Just Deploy It!

Etiqueta: desigualtats en salut

  • Sense accés als medicaments per motius econòmics

    La pobresa farmacèutica és una realitat poc coneguda, però que afecta milions de persones en situació de vulnerabilitat. Es tracta de la dificultat per afrontar les despeses dels medicaments i/o productes sanitaris.

    Abans de la pandèmia pel coronavirus, un 3% d’espanyols tenien algun problema d’accés a tractaments subjectes a prescripció mèdica, segons el Baròmetre Sanitari del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS). A Catalunya la pobresa farmacèutica afectava un 3,9% de la població.

    La crisi econòmica derivada de la Covid-19 ha disparat encara més aquest tipus de pobresa, i prop de 400.000 catalans no han pogut assumir les despeses dels medicaments (un 5% de la població). Això suposa que, actualment, hi ha un 30% més de persones que no pot afrontar el copagament per motius econòmics.

    Model de copagament farmacèutic

    Aquestes persones es veuen afectades pel decret de copagament farmacèutic, aprovat pel govern del Partit Popular el 2012, en el marc de les mesures urgents per garantir la sostenibilitat del Sistema Nacional de Salut. El model comporta que la ciutadania ha de fer una aportació econòmica pels medicaments comprats amb recepta, concretament un copagament de l’import del seu cost.

    Hi ha col·lectius que estan exemptes del copagament i que, per tant, tenen la possibilitat d’adquirir els productes farmacèutics gratuïtament. Tanmateix, aquesta mesura resulta insuficient per eliminar la pobresa farmacèutica. En conseqüència, les persones amb rendes baixes que no compleixen els criteris legals per l’exempció del copagament de medicaments han d’acudir a entitats que els facilitin la cobertura.

    L’ONG de la farmàcia

    El paper de les organitzacions no governamentals és fonamental per ajudar les persones més vulnerables a adquirir la medicació i els productes sanitaris que necessiten. En aquest sentit, Banc Farmacèutic (BF) dona un valor social al medicament des del 2005. La seva missió és afavorir la inclusió social de les persones que viuen en situació de vulnerabilitat a través de la millora de la seva salut. Per aquest motiu, el 2016 posa en marxa el projecte Fons Social de Medicaments (FSM) mitjançant el qual es cobreixen les despeses en medicaments de les persones que pateixen pobresa farmacèutica.

    L’ONG treballa directament amb els treballadors socials dels Centres d’Atenció Primària (CAP) que, després d’estudiar la situació socioeconòmica del pacient, l’accepten com a benefactor del projecte. Així, el pacient pot acudir a una farmàcia de la xarxa col·laboradora per adquirir la medicació prescrita sense cost. Posteriorment, el FSM paga a la farmàcia les factures de medicació. Actualment col·laboren amb més de 700 farmàcies i més de 220 centres d’atenció primària hi estan adscrits.

    Homero Val, gestor del FSM a Catalunya i Aragó, explica que des de la seva creació s’han donat d’alta més de 7.000 plans de medicació per valor de més d’1.000.000 euros. Per pla de medicació entenem la cobertura en medicaments i productes farmacèutics durant sis mesos; després d’aquest temps la persona ha de retornar a la treballadora social per veure si ha canviat la seva situació sanitària o econòmica.

    Davant de la pressió a la qual s’ha vist sotmesa el sistema sanitari el 2020, des del Banc Farmacèutic s’han creat proves pilots per tres programes més. El primer projecte és un Fons Social d’Emergència per ajudar a famílies i persones en situació econòmica precària que no tenen accés a la sanitat pública. D’altra banda, la Campanya Sanitària d’Emergència és una ajuda en material físic: diferents laboratoris fan donacions de medicament, les entitats sol·liciten els productes que necessiten i aquests s’envien a les farmàcies que fan de punt de distribució. Finalment, el Fons Social de la Menstruació pretén pal·liar la dificultat de la població femenina jove en l’accés de productes menstruals d’higiene.

    A Catalunya, l’ONG farmacèutica es troba activa a la ciutat de Barcelona i a alguns municipis de l’àrea metropolitana, a Granollers, a Lleida capital i a la seva regió sanitària. Aquest 2021 començarà a treballar a la regió sanitària de Tarragona i a la província de Girona. També està provant d’expandir-se a altres parts de la Catalunya central. Pel que fa a la resta d’Espanya, tenen presència a Madrid i Aragó: actualment col·laboren amb 15 centres de salut del Barri de Vallecas de Madrid; treballen a diferents poblacions de la província de Saragossa, i aquest any començaran projectes a Terol i Osca.

