vist sotmesa per la seva parella a tenir relacions sexuals –o a dur a terme pràctiques sexuals concretes– en contra de la seva voluntat.

    Diferències segons nivell socioeconòmic

    El codi postal, en aquest cas del de l’escola, és un factor determinant per a molts aspectes de la salut. En aquest sentit l’Agència de Salut Pública de Barcelona es fixa en si l’escola o l’institut on estudia l’alumna enquestada està en un barri amb una Renda Familiar Disponible mitjana alta o baixa. Tot i que la diferència no és molt notòria sí que hi és: un 15% de les alumnes de Batxillerat o CFGM en barris afavorits reconeix haver estat víctima d’assetjament enfront del 19% dels barris desafavorits. Per contra, el percentatge global d’alumnat víctima d’assetjament sexual no varia en els nois segons el nivell socioeconòmic del barri del centre educatiu.

    En altres indicadors la incidència d’un resultat o un altre segons el nivell socioeconòmic és més accentuada. N’és un exemple el percentatge de mala salut percebuda, que gairebé es duplica entre les alumnes de centres ubicats en barris desafavorits respecte als situats en barris en major nivell socioeconòmic. Mentre que un 14% de les noies de barris desafavorits declaren tenir una mala salut (regular o dolenta), en els barris afavorits ho afirma el 8%. En el cas dels nois gairebé no varia: 6,3% i 6,7% en barris afavorits i desafavorits respectivament.

  • «Els temps curts en política redueixen les oportunitats per millorar la salut a les ciutats»

    Aquest dimarts s’ha presentat a Barcelona l’Informe de la Sociedad Española de Salud Pública y Administración Sanitaria (SESPAS) de 2016. L’informe, que es publica cada dos anys, segueix enguany el lema «la salut pública i les polítiques de salut: del coneixement a la pràctica» ja que se centra en recollir experiències i exemples de bones pràctiques en alguns territoris perquè puguin implementar-se en d’altres. Rosana Peiró treballa a la Conselleria de Sanitat Universal i Salut Pública de la Generalitat Valenciana i és una de les editores de l’informe. Parlem amb ella sobre els principals punts que es plantegen en l’informe, que conté 17 articles escrits per múltiples experts i que van des de com millorar el bon govern del Sistema Nacional de Salut fins a parlar de polítiques de salut en ciutats o barris que han demostrat millorar la salut de la població.

    Quins exemples de palanques de canvi o reformes per millorar el bon govern del Sistema Nacional de Salut heu recollit en l’informe SESPAS 2016?

    Tot el que té a veure amb bon govern té a veure amb la transparència, la rendició de comptes, la participació, la intel·ligència i la integritat. Algunes de les línies d’actuació que es proposen són la universalització de l’assistència i el sistema nacional lligat a la residència, que hi hagi un marc financer estable o que hi hagi una agència -com existeix al Regne Unit- o institució governamental independent que faci protocols i guies sobre com millorar la pràctica clínica i la salut pública basats en l’evidència. També es parla per exemple d’una transparència reforçada, això vol dir tenir un sistema d’informació que permeti que tota la informació sigui pública, com l’Observatori de sistemes de Salut de l’OMS, que permeti la comparació entre iguals. Una altra acció és la transparència en la regulació del conflicte d’interessos i la compra de béns i serveis. La Central de Resultats de Catalunya es fica com a exemple innovador a nivell nacional en bon govern perquè fa públics els resultats de diferents proveïdors del sistema sanitari fomentant la transparència per comparació entre iguals.

    L’informe constata les desigualtats en l’accés a les prestacions sanitàries. Quin tipus de desigualtats?

    Hi ha desigualtats en l’accés per la legislació (el RDL 16/2012) que exclou de l’assistència sanitària pública les persones en situació irregular però també hi ha desigualtat en la utilització de serveis, per exemple, es constaten desigualtats geogràfiques o en el temps d’espera.

    Com s’hi pot fer front?