    Creu Roja

    Creu Roja desenvolupa programes de suport a persones que requereixen ajudes per poder adquirir medicaments. Així doncs, proporciona ajuts en finançament de medicació i en tractaments crònics d’aquelles persones que no poden pagar les despeses farmacèutiques no assumides per la Seguretat Social.

    L’entitat posa el focus sobre la situació de fragilitat social que viuen les persones que atenen els seus programes. Són els grups més vulnerables qui presenten més dificultat per pagar les despeses de medicació.

    Fons d’ajut de l’Ajuntament de Barcelona

    Per la seva banda, la Regidora de Salut, Envelliment i Cures de l’Ajuntament de Barcelona, Gemma Tarafa, explicava en una entrevista a El Diari de la Sanitat que s’ha de potenciar la salut comunitària per treballar l’equitat sanitària. “Creiem que s’ha d’eliminar el copagament per rendes baixes, ja que moltes famílies no se’l poden permetre”. Aquesta situació ha obligat les administracions a prendre mesures i l’Ajuntament concedeix ajuts a partir dels Serveis Socials.

    Al mateix temps, en el marc de les accions recollides en la Mesura de Govern d’Acció Conjunta de Reducció de les Desigualtats Socials en Salut , té dos convenis de col·laboració signats amb la Creu Roja i Banc Farmacèutic. L’Ajuntament destina un fons de 100.000 euros anuals a les entitats del Tercer Sector per facilitar la cobertura econòmica de fàrmacs a persones en situació de pobresa.

    Qui pateix pobresa farmacèutica?

    Les diferències socioeconòmiques es troben estretament relacionades amb els nivells de salut de la població. L’Observatori de la Pobresa Farmacèutica, projecte del BF, va presentar el passat mes d’octubre els resultats de la seva última investigació en col·laboració amb el grup Evaluación de Tecnologías Sanitarias en Atención Primaria y Salud Mental (PRISMA) . Les dades mostren que la mitjana d’edat de la persona que pateix pobresa farmacèutica se situa al voltant dels 49 anys i que el 68% dels beneficiaris del programa de l’ONG farmacèutica tenen un nivell d’educació baix (manca total d’estudis o amb estudis primaris).

    Gairebé el 57% es troba en situació d’atur i no és beneficiari de subsidi. D’altra banda, comparat amb la població general, les persones que mostren més prevalença d’incapacitat econòmica per adquirir els productes farmacèutics tenen alguna discapacitat funcional i més d’un fill.

  • La falta d’accés a medicaments o a atenció mèdica es triplica entre les persones pobres segons un informe

    L’Enquesta Nacional de Salut ens diu que l’estat de salut de la població de 15 o més anys és, en general, bo, perquè una mica més del 70% de la població considera que la seva salut és molt bona o bona.

    No obstant això, el fet de tenir un treball o estar en desocupació té una influència important en l’estat de salut percebut. Només el 18,6% de les persones que tenen un treball opina que el seu estat de salut és regular, dolent o molt dolent; no obstant això, aquesta mateixa consideració s’incrementa en nou punts percentuals (27,4%) quan es tracta de persones en desocupació i a més del doble (43,6%) quan es tracta de persones que exerceixen labors reproductives i de cura (“labors de la llar” com les denomina l’INE) la pràctica totalitat, dones.

    El 37,4% de les persones pobres considera que la seva salut és regular, dolenta o molt dolenta, xifra que està una mica més d’11 punts percentuals per sobre de mesura per a les persones no pobres (26,2%), és a dir, una diferència entre totes dues del 43%.

    Aquestes dades les recull l’informe ‘La desigualtat en la salut’ que ha presentat l’EAPN Espanya (European Anti Poverty Network), una coalició independent d’ONG i altres grups involucrats en la lluita contra la pobresa i l’exclusió social en els Estats membre de la Unió Europea. L’edició 2019 de l’Índex Bloomberg Healthiest Country deia que l’estat espanyol és l’estat més saludable del món. Per saber si es compleix aquesta afirmació, l’EAPN ha analitzat les diferències socioeconòmiques i la seva incidència en els nivells de salut derivant en la creació d’aquest informe.