    Algunes propostes són redefinir la cobertura segons criteris de residència i oferir la mateixa protecció als residents en situació administrativa irregular que als ciutadans espanyols. També s’apunta a repensar el model de copagament per substituir els copagaments obligatoris perquè siguin evitables. És a dir, per exemple que aquests siguin flexibles i hi hagi uns màxims segons el nivell de renda familiar o que els col·lectius més vulnerables estiguin exempts de pagar-los o siguin reduïbles al mínim. Una altra proposta prou revolucionària és convertir el règim especial dels funcionaris en un règim transitori a extingir perquè qui entri a la funció pública ja no tingui l’opció d’escollir entre proveïdor públic o anar-se’n a una mútua. També es proposa començar un estudi sistemàtic de les desigualtats i l’accés a les prestacions sanitàries. Es reivindica una acció necessària per avaluar l’impacte en l’equitat de totes les iniciatives dins i fora dels serveis sanitaris.

    Quina avaluació es fa en l’informe de la prevenció i la promoció de la salut en les polítiques públiques?

    La promoció de la salut a Espanya està menys desenvolupada que els serveis sanitaris. La proposta d’institució independent per fer guies i protocols de la qual parlava abans, que també podria fer-se simplement amb una millor coordinació entre agències autonòmiques, també pot aplicar-se en promoció de la salut. Un dels problemes que hi ha a Espanya és que la promoció de la salut s’ha entès sempre com una cosa individual. La promoció de la salut no s’entén així a cap altre lloc, s’hauria d’entendre com innovació social. A l’informe en un dels articles es proposa precisament que en aquesta hipotètica institució hi hagi una part de promoció de la salut.

    Recolliu exemples de polítiques de promoció de la salut a ciutats i barris que evidencia l’efectivitat de determinades polítiques en l’àmbit local. Quins exemples tenim que puguem aplicar en altres barris o ciutats?

    Un dels exemples és justament el programa de Salut als barris, que ha mostrat millora de la qualitat de vida i la salut dels veïns de Barcelona. Altres exemples que han mostrat evidència en millorar la salut de la població són les escoles infantils per a famílies en situació de vulnerabilitat, augment de les hores en els currículums d’escolars en activitat física, augment del consum i la disponibilitat (per exemple mitjançant preus subvencionats) de fruites i verdures. També respecte a l’organització de la ciutat ha mostrat evidència la promoció del transport a la feina a peu o en bicicleta, identificació de punts negres d’accidents i camins escolars segurs perquè els infants puguin anar i tornar caminant de l’escola. El manteniment d’espais verds i l’ús de poliesportius públics, la reducció de l’aïllament i prescripció d’activitats com passejos per part dels professionals de primària o programes de millorar de la qualitat de l’aire també milloren la salut. Hi ha molts exemples…Però també és important parlar de les barreres.

    Quines són aquestes barreres?

    La manca de lideratge i voluntat política però també el desconeixement ciutadà, tècnic i polític de les causes de la salut. En l’informe apunten que la ideologia, els prejudicis, les polítiques que ignoren l’evidència científica, la falta d’informació poblacional sobre la salut o els temps curts en política redueixen també les oportunitats per millorar la salut urbana. Això també té a veure amb la necessitat de tenir estudis que permetin la comparació i entendre per què en un barri hi ha una millor salut que en un altre.

    Sobre els serveis de l’atenció primària, quines conclusions treu l’informe? Cap a on ha de reorientar-se la primària?

    A Catalunya hi ha un grup de professionals d’atenció primària fent promoció de salut però en general la promoció de la salut és voluntària i no està estructurada. Sovint, les tasques que s’imposen i el poc marge de temps que tenen els professionals de l’atenció primària, dificulta que es faci promoció des dels centres. L’informe recull l’experiència de Catalunya i la de Balears. A Balears hi ha una iniciativa que va sortir dels professionals i que consisteix en un programa d’educació física. Si un CAP vol incorporar el programa el que fan és que els professionals dissenyen una ruta que després poden prescriure a pacients seus. Com que saben la condició del malalt saben, per exemple, quina distància és recomanable, el que poden fer i el que no i fins i tot es planteja l’opció que el metge pugui acompanyar el pacient en el passeig. Més de trenta CAP de prop dels cinquanta que tenen les Balears han incorporat el programa, per tant, es tracta d’una intervenció exitosa. Després a Catalunya hi ha el cas del programa COMSalut, promogut pel Departament de Salut, i consistent a la prescripció d’activitats socials, acció comunitària orientada en salut.