    Es van preguntar si això era cert per tota la població i si en particular ho era per les dones, per les persones a l’atur, per aquelles que viuen en entorns rurals, per a les que els hi falta educació superior. I sí, les dades de l’informe indiquen que, per a la pràctica totalitat de les variables analitzades, les persones adultes (15 anys o més) obtenen diferències significatives en funció del sexe, la classe social, lloc de residència, la situació laboral de la persona de referència de la llar i la condició de pobresa de cada persona.

    Les respostes surten de dades de l’Enquesta Nacional de salut de l’any 2017 publicada per l’Institut Nacional d’Estadística agafant variables com la classe social i la situació de pobresa. Per a l’any 2017, a Espanya, el llindar de pobresa va quedar establert en 8.522 € anuals, el que serien 710 € mensuals.

    Un accés universal… desigual

    Pel que fa a l’accés universal a la salut, l’estudi assegura que hi ha un major nombre de persones pobres a les quals no es realitzen anàlisis o proves mèdiques i que la falta d’accés per causes econòmiques tant a medicaments receptats com a l’atenció mèdica, dental, i de salut mental, és entre tres i cinc vegades més elevada entre les persones pobres que entre les no pobres.

    Traslladada aquesta informació a números, l’informe diu que no van poder rebre atenció per causes econòmiques el 5% de les persones en llars pobres que van necessitar assistència mèdica, el 25,5% de les quals van necessitar atenció dental i el 3% de les quals van necessitar serveis de salut mental. El 6,9% no van poder accedir a medicaments receptats, xifra que ascendeix a 8,3% entre les persones desocupades.

    D’altra banda, a la meitat de les dones pobres no se’ls ha practicat mai una mamografia xifra que és un 30,7% (11,5 punts percentuals) superior a la de les dones no pobres. A més, si es considera l’edat recomanada, que és entre 50 i 69 anys, les diferències augmenten enormement, doncs al 9,1% de les dones pobres, gairebé el triple que a les no pobres (3,4%), no se li ha practicat mai.

    A més pobresa, més trastorns alimentaris

    L’anàlisi dels determinants de la salut que realitza l’informe mostra que les persones pobres són més obeses, un 21,9% enfront d’un 15% que les no pobres. També el menors entre 15 i 18 anys que viuen en llars pobres registren taxes més elevades de pes insuficients. I això passa, sentencien, perquè les persones que viuen en llars pobres s’alimenten pitjor i consumeixen menys fruita, verdures, carn i peix i, per contra, consumeixen més patates, pasta, arròs pa i menjar ràpid.

    Quant a hàbits de vida que es consideren de risc per a la salut tals com el consum de tabac i alcohol, l’estudi veu que les persones en llars pobres fumen més (24,5% respecte el 20,8%) i que el 27% de les persones pobres no consumeix mai alcohol enfront del 14,9% de les no pobres.

    La falta de recursos sanitaris afecta a trets generals més les dones. L’informe assegura que les dones tenen una salut més deficient, però es cuiden més. Així, les dones tenen pitjor salut percebuda; més malalties cròniques i sofreixen més limitacions per a la realització d’activitats, especialment les de la vida quotidiana.

    Un altre dels aspectes que ressalta per gènere és que les dones semblen aprofitar millor l’atenció sanitària en aquells aspectes que estan ben coberts per la sanitat pública i pitjor en aquelles qüestions amb cobertura pública més deficient. És a dir, la falta de recursos sembla afectar-los més, ja que, al mateix temps que són les dones les que més van al metge i més proves es fan, també són elles les que pateixen més falta d’atenció dental i d’accés a medicaments per problemes econòmics.

  • Les desigualtats en salut persisteixen en tota Europa

    El primer informe de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) sobre l’estat de l’equitat en salut revela que les desigualtats en molts dels 53 països de la regió europea continuen sent les mateixes o han empitjorat malgrat els intents dels governs per abordar-les.

    «Per primera vegada, aquest text proporciona als governs dades i eines per a abordar les desigualtats en matèria de salut i produir resultats visibles en un període de temps curt, fins i tot durant un govern nacional de quatre anys», explica Zsuzsanna Jakab, directora regional de l’OMS per a Europa.

    L’informe identifica cinc factors de risc clau que impedeixen aconseguir una bona salut i portar una vida segura i assigna a cadascun d’ells un percentatge que reflecteix la seva contribució a la càrrega global de la inequitat.

    En el primer lloc està la seguretat d’ingressos i protecció social. Al voltant del 35% de les desigualtats en salut es deuen al fet que «no es pot arribar a fi de mes». Després se situen les condicions de vida (29%), que inclou qüestions com a falta de recursos, de disponibilitat d’habitatges apropiats o barris insegurs.

    En el tercer lloc està el capital social i humà, que representa el 19% de les desigualtats i es refereix a sentiments d’aïllament, baixos nivells de confiança en els altres o violència contra les dones.

    Després d’això es troba l’accés i qualitat de l’atenció sanitària (10%), ja que la falta d’una sanitat universal i els alts pagaments directes per serveis de salut poden obligar les persones a triar entre utilitzar-los o satisfer altres necessitats bàsiques.

    Finalment, està la incapacitat per a participar plenament en el mercat laboral, que representa el 7% de les desigualtats en salut. La qualitat de l’ocupació és igualment important, ja que les ocupacions insegures o temporals i les males condicions de treball tenen un efecte igualment negatiu en la salut.

    Segons els experts, reduir les desigualtats en un 50% produiria beneficis financers per als països que oscil·len entre el 0,3% i el 4,3% del PIB.

    Quina és la gravetat de la bretxa sanitària?

    Les troballes mostren una bretxa significativa en matèria de salut. Si bé l’esperança mitjana de vida en tota la regió europea va augmentar a 82,0 anys per a les dones i 76,2 anys per als homes el 2016, continua havent-hi importants desigualtats: aquesta esperança en dones es redueix fins a 7 anys i en homes fins a 15 anys si pertanyen als grups més desfavorits.

    Gairebé el doble de dones i homes en el 20% menys acomodat de la població reporten malalties que limiten la seva llibertat per a realitzar les seves activitats diàries, en comparació amb les del 20% més acomodat.

    És més, en les zones desfavorides un 4% més de bebès no sobreviuen al seu primer any, en comparació amb els nascuts en les zones més riques.

    A més, l’informe identifica grups nous i emergents en risc de caure en la inequitat en salut. Entre ells s’inclouen, per exemple, els joves que abandonen prematurament l’escola o les persones que viuen amb una malaltia que limita les seves activitats diàries.

    Aquest és un article de l’Agència Sinc

  • El 30% d’estudiants de secundària van patir agressions sexuals durant el curs 2016/2017

    A Catalunya milers de nens i nenes són víctimes de violència cada dia. A la vulnerabilitat lligada a la infància s’hi poden sumar molts factors com la pobresa o els desplaçaments migratoris, que porten al no compliment dels drets dels Infants. Tot i que la normativa catalana en relació a la infància es mostra “compromesa i alineada amb els estàndards internacionals vigents”, encara no hi ha materialitzacions d’aquestes iniciatives, segons l’ONG Save the Children.

    Aquesta organització ha presentat el seu informe anual sobre l’estat dels drets dels infants a Catalunya, elaborant una radiografia sobre les violències patides pels més menuts. “Es tracta del col·lectiu més vulnerable a la pobresa i a la violència, per això requereixen tota la nostra atenció”, exposa Emilie Rivas, responsable de polítiques d’infància de Save The Children. Precisament la pobresa creixent a Catalunya (1 de cada 4 infants viu en situació de pobresa) contrasta amb el 0.8% del PIB que inverteix Catalunya en Infància, essent de les més baixes (la mitjana europea ronda el 2.4%).

    “La primera acció que proposem al nou Govern és augmentar les despeses en infància per a poder millorar les tècniques de prevenció i acompanyament dels menors als quals s’han vulnerat els drets”, afirma Rivas. I és que la prevenció és imprescindible per a aquelles violències que es consideren invisibles, com les que es produeixen en el sí familiar o les que pateixen menors sense nexes socials ni familiars ferms, com és el cas dels Menors Estrangers No Acompanyats (MENA).

    “Tot el que no sigui prevenció vol dir que ja és tard, perquè ens trobem davant de casos d’agressió”, apunta Rivas. Es refereix, per exemple als 946 casos de maltractament a la llar que es van donar el 2016 a Catalunya. I és que som davant d’unes xifres que creixen. Des del 2011 al 2017 han augmentat en un 68.5% el nombre de nens i nenes víctimes de violència masclista a casa seva. Tot i que, tal com puntualitza Rivas, “no és tant que hagin crescut les agressions, sinó que han augmentat les denúncies”.