    El COMSalut és una experiència que ha generat bons resultats? Quins?

    En els primers 18 mesos s’han fet 30 actuacions en 14 àmbits diferents i s’han identificat 566 accions que tenen impacte en salut i que poden començar a desenvolupar-se. De moment però només implica 16 de les 370 àrees bàsiques (com Centres d’Atenció Primària) de salut que hi ha a Catalunya. És un projecte a llarg termini.

    Una altra experiència que s’analitza és la del País Basc i la seva estratègia per fer abordar la cronicitat. En aquest sentit, què en podem aprendre?

    Va ser una innovació. L’envelliment de la població i la cronicitat dels problemes de salut va fer que es plantegessin la manera d’abordar aquest tema. Els autors de l’article sobre aquest punt diuen que l’estratègia va servir per tenir un plantejament que va aconseguir il·lusionar diferents grups d’interès i focalitzar-se en un model d’atenció integrada als pacients amb malalties cròniques. Es va fer un marc sòlid amb evidència i amb comparació amb altres experiències internacionals. Es va fer un enfocament des de baix i una de les limitacions va ser que va haver-hi massa tipus de projectes.

  • Màrqueting d’aliments dirigit a menors i joves: amenaça o oportunitat?

    L’obesitat infantil és un dels problemes emergents de salut pública tant per la seva magnitud com ara per les seves conseqüències a curt i llarg termini. A l’Estat espanyol la prevalença d’obesitat infantil és de les més elevades dels països desenvolupats, i amb un gradient social important, és a dir que a menor nivell d’estudis familiars o classe social més desafavorida la probabilitat de presentar obesitat infantil és més gran.

    Un dels aspectes més importants de l’abordatge de la prevenció i el tractament de l’obesitat infantil està relacionat amb les polítiques alimentàries. Darrerament s’ha donat molta importància al paper dels sucres afegits i les begudes ensucrades, que no aporten cap valor nutritiu i afavoreixen i provoquen obesitat.

    S’han proposat una sèrie de mesures amb l’objectiu de reduir el consum d’aliments no saludables i específicament de begudes ensucrades. El tipus de mesura proposada i el paper de la indústria alimentària davant cadascuna d’aquestes mesures s’ha de tenir en compte per aconseguir resultats positius en el control de l’epidèmia d’obesitat infantil.

    Un indicador de la promoció de l’obesitat infantil per les multinacionals i la indústria de l’alimentació és l’exposició dels menors als anuncis d’aliments no saludables per la televisió (TV) i els mitjans de comunicació. S’ha comprovat que l’exposició a anuncis de menjars no saludables s’associa amb un augment significatiu del consum d’aquests aliments en la població infantil. Els menors trien els aliments pel seu sabor, presentació i promoció més que no pas perquè siguin saludables. A més, aquests aliments són promoguts pels personatges de les sèries o dels dibuixos animats i molts d’aquests “herois” es troben com a premis-joguines dins dels aliments.

    Alguns països com ara els Estats Units (EUA) han posat en marxa mecanismes per intentar evitar o reduir l’exposició de la població infantil als anuncis de menjars no saludables als mitjans de comunicació. La majoria de mesures, però, s’han basat en la participació voluntària de la indústria alimentària. La Interagency Working Group (IWG) ha inclòs en aquesta exposició la televisió, la ràdio i la publicitat impresa, i altres categories com ara publicitat digital, videojocs, patrocini d’esdeveniments esportius, etc. Quan s’han comparat els anuncis de TV abans i després de posar en marxa aquestes mesures s’ha trobat que el 80% de l’exposició l’any 2013 continuava sent de productes no saludables, comparat amb l’any 2007, abans d’aquesta proposta. També a l’Estat espanyol s’ha trobat que 2 de cada 3 anuncis a la TV en canals i horaris per a menors eren de productes no saludables.