    Però, segons denuncia l’ONG, les violències a la llar encara es continuen encobrint i confonent amb disciplina: “acabem davant de danys físics i emocionals produïts de manera crònica, ja que la intimitat de la residència dificulta la detecció”. I és que les denúncies per maltractament infantil a la llar suposen el 0.06% del total, mentre que la xifra de prevalença relativa als menors d’entre 8 i 17 anys se situa al 4.25%. En només sis anys han mort 15 infants a causa de la violència domèstica.

    Tota aquesta situació porta també a un augment en el masclisme adolescent. Només al 2016 33 menors van ser detinguts per violència a la parella i 92 a la llar. Tot i que “les violències extremes són cada cop més rebutjades entre joves, les subtils encara són tolerades”, afirmen des de Save the Children. Així ho demostra el fet que el 25% de noies d’entre 16 i 19 afirmin haver patit violència de control.

    “El sistema revictimitza els infants que han patit abusos sexuals”

    El 30% d’alumnes de l’ESO i Batxillerat va assegurar haver patit una agressió sexual durant el curs passat. Aquesta dada s’engloba dins les 713 denúncies d’abusos que hi va haver el 2016 i les 254 agressions sexuals a menors d’edat. I és que el 50% de víctimes d’abús sexual té menys de 18 anys. “El pitjor problema referent a aquestes agressions són els secrets i els tabús”, assegura Rivas, referint-se a una xacra “difícil d’avaluar degut a la manca de dades i la no existència de recursos especialitzats en diagnosi i rehabilitació”.

    Els abusos a menors estan “clarament infradetectats”, segons l’ONG, que denuncia que la xifra de prevalença apunta que el 17% de la població infantil ha patit abusos sexuals, mentre que les xifres oficials només parlen d’un 2%. “La majoria de casos es queden silenciats, però quan surten a la llum es topen amb una sèrie de dificultats que afegeixen patiment a les víctimes”. Rivas es refereix a un sistema judicial “farragós i complex que fa que els infants hagin d’explicar la seva experiència fins a quatre vegades als diferents serveis que els atenen”.

    Així, des de Save the Children proposen crear recursos d’atenció especialitzada en abusos sexuals a la infància, com els models de cases d’infants als països nòrdics, on es coordinen tots els sistemes d’atenció i rehabilitació. “D’aquesta manera podríem atacar una altra mancança del sistema, que és que no hi ha una garantia legal de justícia, ja que el 70% dels casos d’abusos sexuals a menors acaben sobreseïts”.

    Els MENA, immigrants abans que infants

    Els Menors Estrangers No Acompanyats (MENA) són un dels col·lectius més vulnerables, ja que “a més de patir situacions de violència concreta, estan cada cop més estigmatitzats socialment”, apunta Rivas. Quan aquests menors arriben a Catalunya ho fan en situació de desemparament i, per tant, és la Generalitat qui admet la seva tutela per a garantir-los els mateixos drets i deures que a la resta d’infants.

    Però, segons recorden des de Save the Children, l’any passat van arribar a Catalunya 1489 MENA, mentre que el 2016 van ser 684. Això fa que el sistema de protecció estigui saturat i que “no es pugui atendre les necessitats dels menors ni garantir els seus drets, només degut a la seva condició de migrats. I és que el sistema anteposa la seva condició d’estranger a la d’infant”, denuncia Rivas qui recorda que haver complert els 18 anys no és sinònim de tenir capacitat de sobreviure autònomament sense cap vincle familiar ni social ferm.

    Així, la seva situació “d’extrema vulnerabilitat reclama recursos molt adaptats que el sistema de protecció no està proporcionant”, apunten des de l’ONG. Per això, davant de “ràtios de professionals molt baixes i assignació de recursos humans i infraestructures insuficients”, proposen seguir la figura del “Guardian” propi d’alguns països europeus. Es tracta d’una persona de referència que acompanyi cada menor durant tot el seu camí fins a l’emancipació i que sigui capaç de proporcionar ajuda emocional, mèdica i legal per a informar-los de tots els processos que hauran de seguir.

    Així, amb aquest informe que inclou els punts febles i les potencialitats de la situació catalana, Save the Children ha volgut fer una radiografia de l’estat dels drets dels infants a Catalunya per a elaborar “un full de ruta en matèria d’infància pel futur Govern”.