    Una de les mesures proposades per tal de reduir el consum de begudes ensucrades és la implementació de taxes. El govern Espanyol pretén incloure aquest any un impost a les begudes ensucrades, i el govern de la Generalitat de Catalunya havia proposat igualment la implementació d’una taxa. Els impostos indirectes com aquest estan a risc de ser inequitatius, atès que graven de la mateixa manera a tota la població independentment del seu nivell socioeconòmic, i per tant són regressius. Però, aquesta mesura podria ser efectiva si reuneix una sèrie de condicions com ara si l’impost va lligat a la quantitat del producte no saludable i no al preu, si la recaptació de l’impost es destina a programes d’intervenció específics d’aquest tema, i si finalment s’aconsegueix reduir la desigualtat social en aquest hàbit i per tant l’obesitat infantil. Com a exemple d’aquest fet, a Mèxic, un dels països amb major prevalença d’obesitat del món, s’ha implementat aquesta mesura a començaments de l’any 2014, amb una taxa d’un peso (10%) per litre de beguda gasosa, i quan s’ha analitzat el consum mensual des de l’any 2012 fins al desembre del 2014 s’ha trobat una disminució de 6% del consum d’aquestes begudes a l’any de la seva aplicació. A més, sembla que la disminució del consum ha estat més important a les llars amb menor nivell d’ingressos (9%). Aquesta evidència feble s’hauria de comprovar al nostre mitjà i amb més estudis.

    Una altra mesura proposada és la reducció de la quantitat de sucre de les begudes. Des de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), així com als EUA o al Regne Unit (RU) s’ha proposat aquesta mesura. Al RU el govern ha proposat la reducció de 20% del sucre de les begudes, així com la disminució de la grandària de les porcions alimentàries. Aquestes alternatives es basen en la participació voluntària de les empreses d’alimentació i aquest fet ha generat crítiques de diverses organitzacions i col.lectius, atesa la possibilitat que moltes empreses no s’adhereixen als acords o no hi participen. L’efecte de la mesura en aquest cas podria ser mínim o nul. A l’Estat espanyol la participació en la regulació dels productes també és voluntària per part de la indústria alimentària.

    Les experiències prèvies respecte de la regulació i el control del consum de substàncies nocives per a la salut com ara el tabac i l’alcohol s’haurien de tenir en compte a l’hora de dissenyar polítiques per reduir el consum d’aliments no saludables. Aquestes experiències indiquen que per obtenir resultats positius és necessari establir legislacions restrictives en l’àmbit local i internacional i no deixar-ho de manera voluntària a les empreses del sector. D’aquesta manera serà més factible assegurar el seu compliment i evitar amb més efectivitat l’exposició infantil als anuncis no saludables i al consum d’aliments obesogènics. S’han publicat comentaris en revistes científiques que assenyalen la limitació de què la indústria continua marcant les polítiques d’alimentació i que la seva adscripció a pràctiques salutogèniques sigui voluntària. I mentre la mateixa indústria marqui també l’agenda i part del finançament de les societats científiques que haurien de vetllar per la prevenció de l’obesitat infantil, és poc probable que es pugui garantir un millor futur a les properes generacions.

  • Respirar a Barcelona és més perjudicial que l’any passat

    Viure i respirar a Barcelona pot provocar impactes negatius en la salut de les persones, més que l’any passat. La qualitat de l’aire a la ciutat l’any 2015 va empitjorar significativament respecte a l’any anterior. Això es pot saber mesurant l’òxid de nitrogen NO2 (+11%), les partícules PM10 (+13%) i les partícules més fines (+16%). Les dades es desprenen de l’informe La Salut a Barcelona, que apunta que les causes serien el trànsit rodat, sobretot, però també les condicions climatològiques i l’activitat al port. Segons la tinent d’alcaldia de Drets Socials, Laia Ortiz “la reactivació econòmica ha comportat un augment de l’ús del vehicle privat”. Això fa que els valors se situïn per damunt dels recomanats per l’Organització Mundial de la Salut.