  • Les desigualtats econòmiques marquen el nivell de supervivència dels pacients de càncer

    Aquest article s’ha publicat originalment a eldiario.es

    «L’oncoplutocràcia ha de parar». Amb aquest terme, el professor del King’s College de Londres, Richard Sullivan, ha denunciat l’existència d’importants desigualtats en la lluita contra el càncer a escala mundial. «Solament els pacients i països rics s’estan beneficiant dels progressos que s’han aconseguit», assegura aquest oncòleg en un text que ha estat publicat en la revista mèdica The Lancet. Les afirmacions de Sullivan no són gratuïtes, ja que el seu article ve acompanyat de l’estudi més gran realitzat fins avui sobre la supervivència del càncer a tot el món.

    En 2016, l’OMS va recomanar l’enfortiment dels sistemes de salut per garantir un diagnòstic primerenc i una atenció accessible, assequible i d’alta qualitat per a tots els pacients amb càncer. Amb prou feines un any després, l’Assemblea Mundial de la Salut va emetre una resolució sobre el control del càncer, que incloïa recomanacions per intentar reduir els diagnòstics tardans i garantir el tractament i l’atenció adequats per als càncers potencialment curables.

    El nou estudi mostra que molts països han seguit les indicacions marcades i que la supervivència al cap de 5 anys, període a partir del que es considera superada la malaltia, està augmentant a tot el món, fins i tot per a alguns dels càncers més mortals. No obstant això, les taxes de supervivència difereixen molt entre els diferents països.

    Els investigadors assenyalen que existeixen «disparitats àmplies i persistents» per als tipus de càncer més habituals, com el de mama que té una taxa de supervivència superior al 90% als EUA, mentre que és solament del 66% a Índia o del 65% a Malàisia. De la mateixa manera, el càncer de pròstata té una taxa de supervivència a Espanya pràcticament del 90%, mentre que a Sud-àfrica és amb prou feines d’un 37%.

    Grans desigualtats en càncer infantil

    Les noves dades també indiquen que encara hi ha diferències importants en accessibilitat i diagnòstic per als càncers infantils, malgrat l’augment en les taxes de supervivència en la majoria dels països des de mitjan dècada de 1990. La supervivència a 5 anys per als nens diagnosticats amb el tipus més comú de càncer infantil (leucèmia limfoblàstica aguda) varia des del 95% a Finlàndia, a menys d’un 50% a l’Equador, la qual cosa, segons els autors de l’estudi, indica «deficiències importants en el diagnòstic i tractament d’una malaltia que generalment es considera com curable».

    També la supervivència dels tumors cerebrals en nens ha millorat en molts països, però s’ha mantingut estancada en uns altres i en l’actualitat és dues vegades més alta a Dinamarca i Suècia (al voltant del 80%) que a la Xina, Mèxic i Brasil, on amb prou feines aconsegueix el 41%, el 36% i el 29% respectivament.

    Els autors de l’estudi han demanat una millora dels registres de càncer a tot el món, ja que, malgrat les millores en els tractaments, el càncer segueix matant a més de 100.000 nens cada any. «Si volem garantir que més nens sobrevisquin al càncer per més temps, necessitem dades fiables sobre el cost i l’efectivitat dels serveis de salut en tots els països», ha assegurat un dels coautors de l’estudi, el professor de l’Escola d’Higiene i Medicina Tropical de Londres, Michel Coleman.

    Més de la meitat dels espanyols es guareixen

    A Espanya, mentre que els tipus de càncer amb taxes més altes de curació es mantenen estables, com els de mama (85%), pròstata (90%) o melanoma (87%), en uns altres s’ha detectat una millora substancial en la supervivència. En aquest sentit, destaquen els avanços en els pacients amb càncer de còlon, la supervivència del qual ha passat del 56% al 63%, i els que tenen de tumors cerebrals, que han passat del 21% al 27%.

    Entre els de pitjor pronòstic, com el càncer de pàncrees, també s’han detectat millores, amb un increment de la taxa de supervivència del 5,6% al 7,7%, o el càncer d’esòfag que ha passat del 9% al 13%.

    Els bons resultats d’Espanya ja van ser avançats ahir per la Societat Espanyola d’Oncologia Mèdica en la presentació del seu informe anual, Les xifres del càncer a Espanya 2018, que indica que la supervivència dels pacients amb càncer ha augmentat de forma contínua en els últims anys a Espanya, «situant-se en un 53% al cap de 5 anys», una xifra similar a la de la resta de països del nostre entorn.