    “Ens preocupa perquè la contaminació pot provocar més morts, més hospitalitzacions i el  deteriorament en el desenvolupament cerebral, sobretot en infants”, ha dit la comissionada de Salut de l’Ajuntament Gemma Tarafa. Segons es recull a l’informe, la contaminació atmosfèrica pot ser un dels principals riscs ambientals per a la salut a escala mundial, ja que pot provocar malalties cardiovasculars, cerebrals, morts prematures, malalties respiratòries i càncer de pulmó. També pot accentuar malalties pulmonars, asma o pneumònia. Davant d’això, està previst que l’Ajuntament presenti un pla d’acció per fer front a aquests problemes. Segons han avançat el pla preveu reduir i dosificar la circulació o apostar pels carrils bici i la pacificació dels carrers i treballar de manera conjunta les àrees de Salut, Mobilitat i Ecologia.

    Repeteix com a repte disminuir les desigualtats a la ciutat, que es mantenen estables respecte a l’any anterior. Viure a Sarrià-Sant Gervasi o viure a Nou Barris té diferents impactes per a la salut. Per exemple, allà on la situació econòmica és pitjor, com Nou Barris, els percentatges de malestar, ansietat i depressió augmenten. Això es tradueix en el fet que el 10,8% dels homes aturats i el 7,1% de les dones sense feina pateixen ansietat o se senten deprimides.“Les persones aturades tenen, sobretot els homes, pitjors indicadors de salut mental. Aquest tipus de salut està relacionada amb l’ocupació i amb el tipus d’ocupació i, per tant, amb la classe social” ha dit Carme Borrell, gerent de l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB). Ha augmentat també l’atenció en els centres especialitzats. Tot i això han dit que desconeixen dades com per exemple el temps en llistes d’espera per accedir a aquests centres, que podria estar entre els sis i els vuit mesos en alguns casos. Es calcula que el 12% de la població barcelonina patirà problemes de salut mental en algun moment de la seva vida.

    A l’informe també s’han presentat dades com que la principal addicció dels barcelonins és l’alcohol (48%), seguida de la cocaïna (16%). Destaca també que hi hagi més tractament per alcohol entre dones, un 17%, que entre homes, un 8%. El 2015 es van registrar un total de 4.430 inicis de tractament als Centres d’Atenció i Seguiment (CAS) i 34 morts per sobredosis mortals.

    Pel que fa a les malalties de transmissió sexual, els homes que tenen sexe amb homes en concentren la major part. Entre els barcelonins hi ha hagut 587 nous casos de gonocòccia, 376 de VIH i 68 de sida. La incidència en tuberculosi ha disminuït un 6%, ja que es van detectar 280 casos.

  • Tendim al model sanitari nord-americà?

    Un any més ha tornat a les pantalles el cicle de cinema ‘Salut, Drets, Acció’, que organitza la projecció de documentals sobre salut i sanitat per reflexionar sobre l’accés al sistema sanitari i defensar el dret a la salut prenent com a premissa que la pitjor epidèmia en salut al món és la desigualtat. Aquest dijous s’ha projectat als Cinemes Girona el primer documental de la mostra: ‘The Waiting Room’, un film que endinsa a l’espectador a la sala d’espera del servei d’urgències d’un hospital públic a Oakland, als Estats Units, per posar l’accent en les deficiències d’un sistema sanitari paradigmàtic, desigual i excloent.

    «Persones que emmalalteixen o arriben a morir, pacients molt empobrits, infants que fugen de guerres, avis que no poden pagar-se el tractament…tot això és salut i per això construim espais com aquest», ha apuntat aquest dijous Raquel Bonell, de Salut, Drets, Acció davant una sala gairebé plena. «No és símptoma de bona salut estar adaptant-se a una societat malalta -ha dit Bonell parafrasejant Jiddu Krishnamurti- per això seguirem lluitant contra la pitjor epidèmia».

    I precisament una d’aquestes societats és la que intenta mostrar ‘The Waiting Room’, on problemes com les dificultats d’alguns ciutadans per pagar les factures, com la història d’un senyor gran immigrat venedor de catifes que ha passat 30 anys treballant i que ara amb prou feines pot mantenir la filla i el nét ha de fer front als costos mèdics. O la d’un jove que necessita ser operat d’urgència perquè li extreguin un tumor al testicle i que no sap com podrà fer front a la factura. A més el documental posa èmfasi, a través de la narració visual, a la interminable espera d’alguns pacients a la sala d’urgències que poden arribar a esperar més d’un dia i també a la manca de llits disponibles, fet que provoca que pacients que necessiten ser ingressats hagin d’esperar.

    Precisament partint d’aquesta reflexió s’ha donat pas al debat ‘El sistema sanitari dels Estats Units, un mirall del que ens arriba?’, moderat per la periodista Caralp Mariné i amb la participació de Pep Garcia Porta, infermer d’urgències de l’Hospital Can Ruti, Vicenç Navarro, catedràtic de polítiques públiques i professor a la John Hopkins University, i Alba Llop, del Grup de Recerca en Desigualtat en Salut (GREDS).

    «Als Estats Units, el 45% dels pacients que està morint està preocupat per com pagarà les factures. Les companyies d’assegurances són un gran grup de poder», ha explicat Vicenç Navarro. Segons ell, el sistema americà és «molt ineficient i extremadament car ja que tot i que gasten molt per habitant la majoria de la població no té una cobertura mèdica, és molt limitada». Fent un paral·lelisme amb el sistema català, Alba Llop coincideix amb Navarro en què estem lluny del sistema americà però tendim cap a un model similar.

    Segons Llop, el sistema català es caracteritza per un enfocament biomèdic i hospitalocèntric en el que hi ha una gran col·laboració entre públic i privat i que tot i que se’n parla com un model d’excel·lència i eficiència «cada vegada s’està donant més pes al sector privat». «En els últims anys s’ha reduit en més d’un 20% el pressupost d’Atenció Primària quan és la porta d’entrada al sistema», ha recordat aquesta investigadora. Un altre aspecte destacat per ella és «la falta de control i de rendiment de comptes a més de les portes giratòries».

    Caralp Mariné, Alba Llop i Pep Garcia durant el debat / Salut, Drets, Acció
    Caralp Mariné, Alba Llop i Pep Garcia durant el debat / Salut, Drets, Acció

    Per la seva banda, Pep Garcia, que coneix la realitat de les urgències catalanes de primera mà, ha assegurat que «la situació que es mostra en el documental no és gaire diferent de la nostra». «Aquí hi ha llits disponibles i espais però per una qüestió econòmica no s’obren i els llits tancats provoquen que el pacient no pugui ingressar», ha lamentat. Un altre exemple que ha exposat aquest treballador és el ràtio pacient-professional: «Ara es treballa amb volum de càrregues i cada infermer portem 8, 10 i fins a 14 pacients quan el ràtio recomanable és 1 per cada 4».

    Després de les intervencions dels ponents diversos assistents han volgut afegir algunes reflexions. «Poc a poc estem important el model nord-americà: les cadires, el model de triatge…poc a poc és una realitat i és una situació que necessita molta lluita perquè no pot aguantar-se per part dels malalts», ha apuntat un extreballador de l’Hospital Vall d’Hebron. Una altra dona d’entre el públic ha manifestat la seva preocupació per com el Tractat de Lliure Comerç entre els Estats Units i la Unió Europea (TTIP per les seves sigles en anglès) pot afectar a la sanitat.

    «El que està passant no és casualitat, hi ha una voluntat política de carregar-se el Sistema Nacional de Salut. Avui hi ha un atac a la sanitat molt clar amb l’objectiu de trencar-la i recolzar a la privada», ha dit Navarro, que ha assegurat que cal preocupar-se pel TTIP. Per tancar el debat, Pep Garcia ha volgut recordar que «la sanitat té un cost però també és un dret fonamental».