    Els especialistes espanyols també han volgut incidir en l’alta taxa de càncers, fins a un 40%, que són evitables adoptant hàbits de vida saludables, per la qual cosa la SEOM ha iniciat una campanya amb el lema «Prevenir el càncer està a les nostres mans». Durant l’acte de presentació, la presidenta de la SEOM, Ruth Vera, ha assegurat que «9 de cada 10 persones desconeixen que beure o fumar augmenta el risc de desenvolupar un càncer i que 15 de cada 20 persones no saben que l’obesitat està associada a diversos tipus de tumors».

    L’estudi: CONCORD-3

    El CONCORD-3 ha realitzat una anàlisi global de 15 càncers comuns en adults i tres càncers comuns en nens, que representen el 75% dels càncers diagnosticats a escala global. Els investigadors han analitzat l’evolució de les taxes de supervivència al càncer durant en un període de 15 anys que abasta des de 2000 a 2014 i inclou dades de més de 37,5 milions de pacients diagnosticats en 71 països, que alberguen al 67% de la població mundial.

  • L’ús dels serveis de salut mental és deu vegades més alt entre les persones amb menys recursos

    Les persones amb menys recursos tenen, a grans trets, pitjors perspectives de salut. Així ho apunta un primer gran estudi fet per l’Observatori del Sistema de Salut de Catalunya, que constata a través de l’anàlisi de la informació individual de gairebé tota la població de Catalunya, que les desigualtats socioeconòmiques es tradueixen també en desigualtats en salut. L’estudi, presentat aquest dimarts, analitza les diferències en la salut, la utilització de serveis sanitaris públics i el consum de fàrmacs de la població de Catalunya segons el seu nivell socioeconòmic, tenint en compte per exemple la situació laboral i el nivell de renda.

    La tesi no és nova ja que segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS) els determinants socials de la salut, com ara la feina, l’habitatge o les condicions econòmiques, expliquen la major part de les inequitats sanitàries. Algunes de les diferències que posa de manifest l’estudi fet ara per l’observatori és que les persones amb menys recursos presenten més hospitalitzacions per causa psiquiàtrica i més consum de fàrmacs i tenen una probabilitat quatre vegades més alta de morir abans dels 65 anys. Per contra, l’ús de l’atenció primària o de les urgències és molt més igualitari entre nivells socioeconòmics.

    Entre les variables que s’analitzen, la que presenta més desigualtat en funció del nivell de renda de la persona és precisament l’atenció en centres de salut mental. Mentre que el percentatge de persones amb rendes anuals més altes -superiors a 100.000 euros- que visiten un centre de salut mental no arriba a l’1%, la proporció es multiplica per deu en els homes i per nou en les dones que tenen el subsidi d’atur esgotat o viuen amb la Renda Mínima d’Inserció (RMI). “Clarament el fet d’estar aturada, tant per la part material com per la part emocional, té efectes en la salut mental”, apuntava recentment en una entrevista amb aquest mitjà la gerenta de l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB) Carme Borrell.  Ara bé, l’estudi recull que un cop les persones van al centre de salut mental, les diferències són petites quant al nombre de visites.

    Un altre dels indicadors analitzats és el consum de fàrmacs. De l’estudi es despren que el percentatge de persones que prenen psicofàrmacs, ansiolítics, antidepressius o antipsicòtics en les persones amb menor nivell socioeconòmic multiplica per 2, per 3 i per 4 el de les persones amb major nivell socioeconòmic, en tots dos sexes i en tots els grups d’edat.

    Els infants de famílies pobres, doblement vulnerables

    “Les relacions entre renda i salut no són lineals, però la pèrdua de poder adquisitiu de les famílies i l’empobriment sobtat, si sobrepassa un límit crític, té un impacte immediat sobre la salut, sobretot en els grups més vulnerables com ara la població infantil”, apuntava ja el monogràfic “Efectes de la crisi econòmica en la població infantil de Catalunya” (2014).

    Una de les conclusions rellevants de l’estudi fet per l’Observatori i presentat aquest dimarts és que les desigualtats socioeconòmiques marquen la salut des dels primers anys de vida de les persones. Per exemple, les nenes i els nens de famílies de menor nivell socioeconòmic -les que han esgotat el subsidi d’atur o perceben una renda mínima d’inserció- presenten respectivament 4 vegades i 2,8 vegades més probabilitats de pertànyer al grup de persones que pateixen malalties greus respecte els de famílies amb rendes superiors als 100.000 € anuals.

    De la mateixa manera, la taxa d’hospitalització psiquiàtrica d’un nen amb pocs recursos és gairebé 7 vegades superior a la d’un amb majors rendes familiars. I pel que fa al consum de psicofàrmacs, la probabilitat és de 3,4 vegades superior en infants amb menys recursos.

    “La salut de la infància queda condicionada per l’ambient en què es desenvolupa i les condicions socioeconòmiques que viuen en els seus primers anys de vida es perpetuen més enllà d’una única generació”, resa l’estudi.

  • Salut destinarà 65 milions d’euros a pal·liar desigualtats en salut des de l’atenció primària

    Les desigualtats socioeconòmiques tenen molt a veure amb les desigualtats en salut, tanmateix els criteris que es tenen en compte per decidir els recursos que es destinen a un CAP o un altre són bàsicament demogràfics. Si es tenen en compte indicadors socioeconòmics, prop de la meitat dels CAP de Catalunya estan infrafinançats en relació a les necessitats que han d’atendre. Davant d’aquest fet el Departament de Salut ha actualitzat, com va anunciar al febrer, els criteris a l’hora d’assignar recursos i preveu un pla de finançament per reforçar l’atenció primària a les zones més desfavorides amb 65 milions d’euros en els pròxims cinc anys.

    El nou model d’assignació de recursos per a la primària es basarà a partir del 2017 en l’índex de privacions socioeconòmiques, un nou indicador elaborat per l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya (AQuAS) que combina factors com ara el percentatge de població amb rendes anuals inferiors a 18.000 euros o amb un nivell d’instrucció baix, a més de demogràfics. Així, guanyen pes els indicadors socioeconòmics, ja que fins ara només tenien un pes del 20% en els criteris d’assignació. La idea de Salut és que afinant més el mapa de necessitats al territori aquest es tradueixi també en una dotació de recursos més justa que serveixi per pal·liar les desigualtats en salut.

    Vint-i-cinc àrees prioritàries

    “Volem finançar la xarxa d’Atenció Primària perquè sigui encara més capaç de combatre les desigualtats un cop s’han produït”, ha explicat aquest dimecres el conseller de Salut, Toni Comín. Salut ha identificat un total de 180 àrees bàsiques de salut (ABS)-unitats territorials en les què s’organitza l’atenció primària a Catalunya- que estan infrafinançades segons els nous criteris.  Seran aquestes les que a partir del 2017 i fins a l’any 2021 rebran un total 65 milions d’euros. El finançament, que serà addicional, es farà de forma progressiva, és a dir, cada any Salut destinarà 13 milions d’euros. La prioritat, de cara l’any vinent, serà per les 25 ABS amb més desigualtats i per tant prioritàries pel seu subfinançament, que rebran 2,5 milions dels 13 previstos pel total d’àrees amb més necessitats.  Aquests 13 milions addicionals, ha explicat Comín, sortirien dels nous pressupostos del 2017 que el Govern preveu que siguin aprovats.

    La zona que aplega més àrees desfavorides -amb més privació- és l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Encapçalen la llista els Equips d’Atenció Primària de Badalona Sant Roc;  Sabadell La Serra; Mataró Ronda Gatassa; Barcelona Ciutat Meridiana i Badalona Gran Sol-La Salut. Amb tot també estan entre els 25 primers; l’EAP de Tarragona La Granja-Torreforta o el de Constantí, al Camp de Tarragona.

    Es preveu, així, que amb el reforç de les 180 àrees territorials més desfavorides els seus CAP comptin d’aquí a cinc anys amb els recursos necessaris per respondre a les demandes de la població assignada. En què es traduiran aquests recursos -per exemple, en més personal- encara està per veure. Segons Salut els gestors de cada àrea hauran de decidir-ho una vegada estigui clar el pressupost addicional del què disposin. “El que atenen els equips d’atenció primària no són persones, són persones amb una situació socioeconòmica concreta”, ha assegurat Comín des del CAP Gran Sol del barri de Llefià de Badalona, un dels municipis en què es concentren més àrees amb un índex alt de privació.